La Societat de les disfresses: Introducció (2009)
L’Olleria (Vall d’Albaida), 00.00 parada d’autobusos,
destinació Pego. Una multitud de gent jove, disfressada, amb botelles d’alcohol
que abracen des del JB fins al rom Negrita o el vodka Iristoff,
amb moltes ganes de festa, es disposen a partir cap a aquesta població de la Marina Alta. Un a un
van muntant als vehicles que els portaran al lloc més famós del País Valencià
per a celebrar el carnestoltes. A l’autobús on jo hi vaig es pot contemplar
l’originalitat dels diferents vestits que recobreixen el jovent. Alguns van de hippies
com els de l’anunci eixe del Canal Plus on demanen “paz y amor y el Plus para
el salón”, altres, més clàssics, van de superherois, recordant l’home aranya o
el Superman. No falten les animadores ni tampoc els dimonis.
Però, de seguida, el conductor frena bruscament i s’obrin
les portes: dos agents de la
Guàrdia Civil pugen, amb el rostre seriós, ben uniformats,
pistola a la part dreta i el característic tricorni. Al fons se senten uns
rumors, ja que creiem que es tracta d’una broma, de dos companys de festa
disfressats, encara que el bigot d’un sembla molt vertader com per a ser propi
d’una persona de no més de 25 anys. Els dubtes s’esfumen i els temors apareixen
quan el més baixet, que intenta imitar el Tejero, ordena: “¡Que todo el mundo
se quede donde està! ¡Vayan sacando todas las sustancias que lleven encima, de
lo contrario, la pena puede ser mayor!”. Cadascun per un costat, comencen a
inspeccionar-nos a tots. Quan arriba al meu seient, l’agent que ens havia manat
fer el que deia se’m queda mirant i em pregunta si no porte res. Jo li dic que
tot el que tinc damunt és el mòbil, la cartera i la càmera de fotografiar. El
guàrdia civil, per si de cas, comença a inspeccionar-me les butxaques i em
passa la mà per tot el cos, cosa que em produeix un calfred de repugnància, i
és que aquest picoleto pareix haver sigut extret d’una pel·lícula
dolenta de Lucia Lapiedra en els seus temps d’actriu. En fi, ja m’hi puc tornar
a seure.
En canvi, l’altre agent fa una llarga estona que s’ha
aturat davant de dos xics que estan una mica més arrere que jo. Se sent com
crida al Tejeret que, amb un somriure maligne, acudeix de seguida. “Nos tendrán
que acompañar ustedes dos”, diu el més alt dels agents. Els joves, resignats,
no oposen resistència (encara n’eixirien perdent) i baixen sense dir res. El
xòfer prossegueix amb la marxa, però a l’autobús s’ha creat un guirigall amb
tot el que acaba de succeir. Sembla que els dos detinguts portaven dos
cigarrets d’eixos que s’emboliquen amb restes de marihuana i que aquesta ha
sigut la causa del seu arrest. Altres diuen que, a més de portar substàncies
“prohibides”, s’han negat a parlar-los en castellà, fet que els ha enfurit més
als dos de verd. Bé, la realitat és que ens hem quedat sense dos acompanyants i
sense la beguda que teníem, puix els guàrdies civils s’ho han emportat tot. Què
van a fer, la seua festa particular? La veritat és que si en altres llocs
estigueren tan atents com en l’assumpte dels dos porros, que només fan mal a
aquell que els consumeix, moltes desgràcies es podrien evitar, i si no, que li
ho pregunten a Fernando Garcia, pare d’una de les xiquetes d’Alcàsser que van
ser violades i assassinades per alguns individus dels quals mai s’ha sabut res
certament. Ara sembla que hi ha un home a la presó, però Fernando Garcia està
convençut que ell no és. Aquesta “falta de convenciment” pot costar-li setze
anys d’empresonament. Per sort, no tots els agents de seguretat són iguals.
Veig un cartell on hi posa que anem a entrar a Oliva,
s’arrimem al lloc de destí. Això sí, ara els embotellaments d’autobusos són
massius, i molts prefereixen seguir a peu. Cinc, quatre, tres, dos, un… acabem
d’entrar a Pego, directament al polígon industrial. Anteriorment, la festa se
celebrava a la ciutat, però l’Ajuntament va decidir traspassar-la a “l’altra
ciutat”, la del fum, la de les fàbriques, aquella que perjudica l’atmosfera,
aquella que produirà que els tarongers florisquen per febrer. Baixem, no tenim
res a agafar perquè s’ho han emportat el doble del que va fer el colp d’Estat
del 1981 i el seu company. Ens dirigim cap a la multitud i és aleshores quan
comença el show, quan estic davant del telenotícies diari, quan veig
gent extreta de la xicoteta pantalla que apareix dia sí dia també captant
l’atenció de tots els ciutadans, la majoria de vegades per a assumptes
negatius, en definitiva, quan comence a observar, pensar i reflexionar sobre el
que tinc davant.