Blocs de VilaWeb

Tenia pensat escriure sobre l’estada que farem els pròxims mesos, la família, a la caseta. Tenia pensat esmentar que hi hauria una inauguració amb alguna sorpresa, coincidint amb els 25 anys de casats que celebren els pares el pròxim 23 de juliol. Tenia pensat contar per què hem decidit anomenar-la “Vila Pipo” (calen explicacions realment?). Però, en lloc d’això, òbric el correu i, entre els missatges sobre avisos del féisbuc, sobre algunes novetats editorials, sobre la premsa i sobre etcèteres, em trobe un que resa les paraules del títol: “Premis Bancaixa – Universitat de València d’Escriptura de Creació 2011”. Serà per a informar-nos als participants quin dia és l’entrega i qui són els guanyadors, pense, però sense passar-se’m pel cap ni un moment que potser el meu nom hi siga. Per a sort i alegria meua, m’equivoque; sí que isc entre les set categories que hi havia! L’hora del Paradís ha agradat al jurat, la qual cosa té molt més valor si sabem alguns dels noms que també s’hi han presentat i que perfectament hagueren pogut ser-ne vencedors. Tal vegada estiga omplint aquesta entrada de tòpics i típics, però mai m’havia passat, en un premi com aquest. 

Diuen que ho publicaran. Doble alegria, ja que el somni de tot aspirant a escriptor -que no escriptor- és veure la seua obra (encara que aquesta no arribe a les 20 pàgines) editada. L’hora del Paradís va nàixer com una mena d’homenatge a l’home que li dóna nom a aquest bloc; la retrobada al Paradís d’una parella que sempre s’han estimat i que sé del tot segur que, allà on estiguen, s’estimaran infinitament, així com a tota la seua descendència, que s’han quedat a la terra, recordant-los, enyorant-los i, sobretot, volent-los. Moltes gràcies a totes les persones que m’heu encoratjat, que heu tingut la paciència de llegir-vos el text per a donar-me la vostra opinió i aconsellar-me què canviaríeu i què no, que em vau fer costat -amb qualsevol servici de missatgeria o en persona- en un moment tan dolorós com aquell. I moltes gràcies als pares, però, també -com no?- als iaios, que m’han sabut guiar des de casa i ara des del Paradís. Sense ells (els nostres majors), no ho oblidem, no seríem ningú. Moltes, moltes, moltes gràcies!

I, ara, toca seguir caminant, seguir aprenent dels mestres, seguir llegint i rellegint, seguir provant amb l’escriptura, seguir amb la il·lusió i les ganes de sempre. Açò és un passet més de motivació cap al desig d’aferrar-se al somni, però encara queda molta senda per recórrer, moltes hòsties per pegar-se i molta feina per fer. Gràcies a tots!

Un jove vol ser escriptor algun dia. Per a arribar-hi, llig -li encanta llegir- obres de Francesc Mompó, Ferran Torrent, Quim Monzó, Joan Fuster, Isabel-Clara Simó, Pere Calders, Sergi Pàmies, Mercè Rodoreda i etcètera. El jove que vol ser escriptor algun dia sol escriure contes; els que té com a referència el captiven i el fan entrar en una atmosfera entretinguda, i en la qual sempre aprén. I per això -a més, tampoc es veu capaç de fabricar una novel·la- opta per l’escriptura de relats breus. Normalment, aquest jove que vol ser escriptor algun dia redacta sobre temes repetitius: la superació personal, les desigualtats, la política, alguna mort o assassinat, les burles dels poderosos cap als que no tenen res o la vida.

Un jove vol ser escriptor algun dia i, per a entrenar-se, una vesprada de juliol s’obri un bloc a Internet. Pensa com el titularà, tot i que no li vénen massa idees al cap. Ix al menjador a desemboirar-se i veu el seu iaio, que té de malnom ‘Pipo’. Aleshores, en la capçalera tecleja “E-l-n-é-t-d-e-l-T-i-o-P-i-p-o”, i no sap les portes ni les oportunitats de conéixer un cosmos que anhela que se li acaben d’obrir. Ara bé, fins al mes de setembre no l’utilitzarà perquè és una mica burro i no sap com funciona. El jove que vol ser escriptor algun dia toca per telèfon i s’informa: havia entrat en un web diferent del que era per la paraula ‘blocs’. La primera entrada que hi col·loca té per nom ‘Principi sense fi’, i explica el perquè de l’obertura d’aquest projecte.

Passen els mesos i el bloc del jove que vol ser escriptor algun dia supera les cent entrades, i els més de dos-cents cinquanta comentaris. S’atura i reflexiona sobre tot allò que ha conegut fins al moment: gent que pensa, reflexiona i escriu del seu poble, pintors reconeguts dels que n’havia sentit parlar però mai esperava conéixer-los, escriptors de renom, cantants i músics que portava escoltant des de menut, periodistes crítics amb allò que determinats periòdics amaguen, amistats noves i amistats de què en sap molt més del que sabia (tots ells molt bons amics i amigues), llibres que mai hauria llegit, etc.

Un jove vol ser escriptor algun dia i, al seu bloc, s’obri una categoria que anomena ‘Projectes i maldecaps’. Eixe dia està inspirat i se sent amb forces de fer quelcom gran, però, immediatament, la paràlisi s’apodera de les ganes que tenia. Vol intentar fer-ho tan i tan bé, que s’atura i no comença. Sap que res serà com les idees que se li formen a la ment. Unes setmanes després, una nova idea li envaeix el cervell, i li la conta a una amiga, que gairebé té més il·lusió que el jove que vol ser escriptor algun dia. S’ho apunta al mòbil i tot, la data en què s’ha fixat l’inici d’un bon projecte. Però res, com sempre, aturat.

Un jove vol ser escriptor algun dia i el somni més gran de la seua vida és tenir un llibre escrit per ell mateix en format físic. No aspira a ser un Nobel ni un habitual en els premis literaris -que li agradaria-, però sí que altres persones tinguen lletres escrites per ell a les prestatgeries. No obstant això, continua amb la paràlisi i, freqüentment, enllaça mots al bloc. Li tornen les idees i se’n van, i decideix comprar-se una llibreteta expressament per a anotacions. El jove que vol ser escriptor algun dia s’automotiva, però al cap d’uns minuts els castells s’ensorren.

Un jove vol ser escriptor algun dia i, per saber si allò que redacta pot ser bo o no, ho ensenya a una amiga, la qual, farta de revisar tot allò que narra, li diu que seguisca avant, que si no ho intenta mai ho sabrà. Aleshores, el jove que vol ser escriptor algun dia continua produint frases i amollant-hi reflexions. L’amiga el coneix prou bé, i es va assabentar de l’existència del seu bloc en un dels moments que no van poder parlar-se per una distància imposada per raons alienes i incontrolables, de les que fan madurar. Des d’ençà -afirma- li ha llegit totes les entrades i, lògicament, amb algunes n’ha gaudit més que amb altres. El jove que vol ser escriptor algun dia li té molt d’afecte i la considera extremadament gran per a l’edat que té. Li repeteix constantment que hauria d’obrir-se un bloc, que també escriu molt bé. Ella, més aviat humil i atenta, s’excusa dient que no, malgrat que no hi aporta cap argument. En el cor que té que no li cap en el cos, podria escriure grans històries. Però, cabuda és poc.

Un jove vol ser escriptor algun dia i vol tenir el seu propi llibre, i així li ho comenta a la seua amiga. Aquesta, que el veu apagat i desil·lusionat perquè ell s’autoconvenç que no és capaç d’escriure una obra, vol animar-lo i decideix fer-ne una de grossa. Xarrant xarrant amb el jove que vol ser escriptor algun dia, se li acudeix una idea. I si… Però no explica res més i deixa a l’amic amb la mel als llavis. Al llarg de la setmana següent, tot seran indirectes per fer-li saber que té una sorpresa per a ell. El jove que vol ser escriptor algun dia, coneixent l’amiga, sap que és capaç de moltes coses, com ho demostra el fet de vindre d’un altre país a ací per estar al soterrament del seu iaio, per això no s’atreveix a pensar en què serà. No és por, perquè, evidentment, no pot tenir pànic d’ella; és ganes d’endevinar la sorpresa, però no li contarà res del que li passa pel cap. Realment no pensa res en concret, i les últimes pistes que li dóna l’amiga al jove que vol ser escriptor algun dia són que s’ha comprat un llibre gros i que se n’ha anat a imprémer unes coses.

Un jove vol ser escriptor algun dia i, a la nit, es disposa a col·locar frases inconnexes fins que formen un tot. Llavors, l’amiga li parla pel programa de missatgeria instantània i li solta que ja té enllestida la sorpresa. El jove que vol ser escriptor algun dia li demana que li ho conte, que li ho mostre, que li ho ensenye. No se li havia passat pel cap el que poguera ser i es queda vertaderament paralitzat, ara, això sí, per una cosa agradable. L’amiga li ha imprés totes les entrades del seu bloc i les ha enquadernat en tapes dures, com si d’un llibre bo fóra, llança com a comentari el jove que vol ser escriptor allgun dia; com el llibre bo que és, li contracomenta l’amiga. El jove que vol ser escriptor algun dia agraeix moltíssim el detall, tant que es motiva més que mai i li ompli la pantalla amb ‘gràcies’. Sap que l’amiga exagera quan afirma que és un llibre bo, però això ara no importa; cal gaudir del moment. I està als núvols, la veritat.

Un jove que vol ser escriptor algun dia té el seu primer “llibre”, com l’ha batejat la seua amiga, qui l’exalça perquè siga el primer de molts. Quan la veu, li ho repeteix: gràcies, gràcies i mils gràcies. Sap que potser era l’espenteta que li calia per a caminar per ell mateix. A més, a l’última fulla posa que estarà al seu costat per a demostrar-li que va pel bon camí per a ser un dels bons escriptors. Torna a pensar que exagera, però potser, eixes xicotetes paraules, siguen allò més important d’eixe conjunt de cabòries del jove que vol ser escriptor algun dia, les que l’exhorten a seguir cada volta que es vinga a avall.

Un jove que vol ser escriptor algun dia comença a tenir més idees que mai; per a una novel·la juvenil, per a una novel·la eròtica, per a reculls de contes, etc. Per primera vegada, no pensa que no eixiran mai del seu ordinador; escriu sense fixar-se una meta. I aquest jove que vol ser escriptor algun dia sap que, el primer que posarà abans de començar amb les respectives històries, són els agraïments, que ja els té molt clars: als pares, als iaios, als amics, però, sobretot, a l’amiga que li edità el seu primer llibre. Un llibre que, quan se senta perdut, rellegirà i hi trobarà els seus orígens. Un llibre que li recordarà, cada vegada que l’òbriga, que estarà eternament agraït per aquell acte banal, però per a ell tan importantíssim, a la seua amiga, qui tanca el recull de reflexions amb la signatura de Cristina. No se’n podrà estar d’escriure-li al seu bloc, encara que aquesta entrada ja no siga al llibre, una volta més les set lletres reiteratives acompanyades d’un quantificador en femení plural, d’un complement de nom, i tancades per un signe d’exclamació: Moltes gràcies, de veritat! (Sempre sap com fer-li traure un somriure!)

PER A LA REFLEXIÓ: XIFRES, PREGUNTES I FRASES QUE FORMEN UN TOT

Les televisions –i els periòdics–, qualsevol d’elles, solen amagar fets d’acord amb la política ideològica que els regeix. Si als directors no els convé traure una notícia, ja podem agafar seient perquè no la trauran. I nosaltres, els valencians, tenim l’exemple dins de casa, però no hi entrarem. No obstant això, no dubten a l’hora de mostrar-nos imatges horroroses de morts, de dessagnats o de cadàvers caiguts en alguna guerra. I tot això mentre dinem o sopem. Pel que es veu, el codi deontològic no es compleix en cap cadena, i són capaços, per tal de guanyar quotes i audiències televisives, de dedicar minuts a persones plenes de sang o cossos mutilats, mentre oculten, sense anar-nos-en massa lluny, que al voltant de 60000 ancians són maltractats anualment a l’Estat espanyol (la Fundació Lluís Vives dixit). A més, i segons un bloc interactiu (http://nataliapastor.blogspot.com), dels huit milions de majors de 65 anys que hi ha, més d’un milió viuen sols. Aquesta xifra escandalosa es triplica quan arriba l’estiu, ja siga perquè les famílies no se’ls volen emportar amb ells o perquè volen descansar. En canvi, quan arriba l’època dels pagaments, són els primers en tenir la mà oberta preparada. El cas és que, com denuncia Hermínia Lozano, presidenta de la Federació de Majors de Canàries (FEMAC), si aquestes darreres situacions ixen als mitjans de comunicació és perquè no hi ha més notícies per a cobrir. Sí, l’abandonament i el maltractament d’avis i àvies són plats secundaris o, fins i tot, les postres que ningú vol ni demana.

Hi ha històries terribles que s’han donat i que, desgraciadament, continuaran donant-se cada dia. Així, en el mateix bloc de Natàlia Pastor es conta que una anciana que anava per un centre comercial amb la filla, va ser abandonada. El com i el perquè mai el sabrem, però la dona es quedà sola i, tot i que s’intentà trobar l’acompanyant per megafonia, mai aparegué. Quan se li va proposar que podien localitzar la seua descendent, ella, amb llàgrimes als ulls, contestà que no, que “si no em vol, no vull molestar”. Observeu com d’esquizofrènic està el món: com pot una filla abandonar la seua mare, i més en un centre comercial? L’àvia, pobra, va caure tan derrotada que va preferir no buscar-la i, amb la màxima resignació, va acceptar la nova vida que la portaria a la mort. El refrany ja ho diu: “Una mare és per a cent fills, però cent fills no són per a una mare”.

Aquestes notícies, com ja hem comentat, no solen aparéixer ni a la xicoteta pantalla ni als fulls dels diaris de més renom si no és per falta de matèria informativa. Com a curiositat, destacaria que les primeres revistes que s’atreviren a parlar sobre el tema foren les científiques britàniques el 1975. El terme que empraven era “granny battering”, la traducció literal del qual és “àvies apallissades”. Tant de bo en prengueren nota les nostres televisions, més interessades en la butxaca que en l’ètica humana.

D’altra banda, i encara que tots som persones, existeixen unes certes “preferències” entre les diferents edats, tant a nivell sentimental com a nivell legal. Per què se sent més llàstima si la neglicència o el maltractament és contra un nadó que contra un avi? Al mes de setembre, el diari ADN es despertava amb una portada impactant: “Dos ancianos fueren abandonados en una furgoneta. Uno de los hijos pide perdón”. A la Universitat –casa on, teòricament, estudien persones amb seny i raciocini–, uns joves van ser capaços de riure-se’n. En quin món vivim? Potser, si la mort haguera sigut de dos nadons, tothom hauria exclamat una onomatopeia d’amargor. Per què?

Les lleis, però, tampoc ajuden, i molt menys les lleis de trànsit. Tornem a jugar a imaginar-nos la situació següent: portem un cotxe a una certa velocitat, encara que permesa, i arribem a un punt on, per alguna qüestió indeterminada, hem de girar cap a la dreta o cap a l’esquerra. Si tombem cap a la dreta, ens emportarem per davant un avi; si girem cap a l’esquerra, matarem un xiquet. Què faríeu? Penseu que és una decisió de mil·lèsimes de segon. Segurament, optaríeu per girar el volant cap a la dreta i atropellar l’ancià. Tampoc és tota la culpa nostra, ja que les lleis de la DGT obliguen a matar la persona més major. Els arguments que tant ells com gran part de la població poden aportar és que “l’avi ja havia viscut una vida i el xiquet la té tota per davant” o coses similars. La meua resposta, malgrat que pot sonar cruel, és que per eixa mateixa raó, després d’haver sofrit tant amb els anys, de no haver gaudit dels luxes actuals, és aquesta la millor manera d’acomiadar el món? Altres opinions són que, tal vegada, el xiquet, si és embestit, es pot recuperar amb el temps, mentre que l’avi, en tenir més anys i menys salut, no.

Una altra cosa que cal tenir present és que, potser, l’avi preferiria que fóra ell el mort i no podria viure amb el sentiment de culpa dins del cos per haver sobreviscut ell i haver mort un jove. No obstant això, tampoc podem oblidar que hi ha casos en què la dona de l’ancià depén d’ell per a viure, ja siga econòmicament o perquè és l’únic que sap cuidar-la amb els medicaments adients. Evidentment, són moltes les causes i els problemes que amagarien els cossos de l’un i de l’altre, però per què ens oblidem del conductor? Al cap i a la fi, ell té la culpa que es done aquesta situació, ja que podria aturar-se si no anara a tanta velocitat, no? En fi, són tantes les contradiccions amb què vivim i el mal repartiment a què ens sotmeten, que aquestes paraules només seran vent per a aquells que posen les normes generals. Això sí, si només és aire, que siga fort i extremadament fred.

Afortunadament, hi ha moltes associacions i entitats, com la FEMAC suara esmentada, o els projectes socials que fa “La Caixa”, que s’ocupen de fer revifar, de donar companyia i d’atendre les persones majors que han sofrit atacs violents o abandonaments intencionats. Gràcies a aquestes persones, els majors tenen la dignitat que es mereixen i que mai ningú els hauria d’haver arrabassat. A pesar de tota aquesta ajuda solidària –tant jove com adulta–, no és feina de persones alienes preocupar-nos pels nostres avis i àvies, pels nostres iaios i iaies, pels nostres güelos i güeles.

No deixem de recordar que són els nostres segons pares –de vegades, àdhuc, els únics que tenim–, que donarien la vida per nosaltres, que ells no han triat viure totes les tragèdies que han vist i que els hem de fer els anys més amens, que encara tenen molt per a ensenyar-nos i nosaltres molt per a aprendre d’ells, que són la resistència a un camí d’entrebancs, que són la història viva, que són les veus de l’experiència, que són les arrels de l’arbre que va creixent i madurant. En definitiva, que són ells i no cap objecte inanimat. Pensen, per tant, existeixen; i depén de nosaltres que aquesta existència els siga més agradable o menys. Fem-los un homenatge cada dia i no els recordem només quan ja no hi estiguen. Furguem en les escletxes d’aquells mesells sense consideració; mentre hi haja un buit per a l’esperança, seguirem lluitant i conscienciant de la importància que tenen. I ho agrairan, us ho assegure.

LA IMPORTÀNCIA DELS MAJORS: LES FUNCIONS

La conjectura fictícia afirma que, quan arribem a una certa edat, deixem de ser útils. Potser, físicament no estarem per a carregar sacs; o no tindrem la mateixa visió que un adolescent. Potser, no tindrem els reflexos amb què destacàvem als dèsset o díhuit anys. Però qui serà més expert en els assumptes de la vida? Qui podrà donar millors consells? Qui sabrà triar més correctament el camí de la dreta o el de l’esquerra? Aquestes qüestions són les que m’agradaria respondre mitjantçant l’explicació de les diverses funcions del llenguatge aplicables a les persones majors.

La primera que comentarem és la referencial. Aquesta es caracteritza per contar fets o anècdotes amb la finalitat d’informar. Normalment, busquem qualsevol tipus d’informació als llibres o, més recentment, al (sant) Google, una informació que, sovint, no resulta certa del tot. Un manual d’història pot narrar que durant la Guerra Civil van morir centenars de milers de persones, tant d’un bàndol com de l’altre. Pot esmentar que hi va haver molta misèria i molta fam en els anys posteriors de postguerra. No obstant això, el que ens dóna són dades, paraules, mots i frases objectives. Quan un major es posa a explicar com va veure morir companys i amics seus o, fins i tot, germans o el propi pare, la cara pot arribar a un punt extrem de pal·lidesa. O, quan recorden la fam que van sofrir, aprecien més que ningú poder tenir una nevera mitjanament plena a la seua disposició. Però no és ja la informació en si, que també, sinó la forma com l’expressen, els gestos, els ulls vidriosos que denoten el dolor inefable als textos.

D’altra banda, però, és cert que de vegades, mentre fan de veus del temps, se’ls escapa alguna mentida piadosa per tal de, o captar l’atenció, o fer més increïble el succés. El meu avi, per exemple, em conta que el 1936, al meu poble, l’Olleria, van incendiar el convent de Caputxins per les revolucions precedents al conflicte bèl·lic que hi tindria lloc. També diu que sap qui és el culpalbe pel “diuenquediuen”, encara que mai es coneixerà amb exactitud. El que més em sorprén és que m’explica que uns tres-cents xiquets van arrancar a córrer, cosa estranya si tenim en compte que el municipi no és tan gran. Però és la gràcia que tenen, i el sentiment que hi posen si veuen que els atens. Són tan importants o més que qualsevol llibre que tingueu a la vostra biblioteca personal; les fulles, les lletres, no gesticulen, no mostren la passió i la sofrença que ells han viscut. No deixem que la pols els tape; volguem-los, estimem-los i, sobretot, escoltem-los, perquè ens queden moltíssimes coses per a aprendre d’ells.

La següent funció aplicable és l’apel·lativa. Ací distingirem entre els sexes, tot i que no són massa diferents homes i dones. Ambdós intenten interferir en la conducta dels néts, per posar uns models més distanciats en el temps, amb les seues opinions. Són cabuts o, més que cabuts, extremadament fidels a unes idees o uns principis, el que és, per un altre costat, molt lloable. Així, si un avi veu el seu nét gitat en el sofà sense fer res o jugant amb algun videojoc, li cridarà un “jo a la teua edat ja estava treballant i tenia les mans plenes de durícies”. En canvi, el comportament d’una àvia envers la néta sol ser a causa de la imatge o dels vestits que du. Una jove que vaja molt maquillada i amb minifalda o alguna camiseta escotada, rebrà el sermó de l’àvia que, malgrat fer tot el calor del món, li dirà: “Fa frescor, per què no et tapes un poc?”.

No podem jutjar ni la postura dels majors ni la dels joves, ja que viuen d’acord a les modes de la societat. Malauradament, als anys trenta, quaranta o cinquanta, eren pocs els joves que podien estudiar pels problemes econòmics existents i havien d’anar a ajudar al camp o on fóra per a tenir un plat calent a taula. Aquell que volia saber una mica més en alguna àrea s’havia de fer autodidacte. Ara tots disposen d’una educació obligatòria fins als setze anys, encara que la majoria sol desaprofitar aquesta obligació; prefereixen la televisió o els jocs de pantalla, motivats per la quantitat de publicitat que ens fan tragar. Quant a les dones, quan les nostres àvies eren adolescents –o ja de més majors–, estava molt mal vist que portaren alguna part del cos a l’aire i, més, si portaven restes de pinturetes a la cara, perquè serien acusades de “dones del carrer”. Actualment, i per sort, poden vestir com els vinga en gana i poden maquillar-se tant com vulguen, ja que no han de sofrir cap tipus d’insult. Només amb l’enteniment que pertanyen a períodes de la història distints podrem comprendre els diferents punts de vista.

L’expressiva, una altra funció destacable, també mereix una distinció en avis i àvies. Aquestes són les més felices abraçant i besant les criatures; la mirada afectuosa i emotiva amb què ens pot mirar una àvia no es pot pagar ni amb tots els diners del món. A més, quan fa temps que no ens veuen i hi coincidim, amb alguna veïna, ens solen agafar de les galtes i, amb la seua veu més suau, saludar-nos amb un “Que major t’has fet! Com estàs, mante? I la mare? Sí? Va tot bé?”. En els homes trobem una situació contrària: és un misteri encertar allò que estan pensant, ja que no solen mostrar els seus sentiments. Podem saber si estan de més o menys humor depenent de l’estona que parlen, però la raó principal és gairebé impossible d’esbrinar. Això sí, si hi ha algun confident, eixe és quasi sempre el nét o la néta.

Ara bé, que no ens conten tot allò que els passa pel cap i que els pertorba o els alegra l’ànima, no vol dir que no tinguen felicitat o tristesa, perquè, com tothom, són humans i no són de pedra. A continuació, enumerarem algunes pautes que cal seguir per a fer-los sentir bé: no podem aïllar-los ni rebutjar-los, el millor que podríem fer és dedicar una hora del dia, com a mínim, a escoltar-los, a dialogar amb ells, a fer-los reviscolar, a expressar-los les nostres inquietuds, així com atendre-los quan ells vulguen quelcom; tampoc podem tractar-los malament, ni alçar-los la veu ni faltar-los al respecte, perquè per damunt de tot són persones i són majors que nosaltres. Potser mai endevinarem del tot el que tenen al pensament, si són reflexions positives o negatives; el que sí que podem fer és pintar-los la vida més alegre i amena, i tractar que esborren les idees dolentes que se’ls puguen acumular al cap.

Per acabar amb aquest apartat, parlarem de la funció fàtica, és a dir, la d’establir la comunicació entre ells. Novament, farem una distinció sexual: els temes de conversació dels homes i els de les dones. Entre els barons, gent de poca paraula, és freqüent escoltar converses que abasten temes com el futbol –o l’esport en general–, les olives o les bresquilles i per extensió el camp o la política, sobre si l’alcalde d’ara fa més obres que el d’abans. En canvi, entre les senyores, més xerraires, solen haver-hi més xafardejos: qui és aquell xic foraster que va amb la filla de tal dona, mira que major s’ha fet el nét del tio Sento, eixe és el cotxe nou que s’ha comprat la família Peris i Vanyó, amb la fam que estan passant, i etcètera. A més, no tenen cap problema a l’hora de presentar-se a algú: “Tu de qui eres, mante? A sí, tens raó, pôs que guapa t’has fet! No t’havia vist des que tenies… jo què sé… cinc anys”.

Si haguérem de posar algun punt en comú dels dos sexes, sens dubte elegiríem la repetició gairebé diària del que han dit el jorn anterior. Recorde que el meu oncle, el germà del meu avi, cada setmana que venia a veure’ns ens contava que havia fet ics cabassos d’olives, o que havia emprat un insecticida molt modern per a desinfectar els arbres fruiters que tenia. No és res roïn, només un costum que solen tenir, potser, i hi torne a insistir, per les ganes que se’ls escolte i se’ls faça partícips de la vida quotidiana.

LA PERSPECTIVA SENSORIAL

Des del punt de vista dels sentits, també podem esmentar algunes de les característiques principals que defineixen tant a avis com a àvies. D’altra banda, açò ens servirà per a veure les diferències cronològiques entre un temps i un altre. Sovint, no apreciem el fet que tinguem aigua calenta quan volguem; tampoc els hàbits d’higiene actuals, que ens pareixen la cosa més normal del món, però que no existien abans.

Així, per exemple, i ja que estem en l’olfacte, podem explicar que molts rebutgen els majors perquè afirmen que “fan mala olor”. No és que no els agrade dutxar-se o rentar-se, perquè després, fins i tot, se’ls nota més contents i cofois, però tenen la mentalitat enfocada a la seua època, on els costava molt tenir aigua a més de 20º. Eren pocs els que tenien el luxe –i ara ho veiem amb total naturalitat– de poder rentar-se la totalitat del cos més de tres vegades per setmana i amb una aigua amb la temperatura adequada. Els altres s’havien de conformar amb llavar-se per parts, ja que, o bé l’aigua estava molt gelada, o bé l’extreien de poals o barrils, cosa que resultava molt incòmode. Poseu-vos en la seua carn i imagineu-vos que sortiu de festa la nit d’un dissabte de gener, que us heu de dutxar amb la poca aigua fresca que queda al bidó i que, a sobre, no teniu el sabó que tant us estimeu, ni el perfum tan modern que us han regalat. No negue que us acabaríeu llavant, però quantes voltes durant l’hivern ho suportaríeu? És per això que hem d’entendre la seua posició i els seus costums; quan un hàbit s’adquireix amb els anys, costa molt transformar-lo. I en la seua defensa: no fan tanta pudor com diuen les males llengües! Pitjor pot resultar la fragància de qualsevol d’eixos eau de toilettes –aigua de vàter, literalment– que tenen tanta tirada en el mercat.

De l’olfacte, passem a la vista, apartat en què tractarem tant la vista interna, és a dir, el que veuen o com ho veuen ells, com la vista externa o com els observem nosaltres. En primer lloc, com hom pot comprovar, una gran part de les persones majors porta ulleres. Les causes són diverses, ja siga per miopia o per vista cansada. També és gran el nombre d’avis i àvies operades de cataractes. Són molts els anys i pocs ulls solen resistir sans del tot, encara que açò no és exclusiu d’ells, sinó que de menuts ja es detecten aquestes anomalies. Respecte al que veuen ells és molt relatiu; com llegirem més avant, no mostren els sentiments i, per tant, pot resultar un misteri allò d’endevinar el punt de vista concret dels objectes que passen pel seu camp òptic. Normalment, però, ho compararan amb les vivències de joventut.

Si ens atenem a la vista externa, el primer que trobem és la seua indumentària. Per als homes, el paradigma està compost per la boina, el jupetí, els pantalons de tela de colors obscurs, les camises de botons i, de vegades, els gaiatos. En el sexe femení, faldes llargues a flors o negres (si van de dol), bruses, davantals –que malacostumats han estat els homes al llarg de la vida, ai las!–, ventalls, pentinats recollits amb un ús abusiu de la laca per a donar-li més volum i bosses de mà xicotetes.

Aquestes vestimentes serien del tot inusuals en qualsevol jove de l’actualitat; si les vestira, de seguida es pensaria que, o està en un festival de disfresses, o ha arribat a un punt prou important de la follia. En canvi, com ens imaginem la nostra roba del dia de demà? Amb seixanta-cinc anys continuarem portant uns pantalons de colors cridaners i ajustats? Seguirem duent unes esportives en què, en una només, ja caben els dos peus? Vestirem bermudes o minifaldes? Mai pensem més enllà de l’endemà o, com a molt, de la setmana vinent. Jo, segurament, acabaré amb les camises de botons i els pantalons de tela característics dels majors.

El pròxim sentit que analitzarem serà el del gust. Què hi ha més típic que una paella, una fideuà, un arròs al forn, un aspencat o un putxero? Pocs (o cap) avis i àvies mengen el denominat menjar-ràpid o menjar-fem (fast food) que té tant d’èxit entre la jovenalla. Sempre s’hi oposaran i ho argumentaran amb un “a mi em poses un plat de paella i deixa’t de coses americanes!”. És que, a més, no són només els productes en si, sinó les reunions tradicionals que solien fer a l’hora de menjar paella, per exemple. Qualsevol diumenge o dia festiu, sota la garrofera més alta, plantaven una taula, unes quantes cadires al voltant i el paeller al mig. Hi havia qui s’escudellava al plat –freqüentment les dones–, mentre altres utilitzaven la cullera directament al paeller. Era una manera més, a part de gaudir d’uns dels nostres plats per excel·lència, de dialogar, de comunicar-se, de conversar amb els altres, sense televisions, ni videojocs, ni ordinadors. Tots es miraven a tots i somreien, amb anècdotes, acudits o històries. Anem perdent les bases pensant que sabem edificar un futur sense els fonaments més essencials.

A continuació, ens endinsarem en el tacte. Del tacte, ja n’hem parlat en el llenguatge no verbal. Com es comuniquen amb els néts: els avis tocant-los el cap i les àvies fent-los besos i abraçades; com saluden alçant el cap o la mà, gestos que poden dir igualment “bon dia” que “adéu”; com fan el joc d’ungles amb els fills dels seus fills, que poden molestar-los i emprenyar-los; o com es relacionen amb les parelles, normalment amb besos curts però intensius, carícies a les galtes per part d’ells i retocs a les camises o a les corbates, si en duen, per part d’elles, i sempre en àmbits privats, com la casa, mai pel carrer. Estava mal vist besar-se o acariciar-se públicament quan eren fadrins a la seua època, i de casats tampoc és que tingueren molt més avantatges en aquest sentit. Sempre amb la discreció per bandera.

Finalment, el sentit de l’oïda és, potser, aquell que més es perjudica amb el pas dels anys. Estem acostumats a haver de repetir les coses diverses vegades perquè ens entenguen; ho notem implícitament quan diem una cosa i ells entenen una altra, o explícitament quan directament pregunten “què?”. Com que la societat no els aïlla suficientment, tenen la desventura d’anar quedant-se sords. És per això que no ens ha de saber malament tornar a explicar el que havíem comentat o fer-ho amb un to de veu una mica elevat –encara que sempre rebrem el retret de “a mi no em crides, eh?!”, pel seu orgull i la seua tossuderia–, ja que ells ho agrairan. També estan els audiòfons, que són molt petits i molt pràctics. Una activitat molt saludable que podríem portar a terme perquè ens ajude a saber com se senten els majors en el seu estat d’aïllament auditiu seria col·locar-nos dos trossos de cotó en pel en cada orella i passar-nos el dia amb ells. Si ja ens costaria moltíssim vint-i-quatre hores, penseu el que els ha de costar a ells setmanes, mesos i anys. Tot es redueix a la mateixa solució, ho sé: posar-nos en la seua pell. Però resulta tan complicat.

L’HERÈNCIA GESTUAL I LINGÜÍSTICA

Hi ha certes característiques que defineixen un cert nombre de persones o una col·lectivitat: gestos o expressions que, quan una persona de fora d’eixa comunitat els porta a terme, sabem identificar ràpidament a qui pertany o a qui està imitant. Parlem, doncs, del llenguatge no verbal i del llenguatge verbal dels nostres majors, molt definit i marcat per sonar-nos, d’alguna manera, anacrònic, el qual el contraposarem al llenguatge dels joves per a veure més diferències.

En primer lloc, tenim el llenguatge no verbal, és a dir, aquell que no utilitza paraules per tal de comunicar quelcom. Així, quan volen saludar o es volen acomiadar sense dir res a algun amic, mouen el cap cap amunt; açò pot voler dir tant un “hola” com un “adéu”. En canvi, els joves poden articular la mà i jugar amb diversos dits fins a fer gestos com el de la “V”, que indica victòria, o el de l’anular alçat, aquest més en to pejoratiu.

Per un altre costat, tenim la relació amb els néts; com es comuniquen amb els fills dels seus fills. Els avis solen tocar-los el cap afectuosament, acte que desperta o l’estima del nét o la néta, o el rebuig per haver-los desfet el cabell. També poden agafar-los les mans i jugar amb les ungles; tenen molta mania de clavar les seues en les dels néts. Potser ho fan inconscientment, i el veritable valor de l’acció residisca en el contacte de mans. Quant a les àvies, aquestes són més d’abraçar els menuts que, tinguen l’edat que tinguen, per a elles sempre seran això, menuts. L’estima, com més avant veurem, és més explícita en les dones, que també solen acompanyar l’abraçada amb un bes. Hi haurà néts a qui els encantarà que l’àvia els bese –és tan gran l’afecte que poden mostrar!–, per contra d’altres que ho defugiran perquè els “dóna fàstic”. Mai podré entendre aquestos darrers; com poden tenir fàstic d’una persona que els estima tant, d’una persona que segurament donaria la vida per ells, mentre que, potser, arribe un dissabte de nit i acaben al llit amb un desconegut o una desconeguda?

Finalment, i per a acabar amb la part gestual, parlarem precisament dels besos entre les persones majors i els besos entre els joves. Mai, o en ocasions comptades, veurem una parella de persones majors besant-se pel carrer. Tampoc seran besos de llargs minuts amb les boques apegades i que semblen tan apassionats com els dels joves. Un avi besarà a una àvia d’acord amb la mentalitat que tenien en la seua època de joventut: en casa o en àmbits privats, i de curta durada, però no per això amb menys demostració d’amor. Els joves de hui en dia es besen on se’ls presente: en una botiga, en una xarrada, en l’institut, en la plaça, etc. A més, moltes vegades allò del bes tan durader va acompanyat de fer “manetes”, cosa impensable en els adults o en els majors. La pregunta és que quins dels dos tipus de besos seran més vertaders, més amorosos i intensos, si els d’estar de cinc a deu minuts com si foren aspiradores, o els curts i breus que poden dir moltes coses a la vegada. Més que de discreció, crec que hauríem de parlar de la revolució hormonal que els domina el cos, als joves.

Pel que fa al llenguatge verbal, seguirem amb la comparació amb els adolescents i analitzarem algunes de les expressions o frases fetes que diuen els avis, enfront de l’argot juvenil. Paraules i expressions com “mante”, “càguensos”, “càgondena”, “tio” o “tia” (sense el sentit d’enllaç familiar i per a referir-se afectuosament a un home o a una dona majors: el tio Sento, la tia Pepiqueta), “què fa?” per a preguntar què s’ha dit, “fa bo” per a respondre a quin temps fa, i una llarga llista. En canvi, els adolescents solen anar al tall i, en compte de “càguensos” o “càgondena”, solten el “caguenlaputa”; també hem de distingir l’ús de la paraula “tio” que fan ells. Diuen “tio” o “tia” a tot el món: als amics, als germans o a les germanes, als pares, als professors o als mateixos avis. Poden emprar aquest mot, àdhuc, com a falca (“És un cotxe, però que flipes, saps, tio?”). Uns altres vocables que els fascinen són el verb “flipar”, que és una cosa així com “entusiasmar-se”, o el verb “molar”, així com locucions com “estar ratllat”, quan algú s’embolica amb allò que explica, o “anar a mullar”, sinònim de “fotre un clau”.

Ara bé, en el tema dels refranys, no hi ha massa similitud entre una edat i l’altra. Els refranys són elements tradicionals que els joves només poden conéixer a través dels vells. El que sí que poden fer, però, és modificar-los al seu gust i fer-los servir com a dedicatòries a les agendes o a les parets de qualsevol edifici, sobretot, als vàters. El refrany castellà que diu “Más vale pájaro en mano que cientos volando” va sofrir una transformació i va passar a ser “Más vale pájaro en mano que madre a los dieciocho”.

En aquest punt, caldria destacar la immillorable tasca que ha fet el xativí Pep Gimeno “Botifarra”, ja que s’ha recorregut la major part de les comarques del País Valencià per tal de recollir refranys, així com lletres de cançons populars per a posar-li música i cantar-les allà on va. Ha estat a Canals i ha comentat que a “L’Alcúdia de Crespins, poquets i roïns, però més listos que els ratolins, però menos que els canalins”. Ha estat a Barcelona i ha sentenciat que a “La Llosa de Ranes, cotxines i marranes, però ben educades”. I ha arribat fins a Venècia i ha dit en tota la naturalitat del món “Pâ ser puta de cassoleta, val més tindre la figa queta”. Si no fóra per gent com el “socarrat”, o cantants com Miquel Gil i l’Ovidi Montllor i el grup Al Tall, que s’han passat la vida indagant els racons del nostre país, el folklore valencià haguera desaparegut completament. I ens porta a l’assumpte anterior del respecte a les nostres arrels. Gràcies a gent com aquesta podem assabentar-nos de què escoltaven els nostres avis o besavis, o què deien davant de cada situació. Cada refrany té un significat aplicable a cada moment; si ens oblidem d’aquestos, la cultura popular tindrà una batalla important perduda.

LA SOCIETAT QUE TENIM: UNA SOCIETAT ASOCIAL (II)

Malgrat tot, no tota la culpa recau sobre la societat. Com ja s’ha comentat anteriorment, la major part del mal prové dels éssers humans i usuaris d’aquest món consumista. Hui en dia ja no es té cap respecte per les arrels; les tradicions han sigut substituïdes per festivitats estrangeres que es basen en el capital i en els centres comercials. Em recorda aquesta negligència de les arrels pròpies a una visita que ens féu un supervivent dels camps de concentració nazis –un supervivent en persona!– a l’institut. L’home, ja molt major, tenia una mirada afectada, però també afectuosa, cap als més de tres-cents estudiants que, uns per voluntat pròpia, altres per imposició dels professors, s’havien aplegat al teatre per a escoltar-lo durant gairebé quaranta minuts. Quan una professora neboda seua el presentà, el públic no callà a la primera. Tampoc a la segona ni a la tercera. Van caldre els retrets de diversos ensenyants perquè les hormones maleducades pararen de fer escàndol. Finalment, pogué començar. No obstant això, a cada aturada que feia per a respirar, se sentia un rumor de fons que impedia una bona transmissió de la conferència que portava preparada. En acabar, aplaudirem tots, però un sector molt reduït intentà fer les gracietes típiques de l’estudiant irrespectuós. No es mereix una persona que ha sofrit tant, ha vist morir tanta gent i ha lluitat per la llibertat un mínim de silenci mentre parla o consideració i tolerància?

Encara que tampoc cal anar-nos-en a casos externs. Cada dia, en cada família, hi ha molts néts que criden o tracten malament els seus avis; altres només els rebutgen i els deixen en l’oblit. Ací ja entraríem en el tema de l’educació familiar que els han donat, ja que, probablement, són els mateixos que insulten els propis pares. Els poden tenir més respecte a una formiga que als parents més directes.

En altres cultures, en canvi, trobem que els avis i les àvies estan en la cúspide de la piràmide generacional. Per exemple, en una cultura inferior a la “gensaprofitosa” i “civilitzada” cultura occidental com és la gitana, el patriarca és el vell venerable amb una gran autoritat moral, és a dir, la persona per qui passen les grans decisions de la família i qui decideix si s’accepten o no. Açò resultaria impensable en la majoria de famílies occidentalment culturals. Les persones majors no conten per a res, només per a passar una herència que, sovint, és sucosa i que provoca les batalles més bèl·liques entre germans.

No podem oblidar de cap de les maneres que gràcies als majors existim nosaltres. Principalment i biològica, perquè són els pares dels nostres pares, és a dir, perquè són la nostra família i les nostres arrels. I, d’altra banda, perquè sense ells ara no podríem votar en democràcia –tot i que el mot “democràcia” no tinga tot el seu significat en l’actual sistema–; no podríem dir “taula”, “finestra” o “cadira”, ja que ens haurien format per a expressar-nos amb “mesa”, “ventana” o “silla”; no tindríem les (poques) llibertats que actualment tenim; menjaríem artificialment i uniformement; i els polítics farien el que voldrien de nosaltres. Salvador Espriu ho afirma així en un dels seus poemes: “Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa, perquè seguíssiu el recte camí d’accés al ple domini de la terra”.

L’Edat Daurada –un eufemisme, una mentida, com tantes altres– està composta, més que de gent amb una edat avançada, de persones, i no oblidem que, per “persona” s’entén tot aquell “subjecte de drets i de deures”, segons el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana. I sí, com a persones tenen uns drets que sembla que se’ns obliden: tenen dret a tenir quatre parets i un sostre; tenen dret a una vida digna, després de tant de lluitar; tenen dret a un respecte i una tolerància; tenen dret, com qualsevol altra persona, a viure, a relacionar-se, a pensar, a opinar, a reflexionar, a expressar-se o a ser lliures.

La solució, encara que costosa, és senzilla: poseu-vos en la pell d’ells. Com us sentiríeu si tothom us oblidara, us maltractara, us aïllara del món, us llevara part dels drets que teniu o us silenciara? Adonem-nos que els estem assassinant, que els estem apagant la flama amb la qual ells ens encengueren un dia a nosaltres. Si teniu alguna mala creença que ja no ens són útils per a tal cosa, feu memòria i busqueu en les vostres entranyes. Recordeu quan ereu més xicotets i xicotetes i anaven a per vosaltres a l’escoleta; com, quan eixíeu, us compraven alguna llepolia o el berenar. Recordeu tot el que us han ensenyat i us han contat, i els moments més feliços que han passat al vostre costat. Només cal concienciar-nos i agafar el relleu que en el seu dia ens donaren, sense oblidar que ells estan al nostre costat per a aconsellar-nos quan creiem que el camí se’ns ha torçut.

LA SOCIETAT QUE TENIM: UNA SOCIETAT ASOCIAL (I)

Som una generació informàtica; no vull dir que som robots o màquines –no tardarem a ser-ho–, sinó que vivim dependents de la pantalla de l’ordinador, del so del telèfon o de les imatges televisives. Aquestos avanços, que tenen la seua utilitat en la justa mesura, minven la nostra capacitat crítica amb el món que ens envolta. És l’era de les comunicacions, diuen, tot i que ens fan, d’altra banda, menys comunicatius. I aquesta és la causa de moltes desgràcies que passen dia sí, dia també. Evidentment, la culpa no és dels aparells electrònics; l’origen del mal recau sobre l’usuari que, addicte a la xarxa o a la televisió, s’empassa tot allò que li conten, sense ànims de reflexionar sobre si és veritat o és mentida. La majoria de les voltes sol guanyar aquest últim element.

Divorcis, maltractaments de gènere, abusos a menors i pederàstia, esquizofrènies en aquells que creuen que són un dels superherois dels videojocs i maten els seus familiars, incursions en el món de la droga… O el tema que ens pertoca: l’oblit d’unes arrels que, per consegüent, es transforma en l’aïllament a les persones majors, en l’arraconament més silenciós que es puga sofrir. Per què parem més atenció a jocs informàtics o a sèries-fem que als pares dels nostres pares, és a dir, a sang nostra?

Comencem, per exemple, en la publicitat. La nostra societat, a part de ser moltes altres coses, és una societat de consum. La societat de consum, a termes generals i sense ser experts en economia, és aquella societat que es caracteritza pel consum massiu de béns i serveis, disponibles gràcies a la seua producció massiva. Per a consumir, és clar, els productes s’han de promocionar i, en aquest circ d’anuncis –fins i tot en les bosses de plàstic, en els cartells que hi ha pels pobles o en les mateixes pel·lícules–, hi ha uns domadors que saben com vendre’ls. Per a les colònies o la roba interior femenines, unes dones “noranta-seixanta-noranta”, joves o, com a molt, fins a la trentena d’edat, sense arrugues i amb una pell tan fina que ni les mateixes protagonistes s’ho creuen quan es veuen; en el cas masculí, la cosa no canvia massa tampoc: joves o homes amb una musculatura caricaturesca, suposadament treballada al gimnàs. Aquestos són els productes que tenen més tirada, promocionats per persones amb físics photoshop. Però, on queden les persones majors? Per a elles, el domador els té reservades unes gàbies amb etiquetes amb noms com: “Bolquers”, “Residències” o “Fuet i Fesols asturians”. D’aquesta manera, el públic es fixa i aplaudeix més els trapezistes que mostren calçotets de marques excessivament cares i que han sigut fabricats seguint l’explotació infantil dels països més subdesenvolupats, o les malabaristes que juguen a passar-se d’una mà a l’altra flascons dels perfums més glamurosos que només estan a l’abast d’aquells que es visten amb bitllets dels grans. Ja ho cantava Raimon: “Les botigues ben plenes, les butxaques ben buides, les teues, les meues, les seues. Però és hora de saber qui és qui les té plenes”.

La pregunta que llancem és: per què la societat amaga les persones majors? El món globalitzat en què vivim està regit per una estratègia encriptada però clara alhora: som unes titelles manejades per una colla de governants que –argumenten– busquen el millor per al món i, ja de passada, volen produir i vendre. Així, ens divideixen en subjectes actius i subjectes passius o sobrants. Els primers som tots aquells de qui poden traure algun benefici, gent que està en l’edat d’estudiar o de treballar, gent que encara pot produir i de la qual encara poden vendre. Els segons són els que ja s’han jubilat, dels quals no es pot traure gran cosa perquè ja no serveixen per a res i han caigut en la màxima inutilitat. Com que no poden estar a les fàbriques fent bosses, taules, botelletes de colònia o tants altres instruments, queden apartats, només per al record d’aquells nostàlgics que han vist com els van fer de mestres i els van explicar moltes tècniques que els nous desconeixen.

A més, i crec que és una causa igual d’important que l’anterior, volen tenir el galliner quet. Sí, m’explique. Amb totes les andròmines electròniques, la gent viu en un estat de letargia immens. Ningú pensa, ningú opina; tots estan pendents de rebre un correu, una dedicatòria, un comentari als seus webs personals. Si no tenen webs personals, l’atenció va a parar als fòrums d’opinió sobre si el concursant de tal programa de televisió s’ha dutxat, ha dit un “me la sopla lo que quiera la furcia esa” o ha cardat amb la concursant rubia de mamelles operades i uns llavis plens de silicona barata. Ningú –gairebé ningú, perdoneu– es preocupa per si ens retallen uns drets o uns altres o per si ens claven mentides a les informacions suposadament objectives. Aleshores, què passaria si algun major decidira veure les coses i explicar que això no és així, que és d’una altra manera?

Us plantejaré una hipòtesi que, dissortadament, a poc a poc sembla traduir-se en fet real. Imagineu-vos un món gris, on tothom parle en anglés i tinga com a segona llengua el castellà. Imagineu-vos que tots els restaurants tenen el logotipus de la ema en groc i que són cadenes distribuïdores d’unes hamburgueses d’origen desconegut. Imagineu-vos que la música que sona a la ràdio i que senten tant joves com adults és el pop roïn americà. Imagineu-vos que totes les escoles són privades i van els alumnes amb el mateix uniforme –fixeu-vos en el significat que té aquest substantiu quan se l’adjectivitza–, sense llibertat d’anar cadascú amb roba més còmoda. Imagineu-vos aquest context i imagineu-vos que hi ha un avi, una àvia, o un grup d’avis i àvies que comencen a contar als néts que, quan ells eren menuts, la primera llengua era el valencià, o el català del País Valencià; que hi havia plats típics com l’arròs al forn o el putxero; que hi havia “jotes”, “fandangos”, “u i dos”, “malaguenyes”, a més de música rock, ska o reggae; i que a les escoles, a més de tenir una educació pública, podien anar amb la camiseta que preferiren i els texans que més s’estimaven. Llavors, hipotèticament sempre, els néts podrien provocar manifestacions i revoltes per tal de recuperar unes tradicions i unes llibertats que no tenen, i trencar amb l’homogeneïtat imperant. Els polítics es tirarien les mans al cap i n’eixirien perdent.

És aquesta por, la que tenen. Creuen que, després de la tràgica postguerra i de la benvinguda transició, ens tenen controlats i adormits, perquè no es tornen a produir nombroses insurreccions, no siga cosa que el poble pense i els facen fora. Per això tenen apartades les persones majors, perquè han viscut un passat i viuen un present, i les comparacions sempre són odioses. A més, són un pou de saviesa i això emprenya els governants. Per què creieu que, durant els anys seixanta i la meitat dels setanta, els polítics anomenats “demòcrates” van donar suport a cantautors per la llibertat com Ovidi Montllor i Raimon i, en arribar la transició, els van ningunejar i els van silenciar? Deixem de ser gallines que ponen ous per a d’altres i escatainem pels nostres drets.

(El treball següent es va fer durant el mes de desembre de 2010. Comente la data i l’adjunte al bloc per dos raons: una, perquè, aleshores, el meu iaio era a casa; i dos, perquè necessitava defensar la importància dels nostres majors en la societat actual)

Al meu iaio, que m’aconsella
des de casa, i a la meua iaia,
que em guia des del Paradís.

A TALL D’INTRODUCCIÓ

Una de les raons per les quals desitge tornar cada cap de setmana al poble és, sens dubte, per a veure la seua mirada tendra i plena d’experiència, amb els ànims de contar-me alguna anècdota o batalleta dels seus temps de joventut. A més, quan passa algun fet a casa, sempre té un refrany a la boca per tal d’aplicar-ho. Quan de menut venia jo d’alguna picabaralla, ell soltava la sentenciosa frase de “qui no vulga pols, que no vaja a l’era”. Quan volia tenir jo la raó en algun assumpte en què ell estava involucrat i veia que sempre anava errat, ell em deia “sap més el dimoni per vell que per dimoni”. I així un llarg etcètera. Parle, evidentment, del meu avi, el qual m’ha ensenyat, m’ensenya i espere que em continue ensenyant durant molt de temps coses de la vida que no es poden llegir als llibres, que s’han de viure i s’han d’experimentar.

Els següents paperots pretenen ser un xicotet estudi o reflexió sobre l’Edat Daurada, és a dir, l’edat que comprén a les persones majors de 65 anys, amb ganes de viure, alegres i que, malauradament, lluiten per no enfonsar-se en l’oblit social a què les sotmetem. Hi ha moltes maneres de soterrar-les abans que els arribe el dia i, de fet, periòdicament sofreixen aquestos atacs profunds que, encara que no ho pareguen, els van apagant la flama de la vida. Per exemple, i com més avant desenvoluparem, hi ha unes certes actituds que hem d’eradicar: les paraules tabú, com la mort, les residències o la pseudoinutilitat –subestimen l’experiència?–; l’aïllament que moltes d’elles sofreixen per part de la família que un dia ells van formar; o la conversió en joguines que ningú vol i que passen de fill a fill mentre aquestos blasfemen contra déu i tots els sants per tal de llevar-se’ls de damunt. En aquest últim cas, reben el nom d’“avis oroneta”.

El treball aquest ha de ser objectiu o, com a mínim, no passar-se massa de la frontera que separa l’objectivitat de la subjectivitat. No obstant això, i davant d’un tema així, ho sent i demane disculpes, però, lògicament, no me’n puc estar, d’incloure la meua opinió cada dos o tres paraules. És un tema massa seriós com per a prendre-nos-el tant a la lleugera; està en joc la vida i els drets de moltes persones, que són això al cap i a la fi, persones, i no animals o objectes inanimats, de pedra o de cartró. Ara bé, el meu objectiu no és, ni molt menys, canviar l’opinió o la conducta dels lectors; si amb els mots que, tot seguit, llegireu, aconseguisc endinsar-me entre les escletxes de les vostres ments i provocar una mínima reflexió, sabrem que no hi ha res perdut i que l’espurna de l’esperança està encara encesa. 

Sona el mòbil: és el despertador que m’avisa que són les
set i mitja i toca tornar cap a casa. M’espere cinc minuts que hi arribe l’autobús,
puge, em col·loque al meu seient, em pose els auriculars i comence a escoltar
música mantenint-me alié a tot el que succeeix al vehicle. És també una manera
de poder dormir amb tranquil·litat.

Diumenge, 10:00h, la nit s’ha acabat definitivament. Cal
anar a gitar-se, no abans sense pegar un mosset al forn més pròxim.
M’ho acabe ràpidament i arribe al meu pis. Em trac el meu vestit, sense
l’originalitat dels altres, i em pose el pijama. Em gite, però no puc
adormir-me. Després d’haver viatjat en pastera, d’haver xafat el Vaticà,
d’haver vist sense poder fer res una bufetada masclista, d’haver defensat
l’Horta com els de la Punta,
d’haver pensat, parlat i menjat en valencià, d’haver sigut tocat per un agent
de la Guàrdia Civil,
després d’una nit inoblidable en què no he pogut parar de pensar, ara no em puc
adormir. No és que patisca problemes d’insomni, però comence a traure
conclusions.

Aquesta societat, la nostra societat ens agrade o no, té
molts pareguts amb una simple festa de disfresses. El món està molt mal
repartit, uns se n’aprofiten, mentre que altres no arriben a fi de mes. Uns
compleixen condemna per trencar un cristall d’un cotxe, mentre que altres que
maltracten la seua parella moltes vegades no arriben ni als deu anys en presó.
Uns exploten els seus treballadors, mentre que altres són explotats. Uns fan
moltes cases on no hi viu ningú, mentre que altres s’han de conformar en veure
les cases buides des de davall del pont. Uns són anglesos, mentre que altres
són marroquins. Uns tenen impunitat, mentre que altres per qualsevol cosa són
penalitzats.

Quina és la solució que podem proposar? Una col·laboració
mundial, una ajuda des de tots els sectors, utilitzar la paraula en compte de
la violència, una unitat política en què el que realment interesse és l’ajuda
al poble i no l’autobenefici, en què existisca el diàleg per a aconseguir
projectes comuns i no discussions per un “ara governes tu, ara, jo”, un mirament
cap a les minories més minoritzades i no favoritismes als que tenen més money,
un respecte als que no són iguals que nosaltres, ja siga per raó de raça o de
sexe, una acceptació al fet que existeixen nombroses cultures dins d’un mateix
Estat. En definitiva, acabar amb tot aquest circ en què uns s’ho passen bé
mentre que els altres només podem observar-ho. Si hi ha un lloc per a
l’esperança, hem de seguir endavant i, si no, obrir-lo siga com siga.

Per cert, el vestit que jo portava era d’espia, amb la
meua jaqueta i els meus pantalons negres, camisa blanca, ulleres de sol i pinganillo.
No era un agent 007, però ho intentava. En paraules fusterianes, anava de voyeur.

Són les cinc de la matinada i Pego està en el seu màxim
apogeu. No es pot caminar entre la multitud i per cada pas que dónes et peguen
una colzada. A més, comences a sentir la pudor a suor de la gent que balla.
Ixes de la gran massa i el primer que veus és un individu pintat tot de negre i
imitant l’Steve Urkel, aquell personatge de la sèrie nord-americana, Cosas de
casa, que tingué el seu boom allà per la dècada dels 90. És molt
paregut: ulleres de cul de got, tirants subjectant un pantaló que porta quasi a
l’altura de les aixelles… Però, al cap i a la fi, en el que em fixe és 
que s’ha pintat. Aquesta nova disfressa em fa endinsar-me en un tema com és la
immigració i, per conseqüent, en el racisme o xenofòbia.

Farà alguns anys, una voluntària del sindicat de les CCOO va vindre al meu institut a fer-nos una conferència
sobre les condicions que es donen i les conseqüències que sofreixen els
immigrants per voler aconseguir una vida millor. Va aplicar el seu conte –era
un conte, però amb situacions, escenaris i vivències reals– al cas d’un xiquet
malí. Aquest s’anomenava Moha, i tenia 14 anys. Treballava per a la seua
família, per a poder alimentar la seua mare i els seus tretze germans. Tan jove
i ja convertit en el cap de la casa, perquè el seu pare havia mort en no sé quina
guerra. Tots els dies s’alçava a les sis del matí i se’n tornava a les deu de
la nit. Els caps de l’empresa, que era nord-americana, l’explotaven al màxim.
La seua feina es basava en anar teixint sabates per mig franc l’hora per a
després ser venudes per setanta dòlars com a mínim.

Un dia arribà un inspector laboral per a revisar si es
reunien les condicions necessàries, i els peixos grossos amagaren tots aquells
menors de divuit anys. Va ser aleshores quan aquestos últims s’adonaren que els
estaven enganyant i decidiren partir cap al continent que tenien al nord per a
buscar una vida millor. Contactaren amb un home baixet, amb bigot, que semblava
ric, i els prometé que podrien arribar a la costa andalusa per només seixanta
francs. Això eren molts diners per a ells, però feren un esforç i li’ls
portaren. Partirien diumenge a la nit amb un vaixell luxós, amb tota mena de
comoditats. Moha s’acomiadà de la seua mare i de la resta de germans,
prometent-los tornar tan prompte com poguera.

Quan vingué el dia pactat, es trobà amb una pastera de no
més de quatre metres de llarg i dos d’ample. En eixe espai tan reduït havien de
cabre quaranta companys? Buscaren l’home que els havia promocionat la idea de
partir cap a un món millor, però no el trobaren enlloc. L’única esperança que
tenien era agafar aquell “transatlàntic”. Ho feren. Després de deu dies de
viatge amb rumb incert, arribaren al cap de Gata, això sí, amb quinze persones
menys que havien mort per les baixes temperatures i per la mala alimentació.
Moha, per sort per a ell, hi havia arribat sa i estalvi.

Una vegada en territori almerià, uns pocs turistes els ajudaren
i els portaren al centre de salut més pròxim. Allí els atengueren durant cinc
dies i, després, els feren abandonar el lloc. Moha estava en un país totalment
desconegut, sense cap ajuda, sense diners, sense casa… Decidí passar la
primera nit a una plaça, a l’endemà aniria a buscar feina. Quan s’alçà acudí a
la fàbrica més pròxima, però no el contractaren perquè argumentaven que “están
todas las plazas ocupadas”. Així en trobà quatre o cinc més, fins que abandonà
la recerca per al dia següent. En aquest tingué més sort i, de seguida, es posà
a treballar al camp. Cobrava tres euros l’hora, un gran negoci per al cap, ja
que a un espanyol li pagava tres vegades més. Però no totes les desgràcies
s’acabaren en eixe indret, ja que la gent el mirava pel carrer amb mala cara.
Mesos més tard comprengué que eixes mirades de malícia es devien al color
de la seua pell.

Moha vivia amb tretze immigrants més, que pagaven
cinc-cents euros al mes per una casa que no tenia aigua calenta ni llum.
Explotació, condicions inhumanes? Que va! Si estaven millor que a Mali! Per a
la seua sort novament –tots els immigrants no en tenen tanta– una vegada
ajudà una dona vella que estava sent atracada per dos veïns de la ciutat.
Aquesta dona era la venedora d’una botiga d’aliments, les típiques que estan en
girar el cantó. La primera cosa que féu va ser oferir-li treball, a la
qual cosa Moha no es pogué negar. Als pocs dies li oferí també que visquera amb
ella. La seua vida havia acabat de donar un gir impressionant: amb una feina decent
i un lloc on poder dormir i menjar tranquil·lament. I tot gràcies a l’ajuda que li mostrà a la velleta, a més de la ràpida acceptació que aquesta donà al jove
immigrant.

Situacions com aquestes en què els immigrants ixen
enganyats del seu país en busca d’un futur més digne són el pa nostre de cada
dia. Les màfies aprofiten les ganes de fugir d’aquesta gent per a traficar amb
ells. Pel camí moren molts, i els que arriben veuen que no era això el que
esperaven. Estan igual, o pitjor, que quan habitaven el seu poble natal, ja que
no tenen res ni ningú que els done ajuda. Cadascú s’ha de buscar la seua manera
de viure: hi ha qui opta per la prostitució, qui opta pel “Top – Manta” (molt
penalitzat, com si els cantants no guanyaren prou diners eixint a les portades
de les revistes o fent concerts que consideren necessari pagar per escoltar la
seua música. I si només m’agrada una cançó, per què m’he de gastar vint-i-dos
euros?), qui prefereix cremar-se l’esquena al camp o a l’obra. La societat,
lluny de prestar-los el suport que caldria, veuen en ells uns enemics. Quan hi
ha un robatori, “era immigrant el lladre”; quan hi ha un assassinat, “era
romanés l’assassí”. Però si ens fixem més, veurem que no tots els immigrants
tenen eixe “agradable” tractament. Si el país de procedència és Anglaterra,
Itàlia, França o Alemanya –països rics, països assassins– sembla que es tinga
més respecte i tot cap als que vénen al nostre territori. Un anglés ha de ser
necessàriament ric, mai podrà cometre cap assassinat ni robatori.

Per què no la mateixa cordialitat per a tots? Racisme?
Apartheid? Sembla que no tots els drets humans es compleixen com deuria ser.
Una imatge m’apareix al cap: Tommie Smith i John Carlos, l’or i el bronze a la
prova d’atletisme del mundial de Mèxic de 1986, alçant el puny com a símbol de
resistència en una societat que no podia veure aquells que eren “diferents” als
“blancs”. Moltes fotografies sobre el fet i molt de traure pit des de dalt, per
a prohibir-los, tot seguit, participar en les proves restants. Això sí que és
llibertat d’expressió!

En conclusió, el primer pas que hem de donar és posar-nos
en la seua pell. Què faríem si fórem nosaltres els que necessitàrem menjar? Què
faríem per tal de donar vida a la nostra família? Què faríem en un territori on
no coneixem ni la llengua ni res d’ell? Sobreviuríem deu o quinze dies en
pastera anant cap a ningú sap on i patint les condicions més infrahumanes que
ens podem imaginar? Tots, alguna vegada, hem sigut immigrants. Jo vaig nàixer
ací, però el meu pare és d’allí, el meu avi és del nord, el meu besavi ve de
l’est… Solidaritat i tolerància, res més.

Abandone el terrible esdeveniment que tots acabem de
presenciar i passe per una zona on sona una cançó que m’és familiar. Per a
acabar de formar l’atrezzo, un grup de festers va amb el vestit valencià
per excel·lència: “porta gorra i brusa negra, porta gorra i brusa negra, i una
faixa morellana” a més de les espardenyes, i el “gaiato si et fa falta”. Sí, la
melodia que se sent des dels altaveus és la conegudíssima Tio Canya, d’Al
Tall.

Aquest vell de la Pobla va fer tres viatges a València: un, “quan
va entrar en quintes”, l’altre per a “casar-se amb sa femella”, però la tercera
vegada que anà a la capital va jurar que no tornaria. Com el Tio Canya venia
d’un poble, la seua llengua era el valencià i no sabia parlar en castellà.
Aleshores, quan va presentar uns papers no l’entengueren i tothom se li burlà.

Anys després, tingué un fill, que també s’anomenava Tio
Canya i que, en dur-lo a escola, es va emportar una desil·lusió molt gran. La
mestra li parlava en una llengua que no era “seua”, una llengua imposada pels
temps que corrien, una llengua a què no estava acostumat. El xiquet no volia
tornar de cap de les maneres. Continuant amb les generacions “canyeres”, el
primitiu Tio Canya ja compta amb néts, els quals estan totalment
castellanitzats, però, per a la seua sort, els seus besnéts tornen a parlar
“com la gent del poble”. Tio Canya, amb gaiato si cal, tornarà a València i
ningú li tornarà a fer baixar el cap.

Aquesta és una història de lleialtat lingüística que,
encara que la cançó siga dels anys 70, continua vigent en l’actualitat. A la
capital, la gent parla en castellà, cosa provocada per tot el que ha sofrit la
llengua. Recordem que el 1238 el rei En Jaume conquistava València als moros –qui eren els vertaders valencians, els islàmics o els de Montpeller?– i
fundava els Furs, on s’establia que la nostra llengua seria el valencià. Cinc
segles després, el borbó Felip V guanyava aquella “batalleta”, la del 25
d’abril de 1707, entre francesos i austríacs, on els valencians no teníem res a
veure. Basset no pogué fer res i el nou monarca ho centralitzà tot, abolint els
Furs i fent-nos desaparéixer oficialment com a poble “por justo derecho de
conquista”.

Per sort, reviscolàrem durant la Renaixença, encara que
el 1939 el Generalíssimo tornà a silenciar-nos. No obstant això, no ens
hem mantingut callats: un jove xativí de nom Raimon cantava al vent per
a què el valencià –o català– arribara a tot arreu; un revolucionari Lluís
Llach caminava cap a Ítaca, llevant totes les estaques i
perseguint la gallineta; un alcoià, Ovidi Montllor, omplia l’Olímpia de
París i feia front a la fera ferotge perquè tot li explotava pel cap
o per la pota. Sense oblidar-nos del que no escrivia èglogues de
Burjassot, Vicent Andrés Estellés; del que ens recordava qui era el Dimoni fumador
o el Príncep desmemoriat, Enric Valor; o dels dos que sofriren atemptats per
pensar, un en nosaltres, els valencians, l’altre en els llibres de
gramàtica, Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner, respectivament.

Actualment, la nostra llengua sofreix un secessionisme
esquizofrènic per part dels polítics. Uns defensen el valencià del català
argumentant que “nuestra lengua es el valenciano, un idioma distinto del
catalán”, altres empren unes regles ortogràfiques i un lèxic que si Pompeu
Fabra ho poguera veure pensaria que el seu treball no va servir per a res, i uns tercers simplement no la defensen,
ja que estan més pendents de “las obras faraónicas que hace nuestro gobierno”.

Al País Valencià, tant els que manen com els que haurien
de fer l’oposició els interessa més la imatge que el contingut. Constructores,
excavadores, grues… estan acabant amb la nostra terra, amb part de la nostra
història. Per exemple, si vols prendre el sol a la platja de Benidorm cal que
puges als gratacels que hi ha, perquè si estàs a l’arena, aquestos et faran
ombra de tant a prop com estan.

Un altre cas és el de la Punta, a l’Horta. Els nostres polítics, sempre
amb l’afany de portar València al number one de les ciutats europees,
són capaços de “tirar” als veïns de tota una vida per a fer la seua ciutat més
“bonica”, això sí, acompanyats per agents de polícia, no siga cosa que els
llauradors se’ls rebel·len amb les aixades. La qüestió és que s’ha de fer un
port més nou i modern i, si per a això cal expropiar les propietats,
s’expropien. Després faran altres edificis, més cars i només per a rics, i els
patrocinaran anunciant “venga a vivir por encima de los demás”. Aquestes
vivendes quedaran en l’oblit perquè no tots ens podem permetre el luxe
d’adquirir-les, encara que on estiga una vella alqueria, que es lleven les
noves “civilitzacions”.

La veritat és que estem patint una globalització alarmant
que ens està exterminant a tots aquells que de veritat defensem la nostra
terra, la nostra cultura, la nostra llengua, el nostre valencianisme. D’ací uns
anys tots menjarem en els McDonals, sentirem música Pop, quan veiem un edifici
creurem que els hem vistos tots, parlarem tots en english i hi
haurà tal homogenització que ningú destacarà sobre la resta perquè tots serem
models a seguir, amb camises de botons, sabates de xarol, clenxa a
la dreta i estudiant la mateixa carrera en les diferents Oxfords de tot el món
–només països desenvolupats, clar–. Bé, com a alternativa estarà la professió
de jugador de futbol, que també es guanyen uns quants diners i es té molta fama
(hi ha periòdics i tot dedicats a aquesta gran preocupació).

L’únic motiu d’esperança que ens queda és que algun dia,
quan els dòlars ens envaïsquen, i no perquè els posseïm, aparega un Tio Canya,
una persona que ens desperte, que ens faça reviscolar com ho va fer ell, que
ens parle en valencià, que sàpiga cuinar paella i ens oferisca taronges per a
evitar les manipulades hamburgueses, que vaja tots els dies al pou per agafar
aigua, que ens cante cançons d’Al Tall, de Miquel Gil, de Pep Botifarra, de
Feliu Ventura, d’Obrint Pas o La
Gossa Sorda, però que també conega grans autors de fora del
país com Sabina, Miguel Ríos o Manolo García, a més de llegir-nos assajos
fusterians o rimes estelleses, rondalles de Valor o novel·les de Ferran
Torrent. En definitiva, que ens faça prendre consciència que som –que
èrem, per quan ja ningú se’n recorde– un poble, un territori amb veu pròpia,
amb identitat, un poble unit, alegre i combatiu.

Continue la meua marxa i allunye del meu cap tots els
pensaments sagrats anteriors. Em situe a la barra per a demanar-me algun
refresc, ja que els dos guàrdies civils tenien tanta set que no podien
esperar-se a arribar a una gasolinera i comprar-se una botelleta d’aigua, sinó
que ens havien de llevar a nosaltres la beguda. Estic parlant amb un amic sobre
els vestits tan originals que porta la gent quan, de sobte, veig una parella
discutir. “¡Eres una zorra! ¿Por qué no haces lo que te ordeno?”, crida ell. “¡Serás hijo de puta! Hago lo que me da la gana, ¿te enteras?”, no es queda curta ella. El xic li solta una
bufetada i la xica surt corrent. La gentada està tota sorpresa de l’esceneta
que acaba de veure. No és la primera i, per desgràcia, tampoc serà l’última
sobre la violència de gènere.

Onze dies abans del festival, el 10 de febrer, a Sevilla,
una dona de 29 anys moria a mans del seu marit. Sembla que
aquest tenia dues denúncies per maltractaments, però ella estava indefensa i no
li havien assignat cap mesura de protecció. La parella tenia un fill i una
filla, els quals s’havien quedat orfes, ja que, després de matar la mare, el
pare s’havia suïcidat. La veritat és que tenir un cap de família així és com no
tenir res, o pitjor, com tenir un gos amb la ràbia.

Segons les dades aportades per l’Institut de la dona, cal
revisar els últims anys per adonar-se que no cessa la violència masclista. El
2001 van haver 50 dones mortes a mans de la seua parella sentimental, però va
ser el 2004 quan es va aconseguir el rècord negatiu d’assassinats: 74. El mes
de maig només ja en van morir 8.
A aquestes bèsties sense ni una mica de coneixement què
els fem? Mil anys a la presó perquè només en complisquen dos? Ja m’imagine
una conversa entre dos presos: “Tu quants anys tens?” “Jo? Quinze, i tu?” “A mi
me n’han caigut tres només. Què has fet?” “Vaig robar tres mil euros en una
casa, i tu?” “Vaig matar la meua dona perquè em sentia inferior a ella”.

El fet de sentir-se “inferiors” a elles, els cels, les
ganes de competir dels machos cabríos, tot això produeix eixa misogínia
de no deixar ni eixir de casa la seua parella. Creuen que són els seus senyors
–com si viviren a l’Edat Mitjana i parlàrem de senyors i vassalls –, que elles
són els seus gossets fidels. No, perdona, no cal confondre el terme
“fidelitat”. La fidelitat s’aconsegueix a base de donar afecte i de rebre’l
mútuament, no fuetejant tot allò que es menege ni humiliant-la en públic.

Moltes vegades també han aparegut casos en què la dona
“estimava” tant el seu marit que era impossible separar-se’n –curiosa manera
de voler algú, com si els lleons volgueren compartir llit amb els caçadors– i
ells per a agrair-los-ho practicaven la lluita lliure sense donar-li opcions al
contrari. Una única solució: no t’ho calles i denuncia-ho! Si ho fas i no et
presten la suficient atenció, torna-ho a dur als jutjats! Almenys, sabràs que
tu has intentat tot el que tenies a les teues mans, una altra cosa ja són les
penes que vinguen des de dalt. Ningú té dret a esclavitzar a la gent, ningú!

De blanc, amb barret, una creu roja a la túnica, una
altra de fusta a la mà, un rosari… acompanyat d’altres semblants, que van amb
túniques i bonets rosa, amb més creus… Estic davant d’un grup de joves que
van de “Papa” i de “cardenals”. És, aleshores, quan em vénen al cap les milers
de notícies sobre sacerdots i eclesiàstics, però per damunt de totes una pren
especial importància.

Allà pel 1960, un cardenal de nom Joseph va aprovar una
“llei” anomenada Crimen Sollicitationis, segons la qual, davant d’una violació
o d’un abús sexual portat a terme per un representant de Déu a la Terra, la víctima s’havia de
mantenir callada sota secret de confessió. En cas que parlara, la Santa Esglèsia el
perseguiria, i no seria amb creuetes exactament, sinó que es tractaria de gent
uniformada. I, si per alguna d’aquelles, es descobria quin rector havia
incomplit el celibat a la força, aquest únicament seria transportat a un altre
país, sense cap penalització més.

Quaranta-un anys després, el 2001, aquesta normativa
sofreix una rectificació. Ara serà El Vaticà qui portarà aquestos temes, qui
decidirà on són enviats els fogosos sacerdots, qui s’encarregarà que les
víctimes no parlen. No és prou que tenen milions i milions d’or mentre que a
altres països hi ha gent morint-se de fam, de malalties desconegudes, de
misèria, que ara també tenen la seua col·laboració en impartir justícia.

Per a entrar al seminari, teòricament es demana que
l’individu siga cast, que només vulga dedicar-se a Déu, que no pense en
mantenir relacions sexuals i que, si té algun orgasme, siga pensant en el
nostre Senyor, com ho va fer Santa Teresa de Jesús –cal tenir moltíssima
imaginació, la veritat, i molt mal gust. Després hi arriba un degenerat que
passa els diferents cursos, es trau la “professió” de sacerdot, el claven en
una parròquia i a donar classes de catecisme. “Hola xiquet! Mira, vine amb mi
que t’ensenye una coseta, però primer t’has de despullar i has d’agafar
açò…”. Que Déu ho feia amb els apòstols? Això en quin dels dos Testaments està
escrit? O és que ara s’han inventat –novament– un altre llibre sagrat? També
cal dir, per a la defensa dels que no són així, que hi haja qui, potser, es faça un “a la maneta”, però que
mai posarien ni un dit al damunt dels menuts.

En fi, només eren unes disfresses que m’havien cridat
l’atenció. Sent algú cridar “van de pederastes!”, però, de seguida, esclaten a
riure. Al meu parer, no és un assumpte per a tractar tant a la lleugera. Per
cert, el cardenal abans esmentat, el tal Joseph, és alemany, té de cognom
Ratzinger i, actualment, ocupa un lloc més superior en l’escala de la dolce
vita. Crec que s’ha canviat el nom, i s’anomena Benet XVI. Amén.