Canta’m mentre em fregues l’esquena, comptem una altra vegada les pigues i dibuixa’m-hi amb les ungles el mapa dels antulls i la ferocitat, li diu amb la veu més amanyagadora. I mirant per la finestra a pis d’ulls de la sala de bany li demana tot seguit que li assenyali la sendera que du a
El meu preceptor menor és un entusiasta dels contes, és un contista militant, i si fos per ell es passaria les hores assegut a la falda de qui sigui escoltant el relat que, com és natural, se sap de memòria i no permet cap disgregació ni canvi en el relat, que els contes, per ell,
Quan enfila el carrer de ca seva fa un alè perquè no caldrà que s’esforci més a dissimular la coixesa que, com més va, més se li accentua, talment com li va avançar el metge especialista, una eminència, certament, però eixut com una pansa i incapaç d’esbossar un mig somriure. Hi ha mals que mai
No imputis al temps que calla no voler veure el que condensen els objectes que queden sense importar-los que els ignorem, els estiraments de la vida més que manifesta de l’herba, mala per segons qui, que aprofita el dit prim de terra d’una escletxa per ser ella en plenitud tot i saber que aquest goig
En els marges de la societat també s’hi viu, encara que aquesta vida abismada sigui percebuda pel cos social normalitzat com un furóncol per extirpar. S’hi viu, en la marginalitat, encara que per a molts, aquesta vida no tingui dret a ser viscuda de la manera que es viu. Per aquesta mateixa raó, la història
Veus venir el silenci amb passes decidides, com si no tocàs de peus a terra, fitant-te els ulls, entre insolent i trapella, cercant-hi qui sap què i cantant per ell aquella melodia antiga i enganxosa de la que no en saps el nom ni qui la va compondre. I abans de ser on l’esperes et
Els malnoms, o sobrenoms, a vegades de caràcter pejoratiu, que es posa a algú, pres d’alguna qualitat, d’algun defecte, d’algun vici, etc., no sé si segueixen vigint com molts anys enrere quan eren una identificació gairebé infal·lible, el fil amb el que es teixien les nissagues i que no sempre es portava amb elegància o
I just aixecar-te del llit sents que traüllen pel cap les imatges d’aquella pel·lícula que no et digué gaire cosa en acabat de veure-la però que en la reviviscència pren un altre sentit, com si la tornessis a veure contra càmera i tots els caps quedessin lligats i les primeres reflexions enterbolides s’aclarissin. O bé
No acaba de ser un dissabte piadós, aquest d’ara, perquè ja no cobr la setmanada –n’hi deu haver ben pocs, que la cobrin-, però l’he fet i l’he acabat com pertoca. No hi ha faltat el sol en beceroles, probablement encara trobaríem alguna vídua amb dol, ben segur que qualque partera ha sentit fort el
El món i tot el que el volta i el fa rutllar és dels infants i en ells s’hi concentra permanentment l’expressió màxima de la vida, que ells celebren amb intensitat i sense descans malgrat totes les dificultats naturals o provocades. I els adults emporcam el món, el feim malbé, de la manera més miserable.
L’aigua de pluja, a les ciutats mitjanes i grans, sembla ser més un problema de trànsit que no una benedicció de la natura. De fet, quan plou amb certa intenció, les ciutats es tornen caòtiques: els cotxes, per densitat, es tornen més agressius que mai i els conductors s’histeritzen fins a graus perillosos. Els urbanites,
A la ciutat egípcia de Saqqara, a la necròpolis de Memfis, s’hi han trobat un centenar de sarcòfags i taüts, molts d’ells amb cossos momificats i “en molt bon estat”, segons les cròniques. La mort en bon estat sempre és un consol. El material trobat té uns 2500 anys, pertanyent, per tant, al període ptolomeic
Qui va inventar el tallaungles no comptava amb el soroll peculiar que emetria l’estri en tallar l’úrpia. El padrí que m’ensenyà a tallar-me-les em feia començar sempre per les ungles de la mà dreta perquè era la més entremaliada per a un dretà i sempre calia escometre en primer lloc les feines més exigents. Encara
A proposta de l’ONU, des del 1996, el 16 de novembre se celebra el «Dia Internacional per a la Tolerància» basant-se tant en la «Carta de les Nacions Unides» com en «Declaració Universal dels Drets Humans». És molt més que clar que la celebració de la majoria d’aquests «dies internacionals», a nivell popular, tenen poc
I de cop t’adones del que passa desapercebut, d’allò que no destries, del que s’infiltra en el teu temps i en el teu espai com si fos un element intrús, un agent espia. I que són aquests observadors camuflats, mimetitzats en la teva forest, els que t’empenyen a afaiçonar els desitjos que has aquietat a