El rebosteig és probablement una de les activitats més saludables i profitoses quan no es fa per pèrdua d’un objecte que es necessita amb certa urgència i que, d’habitud, mai no es troba. I no cal, per això, que es faci d’amagat. Rebostejant t’adones de la quantitat d’andròmines que hom arriba a guardar per si
La llum s’abalcona sobre els camps ressecs de la solitud i el silenci poua fons en la fredor de la certesa. L’existència lluita per ser matèria, per imposar-se a la indiferència de la realitat que raja tedi.
El porquet de fang que fa de guardiola me mira amb innocència i estranyesa, tot volent-me dir que m’estic torbant molt a ficar-li un grapat d’euros a través de l’escletxa que permet el pas a les monedes més grans. Ningú no és capaç de preveure on acabaran les monedes que ja li omplen mitja panxa.
El 1957, l’editorial «La font de les Tortugues», de Palma, editava el segon recull de poemes de Miquel Martí Pol que veien la llum: «Quinze poemes». El primer, «Paraules al vent», va ser editat tres anys abans per l’Ossa Menor, a Barcelona. La tercera obra en vers del poeta de Roda de Ter també s’edita
Lleonard Muntaner, Editor, fa vint-i-cinc anys, una edat que cal celebrar en tractar-se d’una empresa de l’àmbit cultural –espai en el que costa mantenir els projectes-, pel lloc destacat que ocupa en el món editorial de les Illes, per ser tenaçment perseverant i per haver aconseguit, des de la independència, l’esforç i el rigor, fer-se
Avui fa 67 anys que morí indecentment jove, als 39 anys, el poeta gal·lès Dylan Thomas, el dels versos orgiàstics i orgànics. Traspassà a Nova York després de beure’s divuit whiskies, segons diuen que va dir. Era donat als excessos genials, d’eloqüència i alcohòlics, fortament arrelat a la terra i al mar gal·lesos que marquen
La llum és obstinada i resolutiva, i quan comença a perfilar les ombres, a primera hora, quan encara és primordial, encén el silenci i tota mena de recapitulacions i pensades. Et desafia a contemplar com s’escampa, com dimensiona la vida; com renova i ennobleix l’escala i els buits que necessita. Els objectes que viuen sense
Trump no sap ni vol perdre. N’hi ha pocs, tanmateix, que ben acceptin les derrotes. El cas de l’encara president dels Estats Units d’Amèrica és que és un ésser deplorable i menyspreable, i això fa que el seu mal perdre sigui tan escandalós I abominable com la seva manera de ser i fer. Però no
Trenca la nit la pell melicotonada que ha estat foragitada de tots els paradisos. Llueix llavis d’aritja que besen amb tanta intensitat el primer crit del nadó com la ranera de qui es lliura a la fi. Llavis aritjosos de silenci que no callen davant la malcaradura de les ombres que obren esquerdes a la
L’aire no ho és més si acarona la nit, de la mateixa manera que el temor vestit de por no es fa més poderós amb la fosca. L’home que així reflexiona travessant el poble que el va néixer i que voldria que acollís el darrer respir, no coneix l’extensió de l’alegria: mai no l’ha fruït
Desfets tots els pallers, no ha aparegut cap agulla i n’hi havia de trobar necessàriament unes quantes. A la mar aniríeu i no trobaríeu aigua, ens deia la mare quan no trobàvem el que necessitàvem, i en un instant ens ho feia a mans: si fos un ca t’hagués mossegat, rematava admonitòriament. Però aquesta vegada
Sempre veurem el que el sol determini. Fa entrar la llum on sigui per deixar en evidència els racons i els angles rectes, comportant-se com si fos mar quieta i calma que vol ser mirada. I no compta amb el vent per engendrar els roquissars ni fer volar els dies.
A les vuit del matí la humitat en el cementiri de la vila es volia assemblar a un plugim mandrós i distret. També els enterraments –cobrir els cossos morts amb terra, convertir-los en terra llacorosa- podrien passar per una sembra si en un temps en poguéssim veure els fruits i assaborir-los. Tanmateix, no tenen res
L’atzar, aquest ésser poderós que determina l’existència pels detalls que hi incorpora immeditadament, ha volgut que avui, precisament avui que fa onze anys que deixà de viure, m’apropàs a una poeta italiana que no coneixia, Alda Merini, i que en conegués alguns poemes que m’han colpit, com per exemple aquest: Els poemes més bells s’escriuen