De Sud-Àfrica no en sé gaire coses d’ençà que deixà enrere l’apartheid i que morí Nelson Mandela. Del poc que arriba d’aquest país jo me n’assabento de detalls que mai no troben on fer vasa. Per això, no vaig dubtar a fer-me amb la novel·la “Coconut” de Kopano Matlwa, editada per Sembra Llibres i traduïda
En sortir d’aquest confinament coronavirusenc, voldrem tornar a ser el que érem, individualment i col·lectiva, abans de la reclusió o voldrem ser quelcom nou? Pensem que els espais que fa setmanes que no omplim hauran canviat força, com ha canviat l’aire, molt més respirable i la mar més polida, tant que deixa entrar dofins i
Per molt que la terra sigui finita, sempre hi ha un més avall on confinar els intocables. La seguretat jurídica en què es mou l’opulència condemna la misèria, priva la llum a la intempèrie i al continent que abasta.
En veient els carrers deserts, fa l’efecte que els edificis temen enderrocar-se de manera imminent, car tot penja d’un fil invisible que ja no pot pus. I més, pensant en l’abandonament cruel en què moren els més vells, aquells que no fa tant ho donaren tot per mantenir el sostre dels fills i els bressos
He estat massa a llegir “la vida dels cossos”, del mestre Guillem Frontera. Fa mesos que la tenc en el caramull de llibres per llegir i per unes raons o altres fins ara no m’hi he pogut posar. I en haver-la closa, m’han vengut ganes de pegar-me tocs pel cap per haver estat tant de
Certes fonts indiquen que el 24 de març de 1721 –altres proposen el mes de maig-, fa per tant dos- cents noranta-nou anys, Johann Sebastian Bach remetia al marcgravi (una mena de governador de les províncies frontereres de l’Imperi Romanogermànic) Ludwig de Brandenburg les partitures dels seus sis concerts ara coneguts per “de Brandenburg”, precisament.
El millor de les converses que no miren el rellotge i se senten a plaer és que segueixen camins impensats que menen a indrets tan insospitats com esponerosos. Talment ha passat avui conversant amb Jaume Santandreu. De la prevalença de l’economia sobre la vida de les persones, que és el decret dictat pel poder que
Que m’imagini una ànnera amb ulleres passejant per la ciutat deserta, coronavirusada, em diu l’amic per telèfon, per fer-me a la idea de com es troba. I de cop se m’acut demanar-li si sota l’ala esquerra l’ànnera hi duia cap diari. No capta la broma, l’amic, o jo no la sé exposar com caldria, que
Les abraçades han quedat vetades per culpa del coronavirus. Confinats en els dominis escassos de la nostra particular domesticació, no és possible abraçar-te amb qui voldries per poder rebre l’energia que tant necessites en moments com els actuals gairebé penjats a l’aire. Aïllats, els ritmes del temps varien i tot i que no perdem ni
Frisam que acabi el confinament i en cessar tot d’una enyorarem aquests dies rars que, a força de temor i d’una certa responsabilitat, hem aconseguit naturalitzar. Ningú no nega que en aquest enclaustrament forçat l’agressivitat traülla pels espais poc amplis i amb bona densitat humana, i tots els confinats la mantenen ben lligada perquè no
Bach avui fa 335 anys i els que encara li queden per seguir commovent-nos. També avui, a part de ser el Dia Mundial de la Poesia, també ho és per a l’Eliminació de la Discriminació Racial, no ens n’oblidem. Tanmateix, malgrat totes les institucionalitzacions, tots els dies són de la poesia i dels drets que
Just davant seu, a banda i banda de la pantalla de l’ordinador, com si la resguardessin de mals dolents, dos pots de terrissa amb vint-i-cinc elements d’escriptura (llapis, bolígrafs de diversa factura, plomes estilogràfiques, retoladors de punta fina) el de la seva esquerra i trenta-dos al de la dreta. Els compta cada dia un grapat
D’aquest temps confinat trencadís o trencat del tot molts en fan crònica, bé per distreure’s de l’excepcionalitat del moment o bé per esplugar les reaccions de tothom davant qüestions diverses en escenaris reduïts on el xiuxiueig es pot prendre com cridòria. L’aïllament forçat és probable que apregoni la solitud i les capacitats de comunicació que
Com sempre, els més perjudicats pel confinament provocat pel coronavirus són les persones que no tenen sostre, les que viuen al carrer; les que no tenen ni dret a confinar-se. Són els invisibles, els intocables d’occident, que ni en una ocasió com aquesta mereixen cap atenció expressa. I farem bé de no oblidar-los. Ni ara
Un horabaixa sencer amb Aleksandr Puixkin i la seva joia “Eugeni Oneguin” memorablement traduïda per Arnau Barios i editada per Club Editor, vol dir vèncer la insipidesa imposada. En temps de confinament i estupor, llegir i atendre aquesta obrassa obre finestrals i desplega tota l’escala de colors i també de valors, dit sia amb tota