marginàlies

Certes fonts indiquen que el 24 de març de 1721 –altres proposen el mes de maig-, fa per tant dos- cents noranta-nou anys, Johann Sebastian Bach remetia al marcgravi (una mena de governador de les províncies frontereres de l’Imperi Romanogermànic) Ludwig de Brandenburg les partitures dels seus sis concerts ara coneguts per “de Brandenburg”, precisament. Aquesta altesa reial col·leccionava partitures i en certa ocasió va sentir interpretar Bach i li’n demanà una còpia escrita, d’allò que deia amb notes. Johann Sebastian cregué que el marcgravi era amant de la música i les hi envià amb una dedicatòria signada per un “humil i obedient servidor”, conten les cròniques. Vet aquí el creador del vuitè dia, el de l’harmonia, ni més ni menys, tractant honorablement i humil un talòs que mai no va fer interpretar els sis concerts (en morir Ludwig de Brandenburg el 1734 el sobre estava intacte)  ni va incloure les partitures de Bach entre les que més valorava.

Avui he considerat que era un bon dia per sentir-los, a aquests concerts, en versió de Karl Richter i interpretats per la “Münchener Bach–Orchester”. Richter és un bachià únic i universal per molta controvèrsia que l’acompanyi. Tanmateix, el sentiment que impregnà a totes les obres barroques que interpretà o dirigí no tenen parell. També fou genial, Richter, que morí molt jove (55 anys), deixant una feinada feta. El seu cor digué prou ben d’hora, com ho havien fet anteriorment els cors de son pare i de sa mare. Era clavicembalista, organista i director de cor, i cada concert que dirigia esdevenia una aventura única; cap no era igual.

I avui els he sentit com si s’estrenassin, els concerts brandenburgesos. Amb la terra banyada per una pluja tan amable com garrepa, els concerts  semblava que obrien totes les portes al confinament i als cervells de qui dirigeix la lluita contra la COVID-19. I als pocs instants d’acabar m’he adonat que no era més que un miratge: l’aïllament decretat no basta per mantenir quiet el virus i els que comanden prefereixen molt més un totxo que una vida. I, ben cert, sobre la mortaldat que causarà finalment el coronavirus s’edificarà el nou palau de la supèrbia, de l’avarícia i de la indignitat que posarà al límit la supervivència humana.

Cap dels que dicten i decreten, ara mateix, en aquest temps de mort i misèria no coneix Bach ni Richter i així els va. I així els patim.