Albert Viaplana. Un arquitecte japonès de BCN (1-3)
Deixa un comentariUna altra adscripció gregària de l’arquitecte traspassat és la inserció a eixa nebulosa propagandística postfranquista que s’inventaren els membres del Grup R i Alexandre Cirici amb l’Escola de Barcelona, que Piñon mateix tractà de donar cos doctrinal a través del seu llibre “Nacionalisme i modernitat en l’arquitectura catalana contemporània“.
En darrera instància per a rescabalar el seu treball en solitari de l’oblit mandrós i poder delimitar la seua singularitat m’he permés l’atreviment de realitzar un article que aniré completant en tres lliuraments. En els darrers temps mai un arquitecte-silent ha suscitat tantes polèmiques a causa de la seua obra.
En aquest primer lliurament faré la introducció:
EN LA MORT D’ALBERT VIAPLANA. L’ARQUITECTE JAPONÈS DE BCN.
Ací es pretén manifestar l’ existència, episòdica, de la influència exercida per l’arquitectura i cultura japonesa en l’arquitectura desenrotllada a la zona d’implantació de la cultura arquitectònica catalana a través del singular i avantguardista arquitecte Albert Viaplana recentment traspassat..
Bo i que en un principi, aquesta és ben minsa o inexistent, a primera vista, doncs aquesta darrera pateix d’una síndrome d’eurocentrisme o occidentalisme pregon, aprofundint-ne, hem pogut desvelar que no és –totalment- així. Descobrint-ne que un dels duets més destacats, per la seua novetat de concepció del disseny, que es separa de la resta d’autors del panorama arquitectònic nostrat estava plenament immers en aquestes coordenades. Fruit de la “raresa” que presenten les seues elaboracions els consideràvem com uns out-siders. Realment el que ens passava és resultat del profund desconeixement que patim els occidentals de les arrels i concepcions al defora de la cultura judeocristiana.
Misèries occidentals –a banda- que ens cal esporgar-ne el més aviat posible en pro d’un concepció més global, inacabada, real i humil de la cultura.
A l’inici de l’activitat professional en l’ensenyament Viaplana conforma duet amb un senyor d’Onda (La Plana Baixa), que constitueixen la gran alenada d’aire renovador que s’insereix en la darrera fornada d’arquitectes que boirosament anomenen els Mass-Mèdia, arquitectes internacionals.
L’oportunitat d’aquest escrit rau en un esforç de retroalimentació –feed-back- d’un costat, a conèixer la concepció originària del món japonès de la mà del Shintoïsme i les posteriors aportacions del Budisme, en concret de l’aportació de la secta Zen i de l’altre, un major coneixement de les influències entre nosaltres i en concret de l’arquitectura tan personal desenvolupada per Viaplana.
Si bé he intentat d’esbrinar d’altres personatges a la zona balear i valenciana influenciats pel pensament oriental no ha estat possible i en tot cas és menys interessant que els autors aportats ací. És a Barcelona, com a nucli més en contacte amb les concepcions més allunyades que des dels anys ’30 comença a interessar-se en tals concepcions.
En nuclis reduïts avantguardistes, no cal dir-ho! Minories selectes. Lligades a concepcions diferents, que intenten trobar eixides diferents a les conegudes tradicionalment. Per això s’hi transcriu un text d’Alexandre Cirici i Pellicer, esteta, professor, historiador de l’art i guanyador del premi Josep Pla de 1972.
D’àmplia difusió, entre cercles d’intel·lectuals resistents, en una època en que la nostra gent i llur cultura estava perseguida i escarnida severament –sense els subterfugis actuals, vull dir-ne -, per la dictadura espanyola que hi dóna testimoni del què parle:
El Zen
Davant la divisió interior provocada entre el desig de canviar el món i la inclinació a compensar la impossiblitat de fer-ho mitjançant les utopies dels països somniats, apareixia una tercera perspectiva. La de l’exotisme, que tendia a situar el món ideal en algun lloc veritable.
Un dels moments d’aquest exotisme, que fou essencialment orientalisme, aparegué llegint, el Llibre de la jungla de Kipling, la història d’un santó a qui els lladres havien robat la catifa i que posava expressament una altra catifa nova a la porta, per a quan els lladres tornarien. Hi veia el model d’una manera de viure tal com creia que hauria d’ésser.
Però la lectura decisiva per a la valoració de l’Orient pel damunt de la tradició europea va ésser la del Llibre del Te, d’Okakura Kazuzo, publicat com a fulletó, il.lustrat amb xilografies japoneses, al “D’ací y d’Allà”, cap als meus catorze anys. Aquesta lectura va despertar una determinada zona de consciencia, com si fos un descobriment de mi mateix. La doctrina principal que s’hi translluïa era la del Zen, en la qual vaig trobar l’expressió eloqüent d’una sèrie de fets de la meva sensibilitat arraconats fins llavors per la pressió cultural europea.
La doctrina del buit va seguir-me, i la preferencia per l’asimètric. Vaig sentir ben bé la idea que el compta en un càntir no és el càntir mateix, sinó precisament el buit, el no-càntir, que ell provoca. També vaig veure, en un altre aspecte, la valoració del buit en una faula que des de llavors ha estat i és un dels puntals de la meva vida personal: la llegenda de Peiwoh i l’arpa.
Era la història de l’arpa magnífica que tothom intentava de tocar i de la qual cap arpista no havia no havia assolit arrencar més que sons inarticulats. Peiwoh va concórrer a l’intent i va sortir-ne victoriòs, tocant llargament una meravellosa melodía. Quan van preguntar-li com ho havia fet, va dir que els altres havien intentat de cantar-se ells mateixos, forçar l’arpa a expressar quelcom que li era estranger. Ell s’havia presentat submís. Havia deixat que, entre les seves mans, l’arpa toqués allò que ella volia. Llavors, la vella fusta de l’instrument, que havia estat arbre al mig del bosc, cantà les tempestes i les pluges, els hiverns i les primaveres, tota la seva història d’arbre. Per això havia cantat tan emotivament. Va dir, ben clar, Peiwoh, que els altres hi havien anat plens d’ells mateixos. Que ell, en canvi, s’havia buidat de si mateix davant de l’arpa.
L’aforisme que resumia aquesta filosofia era aquell que diu que només els càntirs que van buits a la font poden recollir-ne l’aigua.
La doctrina del buit del Zen era també la de l’asimètric. L’escola de la superioritat d’aquelles coses que no tenen la pretensió d’ésser senceres –amb la qual cosa jo comprenia que eren limitades-, sinó que estan obertes –il·luminades- i obeeixen així al principi de la vida.
De gran, he reflexionat molt sobre aquest tema i he vist que era la manifestació de la vida en la lluita contra l’entropia.
Kakuzo em feia adonar de les coses ridícules de la redundància. De com la retòrica europea posa un plat redó en una tassa redona, una Cena en un menjador, el retrat d’un cap d’empresa darrere el setial del cap d’empresa.
Em va fer veure l’absurd de decorar amb flors els gerros de flors, i tantes i tantes manques de delicadesa dels occidentals.
D’altra banda, la mateixa cerimònia del te m’aportava ensenyaments inoblidables, com el respecte a la pinassa que ha caigut sobre les lloses del camí i la necessitat d’entrar de quatre grapes a la casa del te per oblidar-hi tota la supèrbia, condició necessària a tota contemplació possible.
A catorze anys, el Zen havia conformat de cap a peus la meva visió del món i jo m’hi practicava cada vegada que mirava la natura. Sabia que era l’art de veure l’estrella polar a migdia i de contemplar a través de la terra les estrelles que hi són a sota.
M’hi excitava amb passió. Per això vaig sintonitzar amb una frase de Dostoievski que venia a dir que és veritat que dos i dos fan quatre, però que dos i dos fan cinc és molt més interessant.
Abans que fos inventat el Dau al set això ja n’era més o menys la filosofia.
El Zen preparar-me, així, per sintonitzar d’una manera cordial amb les primeres notícies del surrealisme, que van arribar a través de Josep-Vicenç Foix. Vaig interessar-me tot seguit per ell amb el mateix sentit experimental amb el qual havia cultivat el zenisme, per la tasca d’abolir la frontera entre realitat i irrealitat, vigília i somni, lògica i absurd.
No era una posició irracionalista. Era la voluntat d’abastar tots els aspectes d’allò que existeix, pensant que les imaginacions irreals de l’al·lucinació, del joc, de la fantasia, de les mitologies o del somni, són també fets arrelats en un conjunt de causes físiques o històriques, tan reals com les experimentables, encara que no les coneguem.
Passava quelcom de semblant amb un altre dels aspectes fonamentals del zenisme: el gust per l’atzar, que també el surrealisme reivindicava.
No deixa tampoc indiferent que una col·lecció, “FOTOSCOP” dedicada, bàsicament, a la cultura catalana en els elements més destacats com són Gaudí, Tàpies, Miró, Modernisme, l’artesania, Eivissa (recordem l’elogi del GATCPAC), etc. A més de temes d’arquitectura finlandesa, índia, esquimal, el món de la joguina, etc. intercala “Arte del objeto japonés”, “Arquitectura Contemporánea japonesa” i “Katsura- Daitokuji” tots tres elaborats per na Mª Lluïsa Borràs, un altra de les estetes més reeixides del moment, pertanyent al cercle d’en Cirici Pellicer i en contacte amb tot el món d’avantguarda d’aleshores i ben incardinada en potents editorials d’aleshores com puguen ésser Salvat, Destino, Edicions 62, etc.
Ací vos dese un enllaç amb el recull de Google sobre la seua figura.
I una filmació del CCCB feta per una alumna de la Manchester School of Architectura que va saber capir el sentit de l’espai fragmentari de l’autor conceptual.