La paella mecànica

Rita Barberà, vestit roig, collaret de perles, talons i bossa Louis Vuitton “made in Gürtel”, segons es va poder escoltar a Álvaro Pérez, el Bigotes, en una conversa telefònica durant el judici dels vestits a Camps: “Li compraré una bossa de Louis Vuitton… Em gastaré menys que l’any passat”, va dir el corrupte.

Populista i autoritària, sempre ha considerat a l’oposició al seu ajuntament i a aquells veïns de la seua ciutat que no li feien palmes com els seus enemics, i no com a algú a qui calia escoltar i debatre civilitzadament.
La democràcia sempre ha estat un obstacle per a ella, excepte per dir que ella feia el que li donava la gana perquè per a això havia guanyat les eleccions.

Durant anys, Barberà va viure de les rendes de projectes dissenyats per l’anterior administració socialista del ajuntament: el Jardí del Túria, l’antic llit del riu, al Palau de la Música, el Passeig Marítim de València i l’inici de la Ciutat de les Ciències de Santiago Calatrava.

Algun temps després, l’alcaldessa va començar a esbossar aquest projecte de la gran València amb el qual somiava. “Veniu amb mi que jo vos portaré al nou segle d’or de València”, era la seua idea obsessiva. Rita ambicionava per a València la transformació que l’Expo’92 i els Jocs Olímpics havien suposat per a Sevilla i Barcelona.

Tot va començar amb la candidatura a uns Jocs Mediterranis que no va fructificar, però el seu gran triomf va ser convertir València en la seu de la 32º Copa de l’Amèrica, una de les competicions nàutiques més llegendàries del món, amb milions de seguidors. “València serà el referent turístic de la Mediterrània si acull la Copa”, va aventurar uns dies abans que València s’alcés com a capital guanyadora. “És el meu major èxit”, va confessar.
En el cap de Rita Barberà prenia forma un model turístic semblant al de Mònaco. Per un curt espai de temps València es va assemblar al Principat dels Grimaldi, amb megaiots de luxe amarrats al costat de la dàrsena i magnats i celebritats recalant al Cap i casal.

L’última regata va acabar amb la victòria de l’equip americà Oracle i la seu de la copa Amèrica va tornar a San Francisco.
Des de llavors la marina reial, que Rita va descriure com la “perla de la Mediterrània”, s’ha deteriorat buida de contingut.

Com a bona política populista, a Rita Barberá sempre li va resultar fàcil vendre somnis de grandesa i, des del principi, va trobar en el nostre Segle d’Or el referent ad hoc.
Perquè sempre s’ha especialitzat en vendre un model de realitat virtual que no és més que fum, i en el qual no hi ha res darrere.

Amb mà de ferro, en els seus més de 20 anys de mandat ha condemnat a l’anonimat la cultura d’avantguarda de València en favor de festejos religiosos i fallers. Pa i circ per al poble!

El desenvolupament econòmic basat en un model d’activitat productiva homologable al d’altres territoris europeus de València i del seu hinterland sempre li ha portat al paire.
Mai s’ha pujat al carro de la reivindicació majoritària de la societat civil i empresarial valenciana a favor del Corredor mediterrani, fonamental per mantindre la competitivitat del teixit industrial valencià a Europa. És més, si ha pogut ha posat pals a les rodes d’aquest projecte tan sistemàticament boicotejat des de Madrid per afavorir el seu Corredor central a enlloc.

Fa poc més d’un any Rita Barberá va sorprendre a propis i estranys amb unes declaracions en què plantejava renunciar a una de les peces fonamentals de l’operació del Parc Central de València: el túnel passant que ha de permetre una eixida directa dels trens cap a Castelló, per tal d’evitar que l’estació central funcione com un fons de sac.
Segons ella, la infraestructura  recollida en el projecte global per redissenyar la trama ferroviària de la ciutat i alliberar el sòl per a un gran parc, suposava una “inversió brutal” en un moment de crisi com l’actual.
Aquesta renúncia suposaria crear un caos ferroviari al pas dels trens de mercaderies, AVE i rodalies per la ciutat de València, en quedar congestionades per l’elevadíssim trànsit que haurien de suportar, la qual cosa afectaria a passatgers i sobretot a les mercaderies que busquen eixida cap a Europa a través de les vies d’ample mediterrani.
Un cop mortal al Corredor mediterrani al seu pas per la ciutat de València.

No obstant això, just un any després, el passat 29 de gener Rita Barberà es va destapar amb unes declaracions en què, fent pinya amb l’alcaldessa de Madrid, la llumenera del “Cup of tea en plaza Mayor”, reclamava a la ministra de Foment Ana Pastor inversió en la connexió d’alta velocitat entre l’aeroport de Barajas i l’estació “madrilenya” d’Atocha, que compta amb la connexió de l’AVE Madrid-València.

Rita afirmava durant aquestes declaracions amb la posada en marxa de l’AVE Madrid–València, Madrid “ha aconseguit tindre el mar a hora i mitja” i la valenciana “un aeroport intercontinental“, afegint-hi que per a què l’aeroport de Barajas siga “realment l’aeroport continental” de València és necessari “unir amb alta velocitat Barajas i Atocha ( … ) Hi ha unió de rodalies, però no està l’alta velocitat i la possibilitat de facturar cap a València. És molt important acabar aquest tram d’alta velocitat citat, que està a mig fer“.

Rita va afirmar que ella i Ana Botella van demanar a Pastor que es mire i s’aborde aquesta qüestió “amb agilitat” i “que s’acabe” l’obra.
Rita Barberà va assegurar també que aquest assumpte, que està ja “sobre la taula, s’estudiarà perquè es considera molt convenient” i “s’ha vist la fortalesa del turisme a Espanya. Es va a mirar, però en aquest moment encara falta 140 milions d’euros per acabar la situació. Hi ha el túnel fet, cal una estació i que s’equipar tot“, va rematar.

“Tunel passant a Atocha”. Rita va recolzar per a Madrid el túnel passant al què renuncià voluntàriament per a València.
Es clar. Amb això Rita no persegueix altra cosa més que la ruptura i desconnexió de València i el seu hinterland del seu territori i de les seues relacions naturals i històriques, el mediterrani, dels territoris germans de l’arc mediterrani amb els quals manté forts llaços culturals i econòmics i renúncia a la seua vocació netament europea, per apostar amb una conexió prioritària amb la meseta.

Al cap i a la fi, els madrilenys tenen a València el seu mar, no Rita?
No vas dir això mentre València es postulava com a subseu en la frustrada candidatura olímpica de Madrid?

Patraix, València, a 8 de febrer de 2013.

Educació, Cultura i Esport. L’actual titular d’aquestes competències al Consell, María José Català, representa en si mateixa un paradigma de la dramàtica i esperpèntica situació en què es troben les què, a hores d’ara, deurien qualificar com a “(in)cultura” i “(anti)educació” al País Valencià.

María José Català Verdet, nascuda a València fa 33 anys, es va llicenciar en Dret a la Universitat CEU Cardenal Herrera de València.
La seua carrera dins del Partit Popular valencià va ser certament meteòrica. Amb només 26 anys va arribar a l’alcaldia de Torrent, una de les poblacions més importants de la comarca de l’Horta de València, i l’any següent, en les eleccions de 2008, va ser elegida diputada per al Congrés espanyol, càrrec al que va renunciar per seguir exercint el seu càrrec municipal.
El 30 de desembre de 2011, Alberto Fabra la nomenava nova Consellera d’Educació, rellevant a l’actual vicepresident del Consell José Císcar.

Maria José Català s’havia convertit així en una autèntica professional de la política, un animal polític que irrompia en l’escena popular valenciana amb molta força.

Però quins eren havien sigut els seus mèrits per què el president del Consell la nomenara màxima responsable política del sistema educatiu dels valencians? 

La seua creació no va ser mai una necessitat reclamada per la majoria dels qui aleshores usaven plenament el català al País Valencià, sinó que més bé va sorgir com una proposta d’alguns intel.lectuals i polítics valencians  per a intentar posar fi a l’agressió espanyolista contra la nostra llengua i cultura, que va estar caracteritzada per l’anomenada “Batalla de València”.
Aquella proposta va consistir en oferir al PP un “pacte lingüístic” que culminara a la fi amb una “pau lingüística”, pacte que incloïa la creació d’un ens normatiu estrictament valencià, què, per altra banda, no contemplava l’Estatut d’Autonomia vigent en aquell moment.

La creació per llei d’una entitat normativitzadora diferenciada de la del Institut d’Estudis Catalans (IEC), no solament arrabassava i mutilava la seua autoritat normativa per a tota la llengua catalana, sinó que, a més a més, anava a comportar la diferenciació jurídica entre català i valencià.

I ací està un altre dels paranys de l’AVL.
La llei és la llei, i la ciència és la ciència. La ciència és la raó científica, i diu que el valencià és català, però la llei és el que preval entre les persones físiques, en aquest cas la Llei de Creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. I la ciència dirà i demostrarà que la Terra és redona, però si la llei diu que es plana, caldrà acatar que és plana. La ciència imposa la raó, però la llei imposa la raó de l’autoritat vigent, es a dir, multes i presó.

Una cosa és l’anglès o l’espanyol, sengles llengües que tenen acadèmies en països que es troben en continents diferents, i una altra cosa molt distinta és el català, llengua on tots els pobles que la parlem som veïns i ens trobem a la vora uns dels altres, excepte la població sarda de l’Alguer. 

A les Balears, ni tampoc a Andorra ni a la Catalunya Nord, han trobat mai la necessitat de crear una Acadèmia de la Llengua pròpia, però els valencians volem ser diferents i tan originals que creem aeroports sense avions i acadèmies de la llengua sense llengua. 

Ben cert és que en tot aquest disbarat, una  bona part de la culpa rau en l’IEC, què amb la seua actitud autista, la seua manca d’estratègia política i la seua supèrbia, mai no ha tingut una visió completa i plural de la llengua catalana sencera.
L’IEC sempre s’ha comportat més com una acadèmia regional catalunyesa, que ha menystingut la realitat lingüística de la resta dels Països de parla catalana. L’aportació que en les darreres dècades han fet a la cultura catalana altres territoris catalanoparlants, com per exemple la gran aportació quantitativa i qualitativa dels valencians, ha estat menystinguda.
Lluny d’abordar la unitat del català amb visió política integradora, s’ha tancat a oferir només una normativa i un diccionari purament “central”.
Aquesta actitud ha donat justificació als qui s’han sentit poc o gens representats per la normativa dissortadament central i volgudament preeminent de l’IEC, i en conseqüència s’han abocat a donar suport a polítiques diferenciadores, i per tant disgregadores.

Però bé, tot això són figues d’un altre paner, o un argument d’un altre apunt. 

La realitat és que l’AVL, amb aquest diccionari del valencià, accepta el mot ‘llengua valenciana’ com ‘la manera més tradicional’ d’anomenar l’idioma, tot i que és ‘compatible’ amb unes altres denominacions com la de ‘català‘.
Açò es pot comprovar amb la definició que s’ha aprovat de ‘valencià’: ‘Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, Catalunya, Balears i uns altres territoris de la Corona d’Aragó, i que també rep el nom de català’ (es a dir, una cosa que un escolar de 13 anys estudia en Secundària), per afegir que ‘el reconeixement de la unitat de la llengua no comporta cap supeditació de les variants pròpies d’un territori respecte a les d’un altre’.
‘La data del 31 de gener de 2014 marcarà un abans i un després per a tots aquells ciutadans que estimen el signe d’identitat més emotiu i potent d’un poble.’, va cloure el comunicat fet per l’AVL.

Coneguda aquesta publicació i el comunicat fet per l’Acadèmia, l’ala més ultramuntana i catalanófoba del PP valencià ha muntat en còlera.

Personatges com el vicesíndic del PP al Parlament valencià, Rafael Maluenda, Jorge Bellver, el portaveu del grup popular a les Corts o el mateix secretari general del Partit Popular valencià, Serafín Castellano, van dir coses com que el nou diccionari “és una vergonya, un menyspreu als valencians (…) pense proposar al síndic del meu grup una iniciativa perquè es retire aquest diccionari”, va dir Maluenda. 

“Els seus acadèmics viuen en un món i nosaltres en un altre, juntament amb la major part del poble valencià (…) l’AVL no es va crear per generar conflictes ni enfrontar posicions lingüístiques i molt menys per alimentar tesis catalanistes que res tenen a veure amb el nostre Estatut ni amb la Història i la llengua del poble valencià. El seu deure és vetllar, defensar, difondre i impulsar l’idioma valencià, que es parla a la Comunitat Valenciana i que és la nostra llengua oficial, tal com diu l’Estatut“, va dir Jorge Bellver.

Serafín Castellano, per la seua banda, ha criticat que l’obra “equipare valencià i català” i va subratllar que l’article 6 de l’Estatut d’Autonomia valencià “diu que la nostra llengua és el valencià” (ciència vs llei, recordeu el comentari meu d’adés?).
Serafín va dir també que “en equiparar el valencià i el català, l’AVL perd tot el seu sentit, perquè es va crear precisament per defensar la personalitat de la nostra llengua, igual que les acadèmies d’altres comunitats autònomes bilingües (…) Per a què serveix l’AVL si no és capaç de defensar la nostra llengua. Aquest és el seu comès i objectiu, i per tant si aquesta institució no és capaç de fer allò per al que ha estat creada, perd la seua raó de ser… “ 

Per a què val tindre l’AVL, si ja tenim la Real Academia Española, veritat Serafín?

Patraix, València (L’Horta), a 3 de febrer de 2014. 

El cotó no enganya, com tampoc ho fan les estadístiques que apareixen en diferents estudis i anàlisis realitzades per institucions i organitzacions de diferent tipus sobre la situació de la distribució de la riquesa a Europa i al món globalitzat actual.

Segons les dades aportades per l’oficina estadística de la Comissió Europea, l’Eurostat, la seua gràfica “Income distribution statistics” mostra a l’Estat espanyol com el país de l’Unió Europea on més han augmentat les diferències de renda entre els ciutadans des que es va iniciar la crisi econòmica.

Així, en aquesta estadística podem veure com el 2007 el 20% de ciutadans espanyols més rics tenia 5,5 vegades més ingressos que el 20% de ciutadans més pobres. El 2012 aquestes desigualtats van augmentar significativament, ja que en aquest any el 20% de ciutadans més rics multipliquen per 7,2 els seus ingressos respecte de les rendes que perceben el 20% dels espanyols més pobres.

Però aquesta tendència no s’ha aturat, és més, la bretxa continua fent-se cada volta més gran.

Així ho mostren també sengles recents informes d’una important escola de negocis i de l’ONG Intermón-Oxfam en el seu informe “Governar per a les elits”.

Un recent informe sobre l’evolució salarial entre 2007 i 2013 elaborat per l’escola de negocis EADA i l’empresa ICSA, va posar de manifest que els salaris dels directius a Espanya han augmentat un 7% el 2013, mentre que els dels caps intermedis i empleats s’han reduït un 3,18% i un 0,47%, respectivament.

Per la seua banda, l’informe d’Intermon-Oxfam exposava que les 20 persones més riques a Espanya posseeixen una fortuna similar als ingressos del 20% de la població més pobra.

Però els nostres banquers i membres del govern espanyol sembla que viuen en un altre món al de la resta dels mortals.
Fa uns mesos vam poder sentir a Emilio Botín dient, durant la inauguració d’una oficina del Santander a Nova York, que “És un moment fantàstic perquè a Espanya li està arribant diners per a tot, per a la Borsa, el deute públic i les inversions directes. Hi ha hagut un canvi dràstic de la percepció del nostre país a l’estranger en els últims mesos. Hi ha una confiança a Espanya com no es poden imaginar…”.
Declaracions reafirmades per Luis de Guindos, Cristobal Montoro i el mateix Mariano Rajoy, que en la seua última visita a Obama va declarar que “Spain is back” referint-se a la suposada recuperació econòmica d’Espanya.

Tal com va dir Joan Baldoví, diputat de Compromís en el Congrés espanyol, durant una intervenció parlamentària (citant a El Gran Wyoming): “Potser Espanya estiga eixint de la crisi. Ara només ens falta saber quan eixiran els espanyols“.

Patraix, València, a 1 de febrer de 2013.