Mails per a Hipàtia

En vuit dies el Real Madrid visitarà el Camp Nou. I tal i com està el país no seria estrany que aquesta siga l’última vegada que ho fa mentre el Camp Nou forma part del mateix estat que el Santiago Bernabeu. Tot va tan ràpid que igual l’any vinent ja els rebrem com a estrangers, vull dir oficialment com a estrangers. Passarà o no passarà però de moment gaudim de la il·lusió col·lectiva i esperem que el cap de setmana vinent tot siga una festa, al camp i a la graderia. Al camp perquè anem molt ben distanciats i rematar-los seria un cop no decisiu però sí important. I a la graderia perquè a la febre habitual que ens agafa quan venen els de Mourinho estic segur que se li van a afegir crits i banderes d’una forma espectacular. Per a que el món sàpiga encara més que estem escrivint la història. Fem-la grossa tots plegats, doncs, que servir una memòria agradable, eufòrica si pot ser, del darrer ‘clàssico’ seria tot un detall.

Per cert que aquesta estupidesa de dir-ne ‘clàssico’ de l’enfrontament entre el Barça i el Real Madrid no sé qui se la va inventar però espere que s’acabe també. Perque què vol dir clàssic? Clàssic de què? Clàssic és Ciceró i ho són els Beatles. Clàssic és Vermeer i els dos Socrates, el grec i el brasiler. Clàssic és el Colisseu de Roma i el Madison Square Garden de Muhammad Alí. Però un Barça Madrid? No fotem home! Fins fa quatre dies ningú no ho pensava en aquests termes…

Ep. i que conste que a mi ja em semblava ben poc adequat dir-ne derbi a un partit que si es caracteritza per alguna cosa és per què sempre ha tingut moltes més claus en joc que no l’estrictament futbolera. Claus que en qualsevol cas ningú no relacionaria precisament amb la proximitat, l’amistat o la companyonia, conceptes que arreu del món, pels comentaristes de qualsevol llengua, se solen invocar per a explicar com és que en dius derbi d’un partit especial.
 

(El meu article d’aquest matí a El 9)

Serà el 25 de novembre: votarem. Ho farem en unes eleccions i triarem per tant i per força aquest partit o aquell. Això passa sempre però aquesta vegada votarem també alguna cosa més. Perquè en cada papereta que dipositem a les urnes votarem independència o votarem Espanya. De forma amable, democràtica, transparent i comptable. I aquesta és una enorme diferència, radical, que separa aquestes eleccions de qualssevol altres i que les converteix literalment en una cita històrica i irrepetible.

L’Onze de Setembre, centenars de milers de catalans ja vam votar amb els peus i vam provocar un autèntic terratrèmol polític. Però ara això cal rematar-ho amb les paperetes o valdrà de ben poc. Aquest és el camí que el món entén i aquest és el camí que hem de transitar. El 25 de novembre posarem a l’urna la papereta i comptarem quants som. Això, de forma bàsica i esquemàtica, és la democràcia.

El 25 de novembre, això ja ho sabem ara, hi haurà una sèrie de partits que ens representaran, als qui ens vam manifestar l’11 de setembre. Per sort podrem triar entre ells, en funció de les nostres preferències ideològiques i espere i m’agradaria molt que tots entenguem que, encara que els votarem per separat, arribat el moment sabran sumar les nostres forces i les nostres paperetes a favor del país. I que ho faran allà on cal: al Parlament.

He usat a posta l’expressió votar amb els peus. No sé si la recorden. La van usar a Alemanya el 1989 quan milers de ciutadans de la RDA van començar a fugir del país pels passos de frontera que l’antiga Txecoslovàquia havia obert amb occident. Aquell va ser un moment clau de la història d’Europa i d’Alemanya, que va acabar amb un canvi major de la política continental. Va caure el mur, els ciutadans de la RDA van votar i les dues alemanyes van acabar per reunificar-se. Poca broma.

Aquell vot amb els peus va ser un primer pas per fer possible l’impossible, però va necessitar dels passos subsegüents perquè la realitat s’adequara al desig del país. Doncs bé, ara som nosaltres en aquell punt: podem fer possible l’impossible. I votar el 25 de novembre serà el següent pas.

(el meu article d’aquest matí a El Punt-Avui)

(Podeu veure-la bé punxant sobre la imatge i ampliant o punxant sobre arxiu, ací a sota) 

M’havien demanat de parlar a la Universitat de l’Associació Cívica Valenciana Tirant Lo Blanc sobre la comunicació en el món 2.0. Als del Tirant els seguisc amb admiració des de fa anys pel seu esforç de contruir sempre en positiu i evidentment era un goig poder xerrar amb ells. Especialment si a més tenia al costat el Xavier Aliaga. Va ser una trobada debat on m’ho vaig passar molt bé (ací teniu el vídeo), acompanyada d’un apassionant dinar centrat, com era lògic, en discutir què implica la independència del Principat per al País Valencià.

Amb la pressa a la panxa encara vaig arribar a Barcelona amb temps de passar unes hores llargues amb els amics de l’Aljama. De tot arreu em van arribar comentaris extraordinàriament positius sobre les seues dues actuacions a la ciutat. Entre els interessats, pel que escolte, han triomfat definitivament. I això m’omplia i m’omple de goig. La gent de l’Aljama treballen molt seriosament per recuperar el patrimoni musical del Camp de Túria i del País Valencià i estan guanyant estadis de solidesa dia a dia.

Diumenge al matí, quan tornaven cap al poble, els vaig acompanyar a l’autobús i els vaig veure francament contents. És molt important perquè només ells saben quantes hores dediquen cada setmana, en silenci i sense focus, a perfeccionar cada pas, cada cançó, cada moviment. Que tanta feina es veja recompensada per l’aplaudiment tancat i homogeni de la Plaça Sant Jaume o el Pla de la Seu és una cosa bona i merescuda, que tots els amics que tenen, els de Barcelona començant pel Francesc i els de Bétera començant per l’Albert, hem viscut amb una particular emoció.

Quan va néixer al 1982 USA Today era un diari completament trencador. Va innovar en molts aspectes, En la maquetació, en l’ús de gràfics, en el model de paginat, en com tractar els temes socials. De vegades t’agradava més i de vegades menys però l’USA Today era un diari de referència periodística. 

Poc després del seu naixement vaig llegir amb delit un llibre que explicava el seu orígen i la filosofia periodística ‘nacional’ que hi havia al darrera. Em va entusiasmar el seu concepte de nació com un ens no centralitzat: Washington no tenia perquè ser el centre de res i una notícia era clau i important passarà a Nova York o a Scenic (Nebraska), per dir el lloc més insòlit dels Estats Units on hi he estat.

Després de llegir el llibre vaig tenir la sort de visitar la seu del diari a Rosslyn (Virgínia). Jo era als Estats Units per a cobrir unes eleccions presidencials i amb l’Assumpció, el Josep Morell, Meli i Sefa vam anar-hi un dia. Em sembla que va ser tan fàcil com dir simplement vam dir que volíem visitar el diari i el cas és que ens el van obrir de bat a bat. I va ser una revelació: hi havia macs a la redacció, ja usaven mòdems i imprimien via satèl·lit. Vam visitar tot l’edifici i amb una calma espectacular ens van donar tota mena d’explicacions sobre un munt de preguntes que em bollien al cap. Sempre ho he agraït. Havia visitat altres diaris allà, el New York Times, per exemple, però enlloc em van tractar amb tanta deferència com al nou USA Today, que ja tenia un concepte de redacció oberta, aleshores, com el que he intentat implantar a VilaWeb. Encara guarde la documentació que em van donar, com un petit tresor de la meua memòria.

La influència més important que vaig rebre de l’USA Today, però, és la visió nacional. Als Estats Units no hi havia cap diari nacional. No podies comprar un mateix diari en totes les ciutats del país. I USA Today va nèixer per a cobrir aquest espai. Per a mi això era un envit emocionant, vist el paral·lel amb la situació del nostre país. Per tant vaig estudiar a fons el seu model. Aquella pàgina, que veig que encara publiquen, amb una notícia curta de cada estat, aquella forma de pensar en els lectors i procurar no molestar mai a algú perquè semble que escrius només per una part i aquell concepte de que la notícia és la notícia passe on passe i que és absurd i ridícul pensar que un ciutadà de Califòrnia no pot tenir interès de cap manera en una notícia de Vermont.  

Part d’aquesta filosofia és a l’ADN més profund de VilaWeb. Quan a voltes algú em pregunta perquè tenim com a base informativa els Països Catalans jo sempre conteste el que em van dir aquella vesprada a l’USA Today: ‘la nostra nació són els nostres lectors’ i com que tinc, tenim, lectors a Elx i a Manresa i a Sa Pobla i a Prada simplement no puc pensar en un altre marc periodístic que aquell que em defineixen els lectors.

Mentre dinava llegint el diari, la remodelació encara no l’he paït del tot…, he pensat que em venia de gust explicar tot això. Perquè és veritat que tots venim d’alguna banda i encara que aquest diari m’haja quedat ja molt lluny VilaWeb sense ell tampoc no seria el que és.

Molta gent hi vam anar en un avió especial que es va fletar des de Barcelona, Air Òmnium. (L’aventura la vaig explicar en el seu moment a través d’aquest bloc especial) 

El cas és que d’intel·lectuals no se’n va presentar cap ni un. Ni cantants, ni escriptors, ni jutges estrella ni res de res. Només dues persones: Paco Ibáñez, que té molt poc d’espanyol i Santiago Carrillo. Cal dir Gaspar Llamazares també va acudir però no es va poder quedar, evidentment perquè havia de ser-hi al congrés. 

Els organitzadors van assegurar, i coneguent-los m’ho crec, que havien cridat personalment dotzenes d’aquells personatges que signen qualsevol manifest que se’ls posa al davant i que tots, un a un, havien declinat signar i fer-se presents.

Ara que s’ha mort Carrillo em venia de gust explicar-ho. Ja sé que aquest home és moltes més coses i un bon grapat d’elles ben poc encertades o tenebroses. Però també és l’home d’aquell matí gris a Madrid, allà asegut en primera fila… 

Volia explicar moltes coses, inclosa una abraçada amb el Titot (perdona, Francesc, per explicar-ho) on crec que tots dos vam sentir el mateix, el pes del record de tants i tants amics i companys que tanta feina havien fet en el passat per tal d’arribar ací on som.

Ho dic en condicional perquè no sabia aleshores que Paco Candela vivia les seues últimes hores. Ho sabíem des de fèia temps que la seua vida s’anava apagant a poc a poc però el colp, que m’acaba d’arribar ara mateix, és massa dur com per a que jo puga escriure d’una altra cosa.

Paco Candela va ser un dels meus mestres. Els joves nacionalistes valencians, i aquesta era una diferència entre nosaltres i la resta del país, teníem poca gent ‘major’ a la qual agafar-nos com a referència. Paco n’era un d’ells. Des de Gandia exercí un mestratge no només polític sinó personal que ens va conformar a molta gent com som avui. 

Insistisc perquè per a mi és important dir-ho. Paco va ser un mestre polític, ens va obrir els ulls a la nació completa, a la independència, a la crítica de la transició, a la solidaritat, a tantes coses… però sobretot Paco i la gent com ell per a mi han estat uns grans mestres de comportament, d’actitud.

De comportament i actitud positiva davant la vida, per més dures que foren les condicions. D’entusiasme. De companyonia i lleialtat a la gent. D’alegria: aquella cara seua que sempre somreia amb els ulls i el bigot. De fidelitat. De constància incombustible. De rigor personal.

Hem tingut molta sort de que ens ensenyaren tant i durant tants anys. Nosaltres, els qui vam tindre la sort de compartir tants dies amb ells i el país sencer, encara que no ho sàpiga. Perquè cal dir, i ho vull dir, que la manifestació de dimarts no s’explica tampoc sense el treball al llarg de tota la seua vida de tots els Pacos Candelas que de Salses a Guardamar i de Fraga i Maó ens han obert el camí i han estat el ciment de la nació.

PS. El Pep Guia explica que Paco li va dir que aquest era un bon moment per a morir-se perquè l’independentisme ja està guanyant. També en parlen a VilaWeb la Gemma Pasqual i el David Oliver. I en altres espais el PSAN, Compromís, el Casal Jaume I de Gandia, Jesus Eduard Alonso, Llibertat.cat, Josep Piera, que ha intervingut en el soterrar, el seu gran amic el pintor alcoià Antoni Miró…

Diuen que érem set mil persones, moltes més que en anys anteriors. No ho sé però la veritat és que l’avinguda on desembocava la marxa era plena de gom a gom, amb molta gent enlairant aquestes torxes enceses que tanta impressió fa i amb senyeres estelades de tots els colors.

Hi vam parlar el Toni Albà, el Carles Castellanos en nom de l’ANC i jo mateix. Vaig dir les obvietats que aquests dies tots repetim, aquestes veritats com a punys que tots sabem i que aquesta vesprada cridarem pels carrers de Barcelona.

I al final no ho vaig poder resistir. Vaig parafrasejar el mestre Fuster amb allò dels visques que no ens agraden però vaig aclarir que no em podria perdonar no acabar el meu discurs, precisament aquest onze de setembre, amb un: Visca la república catalana. I el carrer va tronar: Visca! 

(La foto és del Manel Carrera. Gràcies)

-Article de Ràdio Televisió Vilafranca
-Article de La Fura.cat.

Ahir vaig participar en l’acte unitari de commemoració de la Diada a Taradell. Un acte convocat explícitament per la independència i convocat per CDC, ERC, SI, l’Assemblea i l’ajuntament. Penge el vídeo que han fet els companys de taradell.com

Taradell.com: El periodista Vicent Partal diu a Taradell que la independència de Catalunya “només depèn de nosaltres”

El 9 Nou: Acte unitari per la independència a Taradell, escalfant la Diada

Mentre xerrem hi ha encesa una televisió i m’expliquen que els mitjans nacionals ahir van censurar per complet els episodis de protesta en la inaguració del congrés. Ben al contrari: tot quedava com si els periodistes reunits ací l’haguérem alabat.

Per a ells internet és una oportunitat però, pel que m’expliquen, no hi ha res que es puga considerar un diari digital amb cara i ulls en ucrainés o a Ucraïna. Fan preguntes i me n’adone que realment no saben gran cosa de la xarxa, que se’ls apareix com una possibilitat de sobreposar-se a l’ofec però que els queda encara molt lluny.

Els anime i els explique fins cansar-me tot el que em pregunten. Quan acabem s’ha fet molt tard i preferisc tornar caminant fins a l’hotel, veure una mica el centre de la ciutat ni que siga. Mentre camine, però, no me’ls trec del cap. 

Ucraïna és independent des del 1991 i segons ells la situació de la llengua no només no ha millorat sinó que ha empitjorat amb la independència. I temen que ara serà encara pitjor.

Sabia d’aquestes dificultats però he quedat molt perplex de fins a quin punt la cosa està malament. En el moment de la independència no van prendre determinades mesures que els haurien ajudat molt, com per exemple tancar els repetidors de les emissores russes i reordenar l’espai radioelèctrica com fan tots els altres països. I ara estan pagant les conseqüències.

Tal i com estan les coses al nostre país el debat em sembla interessant i urgent també. 

Dissortadament aquest classe de congressos et deixa molt poc temps per a veure com està el país, sobretot perquè la majoria de les activitats són molt interessants i acabes tancat en el mateix congrès hores i més hores.

En el cas de Kiiv, però, la realitat del país es va colar en l’acte inaugural. Venir ací ha estat una decisió arriscada. Els organitzadors diuen que d’aquesta manera expressem el suport als periodistes locals i a la seua lluita per la llibertat d’expressió i la democràcia. Però a canvi tot Kiiv és ple de propaganda sobre el fet que la premsa de tot el món ens hem reunit ací i la televisió nacional no para de passar imatges del president amb periodistes de tot el món. A mi francament em sembla que més aviat als efectes de propaganda estem fent un favor al règim que una altra cosa…

De tota manera, com deia, la realitat s’hi va colar. Perquè quan ahir el president va intentar parlar en la cerimònia inaugural un grup de periodistes locals es va plantar amb unes petites pancartes davant seu. La seguretat els va intentar apartar però les protestes dels assistents van ser prou notables com per a que desistiren. Sembla que el president no s’ho va passar gaire bé aquella estona. Millor.

La meua conferència comença a les quatre i mentre escrivia això he pensat que estaria bé començar agraint el seu coratge. Em quedaré més tranquil…

En la mort de Martini és obvi que molta gent es pregunta com és que no va ser Papa. Jo no sóc creient ni membre de l’església i per tant preferisc ser prudent al respecte. Però sí que puc dir que mai no vaig creure que ho pogués ser. No només perquè era ‘massa progressista’. També perquè era massa intel·ligent. Martini no era un home que un sistema pogués domesticar i el Vaticà és un dels sistemes més ben engreixats i implacables que hi ha. Allà ell no hi tenia res a fer.

Supose que ell n’era ben conscient i me n’alegre molt que, en canvi, pogués passar els darrers anys de la seua vida en la seua amada Jerusalem. Avui he vist imatges de Milà, la seua ciutat, la seua diòcesi, profundament commoguda. Des de fora de la seua ciutat i des de fora de la seua fe som molta la gent arreu del món que ho estem també.