Mails per a Hipàtia

Tenia encara pendent escriure sobre la gran manifestació de l’Onze. No havia tingut temps de fer un recompte personal del que hi vam viure. L’enorme quantitat de treball que se m’ha acumulat m’havia impedit encara poder explicar les sensacions personals, l’emoció, el goig que vaig sentir.

Volia explicar moltes coses, inclosa una abraçada amb el Titot (perdona, Francesc, per explicar-ho) on crec que tots dos vam sentir el mateix, el pes del record de tants i tants amics i companys que tanta feina havien fet en el passat per tal d’arribar ací on som.

Ho dic en condicional perquè no sabia aleshores que Paco Candela vivia les seues últimes hores. Ho sabíem des de fèia temps que la seua vida s’anava apagant a poc a poc però el colp, que m’acaba d’arribar ara mateix, és massa dur com per a que jo puga escriure d’una altra cosa.

Paco Candela va ser un dels meus mestres. Els joves nacionalistes valencians, i aquesta era una diferència entre nosaltres i la resta del país, teníem poca gent ‘major’ a la qual agafar-nos com a referència. Paco n’era un d’ells. Des de Gandia exercí un mestratge no només polític sinó personal que ens va conformar a molta gent com som avui. 

Insistisc perquè per a mi és important dir-ho. Paco va ser un mestre polític, ens va obrir els ulls a la nació completa, a la independència, a la crítica de la transició, a la solidaritat, a tantes coses… però sobretot Paco i la gent com ell per a mi han estat uns grans mestres de comportament, d’actitud.

De comportament i actitud positiva davant la vida, per més dures que foren les condicions. D’entusiasme. De companyonia i lleialtat a la gent. D’alegria: aquella cara seua que sempre somreia amb els ulls i el bigot. De fidelitat. De constància incombustible. De rigor personal.

Hem tingut molta sort de que ens ensenyaren tant i durant tants anys. Nosaltres, els qui vam tindre la sort de compartir tants dies amb ells i el país sencer, encara que no ho sàpiga. Perquè cal dir, i ho vull dir, que la manifestació de dimarts no s’explica tampoc sense el treball al llarg de tota la seua vida de tots els Pacos Candelas que de Salses a Guardamar i de Fraga i Maó ens han obert el camí i han estat el ciment de la nació.

PS. El Pep Guia explica que Paco li va dir que aquest era un bon moment per a morir-se perquè l’independentisme ja està guanyant. També en parlen a VilaWeb la Gemma Pasqual i el David Oliver. I en altres espais el PSAN, Compromís, el Casal Jaume I de Gandia, Jesus Eduard Alonso, Llibertat.cat, Josep Piera, que ha intervingut en el soterrar, el seu gran amic el pintor alcoià Antoni Miró…