Mails per a Hipàtia

Ahir va morir a Milà Carlo Maria Martini, un gran intel·lectual, cardenal de l’Església Catòlica i home d’una talla excepcional. D’entre els intel·lectuals religiosos un dels que m’ha fet gaudir més amb els seus llibres, des d’aquella conversa fabulosa amb Umberto Ecco sobre en què creuen els que no creuen fins el meravellós ‘Verso Gerusalemme‘, que vaig destacar en aquella xerrada de Laie, com un els llibres que m’han impressionat més en la meua vida.

En la mort de Martini és obvi que molta gent es pregunta com és que no va ser Papa. Jo no sóc creient ni membre de l’església i per tant preferisc ser prudent al respecte. Però sí que puc dir que mai no vaig creure que ho pogués ser. No només perquè era ‘massa progressista’. També perquè era massa intel·ligent. Martini no era un home que un sistema pogués domesticar i el Vaticà és un dels sistemes més ben engreixats i implacables que hi ha. Allà ell no hi tenia res a fer.

Supose que ell n’era ben conscient i me n’alegre molt que, en canvi, pogués passar els darrers anys de la seua vida en la seua amada Jerusalem. Avui he vist imatges de Milà, la seua ciutat, la seua diòcesi, profundament commoguda. Des de fora de la seua ciutat i des de fora de la seua fe som molta la gent arreu del món que ho estem també.