Carrillo
Molta gent hi vam anar en un avió especial que es va fletar des de Barcelona, Air Òmnium. (L’aventura la vaig explicar en el seu moment a través d’aquest bloc especial)
El cas és que d’intel·lectuals no se’n va presentar cap ni un. Ni cantants, ni escriptors, ni jutges estrella ni res de res. Només dues persones: Paco Ibáñez, que té molt poc d’espanyol i Santiago Carrillo. Cal dir Gaspar Llamazares també va acudir però no es va poder quedar, evidentment perquè havia de ser-hi al congrés.
Els organitzadors van assegurar, i coneguent-los m’ho crec, que havien cridat personalment dotzenes d’aquells personatges que signen qualsevol manifest que se’ls posa al davant i que tots, un a un, havien declinat signar i fer-se presents.
Ara que s’ha mort Carrillo em venia de gust explicar-ho. Ja sé que aquest home és moltes més coses i un bon grapat d’elles ben poc encertades o tenebroses. Però també és l’home d’aquell matí gris a Madrid, allà asegut en primera fila…