Mails per a Hipàtia

En vuit dies el Real Madrid visitarà el Camp Nou. I tal i com està el país no seria estrany que aquesta siga l’última vegada que ho fa mentre el Camp Nou forma part del mateix estat que el Santiago Bernabeu. Tot va tan ràpid que igual l’any vinent ja els rebrem com a estrangers, vull dir oficialment com a estrangers. Passarà o no passarà però de moment gaudim de la il·lusió col·lectiva i esperem que el cap de setmana vinent tot siga una festa, al camp i a la graderia. Al camp perquè anem molt ben distanciats i rematar-los seria un cop no decisiu però sí important. I a la graderia perquè a la febre habitual que ens agafa quan venen els de Mourinho estic segur que se li van a afegir crits i banderes d’una forma espectacular. Per a que el món sàpiga encara més que estem escrivint la història. Fem-la grossa tots plegats, doncs, que servir una memòria agradable, eufòrica si pot ser, del darrer ‘clàssico’ seria tot un detall.

Per cert que aquesta estupidesa de dir-ne ‘clàssico’ de l’enfrontament entre el Barça i el Real Madrid no sé qui se la va inventar però espere que s’acabe també. Perque què vol dir clàssic? Clàssic de què? Clàssic és Ciceró i ho són els Beatles. Clàssic és Vermeer i els dos Socrates, el grec i el brasiler. Clàssic és el Colisseu de Roma i el Madison Square Garden de Muhammad Alí. Però un Barça Madrid? No fotem home! Fins fa quatre dies ningú no ho pensava en aquests termes…

Ep. i que conste que a mi ja em semblava ben poc adequat dir-ne derbi a un partit que si es caracteritza per alguna cosa és per què sempre ha tingut moltes més claus en joc que no l’estrictament futbolera. Claus que en qualsevol cas ningú no relacionaria precisament amb la proximitat, l’amistat o la companyonia, conceptes que arreu del món, pels comentaristes de qualsevol llengua, se solen invocar per a explicar com és que en dius derbi d’un partit especial.
 

(El meu article d’aquest matí a El 9)