Després de tota la vesprada d'intervencions els autobusos vénen a arreplegar-nos per anar a l'aeroport. Han passat abans les intervencions de Duran, Puigcercós, Herrera, i tots els altres. Puigcercós per cert, s'ha referit des de la tribuna a l'acte que hem protagonitzat aquest matí provocant aplaudiments a la sala que aquestes alçades de la vesprada començava inevitablement a ensopir-se. Més omenys tothom ha desertat en un moment o altre. La llibreria que hi ha a la planta baixa del Cercle, el Centre Blanquerna a tocar de la cantonada, i la mateixa Cibeles unes canonades més enllà, han vist passejar per estones una bona colla dels expedicionaris que intentaven estirar les cames per combatre la somnolència o buscar inspiració. Entre els que han entrat una estona dins el Congrés, hi ha Pi de la Serra, Lluís Cabrera -del taller de músics-, i Paco Ibáñez, que a sobre s'han trobat a Labordeta. El resultat ha estat un concert improvisat en un passadís. Per cert, que Paco Ibáñez ve a l'autobús camí de l'aeroport i vol embarcar cap a Barcelona; més en arribar.
La intervenció del líder del Partit Popular, Mariano Rajoy, no ha defraudat gens als expedicionaris. S'esperava que carregara de la manera que ha carregat. I en una sala una mica endormiscada com és ara mateix la del Cercle de Belles Arts, una actuació amb tant de bombo, plateret i catàstrofe resulta francament despertadora. Rajoy tenia un poder original (el d'ell) i un poder delegat (el nostre). Així ha dit que el món s'acaba i les plagues bíbliques cauran inmisericores sobre Rodríguez Zapatero. Des d'una taula de sobte s'alça una pregunta: Què fa Piqué un seient darrere de Rajoy? Confusió total. És senador? És diputat a l'estat i al Principat? Què hi pinta?
La intervenció possiblement més esperada del dia era la de Zapatero. Tots esperàvem que marqués les línies del que pensa acceptar i del que no. El resultat ha estat agredolç, exquisit en les formes -que han estat avalades pels contertulians-, obert en els plantejaments, però dur i estricte alhora de passar la tisora. És un discurs que caldrà llegir al detall.
Tot al voltant del Congrés dels diputats és tancat a pany i forrellat per la policia espanyola. A l'hora de dinar molts polítics catalans s'han sumat a l'àpat del Cercle de Belles arts, i després una bona colla em pogut salvar el cordó de seguretat gràcies als seus carnets. Un diputat de Convergència, un d'Esquerra Republicana i un altre d'Iniciativa han colat un bon grapat de gent fins la cafeteria més pròxima al Congrés i a dins del perímetre tancat. Allà, per cert s'ha improvisat una petita trobada valenciana amb la coincidència del diputat d'ERPV Agustí Cerdà; el membre del Consell General del Poder Judicial -a proposta de CiU-, Alfons López Pena i els diputats Carme Alborch i Ciprià Ciscar. De sobte passa Alfonso Guerra a tota velocitat i es fa el silenci.
Comencen els discursos i es fa un silenci sepulcral a la sala de les
columnes del Círculo de Bellas Artes. Més d'un centenar de persones que
han vingut en l'avió ho hem fet sobretot per participar tots junts en
la lectura del manifest que reafirma la unitat bàsica dels partits
catalans i que reclama que el nostre país siga tractat amb el respecte
que mereix. Però una volta filmats i fotografiats, ens assentem i mirem
junts el debat. No
és el motiu principal del viatge, però dona per a molt. La gent segueix
amb respecte i interès els tres discursos que han estat molt ben
travats i coordinats. Fan el seu paper, és clar. Diuen allò que
interessa que escolten i en general són tan moderats en les formes que
es fa difícil pensar en una reacció histèrica. Acabats els discursos,
els qui han entrat en representació de la comitiva, encapçalats per
Jordi Porta, expliquen que alguns diputats parlaven, però en general el
to ha estat més que correcte. La resta, comentaris per a tots els
gustos.
Terricabras es posa les ulleres Matrix per llegir un exemplar d'un sembla que popular diari madrileny. Al seu costat, Lluís Gendrau, d'Enderrock, s'ho mira amb una certa distància.
Acabada la roda de premsa, algú proposa fer una mica de temps fins a l'inici del debat i mirar si hi ha ambient fora de les Corts. Una petita passejada i arribem a l'ambient. Patètic. Disset persones -les he comptat dues vegades, per si de cas- amb unes banderetes espanyoles i de la Falange i un cartell que volia dir en català que qui ho portava tenia vergonya del president Maragall. Però el cartell tenia tantes faltes que abans d'entendre'l havies de desxifrar-lo. Per cert, tot just girar la cantonada del carrer Zorrilla, em tope de cara amb José Zaragoza, el primer socialista que veig en tot el matí. Deuen tenir son.
En una sala del Círculo de Bellas Artes, un bon grapat de representants dels expedicionaris llegeixen el manifest. Trien amb bon encert els teatreros, que han aparegut directament a Madrid. Sobre l'escenari, una representació que va des de Sergi Mateu a Carme Sansa, i en les primeres files tota la classe política que ha arribat i assisteix contenta a l'escena. Josep-Lluís Carod i Artur Mas s'emporten la majoria dels focus, tot i que l'entrada de Santiago Carillo genera una enorme expectació. Ell i Gaspar Llamazares, que entra, es disculpa i se'n va, són pràcticament els únics espanyol que presencien l'acte. M'expliquen que l'organització ha cridat personalment dues dotzenes de 'progres' madrilenys, que han declinat assistir l'un rere l'altre. La presència d'un personal tan heterogeni fa pensar per una moment que tenim més força del que sembla. Però curiosament ni un sol polític socialista ha aparegut en l'avió, l'autobús, la sala o la foto posterior. Els periodistes madrilenys, muts i silenciosos. Quan Jordi Porta pregunta si volen preguntar, res de res. Mentrestant, un d'ells, va de bòlit mirant de localitzar Joan Laporta. Laporta no ha pogut venir, però hi ha un membre de la junta. Evidentment, no li ho explique.
El viatge ha estat plàcid, amb bona part de l'expedició dormint. En tercera fila de l'avió, Josep Maria Terricabras lluia unes impressionants ulleres negres tipus Matrix, per dissimular. Entre els expedicionaris hi ha de tot: des de Lluís Gavaldà a Miquel Sellarès, des de Jordi Porta al capità de la selecció catalana d'hoquei, Ivan Tubau, des de Ventura Pons a Vicenç Villatoro. En aterrar a Barajas, ens creuem amb l'expedició sensera de Convergència i Unió. Em sembla que només falta Jordi Pujol. Ens carreguen en dos autobusos i cap al Círculo de Bellas Artes, on es farà l'acte. Els seients juguen passades divertides: davant meu, Montserrat Carulla discuteix de cinema amb Conrad Son, mentre Pi de la Serra se'ls mira encuriosit. Els autobusos
passen per davant dels lleons de les Corts, fet que provoca una certa excitació entre els expedicionaris. Tot sembla tranquil i relaxat, però només hi ha nou graus. Fred, com si diguerem.
El punt de trobada era a les set del matí al cavall aquell de Botero en la terminal B de l'aeroport de Barcelona. No és el millor inici possible del dia. Per l'hora. Alçar-se a les sis després d'un pont és una experiència realment poc acollidora. Però en aquest país toca fer de tot. Òmnium ha organitzat un avió a Madrid. Anirem a fer una mena d'acte reclamant als espanyols una mica de respecte. I ens ha embolicat a un grapat de gent que, amb sort, som capaços com a molt d'obrir els ulls i prou. Les bromes intenten fer passable el moment: hi ha qui pregunta si ens repartiran casc i qui fa veure que acaba de tenir un atac de pànic en adonar-se'n que no porta el passaport. La puntualitat és cridanera. Em diuen que hem d'anar tant d'hora a Madrid perquè AENA posava tota classe de problemes per aparcar l'avió a l'aeroport madrileny. I això que no diu Air Òmnium ni porta l'estelada pintada en l'ala de darrere.
A la cua es troben Quico Pi de la Serra i Paco Ibáñez, que ha vingut a donar suport. Bon profit.
Terricabras es posa les ulleres Matrix per llegir un exemplar d'un sembla que popular diari madrileny. Al seu costat, Lluís Gendrau, d'Enderrock, s'ho mira amb una certa distància. 
En una sala del Círculo de Bellas Artes, un bon grapat de representants dels expedicionaris llegeixen el manifest. Trien amb bon encert els teatreros, que han aparegut directament a Madrid. Sobre l'escenari, una representació que va des de Sergi Mateu a Carme Sansa, i en les primeres files tota la classe política que ha arribat i assisteix contenta a l'escena. Josep-Lluís Carod i Artur Mas s'emporten la majoria dels focus, tot i que l'entrada de Santiago Carillo genera una enorme expectació. Ell i Gaspar Llamazares, que entra, es disculpa i se'n va, són pràcticament els únics espanyol que presencien l'acte. M'expliquen que l'organització ha cridat personalment dues dotzenes de 'progres' madrilenys, que han declinat assistir l'un rere l'altre. La presència d'un personal tan heterogeni fa pensar per una moment que tenim més força del que sembla. Però curiosament ni un sol polític socialista ha aparegut en l'avió, l'autobús, la sala o la foto posterior. Els periodistes madrilenys, muts i silenciosos. Quan Jordi Porta pregunta si volen preguntar, res de res. Mentrestant, un d'ells, va de bòlit mirant de localitzar Joan Laporta. Laporta no ha pogut venir, però hi ha un membre de la junta. Evidentment, no li ho explique. 
El punt de trobada era a les set del matí al cavall aquell de Botero en la terminal B de l'aeroport de Barcelona. No és el millor inici possible del dia. Per l'hora. Alçar-se a les sis després d'un pont és una experiència realment poc acollidora. Però en aquest país toca fer de tot. Òmnium ha organitzat un avió a Madrid. Anirem a fer una mena d'acte reclamant als espanyols una mica de respecte. I ens ha embolicat a un grapat de gent que, amb sort, som capaços com a molt d'obrir els ulls i prou. Les bromes intenten fer passable el moment: hi ha qui pregunta si ens repartiran casc i qui fa veure que acaba de tenir un atac de pànic en adonar-se'n que no porta el passaport. La puntualitat és cridanera. Em diuen que hem d'anar tant d'hora a Madrid perquè AENA posava tota classe de problemes per aparcar l'avió a l'aeroport madrileny. I això que no diu Air Òmnium ni porta l'estelada pintada en l'ala de darrere.
