CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Així les olles, així els plats. En vulgar: “De tal palo tal astilla”.

Així un pare malparit, així una Consti borda i esguerrada. D’un pare (?) com don Gregorio de las Españas, així  una Constitució espanyola, democràticament guerxa i despòticament anticatalana.

Digueu-li fatxenda a don Gregorio. Aquest paio ha parlat com qui disposa al seu caprici de la voluntat de portuguesos i catalans.

Digueu-li sincer. D’entrada està reconeixent a desgrat seu que Catalunya és una nació com Portugal. Que els espanyols, “nosostros”, són diferents a catalans i portuguesos. Doncs, més clar que mai: l’autonomia que ens cal és la de Portugal.

Digueu-li dèspota imperialista. Aquest “don” se’n fot de nosaltres amb un desdeny tan prepotent que mereix tot el nostre menyspreu. I a costa nostra anava induint el somriure còmplice dels que l’acompanyaven a la mesa i de part de l’audiència! Per boca seva parlava quasi tota Espanya.

Li podeu dir tranquil.lament i sense perdre l’elegància que és un malparit integral. Res de desdir-se de la seva voluntat de bombardejar Barcelona si cal. El molt perdona vides sentencia que ara no és necessari. Abans sí, es veu, i si convingués, ara també; però ara no cal i moltes gràcies. Diu que el bombardeig de Guernika no és comparable amb els que ha patit Barcelona: allà, mal fet, aquí era necessari, se suposa. Es veu, també, que les víctimes d’ETA són d’una casta sagrada; les de l’imperialisme espanyol bombardejant Catalunya, el preu necessari per a la nostra submissió incontestable.

Doncs, jo li dic que la sang dels nostres compatriotes li esclati a la cara.

Ei, que dieu que m’estic passant? Però, sis plau, que tot plegat és una broma. Que no ho veieu? Si a mi m’agrada molt Salamanca i Granada. Mira, tres anys que m’hi he passat passejant per la Plaza Mayor i per davant de la Casa de las Conchas i pel pont major sobre el Tormes. I com m’agrada l’Alhambra! Que sí, que era una broma. Si el don Gregorio i companys s’han molestat, no era pas la meva intenció. No heu de tenir pas la pell tan fina, cony. Si us ha picat, us ho hauríeu de fer mirar! Això, feu-vos ho mirar, perquè cada vegada estem menys d’hòsties.

Catalans, us heu desfogat a plaer? No us quedeu massa cofois. El dominador, l’amo que diria Nietzsche, se sap més fort i ja compte amb els insults dels esclaus. Les nostres bravates el fan somriure. A don Gregorio només li importa el rèdit electoral que altres en podrien treure. Si poseu atenció a l’entrevista de l’endemà als matins de TV3, és la conclusió que en treureu.  Però el que no li farà tanta gràcia és que la nostra reacció deixi de ser de resistència, de defensa, i passi a l’atac. Demanant per exemple que el català sigui l’única llengua oficial a Catalunya.

A veure si finalment tots obrim els ulls. Molts catalans hem tingut por de veure la veritable actitud dels espanyols envers nosaltres. Fins i tot ens sentíem com culpables d’haver de reconèixer la seva malvestat. Ens ho feien sentir, ens ho inculcaven subliminarment els mitjans. Ara ja no ens podem permetre seguir anant de cecs. Qui encara vulgui pensar en no sé quina ingènua fraternitat dels pobles d’Espanya, vol viure enganyat, ja sigui per por, ja sigui per covardia, ja sigui per continuar en la inòpia que no paren de predicar-nos socialistes i populars. Quin mal hi ha en no acceptar d’una punyetera vegada la confrontació que Espanya manté amb nosaltres i nosaltres amb ella? Jo diria més aviat que és una guerra, una assetjament contumaç i insidiós, cada dia menys dissimulat, per part dels espanyols. L’admetem, acceptem el repte i la combatem fins a guanyar-la.

Per acabar vull fer meves les paraules d’Alfons López Tena. “Als catalans ens hauria anat millor si haguéssim cremat Madrid quan la vam conquerir el 1710. Als catalans ens hauria anat millor que els espanyols ataquessin també Portugal el 1640, hauríem guanyat i ens hauríem repartit Espanya amb els portuguesos. Als catalans ens hauria anat millor donar suport a Napoleó, ara els espanyols serien una regió de França. Ja no podeu bombardejar Barcelona, heu perdut. Adéu, Espanya!”.