ARCHILETTERS

Per l’actualitat i persistent existència en els darrers temps d’aquestes patologies hem cregut oportú publicar aquest post. Les fltracions en soterranis és una de les patologies constructives que més estan sovintejant en els darrers anys. Possiblement perquè en les darreres dècades hem fet més soterranis que jamai abans. Tot i que, caldria afegir amb una gran mancança de coneixement de com funciona la mecànica del subsòl. Sols a partir de mitjans dels seixantes comencem a tindre un aparell de càlcul mitjanament fiable conjuntament amb l’estructural. Dos sistemes basats en concepcions ‘model’ que evolucionen i interaccionen continuament.

En les darreres dues o tres dècades en els plans generals s’ha inserit l’obligaritorietat de fer-ne places d’aparcament percentualment segons els habitatges existents. Com el sòl és car, cal situar-les on no consumisquen edificabilitat com és al subsòl. I que hi acomplisquen els requeriments establerts per la normativa urbanística.

En certa època, tret de les grans promocions, no hi havia la possibilitat d’emprar mètodes de realització ‘in situ’ de murs pantalla continus de formigó armat amb excavació amb murets-guia que canalitzaren les culleres bivalves d’extracció i llots tixotròpics bentònics.
En aquelles situacions d’emplaçament àmples on es podia fer a cel obert podria donar-se el cas que calguera la dessecació mitjançant bombes introduïdes en el subsòl amb la voluntat de rebaixar el nivell d’aigua existent dels estrats inferiors per succió mitjançant el bombeig per a poder treballar com si fóra en sec. Això s’aconseguia aplicant el mètode wellpoint.

Tampoc, encara, teníem els actuals prefabricats palplanxes inserits per acció mecànica de vibració o colpeig. Provinents de la construcció civil de grans infrastructures.
    
Cal dir que hem anat aprenent pel tradicional mètode de prova i error. Aprendre a construir dins del camins del mercat de la manera que pogueren encabir els costos dins d’ell.
Sempre s’ha pogut construir bé amb molts de diners. Per contra, el difícil és fer-ho amb recursos límitats. Des dels anys setantes del segle passat començaren a sovintejar i a cercar-s’hi mètodes estesos entre el promotors i constructors per a complimentar tal requeriments.
I l’encàrrec de trobar resposta recaigué sota responsasbilitat d’arquitectes i d’enginyers. I no ha estat gens fàcil, doncs era considerada una acció de bescanvi entre el diner esmerçat a construir-los i el diner obtingut per la venda de les places d’aparcament fins que els preus s’han enfilat amunt.

Per a desencallar tal situació, calgué usar mètodes artesanals com ara anar fent anells de formigó armat i deixar armadures en espera, bé en superfície del mur, o bé soterrades en sorra, que en continuar l’excavació desplegàvem per a lligar en l’anell inferior superposant-les amb les noves. Tot això, òbviament fet a trams o batatxes. Amb tot és entretingut vore les fileres de vellets que segueixen els moviments d’una obra d’aquesta mena. Recordava el que s’anomena ‘pous indis‘.

Hem aprés que en els inicis es formigonaven els murs per etapes. Per anells que s’anaven cosint verticalment entre ells i enllaçant als forjats horitzontal mitjançant armadures en espera. En comptades ocasions era possible

Antigament calien uns percentatges de cotxes o a voltes ni tan sols això. En la darrera tongada de plans d’ordenació urbana calia una plaça per habitatge més un percentatge d’elles en funció de la superfície dels altres locals per a usos diversos.

Ara tenim un coneixement científic dels sòls més o menys elaborat. L’estudi dels sòls és ben recent. D’unes quatre dècades ençà. Així com del moviment dels nivells freàtics del subsòl en funció de les estacions anuals, el règim de pluges, etc.

En quant a les tècniques constructives en les dues dècades finals s’ha esmolat i desenvolupat. Tanmateix ara ens troben en quantitat de casos que foren construïts entre els setantes i els inicis del segle actual. En la construcció de murs de contenció de terres ens trobem amb algunes problemàtiques espècífiques com són:

1. La pràctica impossibilitat d’impermeabilització dels murs per la cara exterior quan els fem amb culleres bivalves i llots tixotròpics, en què la cara de formigó armat està en continu contacte amb el nivell freàtic d’aigües subterrànies i la seua afecció continuada.

2. si poguérem impermeabilitzat caldria una pèrdua d’uns 5 cm al voltant del tota la perifèria murària i això suposa molts metres quadrats que són necessaris per a incloure-hi les places que estan mesurades en dimensions mínimes i llur accés.

3. El sistema constructiu usat normalment consisteix a realitzat buidats i anellat per plantes connectant-los mitjançant el forjats intermedis el que pressuposa la realització d’un parell de juntes de formigonat entre la part inferior i la superior de cada forjat. És el que hom diu ‘junta freda’ en general i que avui pot ser evitada amb la imprimació d’una resina epoxi entre el formigó vell i el nou fresc que ‘tanque’ i impermeabilitze la dita junta. Eixos materials procedents de la indústria química orgànica de tancament són recents i que apareixen en la dècada dels noranta del segle passat. Així les ‘oureres’ de pvc, poliuretà, etc. amb els tubs drenant de sota dels murs i la reblida exterior per extractes de sòls que vagen drenant els líquids en descens a causa de la força de gravetat.

Fa tres anys ens van encarregar un projecte de reparació que vam haver de elaborar a corre cuita i que suposa la impermeabilització dels soterranis de nou (9) torres d’un complex residencial de més de 270 habitatges que en breu començarem a realitzar. El dit complex es va edificar durant els setantes promogut per una de les grans promotores de la ciutat i que quedava entre mig de les hortes i estava aïllat dels seus voltants erigint-se tot sol com si fóra un terra de ningú. A hores d’ara ja ha estat connurbats per grans avingudes. Conscients de la problmàtica van alçar dues caixes estanques la dels garatges, la dels jardins i  una que se’ns ha afegit consistent en la realització d’un mur que recorre pel mig de l’avinguda destinada a albergar el metropolità en un futur. Amb dita acumulació de barreres se’ns fa molt difícil la dessecació dedels terrenys immediats al soterrani. Som conscients de que l’aigua subterrània constitueix un acompanyant no desitjat però perenne. En un primer moment volíem buidar el terreny i impermeabilitzar l’extradós del mur i implantar un mur nou de protecció drenant…però amb el pas dels pressupostos la quantitat de diner se’ns anava de les mans, amb la qual cosa en els darrers mesos ha calgut ajustar-se a solucions més econòmiques. Després de molts dubtes sols se’ns va acudir que traspolar les pràctiques de la impermeabilització de les juntes dels trams de túnels dels trens metropolitans i per l’interior actuar com si volguérem impermeabilitzar una piscina o dipòsit de líquid. La solució que hem redissenyat és la següent i vos expliquem el seu funcionament:

La solució consisteix a conèixer el sistema constructiu emprat aleshores, sabe rel seu punt feble d’entrada d’aigua sota la pressió hidrostàtica exterior que fa que acabe intersticiant-se i deixatant la junta. Provoca la penetració i major diàmetre virtual dels canals. Tot sabent que la junta generalment es produeix a la part inferior he optat per fer una regata longitudinal amb tronxadora que elimine el formigó sense afectar les armadures del mur. Netejar i pasivitzar de la corrossió aquestes. Aplicació en el fondo de la regata una massilla hidroexpansiva que quan penetra l’aigua i entra en contacte amb ella produeix un augment de volum i un esforç que cal que siga coartat tant pel forjat superior i el pla inferior irregular. Per a la qual acció cal fer una pel·lícula longitudinalment que faça de pont d’unió al reblit longitudinal de morter de reparació amb particules de fibres de polipropilé. El punt clau consisteix a que si expandira la massilla espentaria fora de la secció el reblit de morter. Per tant, per a subjectar i evitar la dita acció, cal contrarestar-la amb la inserció de petits ancoratges en forma de L inserit-los amb resines epoxi prèvia trepanació inclinada per a poder insertar els trepadors de cap multidireccionals.

Donada la irregularitat i heterogeítat dels murs després de 30 anys, hem projectat a més a més, actuar com si d’una cara interior de piscina o dipòsit de líquids. És a dir, eliminar les pintures dels murs, sanejar-los, emplastar-los i donar dues capes de productes l’enginyeria de túnels.
Una de morter osmòtic cristal·litzador a base de ciment especial i minerals reactius de silici que ens faria de taponador en superfície. I una segona capa i més exterior un impermeabilitzant especial, que ens permetreu de no revelar.

L’única manera de dialogar críticament en les arts és fer-ho des de fets concrets des de la pròpia art. Com és el camp de l’arquitectura. Vos mostrem un exemple ubicat en El Cabanyal, on tanta violència i dolor s’ha generat. La proposta alternativa ve de la mà de la tranquil·litat, la calma, la viabilitat i l’amor concret a una societat i llurs materialitats que conformen un tot únic. Insubstituïble. Davant d’una reacció agressiva, una resposta amable, amorosament suau.
PS: El Cabanyal no és un fet immaterial, per això ens hem permés la llicència gramatical d’usar el genetiu saxó. Un fenomen paradigmàticament viu. Un toll de petits diferencials anònims que en el conjunt de l’agressió perd l’anonimat. El vídeo, el missatge i eixa rehabilitació és la nostra petita contribució a la propaganda pel fet humà. Per a ésser acurats, caldria parlar més prompte, de Poble Nou de la mar. Tot esperant que vos agrade. Un homenatge també per a l’arquitecte suís-americà,  Bernard Tschumi, qui des de Londres estant durant els anys 1970′ ens explicà casos semblants en Irlanda del Nord.

A tomb d’aquesta situació creada cal veure una fal·làcia promoguda pel consistori municipal amb l’anuència de la legalitat existent i del sistema de representació ciutadana. A propòsit de les darreres eleccions municipals semblava que tota la ciutadania votàvem sobre l’esdevenidor urbanístic d’El Cabanyal. Aquells que no som ciutadans directament afectats dels districtes marítims del Poble Nou de la Mar no hi hauríem de poder modificar què vol la ciutadania implicada. Aquest sistema s’aplica en sistemes polítics immadurs. Més burocràtics i opacs. Possiblement el desenvolupament, en el cas contrari, seria més lent i caldria aplicar-se més a fondo en el debat i major participació directa del ciutadà. Vos mostre un exemple que s’esdevé aquests dieas a Zuric amb la ubicació del projecte guanyador del Kunsthaus museum, projecte guanyat per David Chipperfield i que està generant molta polèmica i que properament serà sotmés a referèndum per a que el seu emplaçament siga desplaçat 10 metres per a poder permetre certes vistes que oculta i els veïns no volen perdre’n. Alhora de que l’edifici projectaria ombres que no en volen. En cas de guanyar el corriment, tindria la conseqüència immediata de que Chipperfield hi hauria de modificar el projecte.
La democràcia, feta des de baix, no pot ser aliena al fet del planejament urbanístic i l’arquitectura. I a la inversa. Un bon urbanisme no pot restar al marge de l’opinió i l’acció pública. e la transparència que tant ens cal a tot arreu del món. Un petit cercle d’escollits documentats, per molt formats que estiguen, no pot esdevenir el cenacle de gurus de la tribu. Perquè estan fets per al conjunt de la ciutadania. I cada petit col·lectiu ha d’ésser responsable del seu entorn immediat.

Ací teniu la polèmica zuricenca:

Campaigners are trying to force David Chipperfield to move his
planned £100 million Kunsthaus extension in central Zurich by 10m.

The
project will have to be approved by a city referendum, and the council
is taking the well-organised protest seriously. But it denies the Open
Peacock campaign – named after the square where the Kunsthaus stands –
is responsible for the project falling six months behind schedule.

Chipperfield,
who won the scheme in competition in 2008, has already been forced to
shrink it by 6% following recommendations from the jury.

The
protesters, who support the project in principle, claim it would
overshadow the square in its planned location and cause overcrowding
when visitors queue for what would be Switzerland’s biggest art gallery.

They have drawn up their own detailed plans showing how stepping it back by 10m would create a more generous entrance.
Gabi
Hildesheimer, one of the leaders of Open Peacock, said: “It’s not
Chipperfield but council planning officers who made the mistake by
designing it where you feel scared by the huge mass of the building.
It’s a very narrow street and there’s no air between the street and the
building. The extension is 21m, almost twice as high as the existing
building.

“Zurich has a long history of shooting down good
projects because some groups don’t agree with the details. The last
four or five big projects in Zurich were stopped completely because of
our very democratic system. We are trying not to do that.”
Caruso St
John’s Nail House and Rafael Moneo’s Congress Centre are among previous
victims of Zurich’s planning referendums. If the Kunsthaus receives
planning approval this summer it will be put to a public vote in 2013.
It could open in 2017.

Chipperfield’s office stood by the plans and said any move would result in the partial loss of an art garden behind the museum.
The
city council invited Chipperfield to Zurich to address a meeting of 400
local architects, who it hopes will act as ambassadors for the scheme.
Urs Spinner from the council said Chipperfield had been “warmly
welcomed.

He defended the fact that campaigners were not invited
to the meeting, saying some groups were “more equal” than others and
that architects were “very important stakeholders”.

He said: “They
were free to think what they want but we wanted them to understand the
project. They were pleased so we were lucky. It’s not manipulation, it’s
very open and democratic.”