Post dedicat a Víctor Gosàlves i Àngel Romaní vertaders arquitectes i artífexs de principis del segle XX a l'indret que ens ocupa.El Cabanyal i el Canyamelar. És a dir, els nuclis propers a La Vilanova del Grau (El Port). Al meu entendre hi ha una grossa errada en la perllongació de l'avinguda de Blasco Ibànyez. Perdem negoci d'entrada. El que volen fer no augmenta el patrimoni ni allò que és diferent. La banalització d'aquest espai comporta desfer un espai únic per a crear-ne un altre que hom pot trobar a milers de llocs del món. I el negoci, avui en dia, és tenir-hi coses diferents que en una altra part del món no se'n trobe.
Sempre s'ha d'intentar augmentar el patrimoni existent. Aquesta és una hipòtesi de partida en qualsevol actuació urbana. I qualsevol es pot demanar:
Amb l'esventrament que hom pretén fer-hi i la subsegüent intervenció de torres d'habitatges; la ciutat i amb ella la seua ciutadania n'ix millor lliurada per viure-la?
Si no se n'ix millor i, si n'hi ha, de dubtes seriosos, cal que siga la millor solució. Però...hi ha la conclusió de que no, i que ni tan sols de tocar.
En conjunt, tot plegat, ens apel·la a rehabilitar-ho. Rehabilitar no sols és reusar la materialitat sinó que ens restaura com a societat humana.
Rehabilita la gent que hi viu o podria viure-hi. Augmentant la seua autoestima. I la colgant sota les terres i runa que les exavadores pretenen sotsmoure, com passà no fa gens d'anys a banda i banda del llit del Túria. A La Punta de França i Natzaret.
De Cabanyals i Canyamelars arreu del món, n'hi ha de ben pocs. Ara bé, esbudellaments amb torres anònimes com les que es pretén bastir, a tot arreu, n'hi ha a manta.
Els fets són els que avalen les idees. Vos pose unexemple petit, a hores d'ara estem acabant la rehabilitació d'un habitatge típic del barri. Sense gens de diners per part del propietari però amb molta il·lusió i necessitat.
Heus ací l'evolució:
Ho he preparat en dos sliders fotogràfics. És prefererible que parlen les imatges abans que les paraules. Des de 2006 fins a avui que ens queden els darrers tocs i adobs. Quan he deixat la manifestació m'he acostat per a veure-hi com anaven fent aquests retocs.
Això sí, i n'hi diré més: que per a rehabilitar i conservar un edifici a punt de caure amb parets de mig peu (12 cm) i pilars d'un peu per un peu (25x25 cm2) que pugen tres plantes i mitja i els forjats eren ben corcats i perduts cal tindre els cordons arquitectònics ben lligats i les neurones ben folrades de 'vaqueta'. I no tothom els en té.
Slider fotogràfic primer del procés de rehabilitació
a finalització.
Slider fotogràfic segon ja en procés de finalització.
És evident que açò és més complicat que allò que hom pretenen fer esbudellant el barri.
Amb diners, torrons !
I sense?....amb neurones i cordons !
Bangkok, per exemple, ha desaparegut, i crec que Shangai també i ara li toca a Pekin. Per sort, a Hà Nôi no deixen construïr al barri vell ni el colonial, i com hi ha espai, deixen pujar els gratacels i nous edifics lluny del centre.
Cordons i neurones ....això és el que fa falta i deixar els especuladors amb el cul a l'aire !
Bon dia amic Blesa.