Connexions des de #Badalona

Encercleu a l’agenda aquesta data: 29 de maig de 2011. Badalona viurà aquell diumenge el seu singular dia D en les pròximes eleccions municipals. Les càmeres de tot el país il·luminaran els carrers de la tercera ciutat de Catalunya convertits en un gran plató. “El futur del meu país es juga als carrers de la meva ciutat”. Aquí van tres apunts urgents que superen, volgudament, la clau local. El primer és sobre la immigració.

1) Les eleccions al Parlament assenyalen amb cruesa que aquest és un tema que ‘toca’. Els comicis d’ahir mostren igualment que una part de la ciutadania ja ha convertit la queixa a peu de carrer en un vot amb molta capacitat d’influència, a l’alça. 

Però el debat sobre la immigració no només té a veure amb les polítiques concretes. En el fons, si ‘només’ es tractés d’això, aquest seria un fenomen abordable. El repte plantejat té a veure amb això que en diem relat, i també en podríem dir l’ànima: com expliquem avui el nostre nou país (sempre canviant, ara també)? Diguem, per tant, que la cosa va de paraules, (i no només de fets). I sé que plantejar això així, avui, no és fàcil d’entendre. Paraules? Més paraules?

Doncs sí. Paraules plenes de contingut, paraules per anar junts, paraules que avancen idees, paraules que ajuden a ser eficients, paraules que ens fan valents… paraules que ens comprometen amb la quotidianitat de tota la gent de Badalona. Quin país som? Quin país volem ser? Cap partit pot respondre sol a una pregunta que serà crucial aquesta legislatura. El PP i Plataforma per Catalunya han han fet forat en les esquerdes d’un model de país que no hem sabut posar al dia i que cadascú ha defensat ‘a la seva’, un model amb molta lletra i poques paraules.

El treball fet a “Badalona som tots i totes” marca un camí interessant que cal que sigui assumit decididament per els nostres futurs representants: l’establiment d’un espai divers de trobada; el consens sobre els mínims comús denominadors; la suma i participació de partits, entitats, professionals, ciutadans; la detecció i explicació dels nous referents positius; l’esforç per crear un discurs realista, però ambiciós.

Perquè, doncs, no aprofitem aquest moment per començar a parlar d’un Pacte Local per a la Cohesió Social?

• … continuarà al llarg d’aquesta setmana.

“Catalunya es juga el futur a la meva ciutat, i a les ciutats que són com la meva: Santa Coloma, Cornellà, Sant Adrià, l’Hospitalet, etc. Enlloc com en aquests carrers bulliciosos i dinàmics es perfila el repte amb més claredat. No hi ha temps per parlar del 1714, dels papers de Salamanca o de la memòria històrica (bé que cal continuar treballant en aquests camps, s’entén). Hi ha una urgència engrescadora en la mirada de moltes persones que tot just han arribat al país. Què els diem? Com ens presentem? Cal dir “hola, benvinguts”. Això abans que res. Però, i després? Quedem? Parlem? Sí, és això. Aquí les coses van molt ràpidament, es juga fort. La gent del catalanisme ens hem passejat poc per aquests carrers i, en canvi, aquí és on es forja el nostre futur.”

Les pròximes eleccions municipals seran les eleccions de Badalona. Veurem el futur del nostre país, jugat (decidit) des de la nostra ciutat, enmig dels flashos i les càmeres de molts periodistes. He recuperat aquest paràgraf d’un article publicat a la revista d’Òmnium ara farà dos anys. Continua sent oportú.

Continuem fent hemeroteca: fa unes poques setmanes, el periodista (… continua…)

… Estanis Alcover es preguntava a la Revista de Badalona “¿hi ha algun indici de millora, algú amb un cert pes intel·lectual, amb presigi constatat en un sector o un altre de la societat que hagi alçat el dit i digui ‘ep! que sóc aquí i vull dissenyar el nou joc de la playstation municipal, a color i amb 3D sense ulleres’?

En Miquel Estruch, cap de llista d’ERC, reprenia el fil, tot i que en realitat insistia en un plantejament ja conegut. Al seu blog, dilluns passat, s’hi podia llegir ‘sense el compromís generós de la societat civil no podrem retornar la política a la seva condició bàsica de noblesa popular.’ En Miquel reiterava una invitació: “‘des de la humilitat de les meves petiteses humanes i polítiues i del limitat marc que em correspon, goso demanar, des de dins i als de dins, voluntat sincera d’obrir-se. I des de fora i als de fora compromís polític. A tots demano generositat, rigor i voluntat de servei a les ‘res publicae’.“

Interessants aportacions, les dues. Seguint el fil, una reflexió.

Aquestes eleccions municipals seran diferents a les anteriors, les de 2007. I la diferència no la portarà només (per sort) el desvergonyit creixement del PP, tampoc un partit socialista que no sembla tenir millor carta que la de jugar al Pere i el llop. La diferència, sobre la qual es pregunta l’Estanis; la diferència sobre la qual es debat l’Estruch… encara no s’ha mostrat. Però hi serà. Avui és, principalment, una força emergent, una onada silenciosa. Arribarà, necessàriament… a bon port. N’estic convençut. “Catalunya es juga el futur a la meva ciutat, i a les ciutats que són com la meva.” Arribarà a les portes del 29 de maig (data de les eleccions municipals) alguna cosa d’allò que va passar un 10 de juliol a la ciutat de Barcelona. Les pròximes eleccions seran diferents. I Badalona estarà a l’altura.

“Ja ho sabem nosaltres que el «conflicte» no és cosa de l’immigrant; totes les societats han estat immigrants, totes en poden tornar a ser. I ja ho sabem, també, de qui és culpa aquest conflicte: és fruit d’un mal equilibri econòmic, de la injustícia i de la falta de competència i imaginació dels nostres i els seus governs. Tot això ja ho sabem, sí. Però, i ells, els potencials votants de la intolerància, què saben? Els convencerem parlant-los d’enriquiment mutu, d’amistats interculturals? La nostra candidesa és còmoda perquè ens estalvia plantejar-nos quines són les responsabilitats de cadascú, quins són els drets i els deures de cada col.lectiu i si cal posar un límit a la vinguda de nous immigrants…” [CONTINUAR LLEGINT]

Però en el fons, no plantejar-se aquestes preguntes és donar un vot per a Le Pen i la gent com ell. L’únic que ens ajudarà per afrontar el repte que ens genera aquesta nova immigració en les nostres ciutats és la valentia per dir les coses pel seu nom. (…) El problema no és el color de la pell, però, no és temptador pensar que sí, oi? Hem de parlar, doncs, de ciutats més equilibrades, de sistemes educatius més flexibles i amb més recursos, d’urbanismes més humans, de polítiques econò miques menys hipòcrites, de lleis més justes i menys cíniques. Però cal fer aquest discurs a peu pla, sense negar els conflictes que existeixen, sense passar de puntetes damunt de les faltes dels uns i els altres. El bisbe Carrera i Alain Tourain, també demanaven un discurs social menys grandiloqüent i més concret, més constructiu.”

Escrivia això en un article publicat al meu apartat La crònica urbana a El Punt. Era el maig de 2002. Fa més de vuit anys, per tant! Bona part dels plantejaments de l’article continuen sent vigents. Amb dos agreujants: que el repte plantejat per la nova immigració és avui, en context de crisi, molt més complex i que aquells ‘potencials’ votants de la intolerància ja han sortit de l’armari. Respecte el 2002, l’Ajuntament ha fet molta feina (ben encarrilada, avui; per bé que començada massa tard) i hi ha una societat civil que ha entès que el de la cohesió social és avui, inexcusablement, un tema central en el futur de la ciutat.

Només em grinyola una mica, per ingenua, la meva crítica a determinats valors de construcció identitària, que a mi aleshores em semblaven càndids. Avui ja no ho escriuria així.

Calen millors polítiques (articulades a partir d’una fórmula que ha de contenir forçosament criteris tècnics, consens polític i finançament econòmic), però de poc serviran sense un projecte de què som i què volem ser. I aquí és on cal reivindicar el nostre projecte suma, i no resta.

[PUBLICAT A LÍNIA BADALONA, 18/11/2010]

[Resposta convertida en post a un comentari de Joan Carles Isal, que criticava el fet que moltes persones hagin destacat el fet que a més dels castells i el cant de la Sibil·la, la UNESCO hagi reconegut també al flamenc com a patrimoni cultural immaterial del món.]

Sóc dels que ha afegit ‘flamenc’ a la llista, gens apressadament i amb cap ganes d’exercitar cap “cosmopolitisme mal entès”. En fer-ho, no he volgut menystenir el reconeixement als castellers. Aquesta era la notícia principal, ahir: important, merescuda i necessària.

He afegit el flamenc al meu llistat d’alegries perquè el flamenc és una manifestació cultural nostra, la qual ha estat incorporada amb naturalitat (és a dir, ha estat digerida i finalment reinventada amb encert) per desenes d’artistes catalans (per no parlar de milers d’aficionats).

I em sembla del tot coherent (lluny d’aquesta “típica manifestació d’un subconscient acrític” en la qual situes tanta gent) destacar el flamenc, alhora de felicitar-nos pels reconeixements de la UNESCO. Especialment si ho fem des d’una ciutat com Badalona. Al capdavall, alguns dels (…)

(…) nostres artistes amb més projecció estan situats en les coordenades (sempre àmplies) d’aquest gènere. Un gènere ben viu a la ciutat (artistes, Tertúlia, la gent vinculada amb les ‘hermandades’). Però hi ha més, és clar.

A Catalunya, s’ha reinventat una part del flamenc. Ja va passar amb la rumba (que n’agafava algunes coses) i està passant ara amb una part del flamenc-fusió (o com n’hàgim de dir): Poveda, Migas, la feina del Taller de Músics… Hi ha un flamenc que neix aquí, que parla d’aquí. Després hi ha, és clar, els interessos comercials, i els intents de relacionar aquest estil amb un determinada identitat (“la raza i olé” vs. “això no és nostre”). Tu apuntes alguns d’aquests temes. I la cosa, sí, donaria per molt més. En tot cas, tinc la sensació que, com sempre, la realitat s’entesta a espatllar-nos bons titulars (i també les grans anàlisi polítiques).

Però en tot cas, estic d’acord en una cosa, Joan Carles… aquests interrogants que poses en el ‘nostres’ en el teu breu escrit. En efecte, les cultures vives es pregunten moltes coses, fins i tot quin és el seu subjecte, fins i tot quin és el seu objecte. En vols dir ‘retro-postmodern’. No ens barallarem per una (una més!) etiqueta! Al final, a mi el que m’engresca és allò que em costa classificar i entendre.

Vilaweb va néixer com un diari, fa 15 anys. I 15 anys després continua sent això mateix, un diari. Hi havia (i hi ha) un clar compromís amb un territori i una sòlida agenda pròpia, els dos ingredients principals d’una capçalera d’èxit. Aquí ens interpel·la cada matí una mirada perfectament reconeixible. La distingiríem entre una multitud, aquesta mirada. Hi ha notícies que només trobem en aquest espai, ras i curt.

Parlem així de Vilaweb perquè sempre va ser, principalment, un projecte periodístic.

També ha estat (i és) un referent en l’aplicació de les noves tecnologies en el periodisme. Però sempre m’ha semblat que insistim massa en l’aspecte tecnològic, al voltant de Vilaweb. D’acord: Internet ha estat l’instrument que ha servit per fer un periodisme extés capil·larment arreu del país (les famoses edicions avancen uns quants anys el fenomen dels mitjans hiperlocals!), que ha permès avançar en la línia de l’aleshores incipient paradigma de la conversa (amb un ecosistema de blogs avui encara molt viu). Vilaweb, el diari digital nadiu, va entendre molt aviat que una capçalera és, avui, moltes coses a la vegada: lletra, imatge, veu, presència.

Tanmateix, la tecnologia ha acompanyat sempre una idea; la idea de fer un diari, un bon diari. La tecnologia ha aportat eficiència i més emoció. Però per si sola –perdoneu l’obvietat– hagués servit de ben poc.

Gent de Vilaweb, Assumpció, Vicent… ens heu fet molt millors ciutadans, aquests darrers 15 anys. Gràcies.

Ara el PP desenterra la destral de la llengua; ajudat per la constitucional incomprensió d’un estat fallit en les seves diferents versions (executiva, legislativa i legal). Afegeix (reprèn, de fet) una nova especialitat en el seu explosiu catàleg.

A Badalona tremolem, ben envestits de fa uns pocs anys en el camp de la cohesió social… ens preguntem ara (no sé si retòricament): serem els propers en rebre també per la llengua? En algun despatx de la FAES hi ha un mapa de la nostra ciutat ple de línies, foradat per desenes de xinxetes. Descriu a temps real, l’avenç d’un projecte que ens sobrepassa (ho explica l’Enric Juliana, això; i molt encertadament).

No va de Badalona, tot plegat; tampoc de gitanos o de reglaments lingüístics. El PP vol ser una força central, al país; i és per això que necessita contraposar-se al consens polític majoritari… tot proposant una nova centralitat, una nova mirada al país basada en la divisió de comunitats, ells o nosaltres… quin país més pobre que ens proposen! Quina ciutat més trista que tenen al cap, aquests del PP.