ARCHILETTERS

És una evidència que la xarxa d’internet no està feta per a treballs que requereixen molt de temps i dedicació. Tots anem curts de temps. Rehabilitar és tot el contrari a la rapidesa i immediatesa de la xarxa. Internet practica el ‘facilisme’; ho vol tot comprimit: Temps, Espai i coneixement lleuger. Rehabilitar és com si fóra faena d’artesans. Fer obra nova  és més directe i tothom es pensa a si mateix capaç a fer-ho. I se n’equivoquen de cap a cap. Qui pot reconstruir, pot construir. I les escoles d’arquitectura no han fet aquesta pensada encara. La rehabilitació, però, caldria que fóra obligatòria en l’aprenentatge, no pas sols com a una optativa en la carrera. Possiblement, els que tenen una formació més clàssica, que l’actual, puguen entendre-ho. Tret de Suïssa i l’estat espanyol, en els quals les competències i responsabilitats en l’obra són totals, en la resta del continent s’ha aprimat tant el coneixement transmès per les universitats que la ‘competència’ arquitectònica s’ha reduït merament que a ser dissenyadors i dibuixants.
Ensenyament que condueix a fer arquitectura de paper i de pantalla multimèdia. Podem imaginar l’arquitecte suís Peter Zumthor, el premi Pritzer-2009,
ficat en aquesta mena d’obres menudes. Però no imaginem molts d’aquells que
tenen una gran estel·la mediàtica a prova de bomba. Als arquitectes
se’ns està  oblidant l’art de construir, perquè sols acabem dibuixant,
deixant la construció en mans dels promotors, dels constructors i de tot
quisqui qui aparega amb algun interès per l’obra. De la resta ja se n’encarreguen els tècnics de les constructores, de les marques multinacionals, dels mega-estudis interdisciplinaris multi-ubicats que fan tot amb la seua marca personal i no amb la de la ciutat i la societat per a qui treballen.

El càlcul, el detall constructiu, les instal·lacions, la il·luminació, la dessecació de murs, els tractaments antixilòfags, la història de l’edifici, la seua ubicació en la trama urbana, els antecedents urbans, la composició i assignació a la seua època ja han passat a ser una rèmora del passat.
Ja no replantegen els tècnics. Els aparelladors s’han convertit en mers gestors de l’edificació -dins dels despatxos- segons la nova estructura de l’edificació europea. No hi cap ja ni tan sols el nom d’aparellador o arquitecte tècnic.

c. de les danses:
Aquest edifici que estem rehabilitant és una gran sort personal. Hi ha un constructor (que té el títol d’enginyer) però no sols té el títol sinó que la seua experiència exerceix com a tal. L’equip multinacional d’operaris de què disposa és d’un coneixement dels oficis molt gran. Ucraïnessos, romanessos, sudamericans i valencians és d’un nivell que no havia conegut en vint-i-cinc anys de professió. Com sempre topetem amb la manca de recursos de les comunitats de veïns. Això ja hosabem i ho assumim. Com a detall val a dir que primera vegada estem posant un morter de calç directament importat de la Toscana. L’escala de volta que hem hagut d’augmentar és talment feta com s’ha fet ací al llarg dels segles. L’edifici és de cinc (5) plantes: Ja apareix en el plànol del pare Vicent Tosca i Mascó en 1704, però amb sols dues plantes. Les altres tres superiors són una intervenció unitària durant el segle XIX, en profunditat que el sobreelevà i homogeneïtzà compositivament en l’alçat. Els edificis mentre els rehabilites te’n parlen, i cal tindre molt fina l’oïda per a comprendre’ls.  

Vegeu el següent SLIDER fotogràfic.

Un conyàs del 30 !

És avorridíssim. Però explica perquè la gent no vol ficar-s’hi a rehabilitar.
De pas explica –sensu contrario– perquè construïm l’obra nova tan malament. Qui no ha aprés del passat segurament errarà en el present. Calen un gran nombre de treballs previs i secundaris però imprescindibles per a fer el bo que ens interessa. També en parla dels perills intrínsecs que comporta. En aquest cas amb gent que ha continuat vivint fins que vaig haver de cridar els bombers perquè era impossible prosseguir així.

I per què l’obra nova és molt més agraïda. Ací, per contra, cada dia, apareix una novetat del tot imprevista i cal improvisar-hi i respondre’n amb celeritat en obra. És un treball del tot recomanable.

REHABILITAR EN GENERAL.
Obliga a ‘passar-se’ un edifici pels dits ajuda a comprendre la ciutat i la societat que l’ha feta possible. Internet està feta per a ser ‘acurats, polits i elegants‘ no admet mostrar la realitat bruta de la rehabilitació. Contra el que hom pensa en general, requereix d’una gran càrrega tecnològica.
Com a mostra n’observeu com estem refent les motlures amb motles de resines i elastòmers.

(*) Recorde la Praga, abans de la separació d’Eslovàquia, on s’estava rehabilitant moltíssim. Avui, l’arquitectura txeca contemporània és de les més reeïxides del continent. 

Santiago Calatrava
ha dissenyat cinc escenes per al que s’ha anomenat l’Arquitectura de la Dansa, per al Nova York City
Ballet , que constitueix la nova coreografia del Festival de Música, que es celebra ara al Lincoln Center fins al 27 de juny. L’elecció de Santiago Calatrava i Valls per a aquesta iniciativa, rau en la predilecció que té l’arquitecte valencià, com a font d’inspiració, en el cos humà. En la cinètica present del cos humà en molts dels seus projectes i,
per descomptat, per la seua projecció internacional. La interacció del cercles del fondo de l’escena per damunt dels actors aconsegueix superposar i activar l’escenografia donant-los als ballarins motiu de resposta en llur composicions successsives . Així com les figures mòbils que ha dissenyat expressament. Interacció entre mòbils i ballarins. Acció artificial i reacció humana.

Aquesta iniciativa ens recorda certs experiments teatrals d’avantguarda que es feren a l’escola Bauhaus a les acaballes dels anys vint, com aquelles d’Oskar Schlemmer i Moholy-Nagy, en l’època en què hi fou el seu director Hannes Meyer.
 
Mireu el vídeo al mini-lloc

d’AOD per a comprendre els trets interns dels moviments dels dansaires i l’explicació donada per Santiago.
El festival serveix, de pas, també per a commemorar el 50^è aniversari del Lincoln Center.

Si passeu al “Vull llegir més …” us enllace el Slider i el vídeo d’explicació
Slider : http://www.nycballet.com/aod/behindTheScenes.html#1

Vídeo el podeu trobar juntament amb l’enllaç aquest: mini-lloc

d’AOD

Aquest dissabte, quinze de maig, realitzarem una visita a l’exposició RETRAT DEL SILENCI, MEMÒRIA DE L’ESPERIT CARTOIXÀ.

La trobada ha estat concertada per una colla de gent de la Vall d’Albaida i un servidor que ha contactat amb uns especialistes, i amics, que fa una pila d’anys començaren a estudiar aquesta parcel·la de l’art europeu al nostre país, com ara són els professors n’Albert Ferrer i Orts i en Josep Marí Gòmez i Lozano per a  que ens facen de guies i ens donen raó dels envitricolls d’aquell art i les seues vicissituds. Tot un luxe i dos pous de coneixement.

La trobada serà el proper dissabte, dia 15 a les 10:00 hores a la porta principal del Museu sant Pius V a València.

Vos en dese un video recordatori d’aquesta exposició, per a fer-vos dentetes. No vos en penedireu….

HI ESTEU TOTHOM CONVIDATS.
US DESE HI UN DOCUMENT SONOR TAMBÉ:

Ací mateix vos dese un article del senyor Gerardo Roger, coautor de la LRAU amb el sr. Paco Blanc, de la dita llei. En l’article el professor Roger diserta sobre la Urbanitat d’El Cabanyal. Comparant-la amb la disposició d’A Baixa pombalina, a Lisboa. Fa molt de temps vaig fer un article referencial, el qual transportí a Vilaweb en format de post, sense els plànols que Alvaro Siza Vieria m’havia donat però que el diari Levante en el suplement d’arquitectura, urbanisme i sostenibilitat del dissabte, sí que me’ls publicà junt al text.

El sr. Roger és militant del socialisme valencià. Aquí se’ns mostren les dues palanques de la tenalla. La de l’ajuntament i la de l’oportunisme de Blanqueries. Corretja de transmissió de la madrilenya Ferraz. Hi suggereix una -nova- accessibilitat tova. En forma de pinta. Front la dura popular de l’esbudellament del barri. Sols n’oblida que la disposició d’A Baixa és just la perpendicular a El Cabanyal. Per tant, no és igual accedir a un nucli urbà segant pel mig en perpendicular, i pel centre del seu cor, que tangencialment en baioneta. Ens menteix, doncs. Deliberadament.

Estrafent Pedrolo: sols discuteixen sobre la llargaria de la cadena, no sobre si ha d’haver-ne o no. Això sí, amb mots immaculats, falsament innocents i serens. Em ve a la memòria l’eixida del Cabanyal del regidor socialista en Vicent Gonzàlez Mòstoles atenallat pels braços dels tres policies municipals fa tan sols unes setmanes. Un altre que tampoc no pintava ni fava en aquells anys. Quasi res!
Serà fruit de la divisió dels treball. I del morro.

La referència més curiosa d’en Roger, és la que fa al Pla d’Habitatge 2009-2014; i (d’Ajudes per a la Rehabilitació) i que no se’ls acudeix que puguen servir per a rehabilitar el barri, sols esponjar-lo.

El darrer més contradictori: hi ha un sector dels hotelers de la ciutat, propers al partit popular, que han optat per rehabilitar-lo i traure’n profit, en cas de que el pla d’esbudellament no siga el guanyador finalment. I li ho han exposat a l’alcaldessa.

Fa mesos que espere que L’Institut d’Arquitectura Avançada de CATALUÑA diga quelcom al respecte. Deuen estar massa enfaenats amb els dissenys de Sociópolis per al sr. Blasco. Valents covards, a sou de la Generalitat de dalt. Venedors del fum més car !

Urbanidad para El Cabanyal

La resolución del Tribunal Constitucional que suspende la ejecución del Plan
de El Cabanyal, supone una sobrevenida oportunidad para reflexionar, desde el
sosiego, y tratar de reconducir, desde el consenso, una intervención urbanística
tan controvertida y que tanta crispación ha venido generando en la
ciudadanía.

La finalidad básica de la intervención, según sus promotores, es la de
acceder al mar mediante la prolongación de Blasco Ibáñez, atravesando la trama
urbana y sustituyendo edificios por viario en un ámbito espacial declarado
Conjunto Histórico-artístico y Bien de Interés Cultural. Como ejemplos de
actuaciones históricas de cirugía urbana análogas, se señalan las
operaciones de Haussmann en Paris o la recientemente centenaria Gran Vía de
Madrid.

Sin embargo, desde la urbanística, el objetivo defendido como básico de
acercamiento al mar resulta técnicamente cuestionable. Si lo que se pretende es
facilitar el acceso al litoral desde la mayor parte de la ciudad, dada la
considerable distancia existente entre ambos polos, solo se satisfaría
solventemente mediante la utilización del transporte público o privado y para
ello, en la actualidad, ya se dispone de las avenidas de los Naranjos, del
Puerto, y de Baleares. Por tanto, una nueva vía rodada no resulta imprescindible
para satisfacer la finalidad expuesta. Consecuentemente, debería plantearse otra
modalidad de accesibilidad que partiera del final inacabado de Blasco Ibáñez
mediante la disposición de sistemas de movilidad blanda, de carácter más
urbano y calmado y siempre menos traumática que la planteada, aprovechando
inteligentemente las condiciones espaciales preexistentes.

Para ello, podemos adoptar como referencia la solución que se dio en Lisboa
en los siglos XVIII y XIX. El terremoto que asoló la ciudad en 1755 propició la
construcción del barrio de la Baixa por el Marqués de Pombal, dotándolo de una
estructura urbana de calles paralelas y perpendiculares al frente fluvial
(análoga al Cabanyal), articulándose con él, a través de la plaza Do Comercio
abierta al Tajo. Un siglo después (1880), el gobierno liberal construyó la
avenida de la Liberdade, bulevar arbolado a la manera francesa, de trazado casi
ortogonal a la Baixa, pero que renuncia lúcida y prudencialmente a seccionarla,
vertebrándose con el barrio a través de la disposición de dos plazas contiguas,
la del Rossio y la de los Restauradores, y accediendo al frente fluvial a través
de la utilización en peine de la estructura de calles de la Baixa como
viarios peatonales y de coexistencia que desembocan en la plaza Do Comercio y en
el Tajo.

Este tipo de solución, que responde más a criterios de una deseable
urbanidad urbana que a las intervenciones duras haussmannianas, podría
ser un ejemplo muy sugerente para su aplicación en Valencia, permitiendo
satisfacer los objetivos de facilitar un acceso sosegado al mar desde la
utilización de criterios de explícita e intencionada sostenibilidad urbana y de
tráfico blando, que posibilitaría, adicionalmente, rehabilitar El Cabanyal en su
integridad, poniendo en valor y revitalizando sus singulares características
arquitectónicas y sociales y aprovechando, para ello, los trascendentales
recursos económicos y normativos que las administraciones y, en concreto la
general del Estado, están disponiendo en el Plan de Vivienda 2009-12 y en el
proyecto de Ley de Economía Sostenible y ello, aún más, en una etapa histórica,
en que la promoción de nueva urbanización y, sobre todo, su financiación, se
encuentran gravemente comprometidas.

Esperemos que la tregua que comporta la resolución del tribunal posibilite
llegar a un acuerdo tranquilo y desde la urbanidad, abriéndose un debate
profesional que abandone posicionamientos extremos y permita analizar, desde el
consenso, soluciones asumibles que vengan a favorecer el desarrollo urbano
equilibrado y solvente que nuestra ciudad viene demandando, porque hay que tener
en cuenta que estosololoarreglamosentretodos.org.

AÇÒ, SOCIALISTES, SOLS S’ARREGLA FUGINT-NE