NOSAL3 en som + de tres

… i a més, altres dos articles més enllaçats (sense traduir, ens hem cansat): parlen de Zizek i del seu llibre “Sobre la violencia. Seis reflexiones” i Enric Duran, el Robin Hood d’Internet.

   Hem vist que els enllaços que us hem posat no funcionen, i hem anat als webs i els hem copiat directament. Esperem que ara funcioni. El de Zizek l’haurem de seguir, ja que sembla d’aquells que diuen les coses pel seu nom. Diu que no cal ser políticament correcte, sinó correctament polític.

   Bé, l’enllaç de Zizek, no sabem perquè, afegeix les tres “W” després del http://, només heu d’esborrar-les i ja veureu…

PARLEM D’ECONOMIA

Domini Públic.

Susana Narotzy

Catedràtica d’Antropologia Social de la
Universitat de Barcelona.

            Crisi financera,
recessió econòmica, augment de la desocupació, actius tòxics, bombolla
immobiliària, ajudes públiques per a reactivar l’economia, etc. Sembla que la
solució es trobar un nou model de creixement (centrat en la innovació, energies
alternatives, etc.) i posar bons gestors al front de ministeris ( Elena Salgado
i José Blanco es defineixen com a bons gestors, i això sembla suficient per a
argumentar la seua solvència en els seus càrrecs). Però, què és un bon gestor?
És difícil d’endevinar quan tan pocs gestors dolents de les empreses
financeres, en fallida real o virtual, han quedat apartats dels seus llocs i,
en general, del mercat de treball.

            També sorprèn veure
com les solucions i les metodologies usades per encarar aquesta nova crisi són
les mateixes de sempre: flexibilització del mercat de treball (major facilitat
d’acomiadament, concessions salarials per part dels treballadors), desregulació
laboral i medi ambiental (què, si no, és la reducció dels terminis de declaració
d’impacte ambiental per a accelerar la licitació d’obra pública), participació
del finançament privat per la construcció (i gestió) d’infraestructures públiques
(alhora que s’injecten diners públics per a salvar a l’empresa privada), etc.

            Vells mètodes que
porten provant la seua ineficàcia per a resoldre els problemes d’un sistema
econòmic que no beneficia a la majoria. Es diu que la recessió a l’Estat
Espanyol serà pitjor que en altres països d’Europa i es culpa d’això a la poca
productivitat. No obstant, una millor productivitat no sembla haver salvat
d’una crisi profundíssima a aquests altres països model, per tant, un canvi en
aquest sentit tampoc evitarà futures crisis.

            No
obstant això, el problema és tot un altre. El que qüestiono aquí, el que
qüestionen cada vegada més persones, expertes (en l’O.C.D.E., l’O.I.T., la
UNESCO) i gent corrent en distints països del món, inclòs el nostre, és el que
aquells que detenten el poder entenen per economia. Eixe model neoclàssic
imperant que ha variat relativament poc en els seus objectius i paràmetres
principals en els darrers cent anys. És l’economia del creixement econòmic
(P.I.B.), creixement mesurat per una sèrie d’indicadors que poc tenen ha veure
amb l’augment del benestar de la majoria de les persones i bastant amb
l’augment del seu malestar globalitzat. És cert que els estats intenten pensar
formes d’incloure aspectes productius, creadors de riquesa com el treball
domèstic o l’economia il·legal que fins el moment no s’han tingut en compte.
Aquests darrers intents apunten al reconeixement de que tot açò forma part de
l’economia d’alguna manera. No obstant, res sembla alterar la fe cega en el
model que articula l’augment de la productivitat, creixement econòmic (P.I.B.)
i augment del benestar de la majoria (avaluat en termes de consum de
mercaderies).

            Per a
sortir de la present estructura de crisis recurrents, es parla d’innovació i es
pensa en la tecnològica… Com sempre, aquest pertinaç fetitxisme que ens fa
creure que les coses ens salvaran de les persones. Però no hi ha innovació
possible des d’un model econòmic decimonònic com és el nostre. Qualsevol
innovació tecnològica és fagocitada pels vells objectius i acaba produint els
mateixos efectes tard o d’hora. L’única innovació real ha de ser una innovació
social, que partisca d’una altra manera d’entendre l’economia. La pregunta
correcta és: com organitzar la societat per a proveir a tota la gent corrent de
benestar material i cultural, i permetre’ls fer projectes de futur? Per a açò,
el primer que hauríem de fer és estudiar l’economia real: què fa la gent per
guanyar-se la vida? Com sobreviuen quan estan desocupats?

            Acudeixen
a les xarxes familiars, emigren o retornen, recerquen aliments a les deixalles,
treballen en l’economia informal, ocupen cases deshabitades, protesten
col·lectivament o individual, etc. Segons informes recents de l’O.I.T. i de
l’O.C.D.E, més de la meitat de la població del planeta (incloent-hi països
desenvolupats) sobreviu als marges de l’economia formal, del l’economia del
P.I.B.; la major part malviu, però se les apanya entre picaresca i solidaritat.
Evidentment, aquesta divisió entre formalitat i informalitat no és del tot
real, ja que les persones, les unitats productives, les institucions, habiten i
articulen aquests àmbits que la comptabilitat de l’estat distingeix.

            Però
el que em sembla més interessant observar i subratllar és que en eixes formes
de la picaresca i la solidaritat hi ha un saber al que hauríem d’atendre,
perquè és, mal que ens pesi, el que constitueix gran part de l’economia real
per a la majoria de persones del món. La innovació social es troba encauada en
eixe saber organitzar-se que emergeix de la intel·ligència de la necessitat i
no està cegat per models rígids i obsolets.

            Necessitem
saber observar, saber escoltar i saber donar suport a les iniciatives humils
que ja està desenvolupant la gent, individualment o col·lectiva, sense
ofegar-les amb la nostra “obsoleta mentalitat de mercat” (Karl Polanyi) o amb
normes repressives (Ordenances Municipals, Llei d’Estrangeria). Necessitem un
nou model d’economia. I sí, avui més que mai, necessitem un pensament radical i
crític, antisistema, que òbriga nous espais i permeta realitzar els canvis que
tothom necessitem.

Si vols participar: http://blogs.publico.es/dominiopublico

ASSUMPTES I QÜESTIONS.

Gran Wyoming.

La biga en l’ull aliè.

            Sorprèn que el recent
arribat al Parlament de Catalunya, Ciutadans, per boca del seu president,
Albert Rivera, demani que s’expulsi d’E.R.C. a Joan Tardà, al que titlla de “hooligan de la política”. El senyor
Rivera demana la seua expulsió perquè tatxà una proposta del P.P. de “genocidi
cultural”. Resulta una mica contradictori que Ciutadans, un partit que sorgeix,
precisament, com a reacció a la repressió cultural que afirmen patir a
Catalunya, pretengui silenciar al dissident. No cap dubte que Rivera pateix una
síndrome d’oïda selectiva i l’esgarrifin els adjectius del rival, mentre li
sonen a música celestial els de l’afí. Víctima d’aquesta patologia, desconeix
com utilitzen la metàfora i l’insult, cada vegada que tenen ocasió, els qui
s’anomenen liberals, entre els qui s’inclouen. La recopilació de
desqualificatius que aplica el qüestionat pel moderat Rajoy és gairebé infinita
(“bobo, cobarde, batasuno, radical, agitador, sectario…” entre d’altres).

            El senyor Rivera
sembla haver oblidat una concentració a la plaça de Sant Jaume després de l’atemptat
d’ETA a Barajas, en la que un grup anomenat “Peones Negros” boicotejà el minut
de silenci amb crits en els quals es feia responsable de les morts al Govern.
Tots els grups polítics presents condemnaren els fets a excepció del P.P., que
no es pronuncià, i del mateix Rivera, que apel·là al dret a la llibertat
d’expressió dels sabotejadors. No hauria de concedir al senyor Tardà el dret
que atorga als grups d’extrema dreta?

            Per a evitar aquesta
temptació repressora, resi’m tres avemaries i copiï’m cent vegades “Per a hooligans, els nostres”.     

Si voleu participar: http://blogs.publico.es/asuntos&cuestiones

Hi ha altres articles (NOSAL3 avui ja estem cansats de
traduir, així que ací teniu els enllaços per llegir-los en castellà) :

CULTURES. El filòsof eslovè anticapitalista Zizek publica
“Sobre la violencia. Seis reflexiones”. Per seguir a Zizek amb les seus declaracions:

http://es.geocities.com/zizekencastellano

ACTUALITAT. Enric Duran: “Afronto el judici, he tornat per
quedar-me” :

Articles (el del 3 de maig no l’hem trobat, però li podem fer un seguiment amb aquests):

http://www.publico.es/espana/210562/detenido/barcelona/activista/estafo/bancos

http://www.publico.es/dinero/210509/detenido/barcelona/robin/bancos

http://www.publico.es/agencias/efe/211134/juez/manda/prision/activista/estafo/medio/millon/bancos

Us remetem la protesta que Xúquer Viu li ha plantejat al Consell Valencià per voler que l’aigua que abasteix la Ribera siga la de pìtjot qualitat, al mateix temps que reclama el transvasament d’aigua de qualitat per a les comarques alacantines. Dintre teniu la protesta sencera.

XÚQUER VIU CONSIDERA NEFASTA L’ACTUACIÓ DEL CONSELL
PER ABASTIR D’AIGUA DE BONA QUALITAT A LA RIBERA

      El Consell
s’oblida de nou de la Ribera obligant-la a utilitzar aigua de mala qualitat per
al consum humà mentre continua reclamant un transvasament del Xúquer des de Cortes o Antella per abastir amb aigua de bona
qualitat a les comarques alacantines.

      La proposta
d’abastir a la Ribera d’aigua superficial del Xúquer des de Tous ha de suposar
la renúncia a continuar demanant un transvasament insostenible del Xúquer al Vinalopó
i als projectes urbanístics insostenibles com els plantejats els darrers anys,
perquè el Xúquer no disposa d’aigua suficient per atendre aquestes demandes.

      Després de
10 anys de projectes i de costoses obres, el Consell descobreix una veritat
evident, que l’aqüífer de l’Ave no és una garantia segura d’abastiment i que la
solució estava molt més a prop: en l’aigua de bona qualitat del Xúquer en Tous.

      El projecte
d’abastiment d’aigua potable per a la Ribera a través d’extraccions dels pous
de la Garrofera i l’Escala preveu l’extracció de grans quantitats d’aigua de l’aqüífer de l’Ave, que arribarà segons el projecte
als 30.000 m3 diaris en estiu, superant, per tant, els 10 hm3 anuals.

      Tanmateix
el projecte concessional està subjecte a unes limitacions ambientals molt severes
i des de la Confederació ja es va advertir en la recent situació de sequera que
no estava clar que es pogueren extraure amb garanties els 10 hm3 anuals
prevists en una primera fase.

      Aquest
aqüífer, que és el que dona origen als Ullals del Riu Verd, encara que ara presenta
una millor situació, ha estat en el recent període de sequera en situació d’emergència o alerta.

      Xúquer Viu
en les al·legacions presentades al Projecte de Restauració del Riu Verd, presentat en el
passat mes d’octubre, va advertir sobre l’amenaça que les extraccions de
l’aqüífer tindrien sobre aquest projecte. 

      De fet la
fitxa del Ministeri de Medi Ambient dels Ullals del Riu Verd en la Xarxa Natura
2000 adverteix clarament de la vulnerabilitat d’aquest projecte sobre el naixement, del qual diu que es veuria afectat
greument. Textualment diu “Existeix un projecte d’extracció d’aigua del aqüífer,
la principal descàrrega del qual és aquesta deu, pel que es veuria greument
afectat tot l’ecosistema, especialment els musclos endèmics que tenen uns
requeriments molt estrictes de temperatura de l’aigua.”

      El que no
té cap sentit és que la ciutat de València i la seua àrea metropolitana s’abastisquen
d’aigua de bona qualitat del Xúquer en Tous, mentre que la pròpia comarca de la
Ribera, per on discorre el riu estiga consumint aigua amb nitrats.

      Una vegada
més, la solució passa per complir amb la Directiva Marc de l’Aigua que diu que
el subministrament d’aigua de boca s’ha de garantir amb la millor aigua disponible
a la conca fluvial, minimitzant la necessitat d’aplicació de substàncies químiques
per potabilitzar l’aigua. Per tant la solució hauria de passar per utilitzar per a consum humà aigua superficial del
Xúquer des de Tous i deixar els pous només per a casos d’emergència.

      Però
aquesta proposta només es pot aplicar si el Consell abandona definitivament la seua
reclamació de fer un transvasament del Xúquer al Vinalopó des d’Antella o des de Cortes per abastiment de les comarques alacantines
derivat de l’especulació urbanística. Igualment s’haurà d’atendre les
necessitats d’un creixement de la població prudent i racional, i abandonar els
múltiples projectes urbanístics insostenibles sorgits en la Ribera en els
darrers anys.

       El Xúquer
no pot atendre demandes insostenibles i el primer objectiu ha de ser el de la
seua plena recuperació ambiental així com assegurar disponibilitat d’aigua en quantitat i qualitat, especialment pel que fa al
consum humà.

      Per això caldrà que el nou Pla de Conca fixe un règim de cabals
ecològics, amb bona qualitat, adequats a laimportància del riu i dels seus ecosistemes associats
i done també satisfacció a les demandes més prioritàries començant per
l’abastiment humà i el regadiu tradicional pròpies de la conca fluvial del Xúquer.

Novament, l’amic Àngel Català ens ha enllaçat des del seu bloc un article del Levante-EMV que no hem pogut resistir la temptació de traduir. I a més, hem afegit comentaris al·lusius en acabar de traduir-lo, ja que ens semblava que el sobre el tema encara es podien dir més coses.

   Que el gaudiu tant com nosal3 traduïnt-lo i comentant-lo, i si voleu fer les vos3 aportacions, ja que el tema no està tancat del tot, benvingudes seran.

Pitxer gai. JESÚS
NAVARRO ALBEROLA – LEVANTE-EMV

         En llocs privilegiats, tota la meua
vida he vist en casa un pitxer blanc, senzill, però amb una bellesa estranya i
diferent. Diferent perquè era un punt de puresa que, barrejat amb els
estridents acolorits dels seus companys de viatge decoratiu, encara el feien ressaltar
més. Aquest pitxer amb tapa, de la fàbrica de la Cartoixa de Sevilla, destacava
i feia enfocar la meua vista, sense voler, cap a ell, per la seua pura blancor.
Només eixe era el motiu de la meua atenció; fins hui que, entre les moltes
històries que últimament intercanviem la meua estimada mare i jo, arribà per fi
la d’aquest pitxer blanc, llis i immaculat, regal d’un misteriós personatge a la
meua àvia.

            Eren els anys 20 i en em meu poble,
Novelda, vivia un home turmentat i molt desgraciat; es trobava sol, abandonat per
la seua pròpia família. Ningú el comprenia, ni la seua muller, ni els seus fills,
ni els seus germans, ni tan sols ell mateix entenia per què li agradava fer les
coses que en eixa època eren exclusives de la dona: cuinar, cosir, estar-se amb
els seus fills tot el temps, cuidar el seu cabell i la seua pell, netejar la
casa, olorar les flors, ballar i cantar a qualsevol hora, quan deuria estar escopint
tabac, bevent de més, fent olor a suor i a terra tota la setmana i apartant als
seus fills per a poder jugar al dominó amb els seus amics. Aquest home, que era
homosexual i ni ell mateix entenia el perquè, passava llargues hores en la casa
familiar parlant amb la meua àvia, la materna, que fou de les poques persones
que l’entenia, el volia i el resguardava de la vergonya i fins i tot del fàstic
(com ell mateix deia) que la seua família sentia envers ell. La meua àvia sabia
escoltar els seus problemes, tenia eixe do que ja s’ha perdut en els pobles,
corroïts per les presses i les hores. Tal vegada pocs consells li podia donar
perquè ningú entenia res, però ell trobava allà la pau i el consol que no tenia
a casa. El ser gai era tota una revolució personal per aquella època. Més tard,
amb el temps, es convertí en una revolució social. El seu amanerament, el seu
gust per la cuina, la seua homosexualitat, no eren compresos per una societat i
un món jerarquitzat on prevalien els valors masculinitzants. D’igual manera que
el pitxer, la seua vida era diferent i ressaltava entre tots per la seua senzilla
puresa, la seua bellesa i la seua gràcia. El pitxer hui és testimoni d’eixa
desgraciada història d’incomprensió, però d’alguna forma comprensible per ocórrer
en l’Espanya de principis de segle passat.

            La setmana passada, en ple segle
XXI, ens desdejunàrem estupefactes amb les ja molt citades paraules de Gloria
María Tomás, professora de la “Universidad Católica San Antonio” de Múrcia. No
podem tolerar que en la actualitat continuen prevalent uns valors propis de l’Edat
Mitjana, permetent que veus homòfobes adquirisquen un immerescut altaveu en el
si de la Universitat d’Alacant, un centre públic que no pot excusar-se, com ho
feu el seu rector Ignacio Raneda, en la llibertat d’expressió. Ací, el meu amic
Ignacio s’equivoca. Si s’obre tant el ventall d’eixa llibertat d’expressió, on
tot cap i és possible, aviat haurem de fer front a conferències on s’exalte la
figura de Hitler i les bondats del feixisme.

            “L’homosexualitat és una malaltia”.
“Si el meu fill fóra gai, el portaria al metge”. “Ens volen ficar
l’homosexualitat a la força en la societat”. Són frases que han ressonat
en el cap de tots durant aquests dies i que han fet tremolar de dolor i pena,
de nou, al pitxer de ma casa. El cert és que hi ha una sèrie d’errors i
despropòsits en aquest assumpte: en primer lloc, la Universitat d’Alacant per
invitar a aquesta professora a impartir una conferència sobre sexualitat, quan
com a numerària de l’Opus Dei que és i com a obertament reconeix ella mateixa en
una entrevista, ni està casada, ni té fills, ni vol enamorar-se. Barrejar la
religió en una conferencia pretesament científica, comporta certs problemes quan
algú deixa de parlar d’estudis i passa a expressar opinions personals que no
tenen peus ni cap. Aqueix és l’altre gran error de l’assumpte: que una professora
com Gloria María Tomás, no sàpiga distingir on acaba la seua llavor com a
docent i on comença la seua funció dintre de l’església catòlica. Per a que ens
entenem: seria como si Gandhi impartís classes magistrals sobre la necessitat
de la guerra i l’armament de les nacions. O com si els sacerdots feren lliçons
de política des dels seus púlpits. Encara que açò últim no és tan difícil.

            La conferència de la senyora Tomás
atempta contra la llibertat de sexe, quelcom que el nostre país deu assumir d’una
vegada per totes, sense recórrer una i altra vegada al retrovisor del passat per
a sospirar amb enyor per una època en blanc i negre que alguns es neguen a oblidar.
És inaudit que en l’actualitat hàgim de continuar escoltant declaracions que semblen
pronunciades en un altre segle.

            El calvari del nostre home del pitxer
es torna, sorprenentment, a reviure amb les paraules d’aquesta professora. Ell
havia d’amagar la seua condició sexual en un poble petit, tasca gairebé impossible
en uns carrers on tothom es coneixia, i exposat com estava constantment a les
tertúlies improvisades dels patis de veïns i a les dones darrere de les persianes.
Ara, sense persianes i amb la benedicció de la Universitat, tornen els gais i
lesbianes a ser insultats i a intentar ser humiliats. Des d’ací el meu més
humil però, com els meus avantpassats, decidit i contundent suport a la llibertat
sexual.

            Ara comprenc que eixe regal, eixe
senzill i bell pitxer blanc, és en realitat un símbol: el senyal que no importa
l’aspecte del pitxer. El seu color, la seua textura, el material del qual està fet,
res d’això no importa. Perquè el que importa de veritat és que tots els pitxers
decoren igual i tenen el mateix dret d’estar exposats en els llocs més
privilegiats. Per cert, per a entendre açò de forma més senzilla: ¿estarà malalta
la professora Tomás?

Jesús Navarro Alberola és empresari.

            Després
de traduir l’article, ens hem vist en la imperiosa necessitat de fer-ne alguns
comentaris.

            El que
no podem fer els homosexuals és caure, pressionats per la societat més
hipòcrita, en l’autoodi (els qui parlem una llengua diferent al castellà sabem
de què parlem); en intentar amagar els nos3 sentiments pel que diran.

            És
veritablement lamentable que “professores” com aquestes (no volem ni
aprendre’ns el nom) vagen convidades a institucions com les Universitats
sembrant l’odi als qui, sent diferents, no fan mal a ningú. Quan aquesta gent
reclama la llibertat d’expressió, reclamen el dret a menysprear aquells que són
diferents, pel simple fet de ser-ho; reclamen la llibertat d’expressió per a
ells, que tenen els mitjans de comunicació i els altaveus per esbombar les
seues idees, privant als qui no tenen mitjans per fer sentir la seua, per
expressar les seues idees.

            I el més
xocant de l’assumpte és que dintre d’aquests que es vanten de ser els
abanderats de la llibertat d’expressió, hi ha elements com aquesta senyora que
van parlant de sexe, quan ella, suposem, i no creiem que anem errats, no el
practica, ni està casada ni té fills (també defensarà la família “tradicional”,
no?, ella que no en té!). No serà que té l’autoodi inoculat a la sang? Com moltes
altres alcaldeses, presidents, secretaris, “governants” que intenten amagar el
seu “plumero”.

            La
jerarquia eclesiàstica quant anatematitza l’assignatura d’Educació per a la
Ciutadania, quan obren la boca, és per fer política, cosa que no els correspon.
També diuen que aquesta assignatura serveix per ideologitzar l’alumnat, però…
ells que fan cada dia des del púlpit?. Ah, no, el seu no és ideologia, és
religió…!  Ai, Déu meu…!

            Feu el
favor de no acudir a cap conferència d’aquest tipus i, a poc a poc, que els
conservadors, dretans, fatxes o com vulguem dir-los es vagin quedant cada
vegada més sols, fins que desapareguin.

            I per
hui ja n’hi ha prou, fins la propera.

En un dia tan assenyalat per a la classe treballadora com avui, us convoquem a la manifestació que es concentrarà des de les 11 del matí a la plaça de Sant Agustí de València. El Manifest el teniu a l’anterior apunt. El dilluns probablement, us farem un comentari -ja fa massa temps que no- i us contarem què hem vist i escoltat aquesta setmana, des del dimecres, més concretament. Ens veiem a la manifestació!

   Apuntem, dintre i al títol de l’apunt d’avui, el sopar i el concert d’homenatge a Joan Pellicer que li ret l’Associació en Defensa del Massís de Boscarró a Barxeta. L’Associació encendrà les fogueres per poder torrar i oferirà vi, cacau i tramussos. Cadascú es portarà la carn per torrar. També ofereix una interessant proposta musical que comptarà amb la participació de Gent del Desert, Pepe Gimeno “Botifarra”, Feliu Ventura i 1.000 Batalles. També hi teniu enllaços, (passeu el cursor per damunt dels noms) per si no coneixeu a algun dels músics i cantants (cosa difícil), saber-ne alguna cosa més.

   Més informació:
http://boscarro.blogspot.com/

    El
proper dissabte 2 de maig a Barxeta “L’Associació en defensa del massís
del Boscarró” farà un homenatge a Joan Pellicer.

L’acte començarà a les 21.00 h
i consistirà en una torrada popular i un concert a càrrec de:

– Gent del Desert, que ens presentaran el seu segon disc,
“Molles”

– Pep Gimeno
“Botifarra” 

– Feliu Ventura

– 1000 Batalles

    Aleshores,
ja sabeu, el dissabte a les nou a Barxeta!!!

Organitza: Associació en defensa del
massís del Boscarró

Col·laboren:

Ajuntament de Barxeta

Se7claus

Producciones Egido