NOSAL3 en som + de tres

Novament, l’amic Àngel Català ens ha enllaçat des del seu bloc un article del Levante-EMV que no hem pogut resistir la temptació de traduir. I a més, hem afegit comentaris al·lusius en acabar de traduir-lo, ja que ens semblava que el sobre el tema encara es podien dir més coses.

   Que el gaudiu tant com nosal3 traduïnt-lo i comentant-lo, i si voleu fer les vos3 aportacions, ja que el tema no està tancat del tot, benvingudes seran.

Pitxer gai. JESÚS
NAVARRO ALBEROLA – LEVANTE-EMV

         En llocs privilegiats, tota la meua
vida he vist en casa un pitxer blanc, senzill, però amb una bellesa estranya i
diferent. Diferent perquè era un punt de puresa que, barrejat amb els
estridents acolorits dels seus companys de viatge decoratiu, encara el feien ressaltar
més. Aquest pitxer amb tapa, de la fàbrica de la Cartoixa de Sevilla, destacava
i feia enfocar la meua vista, sense voler, cap a ell, per la seua pura blancor.
Només eixe era el motiu de la meua atenció; fins hui que, entre les moltes
històries que últimament intercanviem la meua estimada mare i jo, arribà per fi
la d’aquest pitxer blanc, llis i immaculat, regal d’un misteriós personatge a la
meua àvia.

            Eren els anys 20 i en em meu poble,
Novelda, vivia un home turmentat i molt desgraciat; es trobava sol, abandonat per
la seua pròpia família. Ningú el comprenia, ni la seua muller, ni els seus fills,
ni els seus germans, ni tan sols ell mateix entenia per què li agradava fer les
coses que en eixa època eren exclusives de la dona: cuinar, cosir, estar-se amb
els seus fills tot el temps, cuidar el seu cabell i la seua pell, netejar la
casa, olorar les flors, ballar i cantar a qualsevol hora, quan deuria estar escopint
tabac, bevent de més, fent olor a suor i a terra tota la setmana i apartant als
seus fills per a poder jugar al dominó amb els seus amics. Aquest home, que era
homosexual i ni ell mateix entenia el perquè, passava llargues hores en la casa
familiar parlant amb la meua àvia, la materna, que fou de les poques persones
que l’entenia, el volia i el resguardava de la vergonya i fins i tot del fàstic
(com ell mateix deia) que la seua família sentia envers ell. La meua àvia sabia
escoltar els seus problemes, tenia eixe do que ja s’ha perdut en els pobles,
corroïts per les presses i les hores. Tal vegada pocs consells li podia donar
perquè ningú entenia res, però ell trobava allà la pau i el consol que no tenia
a casa. El ser gai era tota una revolució personal per aquella època. Més tard,
amb el temps, es convertí en una revolució social. El seu amanerament, el seu
gust per la cuina, la seua homosexualitat, no eren compresos per una societat i
un món jerarquitzat on prevalien els valors masculinitzants. D’igual manera que
el pitxer, la seua vida era diferent i ressaltava entre tots per la seua senzilla
puresa, la seua bellesa i la seua gràcia. El pitxer hui és testimoni d’eixa
desgraciada història d’incomprensió, però d’alguna forma comprensible per ocórrer
en l’Espanya de principis de segle passat.

            La setmana passada, en ple segle
XXI, ens desdejunàrem estupefactes amb les ja molt citades paraules de Gloria
María Tomás, professora de la “Universidad Católica San Antonio” de Múrcia. No
podem tolerar que en la actualitat continuen prevalent uns valors propis de l’Edat
Mitjana, permetent que veus homòfobes adquirisquen un immerescut altaveu en el
si de la Universitat d’Alacant, un centre públic que no pot excusar-se, com ho
feu el seu rector Ignacio Raneda, en la llibertat d’expressió. Ací, el meu amic
Ignacio s’equivoca. Si s’obre tant el ventall d’eixa llibertat d’expressió, on
tot cap i és possible, aviat haurem de fer front a conferències on s’exalte la
figura de Hitler i les bondats del feixisme.

            “L’homosexualitat és una malaltia”.
“Si el meu fill fóra gai, el portaria al metge”. “Ens volen ficar
l’homosexualitat a la força en la societat”. Són frases que han ressonat
en el cap de tots durant aquests dies i que han fet tremolar de dolor i pena,
de nou, al pitxer de ma casa. El cert és que hi ha una sèrie d’errors i
despropòsits en aquest assumpte: en primer lloc, la Universitat d’Alacant per
invitar a aquesta professora a impartir una conferència sobre sexualitat, quan
com a numerària de l’Opus Dei que és i com a obertament reconeix ella mateixa en
una entrevista, ni està casada, ni té fills, ni vol enamorar-se. Barrejar la
religió en una conferencia pretesament científica, comporta certs problemes quan
algú deixa de parlar d’estudis i passa a expressar opinions personals que no
tenen peus ni cap. Aqueix és l’altre gran error de l’assumpte: que una professora
com Gloria María Tomás, no sàpiga distingir on acaba la seua llavor com a
docent i on comença la seua funció dintre de l’església catòlica. Per a que ens
entenem: seria como si Gandhi impartís classes magistrals sobre la necessitat
de la guerra i l’armament de les nacions. O com si els sacerdots feren lliçons
de política des dels seus púlpits. Encara que açò últim no és tan difícil.

            La conferència de la senyora Tomás
atempta contra la llibertat de sexe, quelcom que el nostre país deu assumir d’una
vegada per totes, sense recórrer una i altra vegada al retrovisor del passat per
a sospirar amb enyor per una època en blanc i negre que alguns es neguen a oblidar.
És inaudit que en l’actualitat hàgim de continuar escoltant declaracions que semblen
pronunciades en un altre segle.

            El calvari del nostre home del pitxer
es torna, sorprenentment, a reviure amb les paraules d’aquesta professora. Ell
havia d’amagar la seua condició sexual en un poble petit, tasca gairebé impossible
en uns carrers on tothom es coneixia, i exposat com estava constantment a les
tertúlies improvisades dels patis de veïns i a les dones darrere de les persianes.
Ara, sense persianes i amb la benedicció de la Universitat, tornen els gais i
lesbianes a ser insultats i a intentar ser humiliats. Des d’ací el meu més
humil però, com els meus avantpassats, decidit i contundent suport a la llibertat
sexual.

            Ara comprenc que eixe regal, eixe
senzill i bell pitxer blanc, és en realitat un símbol: el senyal que no importa
l’aspecte del pitxer. El seu color, la seua textura, el material del qual està fet,
res d’això no importa. Perquè el que importa de veritat és que tots els pitxers
decoren igual i tenen el mateix dret d’estar exposats en els llocs més
privilegiats. Per cert, per a entendre açò de forma més senzilla: ¿estarà malalta
la professora Tomás?

Jesús Navarro Alberola és empresari.

            Després
de traduir l’article, ens hem vist en la imperiosa necessitat de fer-ne alguns
comentaris.

            El que
no podem fer els homosexuals és caure, pressionats per la societat més
hipòcrita, en l’autoodi (els qui parlem una llengua diferent al castellà sabem
de què parlem); en intentar amagar els nos3 sentiments pel que diran.

            És
veritablement lamentable que “professores” com aquestes (no volem ni
aprendre’ns el nom) vagen convidades a institucions com les Universitats
sembrant l’odi als qui, sent diferents, no fan mal a ningú. Quan aquesta gent
reclama la llibertat d’expressió, reclamen el dret a menysprear aquells que són
diferents, pel simple fet de ser-ho; reclamen la llibertat d’expressió per a
ells, que tenen els mitjans de comunicació i els altaveus per esbombar les
seues idees, privant als qui no tenen mitjans per fer sentir la seua, per
expressar les seues idees.

            I el més
xocant de l’assumpte és que dintre d’aquests que es vanten de ser els
abanderats de la llibertat d’expressió, hi ha elements com aquesta senyora que
van parlant de sexe, quan ella, suposem, i no creiem que anem errats, no el
practica, ni està casada ni té fills (també defensarà la família “tradicional”,
no?, ella que no en té!). No serà que té l’autoodi inoculat a la sang? Com moltes
altres alcaldeses, presidents, secretaris, “governants” que intenten amagar el
seu “plumero”.

            La
jerarquia eclesiàstica quant anatematitza l’assignatura d’Educació per a la
Ciutadania, quan obren la boca, és per fer política, cosa que no els correspon.
També diuen que aquesta assignatura serveix per ideologitzar l’alumnat, però…
ells que fan cada dia des del púlpit?. Ah, no, el seu no és ideologia, és
religió…!  Ai, Déu meu…!

            Feu el
favor de no acudir a cap conferència d’aquest tipus i, a poc a poc, que els
conservadors, dretans, fatxes o com vulguem dir-los es vagin quedant cada
vegada més sols, fins que desapareguin.

            I per
hui ja n’hi ha prou, fins la propera.