El passat mes d’abril ens llegírem aquesta novel·la (històrica?). Llegint-la vam anar trobant reflexions d’alguns dels seus
personatges (Voltaire, Diderot, Houdon) que es podrien aplicar a la societat
actual gairebé exactament (què poc hem avançat!) i per això les vam subratllar,
i ara que hem tingut una estona, us les publiquem ara per moure-vos a llegir
aquesta magnífica novel·la i tindre arguments per anar pensant una nova
societat.
Que us
faça profit!
“…No
trobava resposta a les innombrables preguntes que assetjaven la seua ment, a
aquell congost inversemblant que era la història dels homes. Per més que
estudiava, per més que analitzava com a historiador, tan sols descobria com els
pobles avançaven impel·lits per l’impuls de massacrar-se. Els comerciants
sabien que les úniques mercaderies que es pagaven al comptat arreu del món eren
les armes i les municions. Era ben indicatiu de la naturalesa humana que encara
els conflictes es resolgueren per la guerra, especejant-se uns als altres.
L’agressió, més que la saviesa, era el que caracteritzava la nostra espècie: una
agressivitat ferotge, cruel, implacable, indòmita. No hi havia nació, no hi
havia llengua, no hi havia cultura que no haguera nascut del sofriment, de la
sang, de la barbàrie, de la sevícia i de la destrucció. Tot el que animava als
actes humans semblava expressament dissenyat per a aquell enfrontament, per a
aquella pugna salvatge. La cultura fins i tot pareixia un component més
d’aquella rapacitat, no un simple ornament, sinó una arma més. Un altre tipus
d’artilleria, però igual de demolidora, de destructora, d’anihiladora, que la
pólvora o l’obús. La religió era una forma de conquesta, la llengua, una altra,
la música, l’art, la literatura, tot contribuïa a esclavitzar, a sotmetre, a
provincialitzar, a romanitzar els pobles conquerits. Tot naixia de la guerra,
tot naixia de la victòria i de la derrota, de la imposició, del guany, de la
subjugació, d’un mata-degolla feroç i implacable. Com havia de fructificar amb
aquests instints la idea de llibertat? I, per altra banda, com estar segur que
la nostra percepció de la realitat (la idea de Déu i de la llibertat) era la
correcta? No, no era fàcil ser optimista. Més encara quan la llibertat és un
valor que hauria de ser indeclinable, però que sols pren sentit -el sentit
il·lustrat de la paraula llibertat- quan s’exerceix en la col·lectivitat, quan
l’individu empra la seua llibertat per tal de millorar la seua comunitat, ets
lliure, però per això mateix ets esclau de la teua societat, del teu poble, que
et sosté. Com fer entendre això als iroquesos?. La llibertat -més encara que la
tolerància- era la més gran fita assolida per la humanitat, i tots tenien el
deure, l’obligació, de preservar-la, i això tal sols es podia aconseguir des de
la destrucció de la societat. La llibertat absoluta no existia: un sempre era deutor,
es naixia amb deutes de gratitud, d’agraïment, de…,de… Llibertat,
llibertat… De vegades, parlaven d’ell com d’un guerrer de la llibertat a El filòsof ignorant havia escrit que la
llibertat consistia a caminar quan es vol caminar i no es té la gota… Va
tornar a tossir: seguia expectorant sang. Llibertat de caminar on es vulguera
caminar, de publicar el que es vulguera publicar…” pp. 88-89.
“Ah, si
tinguera un fill… Si tinguera un fill li diria: no escrigues!. No et dediques
a l’art, no conrees el món del pensament. Viu, tan sols viu, aprofita cada
moment, cada instant , cada bocí de la teua existència: ocupa’l de plaers
reconfortants, de distraccions amables, de bons moments. Oblida el teatre, la
poesia, l’art, t’estalviaràs les seues ingratituds, les seues hores
llarguíssimes de soledat. Molt pocs aconsegueixen vèncer aquesta soledat, i si
estàs dotat de talent, o tan sols dotat a mitges, et transformaràs en un
pocapena, en un amargat, en un home consirós i trist, però si eres un artista genuí,
mai no et podràs evadir, et desesperaràs davant la presó on t’ha conduit el teu
desig de transcendir. No enraones, enamora! Sigues tan sols fidel a tu mateix,
als teus instints, a la probitat de l teua consciència, però mai no
descobresques la teua posició, mai no reveles públicament les teues
coordenades, mai no te poses a tir, sigues eteri, veloç, no et deixes capturar
pels falsos paranys d’aconseguir la veritat i conquerir la cultura!
Quina
desesperació! Com estar segur d’alguna cosa? Per què la primera reacció de la
humanitat davant l’èxit aliè és l’oposició, per què aquell forceig per ocultar,
reduir, aniquilar, el triomf dels altres? No, res no canvia, la substància
humana és eterna; millorem les màquines, descobrim altres mons, altres pobles, altres
terres, però per sota sempre roman la mateixa matèria indestructible, i per
molt que la vulguem modelar, amansir, colp rere colp se’ns revela ferotge,
infinita, ressorgeix implacable, com un agram d’arrels fondíssimes, com un riu
eixit de mare. La societat aniquila a poc a poc les persones creadores, les
fereix, les oprimeix, les denigra, les esprem i les abandona. Tota ciutat, tota
societat, està radicalment en contra de la creació, i això és una evidència ben
constatable al llarg dels segles: els seus interessos són totalment contraris,
el creador sempre -o quasi sempre- existeix malgrat el seu poble, malgrat el
seu país, malgrat els seus veïns, fins i tot, malgrat els seus familiars. La
societat és la major enemiga de l’esperit, és la gran mutiladora, la gran
destructora, sempre alerta davant les possibles vel·leïtats dels seus
adolescents, quan comença a germinar la llavor de la creativitat, el desig,
l’impuls, el goig de la llum, la necessitat de transcendir, la recerca d’alguna
cosa desconeguda però que resulta irresistible, que dota de sentit
l’existència… La societat en aquests moments és implacable: no hi ha
institució que no estiga al servei d’aquesta aniquilació programada, d’aquesta
eradicació i sistemàtica de les aventures creatives dels seus homes… Els més
indoblegables sofreixen tot tipus de persecució, de turments, d’escarnis, de
colps d’espina, de vegades fins i tot la presó i l’exili. O pau o glòria,
sembla que diuen les perseguidors. Però és fals que l’home natural siga
salvatge, que la natura siga seràfica i benigna! No, és la mateixa matèria viva
la que actua així, sense contemplacions, segura en la localització dels dèbils,
dels diferents, dels qui s’aparten de
la norma, de la uniformitat. La vida és hostil a tot allò que no és ordinari,
que no és domèstic, és el pas implacable d’un sedàs on allò perceptible, amb un
mínim de gruix, amb personalitat i distinció, és immediatament descartat,
expiat, aniquilat per sempre. Tan sols regna la lleugeresa, la consistència,
l’amoltonament. Els qui queden són els qui han estat capaços d’adaptar-se (com
ara el seu estimat D’Argental: a quantes coses havia hagut de renunciar el seu
àngel!), o els mediocres, qui són els que contra tots els pronòstics manen en
les institucions, dirigint els destins polítics i artístics del país, des de la
seua ambició incalculable, des de la seua manca de ridícul. És el triomf de la
vida bestial i anònima.” pp. 108-110.
“Va fer
un moviment de voler explicar-se, però Diderot va proseguir.
-Aquest ha estat el meu destí. Sempre, des que
recorde, m’he vist més lluny del que he volgut. Les circumstàncies m’han
arrossegat indefectiblement, i les banderes de rebel·lia que he enraborat no
corresponien exactament amb el que pensava. Fins i tot, en aquest punt, sovint
no he defensat les idees pròpies, sinó les que les circumstàncies m’han deixat
defensar. Quasi sempre he lluitat en guerres estrangeres. Sens dubte legítimes,
però alienes. Quan he intentat matissar, quan he volgut explicar-me, he
observat que ningú no em creia, i el que jo deia de veritat era pres com un
subterfugi, un engany pietós, i en canvi, quan reprenia la bandera de les idees
que no m’eren pròpies, per la seua rotunditat, recuperava, de manera igualment
miraculosa, els amics i els enemics. […]
– Aquesta
és la grandesa d’Irene! -va continuar
Diderot-. Un no és totalment amo dels seus actes, sinó que són les
circumstàncies les que et condueixen fins a carrerons sense eixida… Un no vol
ser rebel, és la vida el que t’hi obliga. La vida és un vehicle conduït a tota
velocitat, i podem observar més o menys un rumb, però que difícil és matisar!
Sobretot si ets guiat per la reflexió, per la prudència, per l’anàlisi…
Sobretot si t’endinses per camins poc transitats… Anàlisi a tota
velocitat? Impossible. Fem com podem, intentem controlar
les regnes, intentem no perdre els estreps, detindre el vehicle quan arribem a
un encreuament de camins, a una disjuntiva, però tot és precipitat, tot va en
doina i… ai!… ja és massa tard! I no hi ha marxa enrere possible. Sols
podem prosseguir fins la pròxima cruïlla, si és que n’hi ha, si és que la
distingim a temps, perquè sovint també s’esdevé que aquells encreuaments dels
que pengen tantes coses de la nostra vida són quasi indestingibles, estan mal
senyalitzats, o no ho estan en absolut, i per tant, cal afinar moltíssim,
tindre posats tots els sentits en aquella cursa, però són tants els accidents
que omplen el camí!” pp. 128-129.
“Encara
s’emocionava! Volien fer-lo morir de plaer! Havia vençut la filosofia, havia
vençut la raó, havia guanyat la lluita per la llibertat, el combat per la
tolerància. Era el poble, el poble, la massa àmplia, ignorant, illetrada, qui
ho reclamava, qui així s’havia expressat. Potser encara era possible, potser la
raó venceria la intolerància i el fanatisme… Mai ningú abans d’ell havia anat
tan lluny, mai hi havia hagut tanta esperança -no la galivança de la fe, sinó
l’esperança certa de la raó -; el poble havia despertat, havia descobert un nou
camí, una possibilitat de prosperitat, de progrés, el desig de construir una
societat d’homes lliures. Aquell Regne de la Raó pel qual tant havia sospirat!
No era un somni impossible! No era la utopia! No era un exili, com aquella
República de les Lletres que volia fundar a Clèves, una colònia de filòsofs…
No, la filosofia ja ho impregnava tot. Una Nova Era començava… Havia assolit
la seua meta, de sobte pressentia que no havia errat el camí, ara ho veia
clar… Abans pensava que mai ningú assolia plenament la seua meta, que en la
vida de tot home sempre queda una part irrealitzada, quasi sempre la més
important. S’havia resignat a aquesta idea: la vida era una obra inconclusa,
per pura necessitat. Però amb vuitanta-quatre anys havia conquerit el cim, un
cim fins aquell moment inexpugnable, i tota la resta de la seua obra de sobte
tenia per a ell ben poca importància. Oh! Inestabilitat de les coses humanes!
Com passava de la desesperació a l’eufòria! Com zumzejava entre l’esperança i
la decepció!”. p. 151.
“Mentre
Diderot posava per al seu bust vàrem parlar una bona estona sobre art -digué de
sobte l’escultor- . Ja sap que al nostre amic li interessa molt la creació
artística. Vàrem concloure que mai la ciència podrà explicar que és el que
diferencia l’artista de l’artesà, que és el que eleva l’artista per sobre
d’altres. Què és el que fa el geni? És la imaginació? No, perquè hi ha
imaginacions magnífiques i poderoses que prometien molt i que després no
contenien res. És el seny? Tampoc,
perquè res més freqüent que homes enormement assenyats, les obres dels quals
són fredes i difuses. És l’enginy? No, l’enginy és ocurrent, però per això
mateix fa les coses insignificants… És la sensibilitat? No, tots coneixem
homes que es commouen fàcilment, però que dubten en el moment de crear res de
nou… On rau el do de la genialitat? Com distingir-lo? Com assegurar-se del
talent?
Houdon
va acabar la feina i es va alçar, dirigint-se cap al poeta, que l’escoltava
decantant els colzes sobre els genolls. Parlava baixet, massa baixet,
– Crear
és avançar en la foscor… És una incertesa… És un instint. Quasi una
capacitat sensorial. No penseu com jo? Com sabem que l’obra està conclosa? Com
sabem que aquella escena és immillorable? Com donem per finalitzada aquesta
peça? Com decidim?… Potser la genialitat consisteix a tindre un major esperit
observador, a analitzar amb major profunditat i sense esforç l’objecte del
nostre interès, a saber copsar aspectes de la realitat que als altres se’ls
escapen o no valoren prou. Intuïm. Veiem el que d’altres no veuen, és un
estrany mecanisme que diu: açò sortirà bé, i surt bé, o açò no sortirà bé, i en
efecte, és un desastre. Açò és fals o açò és cert. I ho encertem. Però quins
són els elements que discriminem? Quins són els que fan d’una obra una obra
mestra? No ho sabem. Ningú no ho sap.
La
genialitat és una llarga paciència, va pensar. D’on venia aquella frase? De
quin naufragi de la memòria? Qui l’havia dit? La Rochefoucauld, La Bruyère,
Pascal, Charron, Montaigne, Ciceró? Aquell homenet d’ulls inquiets, que parlava
xiuxiuejant, amb inseguretat, quasi tement les seues paraules, era un geni?
Així li ho havien assegurat. El treball, la dedicació, les hores d’esforç no
eren prou. I, tanmateix, el turment de la creació era precisament aquella
incertesa, aquella falta de seguretat absoluta, que l’obra era immillorable,
que l’objectiu havia estat aconseguit plenament: l’autoritat de posar el punt
final.” pp. 167-169.
