Connexions des de #Badalona

L’Independent abordava fa uns dies un tema incòmode: la seguretat de les noves centrals nuclears. D’això, i d’alguna cosa més, va el meu últim article a Sostenible.cat.

Una amiga em va cridar l’atencio l’altre dia al passar pel darrera del Poliesportiu de Casagemmes, a Badalona. Una forma de conèixer una persona és pensar en el tipus de fotografia que saps que a l’altre li agrada fer… i dir-li: “i això… no ho fotografies?”. Gràcies!
 

La vida petita es desenvolupa fins i tot en el més sagnant dels règims, al III Reich. Els obrers fan funcionar les fàbriques fins que sona la sirena de tornar a casa, el forner es lleva de matinada per tenir llest el pa, i el sastre mulla el fil per enfilar l’agulla mentre perd la vista, al costat d’un llum de petroli, que crema lentament. Retalls de vida modesta, lluny dels galons de l’horror… i tanmateix, sota una mateixa bandera, còmplices de la dictadura. Van decidir no escoltar, no veure; o van decidir complir ordres, convertir-se en braç executor, i no pensar, no pensar mai més.  Algú havia d’encendre el llum, algú havia de contar els soldats, tancar les portes, carregar els camions, s’excusen sabent l’excusa inútil perquè ja no es creuen ni a ells mateixos. The Reader(El Lector) és la història de Hanna Schmidt que treballava a la Siemens fins que li van oferir una feina millor… a les SS! A través de la seva història, ens aproximem a un d’aquests personatges, una de les ombres sense cara. El règim s’humanitza, han denunciat alguns!, en les faccions de la bella Schmidt (excepcionalment interpretada per Kate Winslet, reconeguda amb un Oscar). L’argument mostra la història d’amor de Hanna amb un adolescent durant unes poques setmanes d’estiu i la singular relació que mantenen basada en una combinació desesperada i (perversament) curadora a partir del sexe i la lectura… una relació que, d’alguna manera, aconsegueix mantenir-se en el temps, malgrat l’esglaiada mirada del jove al descobrir l’autèntica identitat d’Shcmidt. És possible entendre? I si arribem a entendre, podem perdonar? El llibre en el qual està basada la pel·lícula és abrupte i difícil. Bernard Schlink, el seu autor, ens incomoda més que no pas Stephen Daldry, el director de la pel·lícula. Però Daldry se’n surt, contra tot pronòstic, i presenta un film sòlid que ens convida també a la necessària reflexió sobre l’horror i els seus còmplices, sobre la memòria (necessària) i sobre el perdó. Els personatges interpretats per Ralph Fiennes (el jove enamorat, ja gran) i Lena Olin (filla d’una de les víctimes d’Schmidt) mostren en una última escena antològica com no hi ha una resposta clara a aquestes preguntes. L’absència de resposta, però, no invalida la pregunta.

El misteri d’un negroni al Milano, la civilitzada cocteleria (refugi) que sempre convé tenir al cap quan un volta per la zona de Plaça Catalunya amb el seu accelerat pols ciutadà. [La foto original està aquí]

* Amb aquesta imatge inicio una nova línia de posts, que miraran de mostrar algunes de les fotografies que vaig penjant al meu compte de flickr.

Encara no entenc com David Fincher ha pogut convertir un conte curt d’Scott Fitzerald en una pel·lícula de més de dues hores i mitja. El curioso caso de Benjamin Button és, diu la cantarella oficial, la gran perdedora dels Oscar, de les 13 nominacions amb les que es plantava davant la catifa vermella, n’ha sortit només amb tres premis tècnics. La mateixa cantarella contraposa inexplicablement aquest film, presentat com “lúltimasuperproducciódehollywood’, a la suposada independència de Slumdog Millionare. Inexplicable, si. Però vaja, no és dels Oscar, que volia parlar, tot i que de la tramposa contraposició Benjamin/Slumdog se’n podria fer un llarg post. La delicada història de Benjamin Button deu ser en mans d’Scott Fitzerald la seva habitual peça d’orfebreria literària: la sagnant ironia, l’adjectiu vibrant, la humanitat dolorosa. Però en les grapes del Fincher la cosa es desinfla, grotescament, perquè la història d’un home que neix vell i la seva vida no és fer-se gran, sinó fer-se petit… o la saps explicar en vers, o et dius Scott Fitzgerald (o, posem per cas, et dius Tim Burton), o millor no l’expliques… El guió, a més, és ostensiblement redundant, i la pel·lícula, molt irregular. Conté alguns moments d’una apreciable bellesa formal (el pròleg del rellotger marca el to del que després Fincher no arriba a trobar més), però la major part de l’estona presideix la producció un disseny de producció pla i mediocre. Finalment, l’actor: en Brad Pitt. No sé si està bé o no, l’home, perquè es passa la major part de l’estona maquillat fins a fer-se irreconeixible. Però en tot cas, Pitt no és Tom Hanks. Molta gent riu de Tom Hanks (tampoc ho entenc, això). En tot cas ell s’hagués cregut en Benjamin Button, com es va creure Forrest Gump, i jo hagués plorat, amb ell, i no he plorat amb Benjamin Button. Pitt funciona bé (s’ha de reconèixer) en el traç gruixut, en el paper més esteriotipat (en l’última dels Coen està genial, per exemple) però quan la càmera el fita d’a prop i els seus ulls han de dir adéu a la dona i la filla en un aparcament desert i fosc de Nova Orleans perquè un dia ja no les podrà reconèixer ni sabrà dir-los res, perquè haurà ‘desaprès’ a parlar… doncs no. No.

Una nena disfressada de porquet fa voleiar la llarga cua de roba mentre es gronxa, a la plaça de la Plana. Hauria d’estar refugiada amb els seus germans-porquets tot tremolant rera -diguem- una caseta de palla, però aquí la tenim, concentrada i amb els ulls mig tancats, mentre va i vé, com un estel rosa, muntada en el resistent gronxador de la zona de jocs infantils inaugurada fa uns pocs mesos per les autoritats del municipi. Les tradicions viuen un mal moment, ja es veu, i ningú pensa en els germans Grimm, ni molt menys en l’ós ferotge que, ara mateix, podria amagar-se rera la cabina telefònica de la cantonada. És carnestoltes i la ciutat es converteix per uns pocs dies en una mena de laboratori de l’absurd. Tot plegat té un aire fellinià que potser és un pèl òbvi (d’acord), però que em fa somriure contínuament: ara és la nena-porquet; unes hores abans era la parella que caminava distretament agafada de la mà disfressada de toro (ell, clar) i de torero (ella, pobreta, que feia cara d’aguantar-ne de tots colors)… I fa una estona les dues adolescents que pujaven cap a Morera redundantment disfressades de gates maules. Tan si et disfresses com si no… ‘si t’avorreixes, és perquè vols’.

L’últim disc de Mazoni, Eufòria 5, Esperança 0 (Bankrobber, 2009) m’ha impressionat molt. Són les cançons que conté, afilades, sincopades, sorprenent invitació a la reflexió i a la dansa; és també la producció: potent, desmesurada, passada de voltes, intuïtiva i irònica. Però per damunt d’això, és el paisatge que descriu: urbà, accelerat, addictiu, terrible i bell, tot a la vegada. “Amb la felicitat no n’hi ha prou, exigim eufòria”, la frase que sintetitza la insatisfacció i la cerca constant; el dubte i el convenciment; la valentia que crema i la por cancerígena; la creativitat desbocada, inexplicablement esbravada pel neguit subtil d’un perpetu zapping vital. El disc incomoda (primer) i desvetlla (després). És un gran disc del rock’n’roll, vaja, perquè aquesta ha estat, és i serà la gran fórmula dels discos de rock’n’roll. Ens torben i ens estranyen, i finalment ens ensenyen a veure coses. Coses que no vèiem. La cosa funciona, en aquest cas, per la ràbia i l’amor, la despullada honradesa, amb la qual Jaume Pla es descriu a ell i als que són com ell. Nosaltres. “Com es pot viure intensament sense ser esclau del desig?”. ‘Eufòria 5, Esperança 0’ és un dietari elèctric, el missatge en l’ampolla que arriba a la ciutat de les últimes coses. En aquesta ciutat descobrim una aclaparadora vista d’un nus d’autopistes –amb un ‘rotllo’ molt L.A– en el qual distingim la figura de d’una trendy caputxeta vermella que, finalment, ha decidit acabar amb el llop d’un cop de destral. I no sabem si això és bo o dolent. L’endemà, ens explica la cançó, veiem com “no hi ha petjades ni crits d’auxili. Només silenci.”

El millor de tot és que l’art és en cada cantonada. Hi ha qui es queixa que la gent no va a museus, jo em queixo que la gent va pel món despistada, que és diferent. Molt diferent. Mazoni ho explica bé en la seva cançó Apocalipsi Now: “preocupats per fomentar la lectura, no pas perquè la gent llegeixi el mateix”. L’altre dia amb una amiga vam aturar-nos davant d’un aparador enreixat –la matinada era ben entrada– dins el qual ens esguardaven sense ulls desenes de dones immòbils. Era una botiga de llenceria un pèl desordenada, una finestra imprevista al misteri esventrat. Naturalment, no ens vam fixar en el nom de l’establiment. En la llum tènue de l’interior de la botiga, les maniquins es mostraven belles i suggeridores. La meva càmera va recollir unes imatges que, potser previsiblement, tenen una elevada càrrega de voluptuositat; en canvi, la meva companya de rally amb les seves fotos va subratllar el context grotesc, irreal i fins un pèl sòrdid de les figures sense vida, inútilment vestides per a la seducció. En cada cantonada, si, un museu a la teva mida. Ja portes la càmera al damunt?

Fa just un any escrivia això al meu bloc: “L’amor és una manipulació, ve a dir, Neil Labute, l’autor del text que, amb rotunda excel·lència Julio Manrique dirigeix al Teatre Lliure aquests dies sota el nom de ‘La forma de les coses’. El dramaturg nord-americà segueix el fil d”In company of men’, la seva primera pel·lícula i ens torna a parlar de l’engany i el frau, de la manera com a vegades construïm les relacions damunt dels equívocs i les mitges veritats. I de com això ja ens va bé, d’alguna manera. Tot pot ser un joc d’interessos, potser si. Però és que l’amor és un riu tan indomable que, fins i tot quan no és sincer del tot, manté intacte el seu enorme poder de transformació en les persones.” Un any després remarcaria encara més aquest mot: transformació. I potser n’afegiria un altre: creixement.

En Marcel Riera s’estranyava fa uns dies que aquest bloc no hagués dedicat un ‘retall’ al cantautor britànic John Martyn, traspassat fa uns dies. L’amable advertiment del poeta i exdiputat (em grinyola la descripció; nota al marge: com descriure en Marcel Riera?) em va fer adonar que el comentari que vaig deixar a Facebook i a Twitter no havia estat suficient i que la mort del cantant i guitarrista havia de tenir una petja major en el meu ‘jo publicat’, i que és, suposo, el meu bloc. Al capdavall, Martyn ha acompanyat moltes de les meves cabòries, molts vespres d’inspirada introspecció. La mort de Martyn va consternar, a més, bona part de la comunitat ‘rockera’ amb la qual em relaciono la mateixa tarda que es va fer pública la notícia (em consta). La singular barreja de blues, folk, soul i jazz ‘marca Martyn’ van convertir-se en indiscutida referència entre músics i afeccionats, no molt lluny de les propostes ‘germanes’ de gent com Richard Thompson o el mateix Van Morrison. La proposta del guitarrista i compositor, però, no va poder capturar gaire focus mediàtic fora del seu àmbit d’influència natural, la vella Anglaterra, on se’l reconeixia com un dels pares de la cançó d’autor. Les pàgines dels obituaris dels nostres diaris van evidenciar de nou una flagrant injustícia. Al marge d’aquest fet, d’altra banda ben previsible, voldria subratllar que la seva música sempre va tenir, per mi, un gran poder suggeridor: l’aventurer fraseig de la seva guitarra, la seva veu cavernosa, les lletres incòmodes… La viquipèdia, recull una frase bonica del músic: ‘alguna gent escriu en diaris personals, jo faig discos’. Martyn va dir aquesta frase a principi dels vuitanta, referint-se a ‘Grace and danger’, que a mi em sembla un dels grans discos de ‘divorci’ del rock, i que va veure la llum després que Chris Blackwell, propietari del segell Island, intentés ajornar-ne l’edició –era amic de Martyn, però també de l’exdona– adduint que el disc era massa personal i dolorós… autèntic, afegiria jo. Així era John Martyn. Que en quedi constància.

A vegades el diari queda per obrir, un diumenge; però això no és signe de malastrugança. L’olor de tinta pot esdevenir un perfum embriagador, però… ¿n’hi ha per tant? Cal llegir entre línies, fins i tot quan hom no té res a les mans amb que llegir. El diumenge al matí és una promesa, que cal tractar amb delicadesa, amb molta mà esquerra. Es pot acabar el cafè; pots no tenir res a la nevera; els teus plans poden haver-se escolat aigüera avall; et poden esperar, desafiants, una enorme pila de papers per repassar, a la taula del despatx. Però hi ha aquell silenci, la ciutat quieta. Shhhh…

Foto: Aquest matí, a l’Ikea. Per veure-la a major resolució, feu click aquí.

En Janquim, un dels bloggers més interessants del país, ha trencat aquesta setmana un costum regular (norma tàcita?) en el seu espai a la xarxa: no parlar de Badalona, la ciutat on viu. Una frase de l’incombustible Xavi Garcia Albiol, líder del PP a la ciutat, l’ha empès, segons confessa, a publicar un escrit amb el títol: Quan s’ataca una llengua s’ataquen totes, tota una declaració d’intencions. Com és també una declaració d’intencions la frase del regidor conservador: “No creo que sea bueno que en Badalona haya barrios donde la lengua predominante sea el árabe”. Una i altra frase, la de Janquim i la de Garcia Albiol, reflecteixen dues visions del món molt diferents: una ens subratlla la llengua com a capital, la llengua com un sistema de coneixement i comunicació i que és un valor compartit, que és un valor comú: quan s’ataca una llengua, s’ataquen totes, per tant. La segona frase remarca la llengua com a frontera, com a excusa i com arma electoral (o una cosa pitjor, segurament). Garcia Albiol manté en excepcional bona salut el seu pervers oportunisme sempre ben net d’escrupols. I torna a fer diana, perquè les seves paraules ‘connecten’ amb les persones, –persones de dretes i d’esquerres, catalanistes i espanyolistes–, que no han acabat de fer-se amb la idea que les nostres ciutats han canviat, –que les nostres ciutats estan canviant, de fet, avui mateix–, i que no és possible tornar als enyorats paisatges del ‘qualsevol temps passat va ser millor’. La llengua, les llengües, són l’instrument del qual ens podem dotar per conduir cívicament aquest procés de transformació. Que no ens confongui en Garcia Albiol. Però cal explicar-ho més i millor. Tenim molta feina a fer: la tenen els polítics i la tenim com a part d’aquesta intangible, però ben real, societat civil. El debat encetat per Janquim ha tingut una interessant -i necessària- resposta, que he tingut l’oportunitat de llegir, per part del regidor Josep Pera, responsable de l’àrea de Ciutadania i Convivència de l’Ajuntament. Estaria bé, Josep, que la fessis pública. Em permeto posar-te en aquest compromís des del meu bloc…