El saló de la bellesa immòbil
El millor de tot és que l’art és en cada cantonada. Hi ha qui es queixa que la gent no va a museus, jo em queixo que la gent va pel món despistada, que és diferent. Molt diferent. Mazoni ho explica bé en la seva cançó Apocalipsi Now: “preocupats per fomentar la lectura, no pas perquè la gent llegeixi el mateix”. L’altre dia amb una amiga vam aturar-nos davant d’un aparador enreixat –la matinada era ben entrada– dins el qual ens esguardaven sense ulls desenes de dones immòbils. Era una botiga de llenceria un pèl desordenada, una finestra imprevista al misteri esventrat. Naturalment, no ens vam fixar en el nom de l’establiment. En la llum tènue de l’interior de la botiga, les maniquins es mostraven belles i suggeridores. La meva càmera va recollir unes imatges que, potser previsiblement, tenen una elevada càrrega de voluptuositat; en canvi, la meva companya de rally amb les seves fotos va subratllar el context grotesc, irreal i fins un pèl sòrdid de les figures sense vida, inútilment vestides per a la seducció. En cada cantonada, si, un museu a la teva mida. Ja portes la càmera al damunt?