Connexions des de #Badalona

El problema amb Slumdog Millionaire és que quan juga a fer de bollywood li falta la grapa, la frescor i la colorista brotxa gorda de les atropellades produccions índies; i que quan es proposa denunciar i retratar la complexa índia d’avui només aconsegueix un epidèrmic dibuix que no difereix gaire del que ja sabíem o aventuravem: personatges d’una sola cara, bons-bons, dolents-dolents, nens que ‘adoptaries’ amb un cop de telèfon i tremendisme i morbo a dojo, redefinint el que podria ser un hipotètic –bé que plausible– ‘gore’ políticament correcte. La pel·lícula de Danny Boyle no és una producció independent –anuncis al metro, obertures als diaris… revelen la bona feina d’independentwash que han perpretat els caps de màrqueting més espavilats–, tampoc no és, ni molt menys!, un quasi-documental. Les dues definicions les he escoltat, en els darrers dies, i m’han deixat ben parat. Slumdog Millionare és, en flagrant  contraposició, un film ràpid, sincopat, clarament efectista, marca Boyle. Passa bé, naturalment, perquè el seu argument és epidèrmic però eficaç –té una clàssica estructura de conte de fades– i l’estructura de flashbacks està muntada amb un cert ofici, sense perdre de vista que aquesta pel·lícula, s’hi convé, s’ha de poder seguir escarbant amb la mà al cartró de crispetes. Res a dir del cinema de crispetes, el lector habitual ja sap que no tinc res en contra el que representa Hollywood (més aviat un admirat i sòlid respecte). Però hi ha alguna cosa a Slumdog Millionaire que no és honrada. I a mi m’ha impedit disfrutar d’un film que, sorprenent contrast amb la meva freda reacció final, va arrencar els aplaudiments de bona part de la sala en acabar…