Connexió #Badalona

El blog d'Oriol Lladó, cap de llista d'ERC

Alguns escriuen diaris, jo faig discos

En Marcel Riera s’estranyava fa uns dies que aquest bloc no hagués dedicat un ‘retall’ al cantautor britànic John Martyn, traspassat fa uns dies. L’amable advertiment del poeta i exdiputat (em grinyola la descripció; nota al marge: com descriure en Marcel Riera?) em va fer adonar que el comentari que vaig deixar a Facebook i a Twitter no havia estat suficient i que la mort del cantant i guitarrista havia de tenir una petja major en el meu ‘jo publicat’, i que és, suposo, el meu bloc. Al capdavall, Martyn ha acompanyat moltes de les meves cabòries, molts vespres d’inspirada introspecció. La mort de Martyn va consternar, a més, bona part de la comunitat ‘rockera’ amb la qual em relaciono la mateixa tarda que es va fer pública la notícia (em consta). La singular barreja de blues, folk, soul i jazz ‘marca Martyn’ van convertir-se en indiscutida referència entre músics i afeccionats, no molt lluny de les propostes ‘germanes’ de gent com Richard Thompson o el mateix Van Morrison. La proposta del guitarrista i compositor, però, no va poder capturar gaire focus mediàtic fora del seu àmbit d’influència natural, la vella Anglaterra, on se’l reconeixia com un dels pares de la cançó d’autor. Les pàgines dels obituaris dels nostres diaris van evidenciar de nou una flagrant injustícia. Al marge d’aquest fet, d’altra banda ben previsible, voldria subratllar que la seva música sempre va tenir, per mi, un gran poder suggeridor: l’aventurer fraseig de la seva guitarra, la seva veu cavernosa, les lletres incòmodes… La viquipèdia, recull una frase bonica del músic: ‘alguna gent escriu en diaris personals, jo faig discos’. Martyn va dir aquesta frase a principi dels vuitanta, referint-se a ‘Grace and danger’, que a mi em sembla un dels grans discos de ‘divorci’ del rock, i que va veure la llum després que Chris Blackwell, propietari del segell Island, intentés ajornar-ne l’edició –era amic de Martyn, però també de l’exdona– adduint que el disc era massa personal i dolorós… autèntic, afegiria jo. Així era John Martyn. Que en quedi constància.



  1. A mi també m’agradaria saber-ho, com descriure’m. Però la gràcia és justament que costi. La gent que es descriu fàcilment no sol tenir interés, oi?

    Sense anar gaire lluny, tu mateix no pares d’explicar-te (o de “descobrir-te”) als ulls de tothom i tanmateix, com més elements de suposat judici hi ha damunt la taula, més costa fer una descripció precisa de qui hi ha al darrera. Doncs imagina’t això amb algú que ha deixat la vida diguem-ne pública per dedicar-se a les coses que de veritat li agraden però que no mostra en públic. Algú que detesta el Facebook, els blogs i aquesta faramalla i prefereix refugiar-se en la poesia, el no-art de masses per excel·lència. Per exemple.

    L’aire és lleuger però això sempre és aparença. Per això potser John Martyn va fer aquella meravellosa cançó “Solid Air”.

    Quan vulguis aprofundir-hi, ja ho saps.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Rock'n'roll will stand per oriol_llado | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent