Raül Romeva i Rueda

Novament, un dels tres temes que tractarem avui dijous en la sessió d’Urgències sobre vulneracions de drets humans al món té a veure amb la vulneració de drets de les dones. En aquesta ocasió, el tema són les violacions i altres agressions de caràcter sexual que tenen lloc a la República Democràtica del Congo (RDC) (veure, entre d’altres aquestes informacions segons la BBC). Sobre aquesta qüestió ja vaig presentar fa uns mesos una pregunta a la Comissió (és aquesta). En aquest context, el nostre Grup hem presentat una proposta de resolució (aquesta) que hem negociat amb d’altres grups resultant-ne un text consensuat que, a diferència d’altres ocasions, no ha comportat massa controvèrsies. Així mateix, la línia argumental de la meva intervenció d’aquesta tarda és la següent: (segueix…)


Intervención en plenaria de Raül Romeva, URGENCIAS: Violación RDC
17 de enero de 2008

El uso de la violencia sexual, y la violación en particular, como arma de guerra no es, lamentablemente, un asunto nuevo, ni en las guerras presentes ni en las pasadas.

No resulta menor el hecho que el Estatuto de Roma que establece la Corte Penal Internacional, de 1998, establezca en sus artículos 7 y 8, que la violación, la esclavitud sexual, la prostitución forzada, el embarazo forzado, la esterilización forzada o cualquier otra forma violencia sexual sea tratado como crímenes contra la humanidad y crímenes de guerra, y que sean igualados en cuanto a tratamiento y persecución a la tortura o la crímenes de guerra graves, sean o no estos crímenes cometidos durante un conflicto armado.

La guerra en la República Democrática del Congo (RDC) muestra hasta qué punto éste es un tema que merece una atención mucho mayor de la que se le ha concedido hasta la fecha. Se cuentan por decenas de miles las denuncias por violación a asalto sexual reportadas anualmente en esa región, muchas de ellas, además, tiene lugar en campos de personas desplazadas o refugiadas, y a menudo son actos cometidos por fuerzas gubernamentales, grupos rebeldes u otras fuerzas.

En este sentido, considero de gran importancia que este Parlamento no sólo condene dichas prácticas sino que inste a las autoridades de la RDC a que ataje, investigue, juzgue y condene dichas prácticas de inmediato, como también que se garantice la protección de víctimas, testigos y familiares.

Así mismo debemos recordar a nuestras propias instituciones que la Resolución 1325 del Consejo de Seguridad de NNUU enfatiza la responsabilidad de los estados miembro de poner fin a la impunidad y perseguir a quienes sea responsables de crímenes contra la humanidad y crímenes de guerra, incluidos aquellos relativos a la violencia sexual u otro tipo de violencia específica contra las mujeres.

Finalmente, me parece también fundamental que, teniendo en cuenta las graves consecuencias que este tipo de violencia comporta, incluida la propagación de todo tipo de enfermedades como el SIDA, la UE prime una política presupuestaria que destine una cantidad sustancial de fondos para proporcionar apoyo médico, legal y social a las víctimas, y que así mismo se primen los programas de empoderamiento de mujeres y chicas con objeto de ayudar a incrementar las acciones preventivas.

Foto: Jan Egeland, màxim responsable per a l’Acció Humanitària de NNUU en una recent visita a la RDC i Uganda en què va denunciar el fet que la violència sexual estava (i està) essent usada com a arma de guerra. Font: AFP/BBC

Greenpeace feia pública aquest matí una nota en què explicava com un dels seus vaixells, l’Esperanza, havia descobert com vaixells de la flota japonesa, novament, vulneraven la prohibició de caçar balenes, aquest cop al Santuari Balener de l’Antàrtic. Preocupat per aquesta nova denúncia, i en el marc de les cada vegades més intenses relacions que la UE manté amb les autoritats japoneses, he transmès la següent pregunta a la Comissió Europea: (segueix…)


Pregunta de Raül Romeva i Rueda a la Comisión Europea sobre la caza de ballenas en el Antártico por parte de la flota japonesa 

Según informaciones facilitadas por Greenpeace, dos barcos japoneses han sido localizados en aguas antárticas, donde se halla el santuario ballenero, con el propósito de cazar alrededor de un millar de ejemplares de cetáceos que habitan en la zona. Los barcos han sido interceptados esta mañana, tras diez días de intensa búsqueda, en las inmensidades del Santuario Ballenero Antártico, por el barco de Greenpeace Esperanza, que mediante una declaración emitida por radio en inglés y japonés les ha instado a abandonar su actividad y regresar a puerto.

La flota japonesa ha reaccionado emprendiendo la huida, iniciándose una persecución preventiva por parte del Esperanza para evitar posibles nuevos intentos de caza durante el recorrido. 

Bajo el pretexto de caza con finalidades científicas, la flota ballenera japonesa se auto-asignó una cuota de 935 rorcuales aliblanco y 50 rorcuales azules, estos últimos en peligro de extinción, y asimismo había planificado previamente la caza de 50 ballenas jorobadas, a la cuales renunció en diciembre del pasado año ante la presión internacional.

No obstante, este criterio es altamente cuestionable dado que para llevar a cabo las investigaciones científicas sobre ballenas no es necesario matarlas, y menos aún en las cantidades planteadas por la flota japonesa. 

De hecho, el propio Gobierno japonés ya confirmó al inicio de la expedición que zarpó el pasado noviembre que el único propósito que existía para su programa científico era la vuelta de la caza comercial de las ballenas.

Es pertinente recordar, además, que según la encuesta independiente del Nipón Research Centre de junio de 2006, dicha actividad cuenta con el rechazo mayoritario de la sociedad japonesa.  

A la vista de lo expuesto, y a tenor de las graves consecuencias que la caza de ballenas supone para la biodiversidad del planeta y para los ecosistemas en que éstas habitan, ¿tiene conocimiento la Comisión de dichas actividades por parte de Japón? ¿cuál es la posición de la Comisión respecto a dichas prácticas? ¿Ha adoptado, o piensa adoptar, la Comisión alguna actuación al respecto? ¿Qué mecanismos tiene o prevé la Comisión para ejercer presión internacional contra dichas prácticas? ¿Tiene intención la Comisión de darle relevancia a este asunto en las relaciones de la UE con el gobierno de Japón?

Foto: el vaixell Esperança navegant pel Santuari Balener de l’Antàrtic. Font: Greenpeace. 

En el context de l’informe que debatrem i votarem demà dijous en relació al ‘paper de les dones a la industria en el marc de la UE‘, vàrem mantenir ahir una nova reunió entre la ponent principal de l’informe (la diputada portuguesa de la GUE, Ilda Figereido) i els i les ponents a l’ombra (responsabilitat que, per part del Grup Verds/ALE, em tocava a mi). Pel que sembla, el PP, i en menor mesura ALDE, tenien dificultats amb alguns apartats, especialment alguns que haviem aconseguit incorporar nosaltres (Verds/ALE) en la votació que va tenir lloc en Comissió FEMM. Sigui com sigui hi ha dos aspectes que em semblen importants i que afecten, respectivament, als paràgrafs 33 i 51.  (segueix…)

Pel què fa al primer paràgraf, el 33, el text adoptat a FEMM, precisament a proposta de Verds/ALE, estableix el següent: 

33. Acoge con satisfacción la decisión del Gobierno noruego de aplicar medidas destinadas a aumentar el número de mujeres en los consejos de administración de las empresas públicas hasta un total de un 40 % como mínimo hasta 2003 y de imponer por vía reglamentaria una cuota del 40 % de representación femenina en los consejos de administración de las sociedades por acciones antes de finales de 2005; pide a los Estados miembros que sigan el ejemplo noruego;

El PP i ALDE voldrien eliminar-lo, però tant la ponent, com jo, com el Grup Socialista hem manifestat la nostra oposició per la qual cosa, en el cas que el PP demani un vot separat en plenària, i calgui votar-la, penso que podrem mantenir el text tal i com és. El segon dels articles, el 51, sembla que és una més complex. L’article, tal i com està redactat en aquests moments, estableix el següent: 

51. Pide a los responsables de las empresas que incluyan medidas de política familiar flexibles en sus planes de gestión de personal, a fin de facilitar la reincorporación de las trabajadoras y los trabajadores al trabajo tras una interrupción temporal del mismo;

En aquest sentit, el PPE proposava abans de la reunió esmenar el text de la següent manera: Am. del PPE relativa al parr. 51: Considers that it is important to make it easier for employees to return to work after a cereer break. Crec que podem estar d’acord en què no és exactament el mateix.

Després de les negociacions, sembla que la ponent principal, Figereido, estaria d’acord a modificar l’esmena de tal manera que quedaria com segueix: Esmena oral a l’esmena del PPE al parr. 51: "Stresses the need to retrain those woman who have had to stop the carrier, in order to enhance their employability". Donat que la resta de l’informe presenta aportacions ben interessants, i en favor del l’acord, penso que és factible donar suport a la proposta d’esmena oral plantejada per Figereido, malgrat que clarament prefereixo el text original.

Aquest exemple em permet però, un cop més, posar de manifest la importància de prendre’s seriosament les eleccions al Parlament Europeu, i el paper d’aquesta institució en la definició de les polítiques que ens afecten a las més de 500 milions de persones que formem la UE. I és que, al cap a i a la fi, les persones que ens trobàvem negociant al voltant de la taula no ho fèiem en qualitat personal sinó en representació de grups polítics que són certament molt diferents.  

Així, per exemple, quan la ponent a l’ombra del PPE expressava les seves inquietuds, en realitat estava posant sobre la taula de joc els 289 vots que el seu grup té en plenària, la del PSE 215, la de l’ALDE 101, la de la UEN 44, en el meu cas (Verds/ALE) en represento 42, la de la GUE 41, ID 24 i els No Inscrits que són 29.

És cert que això no és matemàtic, donat que no existeix disciplina de vot, i que cada grup, a més a més, compta amb diverses sensibilitats, però també ho és que resulta força orientatiu.  Així doncs, quan negocio una esmena en nom del meu grup, sovint té més fora el nombre de vots en plenària que cadascun representa que no pas els arguments de fons, cosa que, per altra banda, passa a qualsevol parlament democràtic. 

Això és, per tant, legítim en un marc de democràcia parlamentària, per la qual cosa em toca fer pal.lesa aquesta situació i recordar, un cop més, com d’important és que en el futur aconseguim capgirar aquesta balança en favor de postures més progressistes, ecologistes, feministes i d’altres istes dels quals avui la UE n’està, malauradament, molt mancat. 

Finalment, adjunto a continuació algunes de les líneeas argumentals que usaré demà en la meva intervenció en plenària:

Intervención en plenaria sobre el Informe Figereido sobre mujeres y industria
16 de enero de 2008, Raül Romeva, MEP

El papel de las mujeres en la industria se encuentra claramente condicionado, como en muchos otros ámbitos, por una serie de estereotipos perniciosos que conviene ir superando. El informe Figereido contribuirá sin duda a ello, por lo que la ponente cuenta con el apoyo de nuestro grupo.

Son muchas las evidencias que justifican el haber hecho este trabajo, y el plantear ciertas propuestas que esperamos sean bien recibidas tanto por las instituciones comunitarias como por las propias empresas que son quienes, al fin y al cabo, deberán implementarlas.

Una de estas evidencias es el hecho que la media en la UE de mujeres ocupadas en la industria es del 14%, pero además hay que tener en cuenta que, de éstas, más del 21% son mujeres ocupadas a tiempo parcial, y que las mujeres representan el 65% de las personas que trabajan a tiempo parcial en el sector industrial. Primer dato, por tanto, no menor, que pone de manifiesto la desigualdad existente en el sector.

El segundo es el hecho que son precisamente las mujeres con trabajo precario, a tiempo parcial, temporal y atípico las que se ven más afectadas por discriminaciones de tipo salarial, o cuando quieren asumir la baja por maternidad, y que así mismo sus posibilidades de formación básica, permanente y profesional son por lo general inferiores.  

Por ello, las propuestas de este informe incluyen, entre otras, las siguientes:
 -que se adopten medidas urgentes para la aplicación integral y efectiva de la Directiva 75/117/CEE (relativa al principio de igualdad de retribución entre trabajadores y trabajadoras), con objeto de luchar contra las discriminaciones salariales. 
-que se incentiven iniciativas, acciones positivas y políticas de recursos humanos que promuevan la igualdad. 
-que los Estados y la Comisión fiscalicen más y mejor a las empresas en cuanto a la observancia de códigos de conducta y criterios de responsabilidad social corporativa (RSC) en su trabajo cotidiano. 
-que se garanticen mejores condiciones de trabajo, prestando atención a los horarios, al cumplimiento del derecho de maternidad y paternidad (asegurando al/a la trabajador/a la posibilidad de reincoprorarse  a su puesto tras el mismo), a la conciliación entre trabajo y vida familiar, y para todo ello este informe hace un llamado para que se fijen estos derechos de forma legislativa en toda la UE. 
-finalmente, el informe hace hincapié en que des de la UE se siga el ejemplo noruego de aplicar medidas destinadas a aumentar el número de mujeres en los consejos de administración de las empresas públicas hasta un total de un 40% como mínimo y de imponer por vía reglamentaria una cuota del 40% de representación femenina en los consejos de administración de las sociedades por acciones.

Foto: La immensa majoria de càrrecs directius segueixen estant ocupats per homes en tots els països de la UE. Font: BBC

Aquest matí la meva companya de Grup, Marie Helène Aubert (Les Verts), el nostre assessor en temes de pesca (Michael Earle) i jo mateix hem tingut, a petició nostra, una reunió a Estrasburg amb el Comissari de Pesca, Joe Borg. Els temes que volíem tractar eren fonamentalment tres: primer, de quina manera té intenció de fer front la Comissió a les preocupants dades que mostren com la sobre-pesca, especialment d’algunes espècies com la tonyina, està arribant a punts de manifest esgotament dels estocs (i especialment, en relació a la tonyina, com es pensa sancionar als Estats que han superat la quota que els havia estat assignada en el marc de la ICAAT); segon, de quina manera pensa la Comissió dur a terme la reducció de la capacitat pesquera de la flota europea (segueix…) 

a partir no només de no subvencionar noves ampliacions de la flota, sinó de reduir-la; i tercer, com planteja la Comissió millorar els fins ara deficitaris sistemes de recollida de dades per tal de poder fer planificacions més acurades en relació a la situació dels estocs.

La reunió ha anat força bé i cal destacar el to cordial i la voluntat de diàleg demostrada pel Comissari. Degut a l’arribada tardana del Comissari, però, hem hagut de centrar la reunió en un punt fonamentalment: la gestió de la sobre-pesca de tonyina, i el mecanisme de sancions i compensacions de quota (Payback), tema que segueixo especialment, gràcies en gran part a l’assessorament d’experts com Sergi Tudela (WWF) o Sebastián Losada (Greenpeace), i que planteja diversos interrogants.

D’entrada cal dir que, segons les dades oficials proporcionades pels mateixos Estats membre, dos d’aquests han admès haver pescat per sobre de la quota que els havia estat assignada (França i Itàlia), per la qual cosa van rebre un toc d’alerta de part de la Comissió. Així mateix, la Comissió va iniciar també altres procediments legals contra els set els 7 estats membres que no els havien proporcionat adequadament les dades requerides en relació a les captures. 

El primer problema aquí, per tant, és de recollida de dades, per a les quals cal confiar en les declaracions dels vaixells un cop són a port, els quals informen els governs de cada estat membre sobre les captures, i aquest a la Comissió. La debilitat d’aquest mecanisme és manifesta i el mateix Comissari ha admès que cali revisar-lo per evitar ‘fraus’  augmentar-ne la credibilitat. Així, s’està desenvolupant tota una sèrie de sistemes de transmissió de dades per via electrònica, així com l’establiment de patrulles multi-estat, per tal de controlar les captures directament a alta mar.

El segon problema és que per una banda cal establir la compensació de quota resultat del fet que el conjunt de la UE hagi superat la quota assignada en el si de la ICAAT (de fet ha pescat un 26% més del que li tocava, per la qual cosa a partir del 2009 la quantitat sobre-pescada es reduirà de la quota que pertoqui a la UE, a distribuir en tres anys successius), però per l’altra cal també repartir aquesta compensació entre els diferents estats membres, ja que no tots són igualment responsables. En aquest sentit, França, l’Estat que més excés de pesca ha declarat (ha superat la quota que li pertocava en un 89%) ha mostrat una doble preocupació: primer perquè considera que se li atribueixen unes captures que, en realitat, pertocarien a d’altres països en funció de la cessió de ‘drets de pesca’, i segon perquè considera que d’altres països, sobretot Espanya, han pescat també molt per sobre del què els tocava, i que en canvi no ho reconeixen. El conflicte entre flotes (i les autoritats) francesa i espanyola està, doncs, més que servit. Tot plegat posa de manifest un cop més la necessitat de millorar els mecanismes de recollida de dades.

I aquí trobem el tercer problema. Resulta que WWF i Greenpeace van denunciar també fa uns mesos (adjunt trobareu l’informe pertinent) que l’existència d’una incoherència entre les captures reconegudes per part d’Espanya per a 2006 (4.7000 t) i les exportacions (8.964 t). Aquest fet, sumat al fet que d’altres països no hagin informat degudament sobre les captures, fa que sigui necessari contrastar les dades oficials proporcionades pels Estats Membres amb d’altres fonts. Segons el Comissari, una de les fonts serà l’informe que s’ha de conèixer aquest gener sobre l’origen de la tonyina comercialitzada en el mercat japonès. En cas que les dades contradiguin les informacions oficials proporcionades, segueix el Comissari, caldrà revisar-ho tot, tant els sistemes d’informació com els mecanismes de compensació per excés de quota.

La resta de temes inclosos en la carta que li vàrem enviar seran abordats en una propera reunió (veure document adjunt al respecte).

Per cert, que adjunto també el reportatge que divendres passat publicava El Público (Un manjar en peligro de extinción) en relació al tema, de la mateixa manera que adjunto el link al reportatge de la CBS News, 60 Minutes, The king of Sushi, el qual va comptar amb l’assessorament de l’equip de WWF.
Foto: Pesca de la Tonyina a Zahara de los Atunes. Font: AFP/José Luis Roca

Ara fa uns mesos alguns diputats i diputades al Parlament Europeu vàrem proposar als dissidents xinesos Hu Jia i Zeng Zynian pel Premi Sakharov. No vàrem guanyar (ho va fer, també merescudament, Salih Mahmoud Osman), però el motiu que ens va motivar a presentar la doble candidatura xinesa està cada cop més justificat, especialment després que Hu fos detingut per la policia xinesa acusat ‘d’incitar a la subversió del poder de l’Estat’, mentre la seva dona es troba retinguda i sota vigilància. Quin ha estat, però, el seu veritable crim? Doncs lluitar en favor d’un moviment democràtic xinès, de la defensa del medi ambient i contra la proliferació de la SIDA. De la detenció en parlava diumenge José Reinoso, corresponsal de El País a la Xina (Represión antes de los Juegos). Amnistia Internacional fa temps que du a terme una campanya de denúncia d’aquesta persecució i aquesta setmana algunes i alguns diputats hem tornat a posar el tema a l’agenda impulsant una resolució d’urgència que s’haurà de debatre i votar dijous a Estrasburg. Massa dubtes planen encara sobre (segueix…)
l’elecció de Beijing com a capital olímpica mundial. Sens dubte aquest esdeveniment serà una gran provar tant per a les autoritats xineses (que hauran de demostrar si estan a l’alçada del que diuen voler ser, un estat modern democràtic i respectuós amb els drets humans), però també per la resta del món (que haurà de respondre amb responsabilitat quan tinguin lloc episodis com aquest de la detenció de Hu). Ara com ara, ni uns ni altres semblen estar en bona situació per guanyar, ni que sigui, la medalla de la credibilitat.

Veure el text de la resolució que hem presentat com a Verds/ALE.

Altres apunts sobre la situació dels drets humans a la Xina, especialment en vigílies dels Jocs Olímpics, els trobareu a la categoria Àsia Oriental d’aquest bloc. A continuació adjunto les línees argumentals de la meva inervenció per al debat:

Intervención en plenaria de Raül Romeva i Rueda. URGENCIAS: Hu Jia

17 de enero de 2008

Los Juegos Olímpicos deberían ser percibidos tanto por parte de las autoridades chinas como por parte del resto del mundo, como una oportunidad para que China cambie su imagen ante el mundo. Una imagen especialmente afectada por las continuas vulneraciones sobre derechos humanos de las que son víctimas grupos muy distintos y por motivos también muy distintos.

La detención de Hu Jia, entre otras, pone de manifiesto que China no está aprovechando como debería esta oportunidad, y supone a la vez un recordatorio para quienes vieron en China un país preparado y suficientemente abierto como para organizar un evento de carácter internacional como son unos Juegos Olímpicos.

China aún está a tiempo de cambiar dicha imagen, pero para ello es preciso que se tome más en serio cuestiones como el respeto de la libertad de expresión y de asociación, y que abandone su obsesión por detener, castigar y condenar a sus ciudadanos y ciudadanas a quienes acusa de un crimen ciertamente difícil de argumentar como es el de ‘incitar a la subversión del poder del Estado’.

Foto: Hu Jia i Zeng Zynian. Font: Parlament Europeu

ICV va celebrar ahir una jornada de reflexió sobre el model d’Estat. A banda de la participació de Joan Herrera, Joan Saura i Jaume Bosch, hi van haver també intervencions ben destacades com les de Miquel Caminal, Jordi Sánchez, Miquel Pallarès, Carles Viver Pi-Sunyer, o Maite Vilalta entre d’altres. A banda de les conclusions específiques de la jornada que seran publicades degudament (i que de fet serviran per acabar de polir el programa electoral de cara a les generals) voldria aquí esmentar tres elements que considero importants. Primer, el sol fet que es fés la jornada, que es debatin aquesta mena de temes
en el si d’ICV, que s’afronti sense embuts la qüestió nacional i el
model d’Estat, (segueix…)

ja és de per si un gran què, i posa de manifest que aquest no és un debat del qual ens en puguem amagar, sinó que l’hem d’encarar amb valentia, cadascú des de la seva sensibilitat, com no.

Segon, tal i com posen de manifest des de la Plataforma pel Dret a Decidir, trobo que un dels grans reptes actuals és ser conscients que tant federalistes convencionals, com federalistes plurinacionals, confedereralistes, partidaris d’un estat lliure associat, o independentistes, tenim un llarg trajecte encara per recórrer plegats. No té sentit que cadascú esperi el seu tren, aquell que va directament, i únicament, al seu destí, per pujar-hi. Serà molt més efectiu, trobo, que tenint clar totes i tots que ens trobem en una estació de trànsit (Estat de les Autonomies), pugem tots a un mateix tren assumint que aquest tren pot tenir diferents aturades en el seu trajecte. Un cop serem a cadascuna de les aturades ja decidirà cadascú si vol seguir endavant o baixar-hi. Però el cas és que som tan lluny encara ni tan sols de la primera estació (federalisme) que trobo absurd que ens quedem tots a l’andana esperant aquell tren que vagi directament a un destí que voldríem més llunyà. A la jornada hi havia gent amb aspiracions molt diverses: des de la figura d’avançar cap a un Estat federat dins d’un Estat federal (Caminal) fins a la independència (Sánchez), passant per l’aposta per un Federalisme plurinacional (Herrera, Saura). La meva postura és: d’entrada pujar al tren cap a un federalisme plurinacional, però sense renunciar de partida a seguir endavant un cop arribi el moment.

Finalment, la tercera de les idees és que no podem obviar el marc europeu actual i futur. De la mateixa manera que no crec que les independències de Kosova, Bòsnia, Montenegro, Eslovènia,… amb les quals estic d’acord i a les quals he donat suport des de fa temps, puguin ser considerades com a models a tenir en compte per realitats com la nostra, sí considero que hi ha d’altres contextos, com Bèlgica o Escòcia, que cal tenir molt presents per tal de dur a terme una aproximació en clau europea pel què fa a la redefinició dels Estats-nació clàssics. En aquest sentit, cal també tenir presents que en el marc del procés de construcció europea alguns governs estan tendint cap a la restatalització i enfortiment dels Estats amb un criteri merament defensiu, cosa en la qual, em temo, coincideixen PP i almenys una part ben important del PSOE. Això no només va en contra del propi projecte europeu, sinó que sobretot afecta aquells estats descentralitzats que, com l’espanyol, compten amb regions amb capacitat legislativa. Així mateix, és comprensible que davant de la consolidació del marc polític i institucional europeu, la gent necessiti sentir una major proximitat en relació a les institucions en les quals es prenen decisions que els afecten. Un exemple, entre molts d’altres, seria que Catalunya tingués representació directa en els màxims òrgans de decisió europea, la qual cosa inclou circumscripció pròpia en les eleccions al Parlament Europeu. Encara en aquest sentit, però, cal no perdre de vista que si això és important en termes de representants polítics (per exemple Ministres), encara ho és més en nivells més tècnics, ja que al cap i a la fi solen ser els nivells subministerials els qui negocien de debò a Brussel.les, i és precisament en aquests nivells on la sensibilitat plurinacional és més dèbil.

En resum: el debat no és menor, cal entrar-hi amb valentia; millor anar junts que dividits (encara ens queda molt de trajecte per recórrer plegats abans no haguem de decidir si ja en tenim prou amb un Estat federal o si convé anar cap a la independència); i finalment, no oblidem que el terreny de joc clau transcendeix en molt l’àmbit espanyol, i es diu Unió Europea.

NOTA FINAL: per cert, que per tal que els trens funcionin, i funcionin bé, ens cal un veritable ‘Pla Ferroviari Catalunya 2014‘.

Font foto: El Punt

Ahir vaig ser tot el dia a València convidat pels amics i amigues de Compromís (IPV, Verds Esquerra Ecologista, Bloc, …), i a petició de diverses entitats ecologistes i socials preocupades per la continuada manca de respecte que el Govern de la Generalitat Valenciana mostra una i altra vegada pel territori, el medi ambient i el desenvolupament sostenible de la comunitat. Així doncs, vaig tenir ocasió de reunir-me primer, al matí, amb diverses entitats preocupades per com s’està duent a terme la implementació del pla eòlic. A la reunió i eren també presents Isaura Navarro (diputada al Congrés, IPV) i Enric Morera (diputat a les Corts Valencianes, Bloc). Les entitats eren (segueix…)

l’Associació pel Desenvolupament Eòlic Sostenible (ADES), Acció Ecologista, Societat Espanyola d’Ornitologia (SEO/Birdlife), Societat Valenciana d’Ornitologia, Coordinadora d’Estudis Eòlics del Comtat. De la reunió em va quedar molt clar que aquestes entitats no s’oposen a l’energia eòlica i que és evident que la consideren prioritària per davant d’altres fonts energètiques més contaminants o menys sostenibles. El problema, però, és triple: primer, el fet que s’hagi fet el pla eòlic sense comptar amb un mapa de vents de la zona, segon, que s’ubiquin els molins no en funció del vent sinó de si els terrenys són de titularitat pública (i per tant més barats per a l’administració), i tercer, que malgrat que existeix una sentència del Tribunal de Luxemburg que reclama que s’estableixi una millor i major definició de les zones ZEPA (Zones Especials de Protecció de les Aus), aquesta definició s’està fent més pensant en no contravenir les decisions ja preses sobre la ubicació del pla eòlic quan hauria de ser a la inversa, que el pla s’adaptés a un mapa de zones ZEPA establerta amb criteris ornitològics (de fet, és certament sorprenent que per definir el mapa ZEPA hagin consultat el Departament d’Indústria). Tot plegat comporta la vulneració d’almenys quatre directives europees: Hàbitats, Aus silvestres, la relativa l’avaluació d’impactes ambientals, i la de l’accés a la informació ambiental, per la qual cosa vaig assumir el compromís de presentar nous requeriments a la Comissió Europea.

La segona reunió la vàrem tenir amb la gent de Per l’Horta. Allà vaig constatar el greu risc que pateix en aquests moments la magnífica Horta valenciana degut a la desmesura urbanitzadora de les autoritats valencianes. I especialment coratjosa em va semblar l’actitud d’alguns dels propietaris resistents que, malgrat les dures condicions amb les que es veuen obligats a treballar, segueixen defensant que aquest espai ha de seguir essent això, Horta, i no un camp d’apartaments. També aquí hi ha vàries línees d’actuació a escala europea que s’hi poden engegar, com per exemple apel.lar als aspectes que la reforma de la PAC planteja com a defensa de determinats cultius quan aquests tinguin una funció social i paisatgística important.

Finalment, la tercera visita la vàrem fer a la ubicació del què hauria de ser el futur circuit urbà de la Fòrmula 1, aquesta malaltissa obsessió de Camps, gens justificada socialment (no comportarà cap benefici a la zona on s’ha d’ubicar, i en canvi sí molts enutjos), i encara menys justificada econòmicament i ecològica. També aquí són diverses les normatives europees que s’han vulnerat i s’estan vulnerant, com per exemple la relativa a dur a terme estudis ambientals. En aquest sentit la postura de la Conselleria no podria ser més cínica ja que argumenta que aquests informe són innecessaris ja que no es tracta d’un circuit permanent. Especialment preocupant és el fet, a més, tal i com ens exposava la gent de Fòrmula Verda, que una part de la pista ocupa terrenys de l’antiga llera del Turia, catalogada com a zona verda i classificada en el PGOU com a parc metropolità, per la qual cosa queda exclòs que s’hi pugui construir infraestructures de transport motoritzat com el circuit.

En definitiva, la visita em va servir per adonar-me que València segueix essent víctima d’un cúmul de despropòsits ambientals i socials  enorme sota la peculiar política del ‘tot s’hi val’. Em temo però que, mentre hi governi qui hi governa, serà molt difícil que les coses canviin. És per això que urgeix un canvi de color en la Generalitat Valenciana quan més aviat millor la qual cosa reclama, així mateix, d’una entesa entre les formacions polítiques a l’esquerra del PSPV que, des del meu punt de vista, té en el Compromís un bon punt de partida. Es tracta d’adonar-nos que aquí no hi sobra ningú dels qui vulgui ser-hi, més aviat hi falta gent. Caldrà veure si entre totes i tots son, som, capaços de consolidar aquesta aposta i capgirar la deriva destructiva que l’actual govern està liderant.

Foto: Traçat del futur circuit urbà de Fòrmula 1 de València. Font: Sportpresse Gmbh

La reforma del sector del vi i la regulació dels drets de plantació tornen a ser des de fa uns mesos a l’agenda política europea. La preocupació dins el sector és més que evident. Ara fa pocs dies, per exemple, vaig tenir el plaer de conèixer un projecte ben interessant de producció i el.laboració de vi amb criteris ecològics, a El Priorat. Es tracta de Mas Sinen (veure foto), el.laborat per Burgos-Porta, a Poboleda. La qualitat del vi, em permeto afegir, era excel.lent, i l’entusiasme de Salvador Burgos, el responsable del projecte, del tot contagiós. Però a banda d’això, la seva preocupació pel què fa al futur era també manifesta, i certament justificada. També els amics Francesc Pané, diputat per Lleida, i Bernat Vilarroya, regidor a Vilafranca del Penedès em fan avinent la seva preocupació a través de diferents notes. El tema és, des de la perspectiva catalana, altament important. Des del meu punt de vista hi ha, entre molts d’altres, tres aspectes estratègic que cal tenir clars a l’hora d’enfocar aquest assumpte: En primer lloc, que (segueix…)

en el marc del ja tradicional enfrontament marca vs denominació d’origen, personalment em decanto clarament per potenciar la segona.

Tant des del punt de vista del cultiu de la vinya, com pel què fa a les possibilitats de competir en un mercat internacional cada vegada més ‘globalitzat’, considero que la clau per a un país com el nostre passa, precisament, per potenciar les D.O. enlloc de les grans marques.

Ara que fins i tot la Xina comença a entrar al mercat, són aspectes com la qualitat i la garantia vinculada a la D.O. les que penso que poden ajudar millor a garantir que el sector de la vinya i el vi catalans podran seguir mantenint el seu espai, tant localment com internacional.

El segon aspecte important té a veure amb quines han de ser les línees prioritàries pel què fa a les ajudes públiques, les quals, penso, haurien d’encaminar-se fonamentalment cap a la modernització i promoció de la producció de viticultors i cellers catalans.

Finalment, en tercer lloc, cal afrontar la qüestió de com gestionar els excedents. En aquest sentit considero fonamental tenir en compte el gran desequilibri que cada vegada més existeix entre un sector agroindustrial creixent i els viticultors. De fet, els temors a que la desaparició entre 2015 i 2018 dels drets de plantació dels viticultors comporti acabar amb l’única eina que permet frenar la concentració a mans de l’agroindustria preocupa a una part important del sector, lògicament. Per això copnsidero important tenir en compte els arguments que ens aporten gent com en Jordi Cuyàs o la Unió de Pagesos (ambdós a continuació).

QUI HI GUANYA AMB LA SUPRESSIÓ DELS DRETS DE PLANTACIÓ? (per Jordi Cuyàs i Soler, a 3 de vuit, 21/12/07)

Des de fa anys, els portaveus de les empreses elaboradores de qualsevol tipus de vi estan pressionant a la Comissió Europea per que es liberalitzi la plantació de vinya, de manera que es suprimeixi l? actual normativa que impedeix que s?augmenti el nombre d?hectàrees plantades a menys que compris el dret de les que ho estan en un altre lloc, a fi d?evitar tenir més excedents. Aquesta situació és la que tradicionalment ha donat una certa força al sector pagès a l?hora de negociar amb els elaboradors, tot i les dificultats que han tingut sempre els pagesos. Ara, amb l?excusa de millorar el sector, han aprofitat el conjunt de mesures per fer entrar aquest clau per la cabota i, si bé s?ha allargat uns anys aquesta liberalització, abans de deu anys serà una realitat. Però, que té a veure això amb la millora del vi? Algú entén que durant tres anys es pagui per arrencar vinyes i després es puguin plantar les què es vulguin? Qui les plantarà, si no hi haurà cap força per que et comprin el raïm? Lògicament les plantaran les empreses elaboradores, principalment les grans, que ja ho estan fent, però ara amb limitacions i pagant drets i després ho podran fer on vulguin i amb la quantitat que vulguin. Penso que aquesta situació és doblement preocupant pel Penedès, ja que les empreses compradores de vi o raïm plantaran el què necessitin (que ja han començat a fer) i poden deixar sense cap expectativa als pagesos. Per altra banda, i amb l?argument del canvi climàtic, aquesta plantació es podrà fer en qualsevol lloc emparat amb les denominacions cava o Catalunya i, tot continuar embotellant al Penedès, posar la comarca a punt per fer-hi qualsevol requalificació, deixant en intent l? actual esforç de planificació territorial. És normal que els elaboradors hagin pressionat per canviar les regles del joc dels pagesos? És normal que els poders públics els hagin fet cas? Algú trobaria normal que els pagesos pressionessin per variar les regles del joc dels elaboradors, com que haguessin de construir en sòl edificable, no es poguessin beneficiar dels ajuts per l?agricultura, etc.? Doncs potser seria hora de que per guanyar uns no calgués ensorrar als altres.

Sobre aquest mateix assumpte, adjunto també la postura d’Unió de Pagesos (és aquesta).

Foto: vinyes de Mas Sinen, al Priorat. Font: bodegas.turispain

La situació a Kènia després de les frustrades eleccions del passat desembre no para d’empitjorar. La violència s’escampa i, malgrat les pressions internacionals (veure la petició de l’Alt Representant de la UE per a la PESC, Javier Solana), les propostes i els lideratges que haurien de permetre aturar-la són absents. És per això que en el marc de l’actual clima de confussió, caos i desordre trobo interessant escoltar una de les veus que, potser, podria permetre obrir alguna escletxa cap a una reconducció constructiva de la situació. És el clam de Wangari Maathai, Premi Nobel de la Pau, fundadora del GreenBeltMovement (http://www.greenbeltmovement.org)  i fins fa poc parlamentària per la regió de Tetu. El publicava dilluns passat a The Guardian (segueix…)  

Kenya: Time to show greatness by Wangari Maathai 

Kenya’s politicians must take the lead in bringing an end to violence. If not, they risk a terrible legacy  

Wangari Maathai 
Monday January 7, 2008 
The Guardian  

The situation in my country, Kenya, is shocking and dangerous. We must act to end the violence and senseless killings, which erupted after the announcement by the Electoral Commission of Kenya (ECK) that President Mwai Kibaki had won the presidential elections. It is important to understand that there has been longstanding underlying discontent and mistrust between some ethnic communities, which has been fed by generations of politicians.  

The current political situation had its genesis when President Moi stepped down in 2002 and anointed Uhuru Kenyatta as his successor. Senior politicians who hoped to succeed Moi decamped from his party and joined in opposition with Kibaki, creating the National Rainbow Coalition (Narc). In December 2002, Kenyatta was defeated and Narc came to power with Kibaki as president.  

In opposition, Narc’s two constituent groups had signed an agreement to share power when victory was secured. This was not honoured, and deep disappointment and discontent led to divisions. In 2005, these caused the defeat of a government-backed draft constitution. In the 2007 election, the Kibaki-led camp campaigned as the Party of National Unity, while the other camp, led by Raila Odinga, became the Orange Democratic Movement (ODM). Both were strongly backed by their ethnic communities, with deep mistrust on either side.  

Before the results were announced, claims of rigging and irregularities were widespread among ODM supporters; at least one electoral commissioner also raised this charge. After Kibaki was declared the winner, the ODM claimed it had been robbed of victory, and election observers (local and international) also admitted irregularities. When Kibaki rejected ODM demands to step down, members of communities that mainly supported the party turned on those communities perceived to have voted for Kibaki. These have included the Kikuyus, Kisiis and Luhyas. Hundreds of people have been killed and thousands displaced, and properties have been burned and looted.  

There is frustration among ODM supporters because they believe victory was denied them. We now have a great divide in the country that can only be resolved through truth and reconciliation. Given the admission from the ECK chairman that the election tallying process was irregular, we should have the votes recounted by an independent body, or we should rerun the elections. To expect Kenyans to accept the flawed results would be unfair and undemocratic.  

An equally important step is for the two leaders to engage in dialogue. It is challenging for some to exercise restraint, but greatness is demonstrated at times like this. The country’s future depends on how the ODM leadership shapes its reactions and how the government responds. We need political maturity and respect for our laws.  

Part of the way forward could also be a power-sharing arrangement, which should be constitutional and put in place by parliament. It would allow the political and economic affairs of the country to return to normality within the shortest possible time.  

Even as political leaders play their role, citizens should refrain from violence. All 42 communities in Kenya are bound by geography and history to live as neighbours. Killing, destroying property and displacing our brothers and sisters creates a legacy that will haunt our children and their children. 

Let us stand up for each other, irrespective of our ethnic backgrounds and political persuasions. Injustice to one is injustice to all of us. If we, individually and collectively, are not the conscience of our country, then who is?  

·Wangari Maathai, the 2004 Nobel peace laureate, was MP for Kenya’s Tetu constituency from 2002-07 greenbeltmovement.org

Foto: Odinga (esquerra) ha acusat Kibaki de frau electoral. Font: BBC

El meu company de Grup, Bart Staes, eurodiputat pels Groen! (verds flamencs), m’envia la fotografia adjunta amb l’explícit comentari següent: ‘comprendre la Belgique en une photo … no comment’. I és que, efectivament, la situació per aquestes latituds és força incerta.

Font foto: desconeguda

En apunts anteriors he comentat amb preocupació com algunes de les actituds dels nous estats membres de la UE, especialment en temes de política exterior i drets fonamentals, estaven posant en qüestió els pilars comunitaris fonamentals. Un exemple especialment significatiu d’aquesta preocupació és el proposta dels EUA de construir un escut antimíssils amb suports a Polònia i Txèquia (veure, per exemple, Aspectes vells i nous de la guerra freda (per Pere Vilanova, 17/07/07) ; Escut antimissils a Europa: ens trobem davant d’un retorn a la Guerra Freda?). No obstant, i sortosament, sembla que el relleu al govern polonès (així com, no ens enganyem, la previsible mudança que viurà pròximament la Casa Blanca) han fet, almenys, que el projecte quedi congelat (veure notícia segons Ana Carbajosa, a El País). El motiu, sembla, és doble: (segueix…) 

En primer lloc, la substitució d’un dels bessons Kaczynski per un nou govern lliberal encapçalat per Donald Tusk ha comportat, entre d’altres, un reacostament de Polònia envers la UE i Rússia, sempre, però, intentant no ofendre Washington (veure comentaria la BBC), i per l’altra, el més que previsible canvi de color polític a la Casa Blanca fa que, davant la possibilitat que la nova Administració optés per no tirar endavant el projecte (recordem l’altíssim cost econòmic que suposa, així com les conseqüències geoestratègiques que comporta), el govern polonès hagi optat per esperar i no assumir, de moment, l’elevat cost polític que certament comportaria aquesta decisió. Només faltaria, diuen, que ara nosaltres assumíssim aquest cost i que després no es fés l’escut.

Toca ara veure si aquesta decisió de congelar el projecte és merament temporal, o serà definitiva.

Sigui com sigui sembla que bufen nous vents provinents de llevant. Benvinguts siguin.

Foto: El Primer Ministre polonès, Donald Tusk. Font: AFP/BBC  

Camí de l’aeroport escolto per ràdio que l’eurodiputat Ignasi Guardans ha presentat una denúncia contra un guàrdia civil per fer-li treure les sabates en passar pels controls de seguretat. En arribar a l’aeroport adquireixo els diaris i constato que diversos en parlen, tot i que el que hi dedica més espai és El Periódico (que a més premia Guardans amb una merescuda fletxa verda cap amunt). El cas és, segons que comenten diversos mitjans, que Guardans ha presentat una denúncia contra un vigilant de seguretat i contra un guàrdia civil que el van obligar a descalçar-se sense recolzament legal per fer-ho i que ho van portar a terme, a més, com a represàlia per haver informat dels seus drets altres passatgers. "Ara seràs tu el que es traurà les sabates, llest", sembla que li va etzibar l’agent de seguretat. No vaig presenciar els fets, és cert, però tinc prou coneixement sobre com funcionen els serveis de control dels aeroports, i sobre com les gasten alguns dels seus efectius (no tothom, cal dir) com per pensar que, efectivament, de denúncies com la de’n Guardans n’haurem de veure més sovint. La descripció dels fets inclou, a més a més, la dosi habitual de prepotència (segueix…)  

que algunes vegades fan servir alguns responsables de seguretat, sigui aquesta privada o pública. I és que, de fet, resulta especialment greu que, sabent que els motius de les queixes de Guardans (és a dir, que no estem obligats a treure’ns les sabates a no ser que duguin peces metàl.liques que facin sonar el detector) eren correctes, l’actitud dels responsables de seguretat hagués estat la que va ser, és a dir, venjativa.

El cas, insisteixo, no és aïllat, passa cada dia, i afecta tothom, tot i que la transcendència pública és lògicament major quan la ‘víctima’ és un personatge conegut.

És cert que no he conegut encara cap aeroport en què el nivell de vexacions de tota mena, així com de prepotència i de mala educació demostrada pels serveis de seguretat arribi als nivells estratosfèrics del de Miami, escala sovint obligada quan es viatja a Amèrica Central. Però de vegades penso que a Barcelona o a Madrid la situació no se n’allunya massa.

Certament cada cas és diferent, i potser és cert també que no cal arribar a determinats extrems en la resposta (de vegades la prepotència l’exerceixen determinades ‘personalitats’ que, a més a més, es creuen exempts d’haver de sotmetre’s a certes normes bàsiques i comprensibles que sí ens afecten a la resta de mortals). Però en el cas de la denúncia interposada per Guardans, i basant-me en els fets relatats per diferents mitjans, penso que sí hi ha una bona base per tal que, almenys, s’obri una investigació i es modifiquin algunes actituds, tant del personal que atén als punts de control com de les autoritats que estableixen les normatives a complir en aquests punts.

I és que el problema de fons existeix, i no el podem negar. El fet que sovint aquesta mena de situacions ens enxampi amb la pressa d’haver d’agafar un vol fa que sovint ens quedem amb el record de la mala estona passada, però que no anem més enllà. Fins que ens hi tornem a trobar. I és per això que trobo especialment pertinent que, havent-se trobat en aquella situació, n’Ignasi Guardans, que a més a més és Doctor en Dret, hagi interposat la pertinent reclamació, la qual, recordem-ho, es fonamenta en la vulneració de diversos articles del Codi Penal (p.e. 534.2 i 542).

A banda de l’aspecte puntual de l’actitud d’aquest agents, però, l’afer s’enmarca en un context molt més ampli com és el fet que sembla que s’està ‘normalitzant’ una certa tendècia paranoide, camuflada darrera d’una aparent necessitat de millorar la percepció de seguretat, però que al final no és sinó un cúmul de mesures que enutgen i fan més incòmoda la vida dels ciutadans i ciutadanes, sense que hagi estat encara suficientment justificat establir determinades mesures.

I és que considero que és perfectament compatible establir determinades mesures de control, necessàries, com no, per tal de garantir la seguretat, sense que això vulgui dir necessàriament que les persones que viatgin es vegin sotmeses a continuades vexacions i agresions verbals de tota mena per part del servei de seguretat, ja sigui aquest una empresa privada o la Guàrdia Civil (que, per cert, moltes vegades ni tant sols entenen el català malgrat estar operant a Barcelona).

El debat no és nou, i al Parlament Europeu l’hem tractat abastament (veure, entre d’altres apunts, els següents: Mesures antiterroristes: la UE vol imitar els EUA, i això preocupa, i molt ; Estrasburg (plenària): de nou el tema dels líquids als avions, entre d’altres ; Normativa sobre líquids: el risc d’un despotisme il.lustrat de les institucions europees ; Líquids, secrets i democràcia europea ).

Amb n’Ignasi Guardans, malgrat formar part de dues famílies polítiques diferents, fa temps que coincidim en diversos fronts en el marc de la nostra activitat parlamentària, un d’ells el dels drets i llibertats. L’assumpte dels líquids a les cabines dels avions n’és un bon exemple, com ho és també l’afer del vols de la CIA.

Des d’aquí, doncs, vull felicitar Ignasi Guardans per la seva oportuna, valenta i penso que justificada decisió de presentar denúncia, tot afegint que, com hem fet en anteriors ocasions, seguirem treballant conjuntament amb tantes i tants d’altres col.legues (cada cop en som més) per tal que determinades mesures que no són gens justificades en termes de seguretat real, i que en canvi resulten molt enutjoses per a la ciutadania, siguin revisades i corregides. 

Foto: Ignasi Guardans. Font: DW-World.de

Començo la setmana amb un repàs a diversos mitjans i hi trobo diverses perles altament interessants. La primera, entrevista a en Joan Herrera a El Periódico (‘En l’àmbit econòmic en Zapatero ha sigut molt continuïsta del PP‘). L’entrevista confirma el perfil clar, contundent, i d’alternativa de’n Joan, i posa de manifest com els riscos d’un Zapatero amb majoria absoluta o que pacti amb CiU i PNV són altíssims per a qui creiem i defensem una Catalunya d’esquerres i ecologista. Un Joan Herrera enfortit a Madrid és una garantia de major exigència cap al govern estatal. L’entrevista a en Joan contrasta amb la de la seva companya de quinta, i ara Ministra i també candidata, Carme Chacón, a El Punt (Amb una majoria més àmplia sobre el PP, Rodríguez Zapatero hauria anat més lluny). (segueix…)

Altres lectures interessant són les perles europees de’n Narcís Genís a El Punt, en la seva columna ‘Claus de la Unió Europea’, la qual procuro no predre’m cap dilluns i que avui titula ‘Xipre i Malta passen a l’Euro‘.

Entre els articles d’opinió destacaria el que divendres publicava a El País, Joan B. Culla i Clarà, titulat Y ellos se juntan, i que fa referència al fet que tres personatges d’ideologies aparentment tant divergents com Chevenèment, Aznar o Handke s’hagin manifestat coincidents en oposar-se a la independència de Kosova. També a El País, però publicat avui dilluns, destaco l’article de Joshka Fischer, antic Ministre d’Afers Exteriors alemany i històric dirigent dels Grünen. L’article duu per títol Afganistán y el futuro de la OTAN. A grans trets l’article aporta algunes idees interessants, i coincideixo amb el fet que la situació a l’Afganistan s’ha d’estabilitzar amb més presència internacional, també europea. El problema, però, és que la missió ‘Llibertat duradora’ impulsada pels Estats units genera més que confusió i fa que les tasques de rehabilitació postbèl.liques, necessàries i urgents com són, quedin contaminades per una herència mal gestionada com és la intervenció post-11 de setembre. En aquest sentit discrepo de la idea exposada per Fischer segons la qual "…la guerra en Irak se basó en concepciones infundadas, la de Afganistán era algo necesario e inevitable, porque fue allí donde se originaron los atentados terroristas del 11 de septiembre de 2001". Per a mi, ambdues intervencions parteixen d’una lògica similar, inacceptable en qualsevol cas.

Encara a El País vull destacar el reportatge d’Emilio de Benito que publiquen al suplement Vida y Artes en què es repassa la situació actual de l’homofòbia després de les reformes legislatives dels darrers temps. El titular és prou explícit –Leyes sí, homofobia también-, però el subtítol encara ho és més –España es el país más avanzado en derechos, pero el rechazo a los gays permanece entre jóvenes-, i en ell es posa de manifest que les lleis, per bé que necessàries, són insuficients per elles mateixes, i que la lluita contra determinats estereotips i prejudicis és més complexa i llarga.

I, per acabar, una nova perla d’humanitat provinent d’oceans llunyans: les reflexions d’Albert Bargués, Las lágrimas me salvaron. Bargués és el patró de l’Educación sin Fronteras i participa en la Barcelona World Race. Actualment es troba a les portes de creuar el mític cap d’Hornos (55º 59′ S), i d’abandonar així les temibles aigües del Pacífic per tal de posar ja proa cap a Barcelona.

Foto: Joan Herrera. Font: Elisenda Pons/El Periódico.

Recupero un article de Jordi Sánchez, persona
a qui segueixo i llegeixo de fa temps, i amb qui coincideixo molt sovint en
moltes de les opinions que exposa, sobretot quan parla de model d’Estat. L’article,
publicat a El Pais, s’emmarca en l’actual debat sobre els reptes del federalisme com a proposta d’articular l’Estat.

Vacío federalista, per Jordi Sánchez
i Picanyol (El País, 31 de desembre de 2007)

Afirmar que el federalismo nunca ha
tenido en España un arraigo sólido y profundo no es ninguna novedad.
Evidentemente, la derecha española ni por asomo se ha acercado al federalismo.
Ya costó lo suyo que en su momento aceptaran el título VIII de la Constitución,
que sienta las bases del Estado de las autonomías, el cual utiliza algunas
técnicas vigentes en Estados federales, pero dista de ser un modelo federal. En
la izquierda las cosas no han ido mucho mejor para las tesis federalistas. El
jacobinismo parapetado (segueix…)

en un discurso en clave territorial
o redistributiva hacia las regiones menos desarrolladas ha sido la tónica
dominante que ha ahogado cualquier pretensión federalista de calado, entre
otras cosas porque ha hecho creer que solidaridad y federalismo plurinacional
eran incompatibles.

En verdad, con salvedad de las
voces procedentes de Cataluña, el federalismo en España ha sido el gran ausente
del debate y las propuestas políticas. La izquierda y el centro izquierda a lo
más que han llegado es a utilizar para algunas de sus estructuras orgánicas
terminología federalizante, pero de ahí no se pasa. Y lógicamente, ni el nombre
hace la cosa ni el programa ni la práctica política responden a ningún
principio federal. Pero si todo esto ya era así desde los inicios de la
transición, con el desarrollo de la democracia el federalismo se ha ido
diluyendo hasta resultar ilocalizable en las propuestas políticas sobre el
modelo de Estado que los grandes partidos han puesto encima de la mesa.

Probablemente nunca como hasta
ahora el PSC había percibido la soledad federalista en la que se encuentra o,
si se prefiere, el vacío en el que caen sus propuestas federalistas. Hasta que
Maragall alcanzó la presidencia de la Generalitat, el PSC vivía en una
incomodidad relativa el vacío federalista del PSOE. Quizá porque la disputa con
CiU a lo largo de más de dos décadas y la incapacidad socialista de arrebatarle
la mayoría para gobernar hizo que las bases federalistas del PSC, sin
desaparecer, tuvieran un protagonismo menor. Quizá porque muchos de los
dirigentes socialistas catalanes creían saber que abanderar propuestas
federalistas desde la oposición en Cataluña podía aproximarlos a CiU en sus
reivindicaciones ante el Gobierno central y tensionar las relaciones que el PSC
mantenía con el PSOE.

De esa incomodidad relativa se pasó
a unos años (desde finales de la década de 1990 hasta mediados de la actual)
donde no sólo el PSC alzó la bandera federalista y la del autogobierno, sino
que algunos de sus dirigentes fueron más lejos que nunca en sus propuestas de
reforma constitucional. Eran los años en que el PP y CiU sellaron una alianza
que dejaba mucho territorio libre para recorrer al catalanismo de izquierdas.
Fueron los años en que el PSOE purgaba en la oposición los excesos de poder
cometidos y Maragall y el PSC eran de las pocas bazas desde las cuales se podía
infligir una derrota a la derecha. Fue el periodo en que el socialismo en
España construía un nuevo liderazgo, un relevo generacional en toda regla, que
desde Cataluña se creía, primero, que se apadrinaba y, segundo, que respondería
favorablemente a las tesis federalistas del PSC.

La imagen de Zapatero en el balcón
del Palau de la Generalitat el día que Pasqual Maragall tomó el relevo en la
presidencia del Gobierno catalán a Jordi Pujol fue, sin duda, el momento álgido
de las expectativas de los federalistas catalanistas del PSC. Fue el instante
mágico en que se creía que el momento de influir en el PSOE y acelerar en éste
su apuesta federalista había llegado. Después vinieron las promesas de Zapatero
y ese juego de seducción que el líder socialista español desplegó tan
hábilmente hasta poco después de su victoria electoral. Quizá la capacidad de
arrastrar desde el PSC al PSOE hacia el federalismo habría sido mayor si
Zapatero no se hubiera alzado con la victoria el 14 de marzo. La derrota del PP
devolvió al PSOE de manera progresiva a las actitudes que ya había tenido el
Ejecutivo de González. Las promesas de Zapatero se fueron diluyendo y las
apuestas de reforma del Estado que parecía compartir la nueva dirección
socialista antes de la victoria de Zapatero se quedaron simplemente en un
proceso consecutivo de reformas estatutarias, sin duda por el empeño del
Gobierno de Maragall y el Parlament, pero en el que el PSOE no se distinguió
del PP si nos debemos atener a la literalidad de las reformas de aquellas
comunidades gobernadas por unos o por otros.

Es cierto que fue brutal la
agresividad verbal del PP contra el Estatuto catalán y contra lo que ellos
definían como una política encubierta de Zapatero de transformación del Estado
de las autonomías. Pero no es menos cierto que Zapatero y su equipo declinaron
cualquier oportunidad para hacer pedagogía del federalismo y la
plurinacionalidad. Y con ellos, la izquierda intelectual y cultural española.

El PSOE y la izquierda española
conllevan el federalismo y la realidad plurinacional, pero no la sienten como
propia. Por eso consideran una deslealtad con el proyecto socialista algunas de
las propuestas y actuaciones del PSC. El drama para el PSC es que estamos ante
un nuevo PSOE, con una generación que tiene por delante como mínimo una década
larga para seguir asumiendo el poder. Un equipo y una generación que a priori
era la esperanza blanca para que las propuestas federalistas impulsadas por el
PSC fructificaran en el PSOE.

En España no hay muchos más federalistas
que los federalistas catalanistas. Y sus posibilidades de éxito son visibles.
El problema para el PSC es que ahora gobierna él y difícilmente encontrará una
salida que no sea la de la confrontación con el Gobierno central o la renuncia
a sus ideas y principios, y al impulso decidido del nuevo Estatuto. Si no
cambian mucho las cosas, el PSC deberá elegir entre volver a la oposición o
asumir una creciente confrontación con el PSOE. Y si no, al tiempo.

Foto: Jordi Sánchez. Font: CETIB