Següent estació …
ICV va celebrar ahir una jornada de reflexió sobre el model d’Estat. A banda de la participació de Joan Herrera, Joan Saura i Jaume Bosch, hi van haver també intervencions ben destacades com les de Miquel Caminal, Jordi Sánchez, Miquel Pallarès, Carles Viver Pi-Sunyer, o Maite Vilalta entre d’altres. A banda de les conclusions específiques de la jornada que seran publicades degudament (i que de fet serviran per acabar de polir el programa electoral de cara a les generals) voldria aquí esmentar tres elements que considero importants. Primer, el sol fet que es fés la jornada, que es debatin aquesta mena de temes
en el si d’ICV, que s’afronti sense embuts la qüestió nacional i el
model d’Estat, (segueix…)
ja és de per si un gran què, i posa de manifest que aquest no és un debat del qual ens en puguem amagar, sinó que l’hem d’encarar amb valentia, cadascú des de la seva sensibilitat, com no.
Segon, tal i com posen de manifest des de la Plataforma pel Dret a Decidir, trobo que un dels grans reptes actuals és ser conscients que tant federalistes convencionals, com federalistes plurinacionals, confedereralistes, partidaris d’un estat lliure associat, o independentistes, tenim un llarg trajecte encara per recórrer plegats. No té sentit que cadascú esperi el seu tren, aquell que va directament, i únicament, al seu destí, per pujar-hi. Serà molt més efectiu, trobo, que tenint clar totes i tots que ens trobem en una estació de trànsit (Estat de les Autonomies), pugem tots a un mateix tren assumint que aquest tren pot tenir diferents aturades en el seu trajecte. Un cop serem a cadascuna de les aturades ja decidirà cadascú si vol seguir endavant o baixar-hi. Però el cas és que som tan lluny encara ni tan sols de la primera estació (federalisme) que trobo absurd que ens quedem tots a l’andana esperant aquell tren que vagi directament a un destí que voldríem més llunyà. A la jornada hi havia gent amb aspiracions molt diverses: des de la figura d’avançar cap a un Estat federat dins d’un Estat federal (Caminal) fins a la independència (Sánchez), passant per l’aposta per un Federalisme plurinacional (Herrera, Saura). La meva postura és: d’entrada pujar al tren cap a un federalisme plurinacional, però sense renunciar de partida a seguir endavant un cop arribi el moment.
Finalment, la tercera de les idees és que no podem obviar el marc europeu actual i futur. De la mateixa manera que no crec que les independències de Kosova, Bòsnia, Montenegro, Eslovènia,… amb les quals estic d’acord i a les quals he donat suport des de fa temps, puguin ser considerades com a models a tenir en compte per realitats com la nostra, sí considero que hi ha d’altres contextos, com Bèlgica o Escòcia, que cal tenir molt presents per tal de dur a terme una aproximació en clau europea pel què fa a la redefinició dels Estats-nació clàssics. En aquest sentit, cal també tenir presents que en el marc del procés de construcció europea alguns governs estan tendint cap a la restatalització i enfortiment dels Estats amb un criteri merament defensiu, cosa en la qual, em temo, coincideixen PP i almenys una part ben important del PSOE. Això no només va en contra del propi projecte europeu, sinó que sobretot afecta aquells estats descentralitzats que, com l’espanyol, compten amb regions amb capacitat legislativa. Així mateix, és comprensible que davant de la consolidació del marc polític i institucional europeu, la gent necessiti sentir una major proximitat en relació a les institucions en les quals es prenen decisions que els afecten. Un exemple, entre molts d’altres, seria que Catalunya tingués representació directa en els màxims òrgans de decisió europea, la qual cosa inclou circumscripció pròpia en les eleccions al Parlament Europeu. Encara en aquest sentit, però, cal no perdre de vista que si això és important en termes de representants polítics (per exemple Ministres), encara ho és més en nivells més tècnics, ja que al cap i a la fi solen ser els nivells subministerials els qui negocien de debò a Brussel.les, i és precisament en aquests nivells on la sensibilitat plurinacional és més dèbil.
En resum: el debat no és menor, cal entrar-hi amb valentia; millor anar junts que dividits (encara ens queda molt de trajecte per recórrer plegats abans no haguem de decidir si ja en tenim prou amb un Estat federal o si convé anar cap a la independència); i finalment, no oblidem que el terreny de joc clau transcendeix en molt l’àmbit espanyol, i es diu Unió Europea.
NOTA FINAL: per cert, que per tal que els trens funcionin, i funcionin bé, ens cal un veritable ‘Pla Ferroviari Catalunya 2014‘.
Font foto: El Punt
Raül,
Novament coincideixo plenament amb les teues deduccions. M’alegra veure el debat ideològic intern que porteu a ICV i que, malgrat sentir-te federalista, no tanques les portes per arribar a l’objectiu final de tota nació que és la independència. Jo aposto per un canvi estructural fort de partits polítics com ERC i ICV, els quals podrien forçar si hi hagués voluntat política un canvi substancial al panorama polític català. El PSOE es mostra jacobinista totalment ("cepillao" de l’estatut, il·legalització de federacions esportives, manca de voluntat quant a traspassos, etc.). L’orde polític només el podríem canviar alterant l’espai polític actual, mitjançant una acció unitària d’ERC i ICV, i també moviments com la CUP. Malauradament potser parlo de ciència-ficció, ja que la política és molt complexa i les relacions entre partits també. Malgrat tenir carnet d’ERC, em considero bàsicament militant de la catalanitat. Com a exemple, avui dia a Tortosa les dues persones amb qui tinc més relació i confiança política, una té carnet d’ICV i l’altra de CDC. A més, Raül, amb la ideologia dels polítics espanyols, el federalisme és tan difícil d’aconseguir com l’independentisme, segur. Tant de bo algun dia coincidíssim tots i totes dal del mateix vaixell.
bon diumenge,
emigdi
Per què no demaneu matrimoni amb ERC i per deixar al darrere una promiscuïtat esterilitzant.
Benvolgut Raül,
Entenc perfectament el teu raonament, però crec que la pròpia exposició deixa entreveure clarament les febleses del que expliques. Com pots parlar ‘d’esperar el tren’ i quedar-te tan ample? Justament aquesta és la diferència entre la proposta federalista i la independentista. Si els federalistes aneu esperant ho teniu ben cru…Justament aquest és el problema, l’espera eterna. Com vols agafar un tren si no et posen les vies? Jo no vull quedar-me a l’andana esperant innocentment…I encara menys quena el temps passa inexorablement i la nostra cultura i el nostre benestar s’enfonsen…Fins quan esperareu?
Salut i ànims,
Oriol
Xiquet, sempre estaré amb els que creuen en la llibertat i lluiten per la consecució dels seus somnis i utopies. Sols així la societat avança.
Així que us animo a seguir com fins ara, lluitant aferrissadament per convèncer el PP i el PSOE perquè reformin en un temps raonable la Constitució i transformin l’Estat Espanyol en una república federal. Estic segur que seguireu lluitant-hi com fins ara, aixecant ampolles al Congreso i defensant el federalisme a tort i a dret, perquè sabeu que és perfectament viable i assolible en un termini prudencial.
També t’agraeixo que per una vegada t’adrecis als lectors catalans, encara que ja saps que si a algú has de parlar de federalisme és al poble espanyol. Sinó, si sols t’adreces als catalans, algú de nosaltres pensarà que sols és una entabanada via de contenció de l’independentisme i prou.
jo soc del parer d’un federalisme real, recíproc i d’un estat tranformat. crec fermament en la compatibilitat entre els projectes interdependents de Catalunya, Espanya i Europa, i penso que no ens hem de perdre en les estratègies neosobiranistes del tipus "dret a decidir", precisament perquè en democràcia es decideix sempre, electoralment, mediàticament, políticament i perquè les propostes que requereixen un SI/NO acostumen a polaritzar, fracturar i delirar les relacions socials i polítiques. Penso que ICV ha de ser federalista i republicana sense embuts ni retòriques i als unitaristes i als independentistes se’ls ha de dir que la nostra és una proposta més integradora i del tot millor per el funcionament del país. No cal dir que la variable social és la que determina sempre qui és qui en el ball de les polítiques reals, allí tenim el nostre espai que és d’esquerres i ecologista i el nostre subjecte que són les classes subalternes i el nostre objecte que és el país, i no pas a l’inrevés, com diuen els altres. Salut!
Raül, estaria molt bé que desenvolupessis una mica més aquest apunt d’acord amb tot allò he mirat d’aportar-hi amb la meva lectura. Ja sé que tots fem el que volem amb el nostre bloc i que no ens agrada que els altres ens diguin sobre què hem d’escriure, però la qüestió és de gran interès i cal continuar aquest debat. L’entesa és possible sempre i quan hi hagi diàleg; i no diàleg de sords, sinó integran i rebatent els arguments dels qui pensem d’una altra manera. Com ho veus?
S’ha convertit en un horitzó tan irreal que defensar-lo en les polèmiques polítiques catalanes és poc més que una manera de dissimular el refús personal a l’altra única sortida: la independència.
Potser valdria la pena que els no independentistes passessin d’excuses tan obsoletes a arguments més sòlids, que n’hi ha. Si més no, per apujar el nivell del debat i deixar-nos estar de vols de coloms.