Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Arxiu de la categoria: Política Agrària (PAC, vi, transgènics, ...)

La democràcia europea se la juga, també, en el camp dels transgènics

0

Els governs europeus van votar ahir, en el marc del Consell d’Afers Generals, la proposta de la Comissió Europea d’autoritzar el cultiu d’una varietat de blat transgènic a la UE per primera vegada en 15 anys. Es tracta del TC 1507, de l’empresa Pioneer-Dupont. Fins a 19 estats membres s’han pronunciat en contra d’aquesta autorització, i només 5 l’hi han donat suport (Regne Unit, Espanya i Suècia, Finlàndia i Estònia). Els altres quatre es van abstenir (Alemanya, Bèlgica, Portugal i Rep. Txeca). El Grup dels Verds al PE hem demanat a la Comissió que tingui en compte aquesta opinió majoritàriament contrària i que retiri l’autorització.

En aquest video explico (expliquem, jo només hi poso la veu), per què estem en contra de la política de fomentar els Organismes Genèticament Modificats.

Tal i com recordava en José Bové, vicepresident de la Comissió d’Agricultura del Parlament Europeu i Candidat del Partit Verd Europeu a la presidència de la Comissió Europea : “El Parlement Europeu, la majoria dels Estats membres i un 80% de la ciutadania no volen OGM a la UE, i rebutgen, per tant, el blat 1507 de Pioneer. La situació, en conseqüència, és clara. Malgrat que no hi ha majoria qualificada, l’abstenció d’Alemanya (estranya, incoherent), país que de fet aplica la moratòria a la varietat MON 810 des de fa anys, la decisió correspon ara a la Comissió Europea. És del tot inconcebible que només 5 estats, dels quals dos ni tan sols cultiven pràcticament blat en el seu territori, s’erigeixin en els advocats de Pioneer, la segona multinacional més gran del món de llavors transgèniques ».

Pertoca a la Comissió, per tant, donar una resposta a Pioneer, però els Tractats no l’obliguen a que accepti automàticament els OGM. No es tracta de cap decisió tècnica, sinó política.

En democràcia, la defensa de l’interès general passa per davant de l’econòmic i empresarial. En aquestes condicions, em sembla de rebut que el rol del President de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, consisteix a defensar la majoria de ciutadans i ciutadanes, seguir l’opinió majoritària dels Estats membre i prohibir el blat 1507 de Pioneer. Qualsevol altra postura seria incomprensible, inacceptable i, tal i com també recorda Greenpeace, fins i tot il·legal.

La reforma de la PAC, a debat (per a RTVE, Europa2013) / La reforma de la PAC, a debate (para RTVE, Europa2013)

0
Publicat el 6 d'abril de 2013
Europa 2013 – El debate – Reforma de la PACVer vídeoEuropa 2013 - El debate - Reforma de la PAC
Debat sobre la reforma de la PAC, per a RTVE (Europa 2013), entre Esther Herranz (PP, PPE), Iratxe García (PSOE, SyD) i Raül Romeva (ICV, Verds/ALE) (emès el passat 29 de març de 2013).

Debate sobre la reforma de la PAC, para RTVE (Europa 2013), entre Esther Herranz (PP, PPE), Iratxe García (PSOE, SyD) y Raül Romeva (ICV, Verds/ALE) (emitido el pasado 29 de marzo de 2013).

El Parlament Europeu sembra la llavor d’una PAC injusta i ecològicament insostenible

0

La majoria del Parlament Europeu ha votat avui a favor de les quatre principals propostes legislatives per a la reforma de la Política Agrícola Comuna de la UE (PAC). El vot, malauradament, sembrarà un futur insostenible i comportarà una destrucció del medi ambient, a més de ser manifestament injusta per alguns agricultors i els i les consumidores.

És la primera vegada que el Parlament Europeu podia decidir, al costat del Consell, sobre la PAC, però lamentablement els i les eurodiputades han desaprofitat una oportunitat històrica per reformar la política agrícola i adaptar-la al segle XXI.

Podíem haver acordat una PAC justa i solidària, i no ho hem fet.

La pregunta és: servirà aquesta reforma per tal que les Duquesses de Alba, Nestlés o els Mercadonas de tot Europa deixin de ser els principals beneficiaris de les ajudes públiques en benefici dels petits i mitjans agricultors i ramaders que volen produir amb criteris ambientalment i socialment responsables? I la resposta és, simplement: no.

Per exemple, hauria estat possible limitar les subvencions a 100.000 euros anuals per agricultor, tal i com proposàvem des de Verds/ALE, la qual cosa hauria permès redistribuir 7.000 milions d’euros entre estats membres i agricultors, o fins i tot a 200.000, com proposava el grup dels Socialistes. finalment, però, el límit de pagaments directes als agricultors s’ha establert en 300.000€, una xifra “ridículament alta”, ja que a l’estat espanyol només el 0,16% dels agricultors reben més d’aquests diners per any. L’estalvi que suposa, per tant, iq ue es pot repartir, és mínim.

Això vol dir, simplement, que grans empreses agrícoles que no necessiten el finançament continuaran rebent enormes sumes de fons públics, mentre que es redueixen els que podrien destinar-se a altres àrees de la PAC, en particular per als sistemes que podrien ser utilitzats per promoure una agricultura més sostenible -“greening”-.

En relació a la dimensió ecològica de la reforma, per altra banda, coneguda també com a “greening”, ha quedat tan destenyida que ni tan sols en mereix el nom. Els plans són de caràcter voluntari i estan plens d’exempcions. Tampoc no s’han aprovat les nostres esmenes en favor d’una major rotació de cultius que garantiria la fertilitat del sòl i la reducció de la dependència dels agricultors dels productes químics. I és que una PAC realment verda permetria disminuir els pesticides i els fertilitzants i reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, per establir com a base de la productivitat i la seguretat alimentària, i per millorar la fertilitat de la terra, la protecció de l’aigua i el benestar dels animals. La PAC que ha aprovat el Parlament Europeu no té res a veure amb tot això.

En resum, la PAC privatitza l’escàs pressupost europeu i menysté medi ambient.

Vull recordar que el Grup Verds/ALE havíem presentat nombroses esmenes als quatre informes, amb la intenció de dotar-nos d’una PAC més verda, més democràtica, que restablís el contracte social entre agricultors i ciutadania, més transparent, que garantís un preu just als agricultors, més responsable globalment -eliminant els incentius que fan que les asseguradores entrin en el mercat alimentari- i incentivant la contractació juvenil. La gran majoria de les nostres esmenes han estat derrotades, algunes àmpliament.

Un cop més, les majories parlamentàries han jugat a favor dels interessos d’uns pocs en detriment de l’interès general.

 

 

Font foto: Greens/EFA

El Marroc esdevé el nou hort d?Europa (El Temps, Violeta Tena, 5.03.12)

0
Interessant article en profunditat, de Violeta Tena, per a El Temps, sobre les relacions UE –
Marroc en la vessant agrícola.

El Marroc esdevé el nou hort d’Europa  (El Temps, Violeta Tena, 5.03.12)

El sector agrícola dels Països Catalans encara l’enèsim desafiament: la UE acaba de donar el vist-i-plau a un acord comercial que deixa el camp lliure als productes agrícoles procedents del Marroc. Aquest estat africà confia que el seu programa Marroc Verd, que preveu una inversió pública i privada de 13.000 milions d’euros fins el 2020, transformarà l’actual agricultura pròpia cap a un model intensiu. Mentre els sindicats agraris d’aquí es lamenten per l’impacte que uns productes més barats poden tenir sobre la producció local, el sector de l’agroindústria hi veu una oportunitat d’expandir-se. Dels 55 projectes de Marroc Verd que ja han estat licitats, 16 són gestionats per empreses de l’estat espanyol.

José Ramón Urbán tenia dues passions, fer esport i estar prop del camp. La primera la va convertir en afecció. La segona, esdevingué ofici. Avui té a càrrec sis hectàrees d’horts de cítrics entre els municipis de Xilxes i Fondeguilla, a les quals es dedica en cos i ànima. Algunes són de propietat; algunes altres, de veïns que ja no volen saber res de la “terreta” que van heretar dels seus pares. José Ramón hi cultiva clemenules i navelate, amb una producció anual entre 220.000 i 250.000 quilos. Aquests dies, amb la campanya ja acabada, es dedica a fer caure de l’arbre la fruita que no està en condicions d’eixir al mercat. En una setmana sabrà a quant es liquiden els cítrics que comercialitza a través de la cooperativa. És a dir, sabrà si li surten els comptes de la campanya o no. “En aquest sector –diu– treballem a les palpentes, sense saber si cobrirem despeses o no. La campanya ha estat molt difícil, amb preus a la baixa”, explica. Ell pertany a un col·lectiu, el del sector citrícola valencià, que conformen 250.000 persones, abonades al neguit. “En mandarina, un preu entre 18 i 20 cèntims seria acceptable. Però no crec que hi arribem”, explica. I tot seguit enumera els costos de producció que van encarint el producte des que germina l’arbre fins que la clementina arriba a taula. Preguntat per la qüestió, assegura que la competència amb el Marroc el preocupa. “Si fem les coses adequadament, no ens hauria d’afectar gaire. Ara, una cosa que no pot ser és que partim de condicions de producció diferents. No hi ha problema que s’importe fruita marroquina, però ha d’arribar havent complit les mateixes condicions que ací”, diu aquest citricultor de la Vall d’Uixó. Després enumerar un tirallonga de fitosanitaris impronunciable: “El Lebaycip el van eliminar del catàleg. Hi resten l’Abamectina, el Clorpirifos, el Glifosato…”. 

Com José Ramón, 85.000 persones més dels Països Catalans serien capaços de pronunciar aquesta lletania o una de ben semblant. És la gent que a casa nostra es dediquen a la producció de la fruita i les hortalisses que cada dia veiem als mercats. Ara, el col·lectiu dels pagesos acaba de rebre l’enèsima mala notícia procedent de Brussel·les. El 16 de febrer passat, el Parlament Europeu va aprovar, per 398 vots a favor, 175 en contra i 50 abstencions, l’acord d’associació entre la Unió Europea i el Marroc. El protocol redefineix les relacions que hi havia vigents fins ara en matèria de comerç agrari entre els uns i els altres. Perquè aquest acord estableix unes noves regles del joc pel que respecta a la compra i venda de productes procedents del camp marroquí. A la pràctica, l’acord trasllada a l’àmbit de l’agricultura l’esperit de creixement liberalitzador que d’ençà de la dècada dels 90 defineix les relacions comercials entre la Unió Europea i el Marroc, en detriment de les polítiques més proteccionistes vigents fins ara. Tot plegat s’ha concretat, en l’àmbit estrictament agrari, en l’eliminació o disminució d’aranzels i contingents (ço és, les quantitats màximes d’un producte que es poden exportar a un tercer país. Per a més informació, vegeu el quadre de la pàgina 20). A partir de la pròxima campanya, les empreses marroquines tindran el camp lliure per a inundar els mercats de casa nostra i de la resta d’Europa amb préssecs, taronges, carxofes, llimes, albercocs, melons, pimentons, raïm de taula i síndria: cap d’aquests productes no té limitació d’importacions. L’acord és, segons el comunicat oficial del Parlament Europeu, “un avanç cap a un acord de lliure comerç més ampli”. Per al comissari europeu d’Agricultura de la UE, Dacian Ciolos, “obri oportunitats noves per als nostres productors europeus i facilita el camí per a reforçar realment les nostres relacions amb el Marroc”.

Mai no plou a gust de tothom. La nova perspectiva que s’obri en les relacions agràries entre el Marroc i la Unió Europea és rebut a casa nostra de manera molt diferent segons qui es consulte. Mentre el sector de l’agroindustria i la indústria auxiliar hi veu una oportunitat de fer negoci, els sindicats agraris hi perceben una amenaça. Per als primers, el desenvolupament agrari del país africà és una ocasió per a internacionalitzar-se i exportar el seu know how. Sense anar més lluny, la setmana passada, amb motiu del viatge institucional del president de la Generalitat de Catalunya al Marroc, es va signar un acord de col·laboració en matèria agroalimentària entre Catalunya i el país africà per al període que va del 2012 al 2016. Un total de 23 representants d’empreses del sector formaven part de la delegació que encapçalava Artur Mas. Carles Vicente, responsable d’organització i sectors vegetals de la Unió de Pagesos ho veu clar: “Europa produeix tecnologia i necessita nous mercats per als seus productes. En el fons de tot això que passa hi ha una idea molt clara: els marroquins poden exportar els seus productes, mentre el nord d’Europa pot vendre la seva tecnologia al Marroc”. Siga com siga, una cosa sembla clara: el Marroc va pel camí de convertir-se en el nou hort d’Europa. 

Els sindicats de casa nostra han rebut amb preocupació l’aprovació de l’acord per part del Parlament Europeu. Perquè el nou conveni potser sí que beneficiarà el sector agrari del nord d’Europa, atès que tindran més oportunitats de vendre lactis i cereals, productes de què és deficitari el Marroc. Tanmateix, els agricultors del sud d’Europa queden, amb el nou conveni, molt exposats davant els competidors de l’altre costat de la Mediterrània. La coincidència en productes i temporada, diuen, pot resultar letal per a un sector ja molt debilitat i amb problemes endògens. El risc no és tant que les taronges o els préssecs marroquins inunden els mercats de casa nostra. El perill és, sobretot, que copen els mercats europeus on tradicionalment la producció d’ací ha trobat sortida. Si aquestes darreres dècades han caigut llamps i trons sobre l’agricultura, ara l’entesa Europa-Marroc els deixa un poc més al ras. 

Un sector espremut. Les noves condicions per a competir susciten un especial neguit al País Valencià, on avui hi ha 120.000 explotacions agrícoles. Segons el sindicat AVA Asaja, l’acord comercial es traduirà en l’abandonament de 16.000 hectàrees de terres de conreu –la majoria, de cítrics– i en la pèrdua directa de 200 milions d’euros i uns 640.000 jornals. Per al president de la Unió de Llauradors i Ramaders, Ramon Mampel, “les institucions europees han pres una decisió sense tenir en compte les repercussions en els productors dels països mediterranis i sense establir mecanismes compensatoris”. En vista de la nova situació, totes les fonts sindicals consultades per a fer aquest reportatge coincideixen en una petició: que les remeses procedents de l’altre costat de la Mediterrània complesquen les mateixes condicions que els fan seguir els productors d’ací. Ells, diuen, no s’oposen a l’arribada de productes de fora, però cal que les exigències, quant a condicions de producció, traçabilitat, utilització de pesticides i drets laborals, siguen les mateixes. A més, reclamen més control de les partides que arriben al continent, amb l’objectiu tant de vigilar la qualitat del producte com d’assegurar que no se superen els contingents. “Cal dotar de recursos Frontex, l’organisme de control de fronteres europeu perquè hi haja una vigilància harmonitzada”, apunta Carles Vicente, de la Unió de Pagesos. Ramon Mampel va un pas més enllà i reclama que, “igual com passa als Estats Units amb els cítrics, hi haja un únic port d’entrada”. 

Tampoc les illes Balears, tot i el caràcter insular i un mercat quasi d’autoproveïment, no en restarà al marge. “Habitualment, els productors de la península, quan –pel motiu que siga– tenen un producte que no poden col·locar al mercat continental, l’exporten als mercats insulars a preus rebentats i enfonsen el producte autòcton”, explica Mateu Morro, coordinador de la Unió de Pagesos de Mallorca. Ara, diu, temen que la competència dels productes de fora alimente i agreuge una manera d’actuar que perjudica al remat els pagesos balears.
En darrera instància, explica el coordinador de la Unió de Pagesos de Mallorca, l’acord entre la UE i el Marroc significa “la deslocalització de la producció agrícola”. “Hem donat ajuts públics al Marroc perquè s’hi puguin posar l’aigua, perquè disposin d’infrastructures i es pugui desenvolupar –rebla el català Vicente–. Però resulta que són empreses d’aquí que es desplacen al Marroc per a produir allà i estalviar-se de pagar els costos socials. És la deslocalització de l’agricultura!”

Verdures ‘low-cost’. Però realment el Marroc va pel camí de convertir-se en el rebost d’Europa? Afirmar-ho o negar-ho amb rotunditat és difícil, però la proximitat geogràfica amb el vell continent, unida a una política de veïnatge comuna que data del 1995, són factors que hi juguen a favor. El país que regeix Mohàmmed VI ha fet una aposta decidida per a convertir l’agricultura, fins fa poc escassament desenvolupada i amb infrastructures precàries, en un generador de riquesa. Es tracta de passar d’una agricultura tradicional a una d’intensiva. A la crida hi han acudit empreses marroquines, però també conglomerats agroalimentaris que han vist que al Marroc hi ha camp per a córrer. “Es trasllada al Marroc l’agricultura hipertintensiva, que a Europa no ha arrelat, i ara és en revisió”, adverteix Paul Nicholson, president de Grain, una ONG internacional que treballa en l’àmbit dels petits agricultors i la propietat de la terra. “És ben simple: es tracta del model d’Almeria traslladat a l’Àfrica”, adverteix.

Les condicions per a assolir aquest desenvolupament les hi ha posades el Marroc a través del pla Marroc Verd. Es tracta d’una iniciativa que va nàixer l’any 2008 i que té per objectiu, segons l’oficina de l’Icex a Rabat, “convertir l’agricultura en el principal motor de desenvolupament” del país. L’any 2008, el Marroc registrava una producció global mitjana de fruita i verdura de set milions de tones l’any (de les quals, 3 són de fruita i 4 de verdura), que es conreen sobre 700.000 hectàrees (sense incloure-hi l’olivar). El Marroc pretén multiplicar aquests volums. Amb la vista posada en l’any 2020, el programa preveu una inversió d’uns 150.000 milions de dirhams (cap a 13.000 milions d’euros) que es destinaran al finançament de 1.500 explotacions privades. El pla Marroc Verd es desglossa en 16 projectes regionals. 

Segons que explica un informe de l’Icex destinat a empreses espanyoles interessades en aquest nínxol de negoci, les inversions estrangeres al Marroc en el sector agrícola requereixen el lloguer de terrenys agrícoles, bé siga a propietaris privats o a l’estat. Els encarregats de licitar aquests projectes són els organismes públics Sodea (Societat de Desenvolupament Agrícola) i Sogeta (Societat de Gestió de les Terres Agrícoles). D’acord amb l’informe de l’Icex, els anys 2004 i 2007 es llançaren sengles licitacions per a l’arrendament de part de les seues terres. En la primera, s’adjudicaren 24 projectes que englobaven 42.000 hectàrees. 11 dels 24 projectes foren per a inversors de l’estat espanyol. En la segona licitació, es posaren al mercat 40.000 hectàrees, a través de 31 projectes, cinc dels quals anaren a parar a mans d’inversors de l’estat espanyol. 

En aquesta conjuntura, els plans d’extensió agrícola del Marroc poden ser una oportunitat de negoci per al sector agroalimentari de casa nostra. El desarmament aranzelari, d’una banda, i l’impuls institucional a un model agrícola intensiu, d’una altra, són un camp propici perquè les empreses sobretot catalanes i valencianes òbriguen mercat i internacionalitzen la seua activitat, ja siga mitjançant l’exportació d’indústria subsidiària (maquinària, fitosanitaris, sistemes de reg) o fent inversions per al cultiu. Encara més si és té en compte que, enfront de l’anèmia econòmica de casa nostra, el Marroc és un país amb perspectives de creixement (d’un 3,2% per a 2012) i que gaudeix d’una certa estabilitat social i política. José María Jordán Galduf, professor d’economia aplicada de la Universitat de València, està convençut que la liberalització del mercat agrari i l’intercanvi econòmic tindrà efectes benèfics per al desenvolupament del Marroc, perquè “forma part d’una estratègia més àmplia per a donar suport a l’obertura del país”. “A la riba nord –explica aquest expert en relacions euromediterrànies– l’agricultura va tenir un paper clau en el procés de desenvolupament econòmic. Als països del sud de la Mediterrània, el paper del sector agrari pot ser similar al paper que va tenir a Espanya en les etapes inicials del desenvolupament capitalista.”

Gust internacional.
Tanmateix, en aquesta riba de la Mediterrània no tothom s’ho mira de la mateixa manera. Sindicats agraris, grups ecologistes i partits minoritaris no neguen el dret del Marroc a desenvolupar-se, però no accepten el model escollit. “Els acords de lliure comerç són com el cavall de Troia –adverteix Paul Nicholson, de Grain–: sempre amaguen interessos que van contra l’agricultura familiar d’uns i altres.” “La UE diu que l’acord afavorirà els agricultors marroquins, però això no és ben bé així –es lamenta Raül Romeva, eurodiputat d’ICV–. Els qui de veritat se’n beneficien són els qui donen suport a un model agrícola intensiu. Es va produint una aliança circumstancial entre grans productors europeus, que externalitzen la producció, i marroquins amb l’objectiu de convertir el Marroc en un proveïdor d’aliments.” I Nicholson hi afegeix: “Són les mateixes empreses, però sense els controls europeus ni respecte als drets laborals.”

Segons un informe del Centre d’Estudis Rurals i d’Agricultura Internacional (Cerai), en l’adjudicació de terrenys de l’any 2008, hi convergiren els interessos internacionals i els vinculats amb la monarquia. Setze grups francesos, cinc d’espanyols, tres dels Emirats Àrabs, i també d’americans, russos, italians i argentins, es quedaren el 24% de les licitacions. La resta de les adjudicacions anaren a parar a mans d’empreses o personalitats de les finances i la política marroquines. Entre aquests últims, el Cerai apunta a Moulay Ismaïl (cosí del rei Mohàmmed VI); els parlamentaris Ali Kayouh, membre del partit Istiqlal a Agadir; Mohàmmed Bouhdoud, cap del partit RNI a la regió del Sous; Tariq Kabbage, que és alcalde d’Agadir; i Ali Belhaj, que és president del partit Alliances des Libertés. En la línia del que apunta Cerai, la Unió de Llauradors i Ramaders critica que un dels principals beneficiaris del programa Marroc Verd siga Mohàmmed VI a través de l’empori agro-pecuari Dominis Agrícoles, que controla 12.000 hectàrees de terrenys. El sindicat també apunta al fons financer Tiris Euro Arab, dels Emirats Àrabs, com una de les empreses amb més bona posició, atès que controla 700.000 hectàrees prop de la ciutat de Guelmin.

Qüestió de sobirania. “Aquesta darrera dècada assistim a això que s’anomena neocolonialisme agrari –apunta Paul Nicholson–. Es tracta de processos d’acaparament de terres en països en desenvolupament per a alimentar les poblacions del món desenvolupat. Els tractats de lliure comerç, com el que acaba de ratificar la Unió Europea, no fan sinó donar cobertura legal i institucional a aquesta nova forma de neocolonialisme.” Quines conseqüències té tot plegat per a nosaltres, en tant que consumidors? A primer colp d’ull, sembla que no n’ha de tenir cap. Com a compradors, la competència entre productors pot resultar beneficiosa perquè redueix els preus. Tanmateix, la cosa és molt més complexa i entra en l’esfera d’allò que els experts anomenen sobirania alimentària, és a dir, la facultat dels poders públics de definir una política agrària que assegure la provisió d’aliments per a les seues poblacions. La qüestió suscitada és si es pot deslocalitzar i desmantellar l’agricultura amb la mateixa alegria amb què s’ha deslocalitzat la indústria. Dit d’una altra manera: es pot permetre a un país que confie la seua seguretat alimentària a un tercer país i a la lògica i les fluctuacions dels mercats internacionals? L’agricultura és un sector estratègic per al país, o no? “Deslocalitzar l’agricultura és un risc –apunta l’eurodiputat Raül Romeva–. Cal que els ciutadans i els qui tenen la responsabilitat de governar entenguen el paper essencial de la pesca i l’alimentació per a la sobirania alimentària. No tot es pot externalitzar. Hi ha límits i el dels productes agrícoles en són un.” I rebla: “No demanem proteccionisme, sinó responsabilitat respecte a un assumpte que és molt sensible.”

En alguns punts de Catalunya ja han començat a notar-se els efectes de la irrupció marroquina. Al Camp de Tarragona i a l’Ebre, alguns productors es van especialitzar a produir col-i-flor i bajoca per als distribuïdors holandesos. Però els holandesos han fet contactes amb el Marroc. Ara han introduït la col-i-flor i la bajoca marroquina pels mateixos circuits on fins ara operaven els productes catalans. El resultat ha estat, segons que explica Carles Vicente, de la Unió de Pagesos, que “s’han ensorrat els preus que es paguen als productors d’aquí”. Vicente no s’està de mostrar el seu neguit pel nou panorama que s’obri per al sector agrícola català. “A Catalunya –diu– tenim una agroindustria molt potent. Algú ha pensat que podem traslladar la producció allà però deixar la indústria aquí. Però després serà la indústria alimentària la que se n’anirà al Marroc.”

Aquests anys vinents seran decisius per a valorar l’efecte últim que tindrà la irrupció del Marroc com una potència agrària. Juan Safont, president d’Anecoop, està convençut que la competència marroquina “tindrà un efecte perniciós”. “La fruita i la verdura aniran al mercat europeu, que ha estat tradicionalment el nostre mercat. Serà una competència directa, que amenaça de saturar el mercat en algunes èpoques de l’any. El resultat serà que s’afonaran els preus”, explica Safont. La firma on ell treballa, Anecoop, és una cooperativa de segon grau fundada a València fa 35 anys. Aixopluga 79 cooperatives per a distribuir la seua producció a 52 països.

Durant la campanya 2009-2010 va comercialitzar 624.646 tones. Fa set anys va rebre ofertes procedents del ministeri i l’ambaixada a Rabat per a incorporar explotacions marroquines. Fa dos anys, el govern d’Andalusia, on tenen bona colla de socis, hi va insistir. Tanmateix, Anecoop rebutjà l’oferta. Se’n penedeixen, en vista de l’espenta que agafa la producció marroquina? “Bé, la cosa no és tan senzilla com sembla. Hi ha problemes d’aigua, una seguretat jurídica menor… I, de totes maneres –confessa Safont–, nosaltres no ens podem deslocalitzar. La nostra raó de ser són les cooperatives que donen servei als pobles on són instal·lats. No podem arrencar les cooperatives del seu poble per a dur-les a no sé sap on. Les cooperatives tenen arrels al territori. No podem deslocalitzar l’agricultura perquè significaria posar fi a un mitjà de vida.”

L’agricultor José Ramón Urbán sap perfectament el que és desballestar un sector estratègic. Al seu municipi, la Vall d’Uixó, l’economia local va girar durant dècades al voltant de l’empresa sabatera dels Segarra. La firma no superà la crisi dels sectors tradicionals i l’any 1992 va tancar portes. “El colp va ser molt dur”, diu. L’economia es reorientà cap a la construcció, els serveis i la citricultura. “Enguany molta gent desocupada ha trobat refugi anat a collir taronges”, explica José Ramón. Durarà gaire temps?

Violeta Tena,
amb informació de
M. Payeras i À. Milian

Font foto: El Temps

Transgènics i mel: Coexistència? Quina coexistència?

0

Avui i demà tenen lloc a Madrid les Jornadas Científicas Internacionales sobre Transgénicosen què s’abordarà el tema: ‘Los Transgénicos en el ámbito científico, agrícola, medioambiental y de la salud’. Tinc previst participar-hi, aquesta tarda, en una taula rodona dedicada a la postura del Parlament Europeu i en la que presentaré la postura del Grup Verds/ALE.

És un debat especialment pertinent, especialment tenint en compte, entre d’altres, al sentència que va emetre el passat mes de setembre el Tribunal de Justícia Europeu (TJE), pionera en un cas relatiu a la contaminació de la mel amb pol·len de cultius genèticament modificats (1).

El tribunal va dictaminar que la mel contaminada amb pol·len d’una varietat de blat de moro transgènic (MON810) no pot ser venuda ja que el blat de moro en qüestió no ha estat expressament autoritzat per a ser usat en el procés d’elaboració de la mel.

El cas es refereix als apicultors alemanys. La mel va ser contaminada pel pol·len de blat de moro transgènic durant els assajos de camp de blat de moro transgènic de Monsanto.

Els Verds/ALE al Parlament Europeu vàrem acollir amb satisfacció la decisió, que suposa una important estocada al fet que s’hagi abandonat la política de tolerància zero per als OMG que no han estat autoritzats a la UE.

Tal i com va manifestar el nostre col.lega, José Bové, en el seu moment, aquest cas demostra que la convivència és una fal·làcia i que els cultius GM simplement no poden coexistir amb productes que vulguin ser lliures de modificació genètica.

Permetre el cultiu de transgènics porta clarament a la contaminació de cultius no transgènics i altres aliments com la mel.

Els apicultors simplement no poden evitar la contaminació de la mel pel pol·len de transgènics que usen alguns agricultors per les seves collites.

L’única forma segura de prevenir és a dir, en excloure el cultiu de organismes modificats genèticament.

Per altra banda, des de la biotecnologia es parla sovint de la llibertat d’elecció. La qüestió és: la llibertat per a qui?

Aquesta decisió del TJE posa clarament de manifest la necessitat de comptar amb una reglamentació europea que protegeixi els agricultors, productors i consumidors d’aliments contra la contaminació dels seus productes dels cultius GM.

La tolerància zero comporta que no es pugui permetre cap nivell de traça d’OMG, per petit que aquest sigui.

La Comissió Europea hauria de revisar la seva legislació GM per tenir en compte els interessos dels consumidors i els productors d’aliments, i no la indústria de la biotecnologia.

Els apicultors de la Unió Europea necessiten que la mel sigui de la més alta qualitat possible, per tant tenen un legítim interès econòmic a que els transgènics i altres tipus de contaminació no acabin deixant les seves traces en la mel.

La decisió del TJE podria tenir conseqüències a mig i llarg termini per al comerç de la mel en el mercat europeu, on diversos països importen mel  dels països productors, dos dels quals (Estat Espanyol i Romania) han autoritzat la producció d’aquest blat de moro transgènic.

Allò que sembla força evident, però, és que els apicultors no haurien de ser els qui paguin les conseqüències d’aquesta situació.

(1) sentència del TJE http://curia.europa.eu/jurisp/cgi-bin/form.pl?lang=FR&Submit=Submit&numaff=C-442/09

Reforma de la PAC presonera del lobby de l’agroindústria i els seus representants

0

La Comissió Europea ha
presentat avui les seves propostes legislatives sobre la reforma de la Política
Agrícola Comuna de la UE
. Com a Verds al Parlament Europeu lamentem que la
proposta que esperàvem ambiciosa, s’hagi vist greument diluïda amb
l?evident intenció de satisfer les demandes dels Estats membres resistents al
canvi, així com al potent lobby de l’agroindústria.

En altres paraules, la reforma de la PAC ha
quedat fatalment esbudellada per satisfer les demandes dels defensors del
status quo.

És cert que els primers esborranys no eren
revolucionaris, però si més no apuntaven en la bona direcció. En canvi, les
propostes presentades avui per la Comissió no mostren cap ambició destacable i
han deixat de ser el marc que hauria hagut d?establir les bases d?una PAC en
favor de l’agricultura sostenible i dels ingressos justos per als agricultors.
El text resultant s?adapta perfectament a les demandes del lobby de la indústria
agro-alimentària, cosa que en el si del Consell de la UE ha comptat amb grans
animadors, com la cancellera alemanya Angela Merkel i el president francès
Sarkozy, i al Parlament Europeu per Paolo di Castro, com a president de la
Comissió d’Agricultura.

Cal recordar que un dels objectius
fonamentals d’aquesta reforma era corregir el pervers sistema de pagaments per
promoure així una distribució justa dels fons, que prioritzés el suport als
petits agricultors i els sistemes alimentaris locals, en lloc de beneficiar els
grans agricultors i l’agroindústria. Malauradament, en som lluny, d?això. Així,
tal i com està redactat el text, per exemple, el límit o límits a partir del
qual els pagaments directes haurien de ser “regressiva”, és massa
alta la qual cosa beneficia, esclar, als grans agricultors i els complexos
agroindustrials.

Així mateix, les anomenades “àrees d’interès ecològic”,
previstes en la proposta de la CE, són un important pas endavant en favor de
polítiques agrícoles més ?verdes?, però d?altres aspectes també importants, com
la rotació de cultius, han quedat tristament diluïda a causa de fortes
pressions dels lobbies favorables al cultiu intensiu.

L’agricultura sostenible i sistemes
alimentaris són crucials per fer front als desafiaments que enfronta ara
l’agricultura, com el canvi climàtic, la pèrdua de la biodiversitat i la protecció
de l’aigua i del sòl.

Una reforma sense una clara perspectiva ecològica
no té sentit.

Pel que fa a les mesures de desenvolupament rural, la
proposta de reduir les ajudes específiques per a mesures agroambientals, com
ara la diversificació, és un lamentable i preocupant error. Tal i com ha quedat
no hi ha cap garantia que els Estats puguin desemborsar les quantitats
necessàries de manera que aquest fet sigui consistent amb els objectius de la
reforma.

En resum: estem davant d?una lamentable oportunitat
perduda, i tanmateix no tot està tancat. Encara hi ha un cert marge que caldrà
saber aprofitar. El Parlament Europeu és un actor
determinant en aquest procés, i com a Verds caldrà treballar en favor de
corregir la proposta i incloure adequadament la lluita contra el canvi
climàtic, la protecció la biodiversitat i la promoció d’un sistema alimentari
que ofereixi aliments saludables i distribució equitativa dels fons públics per
a tots.

Foto:
El comissari europeu d?Agricultura, Dacian Ciolos, presenta les propostes de
Reforma de la PAC, avui, dimecres 12 octubre de 2011 a Brussel·les. Font: Olivier
Hoslet/EFE

OGM/PE: Pas endavant per tal que Estats/regions puguin prohibir el cultiu d’Organismes Genèticament Modificats

1

El Parlament Europeu hem votat avui majoritàriament a favor una nova proposta legislativa de la UE que dóna als Estats membres el dret de decidir si s’ha de prohibir el cultiu d’OGM (Organismes Genèticament Modificats) al seu territori. Com a Verds/ALE estàvem especialment preocupats amb la proposta inicial que provenia de la Comissió Europea, però amb el vot d’avui al PE hem aconseguit evitar que prosperessin algunes esmenes de l’ala més conservadora i pro-transgènics de l’Eurocambra, així com corregir alguns aspectes problemàtics. En concret, amb aquesta mesura garantim que els estats que vulguin prohibir el cultiu d’OGM comptin amb una base legal europea sòlida i creïble per poder-ho fer.

Personalment considero que una moratòria a escala europea seria la millor de les maneres per respondre al clam majoritari de la ciutadania europea contrari als cultius transgènics, però almenys aquesta votació d’avui atorga una major cobertura legal a aquells estats o regions que optin per prohibir-ne el cultiu i esdevé, per tant, un pas endavant significatiu. En concret, un cultiu transgènic podria ser prohibit en base a criteris ambientals -com per exemple la protecció de la biodiversitat- o si existís un manca d’informació substancial sobre l’impacte de cultivar llavors transgèniques.

Existeix un veritable problema de contaminació amb llavors transgèniques, fins i tot a escala transfronterera. És per aixó que saludem el fet que a partir d’ara existeixin mesures obligatòries contra aquesta mena de contaminació. Aquells estats que no disposin encara d’aquestes mesures les hauran d’adoptar.

Així mateix, una majoria de col·legues europarlamentaris han donat suport a una de les propostes que hem presentat els Verds/ALE en els entit de demanar als Estats membre que estableixin mesures de responsabilitat que facin que sigui el contaminador qui pagui pels danys causats en cultivar o col·locar al mercat llavors transgèniques.

Foto: Diverses organitzacions han posat de manifest que la coexistència entre cultius transgènics i no transgènics és impossible. Font: Greenpeace.

Tornem?hi, amb els transgènics

4

La proposta del Comitè Permanent de la Cadena
Alimentària i de la Salut Animal (CPCASA) que autoritza la importació de
cereals o de proteïnes vegetals amb presència de restes d’OGM no aprovats a
Europa és, simplement, inacceptable. Significa obrir la porta de bat a bat a la
contaminació de la cadena alimentària europea. Aquesta decisió posa en qüestió
els principis més elementals de la seguretat alimentària europea. A més,
qüestiona també el paper de l’Agència Europea de Seguretat Alimentària (EFSA).

Sembla clar que Europa és fortament depenent
de les importacions de proteïnes animals. Aquesta situació és el resultat de
les polítiques liberals d’obertura del mercat i d’aprovisionament d’aquest a
curt termini sense prendre en compte els riscos socials o ambientals als països
productors com el Brasil o l’Argentina. Aquesta dependència es conseqüència de
cap deficiència ni incapacitat estructural del nostre continent a l’hora de
produir els aliments de qualitat que els nostres conciutadans tenen dret a
esperar. Ans al contrari. La necessitat i la urgència d’un pla de rellançament
de cultures de plantes riques en proteïnes és més actual que mai.

Aquesta acceptació posaria igualment en
qüestió tots els esforços en favor d’una millor traçabilitat que s’han engegat
fins a la data amb l’objectiu de mantenir a ratlla, precisament, la
contaminació global de les provisions alimentàries.

Per tot plegat, doncs, subscric la reflexió
que feia ahir el meu company de grup, en Jose Bové, eurodiputat per Europe
Ecologie i vicepresident de la Comissió d’Agricultura i Desenvolupament Rural
del Parlament Europeu:

L’entrée en Europe de matières
agricoles polluées par des OGM interdits est inacceptable. Je suis indigné de
voir comment les entreprises de l’agro-alimentaire utilisent tous les prétextes
possibles pour imposer des plantes transgéniques dont la majorité des
consommateurs européens ne veut pas. La légalité de la proposition du CPCASA
est loin d’être établie et nous étudions la possibilité de porter plainte devant
la Cour européenne de Justice. Les Etats membres et la Commission disposent de
trois mois pour se forger une opinion. La mienne est déjà arrêtée : je refuse
et je m’opposerai à la contamination de la chaine alimentaire en Europe.

Foto: Bové. Font: Le Figaro.

OGM: la Comissió proposa un acord perillós

0

En relació a la decisió adoptada ahir per la Comissió European de donar llibertat als Estats membres per tal de prohibir, o no, el cultiu d’Organismes Genèticament Modifícats, el Grup Verds/ALE hem reaccionat oposant-nos-hi en tant en quant no aporta cap garantia que aquells agricultors que vulguin poder cultivar de manera orgànica ho puguin fer, tal i com, de fet, ha reconegut la mateixa Comissió Europea.


GMO cultivation : Commission proposes a dangerous deal

The European Commission today has presented two documents ostensibly aimed at giving the Member States more autonomy to restrict the cultivation of GMOs. In exchange, the Commission expects the Member States to support authorisations of new GM-varieties.

Commenting on the Commission’s proposal, Martin Häusling, MEP, said:


“We strongly reject this dubious deal!  The Commission has not been able to overcome the opposition of the member states to GMOs over the years and wants now to trick them into accepting quicker authorisations. This is a dangerous bargain: within the internal market, GM seeds and products will circulate freely. Contamination does not stop at borders. The latest seed contaminations in Germany, who has banned the cultivation of GM-maize, should have been a warning signal.

This deal has serious pitfalls. The proposals do nothing to protect organic and conventional farmers in countries that allow the cultivation of GMOs. In an initial impact assessment, the Commission has clearly acknowledged that the proposals could lead to negative impacts for non-GM farmers in some countries. Instead of going for grubby deals, the Commission should ensure that strict coexistence measures are implemented in all Member States.

Raül Romeva,
 MEP, added:

“The proposals presented today do not give legal guarantees to the Member States. As EU-wide authorisation is maintained, countries which want to ban GMOs will be confronted with lawsuits by Biotech companies.

“In December 2008, the Environment Council asked for an improvement of the risk assessment, especially with regard to long-term effects, and the consideration of socio-economic effects in the authorisation procedure. Nothing has happened so far and the new Commission proposals do not meet these demands either.

“We need a moratorium on any new GMO-approvals until existing legislation is properly implemented: Risk assessment must be improved so as to exclude dangers for human health and the environment. Measures to avoid contaminations must be implemented EU-wide. Strict liability rules must ensure that the users of GMOs pay for all damages and testing costs.”

Josè Bové
MEP, Vice-Chair of the Agriculture Committee, said:

“At this time, what Europe needs at the international level is more cohesion, not less.  This proposal from commissioner Dalli adds only a dose of chaos. Europe cannot afford to be divided on this issue at the WTO.

“Last week, the Greens presented a report which analyses the draft guidelines for the environmental risk assessment of genetically engineered plants that have been drawn up by the European Food Safety Authority (EFSA) and are currently under discussion. The report shows the EFSA’s risk assessment is seriously flawed, (1)”

Note to editors:

1) Report can be found at:
http://www.greens-efa.eu/cms/topics/dokbin/347/347268.environmental_risk_assessment_of_genetic@en.pdf

Notes 2:

Comentari de Greenpeace

Font: Greens-Efo

Si el mundo fuera una aldea de 100 personas (de Gustavo Duch)

0
Publicat el 4 de juny de 2010

Comparteixo amb vosaltres un altre dels sempre interessants bitllets que publica regularment en Gustavo Duch a diversos mitjans. El d’avui va aparèixer abans d’ahir a Galicia Hoxe i mostra una impactant fotografia de la situació del món actual, i dels riscos que comporta aquest model.

Si el mundo fuera una aldea de 100 personas…, de Gustavo Duch

25 son pequeñas campesinas y campesinos en sus fincas, huertos o chacras distribuidas por la aldea. 3 personas más son población nómada que vive del pastoreo de animales. 2 personas están involucradas en actividades pesqueras artesanales para el consumo humano. 13 hombres y mujeres cuidan huertos urbanos para su propio consumo y tres de ellas distribuyen sus excedentes en los mercados locales. Por último, 7 personas viven en o junto a los bosques y selvas recolectando parte de sus propios alimentos.

En esa aldea la mitad de las tierras cultivables estaría repartida en parcelas inferiores a cinco hectáreas entre una gran mayoría de campesinas y campesinos. La otra mitad, la de muy pocos, sufre una invasión de plantaciones de soja, eucaliptos, palma africana y caña de azúcar, que no nos alimentan, ocupando el 20% del total de las tierras fértiles.

En la aldea el 50% de los alimentos que nutren a sus habitantes está producido por el campesinado a pequeña escala; un 12’5% llega de la recolección y de la caza; y el 7’5% se produce en pequeños huertos y balcones de las ciudades y extrarradios por sus propios habitantes. Entonces, sólo un 30% del porcentaje de alimentos de la aldea proviene de la ‘cadena alimentaria industrial’.

Sí, aunque nos pueda sorprender, -entrelazando ambas estadísticas- en esta aldea y en nuestro mundo también, la mitad de la población dedican su tiempo a producir alimentos a pequeña escala: mujeres y hombres que cultivan, cosechan, recolectan, crían ganado, cazan, pescan, pastorean, trabajan tierra que no les pertenece… generando finalmente la comida necesaria para más de 70 personas de la aldea.

Además, la seguridad alimentaria que ellas y ellos nos ofrecen, en su mayor parte, se produce sin abusos químicos y favoreciendo el mantenimiento de la biodiversidad. Mientras que en la ganadería industrial trabaja con sólo cien variedades de sólo cinco especies de ganado, las campesinas y campesinos crían 40 especies de ganado y casi ocho mil variedades. Y si las  corporaciones semilleras centran sus inversiones en una docena de cultivos, el campesinado cultiva cinco mil variedades vegetales y han aportado casi dos millones de nuevas variedades al haber genético del planeta.

¿Podemos rebajar más ese 30% industrial generador no de alimentos sino de hambre?

Foto: campesinos. Font: Gustavo Duch

OGM: Barroso II mostra les seves credencials pro indústria i anti ciutadania

1
Publicat el 2 de març de 2010

La Comissió Barroso II comença a mostrar, sense cap mena de pudor, les seves credencials. Un dels motius pels quals algunes i alguns no el vàrem votar va ser per la seva gens amagada connivència amb determinats actors com les multinacionals promotores de productes Genèticament Modificats (OGM). Avui n’hem tingut un nou i preocuant exemple amb l’autorització (la primera en 12 anys) d’un nou cultiu per a una varietat genèticament modificada d’una planta(veure nota sobre decisió Comissió). El nou comissari europeu de Salut i Protecció dels Consumidors, John Dalli, ha donat avui llum verda a la varietat de patata “Amflora” (pensada principalment per a aplicacions industrials), produïda per la farmacèutica alemana BASF. Adjunto la nota que n’he fet al respecte:

 

COMUNICADO DE PRENSA – Bruselas, 2 de marzo de 2010-03-02

 

Transgénicos

 

 

La comisión autoriza la patata ‘Amflora’ a pesar de las dudas a nivel sanitario y las reticencias de los consumidores

 

 

La Comisión Europea ha expedido hoy la primera autorización en 12 años de nuevo cultivo para una variedad genéticamente modificada de una planta. El recién instalado comisario europeo de Salud y Protección de los Consumidores, John Dalli, ha dado hoy luz verde a la variedad de patata “Amflora” (pensada principalmente para aplicaciones industriales), producida por la compañía farmacéutica alemana BASF.

 

El eurodiputado de los Verdes/ALE Raül Romeva ha comentado:

 

“Me ha chocado que el comisario de Salud y Protección de los Consumidores sólo haya necesitado unas pocas semanas en su nueva posición para mostrar tal apoyo flagrante a los intereses industriales por delante de los intereses generales que debe defender desde su cartera. Su decisión de autorizar la patata Amflora es una bofetada al 70% de consumidores contrarios a los alimentos genéticamente modificados, así como a la clara posición anti-transgénica del Parlamento Europeo.”

 

“Hay serias reservas sobre el hecho de que Amflora contenga un gen marcador de resistencia a los antibióticos,  una técnica obsoleta. La  Agencia Europea de Seguridad de los Alimentos se desacredita sosteniendo que es ‘poco probable’ que la presencia de este gen tenga efectos sobre la salud humana o el medio ambiente, una asunción que es rechazada por la Organización Mundial de la Salud . Permanecen serias  dudas sobre las posibles consecuencias para la salud humana y el medio ambiente. Como ciertas variedades no transgénicas ya han probado tener las mismas características diseñadas en Amflora, sólo puedo sacar la conclusión que esta autorización es en el mejor de los casos innecesaria y en el peor de ellos peligrosa.”

 

 

Foto: Patates transgèniques de BASF. Font: EFE

Estudis denuncien com a tòxic panís transgènic de Catalunya

2

La gent de Som lo que sembrem em fa arribar a través del Facebook una reflexió sobre una recerca publicada a l’International Journal of Biological Sciences que, crec, mereix ser tinguda en compte. L’adjunto per a la vostra coneixença.

 

Noves anàlisis de proves fetes sobre ratolins
revelen nous efectes sobre la salut de tres diferents tipus de panís
transgènic: el NK 603, el MON 863, i el MON 810, que es conrea a Catalunya.

L’article detallant els resultats ha estat
escrit per quatre investigadors francesos, i ha estat publicat a la revista
International Journal of Biological Sciences.

Som lo que Sembrem, ara ja constituïda com una
associació, torna una vegada més a exigir la prohibició del conreu MON 810 a
Catalunya i també un etiquetatge rigorós i un control de tot els transgènics
importats, de manera que els ciutadans d’aquest país puguin diferenciar
clarament aquell producte alimentari que conté transgènics, i evitar ser
tractats com a conillets d’índies com fins ara.

És la primera vegada que s’han fet aquest
tipus d’estudis comparatius. Aquests panissos es troben arreu del món en pinsos
per animals i en menjar per humans. El NK 603 ha estat modificat per ser
tolerant a l’herbicida d’ampli espectre Roundup i conté per tant residus
d’aquesta formulació. El MON 863 i el MON 810 han estat fabricats per
sintetitzar dues toxines diferents que serveixen d’insecticides.

Es van classificar 60 paràmetres diferents per
cada òrgan i es van mesurar en sang i orina després de 5 i de 14 setmanes
d’alimentació. Les rates que havien estat alimentades amb OMG van ser
comparades amb les que havien estat alimentades amb el panís equivalent no OMG.
Això va ser seguit d’una comparació amb sis grups més de referència, que havien
menjats altres panissos no transgènics.

Els resultats donen clarament efectes
secundaris dels panissos OMG, que depenen del sexe i de la dosi. Els efectes es
donen sobretot al fetge i als ronyons, que són els òrgans de detoxificació.
També s’han trobat efectes sobre altres òrgans, com el cor i les glàndules
adrenodenals.

En conclusió, fins i tot sent els estudis de
curt termini, indiquen signes de toxicitat hepàtica renal, probablement a causa
dels pesticides específics de cada tipus de panís transgènic. En adició a això,
no es poden descartar conseqüències metabòliques directes o indirectes de la
mateixa modificació genètica.

Som lo que Sembrem creiem que la política de
la Generalitat en el tema transgènics ens està aïllant més i més d’Europa i
dificultarà les exportacions dels productes produïts i transformats a
Catalunya, especialment els agroecològics, que representen l’oportunitat de
futur per al camp.

Som lo que Sembrem demanem un etiquetatge
seriós com el de molts països centreeuropeus, i també l’etiquetatge la de carn,
ous i llet.

Enllaç a la publicació científica http://www.biolsci.org/v05p0706.htm


Enllaç al Debat a la Totalitat en el Parlament
el dia 2 de juliol http://www.parlament.cat/web/actualitat/canal-parlament/videos?p_cp1=411393&p_cp2=tot&p_cp3=2&p_cp22=

 

Nota: missatge enviat a través del Facebook per Elisenda Franquet.

Font foto: Ecodiari

En favor d’un Any Europeu de l’Enoturisme

0

Em confesso amant del vi i de tot allò que té a veure amb l’enologia. Compte!! amant no vol dir en cap cas expert sinó, com a molt, curiós, tafaner. Sigui com sigui reconec que em fascina descobrir noves varietats, saber com s’ha fet aquest o aquell vi, d’on vé, de quina D.O. qui l’ha produït. Gaudeixo aprenent dels qui en saben. Un dels meus programes preferits de la graella del 33 ha estat recentment el ja retirat (espero que només temporalment), En clau de vi, conduit pels grans Marcel Gorgori i Joan Roca. Orgullós com estic de pertànyer a una terra que produeix grans vins, i compromès com estic en la seva promoció i difusió, he impulsat al Parlament Europeu una iniciativa a proposta de la xarxa europea RECEVIN (www.recevin.net) en favor d’establir un any Europeu de l’Enoturisme, tenint en compte, sobretot, que el proper 8 de novembre se celebrarà el Dia Europeu de l’Enoturisme, a iniciativa també de RECEVIN. Ho he fet en forma de Declaració Escrita que ahir vàrem presentar i que en breu obrirem a la signatura dels altres membres del Parlament Europeu. 

DECLARACIÓN POR ESCRITO presentada de conformidad con el artículo 116 del Reglamento

 

por Raül Romeva i Rueda, Carlos Coelho, Luís Manuel Capoulas Santos(CO-AUTORES confirmados a fecha de  3.11.09)

 

sobre la proclamación del año europeo del turismo enológico

 

Declaración por escrito sobre la proclamación del año europeo del turismo enológico

El Parlamento Europeo,

 

– Vista la Comunicación de la Comisión titulada Agenda para un turismo europeo

sostenible y competitivo (COM(2007)621),

 

– Visto el Reglamento CE n° 479 del Consejo, de 29 de abril de 2008, por el que se

establece la organización común del mercado vitivinícola, que, entre los instrumentos

previstos, contempla la promoción del vino europeo,

 

– Visto el artículo 116 de su Reglamento,

 

A. Considerando que, en la Unión Europea, el sector vitivinícola constituye una actividad económica de primer orden y representa casi el 70 % del mercado mundial del vino;

 

B. Considerando que el sector vitivinícola está viviendo una transformación cualitativa como sector comercial, ya que está pasando del ámbito de las necesidades nutricionales al de las oportunidades «culturales»;

 

C. Considerando el vínculo específico y profundo que existe entre el viñedo y el territorio de producción;

 

D. Considerando que el año 1990 fue declarado como Año Europeo del Turismo

 

E. Considerando que el turismo eno-gastronómico se ha expandido notablemente en los últimos años y ha llevado a los territorios y regiones de Europa a unos veinte millones de personas;

 

F. Considerando que la política agrícola común se está orientando cada vez hacia la

valorización y la protección del paisaje, a través de la modulación de los fondos del primero al segundo pilar;

 

1. Pide la proclamación de un año europeo del turismo enológico;

 

2. Encarga a su Presidente que transmita la presente Declaración, acompañada del nombre de los firmantes, al Consejo y a la Comisión.

 

 

 

Font foto: Generalitat de Catalunya.

Vi ecològic: és possible, és rendible, té mercat … i molt de futur

0

Vaig tenir la sort de conèixer en Salvador Burgos i la seva explotació a Poboleda (Mas Sinén) gràcies a uns amics comuns que hi viuen aprop. En Salvador em va fer una extensa i il.lustradora exposició de com ell vivia l’el.laboració del vi. Vi ecològic. En Burgos, com d’altra gent, és conscient que el mercat del vi és cada cop més complicat, i que per guanyar-s’hi un espai, petit o gran, cal aportar valor afegit. Per a Burgos aquest valor afegit el garanteixen dos factors: salut i qualitat. Per això aposta per produir de manera natural, i hi posa tot l’amor i la passió del món. Només cal escoltar-lo parlar de vinyes, de vi, de terra, d’olors, de sabors, …  per adonar-se’n. Avui, Antonio Cerrillo li dedica, a ell i a d’altres el.laboradors valents i conscients a quantitats iguals, un excel.lent reportatge a La Vanguardia (Garnacha libre de insectidas). Se’l mereixen, com es mereixen el reconeixement del públic i de la crítica. Jo, en qualsevol cas, me’n faig ressò, i brindo amb una copa d’un gratificant Mas Sinén, negre, és clar. Pura collita Priorat. (segueix…)

La viña con certificado ecológico crece un 35 por ciento en un solo semestre en Catalunya

GARNACHA LIBRE DE INSECTICIDAS, por Antonio Cerrillo, La Vanguardia (26.09.09)

La necesidad de abrir mercados por la crisis y el mayor interés explican la fuerte expansión del sector.

Salvador Burgos, un
viticultor de Poboleda (Priorat), representa una nueva generación de
agricultores catalanes. Él aún recuerda cuando, pertrechado de mochila y
mascarilla, rociaba de insecticidas y herbicidas la viña y los avellanos a
finales de los años noventa. Ahora confiesa: “Realmente, lo pasaba mal
respirando aquellos productos tóxicos. Pensaba: ´Si esto ha de ser la
agricultura, mejor lo dejo´. Yo no me intoxiqué, pero otros payeses sí”,
dice. Por eso, cuando pudo, emprendió un giro total hacia una agricultura
respetuosa con la tierra. Hoy dirige la empresa Burgos Porta desde el Mas
Sinén, una construcción del siglo XVII rodeada de viñedos serpenteantes en
terrazas y laderas de montaña. De allí obtiene una uva concentrada, una fruta
con sabores y aromas intensos con certificado ecológico.

Salvador Burgos ha visto madurar el mercado del vino ecológico. De hecho, los
viñedos tratados sin insecticidas ni herbicidas crecen sin parar. En Catalunya,
sólo en el primer semestre se ha registrado un aumento del 35% de la superficie
de vid con sello ecológico – ya ocupa 3.031 ha, el 5,11% del total de la
vid-,mientras que el año pasado en toda España se incrementó un 44%.

“El mercado y las principales bodegas están apostando por la innovación y
el desarrollo de vino de calidad para distinguirse de la competencia y para
llegar a mercados distintos a los habituales. Por eso, se está apostando por la
producción ecológica”, señala Núria Vallès, técnica del Consell Català de la Producció Agrària
Ecològica (Ccpae), responsable de la certificación.

La crisis del vino convencional también incide en el éxito. “El precio de
la uva se ha hundido y para muchos productores esta opción es una salida más
para reorientar la situación y ver si se abren otros mercados”, explica
Josep Maria Albet i Noia (Albet i Noia, en Subirats, Alt Penedès), de cuyas
bodegas salen vinos y cavas ecológicos para 25 países.

La aceptación social cada vez es mayor, pero el grueso de las ventas va a
exportación. Albet i Noia vende el 80% de su producción en el extranjero, el
15% en Catalunya y el 15% en otras zonas de España. Y las demás bodegas ofrecen
datos parecidos.

“Un destino común es EE. UU. Yel consejo catalán está acreditado para la
certificación norteamericana (National Organic Program). La mayoría de las
bodegas nos solicitan esta certificación adicional para entrar en el mercado de
EE. UU. El otro gran mercado es Europa; exportamos principalmente a Alemania y
el Reino Unido”, dice Núria Vallès.

“La asignatura pendiente del vino ecológico es el mercado interior. No es
normal que las ventas aquí apenas aumenten”, dice Félix Martínez,
presidente de la Asociación
de Productores, Elaboradores y Comercializadores de Productos Ecológicos.

Salvador Burgos coincide en que ese mayor interés del consumidor no se traduce
en grandes incrementos de ventas, pero subraya que, en su caso, debe tenerse en
cuenta que produce vinos de dos años de crianza de gran calidad “que ya
han alcanzado un cierto precio” (valen, de media, de 20 a 25 euros) y que están
avalados por la denominación de origen, todo lo cual los hace óptimos para ser
valorados en el extranjero. Además, la viña ecológica, al prescindir de abonos
químicos, produce menos. Eso se une a que el Priorat produce de media de 1,5
kilos a 2 kilos por planta, mientras que en el Penedès o la Conca de Barberà dan de 5 a 6 kilos. Y por si fuera
poco, en estos territorios escarpados, la viña da menos de 0,5 kilos por cepa.
“El vino ecológico es la mejor opción para quienes queremos la tierra. No
queremos agredirla con productos químicos”, sentencia Joan Josep Tetas,
gerente de bodegas Pinord, que comercializa, entre otros vinos con denominación
de origen Penedès y Priorat, la marca + Natura con diversas cepas (merlot y
cabernet sauvignon) y precios muy asequibles, en torno a los cinco euros. Tetas
se siente especialmente orgulloso de Balcons, un vino tinto elaborado a partir
de garnacha, cariñena, cabernet sauvignon y merlot de cosecha propia y que ha
obtenido el certificado europeo Demeter, que recoge exigencias más estrictas
para los vinos ecológicos.

Félix Martínez pide a la
Administración más promoción. “El plan de promoción del
Ministerio de Agricultura acabará el año que viene sin pena ni gloria, mientras
que el consejo catalán no hace suficiente promoción”, dice.

Alemanya també veta el blat de moro Mon 810. l’Estat espanyol es queda sol.

4
Publicat el 15 d'abril de 2009

Dissabte tinc intenció de ser a Saragossa en la manifestació a favor d’una agricultura lliure de Transgènics. Fa temps que alguna gent proposem aplicar de manera seriosa el Principi de Precaució, també, pel què fa a l’agricultura de caràcter transgènic. I cada cop en som més. La ciutadania catalana fa temps que cada cop es pregunta més coses al respecte, i demana més responsabilitat a les institucions polítiques, i sobretot que aquestes deixin d’estar tant condicionades als interessos comercials de les grans multinacionals agroalimentàries. Però és que aquesta preocupació s’extén de fa temps per tota Europa. Fa poc va ser França, la conservadora França de Sarkozy, que els va prohibir. Ahir va ser Alemanya, la conservadora Alemanya d’Angela Merkel qui va fer el mateix ( Alemania también veta el transgénico más común en España ). Entre totes i tots estan deixant sol i en evidència el govern socialista i progressista de Rodríguez Zapatero i la Ministra Espinosa. Les pressions de determinats lobbies es fan sentir amb força a l’Estat espanyol i les seves estructures, sobretot en temes com la pesca i l’agricultura. Ja va essent hora que comencem a posar límits, a marcar perfil diferent, a expulsar dels despatxos ‘oficials’ els venedors ambulants de falses ‘fórmules miraculoses tot ho cura’ a l’estil Monsanto i cia, on semblen haver-s’hi instal.lat amb gran acceptació i oferint-los tota mena de comoditats per part de Moncloa. Ho estan fent fins hi tot països amb governs clarament conservadors. La gent i la comunitat científica cada cop ho reclama més insistentment i en major nombre. Poc a poc els governs europeus escolten i reaccionen. Alguns amb més convencient, d’altres probablement per motius de caràcter més estratègic (el lobby dels consumidors/es també és força potent). A Madrid, de moment, esperen, i esperen, i esperen. Fins que es quedin sols del tot. (segueix…)

Alemania también veta el transgénico más común en España

R. MÉNDEZ – El Pais, Madrid – 15/04/2009

El Gobierno alemán aumentó ayer la confusión sobre los transgénicos en la UE al anunciar la prohibición de cultivar el maíz Mon 810, modificado genéticamente por la multinacional Monsanto. El ejecutivo alemán justificó la decisión en que ha detectado efectos adversos sobre el medio ambiente. Alemania apenas cultiva este producto, que, sin embargo, es el más plantado en España (un 75% del utilizado en la UE crece en la Península). El Gobierno español mantiene su apoyo a los transgénicos y pide que la Comisión Europea ponga orden ante la cascada de prohibiciones (Francia, Austria, Hungría, Grecia, Luxemburgo y ahora Alemania).

La ministra de Agricultura alemana, Ilse Aigner, anunció que la prohibición llegaba tras “dos estudios” con “nuevos elementos científicos” que constatan que el Mon 810 causa daños al medio ambiente. La planta está diseñada genéticamente para acabar con el taladro, una plaga que afecta al maíz. En enero de 2008, Francia ya lo prohibió con el argumento de que no sólo dañaba al taladro, sino también a otros insectos.

Alemania activa la “cláusula de salvaguardia” prevista en la directiva sobre transgénicos. Ésta fija que si un país dispone de nueva información de que un transgénico “constituye un riesgo para la salud humana o el medio ambiente podrá restringir o prohibir provisionalmente en su territorio el uso o la venta”. “No es una decisión política, sino científica”, declaró la ministra, de la CSU, partido conservador de Baviera aliado a la CDU de Angela Merkel.

La multinacional Monsanto recibió la noticia con desconcierto. El director de asuntos regulatorios y científicos, Jaime Costa, se mostró “muy sorprendido” con la decisión. “No existe evidencia científica de efectos adversos sobre el medio ambiente o la salud. Hay informes independientes que certifican que esta variedad disminuye el uso de insecticidas”. Costa destaca que la Autoridad Europea de Seguridad Alimentaria defiende la seguridad del maíz.

El goteo de prohibiciones deja en una situación complicada a España. El secretario de Estado de Medio Rural, Josep Puxeu, destacó que la decisión no afecta al consumo de este maíz y pidió a la Comisión Europea que “defina una postura única para dar seguridad a los productores y a las autonomías y que el cultivo se rija por criterios científicos”, al igual que existe con el consumo de transgénicos.

Los ecologistas se mostraron encantados. “Nos parece una noticia maravillosa. España se queda sola, y esperamos que cambie de postura”, afirmó Juan Felipe Carrasco, de Greenpeace.

Foto: Protesta d’activistes de Greenpeace a Seelow, Alemanya. Font: AFP.