Avui el puntCAT de Tv3 estàr dedicat a la situació grega.

És evident que el debat al voltant de Grècia transcendeix en molt l’àmbit hel·lè. No és una qüestió que es pugui resoldre amb un tuit, ni amb un post a un bloc. Sigui com sigui, allò que sí em sembla fonamental no perdre de vista és que a Grècia ens hi juguem molt més que si un país surt de l’Euro o no. Està en joc l’essència fonamental de la Sobirania (qui l’exerceix, i com) i la Democràcia (quin valor se li atorga a aquest principi, contemplat en els Tractats fundacionals de la UE).

Si en el referèndum de diumenge guanya el SÍ, Varufakis i Tsipras pleguen, els qui volien que Syriza s’estimbés hauran guanyat, però haurà guanyat Europa? i la Democràcia? Més aviat no. Si en canvi surt que NO, les ‘Institucions’ (eufemisme de Troica) hauran de considerar seriosament el cost d’expulsar Grècia de la zona Euro. Cap dels dos escenaris serà senzill de gestionar, però els efectes sobre la credibilitat política, institucional i com a projecte de la UE, en un cas i l’altre, seran ben diferents.

Més enllà d’això, cal també recordar que les responsabilitats d’haver arribat fins aquí són compartides entre diversos actors, i que una bona part recau sobre els qui ara estan prement la corda al voltant del coll del govern hel·lè, tal i com recorden en tres articles ben oportuns dos premis Nobel d’Economia com són Krugman i Stiglitz (entre d’altres), i una propina (de Pedro Olalla, una paseo por Atenas, un canto a la Democracia). I sí, no me n’amago, en comparteixo la tesi principal.

Grècia, al caire de l’abisme, de Paul Krugman, a l’ARA (29/06/2015)

“Salta a la vista des de ja fa temps que la creació de l’euro va ser un error terrible. Europa no ha reunit mai les condicions indispensables per tirar endavant una moneda única; li falta, sobretot, la unió fiscal i bancària que -posem per cas- garanteix que, si esclata una bombolla immobiliària a Florida, Washington protegirà automàticament la gent gran de qualsevol amenaça contra l’assistència sanitària o els dipòsits bancaris.

Però sortir d’una unió monetària és una decisió molt més difícil i fa molta més por que no pas la d’entrar-hi, i, per això, fins ara les economies del Vell Continent, fins i tot les més conflictives, s’han apartat en més d’una ocasió del caire de l’abisme. Els governs s’han sotmès nombroses vegades a les severes mesures d’austeritat imposades pels creditors, mentre el Banc Central Europeu aconseguia contenir el pànic dels mercats.

Però sembla que, a Grècia, la situació ha arribat a un punt sense retorn. Els bancs estan temporalment tancats i el govern ha imposat controls de capital per impedir la sortida de diners. És molt probable que aviat el govern hagi de començar a pagar les pensions i els sous amb vals, amb la qual cosa es crearà a efectes pràctics una moneda paral·lela. I aquest diumenge el país celebrarà un referèndum sobre la conveniència d’acceptar les exigències de la troica -les institucions que representen els interessos dels creditors-, que demana encara més mesures d’austeritat.

Grècia ha de votar que no i, si cal, el govern grec ha d’estar preparat per sortir de l’euro. Per entendre per què dic això, (segueix… a http://www.ara.cat/opinio/Grecia-al-caire-labisme_0_1385261489.html )

Quebrar a Grecia, per Paul Krugman (a Sinpermiso)

“Me he mantenido prudentemente callado en relación con Grecia: no quería gritar“¡Grexit”! en un teatro lleno a rebosar. Pero dadas las informaciones sobre las negociaciones en Bruselas, algo hay que decir: ¿qué se creen los acreedores, y en particular el FMI, que están haciendo?

Esta tendría que ser una negociación sobre objetivos de superávit primario y, luego, sobre una reducción de la deuda que eliminara la perspectiva de interminables crisis futuras. Y el gobierno griego ha aceptado lo que en realidad son objetivos de superávit bastante altos, habida cuenta especialmente de que el presupuesto se hallaría ya en una situación de enorme superávit primario si la economía no estuviera deprimida. Pero los acreedores mantienen su rechazo a las propuestas de Grecia aduciendo que se basan demasiado en impuestos y demasiado poco en recortes de gastos. De modo que estamos todavía por la labor de dictarles la política interior.

La pretendida razón para rechazar una propuesta basada en los impuestos es que dañaría el crecimiento. La obvia respuesta es: ¿están de cachondeo?  (Segueix a http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=8112 )

L’atac d’Europa a la democràcia grega, de Joseph Stiglitz, a l’ARA (30/06/2015)

“Per als que s’ho miren des de fora, el gran crescendo de desacords i acritud dins d’Europa pot semblar el resultat inevitable de l’amarg final de partida que estan jugant Grècia i els seus creditors. De fet, els líders europeus comencen finalment a deixar al descobert la veritable naturalesa de l’actual disputa sobre el deute, i la resposta no és agradable: està relacionada amb el poder i la democràcia més que no pas amb els diners i l’economia.

Evidentment, l’economia que hi ha darrere del programa que la troica (la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional) va imposar a Grècia fa cinc anys ha sigut pèssima, i ha donat com a resultat una baixada del 25% del PIB del país. No recordo cap crisi que hagi sigut tan deliberada i que hagi tingut unes conseqüències tan catastròfiques: l’índex d’atur juvenil de Grècia, per exemple, supera ara el 60%.

És alarmant que la troica s’hagi negat a acceptar la responsabilitat de res de tot això o a admetre fins a quin punt les seves previsions i els seus models han sigut dolents. Però el que és encara més sorprenent és que els líders europeus ni tan sols n’hagin après. Latroica exigeix encara que Grècia aconsegueixi un superàvit primari (sense comptar el pagament dels interessos) del 3,5% del PIB l’any 2018.

Els economistes d’arreu del món han condemnat aquest objectiu, ja que el consideren punitiu: intentar aconseguir-lo portarà com a resultat inevitable una recessió encara més profunda. De fet, encara que el deute grec es reestructuri fins a límits inimaginables, el país continuarà immers en la crisi si els votants accepten l’objectiu de latroica en el referèndum imprevist que se celebrarà aquest cap de setmana.

Pel que fa a transformar un gran dèficit primari en superàvit, pocs països han aconseguit res de semblant al que han assolit els grecs els últims cinc anys. I, tot i que el cost en termes de patiment humà ha sigut extremadament alt, les propostes recents del govern grec es van acostar molt a les exigències dels seus creditors… (Segueix a http://www.ara.cat/opinio/Latac-dEuropa-democracia-grega_0_1385861421.html )

Pedro Olalla: un paseo por Atenas, un canto a la Democracia

Hemos mirado a Grecia con atención en los últimos meses. La intensidad, la sorpresa, nos han acompañado desde que la formación de izquierdas Syriza ganó las últimas elecciones con la convicción de cumplir el mandato popular y poner límites a las políticas de rígida austeridad impuestas desde Bruselas. En este tiempo, a golpe de negociaciones frustradas, Grecia nos ha demostrado hasta qué punto gran parte de su deuda es ilegítima, a través del informe exhaustivo de un comité de expertos; nos ha puesto ante los ojos el verdadero rostro de la UE – una UE obediente ante los poderes financieros y cada vez más alejada de los ciudadanos– y, sobre todo, nos ha devuelto algo del espíritu de la auténtica Democracia. (Segueix a http://lecturassumergidas.com/2015/06/28/pedro-olalla-un-paseo-por-atenas-un-canto-a-la-democracia/ )

Aquest és, sens dubte, un dels apunts més difícils que mai hagi escrit i, probablement, que mai escriuré al llarg de tota la meva vida.

Les trajectòries personals estan sovint subjectes a circumstàncies diverses, vicissituds inesperades i accidents del temps que no sempre es poden preveure, i encara menys prevenir. És cert que algunes vegades podem planificar els trànsits entre etapes, la majoria de vegades, tanmateix, no podem. Simplement succeeixen, sense més. I llavors, ens veiem en l’obligació d’entomar la situació i acceptar-la tal com ve.

Fa vuit mesos vaig donar per acabada una etapa importantíssima de la meva vida, la de diputat al Parlament Europeu. Van ser deu anys de grans satisfaccions i alegries, i a la vegada de frustracions i decepcions diverses. Sigui com sigui (ho he dit infinitud de vegades, però mai seran prou): haver-ho pogut fer representa un honor incommensurable. Així doncs, moltes gràcies a tota la gent que m’ha permès viure-ho. Només confio haver estat a l’alçada, i que els encerts compensin els errors que, malgrat tot, hagi pogut cometre.

Així mateix, al llarg d’aquests deu anys també han passat moltes coses que, de manera inqüestionable, marcaran l’esdevenidor de la història personal i col·lectiva de molta gent. Personalment me’n sento afectat i partícip a parts iguals.

Parlo de somnis. De com alguns decauen com mites despullats (l’europeu) i de com, malgrat tot, encara hi ha qui mantenim dins nostre, incandescent, una guspira de llum, d’esperança, en que aquest somni tal vegada algun dia esdevingui una realitat. No me n’he amagat mai, sóc dels qui pensa que el projecte europeu segueix essent, malgrat tot, una bona idea, per bé que aquesta està indubtablement, i terriblement, mal executada.

Però també parlo d’altres somnis, i concretament d’un que es troba en fase expansiva: el de que Catalunya esdevingui un Estat. Els fets viscuts els darrers anys a Catalunya, i en relació a Catalunya, han actuat d’esperó a una mobilització col·lectiva sense precedents. Han generat unes expectatives, però sobretot unes il·lusions, com feia temps que cap altre tema despertava. Jo me’n sento part viva i activa, i com a tal he procurat actuar des dels diferents àmbits on m’ha tocat fer-ho.

Per molts motius fa temps que he arribat a la conclusió que si volem sortir de l’atzucac polític, social, econòmic i ecològic en el qual ens trobem des de fa temps, necessitem estats nous, moderns, del segle XXI, amb relats i estructures renovades, i adaptades a les necessitats i els reptes mundials actuals. I entre aquests estats hi té tot el sentit del món que Catalunya en sigui un més, i que, en termes d’igualtat amb els altres, pugui ajudar a construir respostes a les necessitats globals i col·lectives que ens les reclamen. Així doncs, ens cal fer, crec, una passa determinant –que Catalunya esdevingui Estat– i, com que no serà gens fàcil, ens cal fer-ho amb fermesa, claredat i determinació.

Fins ara he defensat aquest posicionament dins d’ICV. No ha estat senzill. No sempre he sabut fer-ho de la manera com algunes companyes i companys haurien volgut que ho fes, certament. No sempre he encertat els tons i els moments, probablement. Però sempre ho he fet des del respecte i la honestedat.

Quan vaig deixar les meves responsabilitats representatives vaig manifestar també la meva voluntat de no seguir formant part de cap òrgan de direcció. Vaig fer, literalment, un pas enrere. Des de llavors m’he dedicat a explicar-me, en públic i en privat, fent servir un text que vaig escriure precisament per rendir comptes de la meva feina durant deu anys, però també per explicar com veig jo el moment actual, i les perspectives de futur. Parlo de ‘Som una nació europea (i una carpeta incòmoda). Catalunya vista des d’Europa’ (Rosa dels Vents).

Aquest cap de setmana, a Sabadell, en el marc d’una Convenció massiva, i per tant certament representativa del què significa ICV, s’ha pres una decisió que respecto profundament, però que, tal i com he argumentat nombroses vegades, no comparteixo.

Qui em coneix sap que no em costa gens involucrar-me en tota mena de projectes, per difícils i aparentment utòpics que semblin. Només necessito creure-hi. Creure-m’ho. A partir d’aquí, la implicació és total. I aquest és, precisament, el problema amb l’acord que aquest cap de setmana s’ha adoptat a Sabadell. Senzillament no crec que sigui possible, i de fet a aquestes alçades ni tan sols desitjable, una Catalunya sobirana dins d’una Espanya plurinacional. S’ha intentat. Ho hem intentat. Molt. Potser massa i tot. I no ens n’hem sortit. Crec molt més, en canvi, en la voluntat col·lectiva de construir, per la via democràtica, un nou marc de relacions entre Catalunya i Espanya que ens permeti transitar cap a una nova etapa, una nova era, un nou estadi en què puguem abordar els problemes comuns i les necessitats compartides en condició d’iguals, i no de manera subordinada. Se’n diu sobirania. Sobirania compartida, si voleu, però sobirania al cap i a la fi. La mateixa que a Grècia reclama el nou govern davant dels mercats i les institucions europees. La mateixa que reclama molta gent davant d’unes estructures que considera a-democràtiques i que en canvi condicionen de manera impune presents i futurs diversos.

Fa anys vaig tenir l’honor de presidir l’Assemblea d’ICV. Acabava de ser elegit diputat al Parlament Europeu. Llavors vaig dir, sense complexos, que si ICV no existís caldria inventar-la. Continuo creient-ho. ICV no són només unes sigles, és sobretot la seva gent. El meu respecte i reconeixement a la feina feta, a la que s’està fent a infinitud de barris, pobles i ciutats, i a la que de ben segur es continuarà fent, és total, igual com ho és la meva simpatia personal cap a la gent que s’ha deixat la pell, al llarg de la ja llarga història d’ICV, per tal de fer que el món on vivim sigui un lloc més just, més solidari i més igualitari.

Com tot moviment i col·lectiu que aspira a canviar les coses, és evident que no sempre ho hem fet bé, i n’assumeixo la meva part de responsabilitat, però qui cregui que es pot acabar amb les injustícies sense assumir riscos erra de ple. Equivocar-se forma part del camí. Sento, per tant, molt de respecte i admiració per aquella gent que, malgrat aquest risc, s’arremanga i es compromet, i que en cap cas es parapeta darrere del nihilisme paralitzador, el conformisme còmplice o el negativisme acusador cap a qui sí fa coses per canviar les condicions de vida de qui està essent tractat de manera injusta. Haver estat en política per voler fer del món un lloc millor, per tant, no és per a mi un demèrit, ans el contrari, és un valor que cal reconèixer i tenir en compte.

Tanmateix, penso que ens trobem en un moment crucial, un d’aquells en què toca aturar-nos, valorar el camí recorregut, i decidir cap on seguim. La Convenció d’ICV ha posat rumb cap a una Catalunya dins d’Espanya. El meu compàs nàutic fa temps que en marca un altre. Respecto el posicionament majoritari dins d’ICV. Conec les moltes reticències que la simple qüestió suscita en moltes companyes i companys de viatge –algunes d’elles persones amigues des de fa molts anys–, i conec les dificultats i les contradiccions que aquest debat ha comportat (i comporta) dins d’un projecte en què, fins fa molt poc, aquest tema no era ni de bon tros prioritari. Però ara ho és. I molt.

Sóc molt conscient que dins d’ICV molta gent s’ha sentit incòmoda amb les meves manifestacions i posicionaments al respecte (malgrat que compartim visions i objectius en moltes d’altres qüestions, la immensa majoria, diria). Tanmateix també em consta que molta d’altra gent les comparteix, en major o menor grau. No m’ha estat fàcil, doncs, prendre la decisió que he pres, però crec que, donades totes les circumstàncies esmentades, el més coherent i honest és que doni per acabada la meva etapa de militància a ICV.

No és tan un canvi d’embarcació com un canvi de rumb. Diguem, més aviat, que crec ICV ha incorporat en el seu full de ruta algunes escales tècniques que personalment crec que ja no calen. En altres paraules, penso que ara ja toca enfilar el destí, posar-hi proa, i preparar-nos per suportar en les millors condicions possibles un viatge que preveig que serà dur i ple de vicissituds i d’inclemències.

Em consta que ens seguirem trobant, amigues i amics. No tinc cap dubte que veurem els mateixos paisatges, patirem les mateixes tempestats i ens frustraran les mateixes encalmades. Estic convençut que el futur, també el més immediat, ens depararà enormes reptes i contratemps que reclamaran d’una gran capacitat d’entesa i de suma. En aquest sentit, sempre em trobareu al vostre costat.

És una decisió que porto temps meditant i que alguna gent coneixia de manera privada, però que fins ara no he gosat explicitar públicament. Entenia que una decisió com aquesta no es pot prendre sense deixar-la madurar un temps, i sense donar almenys opció a veure si es podien conciliar les diferents comprensions de la realitat i dels reptes futurs. Passat aquest temps, i vistos els resultats de la Convenció, no veig cap altre opció que aquesta que expresso. Entenc que la fórmula trobada busca ser un compromís, però en aquest que s’ha adoptat no m’hi sento representat.

A qui hagi llegit ‘Som una nació europea (i una carpeta incòmoda)’, un relat que fa ja uns mesos que estic compartint amb molta d’altra gent, no el sorprendrà aquest pas. A qui no l’hagi llegit, tampoc no l’hauria de sorprendre, tenint en compte allò que porto temps manifestant, però si vol comprendre millor les raons a les que apel·lo el convido a donar-hi un cop d’ull, ja que un llibre permet un nivell d’explicació, de matís i d’argumentació que un text necessàriament curt com aquest no permet.

En síntesi: el cas és que ara com ara entenc que si no resolem de manera urgent i satisfactòria la situació paralitzadora que suposa el debat nacional, poca cosa podrem fer en totes les altres qüestions que tant ens preocupen a tanta gent, ja sigui en l’àmbit social, ecològic o no discriminatori (i que per a mi, que ningú ho dubti, són crucials, molt més que banderes, himnes o identitats). Tinc la impressió que continuar posposant la qüestió només contribuirà a fer cada cop més difícil la resolució del tema. Sé que moltes i molts de vosaltres, amigues i amics d’ICV, no ho veieu igual. Ho respecto, ho sabeu prou bé. Només demano, en retorn, comprensió per la meva manera de veure-ho.

Vivim uns temps en que més que cavar trinxeres crec que allò que necessitem és dissenyar i bastir estructures sòlides, així com construir fonaments que permetin fer el trànsit d’època amb garanties. I això exigeix tendir ponts. No sempre és fàcil, en sóc plenament conscient –ho he patit en carn pròpia molts cops–. Fer de pont, no ho oblidem, també vol dir acceptar que et passin per sobre, que et trepitgin. No obstant, sempre he fet bandera de la construcció de sinergies, i seguiré fent-ho, especialment en moments tan transcendents com l’actual.

Certament, els moments que vivim són complexos, i és comprensible que hi hagi qui els visqui amb dificultat, incomoditat i fins i tot aversió. Des del meu punt de vista, la construcció d’un nou país, pel fet de ser un procés traumàtic (per definició), exigeix una gran dosi de convicció i de fermesa, però també d’empatia i de respecte per les trajectòries, els dubtes i les expectatives de tothom. Tothom ha de trobar el seu lloc, i crec fermament que és possible trobar-lo sense cap necessitat de recórrer a atacs, insults i xantatges morals. Em coneixeu prou bé per saber que els rebutjo de ple, i malgrat que jo també he de trobar el meu, de lloc, no em sentireu mai criticar ningú ni retreure-li el fet de no veure-ho d’igual manera.

Escriure aquest text no ha estat senzill, tal i com deia a l’inici. La relació d’amistat i l’afecte personal que tinc per tanta gent d’ICV és profunda i sincera, i perdurarà molt més enllà d’aquesta circumstància temporal. De fet, és precisament aquest el motiu que m’ha impulsat a donar explicacions obertes i transparents: el respecte total i absolut que sento cap a vosaltres.

És per això que no vull acabar aquest escrit sense expressar, un cop més, el meu agraïment, reconeixement i total complicitat amb tantes i tantes persones, dins i fora d’ICV, per la seva entrega a causes, lluites i somnis col·lectius en els quals seguiré abocant tota la meva il·lusió i esperances de canvi. No abandono el barri, només el pis compartit. Considereu-me, simplement, el company que se’n va per iniciar nous projectes, però amb qui podeu seguir comptant sempre que ho desitgeu. ICV (és a dir, la seva gent) formarà per sempre més part del meu ADN, i estic segur que seguirem construint, sumant i transformant, de manera conjunta, sigui quin sigui l’escenari futur que les circumstàncies ens deparin. Jo, almenys, així ho espero.

Rebeu, doncs, una abraçada sincera i afectuosa d’algú que us ha estimat, us estima, i us estimarà sempre.

El Govern alemany nega a Atenes una pròrroga tècnica del programa de rescat. La proposta del nou govern grec era pertinent i sensata, tenint en compte les dificultats que afronta el país i que s’havia compromès, a més, a no adoptar mesures unilaterals i a treballar, en canvi, sobre la base de condicions acordades amb la resta de governs de la UE.

Contràriament a l’etiqueta d’irresponsables que se’ls ha penjat a Tsipras i Varufakis, la seva és una postura radicalment constructiva, i a la vegada permet establir uns nous pilars de diàleg sobre els quals fonamentar la recuperació de la credibilitat de la Unió Europea. En altres paraules, es tracta d’afrontar una crisi social i humanitària colossal, i a la vegada fer els canvis estructurals que reclama la situació econòmica i institucional grega.

El repte és de tot menys fàcil, però per fer-ho bé cal temps, i això és, ni més ni menys, el que han demanat Tsipras i Varufakis. L’actitud alemanya, per tant, esdevé en aquest context del tot irresponsable i fins i tot perillosa, sobretot perquè comporta que ens acostem molt més a un ‘Grexit’ (sortida de Grècia de l’euro), la qual cosa vindria acompanyada de conseqüències  polítiques i econòmiques devastadores, per Grècia per descomptat, però també pel conjunt de la zona Euro.

Font foto: EFE

El fet que molta gent hagi conegut Jean Claude Juncker (President de la Comissió Europea) fa relativament poc temps diu molt de com s’ha construït el projecte europeu. L’euroentusiasme de fa uns anys (lustres? dècades?) ha derivat en una creixent eurofrustració, quan no directament euroescepticisme o eurofòbia. ‘La culpa és d’Europa’ s’ha convertit en un mantra hitparade.

Juncker és l’autor de la mítica frase: ‘no he estat mai en una cambra tan fosca com la de la Convenció’ (es referia a la Convenció que va redactar el fracassat Tractat Constitucional Europeu). Una cínica manera de fer pal·lès qui mana.

Juncker, que ha manat molt a Europa (cap d’Estat –Luxemburg-, president de l’Eurogrup), diu ara que desconeixia l’entramat d’enginyeria financera de què s’aprofitaven evasors de tot el món (també europeus), conegut gràcies al Luxleaks. Tot plegat, afirma, es deu a que no existeix una harmonització fiscal europea. La culpa és, un altre cop, d’Europa, com sempre. Així, en abstracte.

En un debat del .CAT , dedicat precisament al frau fiscal, vaig defensar que el problema de l’evasió residia en l’existència d’un sistema ‘legal’ d’evasió de capitals que permetia les grans fortunes (i empreses) estalviar-se grans quantitats de diners en impostos. I per fer-ho no calia marxar gaire lluny. A unes hores en tren teníem Luxemburg. Alguns fiscalistes del programa em van contra-argumentar que si la llei ho permetia, llavors no es podia criticar, que el que calia, en tot cas, era canviar la llei. Mira que bé! Com si les 340 grans empreses que tenen la seu a Luxemburg (per interès fiscal) no tinguessin res a veure amb les lleis actuals, o amb el fet que Juncker sigui ara qui és.

I així, mica en mica, anem omplint la pica d’euroescèptics, d’indignats i de políticofòbics, tot plegat per que tot continuï lampedusianament igual. Però sospito que aquest cop no se’n sortiran tan fàcilment. La pica fa temps que vessa, i demana un canvi de règim, i més que això, de sistema.

Font foto: Reuters

La UE se la juga… per la banda esquerra, de Raül Romeva i Rueda (per a la Revista Jovent)

Actualment vivim un moment de frustració respecte la Unió Europea, especialment després de la sorprenent (per la magnitud) victòria d’Angela Merkel a Alemanya. Des del sud, aquest resultat, fregant la majoria absoluta, de les polítiques de la restricció i la mal anomenada austeritat, es llegeix amb gran preocupació en la mesura que significa un aval a les continues demandes amb nefastes conseqüències socials i ciutadanes com: ajustaments estructurals, reforma de pensions, flexibilització del mercat laboral, augment del IVA, privatització i liberalització de serveis com l’aigua, la salut o l’educació.

Ja fa temps que la percepció que la UE només està per salvar bancs, i no persones, s’estén de manera esgotadora, sense aturador.

El gran drama de la UE avui no és la idea mateixa de la construcció d’un ens econòmic i monetari supraestatal (aquest està clar) i sòciopolític (que encara està per fer). El veritable problema, allò que genera un creixent una creixent eurofrustració, o directament euroescepticisme, és l’actual correlació de forces imperant a totes les tres principals institucions europees: Comissió, Consell (governs) i Parlament Europeu, una correlació en què prima de manera significativa les polítiques de dretes, conservadora i neoliberal (fins i tot en alguns àmbits, governamentals o intergovernamentals- en què la presència socialdemòcrata convidaria a esperar-ne el contrari).

Per aquells grups, partits o associacions que treballem per construir una Unió Europea fonamentada en principis de la igualtat, la solidaritat i la cohesió, aquest és un escenari sovint decebedor, i que, en qualsevol cas, ens exigeix una gran capacitat de mobilització i de coordinació amb col.lectius afins, per tal de poder bastir un contrapès que pugui contrarestar una pissonadora conservadora que avança de manera implacable.

Llegint els resultats alemanys, no obstant, potser ens convé a una determinada esquerra fer una lectura una mica autocrítica, si més no des de la dimensió estratègica, que consisteix a constatar que, en part, la gran mobilització pro-Merkel en forma de vot hauria pogut haver estat provocada per un discurs, pràcticament unànime en els països del sud i la perifèria, en contra d’Alemanya, en genèric, enlloc de concentrar-nos en les polítiques concretes que encarnava la Cancillera. Sense poder mesurar-ne amb exactitud l’impacte que això hagi pogut tenir en la votació, sí em sembla evident que, d’alguna manera, aquesta percepció que el conflicte és entre Alemanya i la resta de la UE, ha beneficiat Merkel. Els perjudicats, per tant, altra vegada, són aquells col.lectius més desafavorits, tant a Alemanya com a la resta de la UE, que temen que ara patiran una dosi encara més forta (i en alguns casos directament letal) de la tan desagradable medecina merkeliana.

Les eleccions alemanyes, diguem-ho clar, han estat una derrota de l’internacionalisme, de la política i de les idees. Assenyalant el país (Alemanya) potser les esquerres van perdre l’ocasió de fer visible el veritable culpable (les polítiques conservadores). En aqeust sentit, val a dir que tant els Verds alemanys, com l’Esquerra, com, en la darrera fase d ela campanya, fins i tot la Socialdemocràcia, han procurat europeitzar el debat, en la mesura en que cada vegada són més conscients que a Alemanya només li anirà vé, si a Europa li va bé. I a la inversa, que una Europa dèbil, tocada de mort, desigual, comportarà també conseqüències nefastes per Alemanya.

Tot plegat converteixen les eleccions al Parlament Europeu del proper del 25 de maig de 2014 en determinants. Essent, com és, el PE, l’única institució directament escollida per la ciutadania, amb capacitat real per a poder fer front a determinades decisions intergovernamentals, és més necessari que mai que el proper Parlament compti amb una clara i coordinada majoria d’esquerres.

Tanmateix, no ens enganyem, les perspectives a hores d’ara no són massa positives. Les tendències existents a diferents països ens aboquen a un Parlament Europeu on determinats grups euroescèptics i grups feixistes tindran un pes significatiu. La pregunta és, mirant a mig termini: fins quan pot aguantar un projecte polític supraestatal en construcció, com la UE, amb aquestes forces centrífugues?

I és que, ens ho mirem com ens ho mirem, la situació d’emergència social al sud i a l’est d’Europa és una bomba de rellotgeria. Durant mesos ens hem trobat arreu el cartell ‘aparcat fins a les eleccions alemanyes’. Ara jo no hi ha marge. L’escenari ha canviat… a pitjor.

No ens podem permetre que la l’actual correlació de forces continuï impregnant amb el seu discurs carregat de resignació (no hi ha alternativa) i continuï sotscavant l’estat del benestar europeu. Ja que, a banda de la injustícia social que això comporta, també ens condueix a la paràlisi, vegi’s decadència, del projecte europeu.

És hora de repensar la idea, des d’una mentalitat progressista i ecologista, primant l’internacionalisme i la solidaritat entre pobles i persones. És hora de recuperar la política (entesa amb bases democràtiques sòlides i creïbles) com a motor de la societat, en detriment de l’economia partidista. Les eleccions previstes pel maig de 2014 en seran un bon laboratori.

Finalment, tot això és del tot compatible amb l’altre gran repte que, aquest sí, en clau catalana, ens ocupa actualment. I és que a banda de l’eurofrustació creixent relacionada amb les actuals polítiques imperants a Europa, cal afegir, en el nostre cas, les incerteses en relació a com acolliria l’actual UE dels Estats una modificació de l’status quo actual, en forma d’aparició d’un nou ens estatals en el seu si. Aquest, però, és un aspecte que abordo en altres articles, dedicats específicament a la qüestió nacional.

Les 6 raons per les quals ens oposem a l’acord sobre el pressupost de la UE

1 – Més retallades

L’acord suposa una reducció de 85.000 milions d’€ (al voltant del 9%) respecte la proposta original de la Comissió Europea, que era en si mateixa una congelació del pressupost a nivells de 2013. Això significa una disminució de recursos per a la UE, tot i el creixement significatiu de les competències derivades del Tractat de Lisboa i l’estratègia 2020 de la Unió Europea. Una rebaixa en el pressupost impedirà que la UE respongui als desafiaments als quals hem de fer front, tot i la naturalesa de valor afegit del finançament comunitari. Això vol dir també que no es podran pràcticament aplicar mesures de redistribució de riquesa via fons de la UE.

2 – Despesa improductiva i retrògrada.

L’acord donarà lloc a retallades en el futur en sectors claus com la investigació i la innovació, l’educació, la inclusió social, l’ajuda al desenvolupament o les polítiques de joventut, mantenint al mateix temps la despesa improductiva i retrògrada de les polítiques comunes com alguns aspectes de la PAC. En lloc d’estar davant d’un programa de futur per avançar en un model d’economia sostenible i de justícia social a Europa, el Marc Financer Plurianual (MFP) és una llista de la compra emmarcat en batalles nacionals.

3 – Continua la despesa insostenible.

El MFP continuar amb la despesa insostenible en projectes banals o subsidis antiquats. Els pagaments directes als agricultors en el marc de la Política Agrícola Comuna s’han de reduir de manera molt més significativa. S’haurien d’haver eliminat la despesa en projectes d’infraestructura que destrueixen el territori i el medi ambient. Els diners destinats al “programa de fronteres intel·ligents” s’haurien d’haver reduït. La desproporcionada contribució de la UE a l’ITER, projecte de fusió nuclear, que no donarà lloc a cap tipus de beneficis concrets en els propers anys, hauria d’haver estat rebutjat.

4 – Perpetuar la dependència financera de la UE.

Tot i l’evident necessitat de reformar l’actual sistema de finançament de la UE, el qual es centra principalment amb les contribucions dels estats membres, aquesta acord no donarà lloc a cap canvi en la situació excepte a la creació de descomptes addicionals. Els Verds/ALE creiem que cal ampliar en gran mesura la capacitat de la UE per finançar el seu propi pressupost a través dels seus “recursos propis”. Així, el pressupost de la UE deixaria de ser objecte anual del tira i afluixa dels governs de la UE, la qual cosa soscava completament el finançament dels programes de la UE.

5 – Un pressupost inflexible.

La manca total de flexibilitat en el sistema de pressupost anual comportarà que sistemàticament sorgeixin crisi pel dèficit en el pagament de programes de la UE, quan la UE no té capacitat d’endeutament. Tot i ser una línia vermella del Parlament, l’acord final farà poc per millorar la situació actual i garantir que el conflicte anual entre els compromisos pressupostaris i els pagaments es mantingui. A més, és gairebé segur que l’acord (960.000 milions d’€ per als 7 anys) no serà mai mobilitzat completament a causa de la falta de flexibilitat en el pressupost de la UE.

6 – Un pressupost antidemocràtic.

El Parlament Europeu, elegit per sufragi directe, té la facultat d’adoptar o rebutjar el Marc Financer Plurianual. Aquest Parlament signarà ara el pla de pressupost de 7 anys tot i que només s’aplicarà al Parlament Europeu i de la Comissió a partir de 2014, quan el Parlament ja haurà canviat. Per compensar això, els Verds/ALE creiem que el Parlament hauria d’haver insistit en una clàusula de revisió adequada, de manera que el pròxim Parlament Europeu pugui tenir veu i vot en el marc pressupostari en el qual està obligat a treballar. Mantenir la regla de la unanimitat com la pedra angular de qualsevol canvi del marc financer plurianual fa que l’acord no podrà oferir una revisió post-electoral o una clàusula significativa.

Necessitem un pressupost de la UE que sigui útil per lluitar contra la crisis econòmica. Això vol dir, un pressupost amb els recursos suficients per respondre a les noves competències atorgades a les institucions de la UE en el marc del Tractat de Lisboa, per complir amb els objectius establerts en l’estratègia 2020 de la UE, per assegurar una resposta sostenible a la crisi i fer front als reptes socials i ambientals que enfrontem. L’augment del pressupost de la UE beneficia els estats i a la ciutadania de la UE.

2 – Retallades allà on toca

Si bé cal augmentar els fons de la UE per les polítiques orientades cap al futur, està clar que hi ha àrees del pressupost on sí convé retallar, donat que suposen despesa insostenible. Els Verds ALE hem identificat 50.000 milions d’€ que ens podríem estalviar o que caldria reassignar en el pressupost de la UE. Convé aconseguir un equilibri adequat, garantint un pressupost responsable de la UE, mentre es promou la despesa de valor afegit.

3 – Un pressupost amb visió de futur.

El pressupost de la UE és l’instrument perfecte per invertir en la revitalització de l’economia europea, en resposta a la crisi. En lloc de retallar la despesa en educació, ajuda al desenvolupament, investigació i innovació, cal utilitzar-lo per incentivar la despesa de futur orientada, maximitzant el valor afegit d’un enfocament europeu. El mateix es pot dir dels reptes transfronterers com la promoció de l’energia sostenible i els sistemes de transport sostenible i la lluita contra canvi climàtic.

4 – Reorientar la despesa agrícola.

Els fons de la UE per a l’agricultura representen el 38% del total pressupost (2014-2020). Donat el seu gran volum, convé sotmetre aquest capítol a una reforma estructural per convertir-la en una política més social i ambientalment responsable, i per acabar el malbaratament actual. Els pagaments directes als agricultors s’han de limitar a 100.000 €/any/beneficiari. Això asseguraria que els petits agricultors se’n puguin seguir beneficiant, en detriment de l’agro-indústria. Les subvencions han d’estar vinculades a estrictes estàndards ambientals i socials.

5 – Enfortiment de la solidaritat social.

El pressupost de la UE ha de fer front als principals problemes socials a Europa, i més enllà. El principal problema és la desocupació juvenil. El MFP ha de proporcionar finançament adequat per a les polítiques de joventut, com la Iniciativa per a l’Ocupació de la Joventut, que promou una major educació, formació o ocupació. Si bé el pressupost s’ha de concentrar a donar suport a les regions més pobres, també l’ha de garantir per aquelles que estan patint la crisi de manera més severa.

6 – Una independència financera de la UE.

Els Verds/ALE creiem que cal ampliar molt més la capacitat de la UE per finançar el seu propi pressupost a través de “recursos propis” (igual com a través dels ingressos de l’impost sobre les transaccions financeres). Això posaria fi a l’actual dependència de les contribucions nacionals, que deixa el tema del pressupost de la UE al caprici dels governs de la UE. Igualment, és prioritari acabar amb l’opacitat i les injustícies dels anomenats descomptes nacionals.

7 – Clàusula de revisió postelectoral obligatòria.

Cal una revisió obligatòria del Marc Financer Plurianual després de les eleccions europees de 2014, amb majoria qualificada de vots en el Consell. Això assegurarà que el proper Parlament pugui donar la seva opinió sobre el marc de l’exercici pressupostari en què es veu obligat a treballar. També permetria que el pressupost de la UE s’adaptés per tenir en compte les condicions o prioritats econòmiques canviants.

Acabem de saber que ja hi ha acord sobre el Marc financer a la UE 2014-2020. No comparteixo l’entusiasme que detecto en alguns dels meus col.legues parlamentaris. En aquest sentit, recupero la nota que vàrem treure la setmana passada (signada per la nostra ponent a l’ombra, Helga Trüpel) on expliquem els motius de la nostra decepció, i perquè hi votarem en contra:

MFF negotiations

Greens refuse to bow to coercive pressures from the Council

The negotiations on the EU’s Multiannual Financial Framework (MFF) have come to a head, with the Council yesterday submitting a final proposal to the European Parliament. However, there are deep divisions between the European Parliament negotiators. At the beginning of next week, the European Parliament’s political groups will have to decide on whether to approve or reject the Council’s proposal. Helga Trüpel, budgetary spokesperson for the Greens/EFA group in the European Parliament, said:

The Greens meet as a group next Tuesday (per ahir) and I will recommend that we reject this weak agreement. The Council’s proposal is totally insufficient. The Council negotiators proved to be thoroughly uncooperative and the Council clearly aimed to bypass the Parliament’s involvement as far as possible. The Council’s coercive behaviour is in stark contradiction with the European Parliament’s rights to democratic participation.

“The proposed €85bn of EU budget cuts goes far beyond the savings efforts at national level by a number of member states and will have serious impacts on funding for EU grants programmes. The spending priorities are totally wrong-footed. The Council largely refused to give any ground to Parliament’s demands for greater budgetary flexibility and a revision by qualified majority vote of the MFF after the next European elections. The Council’s few offers were mostly down to sleight of hand and the aim of misleading public opinion.

“The Council’s heaviest cuts are in the areas of education, research and competitiveness, while investment in future competitiveness and in education, research and development were all sacrificed to short-term national interests, despite initial promises. In addition to this, the Council rejected almost all the Parliament’s demands for an extension of the EU’s own financial resources. The political agreement between the Parliament and Council on this is vague and non-binding.

“I am particularly shocked by the Council’s attempts to manipulate public opinion by deliberately withholding information. The Council has for example announced to the media an agreement that still does not exist.

“While we welcome the Council’s proposals on increased investment in the fight against youth unemployment, these will inevitably come at the expense of other areas of the budget. The agreement is fundamentally unsound.”