Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Arxiu de la categoria: UE: present i futur

#Greferendum: Grècia més enllà de Grècia

2

CI14PDLWoAAFLDA

Avui el puntCAT de Tv3 estàr dedicat a la situació grega.

És evident que el debat al voltant de Grècia transcendeix en molt l’àmbit hel·lè. No és una qüestió que es pugui resoldre amb un tuit, ni amb un post a un bloc. Sigui com sigui, allò que sí em sembla fonamental no perdre de vista és que a Grècia ens hi juguem molt més que si un país surt de l’Euro o no. Està en joc l’essència fonamental de la Sobirania (qui l’exerceix, i com) i la Democràcia (quin valor se li atorga a aquest principi, contemplat en els Tractats fundacionals de la UE).

Si en el referèndum de diumenge guanya el SÍ, Varufakis i Tsipras pleguen, els qui volien que Syriza s’estimbés hauran guanyat, però haurà guanyat Europa? i la Democràcia? Més aviat no. Si en canvi surt que NO, les ‘Institucions’ (eufemisme de Troica) hauran de considerar seriosament el cost d’expulsar Grècia de la zona Euro. Cap dels dos escenaris serà senzill de gestionar, però els efectes sobre la credibilitat política, institucional i com a projecte de la UE, en un cas i l’altre, seran ben diferents.

Més enllà d’això, cal també recordar que les responsabilitats d’haver arribat fins aquí són compartides entre diversos actors, i que una bona part recau sobre els qui ara estan prement la corda al voltant del coll del govern hel·lè, tal i com recorden en tres articles ben oportuns dos premis Nobel d’Economia com són Krugman i Stiglitz (entre d’altres), i una propina (de Pedro Olalla, una paseo por Atenas, un canto a la Democracia). I sí, no me n’amago, en comparteixo la tesi principal.

Grècia, al caire de l’abisme, de Paul Krugman, a l’ARA (29/06/2015)

“Salta a la vista des de ja fa temps que la creació de l’euro va ser un error terrible. Europa no ha reunit mai les condicions indispensables per tirar endavant una moneda única; li falta, sobretot, la unió fiscal i bancària que -posem per cas- garanteix que, si esclata una bombolla immobiliària a Florida, Washington protegirà automàticament la gent gran de qualsevol amenaça contra l’assistència sanitària o els dipòsits bancaris.

Però sortir d’una unió monetària és una decisió molt més difícil i fa molta més por que no pas la d’entrar-hi, i, per això, fins ara les economies del Vell Continent, fins i tot les més conflictives, s’han apartat en més d’una ocasió del caire de l’abisme. Els governs s’han sotmès nombroses vegades a les severes mesures d’austeritat imposades pels creditors, mentre el Banc Central Europeu aconseguia contenir el pànic dels mercats.

Però sembla que, a Grècia, la situació ha arribat a un punt sense retorn. Els bancs estan temporalment tancats i el govern ha imposat controls de capital per impedir la sortida de diners. És molt probable que aviat el govern hagi de començar a pagar les pensions i els sous amb vals, amb la qual cosa es crearà a efectes pràctics una moneda paral·lela. I aquest diumenge el país celebrarà un referèndum sobre la conveniència d’acceptar les exigències de la troica -les institucions que representen els interessos dels creditors-, que demana encara més mesures d’austeritat.

Grècia ha de votar que no i, si cal, el govern grec ha d’estar preparat per sortir de l’euro. Per entendre per què dic això, (segueix… a http://www.ara.cat/opinio/Grecia-al-caire-labisme_0_1385261489.html )

 

Quebrar a Grecia, per Paul Krugman (a Sinpermiso)

062515krugman1-blog480

“Me he mantenido prudentemente callado en relación con Grecia: no quería gritar“¡Grexit”! en un teatro lleno a rebosar. Pero dadas las informaciones sobre las negociaciones en Bruselas, algo hay que decir: ¿qué se creen los acreedores, y en particular el FMI, que están haciendo?

Esta tendría que ser una negociación sobre objetivos de superávit primario y, luego, sobre una reducción de la deuda que eliminara la perspectiva de interminables crisis futuras. Y el gobierno griego ha aceptado lo que en realidad son objetivos de superávit bastante altos, habida cuenta especialmente de que el presupuesto se hallaría ya en una situación de enorme superávit primario si la economía no estuviera deprimida. Pero los acreedores mantienen su rechazo a las propuestas de Grecia aduciendo que se basan demasiado en impuestos y demasiado poco en recortes de gastos. De modo que estamos todavía por la labor de dictarles la política interior.

La pretendida razón para rechazar una propuesta basada en los impuestos es que dañaría el crecimiento. La obvia respuesta es: ¿están de cachondeo?  (Segueix a http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=8112 )

L’atac d’Europa a la democràcia grega, de Joseph Stiglitz, a l’ARA (30/06/2015)

“Per als que s’ho miren des de fora, el gran crescendo de desacords i acritud dins d’Europa pot semblar el resultat inevitable de l’amarg final de partida que estan jugant Grècia i els seus creditors. De fet, els líders europeus comencen finalment a deixar al descobert la veritable naturalesa de l’actual disputa sobre el deute, i la resposta no és agradable: està relacionada amb el poder i la democràcia més que no pas amb els diners i l’economia.

Evidentment, l’economia que hi ha darrere del programa que la troica (la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional) va imposar a Grècia fa cinc anys ha sigut pèssima, i ha donat com a resultat una baixada del 25% del PIB del país. No recordo cap crisi que hagi sigut tan deliberada i que hagi tingut unes conseqüències tan catastròfiques: l’índex d’atur juvenil de Grècia, per exemple, supera ara el 60%.

És alarmant que la troica s’hagi negat a acceptar la responsabilitat de res de tot això o a admetre fins a quin punt les seves previsions i els seus models han sigut dolents. Però el que és encara més sorprenent és que els líders europeus ni tan sols n’hagin après. Latroica exigeix encara que Grècia aconsegueixi un superàvit primari (sense comptar el pagament dels interessos) del 3,5% del PIB l’any 2018.

Els economistes d’arreu del món han condemnat aquest objectiu, ja que el consideren punitiu: intentar aconseguir-lo portarà com a resultat inevitable una recessió encara més profunda. De fet, encara que el deute grec es reestructuri fins a límits inimaginables, el país continuarà immers en la crisi si els votants accepten l’objectiu de latroica en el referèndum imprevist que se celebrarà aquest cap de setmana.

Pel que fa a transformar un gran dèficit primari en superàvit, pocs països han aconseguit res de semblant al que han assolit els grecs els últims cinc anys. I, tot i que el cost en termes de patiment humà ha sigut extremadament alt, les propostes recents del govern grec es van acostar molt a les exigències dels seus creditors… (Segueix a http://www.ara.cat/opinio/Latac-dEuropa-democracia-grega_0_1385861421.html )

Pedro Olalla: un paseo por Atenas, un canto a la Democracia

Hemos mirado a Grecia con atención en los últimos meses. La intensidad, la sorpresa, nos han acompañado desde que la formación de izquierdas Syriza ganó las últimas elecciones con la convicción de cumplir el mandato popular y poner límites a las políticas de rígida austeridad impuestas desde Bruselas. En este tiempo, a golpe de negociaciones frustradas, Grecia nos ha demostrado hasta qué punto gran parte de su deuda es ilegítima, a través del informe exhaustivo de un comité de expertos; nos ha puesto ante los ojos el verdadero rostro de la UE – una UE obediente ante los poderes financieros y cada vez más alejada de los ciudadanos– y, sobre todo, nos ha devuelto algo del espíritu de la auténtica Democracia. (Segueix a http://lecturassumergidas.com/2015/06/28/pedro-olalla-un-paseo-por-atenas-un-canto-a-la-democracia/ )

Carta a les amigues i amics d’ICV (l’apunt més difícil que mai hagi escrit)

84
Publicat el 2 de març de 2015

 

Aquest és, sens dubte, un dels apunts més difícils que mai hagi escrit i, probablement, que mai escriuré al llarg de tota la meva vida.

Les trajectòries personals estan sovint subjectes a circumstàncies diverses, vicissituds inesperades i accidents del temps que no sempre es poden preveure, i encara menys prevenir. És cert que algunes vegades podem planificar els trànsits entre etapes, la majoria de vegades, tanmateix, no podem. Simplement succeeixen, sense més. I llavors, ens veiem en l’obligació d’entomar la situació i acceptar-la tal com ve.

Fa vuit mesos vaig donar per acabada una etapa importantíssima de la meva vida, la de diputat al Parlament Europeu. Van ser deu anys de grans satisfaccions i alegries, i a la vegada de frustracions i decepcions diverses. Sigui com sigui (ho he dit infinitud de vegades, però mai seran prou): haver-ho pogut fer representa un honor incommensurable. Així doncs, moltes gràcies a tota la gent que m’ha permès viure-ho. Només confio haver estat a l’alçada, i que els encerts compensin els errors que, malgrat tot, hagi pogut cometre.

Així mateix, al llarg d’aquests deu anys també han passat moltes coses que, de manera inqüestionable, marcaran l’esdevenidor de la història personal i col·lectiva de molta gent. Personalment me’n sento afectat i partícip a parts iguals.

Parlo de somnis. De com alguns decauen com mites despullats (l’europeu) i de com, malgrat tot, encara hi ha qui mantenim dins nostre, incandescent, una guspira de llum, d’esperança, en que aquest somni tal vegada algun dia esdevingui una realitat. No me n’he amagat mai, sóc dels qui pensa que el projecte europeu segueix essent, malgrat tot, una bona idea, per bé que aquesta està indubtablement, i terriblement, mal executada.

Però també parlo d’altres somnis, i concretament d’un que es troba en fase expansiva: el de que Catalunya esdevingui un Estat. Els fets viscuts els darrers anys a Catalunya, i en relació a Catalunya, han actuat d’esperó a una mobilització col·lectiva sense precedents. Han generat unes expectatives, però sobretot unes il·lusions, com feia temps que cap altre tema despertava. Jo me’n sento part viva i activa, i com a tal he procurat actuar des dels diferents àmbits on m’ha tocat fer-ho.

Per molts motius fa temps que he arribat a la conclusió que si volem sortir de l’atzucac polític, social, econòmic i ecològic en el qual ens trobem des de fa temps, necessitem estats nous, moderns, del segle XXI, amb relats i estructures renovades, i adaptades a les necessitats i els reptes mundials actuals. I entre aquests estats hi té tot el sentit del món que Catalunya en sigui un més, i que, en termes d’igualtat amb els altres, pugui ajudar a construir respostes a les necessitats globals i col·lectives que ens les reclamen. Així doncs, ens cal fer, crec, una passa determinant –que Catalunya esdevingui Estat– i, com que no serà gens fàcil, ens cal fer-ho amb fermesa, claredat i determinació.

Fins ara he defensat aquest posicionament dins d’ICV. No ha estat senzill. No sempre he sabut fer-ho de la manera com algunes companyes i companys haurien volgut que ho fes, certament. No sempre he encertat els tons i els moments, probablement. Però sempre ho he fet des del respecte i la honestedat.

Quan vaig deixar les meves responsabilitats representatives vaig manifestar també la meva voluntat de no seguir formant part de cap òrgan de direcció. Vaig fer, literalment, un pas enrere. Des de llavors m’he dedicat a explicar-me, en públic i en privat, fent servir un text que vaig escriure precisament per rendir comptes de la meva feina durant deu anys, però també per explicar com veig jo el moment actual, i les perspectives de futur. Parlo de ‘Som una nació europea (i una carpeta incòmoda). Catalunya vista des d’Europa’ (Rosa dels Vents).

Aquest cap de setmana, a Sabadell, en el marc d’una Convenció massiva, i per tant certament representativa del què significa ICV, s’ha pres una decisió que respecto profundament, però que, tal i com he argumentat nombroses vegades, no comparteixo.

Qui em coneix sap que no em costa gens involucrar-me en tota mena de projectes, per difícils i aparentment utòpics que semblin. Només necessito creure-hi. Creure-m’ho. A partir d’aquí, la implicació és total. I aquest és, precisament, el problema amb l’acord que aquest cap de setmana s’ha adoptat a Sabadell. Senzillament no crec que sigui possible, i de fet a aquestes alçades ni tan sols desitjable, una Catalunya sobirana dins d’una Espanya plurinacional. S’ha intentat. Ho hem intentat. Molt. Potser massa i tot. I no ens n’hem sortit. Crec molt més, en canvi, en la voluntat col·lectiva de construir, per la via democràtica, un nou marc de relacions entre Catalunya i Espanya que ens permeti transitar cap a una nova etapa, una nova era, un nou estadi en què puguem abordar els problemes comuns i les necessitats compartides en condició d’iguals, i no de manera subordinada. Se’n diu sobirania. Sobirania compartida, si voleu, però sobirania al cap i a la fi. La mateixa que a Grècia reclama el nou govern davant dels mercats i les institucions europees. La mateixa que reclama molta gent davant d’unes estructures que considera a-democràtiques i que en canvi condicionen de manera impune presents i futurs diversos.

Fa anys vaig tenir l’honor de presidir l’Assemblea d’ICV. Acabava de ser elegit diputat al Parlament Europeu. Llavors vaig dir, sense complexos, que si ICV no existís caldria inventar-la. Continuo creient-ho. ICV no són només unes sigles, és sobretot la seva gent. El meu respecte i reconeixement a la feina feta, a la que s’està fent a infinitud de barris, pobles i ciutats, i a la que de ben segur es continuarà fent, és total, igual com ho és la meva simpatia personal cap a la gent que s’ha deixat la pell, al llarg de la ja llarga història d’ICV, per tal de fer que el món on vivim sigui un lloc més just, més solidari i més igualitari.

Com tot moviment i col·lectiu que aspira a canviar les coses, és evident que no sempre ho hem fet bé, i n’assumeixo la meva part de responsabilitat, però qui cregui que es pot acabar amb les injustícies sense assumir riscos erra de ple. Equivocar-se forma part del camí. Sento, per tant, molt de respecte i admiració per aquella gent que, malgrat aquest risc, s’arremanga i es compromet, i que en cap cas es parapeta darrere del nihilisme paralitzador, el conformisme còmplice o el negativisme acusador cap a qui sí fa coses per canviar les condicions de vida de qui està essent tractat de manera injusta. Haver estat en política per voler fer del món un lloc millor, per tant, no és per a mi un demèrit, ans el contrari, és un valor que cal reconèixer i tenir en compte.

Tanmateix, penso que ens trobem en un moment crucial, un d’aquells en què toca aturar-nos, valorar el camí recorregut, i decidir cap on seguim. La Convenció d’ICV ha posat rumb cap a una Catalunya dins d’Espanya. El meu compàs nàutic fa temps que en marca un altre. Respecto el posicionament majoritari dins d’ICV. Conec les moltes reticències que la simple qüestió suscita en moltes companyes i companys de viatge –algunes d’elles persones amigues des de fa molts anys–, i conec les dificultats i les contradiccions que aquest debat ha comportat (i comporta) dins d’un projecte en què, fins fa molt poc, aquest tema no era ni de bon tros prioritari. Però ara ho és. I molt.

Sóc molt conscient que dins d’ICV molta gent s’ha sentit incòmoda amb les meves manifestacions i posicionaments al respecte (malgrat que compartim visions i objectius en moltes d’altres qüestions, la immensa majoria, diria). Tanmateix també em consta que molta d’altra gent les comparteix, en major o menor grau. No m’ha estat fàcil, doncs, prendre la decisió que he pres, però crec que, donades totes les circumstàncies esmentades, el més coherent i honest és que doni per acabada la meva etapa de militància a ICV.

No és tan un canvi d’embarcació com un canvi de rumb. Diguem, més aviat, que crec ICV ha incorporat en el seu full de ruta algunes escales tècniques que personalment crec que ja no calen. En altres paraules, penso que ara ja toca enfilar el destí, posar-hi proa, i preparar-nos per suportar en les millors condicions possibles un viatge que preveig que serà dur i ple de vicissituds i d’inclemències.

Em consta que ens seguirem trobant, amigues i amics. No tinc cap dubte que veurem els mateixos paisatges, patirem les mateixes tempestats i ens frustraran les mateixes encalmades. Estic convençut que el futur, també el més immediat, ens depararà enormes reptes i contratemps que reclamaran d’una gran capacitat d’entesa i de suma. En aquest sentit, sempre em trobareu al vostre costat.

És una decisió que porto temps meditant i que alguna gent coneixia de manera privada, però que fins ara no he gosat explicitar públicament. Entenia que una decisió com aquesta no es pot prendre sense deixar-la madurar un temps, i sense donar almenys opció a veure si es podien conciliar les diferents comprensions de la realitat i dels reptes futurs. Passat aquest temps, i vistos els resultats de la Convenció, no veig cap altre opció que aquesta que expresso. Entenc que la fórmula trobada busca ser un compromís, però en aquest que s’ha adoptat no m’hi sento representat.

A qui hagi llegit ‘Som una nació europea (i una carpeta incòmoda)’, un relat que fa ja uns mesos que estic compartint amb molta d’altra gent, no el sorprendrà aquest pas. A qui no l’hagi llegit, tampoc no l’hauria de sorprendre, tenint en compte allò que porto temps manifestant, però si vol comprendre millor les raons a les que apel·lo el convido a donar-hi un cop d’ull, ja que un llibre permet un nivell d’explicació, de matís i d’argumentació que un text necessàriament curt com aquest no permet.

En síntesi: el cas és que ara com ara entenc que si no resolem de manera urgent i satisfactòria la situació paralitzadora que suposa el debat nacional, poca cosa podrem fer en totes les altres qüestions que tant ens preocupen a tanta gent, ja sigui en l’àmbit social, ecològic o no discriminatori (i que per a mi, que ningú ho dubti, són crucials, molt més que banderes, himnes o identitats). Tinc la impressió que continuar posposant la qüestió només contribuirà a fer cada cop més difícil la resolució del tema. Sé que moltes i molts de vosaltres, amigues i amics d’ICV, no ho veieu igual. Ho respecto, ho sabeu prou bé. Només demano, en retorn, comprensió per la meva manera de veure-ho.

Vivim uns temps en que més que cavar trinxeres crec que allò que necessitem és dissenyar i bastir estructures sòlides, així com construir fonaments que permetin fer el trànsit d’època amb garanties. I això exigeix tendir ponts. No sempre és fàcil, en sóc plenament conscient –ho he patit en carn pròpia molts cops–. Fer de pont, no ho oblidem, també vol dir acceptar que et passin per sobre, que et trepitgin. No obstant, sempre he fet bandera de la construcció de sinergies, i seguiré fent-ho, especialment en moments tan transcendents com l’actual.

Certament, els moments que vivim són complexos, i és comprensible que hi hagi qui els visqui amb dificultat, incomoditat i fins i tot aversió. Des del meu punt de vista, la construcció d’un nou país, pel fet de ser un procés traumàtic (per definició), exigeix una gran dosi de convicció i de fermesa, però també d’empatia i de respecte per les trajectòries, els dubtes i les expectatives de tothom. Tothom ha de trobar el seu lloc, i crec fermament que és possible trobar-lo sense cap necessitat de recórrer a atacs, insults i xantatges morals. Em coneixeu prou bé per saber que els rebutjo de ple, i malgrat que jo també he de trobar el meu, de lloc, no em sentireu mai criticar ningú ni retreure-li el fet de no veure-ho d’igual manera.

Escriure aquest text no ha estat senzill, tal i com deia a l’inici. La relació d’amistat i l’afecte personal que tinc per tanta gent d’ICV és profunda i sincera, i perdurarà molt més enllà d’aquesta circumstància temporal. De fet, és precisament aquest el motiu que m’ha impulsat a donar explicacions obertes i transparents: el respecte total i absolut que sento cap a vosaltres.

És per això que no vull acabar aquest escrit sense expressar, un cop més, el meu agraïment, reconeixement i total complicitat amb tantes i tantes persones, dins i fora d’ICV, per la seva entrega a causes, lluites i somnis col·lectius en els quals seguiré abocant tota la meva il·lusió i esperances de canvi. No abandono el barri, només el pis compartit. Considereu-me, simplement, el company que se’n va per iniciar nous projectes, però amb qui podeu seguir comptant sempre que ho desitgeu. ICV (és a dir, la seva gent) formarà per sempre més part del meu ADN, i estic segur que seguirem construint, sumant i transformant, de manera conjunta, sigui quin sigui l’escenari futur que les circumstàncies ens deparin. Jo, almenys, així ho espero.

Rebeu, doncs, una abraçada sincera i afectuosa d’algú que us ha estimat, us estima, i us estimarà sempre.

Qui és l’irresponsable aquí?

0

varoufakisshauble

El Govern alemany nega a Atenes una pròrroga tècnica del programa de rescat. La proposta del nou govern grec era pertinent i sensata, tenint en compte les dificultats que afronta el país i que s’havia compromès, a més, a no adoptar mesures unilaterals i a treballar, en canvi, sobre la base de condicions acordades amb la resta de governs de la UE.

Contràriament a l’etiqueta d’irresponsables que se’ls ha penjat a Tsipras i Varufakis, la seva és una postura radicalment constructiva, i a la vegada permet establir uns nous pilars de diàleg sobre els quals fonamentar la recuperació de la credibilitat de la Unió Europea. En altres paraules, es tracta d’afrontar una crisi social i humanitària colossal, i a la vegada fer els canvis estructurals que reclama la situació econòmica i institucional grega.

El repte és de tot menys fàcil, però per fer-ho bé cal temps, i això és, ni més ni menys, el que han demanat Tsipras i Varufakis. L’actitud alemanya, per tant, esdevé en aquest context del tot irresponsable i fins i tot perillosa, sobretot perquè comporta que ens acostem molt més a un ‘Grexit’ (sortida de Grècia de l’euro), la qual cosa vindria acompanyada de conseqüències  polítiques i econòmiques devastadores, per Grècia per descomptat, però també pel conjunt de la zona Euro.

Font foto: EFE

I la culpa és de …

2

635513972384975052w

El fet que molta gent hagi conegut Jean Claude Juncker (President de la Comissió Europea) fa relativament poc temps diu molt de com s’ha construït el projecte europeu. L’euroentusiasme de fa uns anys (lustres? dècades?) ha derivat en una creixent eurofrustració, quan no directament euroescepticisme o eurofòbia. ‘La culpa és d’Europa’ s’ha convertit en un mantra hitparade.

Juncker és l’autor de la mítica frase: ‘no he estat mai en una cambra tan fosca com la de la Convenció’ (es referia a la Convenció que va redactar el fracassat Tractat Constitucional Europeu). Una cínica manera de fer pal·lès qui mana.

Juncker, que ha manat molt a Europa (cap d’Estat –Luxemburg-, president de l’Eurogrup), diu ara que desconeixia l’entramat d’enginyeria financera de què s’aprofitaven evasors de tot el món (també europeus), conegut gràcies al Luxleaks. Tot plegat, afirma, es deu a que no existeix una harmonització fiscal europea. La culpa és, un altre cop, d’Europa, com sempre. Així, en abstracte.

En un debat del .CAT , dedicat precisament al frau fiscal, vaig defensar que el problema de l’evasió residia en l’existència d’un sistema ‘legal’ d’evasió de capitals que permetia les grans fortunes (i empreses) estalviar-se grans quantitats de diners en impostos. I per fer-ho no calia marxar gaire lluny. A unes hores en tren teníem Luxemburg. Alguns fiscalistes del programa em van contra-argumentar que si la llei ho permetia, llavors no es podia criticar, que el que calia, en tot cas, era canviar la llei. Mira que bé! Com si les 340 grans empreses que tenen la seu a Luxemburg (per interès fiscal) no tinguessin res a veure amb les lleis actuals, o amb el fet que Juncker sigui ara qui és.

I així, mica en mica, anem omplint la pica d’euroescèptics, d’indignats i de políticofòbics, tot plegat per que tot continuï lampedusianament igual. Però sospito que aquest cop no se’n sortiran tan fàcilment. La pica fa temps que vessa, i demana un canvi de règim, i més que això, de sistema.

 

Font foto: Reuters

Eleccions europees, democràcia i sobirania (publicat diumenge 20/4/14 a El Periódico)

0
Publicat el 20 d'abril de 2014
Democràcia i sobirania (publicat a El Periódico, diumenge 20/4/14)

Dir, davant d’unes eleccions, que aquestes van de democràcia pot semblar una redundància. I tanmateix, allò que sobretot està en joc a les eleccions del proper 25 de maig és la mateixa essència democràtica del projecte europeu. Més encara: la credibilitat democràtica d’aquest. Cada vegada més, la gent percep que poder i política són dos conceptes separats, fins i tot enfrontats. Avui, la capacitat de canviar les coses (el Poder) no rau, necessàriament, en aquelles i aquells que han estat elegits democràticament per decidir què cal fer (la Política). Ho diu Bauman, i jo ho subscric. No és la Unió Europea allò que està en risc, sinó la pròpia essència del sentit democràtic.

Que la darrera presidència semestral d’aquest mandat l’hagi ostentat Grècia, bressol de la democràcia, no deixa de ser un fet carregat d’enorme simbolisme. Especialment perquè Grècia representa avui el paradigma del fracàs d’una determinada idea d’Europa. Una idea que s’ha quedat, de moment, en això, en idea, bona, sí, però que tanmateix no ha aconseguit esdevenir ànima.

A l’Europa d’avui manen més els mercats que la política (ja s’espera la dreta ho aplaudeixi, això, però sorprèn que ho faci la socialdemocràcia), augmenten les desigualtats, es retallen drets i llibertats, es dispara a qui busca, legítimament, tenir una mica més d’esperança de vida, o s’expulsa qui és diferent, o senzillament pobre.

En el marc de les eleccions al Parlament Europeu percebo molta preocupació per la més que probable pujada de les forces euroescèptiques, o directament euròfobes. Comprensible. A mi, però, em preocupa molt més l’aparentment imparable ascens de l’eurofrustració, de l’eurodecepció, de l’euroindignació. Hi ha un denominador comú que explica tan un fenomen com l’altre. Europa ha fallat. La democràcia europea ha decebut, per fràgil, per poc creïble.

Sobirania. Aquesta és la clau. La democràcia serveix per convertir els pobles en sobirans. Si la construcció europea té sentit és, sobretot, per tot allò que significa com a ideal: superació de guerres, Estat del Benestar, igualtat d’oportunitats, drets i llibertats, responsabilitat i lideratge internacionals,… Tot això està en qüestió. I ho està perquè les actuals majories, impregnades d’ideologia neoliberal, presents tant en els governs dels Estats com a les institucions europees, han segrestat aquesta bona idea, i l’han pervertida.

El 25 de maig ens enfrontem a un dilema: o bé plantem cara i reclamem el dret a decidir sobre tot allò que ens afecta, o bé renunciem a la sobirania que democràticament ens pertany. De les eleccions en sortiran noves majories, noves legitimitats, noves correlacions de forces que han de permetre recuperar la idea originària del projecte europeu. Un projecte on ha de ser possible que un poble exerceixi, amb tota normalitat democràtica, el seu dret sobirà a decidir el seu futur, però també on cada ciutadà i ciutadana ha de poder reclamar el seu dret a ser subjecte actiu, i no només passiu, i recuperar un poder que en aquests moments li és prohibit.

Aquí parlem. Debat TVE Cat (Badia-Fisas-Tremosa-Romeva)

0

Aquí parlem – El Parlament Europeu – 21/12/2013

21 des. 2013

Aquí parlem – El Parlament Europeu – 21/12/2013Veure vídeoAquí parlem - El Parlament Europeu - 21/12/2013

Aquesta setmana Lluís Falgàs es trasllada a Estrasburg i fa un programa d’una hora on parla amb quatre dels representants catalans del Parlament Europeu, una cambra formada per més de 700 diputats, per conèixer la seva visió d’Europa quan falten sis mesos per les eleccions europees.

Ramon Tremosa de CIU, Grup de l’Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa, és llicenciat en Ciències Econòmiques, Màster en Anàlisi Econòmic Aplicat, Doctor en Economia, professor titular del departament de Teoria Econòmica de la UB i especialitzat en economia regional i política monetària.

Maria Badia del PSC, Grup de l’Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates al Parlament Europeu, és llicenciada en Filologia Anglesa, membre de la Direcció i Secretaria de Política Europea i Internacional del PSC i membre del PES Women.

Santiago Fisas del PP, Grup del Partit Popular Europeu, és llicenciat en Dret i programa d’Alta Direcció d’Empreses de l’IESE, president de la Comissió de Comerç Exterior de Foment del treball i vocal de la Junta Directiva de la CEOE (Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials).

Raül Romeva de l’ICV-EUiA, Grup dels Verds/Aliança Lliure Europea, és llicenciat en Ciències Econòmiques, Doctor en Relacions Internacionals, analista investigador sobre conflictes armats i rehabilitació postbèl·lica, consultor a les Nacions Unides i col·laborador de la UNESCO.

Amb els eurodiputats catalans Lluís Falgàs analitzarà la despesa social europea, la unió bancària, l’aportació del Parlament Europeu a la ciutadania, el procés sobiranista català i la crisi econòmica, entre d’altres temes.

La UE i el risc d’entrar en suspensió de pagaments

0
La Unió Europea tasta la seva medecina, i la troba amargant. O dit altres paraules, pateix les conseqüències de les polítiques econòmiques que ella mateixa aboca sobre els seus propis pressupostos. 

El Consell de la UE i la Comissió Europea ens ha demanat al Parlament Europeu que reviséssim el pressupost -ja adoptat- de 2013 ja que a causa de la caiguda en els ingressos de la UE, via recursos propis, aquesta podria entrar en suspensió de pagaments. La noticia ens va arribar divendres a la tarda, per sorpresa, després que ningú en digués res durant els trílogs pressupostaris de la setmana passada, i ha estat el protagonista de la sessió plenària a Estrasburg.

Expliquem-ho una mica més. El cas és que el pressupost de la Unió Europea es veu fortament afectat per les polítiques d’austeritat i de retallada impulsades per alguns governs, i avalades per la pròpia Comissió. Una polítiques d’ajust estructural que, recordo, incrementen la recessió.

La UE, igual com passa amb els ajuntaments, no té capacitat d’endeutar-se. Els seus pressupostos sempre han de ser equilibrats, tot i que pot transferir despesa futura al present. Però la falta de flexibilitat i els escassos recursos propis de què disposa la UE li fa pràcticament impossible moure previsions en funció del cicle econòmic.

El que ha succeït és que el passat 18 de setembre, la Comissió Europea va enviar una nota rectificativa (COM (2013) 0655) al Parlament Europeu per modificar principalment les previsions sobre els recursos propis tradicionals (és a dir , drets de duanes i cotitzacions en el sector del sucre), les bases d’IVA per modificar els recursos propis de què disposa la Unió. L’objectiu era evitar així l’escassetat de liquiditat (que podria derivar en suspensió de pagaments ) donat el nivell de crèdits de pagament autoritzats en el pressupost 2013.

Aparentment, els recursos propis tradicionals van caure un 3955 milions EUR sobre el previst i els recursos propis basats en l’IVA en 384 milions EUR en 2013.

És a dir , la Comissió Europea, també va estirar més el braç que la màniga, o millor dit, també pateix les conseqüències d’un sistema econòmic absurd que li impedeix fer polítiques d’estímul fiscal.

És per això que el Parlament Europeu ha aprovat avui l’informe La VIA (els Verds ens hem absingut) per la qual s’esmena el pressupost de 2013 i s’evita la suspensió de pagaments, tal com ho va demanar el Consell i la Comissió. A diferència dels altres organismes, l’informe del Parlament demana a la Comissió que pagui tots els compromisos adquirits i recorda que el conjunt de pressupostos anuals per al període 2007-2013 és inferior a 60.000 milions EUR al límit màxim global acordat per al període 2007-2013.

Els Verds havíem demanat que un fet tan delicat no es tracti de manera tant a la lleugera, sense debat polític, sense debat públic i sense tota la informació que necessita el Parlament per corroborar l’estat real de les xifres de l’executiu comunitari. Concretament , els Verds vàrem reclamar que se celebrés una sessió extraordinària dedicada exclusivament a aquest tema.

El nostre raonament és el mateix que apliquem al Marc Financer Plurianual 2014-2020, que entenem que s’hauria de votar després de les eleccions de maig de 2014, per tal que aquest sigui objecte de debat durant la campanya. A més, també som els Verds el grup que històricament hem abanderat la lluita pels recursos propis de la UE, fet que donaria més força política a les decisions del Parlament davant el Consell.

Foto: Durao Barroso. Font: EC.

La UE se la juga… per la banda esquerra

0

La UE se la juga… per la banda esquerra, de Raül Romeva i Rueda (per a la Revista Jovent)

Actualment vivim un moment de frustració respecte la Unió Europea, especialment després de la sorprenent (per la magnitud) victòria d’Angela Merkel a Alemanya. Des del sud, aquest resultat, fregant la majoria absoluta, de les polítiques de la restricció i la mal anomenada austeritat, es llegeix amb gran preocupació en la mesura que significa un aval a les continues demandes amb nefastes conseqüències socials i ciutadanes com: ajustaments estructurals, reforma de pensions, flexibilització del mercat laboral, augment del IVA, privatització i liberalització de serveis com l’aigua, la salut o l’educació.

Ja fa temps que la percepció que la UE només està per salvar bancs, i no persones, s’estén de manera esgotadora, sense aturador.

El gran drama de la UE avui no és la idea mateixa de la construcció d’un ens econòmic i monetari supraestatal (aquest està clar) i sòciopolític (que encara està per fer). El veritable problema, allò que genera un creixent una creixent eurofrustració, o directament euroescepticisme, és l’actual correlació de forces imperant a totes les tres principals institucions europees: Comissió, Consell (governs) i Parlament Europeu, una correlació en què prima de manera significativa les polítiques de dretes, conservadora i neoliberal (fins i tot en alguns àmbits, governamentals o intergovernamentals- en què la presència socialdemòcrata convidaria a esperar-ne el contrari).

Per aquells grups, partits o associacions que treballem per construir una Unió Europea fonamentada en principis de la igualtat, la solidaritat i la cohesió, aquest és un escenari sovint decebedor, i que, en qualsevol cas, ens exigeix una gran capacitat de mobilització i de coordinació amb col.lectius afins, per tal de poder bastir un contrapès que pugui contrarestar una pissonadora conservadora que avança de manera implacable.

Llegint els resultats alemanys, no obstant, potser ens convé a una determinada esquerra fer una lectura una mica autocrítica, si més no des de la dimensió estratègica, que consisteix a constatar que, en part, la gran mobilització pro-Merkel en forma de vot hauria pogut haver estat provocada per un discurs, pràcticament unànime en els països del sud i la perifèria, en contra d’Alemanya, en genèric, enlloc de concentrar-nos en les polítiques concretes que encarnava la Cancillera. Sense poder mesurar-ne amb exactitud l’impacte que això hagi pogut tenir en la votació, sí em sembla evident que, d’alguna manera, aquesta percepció que el conflicte és entre Alemanya i la resta de la UE, ha beneficiat Merkel. Els perjudicats, per tant, altra vegada, són aquells col.lectius més desafavorits, tant a Alemanya com a la resta de la UE, que temen que ara patiran una dosi encara més forta (i en alguns casos directament letal) de la tan desagradable medecina merkeliana.

Les eleccions alemanyes, diguem-ho clar, han estat una derrota de l’internacionalisme, de la política i de les idees. Assenyalant el país (Alemanya) potser les esquerres van perdre l’ocasió de fer visible el veritable culpable (les polítiques conservadores). En aqeust sentit, val a dir que tant els Verds alemanys, com l’Esquerra, com, en la darrera fase d ela campanya, fins i tot la Socialdemocràcia, han procurat europeitzar el debat, en la mesura en que cada vegada són més conscients que a Alemanya només li anirà vé, si a Europa li va bé. I a la inversa, que una Europa dèbil, tocada de mort, desigual, comportarà també conseqüències nefastes per Alemanya.

Tot plegat converteixen les eleccions al Parlament Europeu del proper del 25 de maig de 2014 en determinants. Essent, com és, el PE, l’única institució directament escollida per la ciutadania, amb capacitat real per a poder fer front a determinades decisions intergovernamentals, és més necessari que mai que el proper Parlament compti amb una clara i coordinada majoria d’esquerres.

Tanmateix, no ens enganyem, les perspectives a hores d’ara no són massa positives. Les tendències existents a diferents països ens aboquen a un Parlament Europeu on determinats grups euroescèptics i grups feixistes tindran un pes significatiu. La pregunta és, mirant a mig termini: fins quan pot aguantar un projecte polític supraestatal en construcció, com la UE, amb aquestes forces centrífugues?

I és que, ens ho mirem com ens ho mirem, la situació d’emergència social al sud i a l’est d’Europa és una bomba de rellotgeria. Durant mesos ens hem trobat arreu el cartell ‘aparcat fins a les eleccions alemanyes’. Ara jo no hi ha marge. L’escenari ha canviat… a pitjor.

No ens podem permetre que la l’actual correlació de forces continuï impregnant amb el seu discurs carregat de resignació (no hi ha alternativa) i continuï sotscavant l’estat del benestar europeu. Ja que, a banda de la injustícia social que això comporta, també ens condueix a la paràlisi, vegi’s decadència, del projecte europeu.

És hora de repensar la idea, des d’una mentalitat progressista i ecologista, primant l’internacionalisme i la solidaritat entre pobles i persones. És hora de recuperar la política (entesa amb bases democràtiques sòlides i creïbles) com a motor de la societat, en detriment de l’economia partidista. Les eleccions previstes pel maig de 2014 en seran un bon laboratori.

Finalment, tot això és del tot compatible amb l’altre gran repte que, aquest sí, en clau catalana, ens ocupa actualment. I és que a banda de l’eurofrustació creixent relacionada amb les actuals polítiques imperants a Europa, cal afegir, en el nostre cas, les incerteses en relació a com acolliria l’actual UE dels Estats una modificació de l’status quo actual, en forma d’aparició d’un nou ens estatals en el seu si. Aquest, però, és un aspecte que abordo en altres articles, dedicats específicament a la qüestió nacional.

Font foto: JEV

Sobre el vol d’Evo Morales, i la connivència europea amb el govern dels Estats Units

0
La decisió d’Espanya, França, Itàlia i Portugal d’impedir el vol del president de Bolívia, Evo Morales, retenir-lo a l’aeroport de Viena ha provocat que alguns  eurodiputats i eurodiputades del Grup Verds / ALE i del Grup de l’Esquerra Unitària Europea / Esquerra Verda Nòrdica, hàgim manifestat la nostra preocupació i hàgim demanat explicacions a l’Alta Representant de la UE, la Sra Catherine Ashton i al Consell de la Unió Europea, a través de preguntes escrites.

Denunciem el fet que les autoritats aeronàutiques de França, Espanya, Itàlia i Portugal prohibissin l’avió d’Evo Morales sobrevolar el seu espai aeri. Aquesta mesura demostra altra cosa sinó la condescendència i l’actual seguidisme de molts governs de la UE davant de les polítiques dels Estats Units, ja que la raó esgrimida és que se sospitava que l’ex-analista nord-americà, Edward Snowden, es podia trobar a bord de l’avió presidencial de Bolívia. De res va servir, pel que sembla, la paraula del president Evo Morales, negant-ho.

En retenir el president Evo Morales i requisar el seu avió s’hauria violat el Conveni de Viena (conveni internacional sobre el dret de les immunitats jurisdiccionals dels estats i dels seus béns). A més, es va posar en risc la integritat física del President i de la tripulació de l’avió.

Aquest fet, que considerem molt greu, ens ha motivat a exigir que l’Alta Representant que presenti públicament excuses al President de Bolívia.

Després de viure episodis tan lamentables com el dels vols de la CIA, l’escàndol del sistema d’espionatge PRISM i aquest, més recent, de l’incident amb l’avió de Morales, no podem sinó insistir en lamentar el fet que la UE fa temps que ha entrat en una preocupant deriva seguidista dels Estats Units, que comporta violar una vegada i una altra drets fonamentals i el dret internacional amb la finalitat de complaure els desitjos de la Casa Blanca i el Pentàgon. I tot plegat en un context en què s’està negociant un acord de lliure comerç entre la UE i els Estats Units.

Ho mirem per on ho mirem, la col.laboració entre iguals comporta un respecte mutu que, és evident, no existeix en aquest cas. Aliats no vol dir súbdits, ni encara menys sumisos. Això, em temo, és el que sembla que volen alguns dels governs actuals de la UE. O canviem de governs, i per tant de política, o la UE deixarà de tenir sentit com a projecte autònom i només serà, per a desgràcia col.lectiva, un simple apèndix dels interessos estadounidencs.     

  
   

Font foto: infobae

Pressupostos UE: els governs aconsegueixen imposar la seva visió, conservadora i antieuropeïsta.

0
El Parlament Europeu ha aprovat avui la proposta del Consell per al pressupost de la UE per al període 2014-2020 (marc financer plurianual), a través de la resolució conjunta que han presentat PPE, SiD i ALDE, i que ha comptat amb 474 vots a favor, 193 en contra (entre ells els nostres i els de la GUE) i 49 abstencions. Segons el text de la resolució, el Parlament avala la proposta (que caldrà votar formalment a la tardor), i esmicola la feina de tants mesos per acabar amb el dèficit democràtic europeu en un tema tan sensible com el del Marc Pressupostari. És una mala notícia. Pèssima.

A més a més, lamento haver d’assenyalar el president del Parlament Europeu, el socialista alemany Martin Schulz, com a un dels responsables que el Parlament hagi votat avui a favor d’un pressupost incoherent i retrògrad.

Un cop més, reitero que aquest pressupost hipoteca Europa durant els propers 7 anys i la sotmet a polítiques conservadores i obsoletes. Ho vaig explicar ahir amb detall a l’apunt (El pressupost de la UE vol dir més retallades allà on menys convé: raons i propostes). De fet, aquesta proposta comporta continuar amb el model econòmic socialment injust i insostenible que ens ha portat a l’actual crisi.

El Parlament Europeu tenia l’oportunitat d’utilitzar el pressupost europeu per donar resposta als reptes actuals: lluita contra l’atur i la recessió. També tenia l’oportunitat de contrarestar els efectes de les polítiques absurdes de la malentesa i encara pitjor anomenada austeritat. Però ha fet malbé aquesta oportunitat, optant per mantenir l’status quo. La socialdemocràcia europea continua implícitament donant el vistiplau a les polítiques d’austeritat dels estats membres.

Aquest MFP nega de manera escandalosa la realitat de pobresa i situació d’emergència social dels països més afectats per la crisi de l’euro.

Tot i que la decisió de mobilitzar 6€ mil milions en la lluita contra la desocupació juvenil és positiva, a priori, si analitzem un poc més enllà constatem que els recursos financers són clarament insuficients per garantir als i les joves els seus drets. A més, la possibilitat d’”avançar” els diners de la garantia juvenil al 2014 i 2015 comporta riscos per a posteriors exercicis pressupostaris.

En definitiva, tota la feina feta a l’inici de les negociacions per aprofitar aquesta oportunitat, i acabar amb el tan preocupant dèficit democràtic de la UE, no ha servit per a res. El president del Parlament Europeu s’ha estimat més cedir a les pressions de la Estats membres, i tirar pel dret per la via ràpida, evitant la confrontació política i interinstitucional. En altres paraules, ha primat la lògica electoral alemanya, abans que la necessitat europea.

Font foto: Burki

El pressupost de la UE vol dir més retallades allà on menys convé: raons i propostes

0
Després de mesos de negociacions, el Parlament Europeu ha cedit a les demandes dels governs de la UE (liderats pel Regne Unit) de retallar el Marc Financer Plurianual de la UE (2014-2020) respecte les propostes originals. L’acord final no només no és progressista, sinó que tampoc respecta cap de les línies vermelles establertes pel Parlament Europeu.

Les 6 raons per les quals ens oposem a l’acord sobre el pressupost de la UE

1 – Més retallades

L’acord suposa una reducció de 85.000 milions d’€ (al voltant del 9%) respecte la proposta original de la Comissió Europea, que era en si mateixa una congelació del pressupost a nivells de 2013. Això significa una disminució de recursos per a la UE, tot i el creixement significatiu de les competències derivades del Tractat de Lisboa i l’estratègia 2020 de la Unió Europea. Una rebaixa en el pressupost impedirà que la UE respongui als desafiaments als quals hem de fer front, tot i la naturalesa de valor afegit del finançament comunitari. Això vol dir també que no es podran pràcticament aplicar mesures de redistribució de riquesa via fons de la UE.

2 – Despesa improductiva i retrògrada.

L’acord donarà lloc a retallades en el futur en sectors claus com la investigació i la innovació, l’educació, la inclusió social, l’ajuda al desenvolupament o les polítiques de joventut, mantenint al mateix temps la despesa improductiva i retrògrada de les polítiques comunes com alguns aspectes de la PAC. En lloc d’estar davant d’un programa de futur per avançar en un model d’economia sostenible i de justícia social a Europa, el Marc Financer Plurianual (MFP) és una llista de la compra emmarcat en batalles nacionals.

3 – Continua la despesa insostenible.

El MFP continuar amb la despesa insostenible en projectes banals o subsidis antiquats. Els pagaments directes als agricultors en el marc de la Política Agrícola Comuna s’han de reduir de manera molt més significativa. S’haurien d’haver eliminat la despesa en projectes d’infraestructura que destrueixen el territori i el medi ambient. Els diners destinats al “programa de fronteres intel·ligents” s’haurien d’haver reduït. La desproporcionada contribució de la UE a l’ITER, projecte de fusió nuclear, que no donarà lloc a cap tipus de beneficis concrets en els propers anys, hauria d’haver estat rebutjat.

4 – Perpetuar la dependència financera de la UE.

Tot i l’evident necessitat de reformar l’actual sistema de finançament de la UE, el qual es centra principalment amb les contribucions dels estats membres, aquesta acord no donarà lloc a cap canvi en la situació excepte a la creació de descomptes addicionals. Els Verds/ALE creiem que cal ampliar en gran mesura la capacitat de la UE per finançar el seu propi pressupost a través dels seus “recursos propis”. Així, el pressupost de la UE deixaria de ser objecte anual del tira i afluixa dels governs de la UE, la qual cosa soscava completament el finançament dels programes de la UE.

5 – Un pressupost inflexible.

La manca total de flexibilitat en el sistema de pressupost anual comportarà que sistemàticament sorgeixin crisi pel dèficit en el pagament de programes de la UE, quan la UE no té capacitat d’endeutament. Tot i ser una línia vermella del Parlament, l’acord final farà poc per millorar la situació actual i garantir que el conflicte anual entre els compromisos pressupostaris i els pagaments es mantingui. A més, és gairebé segur que l’acord (960.000 milions d’€ per als 7 anys) no serà mai mobilitzat completament a causa de la falta de flexibilitat en el pressupost de la UE.

6 – Un pressupost antidemocràtic.

El Parlament Europeu, elegit per sufragi directe, té la facultat d’adoptar o rebutjar el Marc Financer Plurianual. Aquest Parlament signarà ara el pla de pressupost de 7 anys tot i que només s’aplicarà al Parlament Europeu i de la Comissió a partir de 2014, quan el Parlament ja haurà canviat. Per compensar això, els Verds/ALE creiem que el Parlament hauria d’haver insistit en una clàusula de revisió adequada, de manera que el pròxim Parlament Europeu pugui tenir veu i vot en el marc pressupostari en el qual està obligat a treballar. Mantenir la regla de la unanimitat com la pedra angular de qualsevol canvi del marc financer plurianual fa que l’acord no podrà oferir una revisió post-electoral o una clàusula significativa.

Les 7 propostes per a dotar-nos d’un millor pressupost

1 – Útil contra la crisis

Necessitem un pressupost de la UE que sigui útil per lluitar contra la crisis econòmica. Això vol dir, un pressupost amb els recursos suficients per respondre a les noves competències atorgades a les institucions de la UE en el marc del Tractat de Lisboa, per complir amb els objectius establerts en l’estratègia 2020 de la UE, per assegurar una resposta sostenible a la crisi i fer front als reptes socials i ambientals que enfrontem. L’augment del pressupost de la UE beneficia els estats i a la ciutadania de la UE.

2 – Retallades allà on toca

Si bé cal augmentar els fons de la UE per les polítiques orientades cap al futur, està clar que hi ha àrees del pressupost on sí convé retallar, donat que suposen despesa insostenible. Els Verds ALE hem identificat 50.000 milions d’€ que ens podríem estalviar o que caldria reassignar en el pressupost de la UE. Convé aconseguir un equilibri adequat, garantint un pressupost responsable de la UE, mentre es promou la despesa de valor afegit.

3 – Un pressupost amb visió de futur.

El pressupost de la UE és l’instrument perfecte per invertir en la revitalització de l’economia europea, en resposta a la crisi. En lloc de retallar la despesa en educació, ajuda al desenvolupament, investigació i innovació, cal utilitzar-lo per incentivar la despesa de futur orientada, maximitzant el valor afegit d’un enfocament europeu. El mateix es pot dir dels reptes transfronterers com la promoció de l’energia sostenible i els sistemes de transport sostenible i la lluita contra canvi climàtic.

4 – Reorientar la despesa agrícola.

Els fons de la UE per a l’agricultura representen el 38% del total pressupost (2014-2020). Donat el seu gran volum, convé sotmetre aquest capítol a una reforma estructural per convertir-la en una política més social i ambientalment responsable, i per acabar el malbaratament actual. Els pagaments directes als agricultors s’han de limitar a 100.000 €/any/beneficiari. Això asseguraria que els petits agricultors se’n puguin seguir beneficiant, en detriment de l’agro-indústria. Les subvencions han d’estar vinculades a estrictes estàndards ambientals i socials.

5 – Enfortiment de la solidaritat social.

El pressupost de la UE ha de fer front als principals problemes socials a Europa, i més enllà. El principal problema és la desocupació juvenil. El MFP ha de proporcionar finançament adequat per a les polítiques de joventut, com la Iniciativa per a l’Ocupació de la Joventut, que promou una major educació, formació o ocupació. Si bé el pressupost s’ha de concentrar a donar suport a les regions més pobres, també l’ha de garantir per aquelles que estan patint la crisi de manera més severa.

6 – Una independència financera de la UE.

Els Verds/ALE creiem que cal ampliar molt més la capacitat de la UE per finançar el seu propi pressupost a través de “recursos propis” (igual com a través dels ingressos de l’impost sobre les transaccions financeres). Això posaria fi a l’actual dependència de les contribucions nacionals, que deixa el tema del pressupost de la UE al caprici dels governs de la UE. Igualment, és prioritari acabar amb l’opacitat i les injustícies dels anomenats descomptes nacionals.

7 – Clàusula de revisió postelectoral obligatòria.

Cal una revisió obligatòria del Marc Financer Plurianual després de les eleccions europees de 2014, amb majoria qualificada de vots en el Consell. Això assegurarà que el proper Parlament pugui donar la seva opinió sobre el marc de l’exercici pressupostari en què es veu obligat a treballar. També permetria que el pressupost de la UE s’adaptés per tenir en compte les condicions o prioritats econòmiques canviants.

Més informació a http://www.budget-eu.eu
 

Font foto: Greens/EFA

Sembla que ja hi ha acord Marc financer UE (2014-2020): no és una bona notícia

0
Publicat el 27 de juny de 2013

Acabem de saber que ja hi ha acord sobre el Marc financer a la UE 2014-2020. No comparteixo l’entusiasme que detecto en alguns dels meus col.legues parlamentaris. En aquest sentit, recupero la nota que vàrem treure la setmana passada (signada per la nostra ponent a l’ombra, Helga Trüpel) on expliquem els motius de la nostra decepció, i perquè hi votarem en contra:

 

MFF negotiations

Greens refuse to bow to coercive pressures from the Council

The negotiations on the EU’s Multiannual Financial Framework (MFF) have come to a head, with the Council yesterday submitting a final proposal to the European Parliament. However, there are deep divisions between the European Parliament negotiators. At the beginning of next week, the European Parliament’s political groups will have to decide on whether to approve or reject the Council’s proposal. Helga Trüpel, budgetary spokesperson for the Greens/EFA group in the European Parliament, said:

The Greens meet as a group next Tuesday (per ahir) and I will recommend that we reject this weak agreement. The Council’s proposal is totally insufficient. The Council negotiators proved to be thoroughly uncooperative and the Council clearly aimed to bypass the Parliament’s involvement as far as possible. The Council’s coercive behaviour is in stark contradiction with the European Parliament’s rights to democratic participation.

“The proposed €85bn of EU budget cuts goes far beyond the savings efforts at national level by a number of member states and will have serious impacts on funding for EU grants programmes. The spending priorities are totally wrong-footed. The Council largely refused to give any ground to Parliament’s demands for greater budgetary flexibility and a revision by qualified majority vote of the MFF after the next European elections. The Council’s few offers were mostly down to sleight of hand and the aim of misleading public opinion.

“The Council’s heaviest cuts are in the areas of education, research and competitiveness, while investment in future competitiveness and in education, research and development were all sacrificed to short-term national interests, despite initial promises. In addition to this, the Council rejected almost all the Parliament’s demands for an extension of the EU’s own financial resources. The political agreement between the Parliament and Council on this is vague and non-binding.

“I am particularly shocked by the Council’s attempts to manipulate public opinion by deliberately withholding information. The Council has for example announced to the media an agreement that still does not exist.

“While we welcome the Council’s proposals on increased investment in the fight against youth unemployment, these will inevitably come at the expense of other areas of the budget. The agreement is fundamentally unsound.”

 

Foto: Barroso, en una foto d’arxiu.

Eleccions europees (2014) i acord UE-EUA: i si parlem realment d’allò que toca?

0
Publicat el 25 de juny de 2013

Per si algú encara no n?és prou conscient, recordo que ens trobem en període pre-electoral. I és que queden tan sols mesos abans que el proper 25 de maig hi hagi eleccions al Parlament Europeu (bé, de fet seran entre el 22 i el 25).

Després d?anys de passejar-me per aquests barris, i malgrat que no seré candidat a aquesta contesa, voldria almenys contribuir a que el debat pre-lectoral entrés en algunes qüestions de fons actualment en joc en l?arena europea, més enllà de les típiques i tòpiques reflexions sobre si el Parlament és un cementiri d?elefants, o sobre per a què serveix.

En aquest sentit, un dels temes (entre d?altres) que considero que mereix un notable protagonisme mediàtic i polític en aquest context és el de l’Acord de lliure comerç entre els Estats Units i la Unió Europea, sobre el qual hi ha, tal i com sol ser habitual en aquest paradigma de l?opacitat que són les institucions europees, incomptables incògnites.

No és, en cap cas, un tema menor. I la prova n?és la intensa campanya duta a terme per nombroses empreses nord-americanes que, sotmeses a una legislació molt diferent a la que existeix en el marc europeu, a banda de amb una estructura empresarial i social també força diferent, intenten de totes totes adaptar la legislació europea als seus interessos, amb la connivència dels ?amics? de la Comissió Europea, a més d?algun aliat especialment destacat en les capitals estatals.

A ningú se li hauria d?escapar el gran impacte que aquestes empreses podrien arribar a tenir en la nostra economia i regulació en sectors tan específics com l’alimentació o la beguda, sectors en el qual s’han detectat les màximes xifres en les relacions entre la Unió Europea i els Estats Units.

A tall d?exemple convé esmentar casos com el de la multinacional Monsanto, empresa dedicada a la fabricació d’herbicides i llavors transgèniques que primer insta els agricultors a comprar els seus productes, i després els restringeix l’ús dels mateixos sota sancions per infracció de la propietat intel·lectual. Això ha fet que molts agricultors s’hagin endeutat enormement fins el punt que molts d’ells no han pogut afrontar el retorn d’aquest deute, duent-los fins l’extrem de cometre suïcidi, com ha passat per exemple a països com l’Índia.

Aquesta política duta a terme per Monsanto ha propiciat una actitud monopolística que li ha permès controlar gran part del mercat d’aliments, forçant al monocultiu i l’eliminació progressiva de petits agricultors. Tot això s’ha dut a terme en contuberni amb les administracions públiques, després que l’empresa hagi gastat milions de dòlars en lobby, incloses les institucions europees.

Per evitar situacions com aquesta només hi veig una solució: més i millor democràcia (basada en la transparència).

Així doncs, amb la intenció d?incentivar el debat públic, he enviat algunes preguntes a la Comissió Europea, a qui he demanat que expliqui, en públic de quina manera l?Acord afectarà a les lleis, les organitzacions i l?agricultura europea; quin és el grau d?influència que tenen empreses multinacionals com Monsanto en les negociacions; o de quina manera la societat civil podrà participar i influir en el procés, i quins mecanismes pensa posar en marxa la Comissió per garantir la transparència del procés.

Tan de bo el debat preeleccions europees se centri en temes de fons, com aquest, i ens permeti posar de manifest la diferència de projectes polítics i les diferents interpretacions que uns i altres fem del concepte ?democràcia?. Si aconseguíssim canviar els patrons d?aquesta nau a la deriva que anomenem Unió Europea, potser fins i tot arribaríem a trobar la sortida de l?actual crisi d?identitat del projecte de Monnet. Però per fer-ho ens cal parlar d?allò que realment toca. Personalment, ho confesso, en tinc força ganes.

Font foto: Hachfeld

Ulisses vs Circe: els PIIGS a la cerca d’Ítaca

2
Publicat el 21 de juny de 2013
Què tenen en comú l’Odissea d’Homer amb l’Eurocrisi? Com Ulisses, que es va passar deu anys navegant a la cerca de la seva Ítaca, els anomenats PIIGS (Portugal Itàlia Irlanda Grècia Espanya) també naveguen, perduts, enmig de l’oceà, superant tota mena de perills i tempestes, rumb a la seva Ítaca particular.

Durant la travessa, Ulisses i els seus homes van desembarcar a Aeaea. Allà hi van trobar Circe, la filla de Perseis i Hèlios, una bruixa coneguda per la seva capacitat de convertir els homes en animals amb les seves pòcimes màgiques. Circe va convertir els mariners d’Ulisses en porcs.

La Troica és Circe. Fent ús d’una terrible pòcima anomenada austeritat (una metzina amb un nom enganyós que camufla les seves veritables propietats) converteix països en PIIGS (porcs), i els tracta com ho faria un porquer homerià.

Però els encanteris de Circe no van tenir efecte sobre Ulisses, a qui Hermès havia proporcionat un antídot que el va fer inmune als seus encanteris. Com Ulisses, també el sud/perifèria d’Europa pot fabricar el seu antídot, alliberar-se de l’encanteri i trobar el rumb correcte cap a Ítaca. 

Per fer-ho, Homer ens recomana tres ingredients:

1) IMAGINACIÓ. Ulisses va aconseguir tornar a casa gràcies, sobretot, a la seva imaginació i creativitat. Si el 20% dels problemes actuals són deguts a la crisi (o eurocrisi), el 80% restant són resultat de les polítiques anticrisi que s’han imposat fins ara (austericidi). Els països que han seguit el model malanomenat ‘austeritat’ posen de manifest que aquest ha fracassat socialment, ecològicament, econòmicament, i fiscalment. Com Einstein deia: fer el mateix una vegada i una altra, i esperar-ne resultat diferents, és simplement ximple. Necessitem altres idees, noves idees. Ulisses és l’espai on podem generar i desenvolupar aquestes idees. Invertir en coneixement és el bon antídot. El sud com a centre de generació de coneixment i innovació. El Silicon Valley europeu. 

2) VENT. Igual com en el cas d’Ulisses, la font energètica més neta per fer avançar la nau és el vent, i la font de calor més important, el sol. Ambdós són algunes de les riqueses i potencialitats que tenim als països del sud. L’energia neta i renovable, a més de l’estalvi i l’eficiència energètica, són la nostra gran oportunitat, el motor que ha de liderar la generació d’ocupació. Però això exigeix de convicció i d’inversió pública i privada.

3) TRIPULACIÓ. Ulisses sabia que no podia tornar sol. Necessitava la seva tripulació, i es va esforçar per mantenir el bon estat d’ànim i de salut dels seus mariners. Europa no pot avançar sense una tripulació motivada, preparada, participativa i amb dret a decidir, a decidir-ho tot. Europa només pot avançar si és amb la gent, no ho pot fer mai en contra de la gent. Front a la troica, símbol de la imposició: democràcia real.

La sortida de la crisi passa per enfrontar-se a Circe/Troica, amb imaginació i creativitat, invertint en aquells sectors que poden generar la prosperitat i el desenvolupament que convé (que no significa necessàriament creixement), i, sobretot, apostant per una reforma radical de la democràcia. I si Circe és el problema, la resposta és Ulisses, el projecte Ulisses.

Foto: Circe, de Charles Gumery.

Europa Quo Vadis. El proyecto europeo a debate

0
Publicat el 12 de juny de 2013


Dels autors del projecte http://europaquovadisblog.wordpress.com/ :

Debaten sobre el futuro de Europa: Joaquín Almunia, Josep Borrell, Santiago Fisas, Ramon Tremosa, Raül Romeva, Jordi Pujol, Ignasi Guardans, Oriol Junqueras, Jaume Duch, Andreu Missé, Raimon Obiols, Amadeu Altafaj, Cristina Gallach y más goo.gl/t0XxV

¿Dónde va Europa?

Hablar de crisis es también hablar de Bruselas y de Berlín, del Banco Central y de Mario Draghi, de Angela Merkel y de la Comisión, de las reuniones del Consejo y del Parlamento — del Parlamento poco -, de los hombres de negro y de algo que se denomina troica, de la austeridad y de las políticas de crecimiento.

La actualidad pasa por Bruselas. En Bruselas se decide todo, pero Bruselas es, en esencia, los estados miembros allí reunidos. Y cuando se van, los estados miembros reniegan de Europa. Porque se han permitido irresponsabilidades en el sur, dicen en el norte. Porque se han adoptado las medidas dogmáticas del norte, dicen en el sur. La solución pasa, coinciden todos, por más Europa, pero nadie parece dispuesto a ceder para ello.

La crisis económica ha arrastrado el proyecto europeo a una crisis institucional de magnitudes imprevisibles. El déficit democrático y estructural de las instituciones ha quedado descarnadamente a la vista de todos, ante la imposibilidad de tomar decisiones en momentos de urgencia.

En un intento modesto de poner orden a todo este entramado incomprensible que monopoliza a diario las portadas, el proyecto ¿Quo Vadis Europa? nace con el objetivo de pedir a los propios responsables de las instituciones que expliquen qué es Europa, qué le pasa en estos momentos de crisis y desafección y, sobre todo, hacia dónde va este proyecto que nació con tantas expectativas y generó tanta admiración. Con el convencimiento de que más allá de las carencias de funcionamiento, Bruselas y todo lo que el término implica, tiene unas carencias abismales de explicación y de comprensión.

Para ello se ha entrevistado a periodistas, políticos, miembros de la Comisión, diputados del Parlamento, y funcionarios del Consejo. Un amplio abanico para intentar abarcar todo el conjunto y contarlo desde todos sus puntos de vista.

El resultado de las más de veinte entrevistas es un documental de 27 minutos que, mediante el propio relato de los protagonistas, va desgranando las causas de la crisis económica e institucional de la Unión Europea, propone algunas posibles soluciones y, sobre todo, pone de relieve la complejidad y la divergencia de criterio que subyace en la construcción europea.