En suport d’Ignasi Guardans
Camí de l’aeroport escolto per ràdio que l’eurodiputat Ignasi Guardans ha presentat una denúncia contra un guàrdia civil per fer-li treure les sabates en passar pels controls de seguretat. En arribar a l’aeroport adquireixo els diaris i constato que diversos en parlen, tot i que el que hi dedica més espai és El Periódico (que a més premia Guardans amb una merescuda fletxa verda cap amunt). El cas és, segons que comenten diversos mitjans, que Guardans ha presentat una denúncia contra un vigilant de seguretat i contra un guàrdia civil que el van obligar a descalçar-se sense recolzament legal per fer-ho i que ho van portar a terme, a més, com a represàlia per haver informat dels seus drets altres passatgers. "Ara seràs tu el que es traurà les sabates, llest", sembla que li va etzibar l’agent de seguretat. No vaig presenciar els fets, és cert, però tinc prou coneixement sobre com funcionen els serveis de control dels aeroports, i sobre com les gasten alguns dels seus efectius (no tothom, cal dir) com per pensar que, efectivament, de denúncies com la de’n Guardans n’haurem de veure més sovint. La descripció dels fets inclou, a més a més, la dosi habitual de prepotència (segueix…)
que algunes vegades fan servir alguns responsables de seguretat, sigui aquesta privada o pública. I és que, de fet, resulta especialment greu que, sabent que els motius de les queixes de Guardans (és a dir, que no estem obligats a treure’ns les sabates a no ser que duguin peces metàl.liques que facin sonar el detector) eren correctes, l’actitud dels responsables de seguretat hagués estat la que va ser, és a dir, venjativa.
El cas, insisteixo, no és aïllat, passa cada dia, i afecta tothom, tot i que la transcendència pública és lògicament major quan la ‘víctima’ és un personatge conegut.
És cert que no he conegut encara cap aeroport en què el nivell de vexacions de tota mena, així com de prepotència i de mala educació demostrada pels serveis de seguretat arribi als nivells estratosfèrics del de Miami, escala sovint obligada quan es viatja a Amèrica Central. Però de vegades penso que a Barcelona o a Madrid la situació no se n’allunya massa.
Certament cada cas és diferent, i potser és cert també que no cal arribar a determinats extrems en la resposta (de vegades la prepotència l’exerceixen determinades ‘personalitats’ que, a més a més, es creuen exempts d’haver de sotmetre’s a certes normes bàsiques i comprensibles que sí ens afecten a la resta de mortals). Però en el cas de la denúncia interposada per Guardans, i basant-me en els fets relatats per diferents mitjans, penso que sí hi ha una bona base per tal que, almenys, s’obri una investigació i es modifiquin algunes actituds, tant del personal que atén als punts de control com de les autoritats que estableixen les normatives a complir en aquests punts.
I és que el problema de fons existeix, i no el podem negar. El fet que sovint aquesta mena de situacions ens enxampi amb la pressa d’haver d’agafar un vol fa que sovint ens quedem amb el record de la mala estona passada, però que no anem més enllà. Fins que ens hi tornem a trobar. I és per això que trobo especialment pertinent que, havent-se trobat en aquella situació, n’Ignasi Guardans, que a més a més és Doctor en Dret, hagi interposat la pertinent reclamació, la qual, recordem-ho, es fonamenta en la vulneració de diversos articles del Codi Penal (p.e. 534.2 i 542).
A banda de l’aspecte puntual de l’actitud d’aquest agents, però, l’afer s’enmarca en un context molt més ampli com és el fet que sembla que s’està ‘normalitzant’ una certa tendècia paranoide, camuflada darrera d’una aparent necessitat de millorar la percepció de seguretat, però que al final no és sinó un cúmul de mesures que enutgen i fan més incòmoda la vida dels ciutadans i ciutadanes, sense que hagi estat encara suficientment justificat establir determinades mesures.
I és que considero que és perfectament compatible establir determinades mesures de control, necessàries, com no, per tal de garantir la seguretat, sense que això vulgui dir necessàriament que les persones que viatgin es vegin sotmeses a continuades vexacions i agresions verbals de tota mena per part del servei de seguretat, ja sigui aquest una empresa privada o la Guàrdia Civil (que, per cert, moltes vegades ni tant sols entenen el català malgrat estar operant a Barcelona).
El debat no és nou, i al Parlament Europeu l’hem tractat abastament (veure, entre d’altres apunts, els següents: Mesures antiterroristes: la UE vol imitar els EUA, i això preocupa, i molt ; Estrasburg (plenària): de nou el tema dels líquids als avions, entre d’altres ; Normativa sobre líquids: el risc d’un despotisme il.lustrat de les institucions europees ; Líquids, secrets i democràcia europea ).
Amb n’Ignasi Guardans, malgrat formar part de dues famílies polítiques diferents, fa temps que coincidim en diversos fronts en el marc de la nostra activitat parlamentària, un d’ells el dels drets i llibertats. L’assumpte dels líquids a les cabines dels avions n’és un bon exemple, com ho és també l’afer del vols de la CIA.
Des d’aquí, doncs, vull felicitar Ignasi Guardans per la seva oportuna, valenta i penso que justificada decisió de presentar denúncia, tot afegint que, com hem fet en anteriors ocasions, seguirem treballant conjuntament amb tantes i tants d’altres col.legues (cada cop en som més) per tal que determinades mesures que no són gens justificades en termes de seguretat real, i que en canvi resulten molt enutjoses per a la ciutadania, siguin revisades i corregides.
Foto: Ignasi Guardans. Font: DW-World.de
Estic d’acord, sobretot on dius allò de "certa tendència paranoide". A l’aeroport de Ginebra [Suïssa, país que sempre imaginem d’alta cordialitat] ens van requisar un formatge perquè era massa tendre i contenia una petita quantitat de líquid [imagineu quant líquid pot contenir un formate envasat al buit]. Ens ho van agafar i directament a la brossa, havent pagat una pasta per aquell formatge, tot en favor de la seguretat del vol, no fos que portessim una bomba a dins de la peça!!!