Tot esperant que se n'anunciï el 23è, ara com ara són 22 els títols que aspiren al Lleó d' Or de la Mostra de Venècia d'enguany. Una competició en què dominen, d'una banda els noms dels autors i per altre cantó, les adaptacions. Fins a 14 pel·lícules a concurs es basen en novel·les, peces teatrals, còmics o personatges i fets de la vida real. Per les pantalles del Lido passaran versions cinematogràfiques de llibres de John Le Carré, Emily Brontë i Cristina Comencini i d'obres escèniques de Yasmina Reza, Tracy Letts, Goethe, Christopher Hampton i Beau Willimon. Un manga Furuya Minoru ha servit d'inspiració per a un film de joves encarats a una realitat molt crua, així com Marjane Satrapi ha convertit en una pel·lícula d'imatge real una seva premiada novel·la gràfica i el dibuixant de còmics i autor de novel·les gràfiques Gian Alfonso Pacinotti, més conegut com a "Gipi", s'ha inspirat en el treball d'un seu col·lega, Giacomo Monti. No són pocs, d'entre aquests referents, els que al seu torn beuen de la vida real; però és que d'altres films en competició parteixen d'esdeveniments més aviat privats, com la història d'una família i la seva criada, o coneguts com ara l'arribada tràgica de barcasses carregades de centreafricans morts o vius a les costes sicilianes, o l'esgarrifosa trobada de cadàvers femenins en una zona costanera de Texas.
Els autors que hi participen i les temàtiques que toquen (l'amor i els impulsos, el dolor sentimental, la política, els secrets íntims, la ment i el desig, el delit de sobreviure, la presó d'una certa llibertat, la crisi, la hipocresia social, la idolatria al diner, la dignitat de poble i personal...), els plantejaments artístics amb què ho encaren i la participació d'intèrprets i altres professionals de talent fan preveure que la 68a edició de la Mostra de Venècia resulti de debò interessant. A partir del 31 d'agost i fins el 10 de setembre, ho podrem comprovar, si més no, pel que ens en diguin les cròniques que rebem.
Nota: si s'anuncia el 23è títol a concurs, en faré la fitxa i aquest apunt el retiraré per a tornar-lo a publicar posteriorment, actualitzat. Venècia 2011: la Competició.
El talp (Tinker, Tailor, Soldier, Spy | El topo | La taupe | La talpa), de Tomas ALFREDSON. Gary Oldman, actor britànic darrerament relegat a segona fila, recupera el protagonisme com a George Smiley, el famós espia creat per John Le Carré. I ho fa envoltat dels Colin Firth, Tom Hardy, John Hurt... El cas és que, en plena guerra freda i gairebé retirat, el prestigiós agent secret rep l'encàrrec de trobar un infiltrat dels soviètics, entre els seus antics companys. Dirigeix Alfredson, el de Deixa'm entrar.
Cims borrascosos (Wuthering Heights | Cumbres borrascosas), d'Andrea ARNOLD. La directora de Red Road i Peixera, adapta el clàssic d' Emily Brontë, retratant l'amor com una torrentada de bellesa corprenedora, crueltat i actes impulsius.
Els idus de març (The Ides of March | Los idus de marzo | Les marches du pouvoir | Le idi di marzo), de George CLOONEY. Refent l'equip guionístic de Bona nit i bona sort, Clooney ha adaptat la peça teatral Farragut North, del jove dramaturg Beau Willimon, inspirada en la campanya electoral d'un candidat a les presidencials nord-americanes de 2004. Ryan Gosling és qui dóna vida al cap de premsa, tan jove com idealista, del prometedor aspirant a les primàries demòcrates (Clooney) i que no tardarà a tastar la cara galdosa de la política. Completen repartiment: Philip Seymour Hoffman, Paul Giamatti, Marisa Tomei, Evan Rachel Wood, Jeffrey Wright. Aquest film inaugura la 68a Mostra de Venècia.
Quan la nit (Quando la notte | When the Night), de Cristina COMENCINI. Una història de secrets amagats i descoberta de sentiments... basada en la novel·la homònima de la mateixa Comencini. Filippo Timi hi incorpora un guia de muntanya, tancat i desagradable, que tanmateix ajuda Marina, la mare encara jove que, interpretada per Claudia Pandolfi, amaga una veritat inconfessable.
Terraferma (Terraferma), d'Emanuele CRIALESE. Aquella dona de l'Àfrica central que arribat a Lampedusa amb una barcassa, al dessota d'un munt de cadàvers, no es diu "clandestina", ni "immigrant", ni "extracomunitària", sinó que fa cara d'algú que ha arriscat la vida per a millorar-la, com ha fet el gènere humà des que és a la Terra. La Sara, que així es diu, busca la seva pròpia "terraferma", el mateix "port" que busquen els pescadors d'aquella illa que l'han acollida amb el seu fill.
Un mètode perillós (A Dangerous Method), de David CRONENBERG. El director de Spider, Crash, El festí nu... explora la relació entre el jove psiquiatre Carl Jung, el seu mentor Sigmund Freud i la pacient, amant i brillant, Sabrina Spielren. Amb guió de Christopher Hampton, la protagonitzen Viggo Mortensen, Keira Knightley, Michael Fassbender i Vincent Cassel.
4h44, Últim dia a la Terra(4:44 The Last Day On Earth), d'Abel FERRARA. L' apocalipsi segons Abel Ferrara. Com Lars Von Trier a Malenconia, explica una història d'humans davant la imminent fi del món: dos amants que passen junts l'última tarda de la Terra al seu pis espaiós. Amb Willem Dafoe i Shanyn Leigh.
Killer Joe(Killer Joe), de William FRIEDKIN. Matthew McConaughey és un assassí a sou —i detectiu de la policia de Dallas— a qui volen contractar perquè mati una dona. Com que els promotors no tenen calés per a pagar-l'hi per endavant i la idea és que, un cop morta, en cobrin l'assegurança de vida, el "killer" Joe accepta l'encàrrec agafant com a penyora sexual la candorosa germana (Juno Temple) del noi (Emile Hirsch) que, endeutat, es deleix per tocar-ne de calents. Adaptació d'una peça teatral de Tracy Letts, el mateix autor de Bug, que també va dur a la pantalla Friedkin, l'oscaritzat director de The French Connection, L'exorcista, Viure i morir a L.A., etc.
Un estiu calent (Un été brûlant), de Philippe GARREL. Als 28 anys d'edat, Louis Garrel representa que és un pintor que viu amb Monica Bellucci, de 46 anys, en el paper d'un actriu que fa cinema a Itàlia. El pintor coneix un figurant aspirant a actor i el convida a Roma, juntament amb la seva xicota també figurant. Sentiments ferits, intimitat dolorosa, afectes masegats i tanmateix persistents... el romanticisme taciturn de Philippe Garrel torna a Venècia!
Tao jie (Tao jie |A Simple Life), d' Ann HUI. La relació entre un home encara prou jove i la criada que ha servit la família durant més de seixanta anys. Amb la superestrella de Hong Kong, Andy Lau, i la seva padrina —a la vida real—, la veteraníssima i multipremiada actriu Deanie Yip.
Hahithalfut (Hahithalfut | The Exchange), d' Eran KOLIRIN. A La visita de la banda, Kolirin se centrava en una gent descol·locada —una banda musical de la policia d'Egipte, perduda per Israel—. Ara, lluny de quedar-se entrampat en el conflicte àrabo-israelià ens presenta una obra d'antuvi més abstracta, però igualment centrada en un personatge decol·locat. El protagonista és un home que, en tornar a casa a una hora inusual, veu diferents les coses gairebé intangibles que l'envolten a la vida quotidiana.
Alps (Αλπεισ | Alpi), de Yorgos LANTHIMOS. Alps és el nom d'una empresa il·legal que es dedica a substituir difunts en la rutina quotidiana de familiars, amics o companys, per a alleugerir-los el dol. El personal d'aquesta empresa segueix la forta disciplina que hi imposa el seu cap, un individu que es fa dir com el cim més alt de la cadena alpina: Mont Blanc. Un nou joc entre surrealista i artificiós del director de Kynodontas.
Texas Killing Fields (Texas Killing Fields | The Fields), d' Ami Canaan MANN. La filla de Michael Mann torna a posar-se rere la càmera per bastir un thriller basat en el cas real d'una seixantena de dones trobades mortes a l'esplanada pantanosa de Texas anomenada Killing Fields. Intèrprets: Sam Worthington, Jeffrey Dean Morgan, Jessica Chastain, Cloe Moretz...
Vergonya (Shame), de Steve MC QUEEN. L'artista pluridisciplinar Steve McQueen, que debutà al cinema amb Hunger, torna a confiar el protagonisme a l'actor Michael Fassbender: si en aquell film era el cos de Bobby Sands a la presó nord-irlandesa de Maze, ara encarna un home presoner de la seva aparent llibertat sexual. Un solter tan addicte a la pornografia com allunyat de les dones de carn-i-óssos, llevat de la seva peculiar germana (Carey Mulligan).
L'últim terrestre(L'ultimo terrestre), de Gian Alfonso PACINOTTI "GIPI". Opera prima del dibuixant de còmics i autor de novel·les gràfiques Gian Alfonso Pacinotti, més conegut com a "Gipi", que s'ha inspirat en la novel·la gràfica Nessuno mi farà del male, de Giacomo Monti. És la història de l'última setmana a la Terra abans de l'arribada anunciada d'uns extraterrestres, des del punt de vista d'un misogen que només vol estar sol i seguir la rutina.
Un déu salvatge (Carnage | Un diós salvaje) de Roman POLANSKI. Polanski adaptaYasmina Reza. Teatre dut al cinema, amb el mestratge del cineasta en la posada en escena i la complicitat d'un ampli ventall d'artistes. Des dels "coppolians" Dean Tavoularis —dissenyador de producció— i Milena Canonero —vestuari—, passant pel músic Alberto Iglesias, i acabant esclar pels intèrprets: Jodie Foster, John C. Reilly, Kate Winslet i Christoph Waltz. Una canalla es baralla, cosa normal, i els pares en volen parlar civilitzadament, però la conversa aviat deriva en enfrontament, de tots contra tots.
Pollastre amb prunes (Poulet aux prunes | Chicken with Plums), de Marjane SATRAPI i Vincent PARONNAUD. Els autors de Persèpolis decanten el cinema d'animació i, amb imatge real i actors de carn-i-óssos, adapten el còmic epònim de Satrapi, sobre un músic que ha perdut les ganes de viure, des que la dona li ha trencat l'instrument que li donava la inspiració ara esvaïda. Al repartiment, Mathieu Amalric, Jamel Debbouze, Edouard Baer, Chiara Mastroianni, Isabella Rossellini, Eric Caravaca i Marie De Medeiros.
Faust(Faust), d' Aleksander SOKUROV. No és tant una adaptació com una relectura entre línies del Faust de Goethe. Quart lliurament de la tetralogia del cineasta rus sobre la naturalesa del poder.
Dark Horse(Dark Horse), de Todd SOLONDZ. Posat a fer una pel·lícula que no parli de violacions, pedofília o masturbació, Solondz s'ha centrat en un home que ja té els trenta anys, arrossega la síndrome de Peter Pan i quan troba una dona de la seva edat, amb més o menys el mateix problema, resulta que li costa Déu i ajut deixar l'habitació d'adolescent on viu... Al repartiment, Selma Blair, Justin Bartha i, com a pares del protagonista, Mia Farrow i Christopher Walken.
Himizu (Himizu) de Sion SONO. Apologeta del cinema extrem, Sion Sono adapta el manga epònim de Furuya Minoru, sobre uns jovenets que viuen una terrible realitat personal. Sono ho ha emmarcat en la devastació provocada pel terratrèmol i el consegüent incident nuclear que hi ha hagut enguany al Japó.
Viure sense principis (Dyut Ming Gam | Life Without Principle), de Johnnie TO —afegit 09.08.2011—. El director de Breaking News, Election i Venjança torna, ara amb una mirada crua a l'obsessiva cultura del diner a Hong Kong. I ho fa a través de tres personatges —delerosos de trobar calés— els camins dels quals es troben un dia fatídic.
Herois Seediq (Saideke Balai | Seediq Bale: The Rainbow Warriors), de WEI Te-sheng. Produïda per John Woo, evoca l'Incident de Wushe, en què el 1930 unes tribus Seediq, de Taiwan, es van revoltar contra el poderós ocupant japonès.
***
FOTO Element de la imatge gràfica de la Mostra de Venècia 2011
Herois Seediq (Saideke Balai | Seediq Bale: The Rainbow Warriors) L'anomenat "Incident de Wushe" és més aviat poc conegut fora de Taiwan. Situem-nos. Entre el 1895 i 1945, l'illa era una colònia japonesa, habitada majoritàriament per immigrants xinesos Han, però evidentment també hi vivien descendents de les primeres tribus aborígens que s'havien establert a la part muntanyosa de l'illa. El 1930, Mouna Rudo, cap d'una de les tribus Seediq, s'establí al Mont Chilai i els seus voltants i es coaligà amb altres caps de tribus Seediq, per a revoltar-se contra els colons japonesos. La revolta esclatà al decurs d'una celebració esportiva, en què els membres de la tribu que hi participaven van atacar i matar els oficials japonesos. Aquest primer acte va agafar de sorpresa l'invasor i l'èxit fou total. Però de seguida l'exèrcit nipó es va mobilitzar per a acabar amb amb la rebel·lió, amb els uport de l'aviació i gasos verinosos. Mouna Rudo sabia de bell antuvi que les limitadíssimes forces de les tribus Seediq no tenien cap oportunitat de derrotar la potència del Japó. Però tant ell com els seus coal·ligats es basaven en les creences i els mites que havien nodrit les seves tribus des de temps immemorials. Els joves mascles de les tribus havien de sotmetre's a un ritus iniciàtic per a esdevenir adults, que els donava el dret a tatuar-se el rostre. En la seva llengua, esdevenien "Saideke Balai", és a dir, "Herois de la tribu". El director de la pel·lícula, Wei Te-Sheng, considera que, si bé és cert que l'Incident de Wushe" fou una revolta contra l'opressió del govern colonial japonès, també tenia arrels molt específiques: la prohibició japonesa de celebrar pràctiques culturals indígenes. El que fou heroic no és tant l'incident en si com el fet que va passar en defensa d'un principi. He volgut repassar aquell incident des d'aquesta perspectiva, a través del prisma de les creences Seediq. Alhora he mirat d'exercir una mena de reconciliació entre dues parts oposades i d'encarar qüestions més àmplies com ara la dignitat humana i la realització personal.
DirectorWei Te-Sheng. Guió Wei Te-Sheng. Productor John Woo. Producció ARS Film Production (Taipei, Taiwan), Central Motion Picture Corporation (Taipei, Taiwan). Durada 2h15.
Sinopsi Illa de Formosa —l'actual Taiwan—, a la dècada dels anys trenta del segle XX. Mouna Rudo, un guerrer de la tribu aborigen dels Seediq encapçala la revolta del poble contra l'ocupació japonesa. És el que es coneix com "l'incident de Wushe". Els 300 homes de Rudo van lluitar amb pistoles antigues, llances i ben poques armes i tanmateix, bregant per la seva terra, la dignitat i l'honor, van plantar cara als 3.000 soldats de l'exèrcit japonès durant dues setmanes...
Viure sense principis (Dyut meng gam | Life Without Principle)
El visualment virtuós Johnnie To, cineasta d'acció i un cert toc humanista, especialment interessat en l'espiral criminal-econòmica de la màfia de Hong Kong —les famoses tríades— i que ens ha donat títols com Breaking News (2004), Election (2005), Election 2 (2006), o Venjança (2009), ens serveix ara una mirada crua a l'obsessiva cultura del diner a Hong Kong. I ho fa a través de tres personatges els camins dels quals es troben un dia fatídic.
Viure sense principis (Dyut meng gam | Life Without Principle)
DirectorJohnnie To. Guió Au Kin Yee, Wong King Fai, Milkyway Creative Team. ProduccióMilkyway Image (HK) Ltd. (Hong Kong, la Xina). Durada xx.
Repartiment Lau Ching Wan (Buzzard), Richie Jen (inspector Jen), Denise Ho (Teresa).
Sinopsi La que era una simple treballadora de banca (Denise Ho) i que ha estat promoguda a analista financera ha de vendre als clients títols d'alt risc, per assolir els objectius de vendes. Un delinqüent d'estar per casa (Lau Ching Wan) exprem els índexs de futurs delerós de guanyar calés facilment per a ajudar un amic amb problemes legals. Un lleial inspector de policia (Richie Jen), ben satisfet amb el seu nivell mitjà de vida, es troba que no hi arriba des que la dona ha pagat el dipòsit d'un pis de luxe que no es poden permetre i el pare moribund li demana que es faci càrrec d'una germanastra menor que ningú no sabia ni que existís. Tres persones normals i corrents que no tenen res en comú llevat d'una gran necessitat de líquid per encarar les estretors respectives, fins que un dia apareix una bossa amb 5 milions de dòlars robats i tots tres queden embolicats en una situació enrevessada que els du a preguntar-se angoixadament sobre el que està bé o malament i sobre totes les notes intermitges a l'escala de la moralitat...
Mostra de Venècia 2011 [Competició: Viure sense principis (it / ang) -enllaç que caduca-] Premis Mostra de Venècia 2011 [x] Festival de Toronto 2011 [Special Presentations: Viure sense principis (ang)]
Articles en aquest blog [x] Apunts de context en aquest blog [Venècia 2011: programa diari]
Aquesta és la història d'un noi i una xicota que topen amb una terrible realitat personal al context de la devastació que enguany hi ha hagut al Japó de resultes del terratrèmol i consegüent tsunami. Abans de començar la producció del film —explica Sion Sono— van tenir lloc el terratrèmol i els incidents a les centrals nuclears i vaig haver de canviar el guió que en aquell moment estava escrivint. Vaig sentir que tenia el deure de reproduir aquella realitat a la pel·lícula, d'una o altra manera. Per mi ha estat una experiència molt dura i intensa, dirigir un film i lligar-lo al món real que tenia davant dels ulls en aquell mateix moment. Considerat com un apologeta del cinema extrem, Sion Sono adapta en aquesta ocasió l'obra homònima del mangaka Furuya Minoru. De Sono s'ha pogut veure Cold Fish a Sitges 2010 i al D'A 2011.
Sinopsi En Yuichi Sumida té 14 anys i només té un desig: ésser un home normal i corrent. No té cap mena d'ambició i tan sols vol viure sense empipar ningú. Certament, mena una existència tranquil·la, treballant en el negoci familiar de lloguer de barques, amb la mare, que en passa completament. En canvi, la Keiko Chazawa, companya de classe, es deleix per passar la resta de la vida al costat d'una persona estimada. La noia se sent tremendament atreta per en Sumida i està ben feliç d'haver-lo conegut, malgrat que ell la vegi com una nosa. El pare d'en Sumida només corre per casa de tant en tant: quan va borratxo i curt de butxaca. I cada vegada sotmet el fill a tota mena de violències físiques i verbals. La mare encara ho empitjora fugint amb l'amant i deixant el noi sol. La Chazawa malda desesperadament per animar en Sumida, que sembla que estigui llançant la tovallola, renunciant a viure. I en certa manera, sembla com si la situació es traquil·litzés... però un vespre, el pare embríac torna i, com sempre, s'encara al fill, el maleeix per haver nascut i li desitja la mort. Això és massa. En Sumida no pot més i, près de ràbia i tristesa, es deixa endur per l'impuls i mata el pare. Adonant-se'n que ja no li queda cap possibilitat d'esdevenir la persona normal i corrent que sempre ha volgut ser, el noi s'obsessiona a actuar contra diversos membres de la societat potencialment més dolents que ell i així és que, de mica en mica, va entrant en una espiral de follia i desesperació. La Chazawa, que n'ha notat el canvi, mira de retornar-lo al seu estat mental normal. En Sumida, veurà realitzat el seu delit obscur o la seva ànima es curarà i veurà l'alba de la seva nova vida al costat de la Chazawa? Vídeos [x] Webs oficials [Himizu] Facebook oficial [x]
De bones intencions l'infern n'és ple. I venint del "diabòlic" Todd Solondz... L'autor de Benvingut a la casa de nines (1995), Happiness (1998), Storytelling (2001), Palíndroms (2004) i Vida en temps de guerra (2009), assegura que, amb "Dark Horse", només volia veure si era capaç de fer una pel·lícula que no parlés de violacions, pedofília o masturbació. Em sembla que sempre és bo posar-se a prova. Per això —geni i figura— s'ha empescat la història d'un home amb la síndrome de Peter Pan que, per dir-ho d'alguna manera, s'enamora d'una dona de la mateixa edat, igualment afectada per aquesta síndrome, i al qual, això de deixar l'habitació d'adolescent li costarà prou... Els programadors del Festival de Toronto —que també l'han seleccionada— asseguren que es tracta d'una intimista comèdia negra i que sí, que malgrat tot aquesta és una pel·lícula més accessible que els anteriors films del cineasta de New Jersey.
Dark Horse (Dark Horse)
DirectorTodd Solondz. Guió Todd Solondz. Producció Double Hope Films (Nova York, EUA). Durada 1h24.
RepartimentJordan Gelber (Abe), Selma Blair (Miranda), Justin Bartha (Richard), Donna Murphy (Marie), Mary Joy (Lori), Mia Farrow (Phyllis), Christophen Walken (Jackie). Sinopsi L' Abe ja voreja els trenta anys, treballa amb son pare, està ben content de viure encara a l'habitació de quan era un noiet i, quan no juga al backgammon amb sa mare, pela un munt d'hores buscant per e-Bay valuoses joguines antigues, que col·lecciona. Òbviament, aquest home té alguna dificultat d'encaix al món dels adults. De fet, d'entre els adults, a penes si es relaciona amb la mare —molt sobreprotectora— i la secretària de son pare, que de bona gana li acaba la feina endarrerida i és una figura que se li sol aparèixer quan al·lucina. Un bon dia, però, l'Abe coneix la Miranda, també d'uns trenta anys, que ha tornat a cals pares ran de la patacada que ha patit la seva carrera literària i acadèmica. Val a dir que, d'entrada, ben poc s'interessen l'un per l'altre; tot i així, l'Abe sembla que li va al darrere. Desesperada i ben a contracor, Miranda proposa a l'Abe de casar-se. De manera que tots dos comencen a planificar la seva vida junts. Però just quan semblava que les coses començaven a posar-se-li bé, a l'Abe, Miranda li revela un petit secret... i tot se li capgira! Un autèntic daltabaix!
Vídeos [Fragment VO] Webs oficials [x] Facebook oficial [x]
Mostra de Venècia 2011 [Competició: Dark Horse (it / ang) -enllaç que caduca-] Premis Mostra de Venècia 2011 [x] Festival de Toronto2011 [Special Presentations: Dark Horse (ang)] Festival de Deauville 2011 [Les Premières: Dark Horse (fr / ang)]
Articles en aquest blog [x] Apunts de context en aquest blog [Venècia 2011: programa diari]
Després de Moloch (Adolf Hitler), Taurus (Vladimir Lenin) i El Sol (l'emperador Hirohito), Faust esdevé la quarta i última part de la tetralogia de Sokurov sobre la naturalesa del poder. La imatge simbòlica del Faust completa aquesta sèrie sobre grans jugadors d'atzar que han perdut les apostes més importants de la seves vides —comenta Sokurov—. En Faust sembla que no pertanyi a aquesta galeria de retrats, tractant-se d'un personatge literari gairebé de museu entrampat en una trama simple. Què té en comú amb aquestes figures reals que van ser al capdamunt de la piràmide del poder? Una amor per les paraules que és fàcil de creure's i una infelicitat patològica a la vida quotidiana. El Mal és reproduïble i Goethe n'ha plantejat l'essència: "Els infeliços són perillosos". El Faust de Sokurov, no és tant una adaptació com una relectura entre línies de la tragèdia de Goethe., a propòsit de la qual, el cineasta es pregunta: Quins colors té un món capaç de generar idees colossals? Quina olor fa? L'ambient que envolta en Faust el veu enrarit: tot de projectes inquietants, en el seu limitat espai vital. Per què s'ha romandre en el present si es pot anar més enllà; sempre anar més enllà, sense adonar-se que el temps s'ha aturat? Faust (Faust)
DirectorAleksandr Sokurov. Guió Aleksandr Sokurov, basat en la primera meitat del drama poètic de Goethe, centrat en l'amor de Faust i Margarida. ProduccióProLine Film (Rússia). Durada 2h14.
Repartiment Hanna Schygulla (Margarida), Johannes Zeiler (Faust), Florian Brückner (Valentí), Stefan Weber (veu de Mefistòfil), Maxim Mehmet (amic de Valentí), Antoine Monot Jr. (el monjo), Georg Friedrich (Wagner), Katrin Filzen (criada de Margarida), Isolda Dychauk (Gretchen), Eva-Maria Kurz (Iduberga)
Sinopsi Inspirant-se lliurement en el Faust de Goethe, Sokurov fa una una reinterpretació radical del mite. En Faust és un pensador, un portador d'idees, un transmissor de paraules, un conspirador, un somiador. Un home normal i corrent endut per instints elementals: fam, avidesa, luxúria. De fet, una criatura infeliç, perseguida, que desafia el Faust, de Goethe.
Vídeos [Tràiler VO]Webs oficials [x] Facebook oficial [x]
Mostra de Venècia 2011 [Competició: Faust (it/ang)] Premis a la Mostra de Venècia 2011 [Lleó d'Or] Festival de Toronto 2011 [Masters: Faust (ang)]
Pollastre amb prunes (Poulet aux prunes | Chicken with Plums)
Després de l'èxit de Persèpolis, el tàndem Marjane Satrapi i Vincent Paronnaud tornen amb una nova adaptació d'un còmic de l'autora iraniana exilada a França. Pollastre amb prunes(Norma Ed.), premiat com el Millor Àlbum al Festival Internacional de Còmic d'Angulema, ha estat qualificada d'obra tragicòmica i explica la història de Nasser Ali, un músic iranià, que es vol morir en veure que la seva dona, en una baralla que han tingut, li ha trencat el tar, l'instrument que l’ha acompanyat durant tota la vida. De fet, a la pel·lícula és un violí i no pas un tar (a diferència del llibre primmigeni). I més canvis: si Persèpolis és un film d'animació, Pollastre amb prunes és d'imatge real, amb actors de carn-i-óssos. Expliquen Marjane Satrapi i Vincent Paronnaud que, mentre Persèpolis explica la història d'una família atrapada en les adversitats de la guerra i la revolució (islàmica) entre 1974 i 1994, Pollastre amb prunes cobreix la història de la mateixa família entre 1930 i 1990. El cas és que a l'origen de la història hi ha la d'un oncle de la mare de Marjane Satrapi, músic que morí en circumstàncies obscures, d'aquelles que a casa ningú no te'n vol dir res. Comenten els autors que, en aquest film, la mort del músic és un pretext per parlar de la vida. Els temes centrals de la nostra pel·lícula —subratllen— són la complexitat del món i els misteris de l'ànima humana (..) El que ens interessa no és si en Nasser morirà ni com, sinó per què.
Pollastre amb prunes (Poulet aux prunes | Chicken with Plums)
DirectorMarjane Satrapi i Vincent Paronnaud. Guió Marjane Satrapi i Vincent Paronnaud, basat en el còmic Pollastre amb prunes, de Marjane Satrapi (Norma Ed.). ProduccióCelluloid Dreams (París, França). Coproducció The Manipulators (Potsdam, Alemanya), Ufilm (Brussel·les, Bèlgica), Studio 37 (París, França), Arte Cinema (França), ZDF (Alemanya), Lorette Production (x), Le Pacte (França). Durada 1h30.
Repartiment Mathieu Amalric (Nasser Ali Khan), Jamel Debbouze (Houchang), Golshifteh Farahani (Irâne), Edouard Baer (Azraël), Chiara Mastroianni (Lili, adulta), Isabella Rossellini (mare de Nasser-Ali), Eric Caravaca (Abdi), Marie De Medeiros (Faranguisse).
Sinopsi Nasser Ali Khan (Mathieu Amalric), músic de renom, ha perdut les ganes de viure. Sembla que cap altre instrument no li pugui retornar la inspiració des que li han trencat el seu violí. Per acabar d'adobar, per si no estigués ja prou trist, al damunt ha topat amb qui va ser el seu amor de joventut i ni tan sols l'ha reconegut. En va ha mirat de substituir aquell instrument que li havia donat fa temps qui fou el seu mestre de música, de manera que Nasser arriba a l'única conclusió possible: ja que no hi ha cap violí que li pugui retornar el plaer de tocar, ell s'enllitarà per esperar la mort. Ha pensat en morts de totes menes: que un tren l'atropelli, saltar d'un penya-segat, disparar-se un tret al cap, prendre una sobredosi de medicaments... però cap d'aquestes possibilitats no la troba prou digna. O sigui que s'estira i, amb paciència espera Azraël, l'àngel de la mort. Vídeos [Tràiler VO]Webs oficials [x] Facebook oficial [Chicken with Plums]
Mostra de Venècia 2011 [Competició: Pollastre amb prunes (it/ang)] Premis a la Mostra de Venècia 2011 [x] Festival de Toronto 2011 [Special Presentations: Pollastre amb prunes (ang)]
Articles en aquest blog [x] Apunts de context en aquest blog [Venècia 2011: programa diari]
Després de la captivadora i multipremiada El poder a l'ombra (The Ghost Writer | El escritor | The Ghost-writer | L'uomo nell'ombra), un Roman Polanski limitat per l'encalç judicial nord-americà s'ha mantingut plenament actiu, encarant aquesta adaptació cinematogràfica de l'obra de Yasmina Reza. Les imatges del film que ens en serveix el tràiler apunten una certa claustrofòbia, una acció centrada bàsicament en un escenari, el pis de Brooklyn on els pares d'una canalla que s'han brellat miren de parlar-ne educadament però la cosa deriva aviat cap a l'enfrontament total. Però també mostren el talent de Polanski a l'hora d'enquadrar els personatges, de situar-los (relativament, uns respecte als altres) al pla. I la il·luminació, més intensa en la meitat, va enfosquint-se cap amunt i cap avall... Una posada escena de debò prometedora per al text de Reza i amb uns actors com Jodie Foster, John C. Reilly, Kate Winslet i Christoph Waltz.
Repartiment Jodie Foster (Penelope Longstreet), Kate Winslet (Nancy Cowan), Christoph Waltz (Alan Cowan), John C. Reilly (Michael Longstreet).
Sinopsi Dos nens d'onze anys es barallen. Coses de canalla. Els pares de la "víctima", però, conviden el pares de "l'agressor" al seu pis, per a parlar-ne civilitzadament. És una iniciativa de Penelope (Jodie Foster), dona liberal i progressista (que està escrivint un llibre sobre la tragèdia de Darfur) que voldria resoldre-ho tot de manera efectivament civilitzada, sense rancúnies. Però esclar, implica els altres pares. En primer lloc, en Michael, el seu marit, un majorista de bany, i evidentment, els pares de l'altre vailet: la Nancy (Kate Winslet), assessora financera més aviat tímida, i Alan (Christoph Waltz), advocat d'èxit amb un telèfon mòbil que no para mai de sonar. Tots tres estan disposats a atendre les bones intencions de Penelope. Passa però que la cordialitat aviat s'esvaeix i la cosa deriva en un enfrontament descarnat, primer entre les dues parelles, i després entre ells mateixos...
En plena "moda" apocalíptica, el títol i la sinopsi argumental d'aquest film podria enganyar-nos. Efectivament, sí, aquí els extraterrestres envaeixen la Terra. És més, les autoritats l'havien fins i tot anunciada, la invasió. Però, pel que es veu, no es pot pas dir que la notícia acabés d'entusiasmar gaire ningú. I és que els extraterrestres quan arriben es troben amb un país esgotat, desil·lusionat, afectat per una greu crisi econòmica... Esclar que hi ha reaccions i ben diverses: des dels xenòfobs que ho veuen com l'arribada de més forasters que han de quedar-se amb la poca feina que es podria trobar i vés que no xuclin també les subvencions públiques, fins als que hi troben interpretacions místico-religioses. Però no ens penséssim pas que som davant d'una producció tremendista. Aquesta pel·lícula és obra del dibuixant de còmics i autor de novel·les gràfiques Gian Alfonso Pacinotti, més conegut com a "Gipi". I esclar, no s'ho agafa a tall d'història col·lectiva, sinó que focalitza l'atenció en un protagonista. Un home que tragina seriosos problemes a l'hora d'expressar sentiments i de relacionar-se amb els altres, per al qual l'arribada d'aquests extraterrestres, vés per on, acabarà sent tot un regal. Vist el tràiler del film, el rostre d'aquest protagonista ja té una retirada amb els dels extraterrestres...
Repartiment Gabriele Spinelli (Luca Bertacci), Anna Bellato (Anna Luini), Roberto Herlitzka (el pare de Luca), Teco Celio (Giuseppe Geri).
Sinopsi La història de l'última setmana a la Terra abans de l'arribada anunciada d'una societat d'extraterrestres, des del punt de vista d'un misogen que només vol estar sol i seguir la rutina.
Vídeos [Tràiler VO] Webs oficials [x] Facebook oficial [x]
Mostra de Venècia 2011 [Competició: L'últim terrestre (it / ang) -enllaç que caduca-] Premis Mostra de Venècia 2011 [x]
Articles en aquest blog [x] Apunts de context en aquest blog [Venècia 2011: programa diari]
L'artista Steve McQueen (Londres, 1969), tot i que empra habitualment imatges fílmiques a les seves prestigioses intal·lacions, va entrar clarament al món del cinema amb Hunger, recreació de la revolta insubmisa i fins a les darreres conseqüències de Bobby Sands, l'activista de l'IRA a la presó de Maze (l'Ulster). Hungerparlava d'un home privat de llibertat que feia servir el seu cos com a instrument polític i amb aquest acte creava la seva pròpia llibertat, remarca Steve McQueen, que afegeix: "Vergonya" examina una persona que gaudeix de totes les llibertats del món occidental i queda empresonat en l'aparent llibertat sexual. Mentre assistim a la constant i contínua sexualització de la societat —i ens en tornem menys sensibles—, com ens ho fem per a orientar-nos en aquest laberint i no deixar-nos corrompre per l'ambient que ens envolta? El que he volgut explorar és aquesta enormitat que fem veure que ignorem. L'actor Michael Fassbender, que encarnà Bobby Sands al film anterior, repeteix protagonisme, ara en el rol d'un addicte a la pornografia cada cop més allunyat de les dones de carn-i-óssos, llevat de la seva germana, que —interpretada per Carey Mulligan— també és tot un cas. Vergonya (Shame)
DirectorSteve McQueen. Guió Steve McQueen i Abi Morgan. Producció See-Saw Films (Londres, Anglaterra). Durada 1h39.
Sinopsi En Brandon ((Michael Fassbender) ja en té més de trenta, viu a Nova York i la seva vida sexual va de mal borràs. Quan la seva capriciosa germana (Carey Mulligan) se'n va viure al seu apartament, el món de Brandon entra en una espiral sense control. Vídeos [x] Webs oficials [x] Facebook oficial [x]
Texas Killing Fields (Texas Killing Fields | The Fields)
Filla del director Michael Mann, la directora de Texas Killing Fields ha estat guionista i directora de sèries televisives com ara Policies de Nova York, Robbery Homicide Division i Friday Night Lights. Fa deu anys, però, ja va tastar l'experiència de dirigir una ficció amb Morning -el retorn d'un home al seu poble, ran de la mort d'un amic de la infantesa-. Ara, amb producció de son pare, ha decidit tornar-ho a provar. I ho ha fet amb thriller inspirat en fets reals. Als afores d'una petita ciutat anomenada Texas City, a uns trenta minuts cap al sud de Huston, es van trobar els cossos d'una seixantena de víctimes d'homicidi —explica la cineasta—. Alguns eren de dones, altres de noies, prostitutes, col·legiales. Totes, víctimes de diferents assassins. Entre la gran documentació que en va congriar el guionista Don Ferrarone vaig trobar un mapa que il·lustrava un article periodístic publicat a la premsa local. Mostrava els rostres de les víctimes als punts on n'havien trobat els cossos. Cabells llisos estil anys setanta, tires tipus anys vuitanta, ratlles a la manera dels anys noranta. Desenes de noietes que es maquillaven i s'arreglaven els cabells el matí del que havia de ser l'últim dia de la seva vida, sense saber que la imatge que veien reflectida al mirall acabaria al cap d'anys impresa en un mapa de les víctimes que tindria a les meves mans. En molts casos es tracta de fotografies escolars. Els ulls mirant directament l'objectiu de la càmera, com es fa quan et diuen que has de somriure a col·legi el "dia de la foto". En aquell mapa, semblaven rostres de fantasmes amb una mirada que et travessa, buscant una veu. És això, em penso, el que ens va dur (a mi i a tot l'equip) a mirar d'explicar una història difícil de la manera més elegant possible. Com es pot explicar el seu cas? Com es pot donar veu als que se'ls ha emmudit? Texas Killing Fields (Texas Killing Fields | The Fields)
Sinopsi Texas City. A un inspector d'homicidis, el texà Mike Sounder, i al seu col·lega Brian Heigh, originari de Nova York, els criden perquè ajudin l'antiga dona de Mike, la inspectora Pam Stall, a resoldre el cas d'una noia desapareguda, el vehicle de la qual l'han trobat als Killing Fields. Els Killing Fields són una esplanada costanera pantanosa (que tothom té per infestada de fantasmes) on ja hi duen trobats els cadàvers de gairebé seixanta víctimes, generalemnt dones joves. Al decurs de la investigació es van conformant dos grups de sospitosos, mentre es va eixamplant el nombre de víctimes. Fins i tot Little Anne, una noia de carretera que Brian malda per protegir, acaba segrestada. I, convençut que l'han duta als Killing Fields, en Brian se n'hi en va, a buscar-la. En Mike no pot deixar sol el col·lega i decideix endinsar-s'hi amb ell. El que no saben, cap dels dos, si un cop dins dels Killing Fields en podran arribar a sortir vius...
Vídeos [Tràiler VO] Webs oficials [x] Facebook oficial [x]
Mostra de Venècia 2011 [Competició: Texas Killing Fields (it / ang) -enllaç que caduca-] Premis Mostra de Venècia 2011 [x] Festival de Sant Sebastià 2011 [Retrospectiva American Way of Death: Cinema negre americà 1990-2010] · Inauguració: Texas Killing Fields]
Articles en aquest blog [x] Apunts de context en aquest blog [Venècia 2011: programa diari]
Dosis de surrealisme i un artifici dut al límit caracteritzen Kynodontas (Dogtooth / Canino / Canine), el film amb què el grec Giorgos Lanthimos es donà a conèixer fa un parell d'anys. I, pel que es veu, amb el seu nou film, Alps, va pel mateix camí. Si, a Kynodontas, es tracta d'una canalla ja gran que els pares han educat al marge de la societat, fent-los crèixer aïllats del món, reclosos entre els murs "daurats" de l'arraconat xalet familiar i de com les pulsions profundes subverteixen i esmicolen l'ordre establert, a Alps és una empresa dedicada a una activitat tan estrambòtica com ho era l'aïllament que aquells pares imposaven als fills, hi ha igualment un principi d'autoritat forta assumit per tots i també algú que s'hi rebel·la... Lanthimos, que enguany ha dirigit una adaptació de Platonov, d' Anton Txèkhov, al Teatre Nacional Grec, i que du més de 15 anys realitzant vídeos per a companyies de dansa, fent espots publicitaris, clips musicals i dirigint obres de teatre, va presentar la seva opera prima cinematogràfica, Kinetta, al Fòrum de Berlín 2006; al cap de tres anys, Kyonodontas a Un Certain Regard, de Canes, i ara arriba a la secció competitiva d'un gran festival, amb Alps, a Venècia.
Sinopsi Una infermera, un conductor d'ambulància, un gimnasta i el seu entrenador han creat una empresa de substitució de persones mortes anomenada Alps. Es tracta d'un servei que es contracta perquè els treballadors d'Alps representin el paper dels difunts en les rutines quotidianes, de manera que familiars, amics o companys puguin superar més bé el dol. El ventall de papers a fer és ben ample, encara que no acceptin totes les ofertes que se'ls fan. Els substituts han d'identificar-se amb les persones mortes que substitueixen i han d'inspirar-se en les seves vides anteriors. Els rols a assumir els investiguen a fons, els assagen i els posen en pràctica tenint cura de fins el detall més insignificant. No cal dir que l'empresa treballa il·legalment, sota la forta disciplina que imposa el seu capdavanter, el conductor d'ambulància, que s'ha reservat per a ell solet, com a nom en clau, el del cim més alt dels Alps: Mont Blanc.
Vídeos [x]Webs oficials [x] Facebook oficial [x]
Mostra de Venècia 2011 [Competició: Alps (it / ang)] Premis a la Mostra de Venècia 2011 2011 [Millor Guió] Festival de Toronto 2011 [Visions: Alps (ang)]
Fa quatre anys, La visita de la banda va revelar el nom d'un nou cineasta: Eran Kolirin (04.11.1973, Tel Aviv, Israel). Aquell periple d'una banda de la policia d'Egipte perduda per Israel, on havia estat convidada per participar en la inauguració d'un centre cultural àrab, va impactar a Un Certain Regard de Canes i, d'allà, es passejà per les pantalles d'arreu del món. Fins aleshores, Kolirin havia dirigit diversos episodis d'una sèrie de televisió i un telefilm, a més d'escriure el guió per a un film i d'altres productes televisius. Així doncs, Hahithalfut es converteix en la pel·lícula que el pot consolidar. D'entrada, la hi ha seleccionada en competició un gran festival, passant doncs a primera divisió. I, a més, lluny de quedar-se entrampat en el conflicte àrabo-israelià, assumeix el repte de presentar-nos una obra en principi més abstracta. La idea argumental és que un home torna a casa a destemps, en una hora que mai no hi és i veu diferents, com estranyes, les coses més habituals. No és tant una pel·lícula sobre moltes coses com sobre les coses mateixes -afirma Kolirin-. Les taules, les portes, les habitacions, les cadires: tots els objectes estranys que conformen la nostra vida. "Estranys" no pas perquè ens quedin decantats en la nostra quotidianitat o que tinguin cap raresa crepuscular: estranys per aquella estranyesa pròpia dels objectes situats a plena llum. El sentit de misteri que correspon a la realitat de les coses, a la realitat de la vida.
Sinopsi Un home torna a casa en una hora que mai no hi és, en un moment del dia que mai no hi ha tornat, a una hora que la llum és diferent i en què la remor de la nevera és l'únic so que s'hi arriba a sentir. Un home torna a casa en una hora que mai no hi és i per un instant li sembla que ha entrat a la casa d'algú altre, buida i silent en una desolada hora de la tarda. Un home torna a casa i de sobte s'adona de tot de coses fabuloses que ja no recordava. Partícules de pols que suren enmig d'un raig de llum. Una antiga etiqueta del preu enganxada sota la taula. Un home torna a casa talment un turista i observa per primer cop els objectes que conformen la seva vida. El garatge, les escales, la bústia plena de cartes. Un home torna a casa i entra a la seva pròpia vida en un moment ignot, observant-la amb els ulls del nen que havia estat. I altre cop la torna a trobar plena de misteri i amagatalls màgics. Els passadissos, les sales de les calderes... Un home contempla la pròpia vida des de fora. Però de debò aquesta és la seva vida?
Vídeos [x]Webs oficials [x] Facebook oficial [x]
Mostra de Venècia 2011 [Competició: Hahithalfut (it / ang)] Premis a la Mostra de Venècia2011 [x]
Articles en aquest blog [x] Apunts de context en aquest blog [Venècia 2011: programa diari]
Interpretada per la superestrella de Hong Kong Andy Lau i la seva padrina Deanie Yip, veteraníssima i multipremiada actriu, reunint-los de nou a la pantalla al cap de 23 anys, aquesta pel·lícula basada en fets i personatges reals explica la relació entre un home encara prou jove i la criada que ha servit la família durant més de seixanta anys. La cineasta Ann Hui ha declarat: Em sento molt afortunada d'haver pogut fer una pel·lícula amb tots els elements que més m'estimo: història real, tractament documental, to líric, humor, pathos i actors no professionals treballant amb estrelles famoses!
Tao jie (Tao jie | A Simple Life)
Director Ann Hui. Guió Susan Chan, Roger Lee. Fotografia Yu Lik Wai. ProduccióBona Entertainment Company Ltd. (Hong Kong, la Xina), Focus Films Limited (Hong Kong, la Xina), Sil-Metropole Organisation Ltd (Hong-Kong, la Xina). Durada 1h57.
RepartimentAndy Lau (Roger), Deanie Yip (Ah Tao), Wang Fuli, Qin Hailu, Anthony Wong, Tsui Hark.
Sinopsi Chung Chun-Tao, anomenada Tao, havia nascut a Taishan, la Xina. Son pare adoptiu morí durant l'ocupació japonesa i la mare l'envià a treballar. Així és com encara una nena, Chung Chun-Tao es convertí en una "amah", una servent, per als Leung, família amb qui compartí la vida quotidiana. Amb el pas del temps, alguns membres de la família van anar morint i d'altres van emigrar. Al cap de seixanta anys, Ah Tao (Deanie Yip), està al servei d'en Roger, l'únic de la família que queda a Hong Kong, treballant a la indústria cinematogràfica. Un dia, quan torna a casa, en Roger es troba la dona afectada per un ictus i la du a l'hospital. Quan ja és fora de perill, Ah Tao diu que es vol retirar a un geriàtric. Allà aviat coneixerà la seva nova "família: l'enèrgica i diligent directora, Sra. Choi, i una mostra ben variada de vells residents. Alhora, en Roger se n'adona fins a quin punt n'estava, de la seva veterana servent. La mare li suggereix que regali a Ah Tao un pis de la família, perquè finalment pugui tenir una casa ben seva a la vellesa. Tanmateix, les condicions de salut de la dona empitjoren sobtadament...
Vídeos [Tràiler VOSA] Webs oficials [x] Facebook oficial [x]
La imatge que acompanya aquest apunt, la fotografia, no pot ser més "Garrel": dos éssers sentimentalment ferits en una intimitat dolorosa, de reconciliació ves a saber si impossible, d'un afecte masegat i tanmateix persistent. L'actriu i l'artista. La dona i el noi. Monica Bellucci i Louis Garrel (en un film dirigit per son pare, Philippe, i en què el seu avi, Maurice -mort el juny- incorpora el personatge d'un avi). Malgrat el color, aquest fotograma té el pòsit malaltissament romàntic que atresora el cinema de Philippe Garrel.
Un estiu ardent (Un été brûlant | That Summer)
DirectorPhilippe Garrel. Guió Philippe Garrel, Marc Cholodenko, Caroline Deruas-Garrel. Música originalJohn Cale. ProduccióRectangle Productions (París, França). CoproduccióWild Bunch (París, França), Faro Film (Roma, Itàlia), Prince Film (Undervelier, Suïssa). Durada 1h35.
Sinopsi En Paul (Jêrome Robart) coneix en Frédéric (Louis garrel) per un amic comú. En Frédéric és pintor. Viu amb l'Angèle (Monica Bellucci), actriu que fa cinema a Itàlia. Per anar tirant mentre no troba feina d'actor, en Paul treballa de figurant. En un plató coneix Elisabeth (Céline Sallette), també figurant. S'enamoren. En Frédéric convida en Paul i l'Elisabeth a Roma.
Mostra de Venècia 2011 [Competició: Un estiu ardent (it / ang)] Premis a la Mostra de Venècia 2011 [x] Festival de Toronto 2011 [Special Presentations: Un estiu aedent (ang)]
Articles en aquest blog [x] Apunts de context en aquest blog [Venècia 2011: programa diari]
El "killer" Joe que esmenta el títol és un detectiu de Dallas que també fa feines com a assassí a sou. El 1993, va crear-lo el jove dramaturg Tracy Letts per a la peça teatral Killer Joe, que ara ell mateix s'ha encarregat de convertir en guió. Obra premiada, traduïda a més de 12 idiomes i representada als escenaris de més de 15 països diferents, ara ha donat peu a una nova pel·lícula del veterà director William Friedkin (Chicago, EUA, 29.08.1935). "Killer Joe" —ha dit Friedkin— és una mica com la història de la Ventafocs, si bé el príncep blau és un assassí a sou —i alhora detectiu del departament de policia de Dallas—. Encara que el títol i l'argument fan pensar en sinistres implicacions, em sembla que la pel·lícula és molt divertida. Anteriorment, Friedkin ja va adaptar una altra peça de Tracy Letts, Bug, guanyadora del Premi FIPRESCI a la Quinzena de Realitzadors de Canes el 2006. En certa manera, aquell film va ser vist com una mena de reaparició del cineasta que, si bé no ha deixat d'estar actiu als darrers quaranta-cinc anys, ha seguit una trajectòria una mica "Guadiana", amb període de visibilitat seguits d'altres en què es pot dir que ha estat oblidat. Recordem que és ell qui va dur a la gran pantalla l'obra teatral The Boys in the Band (1970), deu anys abans de desfermar una polèmica notable amb Cruising (Al Pacino, policia que s'infiltra als ambients underground gay per a investigar un crim), però havent conegut entremig l'èxit oscaritzat amb The French Connection (1971) i l'esgarrifosa L'exorcista (1973). I potser el 1985 va ser l'última vegada que aconseguí un cert ressó tangible, si més no entre la crítica, amb Viure i morir a Los Angeles (protagonitzada per Willem Dafoe i William Petersen).
Repartiment Matthew McConaughey (Joe Cooper), Emile Hirsch (Chris), Juno Temple (Dottie), Gina Gershon (Sharla), Thomas Haden Church (Ansel, pare de Chris)
Sinopsi Als 22 anys d'edat, en Chris (Emile Hirsch) és un camell. Un dia es troba que la mare li ha près tota la droga que tenia amagatzemada, de manera que ha d'aconseguir ràpidament 6.000 $ o és home mort. Desesperat, se'n va a trobar son pare (Thomas Haden Church), que li exposa un pla. La mare d'en Chris, a qui tothom odia, té una assegurança de vida que li permetria saldar el deute i fer-los tots rics. El problema és que la mare d'en Chris està ben viva. Aquí és on apareix el "killer " Joe Cooper (Matthew McConaughey), un assassí a sou amb les maneres de tot un cavaller del sud, que els demana una bestreta que ni en Chris ni l'Ansel no li poden pagar. Just quan en Joe va a deixar-s'ho córrer, veu la Dottie (Juno Temple), la candorosa germana petita d'en Chris, s'ho repensa i li fa una oferta al noi: accepta l'encàrrec prenent Dottie com a penyora sexual fins que recullin els diners i puguin pagar-li els honoraris. A contracor, en Chris fa passar el deute per davant de la germana i accepta l'oferta d'en Joe. A mesura que passen els dies i en Chris va veient en Joe amb la Dottie, més lamenta la decisió presa. Fins al punt que acaba demanant a Joe de desfer el tracte... però ja és massa tard, ell ja ha enllestit la feina. Amb la sensació que la cosa es pot acabar ben aviat, el noi va a trobar l'advocat per parlar del cobrament de l'assegurança... i descobreix que l'únic beneficiari és el xicot de sa mare i no pas Dottie. En Chris s'adona que l'han enganyat. I en Joe... quan en Joe es presenta per cobrar i es troba que no hi ha ni un dòlar, recorre la seves habilitats de detectiu per treure'n el coi d'entrellat i que tothom pagui el que li pertoca.
Vídeos [Fragment VO] Webs oficials [x] Facebook oficial [x]
Mostra de Venècia 2011 [Competició: Killer Joe (it / ang)] Premis Mostra de Venècia 2011 [x] Festival de Toronto 2011 [Special Presentations: Killer Joe (ang)]
Articles en aquest blog [x] Apunts de context en aquest blog [Venècia 2011: programa diari]
4h44 Últim dia a la Terra (4:44 Last day On Earth)
Abel Ferrara es posa apocalíptic. Com Lars Von Trier a Malenconia, explica una història d'humans davant la imminent fi del món. Willem Dafoe, que ja havia col·laborat en dues ocasions anteriors amb l'abismal i descarnat cineasta del Bronx, passa així del deliri gairebé terminal de Von Trier a Anticrist a aquesta ficció sobre dos amants que passen l'última tarda de la Terra al seu apartament espaiós.
4h44 Últim dia a la Terra (4:44 Last day On Earth)
Repartiment Willem Dafoe (Cisco), Shanyn Leigh (Skye), Paz de la Huerta, Nastasha Lyonne.
Sinopsi En Cisco (W. Dafoe) és un exitós actor de talent i la seva xicota, Sye, pintora artística. Junts al seu apartament esperen la fi del món que un esdeveniment ignot la provocarà l'endemà a les 4h44. Efectivament, la nostra parella viu en un gran apartament amb vista sobre tota la ciutat. Estan enamorats. Una tarda qualsevol (per bé que aquella no és precisament una tarda qualsevol, ni per a ells ni per ningú). Perquè com dèiem, l'endemà a les 4h44 (segons amunt, segons avall), el món arribarà a la fi de manera molt més ràpida que el pitjor mal averany podria haver imaginat. El col·lpase final s'esdevindrà, no pas sense que se sàpiga, però sense cap possibilitat d'escapar-se'n. No hi haurà supervivents. Tanmateix, com sempre passa, hi haurà aquells que, encenent l'última cigarreta i posant-se la bena als ulls, esperaran contra tota esperança alguna mena d'indult. Un miracle. No és el cas dels nostres dos amants. Ells, com la majoria de la població de la Terra, han acceptat el destí que els espera: el món s'acaba.
Vídeos [x] Webs oficials [x] [Abelferrara] Facebook oficial [x]
Un mètode perillós (A Dangerous Method | Un método peligroso)
David Cronenberg, el director de Spider, Crash, Naked Lunch... ha recreat a Viena i Zuric la història tèrbola, apassionant i poderosa del triangle entre el jove psiquiatre Carl Jung, el seu mentor Sigmund Freud i la pacient, amant i brillant Sabina Spielren. Fa temps que m'atrau la gosadia eròtica entre aquests dos metges i la dona que els va separar i els va definir. La Història tan sols ens pot fer agafar una idea del terreny físic i psicològic que van fressar, però una pel·lícula pot explorar-lo —diu David Cronenberg—. He mirat de fer —afegeix el cineasta— una pel·lícula elegantque juga amb el terror emocional, sense perdre el poder de seducció. M'han estimulat els detalls inesperats i íntims dels tres protagonistes. Poden transmetre el que va significar quedar atrapats pels lligams mentals i físics i, alhora, alliberar-se. Era un estrany "menage à trois", tot i que entre Sabina i Freud no hi hagué cap relació sexual. Hi havia afecte a tots els vèrtexs del triangle, com el de la gran amistat entre Jung i Freud. Cronenberg va encomanar a Christopher Hampton el guió del film, a partir de la seva pròpia peça teatral. Interessat per la psicoanàlisi, Hampton havia aprofundit en la història entre Jung, Freud i Sabina, a partir del llibreA Most Dangerous Method, de John Kerr. L'obra arribà als escenaris amb el títol The Talking Cure, estrenant-se al National Theatre, de Londres, amb Ralph Fiennes en el rol de Jung. Aquella peça teatral em va semblar un filó que no podia deixar d'explorar per a dur-lo a la gran pantalla —ha declarat Cronenberg— Aquesta història de discrepàncies emocionals, enfosquida per la proximitat de la I Guerra Mundial, em permetia imaginar dues relacions intenses i pregonament entrelligades. El fet que els personatges fossin fossin figures reals molt brillants i que el triangle format per Jung, Freud i Sabina tingués molt a veure amb el naixement de la psicoanàlisi em semblà irresistible.
Un mètode perillós (A Dangerous Method | Un método peligroso)
Sinopsi Seduït per la sort d'haver topat amb un cas impossible, l'intel·ligent Dr. Jung (Michael fassbender) accepta com a pacient Sabina Spielrein (Keira Knightley), una dona prou jove, tan desequilibrada com guapa. L'arma amb què compta el Dr. Jung és el mètode del seu mestre, el famós Sigmund Freud (Viggo Mortensen). Tots dos, tanmateix, cauen rendits a l'encís de Sabina. Per si tres no fossin prou, s'hi afegeix Otto Gross (Vincent cassel), un pacient llicenciós disposat a traspassar tots els límits. Jung cedeix a la luxúria, s'embolica íntimament amb Sabina i ells es converteix en el catalitzador de les seves teories. Mentrestant Freud va més enllà, aprofundint en la ment brillant de sabina, fins que ella no pot aguantar més la situació. El trio esclata. Enduts per una barreja de desig i ganes de revenja, amb les respectives reputacions en joc, Freud i Jung s'embarquen en una guerra de voluntats. En aquest perillós joc de sexe i intel·lecte, el preu serà l'ànima de Sabina.
Mostra de Venècia 2011 [Competició: Un mètode perillós (it / ang)] Premis a la Mostra de Venècia2011 [x] Festival de Toronto 2011 [Gala Presentations: Un mètode perillós (ang)]
Terraferma (Terraferma) Aquesta és una història que es mou entre mite i realitat, explicada amb el llenguatge suau i potent dels contes. No és un film sobre la immigració, sinó sobre nosaltres. Sobre qui busca la pròpia Terraferma, diu la publicitat de la pel·lícula. Fa uns anys, després de 21 dies navegant a la deriva, sense que cap altra embarcació els ajudés, va arribar a Lampedusa una barcassa amb més de setanta persones. Semblava que tots havien mort; però enterrats entre els cadàvers de companys de viatge, hi quedaven encara vives cinc persones. D'entre elles, una única dona, Timnit T., de 27 anys, originària de l'Àfrica central. La premsa se'n féu molt de ressó i l'opinió pública quedà impressionada per la crònica d'aquells fets. El cineasta romà, d'origen sicilià, Emmanuele Crialese (que el 2002 havia rodat a Lampedusa Respiro, llargmetratge sobre la topada entre les convencions d'aquella societat i una mare jove i vitalista, i el 2006, Nuovomondo, evocació de la immigració italiana cap a Amèrica a començament del segle XX) va llegir amb atenció els articles periodístics sobre aquell drama humà i, en particular, expliquen que va fixar-se amb una fotografia de Timnit publicada als diaris. Va trucar a la portaveu de l'Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Refugiats i així és com va poder posar-se en contacte amb Timnit i oferir-li d'incorporar un dels personatges principals del seu nou film (passats els anys, Timnit viu a Holanda, s'ha casat i aviat serà mare d'un primer fill, que serà europeu). El 2009, en tornar a l'illa on havia filmat "Respiro", em vaig trobar un lloc molt diferent de com el recordava d'aquell rodatge. El meu escull perdut enmig del mar s'ha convertit ara en terra de frontera... escriu Crialese, que afegeix: Fa anys que observo aquestes barcasses que arriben a les nostres costes, que escolto els relats dels supervivents (..) La premsa parla d' "èxode", "tsunami humà", "clandestinitat", "immigració". Mirant la Timnit, em semblen paraules buides. Ella no du aquells noms. No s'avé a aquelles paraules. La Timnit té la mirada de qui ha arriscat la vida per canviar la seva història, ha travessat el mar, una altra odissea, un altre viatge cap a l'evolució. Mentre hi hagi vida a la Terra, els homes se n'aniran per millorar. El moviment és acció i acció és coneixement. Com es pot negar a un home el dret de caminar, de buscar, de conèixer i després evolucionar? Com explicar una història fugint de paraules com "clandestí", "emigrant" o "extracomunitari"? Un matí em vaig despertar pensant en una frase: "Hi havia una vegada..." Terraferma (Terraferma)
DirectorEmanuele Crialese. Guió Emanuele Crialese i Vittorio Moroni, a partir d'una història de Crialese. Música Franco Piersanti ProduccióCattleya (Roma, Itàlia). Coproducció Rai Cinema (Roma, Itàlia), Babe Films (París, França), France 2 Cinéma (París, França). Patrocinada per l'Alt Comissariat de les nacions Unides per als refugiats. Durada 1h28.
Sinopsi Una illa siciliana. Dues dones: una de l'illa, l'altra estrangera: l'una irromp a la vida de l'altra. Tanmateix, comparteixen un mateix somni: un altre futur per als seus fills, la seva Terraferma. Terraferma és el port cap on mira el que navega, però també és una illa molt ancorada a tradicions arrelades en el temps. És la immobilitat d'aquest temps el que la família Pucillo ha d'encarar. L'Ernesto té 70 anys, voldria lligar el temps i evitar de desballestar el seu vaixell de pesca. El seu nét, en Filippo en té 20, ha perdut el pare al mar i estroba entrampat entre el temps de l'avi (Ernesto) i el del seu oncle Nino, que s'ha deixat córrer això de pescar peixos i es dedica a capturar turistes. La seva mare, Giuletta, vídua encara jove, sent que el temps immutable d'aquesta illa els ha fets tots forasters i que no hi haurà mai cap futur, ni per a ella, ni per al seu fill Filippo. Per viure li cal trobar la força d'anar-se'n. Un dia el mar aboca a les seves vides altres navegants, entre els quals Sara i el seu fill. Ernest els acull: és l'antiga llei del mar. Però les noves lleis de l'home no li ho permeten i així és com la vida dels Pucillo es veu pregonament sacsejada i han de canviar.
Una filosofia en la descoberta de la sexualitat i els afectes, a partir del passat per explicar una història del present: així podríem definir la filmografia de Cristina Comencini, directora de cinema i notable guionista, que ha sabut rebuscar al bagul de l'ànima dels seus personatges, fent-ne reeixir el desenvolupament emocional i explicant-ho amb un talent visionari. D'aquesta manera, Fabio Secchi Frau ens presenta Cristina Comencini, que als 58 anys d'edat i malgrat la seva ja dilatada trajectòria, encara identifiquem sovint com la filla de Luigi Comencini. En efecte, el passat té garratibat el present de Manfred, el protagonista masculí de Quan la nit, i l'argument és una història de secrets amagats, descoberta de sentiments... Per cert, basat en la novel·la homònima escrita per la mateixa cineasta (que atresora també una trajectòria com a autora literària).
Quan la nit (Quando la notte | When The Night)
DirectorCristina Comencini. Guió Cristina Comencini i Doriana Leondeff, basat en la novel·laQuando la notte, de Cristina Comencini (Feltrinelli, ed.). ProduccióCattleya (Roma, Itàlia). CoproduccióRai Cinema (Roma, Itàlia), Film Investimenti Piemonte (Torí, Itàlia). Durada 1h56.
Sinopsi A muntanya, un home i una dona es coneixen. En Manfred (Filippo Timi) és un guia de les Dolomites, tancat i desagradable, a qui la dona i el fill han abandonat. La Marina (Claudia Pandolfi) és una mare jove que mira de pujar el seu fill Marco tan bé com pot (viu la maternitat problemàticament) i, amb el menut, passa una temporada de vacances en aquell poblet. Una nit, en passa alguna a l'apartament on s'estan Marina i Marco. En Manfred hi intervé i du el nen a l'hospital, ferit. Però, des d'aquell moment, aquest guia segueix la pista d'una veritat inconfessable que la Marina ha amagat a tothom, fins i tot al marit. I ella intuirà el secret familiar que és a l'arrel de l'odi de Manfred envers les dones, totes les dones. Amb una ràbia i un delit com mai no havien experimentat, tots dos descobreixen el lligam potent que els uneix i que no aconsegueixen ni controlar ni viure'l. Al cap de quinze anys, un hivern la Marina torna al refugi per a trobar Manfred.
La dona de ferro; L'arbre de la vida; L'arbre; Mitjanit a París; El més enllà; True Grit; El discurs del rei; D'homes i déus; Fins i tot la pluja; La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
