Club 7 Cinema

Ha anat ràpid: dels festivals de Sundance i Berlín d’enguany, ja ha arribat a les nostres pantalles “Sangre en los labios” / “Love Lies Bleeding“, de Rose Glass. Sí, la pel·lícula de les lesbianes assassines, amb Kristen Stewart, Katy O’Brian, Ed Harris, Dave Franco i Jena Malone.

Sinopsi: La Lou (Kristen Stewart), directora solitària d’un gimnàs, s’enamora de valent de la Jackie (Katy O’Brian), una culturista ambiciosa que passa per la ciutat per fer cap a Las Vegas i aconseguir-hi el seu somni. Però el seu amor desferma la violència i les endinsa profundament en la teranyina de la família criminal de la Lou. Nota: Una història d’amor elèctrica, alimentada per l’ego, el desig i el somni americà.

Enllaços: IMDB, AlloCiné, MyMovies, Filmaffinity.

Festivals i premis: Festival de Sundance 2024, Festival de Berlín 2024 – Berlinale Special.

La directora, Rose Glass: Anglaterra, 01.01.1990. Després d’una trajectòria com a curtmetratgista, va debutar amb èxit en el llarg amb “Saint Maud” (2019), cinta de terror i misteri -amb sexe lèsbic implícit-, que es va poder veure a Noves Visions del Festival de Sitges de 2020. “Love Lies Bleeding” és el seu següent film.

Articles publicats ran de l’estrena de la pel·lícula a Catalunya:

Joan Millaret Valls, a Facebook: Un thriller queer tòrrid, brut, untuós, enganxifòs. De to visceral, estripat, elèctric, excessiu. Sang, suor i dopatge. Carn furiosa i músculs esquinçats. Amb un esvoranc que és una gran ferida oberta.

Musculatura inflada, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui‘: (..) [Kristen Stewart] interpreta Lou, una dona amb cara de perdedora que, mentre neteja lavabos en un gimnàs d’una població de mala mort de Nou Mèxic, se sent immediatament atreta per una culturista (Jackie / Katy O’Brian) només de veure-la entrar al local per seguir exercitant els seus músculs per triomfar en un concurs a Las Vegas. Ambientada l’any 1989, la segona pel·lícula de la britànica Rose Glass (“Saint Maud”) sembla que vol dir alguna cosa sobre l’enganyosa i tan nord-americana cultura de l’èxit (i, per tant, del fracàs) a través d’una dona d’origen obrer que ‘només’ entreveu l’’ascens’ treballant i inflant la musculatura. Tanmateix, potser el film sobretot vol jugar a subvertir una tradició cinematogràfica amb sang i violència en mons tèrbols protagonitzats per homes. Podria ser una història romàntica, però se n’aparta i prefereix capbussar les amants en un infern: Glass ni tan sols es preocupa de mostrar el sexe d’una manera seductora. (..) Alhora que ja es promou que és un film de culte, sense haver-hi passat el temps, circula que “Sangre en los labios” aporta alguna cosa nova en relació amb la representació del lesbianisme en el cinema: sense victimisme, fet que es relaciona amb el fet que les protagonistes (sense ser idealitzades, com tampoc la seva relació) exerceixen la violència com una venjança davant de l’agressivitat masculina; sense justificació política o discurs vindicatiu de la diferència sexual; sense complexos pel que fa a una fluïdesa ‘queer’ que sintonitza amb la del trànsit pels gèneres: la història romàntica, que només s’apunta per dinamitar-se, deixa pas a una atmosfera de nou (potser ja vell) cinema negre i també hi apareix el fantàstic. Hi ha certa conya, però també un gust per l’excés i el caprici que fa que a vegades la pel·lícula trontolli. Una mica foc d’encenalls: inflat com la musculatura. A més, és nou? Alguna cosa ve de “Thelma i Louise” i fins del primer film dels aleshores germans (ara germanes) Wachowski: Lazos de sangre, en què Jennifer Tilly i una musculosa Gina Gershon feien trampes a uns gàngsters.

Kristen Stewart no fa presoners en aquesta història d’amor lèsbic sense complexos, crítica d’Eulàlia Iglesias, al diari ‘Ara‘: Al llibre ‘Ausencia y exceso’ (2022), Francina Ribes analitza l’arquetip de la “lesbiana assassina” que va proliferar als ‘thrillers’ dels anys noranta per traçar com una representació en principi negativa de la dona homosexual també podia esdevenir una ‘imatge de resistència i tenir un cert poder subversiu’. “Sangre en los labios”, el segon llargmetratge de la britànica Rose Glass, entronca de forma autoconscient amb aquesta contradicció en apropiar-se de l’arquetip i inscriure’l en un altre context, el de la ficció ‘pulp’ a la qual es fa referència des del títol, amb la seva pròpia història de representació lèsbica contracultural. (..) Ambientada als anys vuitanta, la pel·lícula desprèn aquella estètica polsosa, bruta i explícitament violenta de cert cinema independent de l’època, com les revisions ‘neonoirs’ dels germans Coen. Com ja feia a la seva opera prima, “Saint Maud”, Glass també plasma fins a quin punt dues persones amb una vida força fotuda poden, segons com, fer-se més mal que bé plegades, en una visió que fuig d’associar amor lèsbic amb relació idealitzada. Tampoc l’espanta realitzar puntuals fugues a l’oníric i al fantàstic: quan s’omple de ràbia davant de la violència dels homes, la Jackie reacciona com una Hulka. La segona meitat de “Sangre en los labios” trontolla en alguns moments mentre decideix cap a on encaminar-se, un destí que finalment deixa clar com les protagonistes accepten la seva nova condició sense penediments morals.

Algunes reaccions a la projecció del film al Festival de Berlín:

Xavi Serra, a la crònica pel diari ‘Ara’: (..) vibrant drama criminal (..) que remena i subverteix els codis del ‘thriller’ a través de l’abrasiva història d’amor entre la Lou i la Jackie, entre la solitària treballadora d’un gimnàs que interpreta Stewart i una jove culturista fugida de casa (una quasi debutant Katy M. O’Brian). Ambientada en uns anys 80 entesos no com a escenari nostàlgic sinó com a paradigma dels excessos de la cultura nord-americana, la Lou i la Jackie són el centre d’una pel·lícula que creix i es multiplica en cada gir de guió, plena a vessar d’armes, sexe, violència, assassinats, esteroides i al·lucinacions, però sobretot d’un sentit de l’humor corrosiu del qual no s’escapen ni les seves protagonistes, atrapades en una trama criminal que posa a prova el seu amor. (..) La britànica Rose Glass (..) abandona la foscor malaltissa del terror gòtic [del seu film anterior “Saint Maud”] per retratar amb naturalitat i empatia la relació de les dues protagonistes, des de l’atracció immediata que sent la Lou pel cos musculat i poderós de la Jackie a la vivència compartida d’una passió desfermada o la gelosia homicida d’un cor trencat. (..) És inevitable pensar en l’assaig de Francina Ribes Ausencia y exceso: Lesbianas asesinas en el cine de Hollywood (Dos Bigotes, 2023) mentre veus “Love lies bleeding”, on l’arquetip de la lesbiana assassina no es planteja des del clixé moralitzant del Hollywood clàssic sinó com a sàtira de la cultura masclista portada a l’extrem que en la pel·lícula encarnaria el pare de la Lou, un Ed Harris passat de voltes com a propietari d’un surrealista camp de tir i cacic a l’ombra del poble. La pel·lícula no justifica la violència de les protagonistes, que en el cas de la Jackie pot arribar a ser molt extrema, però la situa en un context tan misogin que acaba resultant emancipadora. I enfilant el tercer acte de la pel·lícula, s’allibera del realisme i convida el fantàstic a un final de festa memorable. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) El que sembla una història d’amor lèsbica muta a ‘neo-noir’ amb ecos del primer cinema dels Coen per mutar una altra vegada en viatge lisèrgic per mutar finalment en improbable ‘monster movie’. Una tendència que va néixer als dominis del cinema ‘exploitation’ i que Rose Glass abraça sense embuts. (..) No cal dir que les coses es compliquen, amb un cadàver darrere l’altre acumulant-se al fons d’un penya-segat, però Glass assumeix els improbables girs de la trama, completament passada de rosca, amb la mateixa naturalitat amb què abraça el desig ‘queer’ de les seves heroïnes . (..) “Love Lies Bleeding” és tan sexy, violenta i desprejudiciada que no necessita coartades polítiques per defensar la seva bogeria. Violeta Kovacsics, a la ressenya per a ‘Otros Cines’: (..) una raresa que per moments sembla a punt de descarrilar, és un objecte de culte fascinant. (..) [Rose Glass] subverteix els rols de gènere a través d’elements associats amb la masculinitat (el múscul, les pistoles) i la cultura LGTBIQ+. Proposa així un interessant exercici de culte al cos, al voltant de la figura escultural de Jackie i la mirada desitjant de Lou. A “Love Lies Bleeding” el sexy només s’explica des del queer. “Love Lies Bleeding” és una barreja entre “Telma & Louise”, “Bound”… i “Hulk”. Potser, ens ho podríem imaginar des del moment en què, a cada xut d’hormones, els músculs de la Jackie s’eixamplen, i cruixen fent un exagerat estrèpit que s’escolta fins i tot per sobre d’una cançó de Gina X Performance. No, no som al terreny del realisme. I sí, potser, al de la nova carn cronenbergiana. (..) Com escrivia Francina Ribes al seu llibre ‘Absència i excés: lesbianes assassines al cinema de Hollywood’, alhora que hi ha una mirada estigmatitzadora en la relació lesbianisme=assassinat, hi ha també el germen d’allò subversiu. (..) Si al cos de la fisicoculturista Katy O’Brian hi ha el treball sobre l’espectacularitat de la massa muscular, a la gestualitat de Stewart es troba la calidesa afectiva. Sí, “Love Lies Bleeding” és una pel·lícula sobre la violència per moments excessivament crispada, però també sobre l’amor, que Stewart, tantes vegades criticada per la seva posició desganada, elabora amb la bonica senzillesade qui se sent còmplice del que està rodant. Jackie no se sotmet a un canvi de sexe, però el relat és el d’una transició. “Love Lies Bleeding” fa seu aquest camí. És una pel·lícula musculada, que gaudeix de l’accent, de l’exageració fins a transformar-se també en un objecte enlluernador kitsch. María Adell Carmona, per a ‘Filmtopia’, a Berlinale 2024: La diversitat com a bandera’: (..) és un film escabellat, amb una posada en escena vigorosa, que podria categoritzar-se dins d’un possible subgènere de ‘queerexploitation’ per la seva combinació irresistible, i desenfrenada, de sexe lèsbic, violència explícita i estratègies visuals i narratives imbricades directament en el cine fantàstic. (..) La pel·lícula de Glass podria definir-se, en certa manera, com una espècie de fantasia d’alliberament femení, (..) on dues dones que senten un desig irrefrenable l’una per l’altra acaben, de forma bastant literal, amb el patriarcat, convertint l’home heterosexual en absolutament prescindible. Hi ha massa angles des d’on abordar un film tan ric, tan descarat i tan replet de referents com “Love Lies Bleeding”. És, per començar, un thriller romàntic que evoca el to captivant, líric i excessiu del subgènere criminal de “parella d’amants a la fuga” (..), però en clau absolutament ‘queer’ (cosa que “Thelma i Louise” no es va atrevir ni a apuntar). Tanmateix, (..) aquí no hi ha fugida ni viatge en carretera. Glass i la seva guionista s’allunyen, per tant, de la narrativa clàssica que caracteritza aquest tipus de relats per subvertir-la, convertint la pel·lícula en una història de venjança lèsbica —una atàvica venjança adreçada al patriarcat i les seves violències, només s’ha de veure qui és la primera víctima de la parella formada por Lou i la seva xicota, Jackie— construïda amb imatges i estratègies procedents del cine fantàstic. (..) “Love Lies Bleeding” és, per tant, també  un film sobre cossos femenins fora de la norma (..). Més enllà de les lectures, relectures i, segurament, sobrelectures que pot provocar una pel·lícula d’alè popular que exhibeix amb orgull la seva adscripció genèrica —hi ha moments de ‘body horror’ absolutament delirants, que recorden a “Saint Maud”, la primera pel·lícula de la cineasta, però també al cine de Julia Ducournau—, “Love Lies Bleeding” constitueix la constatació del talent de Rose Glass per construir personatges i universos femenins únics i imatges difícils d’oblidar, com la que (quasi) tanca la pel·lícula i de la qual és millor no revelar absolutament res per salvaguardar el poder evocador i la potència emocional.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!