José Luís Cienfuegos és de la mena de director de festival de cinema que m'agradaria tenir a Catalunya. De les pedres en treu pans. I pans dels bons.
Amb un pressupost més aviat magre (molt menor al d'altres certamens que remouen molta faramalla) i pencant de valent i bé havia convertit el Festival de Xixón en un certamen dotat de personalitat, obert als autors, pensat per al públic sense perdre rigor, un referent anual especialment per als cinèfils amatents al que se'n diu cinema independent. I ara els de Foro Asturias l'han cessat, substituint-lo per un personatge, amiguet del fill d'Álvarez Cascos, dotat d'un currículum cinematogràfic pobríssim i que anuncia un canvi cap a estora vermella, presència d'estrelles... és a dir, cap al mimetisme ridícul i provincià, la buidor i terra de ningú (ras i curt: com ha passat amb altres casos ben coneguts, primer es malgasta una calerada per intentar el que no té sentit i després no queda altre remei que tancar portes).
Les reaccions no s'han fet esperar. No tan sols hi ha hagut una concentració ciutadana força massiva a favor de José Luís Cienfuegos i la xarxa bull de missatges, havent-se creat també un enllaç (que recomano) per a signar a favor del certamen (Apoyo a FICXixón), és que també s'han produït altres reaccions especialment remarcables:
El Sundance espanyol, amenaçat, ha escrit John Hopewell, a Variety.
(..) va anunciar el festival obert a "tota mena de públic", "no només el refinat i intel·ligent". El seu programa es complementarà amb la televisió i les pel·lícules d'animació. Molt bé! A aquesta deriva populista amb prou feines dissimulada ja hi estem acostumats a casa nostra. En podem témer el pitjor, descriu i pronostica Rüdiger Suchsland, a Artechok.
Resulta interessant també llegir el que n'ha escrit Tom Fernández, cineasta asturià.
Com s'explica molt clarament en aquestes reaccions publicades, hi ha dos tipus de problema amb el cessament de Cienfuegos. D'una banda carregar-se algú que ho està fent molt bé, i per altre cantó, fer anar el certamen pel carro del pedregar. Certament, els càrrecs públics no es poden eternitzar i al capdavant d'un festival cinematogràfic cal que hi hagi el relleu necessari perquè se'n renovi l'aire, s'agafin noves energies, etc. Però també és cert que configurar equips preparats i mantenir els nivells assolits vol una certa continuïtat en aquests mateixos equips. Res d'això té res a veure amb el que ha passat a Xixón, sobretot perquè ni era fàcil rellevar Cienfuegos, ni hi ha òbviament cap interès polític de configurar un equip preparat, ni mantenir nivell assolit...
Una de les virtuts d'en Cienfuegos és que és un home que sap escoltar i molt; sap mirar i veure les coses. Transformar el festival, fent que interessi la cinefília local i atragui molt ganet de fora; fent que animi la ciutat durant uns dies de novembre i alhora hi aporti obres de creativitat i personalitats del cinema; fent que, a més del que es veu a pantalla, quedi un important bagatge de material publicat (llibres), d'indiscutible interès per a la difusió de l'obra cinematogràfica i els seus autors; fent que hi hagi espai per la producció mundial i per les inquietuds locals; fent que et facin confiança les "majors" i que et tinguin molt en compte les distribuïdores, de les més independents a les gran agències intermediàries, quan no tens ni els diners de Sant Sebastià, ni els de Sitges (per exemple)... tot plegat ha estat possible perquè Cienfuegos ha estat sensible a la diversitat, exigent amb la qualitat (no pas amb perspectiva elitista ni refinada, sinó amb la dignitat cultural), conscient de la realitat que gestionava, atent amb tothom.
Jo el conec des de fa anys, de Canes, on l'he vist com treballa (ell i el seu equip, com per exemple el lúcid Fran Gayo, fins que no fa gaire ha anat a viure i treballar a Buenos Aires). La mà de material que s'empassen (del Mercat del Film, de les seccions paral·leles i de l'oficial -triant-), els contactes permanents que mantenen amb uns i altres, sempre amatents a caçar aquell títol que fóra interessant per a aquella o aquella altra secció de Xixón, negociant amb les respectives distribuïdores/productores en plena concurrència d'interessos amb altres certamens... Recordo l'última vegada que vam coincidir en una sessió. Era de la Quinzena i en José Luís hi anava perquè tenia la pel·lícula a la seva agenda: semblava que podria tenir algun interès i ho havia de comprovar. Però és que a més, l'agència de vendes internacionals li havia dit que "aquest seria un film per a Xixón" (havia aconseguit que el festival fos prou conegut com perquè les coses ja poguessin anar així). Després, vista la pel·lícula, en Cienfuegos la va rebutjar. I és que la feinada passa per tenir criteri, per saber quan un producte te l'has de quedar o no, en funció del que vols aconseguir. I em va impressionar que, en sortir de la projecció, quan l'agenda ja li reclamava la presència a una altra sala, per veure'n una altra, l'home es plantejava com aniria a l'agència de vendes a dir-los que no, mantenint la bona relació comercial i alhora sense perdre pistonada cara a aconseguir altres títols d'aquella casa. "Savoir faire", intel·ligència, coherència, modèstia, obertura d'esperit i rigor.
Olivier Assayas i el seu equip encarregat d'atorgar els guardons de la 37a edició del Festival de Cinema Americà de Deauville (Claire Denis, Nathalie Baye, Chiara Mastroianni, Nicolas Godin, Bruno Todeschini, Jean Rolin i Angelin Preljocaj) han considerat Buscar refugi (Take Shelter), de Jeff Nichols, com a mereixedora del Grand Prix. I han reservat per a The Dynamiter, de Matthew Gordon, el Premi del Jurat.
Per altra banda, el Jurat de la Revelació, presidit per Samuel Benchetrit i conformat també per Leila Hatami, Sabrina Ouazani, Elisa Sednaoui i Benjamin Siksou, ha atorgat el Premi Revelació a Detachment, de Tony Kaye; que també ha guanyat el Premi de la Crítica, atorgat per un jurat de 10 periodistes.
Al marc del Festival de Deauville s'atorguen també:
Premi literari Lucien Barrière, que ha estat per a l'escriptor Michael Collins, per la seva novel·la Midnight in a perfect life.
Premi Michel D'Ornano, que ha estat per a 17 noies, de Delphine i Muriel Coulin.
FOTO Jessica Chastain i Michael Shannon, a Buscar refugi, de Jeff Nichols.
De ben segur que s'hi projectarà la pel·lícula Twixt, que se'ns anuncia com el retorn del mestre als seus inicis de "terror" i, pel que es veu, en clau absolutament independent. Precisament aquests dies, al Comic-Con 2011 ha permès que es desvelessin unes primeres imatges del film.
Ahir va tenir lloc la cerimònia de proclamació dels guanyadors i lliurament d'alguns premis al Festival de Rotterdam 2011. Avui serà el torn dels premis del públic i del Dioraphte —que comporta la beca del prestigiós Hubert Bals Fund Supported Film—.
Finisterrae, del valencià Sergio Caballero (que comporta un nou èxit internacional de Lluís Miñarro—Eddie Saeta—)
Eternity, del tailandès Sivaroj Kongsakul —que ja ha comptat amb el suport de la Hubert Bals Fund—.
En aquesta 40a edició del Festival, s'ha programat una secció especial anomenada Return of the Tiger i d'entre els films que s'hi han projectat, s'ha atorgat el Return of the Tiger Award, "ex-aequo", a Oki’s Movie, del sud-coreà i impagable Hong Sang-Soo i a Club Zeus, de l'holandès by David Verbeek —autor de la ja estimulant RU There— .
Crida l'atenció el comentari que ha dedicat a Finisterrae, el jurat (que han conformat la cineasta argentina Lucrecia Martel; la directora de l' EYE Film Institute Netherlands i exdirectora del Festival de Rotterdam, Sandra den Hamer; el director romanès Andrei Ujica; el també director —tailandès— Wisit Sasanatieng, i el cantant, guitarrista, compositor i cofundador dels Sonic Youth, el nord-americà Lee Ranaldo —que, a la gala dels premis, s'ha marcat un solo musical—): Ha estat l' "outsider" de la competició. Forçant els límits d'aquest festival, fins a la ratlla, el més original. Conté la millor interpretació d'un animal en un film. El fantasma d'aquesta competició.
El cineasta Agustí Villaronga (1953) filma amb estil, amb una mirada meravellosa cap a històries plenes de tensions, religió, erotisme, mort i —de tant en tant— esclats d'horror i violència. Així presenta Villaronga el Festival de Rotterdam, que a partir d'avui ofereix als cinèfils una retrospectiva que inclou videos musicals, curtmetratges, telefilms, documentals, episodis de sèries televisives i, per descomptat, llargmetratges.
El crític Quim Casas ha estat l'encarregat de fer l'article de presentació d'Agustí Villaronga, que podem llegir íntegrament —en anglès— si cliquem aquí [Agustí Villaronga: The Roots of Evil].
Com sabeu, des d'aquest blog només segueixo especialment els tres grans festivals —Canes, Berlín i Venècia—; en menor mesura, Sant Sebastià i Sitges i gairebé al mínim, Sundance, Locarno i Toronto. Ja m'agradaria, ja, poder estar per tot, però cal prioritzar. Un certamen que té un prestigi notable —molt superior al ressó mediàtic— i malgrat que darrerament tampoc acaba de ser el que era és el de Rotterdam. I és que la seva aposta per la radicalitat i les seves iniciatives de suport als nous talents han acabat influint i estirant fins i tot els grans festivals. A les programacions de Canes, Venècia o Berlín, és freqüent trobar-hi films o cineastes avalats per Rotterdam —en els diversos sentits del terme: descoberts, finançats parcialment, etc—
Avui comença Rotterdam 2011. I aquesta n'és la programació:
Mare i filla, de Rodrigo García (ja estrenada a bona part de la nostra cartellera), ha guanyat el Grand Prix del Festival de Deauville (3-12 de setembre de 2010).
El jurat, presidit per Emmanuelle Béart, i format conjuntament amb Jeanne Balibar, Christine Citti, Lucas Belvaux, Faouzi Bensaïdi, Fabrice Du Welz, Nilda Fernandez, Tony Gatlif, Denis Lavant i Abderrahmane Sissako, ha atorgat també l'anomenat Premi del Jurat, que ha estat (ex-aequo) per a Winter's Bone, de Debra Granik, i per a The Myth of American Sleeppower, de David Robert Mitchell.
Per la seva banda, el Jurat del Premi Revelació Cartier, format per Manuel Pradal (president), Emma Luchini, Roxane Mesquida, Jonathan Lambert i Sébastien Thiery, ha atorgat el Premi Revelació Cartier a Holy Rollers (Jewis Connection), de Kevin Asch.
Finalment, el Jurat de la Crítica Internacional, ha atorgat el Premi de la Crítica Internacional a Enterrat (Buried), de Rodrigo Cortés.
Seguint amb el reguitzell de programacions anunciades de l'esplet de festivals de cinema que comencen al tombant de mes, ara Deauville.
Del 3 al 12 de setembre de 2010, prop d'on hi hagué el desembarcament de Normandia, fa 36 anys que s'hi celebra el Festival de Cinema "Nord-americà" (esclar, les cometes, són meves...). I com recordem cada vegada, gairebé a tall de tòpic, el certamen té una clara vocació de representar el "desembarcament" de produccions efectivament nord-americanes a Europa, sobretot a França. al llarg de tres dècades, les coses han canviat força. Per exemple, enguany hi presenten a competició (!) Mare i filla, de Rodrigo García, que va cloure Sant Sebastià 2009 i que ja s'ha estrenat comercialment a part de la nostra cartellera (i no es tracta pas d'un fet excepcional). D'altra banda, ja fa unes quantes edicions que el material que s'hi presenta és més de Sundance i Canes que no pas dels corrents principals dels grans estudis. Podem consultar la programació d'enguany (amb tràilers, etc) al dossier especial que n'ha preparat AlloCiné [Dossier Deauville 2010 AlloCiné]
Per cert... la pel·lícula "catalana" Enterrat (Buried / Enterrado), de Rodrigo Cortés, que consta com a "espanyola", també participa en la competició com a "nord-americana"; la productora està domiciliada fiscalment a Barcelona i té producció associada d'empreses nord-americanes). Això de les nacionalitats al cinema... Recordem que Cortés és de Pazos Hermos (Ourense); que Enterrat està filmada en anglès i protagonitzada per Ryan Reynolds, Robert Paterson, José Luis García Pérez, Stephen Tobolowsky, Samantha Mathis..; que és un film de gènere i que, havent-se presentat a les sessions de mitjanit de Sundance 2010, també es projectarà a Toronto 2010.
FOTO Cartell oficila del 36è Festival de Cinema Americà de Deauville
El Festival de Rotterdam (27 gener - 7 febrer 2010), dins de la secció Signals, ret homenatge a la "Pompeu Fabra, l'escola documental de Barcelona" -així la presenten-. La secció Signals la conformen una sèrie de programacions temàtiques diferenciades, una de les quals du per nom enguany "Pompeu Fabra" i presenta una sèrie de noves pel·lícules i directors vinculats a l'influent Màster en Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra.
Amb professors com José Luís Guerín i Ricardo Íscar ha donat talents com Abel García Roure, Isaki lacuesta, Carla Subirana i German Berger -remarquen els organitzadors-.
S'hi estrenaran Dansa als esperits, de Ricardo Iscar, i L'ex-boxejador, de Víctor García. I també s'hi projectarà Nedar, de Carla Subirana; B-side, d'Eva Vila;Ich bin Enric Marco, de Santiago Fillol i Lucas Vermal; La terra habitada, d'Anna Sanmartí. I, al festival també s'hi podrà veure Els condemnats, d'Isaki Lacuesta.
Tot repassant la programació de la Mostra de Valencia d'enguany, he vist que s'hi presenta Cos mortal, d' Antoni Sendra i Carles Chiner, que pel que he llegit a La poesia es fa imatge en Cos Mortal, del blog La Caseta Virtual, s' ambienta en la València contemporània i s'inspira en la poesia de Vicent Andrés Estellés. Per això li dedico aquest apunt.
Cos mortal (Mortal Body)
Directors Antoni Sendra i Carles Chiner. Guió Antoni Sendra i Carles Chiner. Fotografia Marc Gurillo. Música Miquel Gil, Ovidi Montllor. Muntatge Carles Candela. Producció Dacsa Produccions (València). Durada 1h24.
Repartiment Manuel Valls (Horaci), Marta Chiner (Dora), Xavo Giménez (Gabi), Ximo Vidal (Blau), Juan Mandli (Román), Sergio Caballero (Gonzalo), Ximo Solano (treballador SAV 1), Josep Maria Casany (treballador SAV 2), Amparo Oltra (treballador SAV 3), Carles Sanjaime (productor 1), Manolo Gil (productor 2), Daniel Machancoses (productor 3). I, entrevistats: Joan F. Mira -antropòleg i escriptor-, Didín Puig -periodista-, Jaume Pérez Montaner -professor Univesitat de València-, Dominic Keown -professor Universitat de Cambridge-, Paco Muñoz -músic i cantant-.
Sinopsi -del web de la Mostra de valència- El recorregut vital d´Horaci, un jove documentalista que es guanya la vida netejant els carrers de la ciudad de València amb una agranadora mecànica. Després de dos anys capficat en un documental sobre el poeta Vicent Andrés Estellés, Horaci comença a allunyar-se de la realitat més immediata, en contrast amb el llegat estellesià, en una dura cursa que posarà a prova la seua resistència fisica i mental. Webs oficials [x]
Més informació [IMDB (ang)] [CommeAuCinéma (fr)] [MyMovies (it)]
Al web oficial del certamen, com m'imagino que passa en tot o gairebé tot el que s'hi produeix, l'idioma del país hi és absent, llevat esclar de la denominació d'algunes seccions -per allò de "l'exotisme localista"-.
D'entre els 12 títols de la Secció Oficial, destaca Edèn a l'Oest, de Costa-Gavras; Ajami, de Scandar Copti i Yaron Shani i Fais-moi plaisir, d'Emmanuel Mouret.
A la secció Mostra de Cinema Valencià, 6 llargmetratges, d'entre els quals Cos mortal, d' Antoni Sendra i Carles Chiner. Aquí sí, en descarada diglòssia, aquí sí hi ha valencià al web, i de Cos mortal ens expliquen que Narra el recorregut vital d´Horaci, un jove documentalista que es guanya la vida netejant els carrers de la ciudad de València amb una agranadora mecànica. Després de dos anys capficat en un documental sobre el poeta Vicent Andrés Estellés, Horaci comença a allunyar-se de la realidad més inmediata, en contrast amb el llegat estellesià, en una dura cursa que posarà a prova la seua resistència fisica i mental. D'entre els 2 documentals, Temps d'aigua, de Miguel Ángel Baixauli. D'entre els 9 curtmetratges, Ana desitja no ser, d' Ignacio Roldós Madrid. En l'apartat de curtmetratges documentals, 12 títols, d'entre els quals: Des d'un lloc on mai passa res, de Carles Candela i Gabi Ochoa; Desdedins, de Enrique Adell Bover i L'home que va desplegar mil cors, de Dani Resines. I completen la secció, TV-movies, curts de video i sèries de TV.
I, arrodonint l'oferta, la Mostreta, per als xiquets i xiquetes.
FOTO Rodatge de Cos Mortal, d' Antoni Sendra i Carles Chiner, que he extret de l'articleLa poesia es fa imatge en Cos mortal, del blogLa Caseta Virtual
El calendari anual de festivals de cinema s'està acabant. Això, sí, amb traca final de tot de certamens més o menys petits arreu del món.
Com sabeu, en aquest blog paro especial atenció als tres grans certamens: Berlín, Canes i Venècia. I faig una certa referència a certamens que tenen una notable influència, per raons diverses. Sundance -al gener-, per a l'anomenat "cinema independent"; Locarno -a l'agost-, per a cert cinema artístic; Toronto -al setembre-, perquè s'ha convertit en el privilegiat aparador mundial cara a la potent maquinària cinematogràfica nord-americana amb projecció posterior sobre tot Occident -si més no-; Sant Sebastià -al setembre-, perquè els nostres mitjans el fan present, i Sitges -l'octubre-, perquè és el que tinc més a tocar.
De camí, perquè són en moments de l'any que els puc seguir un xic, n'hi ha alguns altres als qual dedico algun article, com és el cas de Deauville -setembre-i a vegades Mont-réal...
En canvi, com solc dir cada any en aquesta mateixa època, ho tinc més pelut per seguir els festivals de Roma, València, Valladolid o Xixón. Tanmateix, miro de dedicar-los mal sigui un apunt. El que ja em resulten pràcticament impossible són els certamens especialitzats. Si al BAFF o a la Mostra de Films de Dones de Barcelona encara els puc dedicar un parell o tres d'articles, veig passar de llarg mostres com Docupolis, el Festival Internacional de Cinema Gai i Lesbià de Barcelona, L'Alternativa, etc. No obstant això, procuro deixar-ne constància a la secció "AV7D·Altres articles", recollint el que trobo que se n'hagi publicat.
Per mi és molt interessar seguir el festivals -i si s'hi pot anar, encara més!-, perquè et permet anar prenent el pols al que va donant de si el cinema, pràcticament al moment que les produccions creatives surten del forn. Dissortadament, la distribució de les pel·lícules fa que moltes ni ens arribin o que no les puguem veure fins molt tard; les tendències imperants en el món de la crítica i les modes entre la premsa massacren propostes que val més valorar per un mateix, etc. El blog m'és una bona eina per a concretar-ne el seguiment. I, mirant les estadístiques de visites als articles sobre festivals, sembla que a força de vosaltres, amics lectors i amigues lectores, també us interessa.
Ara, quan tombem a novembre, arrancarà la temporada de premis: l'estratègia nord-americana de promoció del cinema de "qualitat", que ha acabat fent forat arreu. Com és habitual, també me'n vaig fent ressó. M'interessa menys, però en canvi em provoca curiositat: és com una mena d'immens i capriciós balanç de final de any, perquè dura es pot dir 4 mesos i tot penja dels criteris de les diverses acadèmies i associacions professionals.
Així doncs, al decurs de les properes setmanes, l'atenció d'aquest blog als festivals anirà esllanguint-se de mica en mica i, al contrari, reviscolaran els apunts sobre els premis: el calendari anual mana! I per a situar-nos, ben aviat faré el típic "calendari cinèfil" amb els principals esdeveniments previstos.
FOTO Cartell nord-americà d' A Serious Man, l'última dels germans Coen, presentada a Roma 2009
Després de l'estrena mundial al Festival de Locarno, Petit indi, de Marc Recha, segueix el seu periple internacional, participant en la secció Oficial Competitiva del Festival de Valladolid (23-31 d'octubre de 2009 i a la secció Cinema Europa del Festival de Londres (14-29 d'octubre de 2009).
Es pot dir que la totalitat de les pel·lícules premiades enguany al Festival de Cinema Americà de Deauville (4-13 de setembre de 2009) havien estat prèviament projectades en un o altra secció del Festival de Sundance.
Avui i demà, el Crit d'Art organitza el VII Festival de Curtmetratges a la Platja de Blanes. Estructurat en una secció Concurs d'Animació i una altra, Concurs de Ficció, presenta un total de 26 curtmetratges -entre els quals, el manga Kintí, l'últim ninja català, d' Èric Antonell i Socarrat, de David Moreno, que ha estat seleccionat pel Festival de Mont-réal-. Com a complement, el Festival presenta encara el videoclip del grup musical Xazzar, realitzat per Martí Moreu i Carles Mora "Cuco", i un total de 9 curtmetratges seleccionats fora de competició.
Els concursants aspiren, a més de donar a conèixer la seva obra, a un premi que pot arribar a ser de 1.000€, i que atorgarà un jurat format per l'actriu Monica Lucchetti, el dissenyador gràfic Isaac Mas, la directora Laia Fàfregas i el benvolgut periodista cinematogràfic Manel Domínguez.
Demà, a les 10 de la nit, comença la barcelonina 17a Mostra de Films de Dones i ho fa amb la projecció a l'aire lliure, a la plaça de la Virreina, de Gràcia, de La capsa de Pandora (Pandoranin kutusu / Pandora's Box / La boîte de Pandora), de Yesim Ustaoglu -que competí a Sant Sebastià 2008-.
Les organitzadores ens prometen deu dies amb el millor cinema fet per dones. I diuen que si ens entusiasma tant el documental com la ficció, han fet una selecció del millor cinema i que podem triar entre més de 50 títols, molt d’ells estrenes i presentacions exclusives que només podrem veure a la 17a Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona.
L'han programada de manera molt prudent i amb criteri. Certament, han estructurat aquesta Mostra en diverses seccions, però no són gaire els títols que les conformen.
Panorama documentals és una de les seccions amb més títols: 13; d'entre els quals, Arròs amb llet, d'Arantxa Fernández Román, Maria Zaida Prat, Sandra Oriola i Cristina Puchol, i Nedar, de Carla Subirana.
A l'apartat El sexe dels àngels, es presenta un conjunt de -6- propostes sobre la problemàtica de la construcció identitària.
I a Subtrames, les propostes van sobre les pedagogies radicals i s'organitzen en dos programes, coordinats per Virgínia Villaplana i Montse Romaní.
El Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona -BAFF- va fer pública la programació i ja l'ha podem consultar clicant aquí: [BAFF 2009 programació]. Es confirma el que s'havia avançat [BAFF 2009: del 30 d'abril al 10 de maig] i, per tant, se'ns hi oferirà una tria prou gran del cinema asiàtic d'autor que ha anat desfilant per festivals d'arreu del món; una oportunitat de debò de posar-nos al dia sobre el que s'està produint a l'Orient llunyà i de conèixer l'obra de cineastes que no tenen fàcil l'accés a les nostres pantalles. Certament, després d'uns anys extraordinaris, no es pot pas dir que ara mateix els cineastes d'aquells països estiguin passant per moments especialment brillants; ni les condicions amb què alguns han de treballar hi acaben d'ajudar gens -el cas dels xinesos continentals, per exemple-. No obstant això, hi ha perles que jo no em deixaria escapar: no us perdéssiu 24 City, de Jia Zhangke. Tant se val que no es tracti de la seva millor pel·lícula: simplement, jo, de vosaltres, faria per veure-la. O, atenció al tàndem japonès formats pels col·legues i amics Naomi Kawase i Hirokazu Kore-eda: amb discreció i una gran independència, van forjant una obra, rellevant puntualment, si més no, i absolutament digne que hi parem atenció. D'altra banda, presenten un interés ben clar títols com l'últim Kitano o el darrer film guanyador de l'Oscar de Parla No Anglesa; per no fer esment, ja, d'alguns dels films filipins que han programat. Per cert, en aquesta edició del BAFF més que potser a cap altra, hi ha material que s'hauria avingut molt a altres certamens barcelonins, com els de temàtica gai o la mateixa Mostra de Films de Dones -que col·labora amb el BAFF, en la presentació de Nanayomachi, de Naomi Kawase.
FOTODdongpari (Breathless), de Yang Ik-june: del Festival de Rotterdam al BAFF
A l'ombra del més convencional i veterà Festival del Mar del Plata, el BAFICI ha anat forjant un prestigi des de la seva especialitat en cinema independent, donant especialment suport al cinema d'autor. N'hi ha prou amb fer un cop d'ull a la llista de directors que han estat els protagonistes d'aquest BAFICI 2009 (25 de març - 5 d'abril), per veure el rigor amb què es destria el gra de la palla entre el millor que ha donat el cinema creatiu als darrers mesos i com ho combinen amb grans mestres del setè art.
Certament, és una de les plataformes que aposten per un cert tipus de cinema i, per tant, cap allà han anat El brau Blau, de Daniel Villamediana; El cant dels ocells, d'Albert Serra -bon ambient, hi han d'haver muntat els Peranson, Quintana, Serra i companyia...-
La dona de ferro; L'arbre de la vida; L'arbre; Mitjanit a París; El més enllà; True Grit; El discurs del rei; D'homes i déus; Fins i tot la pluja; La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
