el procés, retrets.

Retrets sobre el procés…
Si el teu pare visqués estaria molt enfadat, per tot plegat, per on hem arribat, per culpa vostra.
I li contesto; el meu pare va preferir indemnitzar els seus treballadors abans de fer una suspensió de pagaments i deixar-los sense res, amb el cul a l’aire. Perquè els seus estimats socis, els seus creditors, socis financers capitalistes , varen retirar el capital, quan l’empresa començava a tenir resultats, el varen deixar sense circulant financer. Tenia actius però no podia pagar proveïdors. El van deixar a l’estacada. Va preferir tancar, no tenia més remei, pagant fins l’últim cèntim a l’últim treballador. Marxar, buscar feina, refugi econòmic, exiliar-se a França, deixar la família i enviar els diners que guanyava i ser explotat per l’Estat que li robava un 36% de les divises que enviava…
Llavors callen.

(publicat també a Generació migrant… – https://romanidemata.wordpress.com/2016/06/17/retrets/ )

Esmena a la totalitat; perquè?

El que no es pot fer, és presentar els pressupostos al parlament sense una negociació prèvia i a última hora, considerant o donant per suposat que la CUP farà seguiment del què diu el govern.
És una irresponsabilitat. Els pressupostos una vegada presentats s’han de poder debatre en profunditat.
Si el contingut és reformista, no canvia l’essencial. No es pot ratificar. S’ha de fer esmena.
I és més, a darrera hora, al vespre presentar un document on pràcticament és el calc del que s’ha presentat, és distorsionar el curs de les assemblees territorials. Un torpede en conxorxa (?) amb els sectors pro-aprovar els pressupostos amb l’excusa que de no fer-ho és aturar el procés. Procés que per altra banda ja es van carregar els partits majoritaris l’endemà del 9N2104.
Aquesta actitud del govern deliberada és per dividir i aïllar l’esquerra, que podria adherir-se al procés.
Les elits, el poder; tant espanyol com català no el deixaran mai sinó se’ls fa fora.
Molles , no gràcies.

no li donis més voltes; escrit en paper

no li donis més voltes;
uns manen, altres acaten,
i d’altres es revolten.
Entremig; €(uros)
precarietat, mort, desolació…
i escrit en (sobre) paper; drets.

drets, dempeus expectants,
drets, voluntat,
deures obligats, sense sentit,
drets escrits en (sobre) paper,
somnis d’humans.

(Twitter 31/05216 – 03/06/2016 ‏@romanidemata)

capitol : banc expropiat

després de ser espectador passiu durant més de tres dies:

L’assumpte és que l’administració ho vol controlar tot i no permet que la gent s’autoorganitzi, gestionant els seus propis interessos.
Tanquen espais, ocupats o no que són d’us per la comunitat. Espais alliberats.
Apropiats en mans de bancs, especuladors i fons voltors -que s’han rescatat amb diners públics-. Aquesta és la qüestió.
L’administració fa servir els seus esbirros amb violència instaurant desordre on hi havia organització i ordre natural.
Conseqüència, doncs la que es viu i es viurà exponencialment. Sinó al temps.
Aquest sistema ja no rutlla.

cor agre

Sentiment de cor agre de veure com qui ha estat investit d’autoritat, n’abusa, no té cap mena de mirament, i maltracta.
I qui hauria de jutjar els fets amb equitat accepte un maltracte per questions clarament polit iques. Estan tots contaminats. Estem indefensos. Desconfiança. Mirar de reüll.
Aquesta gent ja no poden exercir més la funció pública se’ls ha d’expulsar.
Recurs a l’accord.

cridava de dolor, el de la tortura,
en plena nit, impunement,
el van assassinar a cops, sadicament.
No tenim autoritat, ni justícia…

comentari a l’article l’infern és aquí – http://www.vilaweb.cat/noticies/juan-andres-benitez-linfern-es-aqui/#comment-2906 – de l’Andreu Barnils

El país dels Porcs. Osona.

Porca Misèria. El país dels Porcs. Osona.

Després d’assistir, ahir, a Vic a la presentació del monogràfic. Porca Misèria. Destrucció de les granges de ramaderia tradicional. Crec que s’ha de tenir aquestes consideracions per fer denúncia efectiva en cinc àmbits d’actuació clau.

Les macro-granges d’Osona. Industrialització de la ramaderia porcina. Concentració de monopoli porcí. Mercat de preus del porcí. Mercat de la competència. Tribunal antimonopoli.

Producte transgènic. Alimentació dels porcs amb soja transgènica importada de sud-Amèrica. Productes sanitaris d’ingesta, antibiotics, preventius que són integrats en l’organisme.
Sanitat.

Contaminació del sol, amb els detritus dels animals, els purins. Contaminació del subsòl contaminació dels aquifers per sobre de les recomanacions de la OMS. Delicte ecològic.
Fiscalia de medi ambient.

Condicions de treball per elaborar el producte càrnic. Precarietat laboral.
Falses cooperatives. Contractació d’autònoms dependents. Reclutament temporal d’immigrants. Esclavatge. Sindicalització.
Inspecció de treball.

Maltracte animal. Les condicions de vida, el tracte rebut pels animals en les celles on s’engreixen. L’alimentació transgènica i productes antibiotics. El sacrifici. Les condicions dels escorxadors.
Resultat un producte alimentari transgènic. Frau.
Consum.

Jutjat especial de monopoli, Sanitat. Mediambient. Treball.Consum

#mercatporcí #paísdeporcs #porcamiseria #monocultiutransgènic #contaminacióaquifers #maltracteanimal

(ref : la Directa 401 -09/02/2016)

l’Oriol

Vaig conèixer l’Oriol Solé l’any 1970. M’havia amagat a Tolosa de Llenguadoc.

M’havia lliurat de la mili per inútil total. D’aquella gent no en volia ni sentir a parlar-ne. M’avorria l’ambient de l’època. Em buscaven, tenia por, estava acollonit. En acabar el curs escolar el mes de Juny, s’acabava la meva feina a l’escola on treballava a Horta al carrer de Dante.

Vaig refugiar-me momentàniament a Cadaqués a casa d’un amic pintor. A Cadaqués vaig conèixer en Michel Bertrand, professor de psicologia a la Universitat a Tolosa de Llenguadoc. Em va proposar d’estudiar francès a Tolosa.
Em vaig passar l’estiu punxant discos a els Arrels, un bar a mitja muntanya, s’hi sentia bona música, la mestressa em va donar feina, servir copes, després quan la disc-jockey es va acomiadar, m’hi va ficar a mi.

Només arribar a Tolosa em van presentar l’Oriol. Era refugiat polític. Em va acollir al seu pis del barri de les Arenes. Vivia en un HLM on estava farcit d’immigrants.
L’Oriol treballava de repartidor de llet i diaris, al matí, a primera hora.
Em vaig matricular de llengua Francesa a la Universitat, vaig obtenir permís de residència. Era legal.
Amb l’Oriol parlàvem de política i de la lluita ideològica. Escoltàvem música a casa dels veïns, professors francesos; Mamas & the Papas i tendències musicals de l’època.
Poc a poc em va anar fent conèixer i introduït a altre gent de la ciutat, entre ells en JM Rouillan, molt jove i bromista. Vaig viure, la sensació del moment, de passar la vida i el temps…
En aquella època en el campus s’estaven preparant actes, que després van ser violents, en protesta pel judicis de Burgos.

Érem a l’HLM del carrer Maurice Sarrault el fundador de la Depeche du Midi. Els altres veïns, una família de treballadors espanyols, carregats de fills. Nosaltres en un pis d’estudiants.

En una missió vaig anar per encàrrec de l’Oriol fins a Saint Jean de Luz, vaig contactar en una adreça que m’havia donat presentant-me en nom de l’Oropèndola -Oriol-, era com es feia conèixer amb la gent d’Euskadi, a buscar un document dirigit als treballadors espanyols per recolzar als presos del procés de Burgos, que el règim franquista pretenia executar. En vam fer multitud de còpies, les vàrem repartir a tots els grups de suport.

Absorbint; Rosa Luxemburg, la república de Weimar, la 3a internacional, la revolució cultural, l’oposició al franquisme. El guevarisme. Prenent consciència per on anava el món.

Teníem informació. Les informacions quotidianes amb normalitat a la TV, als diaris. Veure com a Xile guanyava, la unitat popular, com Allende esdevenia president.
Temps guanyat, pensava que els meus companys de promoció s’estaven fotent a Ceuta, que és on m’hauria tocat anar. Feia una altre mili.

Érem un grupet que mirava cap la península. Es definia una base de divulgació d’idees, i una infraestructura per donar suport a l’interior. El comitè exterior de “nuestra clase”, grup autònom de les CCOO “oficials”. El formàvem 6 persones, col·laboradors necessaris; correus i logistes amb la finalitat de muntar una impremta; editar, transportar i distribuir el diccionari del “movimiento obrero”; una publicació en din-A5 amb sobrecoberta de cartolina, color verd clar. On s’explicaven coses com; què fer en cas de detenció, com organitzar-se i preparar assemblees, com crear comitès d’autodefensa dirigida als militats de les organitzacions clandestines d’aquell moment.

La nit del 31 de desembre al 1 de gener del 1971 una vegada acabada la missa del gall a la parròquia espanyola i mentre la gent marxava l’Oriol és va posar a cantar la internacional i alguns s’hi van afegir…
Havíem passat el cap d’any en una celebració de la parròquia espanyola de Tolosa, amb en Carlos, el capellà que ens donava suport, un xicot que treballava a la construcció que no me’n recordo del seu nom, en JM Rouillan –Sebas-, que per cert li vaig posar aquest àlies a la tornada d’un viatge a Donostia, el Bermejo, en Jean M. L, en l’Ollé, l’Oriol -Víctor-, i algú altre…
El comitè exterior “nuestra clase”, nucli exterior del 1000 -MIL- es va formar el gener del 71.

A finals de Març 1971 viatjo a Barcelona, em reuneixo amb el comitè interior, “nuestra clase”, amb el Montes i amb el petit al carrer Consell de cent amb Aribau.

A l’inici d’estiu viatjo fins a Guardiola de Berga, hem contactat amb uns miners, ens han acompanyat fins a Bagà, hem inspeccionat un possible refugi en cas de que alguna acció ho requerís.

A finals d’estiu sóc a Perpinyà durant el judici de l’Oriol, l’havien detingut dos mesos enrere a causa de l’expropiació d’una impremta. S’havia preparat la seva fuga de la presó, però no ens vam coordinar bé. En Oriol s’havia escapat, havia sortit abans direcció a Sant Miquel de Cuixà.

A la tardor del 1971 vaig marxar a París direcció Londres. M’hi vaig quedar tot un curs escolar.

Ens vàrem veure per darrera vegada amb l’Oriol a Barcelona a l’estiu de l’any 1972. Preparàvem una acció.
Poc després vaig deixar el MIL.

ningú

Ja es va veure que el procés va morir després del #9n2014.

A convergència li va anar molt bé que l’#ANC i #Omnium empenyessin el seu líder i brinda-li l’oportunitat de encapçalar el procés. Després tant CiU, amb les seves lluites internes, i ERC van dilatar-lo, especulant, per comptes de servir al poble, que era la missió que se’ls hi havia encomanat.

Penso que tot plegat, ara que s’ha acabat la conya, que els polítics professionals posen per davant els seus interessos. No volen deixar el poder. Han jugat amb les aspiracions de la gent que els ha cregut, recolzat i votat. A l’hora de la veritat han mostrat que el que volien era continuar -amb una altra marca- blanquejar-se i perquè res canvií. La independència, el seu salvavides.

Lamentable.

anònims tal i com hem viscut

comiat a en Txema Bofill

Estem rodejats de mort. No la veus, no la sents, no la olores i no la palpes. Es un àngel que ens guarda sense empènyer, apareixent com un fantasma de tant en quan. Ens recorda que tot és fugisser, fins i tot quan desprenem vida pels quatre costats. No val la pena l’existència si durant el camí no l’exprimim, com una llimona, ben àcida i confortant.

Ens rodeja amb una abraçada i constantment ens recorda que un dia, tots, la veurem als ulls i ja no mirarem enrere. Només aquells que ens estimen pensaran amb nosaltres, i el nostre record perdurarà en converses de sobretaula. Però seràn uns records eterns, que flueixen a l’aire. Un fotografia ens desperta un moment, una olor ens recorda un instant i repetim aquelles històries que tant ens agraden. Som eterns sempre que mantinguim viu el nostre escalf, i més enllà, som i serem part de la història, anònims tal i com hem viscut.

La nostra ment expansiva, tots els records mai escrits ni explicats, se n’aniran amb nosaltres sense poder ser recuperats.

Estem rodejats de mort i per tant, de vida. Veiem l’alegria en un somriure infantil, en un floc nou de cabells que ha aparegut. En l’amor que ens professen i en el que sentim.

 

(d’en @macavi_marti)