Ens anem i ens hem anat trobant any darrera any, ens mou la idea de deixar de ser vassalls. Volem ser República. Compromís més enllà de les manis. Confrontació amb l’estat que prioritza el seu ser, el què és i aplica la violència per mantenir l’unitat de la Pàtria abans que acceptar democràcia -no la dels vots la real- petrificada en lleis, sinó d’acceptar la voluntat del les persones.
L’estat és una presó i les lleis la norma d’ús i de de conducta pels presoners.
Organitzats en comitès de defensa de la República, la repressió actua, però junts guanyàrem.
Hem passat de ser resistents, de resistir, persistir per vèncer a rendir-nos a la submissió per la repressió per la força, a l’estat. Aquesta és l’estratègia dels nostres polítics -cridar mantres- però acceptar la via autonomista. L’estat ha vençut.
Els polítics i les institucions han d’estar al servei del poble per retornar-nos amb el què contribuïm amb serveis i prestacions col·lectives.
Quan es tenen medis, s’accepta sotmetre’s a l’imperi del lliure mercat, aspiracions personals i familiars per obtenir formació, posicionar-se en el millors llocs dins de l’estatus social, acceptar les classes socials i segons els ingressos que obtenen, dir-se classe. Tan tens, tant vals. Si ets espavilat, tens padrins o crèdit, ets un emprenedor. Tens treballadors i per poder viure en comoditats per sobre de la mitjana precaritzen als demés. Ningú es fa ric treballant.
Tenir precaris és una vergonya, quan diuen que hi ha igualtat d’oportunitats.
De joves conscients, es rebel·len en contra del sistema i el règim que el sosté, s’organitzen i els combaten. No volen ser clandestins, quan han après a combatre’l i veuen la magnitud de la força de l’estat, s’hi rendeixen. El sistema els recupera, s’hi dissolen, sobreviure, l’accepten, empassen la píndola, el reconeixen i s’hi sotmeten. Van al psicòleg, tenen un coach, fan esport i es mantenen en bona forma física.
Passen els anys i la vida, viuen. i amb la seva col·laboració, la seva submissió, contribueixen en allò que havien repudiat. La quotidianitat, el dia a dia manté el principi de la propietat privada, l’accepta com una contradicció i ho justifica a contracor.
Es contradiu pel fet de pagar impostos a l’estat pels serveis bàsics què no rep. Se’ls gasta públicament, en els pressupostos, per mantenir les seves institucions judicials, niu de fatxes, l’exèrcit, les repressores forces de seguretat i manteniment de la monarquia.
T’adones, saps, i t’emprenya que que et xuclin el teu esforç. Quan s’acaba la teva vida útil, laboral o pel motiu que sigui o per què el sistema, l’economia ha entrat en crisi o ja no existeix el teu clúster, àmbit econòmic, o no hi ha activitat en el teu sector o per què ha canviat el sistema ideològic-econòmic imperant i el sistema de govern s’hi ha adaptat hi ha retallat les prestacions socials i l’estat del benestar, només et queda o lluitar i reorganitzar-te o agafar-te a allò que durant anys has aportat, que has sostingut i que ha permès mantenir-se amb certa dignitat els teus predecessors ara ja jubilats.
Quan t’arriba et retallen, et congelen el que et pertoca; els serveis, i les prestacions socials ja no es corresponen amb el teu treball, amb el què tu has contribuït, et degraden en prestacions, et degraden serveis a la salut, i et diuen que no has estat previsor per què no has aportat diners a un pla de pensions privat o no t’has fet una mútua.
Et rebel·les, surt a manifestar-te i reclames els teus drets adquirits
Finalment quan perds energia acabes al sot. Et transformes, però ja no ets viu.
