Generació...

Joan Layret i Pons, mataroní, nacionalista i cristià, és testimoni clar de la diversitat de republicans que van patir el pas de la il·lusió a la desfeta. Polític d’excepció, líder de Nosaltres Sols! i Estat Català, a l’exili va participar en tasques humanitàries i en la resistència, amb l’esperança d’aconseguir una Catalunya lliure acabada la Segona Guerra Mundial. Amb el Front Nacional de Catalunya va treballar intensament per la formació d’un ampli govern català. El perfil del personatge ha estat tractat des de l’evolució dels esdeveniments i de la seva important participació en unes circumstàncies excepcionals. Una biografia feta des de la proximitat oral i consolidada en la investigació documental, per oferir la trajectòria d’un polític singular que va morir a l’exili, a Punto Fijo, un “caserio” oblidat de Veneçuela.

Mahée Pearson i Joan Layret

per saber-ne més clica l’enllaç : Joan Layret i Pons

Els meus no manarien, no serien escollits, perquè no hi hauria eleccions a cap parlament. El parlament faria lleis amb senderi i senzilles, entenedores. Només hi hauria representació municipal, no hi hauria diputacions, només comarques i vagueries i d’aquests escollits per votació, ara sí, dels municipis en sortirien i s’escollirien els representants cap al parlament.
Farien feines de coordinació, coordinarien.
Tothom seria responsables, tots i cadascun dels homes i dones del cap dret, cadascú assumiria el seu deure i gaudiria dels seus drets.

Civilització o barbàrie !

comentari a l’apunt d’en Joan Minguet Batllori
si manessin els meus…

Sabent que l’endemà del tres d’octubre, sortint el Borbó a posar ordre al convent i no mantenir-se ferms era una rendició, i acceptant la destitució del president i del govern elegit democràticament amb les eleccions imposades el 23 de desembre -pels fatxes de dretes i d’esquerres- els del sindicat del 155, s’acabà el procés sobiranista i retornàrem a l’autonomia retallada deu anys abans.

Demanar el vot, llavors, era col·laborar amb els dictats de l’estat, i avui abstenir-se, és fer virrei a l’enterramorts…

Paradoxa

He respost en un altre fòrum sobre aquest tema:
També es pot fer en Francès, Anglès i Italià això es més cosmopolita i menys humiliant.
El castellà per contra és un llengua imposada.
La bilingualització és l’arma de l’espanyolisme per acabar amb el català.
He mamat tota l’educació en castellà, per imposició, això no vol dir que l’hagués après bé. Per això viure a França i Anglaterra i aprendre la llengua és important, fugir de la presó espanyola.
Normalitzar que avui una mestra a Catalunya que digui que s’haurien de veure més dibuixos en castellà és perquè ella veu normal que el castellà sigui idioma cooficial, que no és res més que acceptar la submissió de la política dels colonitzadors.
Si les empreses tinguessin consciència de país i fessin les seves comunicacions en català, això que estem parlant no hauria de ser norma, com tampoc com la obligació de fer un 25% de matèries en castellà i per mandat judicial.
Imposició i intromissió, és feixisme. Acceptar-ho és submissió.

L’autoodi de la mestra que recomana veure dibuixos en castellà

#Llengua
#Imposició

De sempre he estat i he esdevingut contestatari, antiautoritari, antisistema polític i econòmic capitalista.
Mai he militat en cap organització, si de cas només ha sigut de passada, el motiu principal de ser antiautoritari és que no m’agrada i tinc repel·lència malaltissa als messies i salvadors alliçonadors. Sobretot perquè sempre hi ha gent que s’atorga poder sobre els altres, capitans manaies que et manen el què has de fer en diferents escales i nivells, social, polític, econòmic i ideològic. Domini amb verb d’alt contingut ideològic totalitari, de superioritat moral i deshumanitzat.

La nació som les persones del poble, lliures lligades per la llengua i la cultura popular, en el nostre cas catalana i universal.

L’Estat és una estructura, una organització funcional de funcionariat, sense ànima, d’obediència i d’escalafó de galons, punyetes i de mèrit. Autoritària.

Visca la llibertat, i morin els governs.

Als Immigrants se’ls ha d’acollir, sí, però per fer-ho has de tenir el control de tots els recursos propis. Tots.
Garantir acollida, no per donar negoci a tercers que ho gestionin, sinó institucionalment o bé amb control institucional, amb gent preparada i contrastada professionalment. Control de qualitat amb auditories exhaustives. Com en tots els àmbits de la administració. Cosa que no passa, ni a sanitat, ni a treball com es veu…
S’ha de donar permís de residència, formació, treball, habitatge i sanitat. Drets. Com també s’han de garantir beques pels autòctons.
Si no es poden garantir els drets amb uns paràmetres de mínims no es pot donar acollida.
No es pot permetre tenir gent pel carrer malvivint perquè el banc els ha desnonat o no tenen feina per pagar la hipoteca o el lloguer. Els preus de habitatges s’han disparat pel descontrol dels governs, deixant fer a fons voltors -amb capital de dubtosa procedència- que compren a preu de saldo el que els bancs han pres als seus clients amb practiques de dubtosa legalitat al concedir crèdits abusius, que saben, que en molts casos que no podran fer-hi front. Garantir habitatge públic i amb urgència.
S’ha de protegir i regular els drets mínims, mencionats, permís de residència pels forans, formació, treball, habitatge i sanitat i incorporar-los com a cotitzadors obligatoris a la seguretat social.
Prou negocis amb els drets, no afavorir cap mena de màfies…
Acabar amb les ETT amb un SOC de qualitat i efectiu, sense burocràcia com a tramitador i regulador contrastat d’ofertes i demandes de feina.
Acabar el sistema de subcontractes en la construcció i el treball en negre.
Acabar amb els negocis en els serveis públics. Acabar amb beneficis privats en la sanitat publica, la prestació de serveis de mútues privades en la sanitat pública perquè la sanitat publica no inverteix, en personal ni en infraestructures sanitàries. Retallar en sanitat, mata.
Acabar amb els barracons a les escoles i instituts. Ràtios suficients per aula. Exigència als docents amb uns mínims coneixements pedagògics. Reciclatge obligatori. Acabar amb els interins.
Exigència de coneixement de la llengua catalana per exercir en qualsevol l’àmbit públic. En el privat afavorir-lo i garantir que no es desdenya,
Transports públics gratuïts i eficients en les ciutats i a rodalies.

Anem tard.

Negociar amb hostatges, ells sempre hi guanyen.

Tot per distreure’ns i intentar esmenar dels errors comesos en el moment de prendre decisions.
Tenir dubtes i intentar negociar quan tens la gent dempeus, no confiar en el poble que t’empeny i que de fet te el control dels municipis, comarques i ciutats té conseqüències.

Porten set anys marejant la perdiu, tot per amargar la seva ineptitud. Ningú ens va enganyar, ells sols es varen embolicar en lluites i renuncies a l’enemic. l’Estat va aprofitar les desavinences per sotmetre’ns, com s’ha vist.

Resultat, abstenció massiva.
Actitud; antiautoritària i antisistema.
Mai he cregut en l’amnistia !

(comentari a: La deixadesa independentista va fer possible l’amnistia dels policies de l’1-O )

El mapa de la cretinada, dels que donen la tabarra, el deliri de l’imaginari dels fanatics, inadaptats, i amb esperit de separador per perpetuar el dret de conquista, els franquistes, neolerrouxistes, populistes de ciudadanos,

Tabarnia? Inadaptats.

Què et fa sentir Tabarnia?
El concepte per auto-definir-se, la gent que t’insultava a la sortida de l’escola i insulta.
Els fanatics i descendents, adoctrinats pel franquisme dels anys 60/70. Inadaptats per la desídia dels consistoris sociates. Obrers sense consciència de classe.

Tabarnia, és la marca de l’esclau; el capitalisme dels que es diuen de classe mitja, però sobreviuen amb sou d’obrer, de precariat.

“de fora vingueren i de casa et tregueren…”  l’ocupació i conquista silenciosa del franquisme.

El triomf del franquisme, als barris d’obrers de les zones industrials

#Tabarnia #cretinada #Tabarra #adoctrinats #Inadaptats #capitalisme #precariat #ciudadanos, NeoLerrouxistes #populistes

“Contra el vici de manar malament, hi ha la virtut de desobeir” -Lluís Maria Xirinacs-

Sap greu que les PPLL, s’hagin de sotmetre als caps, sovint autoritaris que els ordenen ordres, il·legals.

Se’ls està sotmeten a l’obediència deguda. Se’ls mana aturar, reunions, prendre cartells, o aturar encartellades. Ordres polítiques de caire autoritari.

Malauradament hi ha masses GGUU, en general, que en el tracte es mostren malcarats, arrogants i es creuen superiors, es mostren autoritaris, no escolten, manen i no deixen parlar. Es mostra la manca de formació i capacitació per ser agents de l’autoritat, que al poder local massa sovint ha permès. Ah! i porten pistola, són un perill. Coaccionen.

“No hi ha res més menyspreable que imposar el respecte basat en la por”- Albert Camus-

En el cas del referèndum de l’1 d’octubre, han perdut la poca estima, que poguessin tenir, acceptant el sotmetiment al FG. Com s’està demostrant, no pot prohibir, perquè no és il·legal.

Pregunto: Els col·legi d’advocats  han fet alguna acció per aturar-ho?

(aquesta entrada també s’ha publicat a Generació… migrant – romanidemata.wordpress.com/2017/09/19/autoritat/)

Amics i coneguts, s’allunyen. Aquest procés és una revolució, ho ha remogut tot. Gent coneguda i amistats que deixen de ser-ho. Estic compungit, teníem coses compatides i vivències que comencen a ser records.

Prens partit, defenses el que et sembla que es bo per tu i correcte pels teus, en les circumstàncies actuals, et radicalitzes. No si valen les mitges tintes.

No culpo, constato, van deixar-se fer quan es van començar a retallar drets, tota mena de drets, drets socials i finalment llibertats. Es van refugiar en el lleure, en els gin-tònics a la sala de ball o apalancats a la tele, cremant querosè en viatges de low-cost, o en creuers de pel·lícula. A Matrix, s’hi van sentir còmodes. Van escollir un món -falsament- feliç.

S’han posicionat cap a l’altra bàndol, s’han cregut el que els diu el “Gobierno”, que la llei és ordre, quan ha creat desordre i caos. S’han deixat portar per sentiments de falsa d’identitat, quan són treballadors a sou d’un amo, autònoms o funcionaris.

Es tracta de drets, drets civils, drets socials i drets nacionals.

La llei no ens determina, soms tothom que la determinem, la canviem, modifiquem o la deroguem.

Consternat amb la deriva dels que han fet costat als qui s’han omplert la boca de democràcia i finalment els hi ha caigut la careta fent costat a l’Estat totalitari, que va ser imposat per les normes pactades sota amenaça de militars, l’església integrista, grans empresaris, banca i partits polítics manats per professionals, claudicants, en conxorxa per deixar-ho tot ben lligat com els hi va manar el dictador. Regim.

La nostra obligació és marxar quan l’Estat en empobreix, i ens empresona a la seva teranyina autoritària de deriva feixista.

Adéu ex-amics, comenceu a ser desconeguts, em quedo amb els meus, prenc partit.

(aquesta entrada també s’ha publicat a Generació…  migrant – https://romanidemata.wordpress.com/2017/09/18/em-quedo-amb-els-meus-prenc-partit/)

Els que vam néixer, créixer i viure en la dictadura, i ens hi vam oposar, en l’acció, en el fer vam esdevenir antiautoritaris. Alguns ho van pagar amb presó o llurs vides, no eren màrtirs eren resistents, lluitadors per la llibertat personal i col·lectiva.

Mort el dictador s’imposà la seva herència, la restauració monàrquica. S’instaura el règim del 1978, pactada sota l’amenaça dels qui van sostenir els colpistes; militars, falangistes, sindicats, integristes catòlics, cristo rei, opus dei, banca i grans empresaris col·laboradors, que es van enriquir amb l’espoli als represaliats  amb el vistiplau de la comunitat internacional

No he votat cap referèndum de restauració, ni d’estatuts claudicants d’autonomia. Ho he sostingut en el temps.

Comparteix-ho amb persones i col·lectius en que no necessitem dirigents, ni professionals en els afers comuns, el que funciona és organitzar-se i autogestionar-se, sense líders que imposin les seves idees, sinó amb el debat sincer.

En aquest moment transcendental, l’autodeterminació de Catalunya i dels pobles subjugats és prioritària per restaurar espais de democràcia participativa des de la base on convivim les persones. Cal participar, prendre partit i cal votar el proper 1 d’octubre pel Referèndum. I cal votar Sí.

No obstant, penso que els diputats electes al parlament, sobirà, haurien d’haver declarat ja fa molt de temps, unilateralment la independència. La #DUI.

Mentrestant el cap de l’Estat, el monarca mana, es pren les atribucions que li han atorgat per la seva llei, Mana militarment al Gobierno a les seves ordres, com van fer el seus predecessors, el seu pare per encàrrec i hereu del dictador Franco.

Entren militarment pel sud amb el desplegament massiu de cossos especials d’intervenció de la GC i PN de la resta de l’estat cap a Catalunya, estratègia de guerra. L’Estat autoritari amenaça i comença reprimir amb coerció. L’Estat no vol deixar perdre privilegis.

Davant aquesta amenaça cal convocar la vaga General indefinida. #VagaGeneralIndefinida

Publicat també a Generació… migrant ( https://romanidemata.wordpress.com/2017/09/15/per-que-vaga-general-i-indefinida/)

…en Manel Cuyàs ho té malentès, Marta, – potser perquè no es va mullar gaire- són els fills que expliquen la guerra dels seus pares, -dels que van viure-la- i aquests els néts, que la descobreixen pels seus pares, nosaltres.

Els meus pares sí que la varen viure i van patir familiars a l’exili per no tornar mai més per por a ser represaliats. Els meus, ens la varen explicar i ens van dir com un gran secret, de no dir-ho a ningú,
Com havien fet els seus pares, els meus avis amb ells, I com havien fet els besavis i avantpassats, mantenint la memòria viva.

Com a conseqüència tots aquells que la sabíem i patíem la post-guerra o la guerra que continuava ens varem retrobar i ficar en la lluita contínua en contra del franquisme, l’alliberament nacional i social. Alguns, molt joves, van morir assassinats en el transcurs, al garrot o fugant-se de les presons.

S’han escrit i publicat MIL històries, viscudes compartides i personals.

(escrit en resposta a La memòria de ma casa de na Marta Rojals: http://www.vilaweb.cat/noticies/la-memoria-de-ma-casa-marta-rojals/#comment-20277)

ah !

…i un apunt, la repressió, Marta, va ser dues vegades la població Mataró de l’any 1936

MATARÓ DURANT EL FRANQUISME

Estancament després de la Guerra. Arribada de la immigració i creixement de la
ciutat
La ciutat de Mataró, la seva població, va patir un estancament a tots els
nivells al final de la Guerra Civil, com moltes altres viles i ciutats, especialment les
que van estar en guerra fins gairebé al final. En l’aspecte demogràfic, entre els
morts en el conflicte per malalties, els represaliats i els exiliats, la població va
retrocedir respecte dels 28.804 habitants que tenia el 1936. El 1945 només arriba als
29.807 habitants. Al cap de cinc anys, el 1950, amb la primera onada d’immigració
–encara tímida, sobretot procedent de Múrcia (Cehegín)– puja fins als 31.642.5.

(El racó: XXIV SESSIÓ D’ESTUDIS MATARONINS – 2007 http://www.raco.cat/index.php/SessioEstudisMataronins/article/viewFile/137227/335434)

Espoli
…fent cua a l’oficina veig assegut dins la sala d’espera junt a una pancarta un home de mirada perduda, amb ganes de lluitar. M’assec al seu costat, m’interesso. Li pregunto. M’explica que el banc li va concedir un préstec per un projecte d’una casa de colònies. Ells és del sector. M’explica que per motius de la crisi el contractista havia aturat les obres per problemes derivats de la mateixa inèrcia de la crisi i no podia acabar el projecte. Pressiona al banc que li executarà la hipoteca. Vol re-negociar els terminis però el banc li executarà l’aval, el seu habitatge particular. No ha pogut posar en marxa el seu negoci, ni pot generar ingressos.

Em pregunto, posant-me en la lògica dels creditors; -quin creditor inverteix i presta diners, que són dels accionistes, en un projecte que prèviament uns experts financers li han donat el vist-i-plau, i abans de posar-se en marxa, l’aturi quan encara no ha pogut generar ingressos ? I Acte seguit li executa el préstec per recuperar la inversió? – recuperar que?

Actua en contra de la lògica de invertir per guanyar. Liquida el préstec executant l’aval de la hipoteca. Hi perden tots; el banc que perd la inversió dels accionistes que no obtenen dividends i sobretot el promotor del projecte que hi ha invertit tots els seus actius personals i professionals. Es queda sense res, sense projecte, sense habitatge i sense feina. Li espolien tot.

Hi guanyen els fons voltors que revenen -per sota el valor taxat pel mateix banc- els actius de l’home, que abatut i desconcertat emmalalteix. Espoli.

(Aquell dia vaig començar els tràmits per canviar d’entitat bancaria, vaig buscar, i vaig trobar la banca ètica. Vaig canviar de compte.)

#espoli #bancaètica

– aquest article també ha esta publicat a https://romanidemata.wordpress.com/2016/11/15/espoli/ –

Retrets sobre el procés…
Si el teu pare visqués estaria molt enfadat, per tot plegat, per on hem arribat, per culpa vostra.
I li contesto; el meu pare va preferir indemnitzar els seus treballadors abans de fer una suspensió de pagaments i deixar-los sense res, amb el cul a l’aire. Perquè els seus estimats socis, els seus creditors, socis financers capitalistes , varen retirar el capital, quan l’empresa començava a tenir resultats, el varen deixar sense circulant financer. Tenia actius però no podia pagar proveïdors. El van deixar a l’estacada. Va preferir tancar, no tenia més remei, pagant fins l’últim cèntim a l’últim treballador. Marxar, buscar feina, refugi econòmic, exiliar-se a França, deixar la família i enviar els diners que guanyava i ser explotat per l’Estat que li robava un 36% de les divises que enviava…
Llavors callen.

(publicat també a Generació migrant… – https://romanidemata.wordpress.com/2016/06/17/retrets/ )