Generació...

el país; on he decidit viure,
la terra; on abasto coneixer-la,
el meu món, el meu planeta,
i les estrelles, els meus veïns.

Hola A PS,

…doncs, ja han passat els tràngols, lluitar serveix, i no sols per l’amor propi, l’auto-estima, l’orgull o com vulguis dir-li. M’explico; bregar amb l’administració, -botiflers de merda- és una lluita gratificant i a més quan guanyes, encara que sigui en part.
…vaig fer tota mena de recursos, manifestacions, -públiques- pels drets. Per l’aigua, pels serveis; gas i electricitat i no em varen fer cas, en principi, ni les companyies ni l’administració…
A mida que anaven succeint les coses anava teixint estratègies amb l’objectiu de guanyar batalles. Dins la legalitat, encara que m’imaginava, – guions de pel·lícules violentes- foc, llum, destrucció…

Un advocat jove en practiques, becari vaja, em va redactar un recurs d’alçada, com a darrera arma letal. El vaig presentar a la secretaria de relacions laborals del SOC (servei d’ocupació de Catalunya) de la OTG (oficina de treball de la Generalitat) com em va indicar; a la oficina del meu districte laboral. Al cap de 9 mesos, quan ja era fora de casa i ja m’havien desnonat em varen rescabalar, em varen pagar els endarreriments fins a posar-se al dia… Però ja era pràcticament al al carrer.

Tornem enrere, el mes d’octubre, de fa dos anys, va presentar-se un tècnic de la companyia d’electricitat i em va ensenyar una ordre d’emportar-se’n el comptador. Li vaig facilitar l’entrada al quarto de comptadors… li vaig preguntar; que com se feia per fer un pont. Em va donar unes regletes, em va indicar com endollar-ho i em va fer una advertència de seguretat, que connectés els fusibles una vegada efectuada l’operació. Tot amb naturalitat. Em va dir que era autònom.
La companyia de Gas em reclamava rebuts pendents. Vaig fer un escrit explicant els motius, demanant una pròrroga. Vaig registrar l’entrada del document a una delegació, en una oficina concessionària, i vaig quedar-me una còpia de l’escrit. Ja n’estaven assabentats. No em varen fer cas. Per resposta em varen assetjar per escrit, amb amenaces judicials, per telèfon uns esbirros, caça recompenses em reclamaven un 65% més del deute adquirit. Sí, un 65% més. Els hi vaig fer un segon escrit pel mateix procediment amb l’argument que si no tenia recursos econòmics de moment no podia pagar, acceptava el deute pendent però no el sobre augment que hi sumaven els caça recompenses. Han intentat localitzar-me. Algú els hi ha facilitat les meves dades, -del meu domicili de transició- que són personals i intransferibles. Saltant-se les lleis de protecció de dades. No els contesto. Quan arriba una notificació a aquest domicili, on em vaig censar, les cartes de “Investigación y recobro de morosos” ni les obro, se’n van directament a la paperera. Abús.
Mentrestant a mig novembre del 2013 vaig entregar les claus a l’administrador.
Està tot documentat, al bloc – http://blocs.mesvilaweb.cat/romanidemata – El meu centre de denúncia pública i de comunicació, Havia de guanyar la batalla en tots els fronts.

Un temps abans, a l’estiu vaig fer una crida a les amistats, fent-los saber que desmuntava el meu habitatge, qui volgués que vingués a recollir el que més li interessés. Vaig regalar molts llibres, pertinences personals, objectes i mobles. Electrodomèstics, vaixelles… Rampoines acumulades de molts anys, més de trenta. Marxava en destí desconegut.
Varen respondre molts amb; em sap greu, coi si que està cardada la cosa, t’acompanyo en aquest tràngol… Copets a l’esquena…

Un cap de setmana plujós, de novembre, vaig fer el trasllat amb la resta de mobles i estris imprescindibles. Ho varem dipositar, tot embalat, a l’habitatge provisional

L’endemà m’incorporava a fer de masover. Vaig disposar d’un cotxe. Dia si, dia no, em desplaçava al meu habitatge i anava desembalant i muntant…
El mes de desembre el vaig passar a casa d’un amic a sant Llorenç de Cerdans al Vallespir. El gener a la Garrotxa. Després al febrer al Pirineu de LLeida. El mes de març a Barcelona i l’abril a l’Empordà… fins que no tingués recursos propis.

M’han penalitzat per no haver cotitzat els darrers anys. Havia ingressat a les arques públiques, durant la meva activitat laboral, ingents quantitats en impostos, -en aquest país de merda- això no compta. Compta la cotització. A França, per exemple, viuria d’una pensió molt digna.

M’he comprat roba, sabates, sóc una mica presumit, ves què vols… feia temps que ho necessitava.
Escric poc, processo poques fotografies. Sovintejo al Twitter.

Una abraçada

(publicat també a https://romanidemata.wordpress.com/2015/05/06/resposta-maig-con-flores-a-maria/ )

doncs mira, quan l’havia palmat el dictador, l’església ja feia temps que els “tambores y trompetas” i també els “pasos” ja els havien donat de baixa…

…i uns quants nostàlgics varen començar a treure a passejar un any un sant, i l’altre any ja eren dos, i després un un piló i s’hi varen anar afegint una quants més i coi només faltava que sortís un “paso” i uns quants “nazarenos” vestits amb pantalons negres i camisa “azul” tocant trompetes que sembla que escanyin gats, i tambors tocant a ritme militar, i dalt l’estàtua d’en Franco “bajo Palio” i ja quedaria tot entès…

10 matí, surto de casa
10 i 10 sóc a l’estació compro el bitllet, com que he arribat 15 minuts abans de que passi el tren, fullejo el diari mentre prenc un cafè.
10:30 vaig a l’andana.
10:34 el tren no arriba.
10:46 pujo al tren.
10:47 miro si hi ha algun missatge , tinc el Whats en silenci. Res.
10:48 cop d’ull al twitter.
10:49 alço el cap el paisatge de la finestra és bonic, la silueta del Montseny al fons, mig en calitja…
10:53 llegeix-ho el mail obert, faig la piulada, si ja ha passat llista…
12:15 arribo a Sants… giro a l’esquerra, hi ha dues furgons de mossos aparcats en paral•lel, perpendiculars a l’estació. Els mossos; mascles i femelles van armats amb metralletes i armilles amb l’indicatiu a l’esquena ben visible. Tot correcte. Què hi fan? Pregunta, que no pregunto.
12:16 sóc al carrer d’arbres del costat del parc de la España industrial… travesso Consell de cent, continuo… arribo a la carretera de Sants, giro a l’esquerra, em dirigeix-ho a plaça España. Faig una ullada als indicadors a la parada d’autobús direcció plaça Cerdà. No m’aclareix-ho, caos de línies… – cony de signalèctica – opto pels FGC, davant, baixo, entro, valido la targeta T-1, me la torna : Caducat ! – Com? – Si només l’he usat tres vegades, no pot ser… – Pregunto a un empleat, em diu: – les targes de l’any passat caduquen als dos mesos. – Però si la vaig comprar el desembre abans de l’abaixada de tarifes ? – Cara de circumstàncies…
Faig una piulada a l’ATM, TMB i FGC, em contesten que les targes del 2014 caduquen als dos mesos i les del 2015 als tres mesos. Indignat contesto: Això és una estafa ! ( no us estrenyeu que la gent es coli) #estalvisqesmengenlesestovalles
Vaig a peu, camino de pressa. Em sobra la caçadora.
12:50 Sóc a la DGT, envio un Whats a la persona amb qui ens havíem citat fent-li saber que ja hi sóc. Passen els minuts, no em contesta. Li faig una perduda. M’envia un missatge diu que està treballant, que havíem quedat el dia 10 – Avui és 10 – (?) Ara si que veig que viu a la inòpia…
1:45 Faig un riu, un mos i un got. Refaig el camí.
2:10 Els mossos encara hi són, palplantats, rient entre ells, esperant el dia de la nòmina. Entro. Em dirigeix-ho a l’expenedor de bitllets. Teclejo la destinació, no funciona, vaig al del costat, la mateixa operació. Surt el bitllet, l’agafo, i el canvi… mentre el compto, m’aborda una persona i em demana dos Euros perquè li falten per anar a Figueres… li dic que s’esperi que compto el canvi. El compto i manquen dos €uros. Aviso a l’agent de seguretat, que s’ho està mirant, que la màquina no m’ha tornat bé el canvi. Mentrestant li dono 50 cèntims al que demana, li dic que em sap greu, però ja m’han ensarronat altres vegades en altres estacions i que no me’n fio… De reüll veig que fa veure que treu un bitllet i se’n va… – ja m’han tornat a prendre el pèl.
Vaig al servei d’atenció al client, és on m’ha indicat l’agent. Parlo amb una xicota, li explico la qüestió i quina màquina expenedora és la que no m’ha tornat el canvi, be. Em diu que em dirigeix-hi a la màquina que m’envia una persona. Mentrestant sento a l’agent parlant per l’intercomunicador dient; “pedigüeño”… Al cap d’un moment ve una persona cap a mi; li explico al seu torn el tema. S’estranya. Em demana quina és la màquina en qüestió. Li indico. Hi fica una targeta remena el programari… Mentrestant rep una trucada pel walki-talki, li diuen que la tarifa del tren exprés es pagui com la de llarg recorregut. Li faig la reflexió; que si li donen una ordre verbal i no la rep per escrit i hi ha algun conflicte amb l’ordre, serà ell el responsable? Em diu que si. Deixa de manipular la màquina i em dona els dos Euros que portava a la ma. Diu; els tenia preparats. Ens saludem i se’n va…
Com que tinc temps, vaig per la línia de la costa… miro el mar. Baixo
3h tinc gana, vaig a fer un altres mos. Passejo per la vila. Torno a Barcelona 2 hores més tard. Faig transbord a Arc de triomf, espero el tren a l’andana… Penso que els transports públics són entretinguts, sinó tens presa, però són un desastre.
Tarifes, temps o benzina? A partir d’ara benzina?
Es fa fosc, per la finestra veig un tren aturat de dos nivells… com un nen, descobrint món. Ara un Renfe “mercancias”, 8 trams de vies paral•lels, catenàries… clac, clac, clac. Les travesses. Lluny l’autovia. Aprofito per escriure això. Es fa fosc… L’àrea metropolitana, els polígons industrials, tenen el seu encant a aquesta hora, cinematogràfic.
Notes per escriure.
S’encenen els primers llums, carrers que passen ràpids. Naus. Magatzems. “ 1- 1200 m2” ( rètol, lluminós, gran, en blau), a la dreta al costat del riu. Valentine (amb el logo de l’home i el pot inclinat). MacDonnals, SehamPark, Cepsa… S’encabrita el pas… clac, clac, clac.

(publicat també a https://romanidemata.wordpress.com/)

pactes i interessos
filigrana de pactes nacionals,
la necessitat de pactes socials,
pactes, interessos divergents.

i la revolució pendent !!

(dita escoltada; sinó canvien les persones no canvia el món)

ballen, fulles seques a tó
a só, escombrada.
cims i muntanyes,
llunyania ventada.

llum

Han pervertit els mots,
ens han robat els somnis.
És clar, només eren això;
mots i somnis.

posats a somniar,
somnio mots,
en la meva llengua,
la que he mamat,
i després, après.

posats a somniar,
somnio,
sense deus, sense pàtries,
sense banderes, sense patrons,
somnio,
auto-gestió, auto-determinació.

fàcil

per uns moments hem coincidit al semàfor, dius mirant-me; no s’acaba mai de posar verd…
has creuat en vermell, t’has girat i m’has dedicat un somriure, m’has clavat els ulls negres, t’has allunyat balancejant els malucs…
el carrer buit

no hi ha més eternitat que la que vius
ho sents ?
mira’t aquest univers que tens
ho veus?

M’han demanat de fer d’acompanyant de nens de 12 anys amb problemes de lectura, és a dir de comprensió del què llegeixen i correcte locució, vocalització.

Per fer-ho 1 hora a la setmana. D’altres voluntaris també hi dediquen 1 hora en diferents dies. En l’aula de reforç a l’escola. M’ho demana un responsable de l’àrea d’educació de l’ajuntament.
Tinc sentiments contraris; l’un que és evident que s’ha de donar suports a quests nens i nenes. L’altra que hi ha d’haver compromís per fer-ho. Complir.
I l’altra que el treball ha de ser remunerat.
S’han de contractar professionals, quan hi ha tanta gent especialitzada a l’atur, sense feina.
El treball de voluntari és gratificant, possiblement, per qui el fa, té el sentiment de que ajuda els altres.
Penso que s’han de dedicar partides, buscar recursos al municipi, espònsors per exemple, ja que el departament d’ensenyament no els hi dona.
El voluntariat moltes vegades fa treball de substitució, gratificant per qui ho fa, però per altra banda treu feina a qui en necessita, els professionals. El voluntari no els pots substituir. Els voluntaris, degut a la precarietat no poden fer d’esquirols.

Realitzava exàmens, hi tenia que incrustar gràfics i no me’n sortia, m’embogia de no ser-ne capaç i veure que els demés se’n sortien i el temps s’acabava…

Barrejava en el malson l’examen de disseny gràfic amb el d’estadística
Salt, de 1974 a 2006, no havia passat el temps.

Llevat, mig despert, amb necessitat de tenir una ocupació, aïllat.

Llegeix-ho en una piulada: “la ment quan percep limitació, és una limitació” És tant vident, d’evident, que només ho pot arribar a sintetitzar una ment preclara. Buda.
I em fa sentir petit, limitat, i a la vegada gran. Gran per haver haver-ho sentit, percebut, en la seva dimensió.

És temps de tornada d’un viatge o anada que en realitat mai es fa així que és més frustrant (calorós).

regals

sense data, matèria d’oferiment,
estimulat pel joc d’endevinalles
regals sorpresa, regals de reis.

agraïment, en la memòria

comiat amb regust, retrets,
adjectius que s’han perdut en el temps,
connexions deficients.

memòria

a mi em feien respecte, i sovint por perquè m’eren desconeguts, ells, captaven amb el seu olfacte, l’olor del’adrenalina que jo desprenia i es posaven neguitosos, fins que un bon dia una persona, que m’estimava, em va reconciliar amb ells.

Com amb la mar, perdre la por a surar i nedar-hi

et pensava i et trobo, deixes de ser virtual

passo pàgina, ho intento, com no et pots imaginar, saps? per no pensar-te,

encara ets en la ment, enquistada, no ets en la meva vida,

ja no comparteixo res amb tu, massa sovint hi ets com una boira,

et sento, però no et vull sentir,

passo pàgina, però ets present, pensament,

sovint sé fer-ho, però apareixes opressivament…