les vertiginoses baixades del tobogan, el retorn.
Un dia escriuré sobre els pink-micro, la percepció, la revolució del pensament, el poder de trencar-ne estructures, la consciència que de què és al·lucinació i no preguntar-se més enllà del què hi ha, el coneixement.
ah! i les vertiginoses baixades del tobogan. El retorn.
El primer no sabia dono venia, me’l vaig prendre de la ma d’un company, li vaig fer confiança, vaig estar-me 12 hores sota un arbre assegut veien com passava el dia, contemplant al campus de l’Arsenal, a la Universitat. Perquè i com hi vaig anar a parar, és un altre capítol que ja lligaré més tard o vindrà lligat per un altre. Cosir relats.
Vaig viure, entendre i comprendre el què és la percepció, d’una manera sobtada, bèstia. Com un agent químic et pot desenvolupar la percepció sensorial, la vista la oïda distorsionant la realitat i entrant en un dimensió més enllà de la que tenim, sense aquest lisèrgic.
No li dones voltes, no pense o penses massa en la realitat que vius. Un xoc d’imatges i percepcions, la Cultura, el què has après i el que veus que no té res a veure, que vols interpretar. Bogeria. Revolució en el pensament. La ment et diu una cosa i la raó la vol relativitzar. Trencar estructures, trenques dogmes, ensenyaments, traspassant el temps i amb una maleta escassa de pocs coneixements, de pensaments fossilitzats, encara tant jove, pensaments místics. Consciència de que ets un esser viu i tens capacitat de raonar. No intentes obsessionar-te en comprendre, perquè no entens res, ets i és un viatge estrany. Preguntes que no tenen resposta en un moment en uns instants que són hores i et semblen una eternitat. Relativitat on el regne és l’extrasensorialitat, no domines res, no en saps, pots, no tens cap guia de viatge. Comença el tobogan, encara et sents flotar, quan te’n adones on ets, i que fas et poses en marxa, comences a caminar, camines i tornes a la quotidianitat que t’espanta, al·lucines, te’n adones què has estat en un món real, des d’una altra perspectiva, et un altra i tornes, retornes i saps el què és una al·lucinació. Camines, el carrer i els semàfors intermitents són de llums intermitents, però veus de furgons de la bòfia, no ho són però la ment t’enganya, al·lucines, saps que no són, ho saps i et rebel·les a fer cas a la ment, el què la ment et vol fer creure. Tens por i imagines. Et relaxes, no et preguntes, no vols preguntar-te més enllà del què hi ha, ets conscient que és una al·lucinació. Camines vacil·lant, no saps com però trobes refugi a casa de coneguts, l’instint t’hi porta. T’expliques et fas entendre, necessites descansar. T’ofereixen té, t’acomoden en una cambra amb una espelma de perfum i llum tènue, poc a poc t’adones que estàs a segur. Veus somnis, d’imatges elèctriques i colors llampants, geometries extraordinàries, taules d’escacs, romboides, còmics, llampecs i dibuixos animats. Amb el temps els reconeixes en la peli Yellow submarine. S’havien fotut un trip.
Una cosa et porta a l’altra a la cerca del coneixement, l’auto-coneixement el viatge interior. En passar les hores i els dies aterres de la vertiginosa baixada, -del component químic adherit-, l’speed, el tobogan s’acaba. Retornes. No et sents com abans, no ets com abans. Havies traspassat una porta que molts malauradament no n’han tornat.