Generació...

La plaça a vessar de gent i Mossèn Iraola, el requeté, que es va buscar la vida fent-se capellà del forn del vidre, allà dalt al balcó de can Ximenes fotent l’arenga als reunits; – “todos arrodillados”, deia el castrense.
En Diego xicotet, jove, feia poc que encara portava calces curtes, fumant un cigarret amb en Jordi, que el seu oncle desterrat, funcionari republicà, li havia donat de contraban, amb barret i corbata. Uns quants joves més de la CNT que no es volien perdre l’espectacle en un racó al costat de la creu de terme, davant dels escolapis. 
– “Aquellos del fondo, que se arrodillen” ! I la social a l’altra banda, drets observant-los. Es coneixien tots. 

Fotografia en grisos. En Diego, el seu oncle i Mossèn Iraola…

Després de la passejada de les comparses, he fet una banyada ràpida a la platja…  i ara dutxa, aiguaaa fresca !
 

– I tu com va ?

– Molta calor, xafogor, veure’ns arreglar cosetes, em fa pena sempre, però una pena dolça.

– Els germans a la casa dels pares…

– Netegeu i endreceu, i trobeu tresors amagats entre parets i sota rajoles, dins dels armaris amb doble fons…  

– I al terrat sota l’ombrel·la sentint la brisa, encara calorosa, que ve de mar, xafogor.

– Tresors cap, només pols i molta, feina , de feina però en fem poca, estem junts, xerrem i passem comptes, en fi… i ni terrat, ni ombrel·la i el pati fet caldo!

– Menjant un tall de síndria fresca, que els àngels hi fan festa, un dia d’estiu a casa.

– M’ho he imaginat així…

– Posem en venda la casa, era bonica, molt.

– I al fons, guaitant l’horitzó, que et fa quasi tancar els ulls de tanta llum, perdent-se a la vista, un llagut…

 

Com que m’haure fet ric la compraré, i faré un hotelet intimista, urbà.
Li deixaré ajudar-me a decorar-ne les habitacions.

“Reina del Maresme és el títol que han posat a la cançó que han creat uns músics de Mataró en homenatge a la ciutat i al col·lectiu rumbero. 

La peça de Johnny Salazar, Ivó Oller, Petete Malla i Joan López, ha sigut interpretada en directe pel combo Mataró Rumba All Stars.

A més dels autors, també hi han col·laborat varis artistes paios i gitanos vinculats a la ciutat com: Yumitus de la Payoya, Rafalito Salazar, Nil Villà, Josep Valldeneu, Susy Ferrer, Georgina Blanch, Ferran Aguiló i Marc Grasas. 

La cançó s’ha enregistrat casolanament i s’ha mesclat i masteritzat a La Casa Murada per Jesus Rovira (Lax’n’busto)”

 

“trobant poesia, quadern de reculls poètics“

m’aixequí a aquella hora 

que la bufeta m’apreta

i la pixera ja no es pot, 

permetre, quedar-s’hi.
 

aquella dona, de cames fines,

ja no és la dona,

El matí de sant Esteve,

és trànsit, de somnis,

erotisme,

que rau en el terra de la terrassa.
 

La gola, seca de l’alcohol

del dia abans, 

Nadal,

Gall farcit, la reixonxella!, 

abans galets  i entremig pilota.
 

Per adobar-ho , vi negre,

xampany (no! carallot, que és cava)

dolços; torrons, peladilles

i massapà, (i la quota de) “polvorones de Andalucia”
 

Quin mal de ronyons,

ai, quina ressaca, 

no sé si és de’n Calders,

o la vinassa?

potser que beguis aigua, estaquirot!
 

si matem personatges en la ficció de les novel·les, escriure guions hauria de ser censurat i cremar tota la literatura negra ?

 #Bestiari il·lustrat : proves de tir 

Mai Balaguer, Bibiana Ballbè, Jaïr Domínguez, Marc Pastor, Oriol Malet… 

ventava calorosament, restava en solitari a l’ombra de la tarda, a l’obra de l’umbrel·la,  ofegant-se pel vent que no cessava, semblava que per moments la temperatura no tenia límit, que anés pujant, seca, fins cremar…

les noticies havien dit que començava una onada de calor…
 

Tenia la sensació de que per moments, es marciria, si continuava gaire més tremps, contemplant, com les plantes del jardí, amb els cops de vent cada cop més calents, del desert havien dit… 
S’imaginava els terrats i teules assaonades, nevades de sorra, les cases envaïdes pel desert, dunes tapant-les. Delirava.

No sabia què fer, si ficar-se a les fosques dins de casa, les persianes abaixades, i deixar passar el corrent d’aire, o continuar al jardí on era assecant-li la gola i el nas ressec… ja tenia prou problemes per reprimir la ment, i només li faltava el pànic de visualitzar que arrencava d’un desert llunyà exterminant qualsevol vestigi de vida, qualsevol esser viu. Cremava.
 

Li cremaven els pulmons. Tossia. Sentia que per instants deixava de respirar, cremava. Era la fi, l’inici, s’acabava …
 

Va mirar al sud, per distreure’s, i va alçar encara més la mirada per sobre del llibre que tenia entre mans, pensava que no s’havien pogut comunicar, no li havia pogut dir que tot estava acabant-se. No va poder comunicar-li allò que no gosava dir-li, que malgrat saber-ho, s’havien fet vells… 

Al límit, s’acomiadava i somreia del seu propi acudit; quan les persones ens acomiadem, mostrem qui som, com som i… s’en va anar.

 

…s’acabava el servei de migdia, el dinar ja havia estat servit i el cap de cuina ja havia revisat que estigues tot net i endreçat, amb presses s’acomiadava del personal que també marxava fins dilluns al matí, el majordom havia donat ordres de que marxessin, ja no els necessitaven en tot el cap de setmana. Mentre parlava amb ell, el cap de seguretat va activar l’inhibidor de frecuències i va fer una ullada ràpida des de control, va donar el vistiplau, tot estava en ordre.

Tot-hom ja marxava, només restava el servei de menjador, els pocs que servien els darrers cafés i enretiraven l’últim got que ràpidament dipositaven dins del rentaplats.. 

Al saló principal, mentrestant, relaxats, fumant i escurant les darreres tasses, xerraven de on anirien, després de haver valorat les reaccions sobre les restriccions sobre l’ajut dels 400 € als aturats, els desnonaments exprés i el decret-llei per impulsar que les grans corporacions poguessin disposar del totxo per lloguer.

Algú se li escapava el riure engrescat… semblaven contents, l’aire condicionat mantenia l’ambient a temperatura ideal… amb les preses algú de la cuina s’havia deixat una vàlvula oberta i el gas s’anava expandint suaument per les canalitzacions de l’aire, però amb l’abientació floral es mesclaven fatalment les olors…

Al lloc de guàrdia algú estava xerrant animadament per telèfon i no s’adonava de l’alarma lluminosa parpellejant…
 
De cop una gran explosió va despertar els que aquella hora estaven fent la migdiada al barri pròxim al palau…

Corredisses, alarma, estat d’emergència… ningú sabia què fer, no hi havia protocol per aquell accident, el país s’havia quedat sense govern…

divendres 

(continua…)

…la Mercè Bonshoms fins que no va tenir les carpetes verdes a les mans no va quedar-se tranquil·la, havia rigut un moment amb aquell individu tant ingenu, que malgrat haver passat un mal rato, la va fer riure…

Va obrir la bossa va contar les carpetes, una dues, tres, bé! es va dir per ella mateixa, va donar un cop d’ull ràpid a la primera, examinant el seu contingut, va tornar a fer un petit somriure que li marcava una mica les arrugues dels llavis ben definits pel rouge, la Pepi, la mare de la Núria, se la mirava de reüll, per si al seu torn, li creuava la mirada i no descobrís el què ella ja havia vist. No s’en havia pogut estar, vés què vols,  li havia dit que eren molt importants per la feina. La Mercè era una coneguda investigadora d’un gabinet d’advocats instal·lats en un ampli principal al cap de munt de la rambla de Catalunya, ben bé tocant a la Diagonal…

Rapidament  va obrir la bossa i mirar una carpeta per comprovar el contingut; només és per veure, ningu ho ha de saber… al preguntar-li la Mercè si havia trobat la bossa al seu cotxe, hi havia unes fotografies a la de més amunt, es veia un home que semblava alt, de pell morena i cabells llargs, amples espatlles i atractiu: quin gitano mes guapo!, es va dir per ella, vestit amb caçadora de pell,  texans i ulleres fosques, mostrant un somriure a poca distància d’una dona rossa que també li mostrava el seu, complice. 

Aquí hi ha marro! Es va excitar, tota ella, com feia que no s’havia trobat en molt temps, com si estiguiés fent alguna cosa prohibida, com si algú l’estigués vigilant i a la vegda atrapada en la deslleialtat cap a la seva amiga. Bé amiga no!  es va dir; és la mare de la Gemma… es trobava estranyament eufòrica amb ganes de fer alguna bestiesa… com quan alguna vegada en alguna celebració s’havia pres alguna copeta en les festes de noies… s’imaginava com si estigues veient una escena, dura, auto-censurada en la seva moral, d’una pel·licula, es va disparar… veia en la seva imaginació, situacions íntimes d’aquells dos que acabava de veure en les imatges…

(continuarà? – em sembla que sí)

– Sí, diguim ?

-Hola bon, dia sóc la Mercè Bonshoms, la mare de la Gemma Nabius que fan belles arts, juntes, amb la teva filla Núria… 

– Com?, no sabia que tenia una filla, però no se sap mai oi? tot és possible…

– Tu ets en Simó deBlauflor oi?

– Sí, és clar però estic sorprès que em truquis a aquestes hores per fer-me saber que tinc una filla… Però, però, mmm… però potser et refereixes a un parent llunyà, que és professor, que té el mateix nom i cognom… i em sembla que te unes filles petites…

– És que he trobat la teva adreça i telèfon a Internet i he pensat que eres tu, la web diu poeta… però la meva filla ja té 24 anys…

– doncs , no! jo sóc paleta, ah! i faig remendus… a domicili eh?

-val disculpa, ja cercaré…

– molt bé bon dia, sinó ho trobes, torne’m a trucar i ja buscaré a veure si se alguna cosa per la família…

– gràcies de totes maneres, bon dia!

Mentrestant en Simó s’està pensant :
– que coi que vaig fer fa vint-i-cinc anys? on vaig treballar, jo? vaig fer algun remendo a alguna mestressa, jo? Hòstia si ho sap la Neus em fot fora de casa, que té molt mala bava i és molt gelosa… però no pot ser, ho hagués sabut abans, no?
hòstia, hòstia recollons…

I així passa mig matí que ja anat dues vegades al lavabo del mal de ventre que li ha agafat al pobre Simó, se sent trasbalsat com mai, més que aquella vegada a la platja amb la Neus, portava un bikini d’escàndol i ell li va dir que no calia que es passegés per la vora de la sorra remenant :
– que tot els tius et miren, i les dones murmuren, collons !
i ella va i li etziba amb veu alta, perquè ho sentís tota la platja :
– no haver-te anat al Molino, amb aquella pelandusca, que m’ho van dir a la feina, bandarra!

Continuava capficat i se’n va al despatx i truca a la Mercè i li diu:
– que pensant-ho bé, que sí que te un cosí-germà que te unes xicotes artistes i que viu a Cabrils…

Ella li diu : que ja està que ja l’ha localitzat, que gràcies de totes maneres…

Es posa a llegir correu del dia, primer un correu spam d’un web que havia mirat el dia abans, unes xicotes de Capverd, que li demanaven diners per una ONG… havia pensat en veure el lloc, les pobres, tant bones que estan i tan pobres…

En un altre correu l’obre i llegeix:

De Mercè Bonshoms:

– Bon dia Simó, Sóc la mare de la Gemma Nabius Bonshoms que estudia a belles arts amb la teva filla Núria. Ahir a la tarda, molt amablement la teva dona em va acompanyar al dipòsit municipal de vehicles, ja que la grua se m’havia emportat el cotxe. Em sembla que m’he deixa’t al seu cotxe una bossa amb unes carpetes verdes que contenen uns documents importants. Si fos així no sé si avui acompanyeu a la vostra filla a la facu, podríem quedar per recollir-los. Jo deixo a la Gemma cap a tres quarts de nou ó les nou, seria possible poder recollir-los allà,? és que els necessito per la feina…

Molt agraïda,
Mercè
ps:
El meu telf, és el 564 673 892

En Simó li contesta :

– Hola ja hem parlat i m’has dit que tot ha quedat aclarit! doncs ho celebro… El que em té intrigat és el contingut de les carpetes “molt importants”
ah! m’has donat arguments per un conte curt, d’intriga… perquè a part de paleta, d’amagat, amb un nom fals, també escric, eh! saps?
salutacions amigables

Simó deBlauflor

Contesta la Mercè:

– Gràcies a tu em faré un fart de riure quan el tingui entre mans.
Gràcies per tot.

Mercè Bonshoms

(continuarà?) 

1
nedar-te, quina delícia! 
lliscar-te, suor,
que omple d’olor,
de…
fotre!

2
súbdits, esperant-te!
als peus,
sandàlies de festa,
ets… 
la reina! 

3
geloses del verb!
esperant l’autograf,
el proper… 
candidat!

4
voler!
no sents, certesa?
no pots estar-t’en,
sense fotre… 
macarra!