S’estenen les constel·lacions de silenci.
Els nous universos en expansió
que desafien la foscúria engolidora
encara fan més densa la callada.
Ni el frec dels astres nounats
i que acaben sempre en explosió,
emet cap so.
Navega a tota vela la nau
corsària de les distàncies silents.
Els solcs són els dies morts,
que no deixen cadàvers.
Qui té el do de la paraula
ja no té dret a manar la llorigada.
Els que dels mots en fan vies de vida,
són espiadimonis graciosos,
onsos als antípodes del peluix
que només es mostren fers a l’hora
d’assaborir la mel de la fatuïtat.
Tanmateix, l’univers és un poema visual
de Kubrick amb música de Wagner.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!