No hi ha res més ple que admirar com una criatura d’un mes i pocs dies s’adorm després de mamar fins a quedar satisfet. No perdre’t cap detall de la caiguda de les parpelles i de la clausura lenta dels ulls amb una calma categòrica, encomanadora, fiblant. Embadalir-te amb els moviments de la boca com si encara tingués el pit a l’abast, amb les carusses chaplinesques sense bigoti que s’inventa l’eima a les beceroles. Acaronar la galta que es deslliura, com si no fos rea del temps. Besar la mà que aprèn a prendre, a tocar mare, a explorar l’aire, a desxifrar mots i ganyotes. Atendre la fascinació de la profunditat del coneixement nounat, de la vida conjugada reflectida en els dits que dicten sentència, que assenyalen l’eternitat de la carícia. No hi ha res més ple que buidar-te en un estirament de nadó.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!