marginàlies

Som-hi, pentina’t, posa’t les ales
als talons i tira’t del single
sense por, que el temor és patrimoni
de les flors. No temis l’estimbada
perquè ara et cal; ara ens convé
com un temps calia el pa,
el pa diari. El nostre pa.
El pa nostre sense companatge
que el Senyor compassiu ens dava
a canvi d’un prec i mil renúncies.
Pa eixut amb poca molla
i molta crosta per excitar
les genives que impedeixen
la tercera muda de dents.
Tira’t ara que ja no hi ha res més
a dir ni a consignar; res a pintar
ni a palpar per descobrir lascívies.
Ara que ja no hi ha cap pedra
des d’on observar l’ardor
del desert necessari i que cal
apamar i fitar amb la llengua.
Ara que no ens queden dunes
des d’on fer tornar Pasolini
perquè segueixi el Teorema
que mai no acaba. Tira’t ara,
que és temps de calamitats i els muls
van desfermats, sense amo,
i tot són coces i pernejades.
Vinga, pentina’t, besa’t i tira’t,
que els salts d’aigua ara són de saliva
que dejuna per la salvació
de les ànimes en pena i penombra.
Tira’t ara que portes ales
al talons i deixaràs de ser
l’estornell extenuat
de tant cercar l’esbart perdut,
la tirania del gregarisme.