marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

11 d'abril de 2017
0 comentaris

ELS OUS FURTATS I ELS CONVIDATS SILENTS

A la lloca Dora li han furtat un grapat d’ous dels que pon a la pica d’escurar de la casa del pagès de Can Gazà i als que quedaven pocs dies per trencar la closca. No treu cap enlloc, però és així. A Can Gazà tot és possible; res no hi ha impossible i l’afer o l’acte més incomprensible o forassenyat, més probable és que acabi succeint. Costa d’entendre per què algú s’aferra a uns ous que no podrà aprofitar, de la mateixa manera que sorprèn la quantitat de coberts que també ens furten. Què porta a una persona a fer-se seves –si és que tenen propietaris registrats- unes culleres? I qui diu uns ous de lloca o uns coberts, diu ampolles de litre de sabó líquid per a la higiene personal. Bé, del gel s’entén perquè el poden vendre. Però, una forqueta? Qui la vol, qui la compra i com la taxen?
L’autor –o l’autora- del furt dels ous, presumptament és alguna de la quinzena de persones que diàriament vénen a dinar a casa, a Can Gazà. Es tracta de convidats que provenen de distints indrets, la majoria d’ells precaris, i distintes mancances aïllants; cap d’ells, però, resident a centres d’acollida, que disposen tots de menjador. Són convidats silents, dels que en sabem l’imprescindible per poder tractar personalment i digna, i que en silenci monacal dinen. Compareixen instants abans que el coc en cap serveixi el dinar i se’n tornen gairebé amb la mossegada a la boca. Un callar que estaborneix, certament; una poca xerrera trencadora que tanmateix deixa al descobert la fragilitat feta persona. Entre ells, els convidats, es miren amb desconfiança, i això que són germans de desventura, una prova més que l’isolament personal no crea arxipèlags, altrament dit complicitats, sinó invisibilitzacions.
Na Dora no s’ha adonat del furt i segueix covant, immòbil. Quan t’hi acostes per acaronar-la, cloqueja llastimosament com si et digués que ja n’està fins a la cresta, de covar, i que sort que li queda poquet, si ha de fer cas als seus comptes, i que serà la darrera covada, aquesta; que s’estima molt més folgar pel galliner ampli i picotejar a ritme de swing.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.