marginàlies

Fa uns dies, un tribunal federal d’Orlando, Estats Units, declarà culpable de tortures i assassinat extrajudicial l’extinent de l’exèrcit xilè Pedro Barrientos, qui matà amb un tret al cap el cantant, folklorista i home de teatre Víctor Jara. Era el 15 de setembre de 1973. Quatre dies abans, Augusto Pinochet liderava el cop d’estat contra Salvador Allende, president electe de Xile. Fa 43 anys, d’aquest assassinat, i fins ara no s’ha jutjat l’assassí. Barrientos no només matà Jara, sinó que convidà els seus companys colpistes a rematar-lo. El cadàver presentava més de 40 trets. Víctor Jara va ser il·legalment detingut per ser comunista i per haver estat funcionari del govern d’Allende. Tenia 41 anys, quan va ser assassinat, i l’assassí, Pedro Barrientos, sols en tenia 24. Vint-i-quatre anys curulls de tota la matera possible.

Víctor Jara va ser detingut l’11 de setembre i executat, com s’ha dit, dia 15. Durant aquests quatre dies va escriure un poema, «Somos cinco mil», que aconseguí sortir de l’Estadio Nacional de Chile (ara Víctor Jara), miraculosament i rocambolesca, raó per la qual en circulen algunes versions, sembla. Fa temps em vaig atrevir a traduir-lo en català, gosadia juvenil que ara, en ocasió d’haver condemnat el seu assassí, només per mi, cobra un valor especial.

SOM CINC MIL

Som cinc mil aquí.
En aquesta petita part de la ciutat.
Som cinc mil.
Quants som en total
en les ciutats i en tot el país?
Aquí som deu mil mans
que sembren i fan anar les fàbriques.
Quanta humanitat
amb fam, fred, pànic, dolor,
pressió moral, terror i follia!
Sis dels nostres es varen perdre
en l’espai dels estels.
Un mort, un colpejat com mai no hagués pensat
que es podia colpejar un ésser humà.
Els altres quatre es varen voler treure tots els temors,
un llançant-se al buit,
un altre pegant amb el cap al mur,
però tots amb la mirada fixa de la mort.
Quin esglai provoca el rostre del feixisme!
Duen a terme els seus plans amb hàbil precisió sense que res els importi.
La sang per ells són medalles.
La matança és un acte d’heroïsme.
És aquest el món que creares, Déu meu?
Per això els teus set dies de sorpresa i treball?
En aquestes quatre murades sols hi ha un nombre que no progressa.
Que lentament voldrà més mort.
Però de sobte em colpeja la consciència
i veig aquesta marea sense alè
però amb el pols de les màquines
i els militars mostrant la seva faç de matrona plena de dolçor.
I Mèxic, Cuba i el món?
Que cridin aquesta ignomínia!
Som deu mil mans menys que no produeixen.
Quants som en tota la pàtria?
La sang del Compañero Presidente
colpeja més fort que les bombes i metralles.
Així colpejarà el nostre puny novament.
Cant, que malament que em surts
quan he de cantar espant.
Espant com el que visc, com el que mor, espant.
De veure’m entre tants i tants moments de l’infinit
en què el silenci i el crit són les metes d’aquest cant.
El que veig mai no havia vist, allò que he sentit i el que sent
farà brostar el moment…