A vegades ens en sortim

Diuen que dissabte és el dia mundial contra el càncer. Ens parlaran de les lluites dels pacients, dels avenços mèdics i la inversió en recerca, ens donaran xifres i percentatges, ens repetiran el decàleg de recomanacions, ens diran que si el menjar, el tabac i el sedentarisme. I els farem cas i ens aferrarem a l’optimisme que pertoca, ves quin remei.

Cadascú deu tenir la seva primera imatge espontània quan sent la paraula càncer, aquesta que tan sovint i encara ara ens camuflen amb eufemismes, aquell mal lleig dels avis, la llarga malaltia de les necrològiques dels diaris d’avui. Si et dic càncer, en què penses? En hospital, en calvície, en catèter, en basques, en menjar bio i sabons eco. En malaltia, que és el que és, i en el després. En vida nova, que n’hi ha molta, i en mort, que també.

A vegades penso que a aquesta generació meva els pares se’ns moren de càncer. Però és una percepció completament subjectiva, basada en el meu entorn. Un entorn, penso ara en el meu poble, on tenim una cimentera/incineradora que no sembla preocupar gaire les institucions, o antenes gegants de telefonia que tampoc no sembla que molestin ningú. Mentrestant, ens fan vigilar totes les E- dels productes del supermercat i els parabens dels sabons, tot i que allà s’estan tots, ben col·locats en les respectives lleixes. I ah, ara vigila també amb l’oli de palma, que es veu que. Penso en el meu voltant: la mare de la Mercè, la mare de la Marta, el pare del Jordi, el pare de la Núria, la mare del Josep, el pare del Cesc, ma mare, i ja em dec haver descomptat. Però avui és un dia per a parlar dels vius i dels qui se’n surten; ben mirat, allò amb què hem de bregar els orfes no és el càncer sinó la mort, i em temo que tant fa per quina malaltia terminal sigui que arriba.

Jo, avui, si em dius càncer, penso en la meva amiga Laura:

Vam anar a la platja i ens vam ajeure sobre les tovalloles, estrenàvem per fi temporada d’estiu. Un any enrere s’estava a l’hospital fent-se la químio puntualment, verí per la vena; i, en acabat, cirurgia. Per què ella? Doncs perquè la vida va com va, i a vegades et fot la putada del segle i tu l’entomes com pots encara que siguis qui menys se la mereixi, si és que ningú se la mereix.

Va veure clar des del primer dia que se’n sortiria, oh, i tant! I també es va espantar, és clar. I es va comprar una perruca de seguida que li van començar a caure els cabells, perquè no sabia veure’s calba. Les seqüeles psicològiques sempre són més subtils. Que se n’alegrava per les dones que lluïen el cap rapat sense manies, eh, però que ella no, que no podia, admetia abatuda. La perruca també li donava força. Aquell dia a la platja ja no li’n calia, duia els cabells curts que li havien tornat a sortir. Veus que bé? De mica en mica. I somrèiem.

També necessitava recuperar els pits. Que admirava les dones que decidien de no reconstruir-se’ls, amazones del segle XXI, o que s’hi feien tatuatges, art i record de guerra guanyada, però que ella no podia. Formava part del procés de deixar enrere el càncer dels collons tornar a veure’s amb pits, com qualsevol altra noia. Aquell dia a la platja es va apartar un tros del biquini i ens va ensenyar la petita cicatriu de la reconstrucció. No sé fins a quin punt pot servir un ‘que bé que t’ho han fet, no se’t nota gens’, però el cas és que totes estàvem contentíssimes. Perquè la nostra amiga, a qui no li tocava haver passat allò, si és que a ningú li toca mai, se n’havia sortit. Quedaven lluny les sessions de químio, els vòmits i la perruca, per molt que no te’n puguis oblidar mai del tot i hagis d’estar pendent de metges per sempre més. Però ei, que era el primer dia de platja, i estàvem tan bé. Jo la mirava i pensava que si algú podia sortir-se’n era ella, si algú podia donar-nos una lliçó de com tirar endavant i batallar sense perdre el somriure era ella, que sempre ha encarat la vida amb el got mig ple.

Que sí, que quan et pares a mirar les casuístiques particulars, et fan riure segons quines recomanacions dels organismes mundials de salut, perquè hi ha tantes coses que no quadren… que bé, rius sarcàsticament per no arrencar-te la pell. Però el cas és que, malgrat tots els malgrats, cada dia hi ha un munt de Laures que se’n surten.

[Mail Obert publicat a VilaWeb]

Borja Penalba: ‘La música és la millor manera que he trobat de relacionar-me amb el món’

Borja Penalba (Foto: Gemma Boada)

Borja Penalba (Foto: Gemma Boada)

Fa mitja hora era a l’escenari tocant amb Maria del Mar Bonet, a Barcelona. Després d’un mos fugaç, arrenca el cotxe i emprèn l’AP-7. Podria fer-la amb els ulls tancats, mitja vida a la carretera. Però bé, al volant posem-hi tots cinc sentits. Tres hores de camí fins a casa, a València. Fa vint-i-cinc anys que Borja Penalba es dedica a la música: durant molt de temps, des d’una posició més a l’ombra, però de mica en mica el focus se li ha anat acostant. «No he buscat absolutament res del que m’ha passat en aquesta vida. No vaig buscar ser músic, no vaig buscar ser arranjador, no vaig buscar ser productor, no vaig buscar les persones, ni el Lluís, ni la Maria del Mar… Mire enrere en la meua vida, i em costa no pensar que som ací per alguna raó.» Una cadena de casualitats, potser, però també una passió, un do natural i hores i hores de treball que acaben donant fruits.

Com a copilot, m’encarrego del fil musical del cotxe: comencem amb els Beatles. Quan sona ‘A day in the life‘, interromp la conversa: «M’agrada fer-los xicotets homenatges en algunes cançons. A veure si endevines quin fragment d’aquesta apareix en una cançó de Feliu…» Ah! Ho diem? Potser fa més il·lusió trobar-ho per un mateix, oi? Endavant, música i lletra. Feliu és Feliu Ventura, és clar. Amb ell van començar i han viscut moltíssimes coses, tot i que la primera vegada que es van veure no es van fer gaire gràcia. «Ens va presentar Vicent Sangermés, una persona imprescindible en la música en valencià des dels anys noranta, un catalitzador. Feliu volia gravar una maqueta i Vicent va pensar que quadraria amb mi. Vàrem quedar un dia. Jo li vaig caure molt malament, a Feliu, i ell a mi no em va agradar gens. De manera que allà es va quedar la cosa, amb un ‘ja ens trucarem’.» Allò era el 1996. Sis anys abans, a Borja Penalba li havia caigut una guitarra a les mans…

[Entrevista de carretera al músic valencià, que fa vint-i-cinc anys que va enganxat a una guitarra. VilaWeb, 02.01.2017]

Nadala en prosa

Escrivia Rainer Maria Rilke en una de les cartes al jove poeta que la soledat no és res que es pugui triar o rebutjar. Hi és, la tenim, amb nosaltres, intrínsecament. «Estem sols. Ens podem enganyar i fer com si no fos així. Això és tot. Però és molt millor reconèixer-ho, i fins i tot partir gairebé d’això.»

Com més aviat reconeguem la nostra solitud, més temps viurem conscients del nostre ésser. Passa que això només s’aprèn vivint. Un cop après, tot i el possible vertigen, també arriba una nova manera de relacionar-se amb l’entorn. Que tots estem sols i morim sols, però no vivim sols. I viure amb els altres des de la consciència de la pròpia solitud pot fer més sincera, profunda, honesta i sana la relació amb els altres. Donar-se i obrir-se a rebre, sense por, construint les petites estimes a partir del nostre ésser solitari.

Què s’empatolla aquesta ara, oi? Pensava en Nadal. Diguem-ho de bon començament i avall: Nadal pot ser una autèntica merda, una puta agonia, un rellotge aturat que continua fent tic-tac. Ja ho sé, no diguis això davant les criatures, que pau i amor i bons propòsits. (El món és ple de bons propòsits, però bé, no hi entrarem ara.) Suposo que arribats a aquestes-dates-tan-assenyalades, la cosa queda dividida entre els entusiastes de Nadal, que frisen perquè arribi, i s’ho passen teta, i compren de tot i més, i van dient ‘bones festes’ a tot déu que s’encreuen pel carrer –i jo els entenc, perquè ja que som aquí, passem-nos-ho bé–; i els senyors Scrooge del segle XXI, que rondinen, i s’hi pixen, i se’n foten –i jo els entenc, perquè a vegades l’única manera de viure és a còpia de cinisme. Llavors hi ha els que naveguem entre dues aigües, els que a estones sí però no sempre, i entre poc i massa. Quan passa una estona de les que sí, tot és bonic i quanta joia i alegria, i panses i figues i mel i mató. I quan és una de les que no, toca dissimular, perquè no faràs el paperot, que en tots els dinars familiars de Nadal sempre hi ha la cosina que fa morros perquè allò li sembla una pantomima i tu no vols ser la cosina esgarriacries, de manera que t’ho passes com pots. Tic-tac. Que resulta que t’han parat la taula perquè enyoris qui ja no hi és, però et prems amb el dit índex el múscul que hi ha entre el llavi superior i el nas, que això ho talla tot, i continues escurant el plat.

Cadascú, a taula, mastega com pot la seva solitud. Són instants, que la música sona i el vi corre. Hi ha els dos que sempre comencen la discussió a què s’acaba enganxant tota la resta, la cosina que ja té una arruga fonda enmig del front, el nen que puja a la cadira a dir els vers i tots oh!, el brindis mirant als ulls fins que salta una nova ganivetada, els tons de veus que van pujant de decibels, els riures de la canalla que acabaran en plors, el que s’entesta a ‘cagar’ el tió en comptes de fer-lo ídem i el corregeixes educadament, quin mal cagar això tan gros i sec, i el procés que té divididíssima la família, quina mandra, parlem d’una altra cosa que aquests ja cansen. Perquè tu i aquell, i és que tu i aquell altre. I durant un moment te’ls mires com si no hi fossis, com si els ulls se t’haguessin desenganxat del cos i es passegessin per la taula, repassant cada escena. És clar que penses que verge santa, això no hi ha qui ho aguanti, però també que quina sort tenir-vos, encara que sigui per a discutir.

I quan surts a fer la copa amb els quatre de la colla que també s’escapen abans que els torrons saltin pels aires, també te’ls mires, i tornes a pensar allò mateix, encara que Nadal faci mandra i, a vegades, mal. Tic-tac. Com quan la companya de feina et porta caldo el dia que arrossegues un refredat de ca l’ample, tu que et pensaves que ningú no et tornaria a preparar mai un tàper. En la pena també hi ha bellesa. I penses en la solitud més crua, que és la que et deixa isolat amb un cartró de vi a la boca del metro o aparcat en una cadira de rodes a la llar d’avis. En la gent que fa que no estiguin sols, que dóna sense por, que estima sense esperar res a canvi, i els amorteix els dies de llums als carrers que encara il·luminen més els éssers aïllats.

Penses que quina sort tenir una petita xarxa d’estimes, i que tothom en tingui una mica, perquè tots la necessitem, fins i tot els solitaris que han comprès la soledat. Per això decideixes de no estalviar carícies ni petons, perquè sí, d’acord, estem sols, més val saber-ho i dir-ho, però ens en sortim perquè aquesta nit ens hem estimat i algú t’obrirà la porta. Ja pots deixar anar el dit índex.

«Aquest és de fet l’únic coratge que se’ns exigeix: ser valents, amb les coses més insòlites, estranyes i inexplicables amb què ens puguem trobar.» Nadal és ple de valents, trobo.

En fi, tot acaba passant millor amb una nadala. Bona digestió.

[Mail Obert publicat a VilaWeb]

Oblidar en temps de Facebook

Memory-LaneEls records vénen quan volen, no sempre els controles, però convindrem que normalment hi ha una mínima coherència, encara que sigui subtil, inconscient, entre el record i el context en què apareix. Encendre l’ordinador a primera hora del matí per posar-se a treballar, fer uns quants control+T per obrir el correu i les xarxes socials –que és la primera cosa que fem, no ens enganyarem ara–, entrar a Facebook amb la calma del moment previ a fer feina, disposats a entomar un dia ara per ara encara neutral, i patapam, ‘we care about you and the memories you share here. We thought you’d like to look back on this post from 3 years ago’. Aquí, la coherència te la pintes a l’oli. Doncs, no penseu tant ni us hi interesseu tant, senyors, que ja m’heu esguerrat el cafè.

Per quins set sous a can Facebook es pensen que a mi, en aquest moment de repòs, m’anirà bé rebre un mastegot? Estava tan tranquil·la i ni l’havia vist venir. No em toqueu els pebrots, a què treu cap que m’ho recordeu ara? Que us ho he demanat? Que no puc oblidar, si vull, el que vulgui? He liquidat no sé quantes fotos i no sé quants posts des d’aleshores. Després, passat el petit tràngol, penses que la intenció d’aquells recordatoris no devia ser pas molestar, ni interrompre, ni emprenyar, ni entristir ni res per l’estil, sinó fer-te recordar un moment que segons els seus algoritmes devia ser bonic. Ah, doncs, ja som al cap del carrer! Les penes, les decepcions, les crisis, les fluixeses, les alegries que ja no ho són i les hòsties de la vida en general, te les guardes en qualsevol calaix analògic, que aquí hem vingut a ser feliços, a refregar la nostra felicitat per la cara dels altres, com més desgraciats més exhibicionisme faust, i somriu que fem una foto. Flop, notificació instantània: has estat etiquetada. Ja hi som. A mi m’agrada la gent que hi deixa una ganyota a manera de protesta. Ganyotes de les de rondinar, vull dir, no de les que s’assagen al mirall o inclouen morros xonis. Quan d’aquí a uns quants anys Facebook em recordi fotos amb ganyotes, riuré amb la i. Continua llegint

Els homes que no estim(av)en les dones

sabates vermellesLa Míriam, estudiant de segon d’ESO, alumna d’un amic, bones notes. No es posa faldilles curtes si surt de festa sense el seu xicot, a ell no li agrada. M’ho diu perquè m’estima. L’Alba, havíem anat juntes a la facultat, milita en moviments veïnals i feministes. Fa temps que ja no surt a fer uns gots sense el seu company. No passa res, ell es queda més tranquil i a mi ja m’està bé, ens estimem. La Rosa, una antiga veïna, mestressa de casa, educada i reservada, sempre ens guardava una bossa de tomàquets del seu hort. Una vegada la vaig sentir plorar mentre el marit l’escridassava. Ha estat només una vegada, diu que no ho farà més. Si hi torna, me n’aniré. La Neus, amiga d’una amiga, dues carreres universitàries, càrrec directiu, una filla. Un dia els crits van donar pas a la primera bufetada. Denúncia i petició d’ordre d’allunyament. La Lupe, la dona de fer feines que venia un cop el mes i de qui només sabíem que tenia un marit i dos fills. Un dia va arribar amb un blau al braç. No ho digueu, podria perdre-ho tot.

La Lucinda, la Maria, la Lisa, la Paqui, la Victòria, la Carme, la Cristina, la Flori, l’Ada, la Jacqueline, la Cèlia i les que no tenen nom. Ho han perdut tot perquè els han pres la vida. Assassinades. De tota classe i condició. Riques, pobres, amb estudis, sense estudis, joves, velles, intel·ligents o no, conscienciades o no, polititzades o no. La veïna, la fornera, l’amiga, la companya de feina. Un dia podem ser tu o jo, per molt amb compte que ens pensem que anem.

Si les víctimes d’agressions masclistes són de tota classe i condició, perquè la violència masclista és completament transversal i espero que a hores d’ara això ja se’ns hagi ficat al cap, també ho són els agressors. No en parlem gaire, dels agressors. I potser oblidem que la Míriam té un Jaume-agressor que no vol que vagi curta si ell no hi és perquè no vol que els altres nois la mirin i es pensa que estimar-se és això. I l’Alba té un Dani-agressor a qui no li agrada que surti de festa i li ha fet xantatge emocional tantes vegades que ara ja no li cal dir-li res perquè ella es quedi a casa, que finalment ho ha entès. I la Rosa té un Josep Maria-agressor que troba normal escridassar-la i dir-li inútil i haver fet miques l’autoestima de la seva dona. I la Neus té un Jordi-agressor que li assegura que no li tornarà a pegar més però ella no s’ho creu i continua esperant l’ordre de protecció. I la Lupe té un Antoni-agressor que l’amenaça que si se’n va de casa no tindrà ni cinc i no li deixarà veure els fills i mentrestant continua donant-li cops.

Agressors rics i pobres, amb estudis i sense, joves i vells, intel·ligents o no, conscienciats o no, polititzats o no. L’amic que fa callar la dona als dinars amb la família, el veí que força la muller quan ella li ha dit tres vegades que no té ganes de cardar, el company de feina que mira el whatsapp de la xicota i li demana constantment amb qui parla i per què. Un dia pots ser tu, que ets home i vius en una societat que agredeix les dones cada dia i de moltes maneres, sovint subtilment, perquè el masclisme encara hi és incrustat. O bé pots decidir que no vols ser un potencial agressor, entendre que això també és cosa teva, que com diu la campanya d’enguany de la Generalitat ets #unhomedeveritat, i contribuir a capgirar aquesta merda de realitat per fer-ne una altra que estimi les dones.

 

[Mail Obert publicat a VilaWeb]

Fins que la merda ens ofegui

residus‘Per què he de separar els residus, si després tot ho aboquen al mateix lloc?’ No sé on deu haver passat. En alguna banda, segurament, de manera aïllada. Però el cas és que, com si fos una llegenda urbana, aquest mantra mandrós sobre el reciclatge s’ha propagat no sabem com pel boca-orella i ha anat travessant les comarques catalanes talment les fotocòpies del Son Goku. I ja ho tenim, l’excusa perfecta per a encabir tota la merda de casa en un sol cubell d’escombraries. Si, total, després ho barregen; a mi que no m’ensarronin.

Ara la Generalitat ha començat una nova campanya, més agressiva que aquella –amb polèmica inclosa– de l’envàs on vas i que apel·la a la consciència i als sentiments, fent una mica de xantatge emocional. Si esperes que siguin els teus fills qui reciclin, ja serà tard, les deixalles ens hauran colgat. A mi, si té impacte i funciona i aconsegueix que el percentatge de recollida selectiva augmenti del minso 40%, ja em sembla bé, perquè és evident que hi ha camí per a recórrer en la separació i el reciclatge. Ara, on encara n’hi ha més és en l’estratègia del residu zero. A veure de què ens voldrà parlar ara la columnista hippy aquesta. Continua llegint

Si us escóltut, en cantarem més de mil

cantutNo sé què cantava la meva àvia. Quan jo n’era petiteta, s’asseia entre el llit de ma germana i el meu, ens acaronava amb la mà aspra pel lleixiu i ens cantava fins que ens adormíem. Però no sé què sortia de les seves cordes vocals, i fa anys que faig tard per preguntar-li-ho. Pobra dona, l’única tonada que en recordo és una que es va empescar per quan ens costava d’anar de ventre. No passa res, iaia, hi ha confiança. Envio un whatsapp, perquè m’hi he encaparrat: ‘Papa, què cantava la iaia?’ Tampoc no ho recorda. El forço una mica fins que acaba tornant-li a la memòria alguna cosa així com: ‘A Gironella, una vila tan bella, hi ha una donzella…’

Ah, devia ser aquesta.

La curiositat de saber què cantava mon àvia ve a tomb pel fet que m’he posat en repetició automàtica el disc Càntut i he remenat l’arxiu digital del projecte d’on surt. Cinc cèntims per a qui encara no n’estigui al cas: fa uns quatre anys, un mestre de música de Banyoles, Albert Massip, va començar a recollir les cançons que recordaven la gent gran de les comarques nord-orientals i que s’havien transmès pel boca-orella. La cosa es va anar fent grossa, i avui la web de Càntut aplega un miler de cançons digitalitzades, convenientment classificades i amb els respectius arxius d’àudio i fitxes informatives, que això de recollir la tradició oral ve de lluny. Poca broma, la feinada de totes aquestes persones. I ara la tenim tota a un cop de clic.

Si hi hagués pensat fa anys hauria fet, iaia, canta-me-la, mentre premeria el ‘rec’, i ja ho tindríem. Però. Sort que n’hi ha que pensen i que s’han proposat de no perdre un patrimoni musical oral tan ric. Perquè les cançons, si no les canta ningú, es perden en la immensitat. I si perdem orígens, perdem un trosset d’identitat. Que en som, d’afortunats, doncs, que hi hagi hagut qui s’hagi dedicat a visitar els nostres avis i recollir-ne les memòries cançoneres. I quina bona pensada que dos músics com Carles Sanjosé i Carles Belda s’hagin encarregat d’agafar unes quantes d’aquestes cançons i les hagin passades pel sedàs de les seves veus, la guitarra i l’acordió; amb el violí de Coloma Bertran i els elèctrics de Jordi Casadesús. Una nova vida per a cançons tradicionals perquè no quedin extraviades per sempre més. Escric aquest article poca estona abans (algun dia aprendrem a no fer feina amb el so de les agulles del rellotge al clatell) de sortir cap al concert al CAT, de manera que no en puc dir res; però hi ha professionals que saps que no fallaran ni decebran. Si hi hagués res, ja vindria a esmenar el text, que és la gràcia de l’edició dospuntzero.

Potser d’aquest Càntut –primera persona del singular del verb ‘cantar’ a la manera d’algunes contrades catalanes, majoritàriament nord-orientals– en podria sortir algun himne. No ho sé. De fet, és difícil de fer o esdevenir himne, però no se sap mai, una cançó pot fer moltes voltes. Poc s’ho devia imaginar Pep Gimeno, Botifarra, que una de les cançons del seu primer disc, la ‘Malaguenya de Barxeta‘ que havia recollit de l’octogenària Milieta Seguí, seria avui pràcticament un himne oficiós del País Valencià. I així, no sé si amb gaire gràcia, lligo la tradició oral del nord del país amb la del sud, i la feina de Massip, Belda i Sanjosé amb la de Botifarra, que ve a ser la mateixa: rodar per tot de pobles, conversar amb els vells, escoltar-los, enregistrar-los i cantar aquelles cançons pretèrites perquè no caiguin en l’oblit, de manera que es mantingui viu el cant oral tradicional en temps de Spotify. Després d’anys fent aquella feina, algú va proposar a Botifarra que la transformés en disc: aquest dijous ha fet deu anys que presentava en directe Si em pose a cantar cançons. I com que en cantaria més de mil, aquest llaurador frustrat de Xàtiva –una fonoteca que camina, en diu Feliu Ventura– ha publicat sis discs i ha esdevingut tot un fenomen. Les cançons dels avis, Botifarra les ha recuperades senzillament per amor a la música i la tradició, i avui les entonen els joves en concerts i manis. Que les cançons, si no les canta ningú, desapareixen. Vet aquí com s’aguanta el fil que ens lliga als orígens. I pel mateix preu de l’article, aquí teniu aquest documentari imprescindible sobre Botifarra, que això meu ha estat tan sols una pinzellada fugaç.

Si tingués una àvia, l’àvia que cantussejava tot preparant els canelons o remenant la paella, sé què faria jo aquest cap de setmana. No sé si vosaltres teniu la sort de tenir-ne.

[Mail Obert publicat a VilaWeb]

Les dues Catalunyes, encara?

De tant en tant, veiem reaparèixer el debat públic sobre ‘les dues Catalunyes’. Va passar fa unes setmanes amb unes declaracions d’un diputat de CSQP, que sembla que s’havien tret de context i que feien referència a la imatge que han alimentat durant força temps Pablo Iglesias i companyia, i en discussions de Twitter després del pregó de la Mercè d’enguany. No tinc cap intenció d’entrar a valorar el pregó en qüestió (o n’hauríem de dir ‘crida’, com proposa en Bibiloni?); en definitiva, els pregons acostumen a ser discursos personals i nostàlgics, i a mi aquell m’era massa llunyà en temps i en espai. De fet, el que em va saber més greu del pregó barceloní va ser que es pronunciés en castellà. El cas és que ens hem fet un fart de topar amb discursos maniqueus sobre allò de la Catalunya treballadora i la Catalunya burgesa, on la primera és feta d’immigrants espanyols i la segona, de catalans de soca-rel. Una concepció ben allunyada de la realitat que alguns s’entesten a mantenir.

Aquests ‘alguns’ sempre cauen per la mateixa banda, és la banda dels qui ens voldrien dividits, dels qui voldrien justament que existissin dues Catalunyes. Enarboren la bandera de la lluita de classes contra el moviment independentista amb la intenció de dividir el catalanisme popular. Però per força se’ls han d’acabar les piles, perquè aquest discurs lerrouxista no s’aguanta i ja no ens l’empassem. Suposo que recordar que ja hi havia una classe treballadora catalana abans de les onades migratòries i que era a les cases riques on es parlava castellà els trencaria els esquemes. Com els els deu trencar veure avui un moviment farcit d’indepes que parlen castellà i de pencaires que parlen català. Volen trencar el cadenat del 1978 i sembla que encara hi visquin, al 1978.

Han passat dècades, han passat anys d’integració i normalització lingüística que han cohesionat el país, i deu ser això que els pesa. Que sí, que cadascú ha crescut en unes circumstàncies determinades, que l’han dut a tenir un imaginari propi i una cultura pròpia, a més de la comuna. I la llengua en què pensen i somien uns serà una, i la d’uns altres, una altra. Però tots formem part de la mateixa comunitat. Jo sóc filla d’un berguedà i d’una cordovesa (superoriginal, sí). Sóc de trinxat i de salmorejo. La meva llengua natural amb la mare era el castellà, però em queia malament la gent que li responia en castellà quan ella hi parlava en català amb accent delator. M’ho prenia com un menyspreu, com un deixa-ho, que no ets dels nostres, encara que ho devien fer per allò mal entès de la bona educació. Per què ho dic? Perquè de petita ja devia intuir que res no és més cohesionador en una comunitat que la seva llengua.

I arribats aquí, crec que és bàsic recordar que som en un lloc precís del mapa en un moment concret. Vull dir que el país que som té una cultura i una llengua pròpies, i no és tan sols que aquestes només ens tinguin a nosaltres, sinó que tenen un estat en contra. Que el pregoner de Barcelona pot fer el discurs en castellà i no passa res, com també poden parlar en castellà els diputats des de la tribuna parlamentària, però pobre de qui s’atreveixi a parlar català a les corts espanyoles, que li tancaran la boca. (Potser sí que allà encara són al 1978, o abans.) Que aquí hi ha hagut un intent de genocidi cultural, sembla que ens n’oblidem. I la cultura negada, la llengua prohibida i la identitat amagada han estat una. No només durant els anys de franquisme oficial, quan no podíem inscriure els nostres noms tal com ens anomenaven a casa, ni teníem diaris en la nostra llengua, ni ràdio, ni cinema, ni escola catalana. I no perquè no volguéssim, sinó perquè ens ho van arrabassar tot. Allò ja venia d’abans (recordem el ‘que se consiga el efecto sin que se note el cuidado’?) i ha continuat fins avui. I no, no té gens de sentit fer anar el discurs de les dues Catalunyes quan la cosa menys exòtica i més comuna és tenir alguns dels pares o avis provinents de l’estat espanyol, avui que les aules universitàries, els tallers i les empreses són tan plens de Boixaders i Espejos com de Robinsons, Ahmeds, Collins, Kumares o Da Silves. Però, siguin quins siguin els nostres orígens familiars i les nostres circumstàncies personals, hauríem de ser conscients de quin és i com és aquest país on ens ha tocat viure i que només ens té a nosaltres.

Acabo amb Manuel de Pedrolo, que d’aquesta qüestió en va escriure força: «Existir no és merament el fet de viure, en brut, sinó una actitud. Personal i col·lectiva. I volem, ho volem molts, que sigui autèntica.»

[Mail Obert publicat a VilaWeb, 29.09.16]

Juliol és ella

Juliol és ella.
És dinar fred amb la finestra oberta i la llum filtrada pel groc del tendal del balcó.
És anar sense sostenidors, és abaixar persianes.
És agafar tovallola, crema solar i raquetes i anar-nos-en juntes a Vilanova.
Són els primers gelats de la temporada, de torró o de llimona, són novel·les gruixudes i quadernets d’estiu.
És anar descalça, és gaspatxo i síndria, és tenir un vano a cada bossa i racó de la casa.
És el nostre sant, sense grans festes, però nosaltres. És fer-me un regal tot i saber que acabaria tornant a la botiga. El detall, el no me n’oblido, i felicidades cariño.
Ella és olor i llum de juliol.
Era.

 

Obstinada memòria

El veritable enemic és l’oblit.
Josep Maria Capdevila

 

Érem en una conferència i el conegut del meu costat anava prenent notes en una moleskine. Vaig demanar-li si és que n’havia de fer una crònica i em va dir que no, que era un costum que arrossegava, aquest d’anotar-se frases que sentia, coses que veia, perquè ja no tenia la memòria de quan era més jove i, així, quan rellegís la llibreta, recordaria què havien dit. No em va sorprendre perquè, en una mesura menor, jo també m’anoto coses que no vull oblidar. Des de fa un temps, una mena de temor a l’oblit em fa dur sempre una llibreta al damunt, i aquest dia vaig pensar que potser hauria de fer com ell, i prendre més notes del que visc, sento i escolto, que amb el temps me n’oblido i, quina ràbia, jo vull recordar-me’n. No crec que cap dels dos siguem cap bestiola singular: quants no ho fan, això, també? No sé si és una de les grans obsessions de la humanitat, però és ben clar que mantenir viva la memòria i enregistrar els records d’una manera o altra, ho ha fet gent de tota mena des del principi dels nostres temps. En la literatura, en la pintura, en el cinema, de manera aficionada o professional. Objectiu: que allò –sigui què sigui l’allò en cada circumstància– no desaparegui entre l’oblit. Per a això mateix acumulem retalls de records en capses de sabates guardades sota el llit o al capdamunt de l’armari. Per poder reviure ni que sigui mentalment aquella experiència vital que un dia ens vam proposar de no oblidar.

Defineix l’Alcover-Moll la paraula ‘memòria’ en primera accepció com ‘la facultat de l’ànima per la qual retenim i reproduïm les imatges de les coses que han impressionat els nostres sentits, o bé les idees adquirides’. I quan no ens fiem de la retenció que en pugui fer el nostre cervell o la nostra ànima (ànima, ‘substància espiritual de l’home’), ho anotem en llibretes, o a hores d’ara, en l’app que fa les funcions de bloc de notes o bé, segons què sigui, ho fotografiem amb el mòbil i ho pengem a l’Instagram. N’hi ha que escriuen blocs o que porten un dietari i n’hi ha que un dia publiquen les seves memòries o que recullen en llibres els records de persones sobre moments concrets de la història. Negre sobre blanc perquè la memòria no s’esborri. Potser també és per això que perdre la memòria pot fer tanta por, potser és per això que se’ns trenca el cor quan el pare o l’àvia ja no es recorden de nosaltres ni de qui han estat. Si no tenim memòria, què ens queda, qui som? Continua llegint

La Renfe com a metàfora

Els habituals de la Renfe no es van pas escandalitzar gaire quan, dimecres al vespre, el telenotícies de TV3 va anunciar i publicar a la web els punts negres de la xarxa ferroviària del Principat. Un document que la Generalitat feia temps que exigia i que no s’ha fet públic fins ara. Que hi ha trams on els trens van més lents que un caragol i que això fa que arribin tard dia sí dia també, ho saben tots els usuaris de la Rodalia sense que els ho hagi d’explicar cap paper confidencial. Però, si més no, ara se’n saben els motius i es poden situar en el mapa cadascun dels cent vint-i-sis punts amb limitacions temporals de velocitat. I això només a Catalunya, que estaria bé de saber l’estat de la xarxa de rodalia de València i de l’anomenada mitja distància.

I quins són els principals motius dels retards? Doncs que els trens han de reduir la velocitat cada vegada que travessen un terraplè inestable, quan arriben a una zona amb perill de despreniments o quan passen per sobre de vies obsoletes on si no frenen se la poden fotre. Poca broma. Ergo, els trens van tard perquè a Adif no li surt dels combois invertir els diners que pertoquen per adobar vies, terraplens, catenàries i, en definitiva, per posar al dia la xarxa ferroviària. De nou, deixadesa i desdeny del govern espanyol fins al punt de posar en perill la seguretat dels usuaris. Uns usuaris que si no han tingut unes quantes úlceres d’estómac, a hores d’ara deuen ser cinturó negre en tècniques de meditació i autocontrol. Hi ha cap exemple més clar del menyspreu i el maltractament de l’estat envers els catalans? Vegeu la situació de la xarxa de trens com a metàfora del colonialisme espanyol, ras i curt.

Què explico que vingui de nou, oi? Continua llegint

Caiguda lliure

free-falling

 

 

«rebaixar
2 pron Humiliar-se, abaixar-se. S’ha rebaixat tant que ja no li queda dignitat

 

 

Cap avall no hi ha sostre, diuen. Però bé hi deu haver un fons, en algun moment, que impedeixi continuar el descens. Un fons que aturi la caiguda. Que deixi el cos masegat per totes bandes, d’acord, però que no doni cap més opció que la d’aferrar-se amb les urpes a la paret i grimpar cap a la llum.

A tu també m’hi aferrava, amb les ungles i amb les dents. I amb la llengua i els malucs i els dits dels peus. Un dia ho haurem d’aturar, avisàvem perquè no fos dit. Les cartes, damunt la taula, però una vegada més i prou. Assedegats, ens xarrupàvem la vida. Mira’m. Vull morir-me així, buidant-me dins teu, omplint-te de mi. Aquesta vegada és l’última. Fins que va ser veritat.

Dic el teu nom que no puc dir, el dic ensordit per la fressa de la dutxa, el dic amb el raig d’aigua apuntant la ment en blanc. Torno a ser sobre els teus ulls, torno a arrapar-te entre els genolls. Gemego el teu nom aquí dins que ningú no el sent perquè se l’empassi l’aigüera i s’arrossegui fins a la depuradora. Dos sons vocàlics d’un mot indesxifrable que em fan relliscar rajola avall, sempre avall, fins a culminar reclosa al plat d’acer. Xopa, aquí les llàgrimes tenen gust d’extracte d’alvocat sense parabens.

Quan va ser veritat, era tard. Ja ens havíem obert en canal.

Què en farem, de nosaltres, quan siguem vells?

La Dolors viu sola des que se li va morir el marit. Té un fill que passa a veure-la tan sovint com pot, que no és gaire. No sé quants anys deu tenir, vora vuitanta. Tragina el cabàs amunt i avall, hi ha matins que se’ls passa voltant per l’ambulatori, on la meitat del personal ja la coneix, i quan ens encreuem al portal em pregunta pel gat que ja no tinc. La veïna del davant, la Carme, hi té més traça que no pas jo. Li dóna conversa i li truca al timbre vespre sí vespre no. Un dia hauries de fer un bonelderly-crossing pa de pessic i trucar-hi tu també, a la seva porta, em dic. Que si la vella fossis tu, probablement agrairies que la jove de l’escala sortís al replà, et fes una mica de companyia, t’aguantés els renecs de tant en tant i s’amoïnés el dia que deixessis de donar senyals de vida. Diu el diari que cada vegada hi ha més vells que viuen sols i moren sols, suposo que perquè cada vegada hi ha més vells, a seques. Tenir una Carme a la vora perquè no sigui la pudor de cadàver en descomposició que alerti els veïns de la teva absència, no hauria de ser demanar tant. Ni fer de Carme no hauria de costar tant. Va, posa-hi quatre ous i 125 grams de sucre i de farina.

El pastís i jo entrem a la residència, que ens rep amb aquella olor com d’hospital i on tots els jerseis fan nosa. Bates verdes, bates blaves, carretons amb dosificadors i esparadraps, converses amb veu estrident. L’avi és assegut en una filera de cadires amb vells que reposen endormiscats al sol de la tarda. He de tustar-li suaument l’espatlla per despertar-lo de la capcinada intermitent. Fem servir la força dels quatre braços per posar-lo dempeus i sortim de la sala arrossegant les sabates. No cal que m’agafis, ja puc tot sol. Diumenge farà cent tres anys.

Travessem el passadís per sortir al jardí. La vida en temps de descompte, esperant que. Hi ha la vella que viu endollada a una bombona d’oxigen, el matrimoni que encara no té gaires mals, però que ha decidit d’invertir aquí el seu últim tram, el senyor acabat d’operar que es resigna al bastó, la dona que es lamenta passant el rosari, el sofert que saluda sempre somrient i no sé d’on treu la força. D’alguna habitació entreoberta arriben gemecs adolorits i una televisió a tota castanya. S’obre la porta de l’ascensor i en surt un home en cadira de rodes amb una taca a l’entrecuix dels pantalons. Em prometo que, arribat el moment, em donaré un final més digne. Però l’altra veu del cervell em replica: dignitat? Què t’empatolles? Aquesta gent no en té res, d’indigna, i tu hauries de venir més sovint a veure l’avi. Continua llegint

Atemorir a cops de maça

Vam decidir i proclamar que mai més no ballaríem al ritme que ens marquessin els altres. El Parlament de Catalunya va refermar la voluntat expressada a les urnes i va deixar clar que les institucions espanyoles ja no ens dirigirien el pas ni ens tallarien cap ala ni ens apagarien el llum ni ens farien complir cap ordre. Passen les setmanes i ens fem un fart de dir i sentir que les lleis injustes s’han de desobeir. Cosa certa, encara que costi, que no sigui ni fàcil ni de franc i que exigeixi visió estratègica. Però fins i tot som en un altre estadi d’aquesta màxima gandhiana, perquè resulta que cada llei mínimament justa que s’aprova al parlament és tombada pel braç judicial espanyol, previ recurs divendral del consell de ministres. (Quina toca avui, que torna a ser divendres? S’accepten apostes, si és que queda cap llei dempeus.) I bé, són precisament aquestes sentències injustes les que no s’han d’obeir, de manera que es pugui retre obediència al mandat democràtic dels catalans, que és a qui es deuen les institucions principatines.

Tan lents com són els tribunals quan els requerim i tan ràpid com expedeixen sentències contra la voluntat d’un poble. Vet aquí l’anomenada justícia posada al servei d’una causa política. Sense miraments ni dissimulació ni vergonya. En detriment només d’uns i casualment sempre els mateixos, és a dir, els més desafavorits, els qui més necessiten mesures socials urgents. I, alhora, en benefici d’uns altres molt concrets també, els bancs i grans empreses, que es freguen les mans veient com les sentències del Tribunal Constitucional els estalvien milions i milions d’euros. Vet aquí la vida política catalana sotmesa a la judicialització constant i un estat que no té cap escrúpol a fer-se valer i imposar-se per la força de la toga. O, més ben dit, que ho pretén. Continua llegint

Tot allò que pot passar-te un Sant Jordi

Els més matiners carreguen a trenc d’alba la furgoneta amb cubells farcits de roses, planten el tendal a la Rambla i disposen amb cura cada llibre sobre la fusta. Quan surtis al carrer, t’ho trobaràs tot muntat. Rengleres de voreres farcides de llibres, senyeres i roses com més va de més colors i solidaritzades amb totes les causes. Ensopegues amb canalla que corre sense direcció i s’atura davant d’uns titelles, jocs de fusta o una coberta amb dibuixos i colors. Pau, t’he dit que no corris. Remenes novetats, n’obres una pàgina a l’atzar i te l’acostes dissimuladament cap als narius per sentir-ne la flaire. Mira, aquell no és el de la tele? Hi ha escriptors amb cua d’una hora que fan anar el bolígraf i l’enginy dedicatori, i escriptors que maten el temps rere la parada. El podeu dedicar a la Maria?

El llibreter va amunt i avall i respon amb un somriure la clienta que demana que li recomanin un llibre de poesia. Remenes alguns clàssics i penses com pot ser que no te’ls hagis llegits encara i vejam quan ho faràs. Hi ha una noia amb un llibre sota el braç que compra la rosa vermella més formosa perquè sí, ha decidit que d’avui no passa que es planti davant aquella companya de classe i li digui que se n’ha enamorat. I que sigui el que Déu vulgui, però el món és dels valents. Hi ha l’home que passeja amb la dona i, quan s’encreui amb l’amant, faran com si no s’haguessin vist. Hi ha amors clandestins cada dues cantonades que es diuen t’estimo amb un llibre, però avui no, que és el dia dels enamorats oficials.

Avances per les parades esquivant cotxets, parelles, senyores grans, és la llei de la selva i penses que el llindar de la teva tolerància al contacte físic involuntari és força baix. Cantusseges Mazoni, avui que és vint-i-tres d’abril i també t’agraden les persones però et fa por la gent. T’atures a la parada d’aquella nova editorial, que el futur és dels petits i curosos, i hi remenes fins que te n’emportes un autoregal. A migdia ja apareixeran llistes de més venuts, i a tu, què? Fet el rànquing, feta la trampa. Però aprofita-ho, que avui fan descompte. Mediàtics, autoajuda, biografies, joves promeses, renoms, últims premis, faixes reclam, tots els ‘best-sellers’. Continua llegint