Juliol és ella

Juliol és ella.
És dinar fred amb la finestra oberta i la llum filtrada pel groc del tendal del balcó.
És anar sense sostenidors, és abaixar persianes.
És agafar tovallola, crema solar i raquetes i anar-nos-en juntes a Vilanova.
Són els primers gelats de la temporada, de torró o de llimona, són novel·les gruixudes i quadernets d’estiu.
És anar descalça, és gaspatxo i síndria, és tenir un vano a cada bossa i racó de la casa.
És el nostre sant, sense grans festes, però nosaltres. És fer-me un regal tot i saber que acabaria tornant a la botiga. El detall, el no me n’oblido, i felicidades cariño.
Ella és olor i llum de juliol.
Era.

 

Obstinada memòria

El veritable enemic és l’oblit.
Josep Maria Capdevila

 

Érem en una conferència i el conegut del meu costat anava prenent notes en una moleskine. Vaig demanar-li si és que n’havia de fer una crònica i em va dir que no, que era un costum que arrossegava, aquest d’anotar-se frases que sentia, coses que veia, perquè ja no tenia la memòria de quan era més jove i, així, quan rellegís la llibreta, recordaria què havien dit. No em va sorprendre perquè, en una mesura menor, jo també m’anoto coses que no vull oblidar. Des de fa un temps, una mena de temor a l’oblit em fa dur sempre una llibreta al damunt, i aquest dia vaig pensar que potser hauria de fer com ell, i prendre més notes del que visc, sento i escolto, que amb el temps me n’oblido i, quina ràbia, jo vull recordar-me’n. No crec que cap dels dos siguem cap bestiola singular: quants no ho fan, això, també? No sé si és una de les grans obsessions de la humanitat, però és ben clar que mantenir viva la memòria i enregistrar els records d’una manera o altra, ho ha fet gent de tota mena des del principi dels nostres temps. En la literatura, en la pintura, en el cinema, de manera aficionada o professional. Objectiu: que allò –sigui què sigui l’allò en cada circumstància– no desaparegui entre l’oblit. Per a això mateix acumulem retalls de records en capses de sabates guardades sota el llit o al capdamunt de l’armari. Per poder reviure ni que sigui mentalment aquella experiència vital que un dia ens vam proposar de no oblidar.

Defineix l’Alcover-Moll la paraula ‘memòria’ en primera accepció com ‘la facultat de l’ànima per la qual retenim i reproduïm les imatges de les coses que han impressionat els nostres sentits, o bé les idees adquirides’. I quan no ens fiem de la retenció que en pugui fer el nostre cervell o la nostra ànima (ànima, ‘substància espiritual de l’home’), ho anotem en llibretes, o a hores d’ara, en l’app que fa les funcions de bloc de notes o bé, segons què sigui, ho fotografiem amb el mòbil i ho pengem a l’Instagram. N’hi ha que escriuen blocs o que porten un dietari i n’hi ha que un dia publiquen les seves memòries o que recullen en llibres els records de persones sobre moments concrets de la història. Negre sobre blanc perquè la memòria no s’esborri. Potser també és per això que perdre la memòria pot fer tanta por, potser és per això que se’ns trenca el cor quan el pare o l’àvia ja no es recorden de nosaltres ni de qui han estat. Si no tenim memòria, què ens queda, qui som? Continua llegint

La Renfe com a metàfora

Els habituals de la Renfe no es van pas escandalitzar gaire quan, dimecres al vespre, el telenotícies de TV3 va anunciar i publicar a la web els punts negres de la xarxa ferroviària del Principat. Un document que la Generalitat feia temps que exigia i que no s’ha fet públic fins ara. Que hi ha trams on els trens van més lents que un caragol i que això fa que arribin tard dia sí dia també, ho saben tots els usuaris de la Rodalia sense que els ho hagi d’explicar cap paper confidencial. Però, si més no, ara se’n saben els motius i es poden situar en el mapa cadascun dels cent vint-i-sis punts amb limitacions temporals de velocitat. I això només a Catalunya, que estaria bé de saber l’estat de la xarxa de rodalia de València i de l’anomenada mitja distància.

I quins són els principals motius dels retards? Doncs que els trens han de reduir la velocitat cada vegada que travessen un terraplè inestable, quan arriben a una zona amb perill de despreniments o quan passen per sobre de vies obsoletes on si no frenen se la poden fotre. Poca broma. Ergo, els trens van tard perquè a Adif no li surt dels combois invertir els diners que pertoquen per adobar vies, terraplens, catenàries i, en definitiva, per posar al dia la xarxa ferroviària. De nou, deixadesa i desdeny del govern espanyol fins al punt de posar en perill la seguretat dels usuaris. Uns usuaris que si no han tingut unes quantes úlceres d’estómac, a hores d’ara deuen ser cinturó negre en tècniques de meditació i autocontrol. Hi ha cap exemple més clar del menyspreu i el maltractament de l’estat envers els catalans? Vegeu la situació de la xarxa de trens com a metàfora del colonialisme espanyol, ras i curt.

Què explico que vingui de nou, oi? Continua llegint

Què en farem, de nosaltres, quan siguem vells?

La Dolors viu sola des que se li va morir el marit. Té un fill que passa a veure-la tan sovint com pot, que no és gaire. No sé quants anys deu tenir, vora vuitanta. Tragina el cabàs amunt i avall, hi ha matins que se’ls passa voltant per l’ambulatori, on la meitat del personal ja la coneix, i quan ens encreuem al portal em pregunta pel gat que ja no tinc. La veïna del davant, la Carme, hi té més traça que no pas jo. Li dóna conversa i li truca al timbre vespre sí vespre no. Un dia hauries de fer un bonelderly-crossing pa de pessic i trucar-hi tu també, a la seva porta, em dic. Que si la vella fossis tu, probablement agrairies que la jove de l’escala sortís al replà, et fes una mica de companyia, t’aguantés els renecs de tant en tant i s’amoïnés el dia que deixessis de donar senyals de vida. Diu el diari que cada vegada hi ha més vells que viuen sols i moren sols, suposo que perquè cada vegada hi ha més vells, a seques. Tenir una Carme a la vora perquè no sigui la pudor de cadàver en descomposició que alerti els veïns de la teva absència, no hauria de ser demanar tant. Ni fer de Carme no hauria de costar tant. Va, posa-hi quatre ous i 125 grams de sucre i de farina.

El pastís i jo entrem a la residència, que ens rep amb aquella olor com d’hospital i on tots els jerseis fan nosa. Bates verdes, bates blaves, carretons amb dosificadors i esparadraps, converses amb veu estrident. L’avi és assegut en una filera de cadires amb vells que reposen endormiscats al sol de la tarda. He de tustar-li suaument l’espatlla per despertar-lo de la capcinada intermitent. Fem servir la força dels quatre braços per posar-lo dempeus i sortim de la sala arrossegant les sabates. No cal que m’agafis, ja puc tot sol. Diumenge farà cent tres anys.

Travessem el passadís per sortir al jardí. La vida en temps de descompte, esperant que. Hi ha la vella que viu endollada a una bombona d’oxigen, el matrimoni que encara no té gaires mals, però que ha decidit d’invertir aquí el seu últim tram, el senyor acabat d’operar que es resigna al bastó, la dona que es lamenta passant el rosari, el sofert que saluda sempre somrient i no sé d’on treu la força. D’alguna habitació entreoberta arriben gemecs adolorits i una televisió a tota castanya. S’obre la porta de l’ascensor i en surt un home en cadira de rodes amb una taca a l’entrecuix dels pantalons. Em prometo que, arribat el moment, em donaré un final més digne. Però l’altra veu del cervell em replica: dignitat? Què t’empatolles? Aquesta gent no en té res, d’indigna, i tu hauries de venir més sovint a veure l’avi. Continua llegint

Atemorir a cops de maça

Vam decidir i proclamar que mai més no ballaríem al ritme que ens marquessin els altres. El Parlament de Catalunya va refermar la voluntat expressada a les urnes i va deixar clar que les institucions espanyoles ja no ens dirigirien el pas ni ens tallarien cap ala ni ens apagarien el llum ni ens farien complir cap ordre. Passen les setmanes i ens fem un fart de dir i sentir que les lleis injustes s’han de desobeir. Cosa certa, encara que costi, que no sigui ni fàcil ni de franc i que exigeixi visió estratègica. Però fins i tot som en un altre estadi d’aquesta màxima gandhiana, perquè resulta que cada llei mínimament justa que s’aprova al parlament és tombada pel braç judicial espanyol, previ recurs divendral del consell de ministres. (Quina toca avui, que torna a ser divendres? S’accepten apostes, si és que queda cap llei dempeus.) I bé, són precisament aquestes sentències injustes les que no s’han d’obeir, de manera que es pugui retre obediència al mandat democràtic dels catalans, que és a qui es deuen les institucions principatines.

Tan lents com són els tribunals quan els requerim i tan ràpid com expedeixen sentències contra la voluntat d’un poble. Vet aquí l’anomenada justícia posada al servei d’una causa política. Sense miraments ni dissimulació ni vergonya. En detriment només d’uns i casualment sempre els mateixos, és a dir, els més desafavorits, els qui més necessiten mesures socials urgents. I, alhora, en benefici d’uns altres molt concrets també, els bancs i grans empreses, que es freguen les mans veient com les sentències del Tribunal Constitucional els estalvien milions i milions d’euros. Vet aquí la vida política catalana sotmesa a la judicialització constant i un estat que no té cap escrúpol a fer-se valer i imposar-se per la força de la toga. O, més ben dit, que ho pretén. Continua llegint

Tot allò que pot passar-te un Sant Jordi

Els més matiners carreguen a trenc d’alba la furgoneta amb cubells farcits de roses, planten el tendal a la Rambla i disposen amb cura cada llibre sobre la fusta. Quan surtis al carrer, t’ho trobaràs tot muntat. Rengleres de voreres farcides de llibres, senyeres i roses com més va de més colors i solidaritzades amb totes les causes. Ensopegues amb canalla que corre sense direcció i s’atura davant d’uns titelles, jocs de fusta o una coberta amb dibuixos i colors. Pau, t’he dit que no corris. Remenes novetats, n’obres una pàgina a l’atzar i te l’acostes dissimuladament cap als narius per sentir-ne la flaire. Mira, aquell no és el de la tele? Hi ha escriptors amb cua d’una hora que fan anar el bolígraf i l’enginy dedicatori, i escriptors que maten el temps rere la parada. El podeu dedicar a la Maria?

El llibreter va amunt i avall i respon amb un somriure la clienta que demana que li recomanin un llibre de poesia. Remenes alguns clàssics i penses com pot ser que no te’ls hagis llegits encara i vejam quan ho faràs. Hi ha una noia amb un llibre sota el braç que compra la rosa vermella més formosa perquè sí, ha decidit que d’avui no passa que es planti davant aquella companya de classe i li digui que se n’ha enamorat. I que sigui el que Déu vulgui, però el món és dels valents. Hi ha l’home que passeja amb la dona i, quan s’encreui amb l’amant, faran com si no s’haguessin vist. Hi ha amors clandestins cada dues cantonades que es diuen t’estimo amb un llibre, però avui no, que és el dia dels enamorats oficials.

Avances per les parades esquivant cotxets, parelles, senyores grans, és la llei de la selva i penses que el llindar de la teva tolerància al contacte físic involuntari és força baix. Cantusseges Mazoni, avui que és vint-i-tres d’abril i també t’agraden les persones però et fa por la gent. T’atures a la parada d’aquella nova editorial, que el futur és dels petits i curosos, i hi remenes fins que te n’emportes un autoregal. A migdia ja apareixeran llistes de més venuts, i a tu, què? Fet el rànquing, feta la trampa. Però aprofita-ho, que avui fan descompte. Mediàtics, autoajuda, biografies, joves promeses, renoms, últims premis, faixes reclam, tots els ‘best-sellers’. Continua llegint

Parlem-ne

Si una primera cosa hem d’agrair al manifest del grup Koiné és que hagi obert un debat que durant aquests últims anys de l’anomenat procés havia estat pretesament arraconat. Havent sentenciat alguns, sense debat ni consens, que el futur estat català tindria com a llengües cooficials el català i el castellà, es va voler defugir i esquivar qualsevol discussió i deixar de banda les opinions dels experts. I si els picaves amb el dit a l’espatlla –’Perdona, però… és que no hi estic d’acord’– rebies un ara-no-toca i t’alliçonaven amb el discurs paternalista i infundat que la teva posició no sumava gent al carro independentista. I d’això es tracta, oi? De guanyar el referèndum encara que el preu a pagar sigui la llengua. Jo no tinc cap intenció de pagar-ne aquest preu ni de baixar del carro.

Se n’ha parlat a bastament aquests dies i podria enllestir aquest article dient senzillament que faig meus, perquè no sabria dir-ho millor, aquest article de Vicent Partal, aquest altre de Salvador Cardús, aquest de Marta Rojals, aquests matisos de José Rodríguez i aquest fil a Twitter de Jordi Graupera. Però abans voldria queixar-me de les bajanades i mentides que s’han dit sobre el manifest ‘Llengua i República’, al qual s’han atribuït afirmacions que no fa, com ara que defensi el català com a única llengua oficial; bajanades que assoleixen el grau d’irresponsabilitat quan les diu un diputat en seu parlamentària, com ha fet Lluís Rabell, que no ha tingut cap pudor a titllar el manifest de racista. Continua llegint

Llenguatge de desconnexió

Diu la dita que el nom no fa la cosa. Però, com gairebé tot, en això també hi ha excepcions i podem dir que, ben sovint, el nom sí que fa la cosa. Perquè el llenguatge no és estèril; ho saben bé els qui toquen poder i els qui tenen capacitat de generar opinió. Quantes vegades, els uns, no han recorregut a eufemismes per mirar de canviar o suavitzar la realitat, i els altres, no han introduït conceptes nous que han anat calant en el vocabulari col·lectiu?

Els de Ciudadanos diuen ara que el parlament català no ha de poder fer servir el terme ‘país’ per a referir-se a Catalunya, que de país només n’hi ha un —l’espanyol, és clar— perquè país és sinònim d’estat i de subjecte polític sobirà. Deixant de banda que fa temps que ens vam declarar subjecte polític sobirà, demostren o bé ser uns ignorants o bé tenir molt mala fe, perquè n’hi ha prou d’obrir el diccionari per comprovar que això que diuen és mentida. I que Catalunya ha estat i és un país per molt que els pesi.

Però saben molt bé què es fan, oh, i tant. Que una cosa es digui d’una determinada manera i no d’una altra pot arribar a fer que aquesta cosa sigui d’una determinada manera i no d’una altra. N’hem vist mostres per part de l’estat espanyol tot sovint i en tots els temps, negant-nos els noms propis, negant-nos fins i tot el nom de la nostra llengua.

En aquest camí cap a la independència en què ens trobem, les paraules hi tenen un paper important. Perquè la primera desconnexió a fer és la mental. El llenguatge construeix imaginari col·lectiu, de manera que referir-se a les coses amb un nom o amb un altre pot generar un imaginari o un altre. No es tracta de fer com ells, ans al contrari, es tracta de recuperar el nostre llenguatge, la nostra visió de les coses, de fer aquesta desconnexió mental que ens situï en l’eix sobre el qual girar i relacionar-nos amb la resta del món. És l’anomenat autocentrament, és a dir, la capacitat d’observar-nos des de la nostra pròpia perspectiva i no pas des de la dels altres. Continua llegint

Quan anar sola és un factor de risc

alone-at-night-1Tornes a casa de nit esquivant voreres estretes, penombres i cotxes aparcats. ‘Envia un missatge quan arribis, eh?’ Vas pel mig del carrer, caminant gairebé en modalitat marxa, amb les claus en una mà i el mòbil en una altra. Confies no creuar-te amb ningú, i si veus cap silueta que et fa augmentar el ritme cardíac, redirigeixes la ruta. Puges les escales de tres en tres i tanques ràpidament la porta darrere teu. Uf, ja estàs salvada! Desbloques el mòbil: ‘Ja sóc a casa.’ I no te’n vas a dormir fins que la del camí més llarg no ha fet saber que ha arribat bé. Salvades.

No cal que ens ho recordin els mossos amb piulets polèmics, perquè la por que les dones portem incorporada de sèrie ja ens fa tenir activades les alarmes i ‘evitar els riscos’. Tanmateix, ni haver estat educades en aquesta por i prevenció ni seguir els consells de seguretat no ha fet pas reduir les violacions, al contrari. I doncs? Continua llegint

Otegi, amb les mans tacades de pau

otegiLa història ja l’ha absolt. La justícia espanyola, però, no el deixarà lliure fins dimarts vinent, després de sis anys i mig de captivitat. El seu delicte? Haver-se compromès amb la pau quan pocs hi creien i haver-la defensat de manera unilateral i sense marxa enrere. Arnaldo Otegi, el fill de Lolita Mondragon, sortirà finalment de la presó de Logronyo aquest 1 de març, sense que hagin servit de res les nombroses exigències d’alliberament fetes durant tot aquest temps. En surt havent complert la pena íntegra, després d’una rebaixa del Tribunal Suprem.

Ha estat el seu empresonament més llarg, però no pas el primer. Segurament conscients de la seva força política, els poders fàctics de l’estat han fet sempre tot el possible per arraconar-lo. Amb la complicitat mediàtica de tants, s’han esmerçat a criminalitzar-lo, fent creure a l’opinió pública que era un violent amb les mans tacades de sang. Continua llegint

Generació Tomàtic

beakmanJa ho ha dit algú, que molts ens vam passar anys volent veure la cara completa del Petri? No sé els altres, però servidora no ha resolt el misteri fins aquesta setmana, arran dels vint-i-cinc anys del Club Súper 3. Com diria aquella pàgina de Facebook nostàlgica, si tu també volies que el Petri es tragués les ulleres de sol ets ‘generació Tomàtic’.

Som els qui vam fer salts quan vam rebre a casa el carnet del club infantil que ha esdevingut el més gran del món i, si no l’hem perdut, encara el guardem com un tresor. Som els qui el dia del nostre aniversari matinàvem més que mai i ens plantàvem davant del televisor per veure el nostre nom en la llista dels centenars de nens catalans que feien anys el mateix dia que nosaltres i esperàvem amb candeletes la carta amb remitent de TV3. Som els qui avui, en una celebració d’aniversari, no cantem el ‘Per molts anys’ amb aquella entonació universal, sinó l”Anys i anys‘, i fiu! Continua llegint

La vergonya dels miserables

lesbos-600x270‘Que les imatges siguin una bona bufetada, que es vegi la burrada que s’ha permès de fer aquí.’ Ho deia el fotògraf Santi Palacios al magnífic i colpidor documentari ‘To Kyma. Rescat al mar Egeu‘ que va emetre TV3 dimarts al vespre. Sí, les fotografies i els vídeos que ens arriben de Lesbos són una sacsejada a la consciència i a l’estómac, i un mastegot indignat als qui remenen les cireres en aquesta Europa incompetent de la qual avui tants ens avergonyim.

Ens movem entre l’enuig i la impotència, entre la repugnància i la commoció. Entre l’enuig de veure com els governs europeus se’n renten les mans i la impotència pels homes, dones, criatures i vells que desembarquen les seves últimes esperances amb l’alè entretallat. Entre la repugnància per una Europa que pretén aixecar murs i expulsar els qui fugen de la guerra i la commoció davant de cada cos estès sota una manta tèrmica. Continua llegint

Feu el que us surti dels ovaris

Mira aquesta, que porta el nadó a la feina, què s’ha pensat? Mira aquesta, que ha tornat a treballar abans d’hora, i la criatura, tan petita, amb una desconeguda. Mira aquesta, que no porta el xic a la llar i tot el dia que me’l té enganxat a la mamella. Mira aquesta, que no vol donar el pit, serà egoista. Mira aquesta, que ha deixat la feina per estar amb la criatura. Mira aquesta, que diu que no tindrà fills perquè vol promocionar-se a l’empresa. Mira aquesta, que deixa la criatura amb la cangur a les set del matí i no torna a casa fins al vespre, tenir fills per a això. Mira aquesta, que deixa que el nen plori fins que ja no li queden llàgrimes, això és no tenir cor. Mira aquesta, amb tot el rotllo de la criança natural i el pell amb pell, després la canalla puja com puja, ximpleta. Continua llegint

Lluís Cabrera: ‘L’operació de Súmate ha estat un greu error’

cabrera02Lluís Cabrera (1954) és d’aquells activistes que sempre treuen el cap per les primeres files. Va arribar a Barcelona a deu anys, procedent d’un poble de Jaén, i de ben jove va implicar-se en la lluita antifranquista i veïnal. Fundador de la penya flamenca Enrique Morente, impulsor de l’Ateneu Popular de Nou Barris i de l’entitat Altres Andalusos, el 1979 va impulsar el Taller de Músics, que amb els anys ha esdevingut referència i planter dels artistes de jazz i flamenc de la ciutat i del país. El premi ARC de la indústria musical del directe a la trajectòria professional és un bon moment per a parlar amb Cabrera de la seva carrera professional, però inevitablement la conversa deriva cap a l’actualitat política. A l’altra banda del telèfon ens trobem un home amb l’humor sempre a punt i la rialla fàcil, però molt crític amb la política dominant de les darreres dècades i amb alguna de les estratègies independentistes recents. «Súmate fa el mateix que la FECAC», retreu Cabrera, que considera que «és més catalana la música que fa Estopa que no pas la Dharma» i que insisteix: «El flamenc no és cap cultura estranya ni invasora».

[Entrevista completa a Lluís Cabrera. VilaWeb. 14.12.2015]

 

Dues mil raons per a continuar creient

Divendres passat al matí, a punt de sortir de casa. Em poso l’abric, em creuo la bossa a l’espatlla, vaig cap a agafar la bufanda… però la bufanda no hi és. Regiro tots els racons, no apareix enlloc. Merda, em devia caure ahir a la nit pel carrer, quan em vaig començar a treure capes de roba que em sobraven i a penjar-les de la nansa de la bossa. Desastre, em dic. Era una bufanda especial, me l’havia feta la mare, era un dels records que en tenia. Em maleeixo, però he de marxar de pressa. Passo el dia amunt i avall, l’he donada per perduda. L’endemà em llevo i encara estic rabiosa amb mi. I penso que potser no és perduda del tot, que, de fet, encara no he fet res per mirar de recuperar-la. Decideixo provar sort amb un ‘Es busca’ i penjo un text a les xarxes socials explicant quan l’he perduda, on, i el valor impagable amb diners que té. Potser algú la té i em llegeix. Qui sap. No hi perdo res intentant-ho.

Aquest article es titula ‘Història d’una bufanda perduda’, però, ben mirat, no vull parlar de la bufanda, sinó de l’enrenou que ha desfermat la cerca desesperada que vaig fer per les xarxes. Perquè m’ha emocionat de veure que centenars de persones que no conec de res han volgut donar-me un cop de mà compartint el post i m’han desitjat sort i m’han donat ànims. Gent que no sap res de mi. Per poca sang que tinguis, això et commou. Continua llegint