Si de debò volem feminitzar el llenguatge

Se n’ha parlat tant i els entesos ho han explicat tan bé, que no entraré en el debat, ni sobre el desdoblament en masculí i femení que ho enfarfega tot, ni sobre l’invent del femení genèric que acaba parlant dels polítics i banquers i les treballadores i estafades, fent un bones-i-dolents que m’esgarrifa. Un femení genèric sense cap base lingüística (el gènere no marcat, neutre, en català és l’anomenat masculí), però que te’l defensen des d’una posició política i sense voler entrar en debats lingüístics. Tot i que puc entendre l’estratègia, no la comparteixo. Però no m’hi posaré, ara.

En tot cas, si es tracta de feminitzar el llenguatge, de fer visible el femení en la nostra llengua, resulta que tenim alguns recursos sense haver de caure en l’aberració gramatical. Encara més: mantenint la genuïnitat de la llengua. I d’això venia a escriure avui aquí, de fet. El cas és que, tant queixar-nos que el femení és invisibilitzat en el nostre llenguatge, i resulta que tenim un neutre femení com una casa de pagès que anem arraconant sense pietat i amb impune desconeixement.

L’anomenat lo neutre (que no és pas l’article definit que es diu en part del país) ha ocasionat tants maldecaps que fins i tot alguns el reivindiquen perquè consideren que no hi ha manera de dir la cosa abstracta si no és amb el lo. Però sí que n’hi ha, n’hi ha moltes, de maneres, totes. Ho explica estupendament bé Jaume Vallcorba i Rocosa al capítol VII de l’Obra gramatical i lingüística completa (vol. I). A mi, llegir-lo, em va fer veure la llum (gràcies, Jordi Badia!).

Amb quina ens surt ara, la columnista de torn? Ara ve la bona. En molts casos, aquesta forma neutra la fem amb el; però no sempre. Perquè ni sempre va bé, ni cal, ni és la forma correcta. Hi ha vegades que cal fer la frase d’una altra manera (que vol dir, ai las, pensar-la i construir-la en català, sense contaminacions). I hi ha vegades que la forma neutra –aquesta sí que no te l’esperaves–, és femenina.

Ben mirat, amb aquest neutre, moltes vegades, volem expressar una abstracció o una inconcreció. Segons Vallcorba, ‘el català havia anat tendint a anomenar la inconcreció amb noms substantius lats, d’extensió molt àmplia’. Entre aquests noms, hi ha, per exemple, fet, cas, mal, però també cosa, feta, dita, pensada. I, de tots, el més recurrent és cosa. Justament, un femení. De fet, fa de pronom relatiu neutre cada dos per tres (la qual cosa / cosa que) i apareix en un bon grapat de frases amb aquesta funció de neutre (‘És la cosa més divertida del món’, ‘Les coses que em puguis dir ja me les sé totes’, etc.).

Amb tot, sembla que el mot cosa s’ha anat perdent i que això ha fet retrocedir les formes neutres femenines. Bé, doncs: no ens les deixem perdre més. Que no ens la fotin. Recuperem les coses, no trobeu? I en tot cas, quan la cosa està perduda, continuem tenint el seu article determinat femení per a anar fent els neutres i les abstraccions. De fet, passa sovint que ens apareix l’article femení neutre amb el substantiu sobreentès (feta, dita, cosa). Per què dir, de manera incorrecta, ‘lo pitjor va ser la ressaca de l’endemà’, ni tan sols ‘el pitjor’, podent dir, correctament, ‘la [cosa] pitjor va ser la ressaca de l’endemà’?

Encara més: una de les maneres genuïnes de resoldre la combinació errònia de lo + adjectiu qualificatiu (lo bo, lo dolent, lo millor, lo pitjor i totes aquestes plagues) és, justament, construint l’expressió amb l’article determinat femení i el mateix adjectiu: ‘La bona és que amb un ibuprofèn i una becaina ja em vaig trobar millor.’

Potser si cadascú no anés a la seva ni fes sempre la mateixa, la trauríem de l’ostracisme. Si voleu, podeu dir-hi la vostra, tota cosa serà benvinguda.

Però és que encara se’n poden fer més, de coses. Aquí en ve una que serveix per a fer visibles les dones i, a sobre, fer anar una llengua més clara, concisa i, sí, genuïna. Em refereixo a la concordança del participi, que, malauradament, va desapareixent en una part del domini lingüístic. ‘Has vist la Marta? No, no l’he vista.’ ‘[Les convidades] Les he fetes entrar al menjador.’ No m’hi estenc perquè ho explica Eugeni S. Reig en un article altament recomanable: ‘Una llengua més castellanitzada i més masclista‘. Però ja veieu de què va. Es tracta, senzillament, de fer la concordança com s’havia fet sempre –i com encara fa tanta gent, no fotem–, cosa que, a més a més, ens fa visibles a totes. Les dones.

No la caguem més, doncs.

[Mail Obert publicat a VilaWeb]

Voleu fer el favor de callar?

Giro la cantonada i començo a travessar l’avinguda, pel camí del metro. Uns trepants gegants que foraden la vorera. Una màquina asfaltadora. Un gos que borda un senyor que crida. La parada de bus i els busos, les motos, els cotxes. Sonen tots els motors, però no fa tanta gràcia com quan ho cantava Antònia Font. De sobte, em transporto a un curt-metratge de thriller, cada soroll fa créixer la tensió. Se succeeixen les seqüències, cada vegada a més velocitat. Trepant, cotxe, gos. Crits, moto, grua. Més fort. Ta-ta-ta-ta-tà. Bruuuuum. Piiiiip-piiiiip. Bub-bub, BUB-BUB! Tra-tra-tra-tra-trà. Bus frenant i obrint portes. Pau, no cooooorris. Que no em sents? Ja et trucaré d’aquí a una estona, que ara no et sento bé. Em sents? Que ara et truuuco. Niiii-noooo-niiii-noooo-niiii-noooo. Barrabum, bum, bum. Clàxons. Sirenes d’ambulàncies. Enèsima moto que arrenca. Meeeec-meeeeec. Bum-bum, taf-taf, zum-zum i quaranta-sis onomatopeies més rebentant decibels. Gent amunt i avall, atrezzo d’aquest film angoixós. Però no sóc dins de cap film i no puc aturar-me a butxaquejar cap comandament a distància i prémer mute. No puc fer callar ni camions, ni grues, ni trepants, ni tubs d’escapament, ni crits, ni clàxons, ni sirenes, ni lladrucs.

El brogit continua al subterrani, sobre els rails, en els combois. Gent que parla cridant, metros que arrenquen, gent que decideix de fer escoltar la seva música a tot el vagó, i l’enrenou que empeny tothom a apujar el volum, peix que es mossega la cua. Trec el cap en una botiga, pa-tum-tum-tum, pa-tum-tum-tum, i tal com hi entro, en surto. Diuen que el fil musical dels establiments està més que estudiat i respon a estratègies de venda, que es veu que la gent, quan hi ha música forta i rítmica, és abduïda i compra compulsivament. Jo, que em produeix l’efecte completament oposat, me’n faig creus, d’aquestes conclusions.

Retruny, mugit, bramadissa, fressa, retrò, brogit, bramul, bullícia, enrenou, cridòria, rebombori, xivarri, tabola, escarritx, cruixidera, estridència, grinyol, xerric, espetec, eixordadissa. El soroll i la música gratuïta no deixen cap espai de silenci. Invasió sonora de tots els racons. Entro a dinar en un restaurant i he de demanar si poden afluixar una miqueta la música de fons, si us plau. No sé què ens passa. Quan surto, el soroll d’un carrer poc transitat em sembla música celestial.

Més enllà de la sensibilitat de cadascú, podríem parlar d’estudis sobre la contaminació acústica que constaten els efectes nocius per a la salut; de mesures conscienciadores com la Setmana Sense Soroll; dels programes governamentals per a reduir la fressa a les urbs. Podríem recuperar alguna d’aquestes taules comparatives que hi ha a internet amb els nivells de decibels tolerables, els molestos, els greument molestos i els dolorosos, i veuríem com ens els petem prou sovint. Podríem parlar de dolor, de problemes auditius crònics, d’ansietat, d’estrès, de tensió i de tot de mals que sembla que hem assumit com a inevitables d’una vida moderna. Però em penso que encara hem de poder aspirar als espais de calma, bonança, repòs, callament, moixoni, mudesa, quietud, pausa, descans, parèntesi… silenci.

‘No es produirà, qualsevol dia, una reacció a favor del silenci?’, es demanava Joan Fuster en un article titulat ‘Contra la música’: ‘Trobe que anem pel camí d’una saturació alarmant.’ També en aquest tema, el temps i els sonòmetres li han acabat donant la raó.

[Mail Obert publicat a VilaWeb]

Que sigui l’última vegada

Dilluns, el president Puigdemont, el vice-president Junqueras i el conseller d’Afers Estrangers Romeva aniran a Madrid amb l’Última Oferta de Diàleg. L’enèsim déjà vu causa un curtcircuit cerebral momentani. Una altra vegada?, demana l’hemisferi més cansat del meu cervell, mentre hi ressona aquell ‘us esperarem a l’andana’. Que sí, que s’ha de fer, que s’han de fer totes les etapes, passar totes les pantalles, que diuen ara, cremar tots els cartutxos i carregar-nos de raons. Fa tants anys que anem carregant-nos de raons que devem caminar amb una bona gepa. Potser per això sembla que costi tant d’avançar. Però allà seran, és clar que sí, per nosaltres que no quedi. D’acord, doncs. A l’altra banda, tenen tantes ganes de diàleg i d’escoltar que, entre els qui han dit que no hi anirien, els qui amenacen perquè no volen que els representants catalans hi posin els peus i els qui convocaran actes de protesta perquè com s’atreveixen aquests totalitaris que vénen a explicar-nos que els catalans volen votar però què s’han pensat, el resultat final sembla bastant dat i beneït.

Això no vol dir que el referèndum català no tingui amics. Justament, avui es presenten els suports recollits aquests últims mesos pel Pacte Nacional pel Referèndum. Suports de dirigents de l’estat espanyol i suports internacionals de tota mena. Tenim Gerry Adams, Angela Davis, Viggo Mortensen, Rigoberta Menchú, Dario Fo, Desmond Tutu, Irvine Welsh i una corrua de noms més que omplen uns quants folis. No crec que l’estat espanyol en faci gaire cosa, més enllà d’engruixir alguna llista negra particular o d’eixugar-s’hi, però m’imagino que serviran per al carro de les raons, pensant en l’esfera internacional. ‘Deixeu votar els catalans’, diuen. Perquè encara estem així, demanant permís perquè ens deixin votar, tot i haver-nos erigit sobirans per voluntat democràtica. D’acoooord, passem per totes les caselles, i tornem enrere cada vegada que caiguem a la de la mort. Encara que els altres juguin amb daus trucats.

Mentrestant, l’estat espanyol va donant senyals tan evidents de voler respectar-nos que continua recorrent a les togues per a frenar una opció política tan legítima com qualsevol altra, i va querellant-se contra representants elegits democràticament. Ens escupen el seu menyspreu, i els mateixos que no tenen cap pudor a reconèixer que volen ‘españolizar’ els alumnes catalans ara posen sota la lupa les editorials de llibres de text, que tothom sap que a l’escola ens adoctrinen i per això som una colla de nacionalistes separatistes i no estimem la nació pàtria, que és l’espanyola. Perquè ells sí que poden ser nacionalistes, que el seu és un nacionalisme bo. Justament, el poderós, l’ocupant, l’imperialista, l’imposat, el que allarga els braços per escanyar. En canvi, els altres nacionalismes no tenen dret d’existir. Els petits, els de la resistència, els de tants que, si són nacionalistes, és perquè encara no han pogut deixar de ser-ho, que deia Joan Fuster. Perquè n’hi ha que, senzillament, volem ser, a seques. I fugir del perill xovinista.

El govern català, doncs, serà novament a Madrid. En un auditori amb un nom tan escaient com Caixa de Música –perquè el senat no els va voler rebre a la cambra de tots els territoris–, a veure si els amansen. No sé com ompliran els minuts de la conferència, perquè segurament n’hi hauria prou amb una paraula: de-mo-crà-ci-a. Tan senzill i bàsic com això, i alhora tan inabastable i torpedinat. Cops de cap contra la paret des de fa massa, ja. Se suposa que aquesta vegada és l’última, definitiva, darrera, terminant i tot de sinònims categòrics més. Que si el govern espanyol no respon, el català farà via i convocarà el referèndum. Però que això de dilluns no sigui cap casella trampa, que la sensació de déjà vu pot assemblar-se massa a la de presa de pèl. Que volen anar a fer l’Última i Definitiva Oferta de Diàleg? D’acord. Però si no va acompanyada del compromís que serà, ara sí, la darrera de totes (cansa només d’escriure-ho), no cal que agafin el tren de tornada. Perquè ja no s’admeten excuses ni hi ha comissions de Venècia que valguin. Que hi vagin, entesos, que diguin que volem votar (vergesanta, votar!) i si s’hi posen de cara, bé, i si no, també. I que concloguin donant al govern espanyol una data límit de resposta. Breu. I anem passant. Sense peròs ni ‘esperem cinc minuts més’. Que sobirania també deu voler dir dignitat, i estem tan cansats d’haver de demanar permís com ‘farts d’haver de demanar perdó per existir’ (avui tinc Fuster a la punta dels dits).

[Mail Obert publicat a VilaWeb]

Maneres de procrastinar

Allò que tota la vida n’hem dit perdre el temps, i que deu ser tan antic com l’anar en cotxe. Ajornar, diferir, postergar, demorar, retardar, deixar per a l’últim moment. Faig això i m’hi poso. Ens ho retreien els pares amb esbroncada i ara ens ho retraiem nosaltres mateixos a pilota passada, sense remei, una procrastinació rere una altra. Paraulota que no apareix als nostres diccionaris, que ja en tenim moltes altres de sinònimes, però que té llibres que en parlen, assaigs i estudis de psicologia. Bé, no ens posem més transcendentals del compte, que ja en tenim prou amb l’alè del deadline al clatell a les onze de la nit.

Posar la cafetera al foc i preparar-se un esmorzar continental, que de tant en tant ens hem de cuidar. Llegir la premsa pausadament, que s’ha d’estar al dia. Dono un cop d’ull a les notícies i m’hi poso. Obrir l’editor de text, el full en blanc reflectit a les ulleres. Ah, si anem bé, tenim unes quantes hores davant per a omplir-lo, polir-lo, rellegir-lo, corregir-lo i reescriure el que faci falta. Encara no hi ha pressa.

Fer-se una dutxa llarga, d’aquelles que es fan una vegada cada tres mesos. Exfoliar-se tot el cos, posar-se mascareta capil·lar, quedar-se sota el raig bullent, que ens hem de destensar. Empolainar-se de cremes, eixugar-se els cabells amb cura, que no els deixarem molls a l’aire, no fos cas. Contemplar-se, pensar en algun nou pentinat, ara cap a la dreta, ara cap a l’esquerra, i si em fes un monyo, o potser que me’ls talli. Acostar-se una mica més al mirall, ui, agafar les pinces i començar a polir les celles, i potser que ens féssim el bigoti. Em vesteixo i m’hi poso.

Novament a la taula, ara sí, disposats a encarrilar l’article. Estructurar-lo i donar-hi forma. Això rai, el més important és tenir-lo al cap. L’hi tenim? Més o menys. Bé, anem bé de temps, no cal amoïnar-se. Llegir i contestar tots els whatsapps, també els silenciats durant un any. Obrir el navegador, fer scroll per Twitter, a veure què diuen, saltar d’un enllaç a un altre, d’un article a un altre, d’un vídeo a un altre, d’una cançó a una altra, que els camins d’internet són inescrutables. Miro això i ja m’hi poso.

Ui, potser seria hora de començar a preparar el dinar. Obrir la nevera i pensar que hauríem de cuinar totes aquestes viandes abans no es facin malbé. Mira, així ja tindrem tàpers per a tota la setmana, i ens anirà bé la feina mecànica per a acabar de pensar l’article. Posar-se a fer mandonguilles, arròs amb verdures, anar a buscar aquella recepta i arromangar-se per fer galetes de xocolata. Aquesta cuina fa dies que demana una neteja a fons, eh? No la posterguem més, doncs. I qui diu fer la cuina diu treure la pols del menjador o fer el lavabo o endreçar la roba de l’armari. Reparar aquella cadira que balla, fer números i repassar factures, emprovar-se la roba d’estiu, posar una rentadora, netejar l’escriptori i buidar el disc dur.

No tindré temps, ja ho veig. I la vista se’ns atura en aquella guitarra enfundada que hi ha en un racó de l’habitació i que fa tant de temps que no rasquem. A veure si encara sona bé?

Amb el cafè, tornar davant de la pantalla. Passar per Twitter i Facebook. Deixar-hi dita alguna cosa, contestar tweets i posts d’amics i coneguts, avui estem simpàtics i sociables. Repassar el correu i contestar els pendents fins a deixar la safata d’entrada a zero. Enhorabona, heu llegit tots els missatges. Fullejar llibres de damunt la taula i perdre la noció del temps, fins que ens n’adonem. Tornar a la pantalla. Embolicar-se una cigarreta. Llegir aquell article de llargada jotdownesa que fa tant de temps que vam guardar al Pocket per a llegir-lo un dia amb temps i calma. Acabo això i m’hi poso.

Merda, l’hora límit s’acosta i el full en blanc ens comença a causar suor freda. Encara ens haurem de tornar a dutxar. Vinga, va. Si tot és posar-s’hi. I dit i fet, ens pensem. Tiqui-tiqui-tiqui-tiqui-tí, va fent el teclat. Silenciem el mòbil, que encara ens interrompran ara, i això sí que no. Ui, missatges nous i una trucada perduda. Hola, m’has trucat? I pot ser un minut o pot ser mitja hora. No ve d’aquí.

Renecs de se’m tira el temps a sobre i no hi arribaré, i l’altra veueta que diu que no patim, que ens en sortirem. Només falta acabar d’escriure i, després, una repassada i ja estarà. Mira, surto a caminar mitja horeta, que em toqui l’aire, i llavors ja sí que sí que m’hi poso del tot.

Els nervis, apilats al cendrer. Tanquem el navegador. Deixem el mòbil silenciat ben lluny. Cada tic-tac estreny una mica més la boca de l’estómac. Si els pares tenien raó, punyeta, però no els ho direm. Ja no podem perdre més temps perquè no ens en queda. El cursor intermitent ens espera. I els dits comencen a picar maneres de procrastinar.

[Mail Obert publicat a VilaWeb]

La tieta que Serrat no va conèixer

Llegeixo que Maria-Mercè Marçal s’indignava amb la cançó ‘La tieta’ de Joan Manuel Serrat, ella que tenia una tia Mercè que no tenia res a veure amb aquell reguitzell rimat de tòpics i estereotips. Penso que tan d’acord, i recordo que un dia, fa uns mesos, en acabat d’haver-la sentida, vaig fer cap a Twitter, empesa per la necessitat de compartir la sensació que me n’havia quedat. Que han passat molts anys i moltes coses, però no sé si es fa prou, en la literatura, en el cinema, en les cançons, o on sigui que es facin aquestes coses, per a actualitzar la imatge col·lectiva que tenim de ‘la tieta soltera’.

Faig un petit exercici, que és cercar la paraula solter al diccionari. Més enllà de la definició, l’exemple dels dos diccionaris principals: ‘Una dona soltera.’ Els exemples de l’Alcover-Moll: ‘De cada dia arriben dones errades, adúlteras y solteras’; ‘ets més maca que quan eres soltera’. No, no siguis malpensada. Segur que és casualitat que, en tots els exemples, el subjecte sigui una dona. Passen els anys i sembla que encara tenim enganxada com ronya la imatge de la quarantina que s’ha quedat per a vestir sants, mala sort que ha tingut en la vida, tu. A anys llum de la imatge del ‘solter d’or’, elegant i benestant, que deixa’l anar, que bé que s’ho ha muntat. Entre James Bond i Bridget Jones, va la cosa. Doncs no, senyors. Les tietes, que són les eternes solteres sense descendència en l’imaginari col·lectiu, deixa-les anar, que que bé que s’ho han muntat.

Arran d’aquell tweet, vaig rebre un parell de recomanacions literàries. No he llegit els llibres, encara, però aquí queden esmentats: Viatges amb la tieta (Viena Edicions), una novel·la de Graham Greene amb una tia Augusta aventurera que fa viure i canviar la visió de les coses del seu nebot ensopit pre-jubilat; i l’assaig Spinster (Solterona, Malpaso) de Kate Bolick, una versió estesa de l’article que va publicar a The New York Times, ‘All the single ladies’, en el qual suggeria si la solteria no era una evolució lògica de l’emancipació femenina.

Les tietes no són les d’en Serrat, per molt bonica que sigui la cançó. Ni tenen freds els llençols ni envegen la portera que ‘té algú per escalfar-li el llit’, ni es lamenten de la soledat acaronant un gat castrat, ni són estalviadores i assenyades ni tenen el nínxol pagat, ni són ‘senyoretes’, ni es feien les estretes amb el cap quan eren més joves i el seu cul, més tibat. Convindrem que tot això ens porta a imatges en 4:3 i de colors apagats. Però tampoc no cal anar tan lluny per trobar exemples de films, sèries i llibres que s’entesten a mantenir tots aquests estereotips i uns quants més, que dona, a certa edat toca estar emparellada i posar-se a procrear, i que desgraciada que ets si no trobes un home perquè sense un home què faràs. I encara avui s’ho han de sentir dir, allò de ‘no passis pena, que encara tens temps’, si no el tòpic tan gastat que ja tufeja de ‘se’t covarà l’arròs’. Quin arròs, senyors? Per què s’haurien d’amoïnar? Quin temps han de tenir ni els cal?

Després de tants segles a redós forçat d’un home, ens hem ben guanyat el dret d’estar soles, si així ho volem. La tieta (soltera) avui és una dona independent i autònoma que, amb sort, viu sola, i si l’economia no permet tant, compartirà pis, i ves que això encara no sigui tenir més sort. Que té amics, amats, amants i parelles. Que potser un dia decidirà que vol ser mare o potser ja ha decidit que no ho serà; en tot cas, és cosa seva i prou. Que el seu nucli familiar traspassa les parets de casa, i són les amigues, els millors companys de feines i assemblees, els germans i els nebots, de sang i postissos, i les tietes que també té. Que els caps de setmana no la busquis al mòbil, que s’escalfa el llit tota sola i, quan vol, amb companyia. Que decideix quins espais vol compartir i quins es guarda per a ella. Que s’estima els nebots amb devoció i se’ls endú al parc, al cinema, a la biblioteca i et treu les castanyes del foc quan la cangur falla. Que està sola quan vol estar-hi i assaboreix la soledat.

Potser ens calen tietes d’ara, parafrasejant en Serrahima i que em perdoni. Lliures, independents, felices. Sobretot això, f e l i c e s. Que a alguns encara els sembla difícil de creure.

PS: Les ‘tietes del procés’ i l’imaginari que les envolta seria un tema a banda. Només un apunt: molt de hi, hi, ha, ha, però ves que no siguin aquestes tietes de què fem tanta befa les qui corrin a posar-se a primera línia de front el dia D.

[Mail Obert publicat a VilaWeb]

Una sèrie potser val més que mil articles: ‘The Fall’

Enfilàvem Pelai cap a Urquinaona i Sant Jaume, i ens sentíem fortes, entre tanta altra gent que marxava, alegre i combativa, recordant la revolució imparable de les dones, cridant que cap agressió sense resposta, que la nostra vida, el nostre cos i la nostra manera de cardar no s’agenollava davant del sistema patriarcal, i que no hi érem totes: faltaven les mortes. No era cap miratge, el Vuit de Març, perquè la lluita feminista avança sense aturador, però no vam trigar gaire a tornar a la realitat. Aviat ens en va faltar una més. Aquest cop a Son Servera. I una de ferida, a Nou Barris, a qui l’home va matar el fill que esperava. La llista que es va engrossint, com cada any, també sense aturador. Si aquest degoteig de morts no fossin feminicidis, no crec que hi assistíssim tan impassibles.

Un altre article sobre dones, feminisme, heteropatriarcat, violència masclista? Ja veig com s’encomanen els badalls. Sí, mentre calgui. Però avui no diré gaire més, en boca meva; avui venia a compartir amb qui ho vulgui una sèrie que m’ha semblat de les més bones que he vist darrerament, i que segur que pot fer obrir més els ulls que cinquanta-quatre articles sobre el tema. ‘The Fall’. Un thriller aparentment clàssic, amb una detectiu que ha de pescar un assassí en sèrie a Irlanda del Nord. Però no, és molt més que això; qui ja l’hagi vista (les dues primeres temporades són de fa quatre o cinc anys) segur que hi estarà d’acord. Amb els ingredients necessaris per a atrapar l’espectador a la trama, ‘The Fall’ és el reflex d’aquesta societat que dibuixàvem fa unes línies. I Gillian Anderson hi fa un paperàs que voldríem que la detectiu Stella Gibson fos real i tenir-ne una a cada racó. Bé, de fet, ja en tenim un niu, de Gibsons, a la vida real, i sort d’això.

[No pretenc aixafar la guitarra, però si hi ha algú extremament sensible respecte dels spoilers, que entengui aquest entre-claudàtors com un avís.]

Justament en un gènere cinematogràfic que s’ha caracteritzat per victimitzar i sexualitzar les dones, a ‘The Fall’ hi ha dones fortes, segures, que se’n van al llit amb qui volen quan volen, alliberades i independents. I que han d’aguantar i patir els (pre)judicis de molts homes i d’un entorn que encara pensa que si anaves massa curta, tu t’ho has buscat. En els primers capítols, quan després de tres dones assassinades conclouen que són davant d’un assassí en sèrie, Gibson diu als seus companys: ‘Tots sabem el sexe de l’agressor. No cal que perdem el temps buscant cap dona.’ Així de clar, perquè així és com és. Continua llegint

Cafè sense sucre

Amb la mare teníem una mena de tradició. Quan érem de viatge, robàvem culleretes de cafè. D’un aeroport o d’una cadena d’hotels, que teníem els escrúpols de no fer-ho en qualsevol lloc. Xiulava mentre la netejava amb un tovalló de paper i ara que no mira ningú, flap, cap dins la bossa. Com qui comet la més gran malifeta, rèiem per sota el nas. Un dia, ja no recordo en quina ciutat, no en vam tenir prou amb la cullereta, devia ser un restaurant molt dèspota. Quina tassa de capuccino més mona. T’agrada?

Poques coses com l’olor de cafè de bon matí. A tu salud.

Compto que tot això ja ha prescrit, naturalment.

A vegades ens en sortim

Diuen que dissabte és el dia mundial contra el càncer. Ens parlaran de les lluites dels pacients, dels avenços mèdics i la inversió en recerca, ens donaran xifres i percentatges, ens repetiran el decàleg de recomanacions, ens diran que si el menjar, el tabac i el sedentarisme. I els farem cas i ens aferrarem a l’optimisme que pertoca, ves quin remei.

Cadascú deu tenir la seva primera imatge espontània quan sent la paraula càncer, aquesta que tan sovint i encara ara ens camuflen amb eufemismes, aquell mal lleig dels avis, la llarga malaltia de les necrològiques dels diaris d’avui. Si et dic càncer, en què penses? En hospital, en calvície, en catèter, en basques, en menjar bio i sabons eco. En malaltia, que és el que és, i en el després. En vida nova, que n’hi ha molta, i en mort, que també.

A vegades penso que a aquesta generació meva els pares se’ns moren de càncer. Però és una percepció completament subjectiva, basada en el meu entorn. Un entorn, penso ara en el meu poble, on tenim una cimentera/incineradora que no sembla preocupar gaire les institucions, o antenes gegants de telefonia que tampoc no sembla que molestin ningú. Mentrestant, ens fan vigilar totes les E- dels productes del supermercat i els parabens dels sabons, tot i que allà s’estan tots, ben col·locats en les respectives lleixes. I ah, ara vigila també amb l’oli de palma, que es veu que. Penso en el meu voltant: la mare de la Mercè, la mare de la Marta, el pare del Jordi, el pare de la Núria, la mare del Josep, el pare del Cesc, ma mare, i ja em dec haver descomptat. Però avui és un dia per a parlar dels vius i dels qui se’n surten; ben mirat, allò amb què hem de bregar els orfes no és el càncer sinó la mort, i em temo que tant fa per quina malaltia terminal sigui que arriba.

Jo, avui, si em dius càncer, penso en la meva amiga Laura: Continua llegint

Borja Penalba: ‘La música és la millor manera que he trobat de relacionar-me amb el món’

Borja Penalba (Foto: Gemma Boada)

Borja Penalba (Foto: Gemma Boada)

Fa mitja hora era a l’escenari tocant amb Maria del Mar Bonet, a Barcelona. Després d’un mos fugaç, arrenca el cotxe i emprèn l’AP-7. Podria fer-la amb els ulls tancats, mitja vida a la carretera. Però bé, al volant posem-hi tots cinc sentits. Tres hores de camí fins a casa, a València. Fa vint-i-cinc anys que Borja Penalba es dedica a la música: durant molt de temps, des d’una posició més a l’ombra, però de mica en mica el focus se li ha anat acostant. «No he buscat absolutament res del que m’ha passat en aquesta vida. No vaig buscar ser músic, no vaig buscar ser arranjador, no vaig buscar ser productor, no vaig buscar les persones, ni el Lluís, ni la Maria del Mar… Mire enrere en la meua vida, i em costa no pensar que som ací per alguna raó.» Una cadena de casualitats, potser, però també una passió, un do natural i hores i hores de treball que acaben donant fruits.

Com a copilot, m’encarrego del fil musical del cotxe: comencem amb els Beatles. Quan sona ‘A day in the life‘, interromp la conversa: «M’agrada fer-los xicotets homenatges en algunes cançons. A veure si endevines quin fragment d’aquesta apareix en una cançó de Feliu…» Ah! Ho diem? Potser fa més il·lusió trobar-ho per un mateix, oi? Endavant, música i lletra. Feliu és Feliu Ventura, és clar. Amb ell van començar i han viscut moltíssimes coses, tot i que la primera vegada que es van veure no es van fer gaire gràcia. «Ens va presentar Vicent Sangermés, una persona imprescindible en la música en valencià des dels anys noranta, un catalitzador. Feliu volia gravar una maqueta i Vicent va pensar que quadraria amb mi. Vàrem quedar un dia. Jo li vaig caure molt malament, a Feliu, i ell a mi no em va agradar gens. De manera que allà es va quedar la cosa, amb un ‘ja ens trucarem’.» Allò era el 1996. Sis anys abans, a Borja Penalba li havia caigut una guitarra a les mans…

[Entrevista de carretera al músic valencià, que fa vint-i-cinc anys que va enganxat a una guitarra. VilaWeb, 02.01.2017]

Nadala en prosa

Escrivia Rainer Maria Rilke en una de les cartes al jove poeta que la soledat no és res que es pugui triar o rebutjar. Hi és, la tenim, amb nosaltres, intrínsecament. «Estem sols. Ens podem enganyar i fer com si no fos així. Això és tot. Però és molt millor reconèixer-ho, i fins i tot partir gairebé d’això.»

Com més aviat reconeguem la nostra solitud, més temps viurem conscients del nostre ésser. Passa que això només s’aprèn vivint. Un cop après, tot i el possible vertigen, també arriba una nova manera de relacionar-se amb l’entorn. Que tots estem sols i morim sols, però no vivim sols. I viure amb els altres des de la consciència de la pròpia solitud pot fer més sincera, profunda, honesta i sana la relació amb els altres. Donar-se i obrir-se a rebre, sense por, construint les petites estimes a partir del nostre ésser solitari.

Què s’empatolla aquesta ara, oi? Pensava en Nadal. Diguem-ho de bon començament i avall: Nadal pot ser una autèntica merda, una puta agonia, un rellotge aturat que continua fent tic-tac. Ja ho sé, no diguis això davant les criatures, que pau i amor i bons propòsits. (El món és ple de bons propòsits, però bé, no hi entrarem ara.) Suposo que arribats a aquestes-dates-tan-assenyalades, la cosa queda dividida entre els entusiastes de Nadal, que frisen perquè arribi, i s’ho passen teta, i compren de tot i més, i van dient ‘bones festes’ a tot déu que s’encreuen pel carrer –i jo els entenc, perquè ja que som aquí, passem-nos-ho bé–; i els senyors Scrooge del segle XXI, que rondinen, i s’hi pixen, i se’n foten –i jo els entenc, perquè a vegades l’única manera de viure és a còpia de cinisme. Llavors hi ha els que naveguem entre dues aigües, els que a estones sí però no sempre, i entre poc i massa. Quan passa una estona de les que sí, tot és bonic i quanta joia i alegria, i panses i figues i mel i mató. I quan és una de les que no, toca dissimular, perquè no faràs el paperot, que en tots els dinars familiars de Nadal sempre hi ha la cosina que fa morros perquè allò li sembla una pantomima i tu no vols ser la cosina esgarriacries, de manera que t’ho passes com pots. Tic-tac. Que resulta que t’han parat la taula perquè enyoris qui ja no hi és, però et prems amb el dit índex el múscul que hi ha entre el llavi superior i el nas, que això ho talla tot, i continues escurant el plat.

Cadascú, a taula, mastega com pot la seva solitud. Són instants, que la música sona i el vi corre. Hi ha els dos que sempre comencen la discussió a què s’acaba enganxant tota la resta, la cosina que ja té una arruga fonda enmig del front, el nen que puja a la cadira a dir els vers i tots oh!, el brindis mirant als ulls fins que salta una nova ganivetada, els tons de veus que van pujant de decibels, els riures de la canalla que acabaran en plors, el que s’entesta a ‘cagar’ el tió en comptes de fer-lo ídem i el corregeixes educadament, quin mal cagar això tan gros i sec, i el procés que té divididíssima la família, quina mandra, parlem d’una altra cosa que aquests ja cansen. Perquè tu i aquell, i és que tu i aquell altre. I durant un moment te’ls mires com si no hi fossis, com si els ulls se t’haguessin desenganxat del cos i es passegessin per la taula, repassant cada escena. És clar que penses que verge santa, això no hi ha qui ho aguanti, però també que quina sort tenir-vos, encara que sigui per a discutir.

I quan surts a fer la copa amb els quatre de la colla que també s’escapen abans que els torrons saltin pels aires, també te’ls mires, i tornes a pensar allò mateix, encara que Nadal faci mandra i, a vegades, mal. Tic-tac. Com quan la companya de feina et porta caldo el dia que arrossegues un refredat de ca l’ample, tu que et pensaves que ningú no et tornaria a preparar mai un tàper. En la pena també hi ha bellesa. I penses en la solitud més crua, que és la que et deixa isolat amb un cartró de vi a la boca del metro o aparcat en una cadira de rodes a la llar d’avis. En la gent que fa que no estiguin sols, que dóna sense por, que estima sense esperar res a canvi, i els amorteix els dies de llums als carrers que encara il·luminen més els éssers aïllats.

Penses que quina sort tenir una petita xarxa d’estimes, i que tothom en tingui una mica, perquè tots la necessitem, fins i tot els solitaris que han comprès la soledat. Per això decideixes de no estalviar carícies ni petons, perquè sí, d’acord, estem sols, més val saber-ho i dir-ho, però ens en sortim perquè aquesta nit ens hem estimat i algú t’obrirà la porta. Ja pots deixar anar el dit índex.

«Aquest és de fet l’únic coratge que se’ns exigeix: ser valents, amb les coses més insòlites, estranyes i inexplicables amb què ens puguem trobar.» Nadal és ple de valents, trobo.

En fi, tot acaba passant millor amb una nadala. Bona digestió.

[Mail Obert publicat a VilaWeb]

Oblidar en temps de Facebook

Memory-LaneEls records vénen quan volen, no sempre els controles, però convindrem que normalment hi ha una mínima coherència, encara que sigui subtil, inconscient, entre el record i el context en què apareix. Encendre l’ordinador a primera hora del matí per posar-se a treballar, fer uns quants control+T per obrir el correu i les xarxes socials –que és la primera cosa que fem, no ens enganyarem ara–, entrar a Facebook amb la calma del moment previ a fer feina, disposats a entomar un dia ara per ara encara neutral, i patapam, ‘we care about you and the memories you share here. We thought you’d like to look back on this post from 3 years ago’. Aquí, la coherència te la pintes a l’oli. Doncs, no penseu tant ni us hi interesseu tant, senyors, que ja m’heu esguerrat el cafè.

Per quins set sous a can Facebook es pensen que a mi, en aquest moment de repòs, m’anirà bé rebre un mastegot? Estava tan tranquil·la i ni l’havia vist venir. No em toqueu els pebrots, a què treu cap que m’ho recordeu ara? Que us ho he demanat? Que no puc oblidar, si vull, el que vulgui? He liquidat no sé quantes fotos i no sé quants posts des d’aleshores. Després, passat el petit tràngol, penses que la intenció d’aquells recordatoris no devia ser pas molestar, ni interrompre, ni emprenyar, ni entristir ni res per l’estil, sinó fer-te recordar un moment que segons els seus algoritmes devia ser bonic. Ah, doncs, ja som al cap del carrer! Les penes, les decepcions, les crisis, les fluixeses, les alegries que ja no ho són i les hòsties de la vida en general, te les guardes en qualsevol calaix analògic, que aquí hem vingut a ser feliços, a refregar la nostra felicitat per la cara dels altres, com més desgraciats més exhibicionisme faust, i somriu que fem una foto. Flop, notificació instantània: has estat etiquetada. Ja hi som. A mi m’agrada la gent que hi deixa una ganyota a manera de protesta. Ganyotes de les de rondinar, vull dir, no de les que s’assagen al mirall o inclouen morros xonis. Quan d’aquí a uns quants anys Facebook em recordi fotos amb ganyotes, riuré amb la i. Continua llegint

Els homes que no estim(av)en les dones

sabates vermellesLa Míriam, estudiant de segon d’ESO, alumna d’un amic, bones notes. No es posa faldilles curtes si surt de festa sense el seu xicot, a ell no li agrada. M’ho diu perquè m’estima. L’Alba, havíem anat juntes a la facultat, milita en moviments veïnals i feministes. Fa temps que ja no surt a fer uns gots sense el seu company. No passa res, ell es queda més tranquil i a mi ja m’està bé, ens estimem. La Rosa, una antiga veïna, mestressa de casa, educada i reservada, sempre ens guardava una bossa de tomàquets del seu hort. Una vegada la vaig sentir plorar mentre el marit l’escridassava. Ha estat només una vegada, diu que no ho farà més. Si hi torna, me n’aniré. La Neus, amiga d’una amiga, dues carreres universitàries, càrrec directiu, una filla. Un dia els crits van donar pas a la primera bufetada. Denúncia i petició d’ordre d’allunyament. La Lupe, la dona de fer feines que venia un cop el mes i de qui només sabíem que tenia un marit i dos fills. Un dia va arribar amb un blau al braç. No ho digueu, podria perdre-ho tot.

La Lucinda, la Maria, la Lisa, la Paqui, la Victòria, la Carme, la Cristina, la Flori, l’Ada, la Jacqueline, la Cèlia i les que no tenen nom. Ho han perdut tot perquè els han pres la vida. Assassinades. De tota classe i condició. Riques, pobres, amb estudis, sense estudis, joves, velles, intel·ligents o no, conscienciades o no, polititzades o no. La veïna, la fornera, l’amiga, la companya de feina. Un dia podem ser tu o jo, per molt amb compte que ens pensem que anem.

Si les víctimes d’agressions masclistes són de tota classe i condició, perquè la violència masclista és completament transversal i espero que a hores d’ara això ja se’ns hagi ficat al cap, també ho són els agressors. No en parlem gaire, dels agressors. I potser oblidem que la Míriam té un Jaume-agressor que no vol que vagi curta si ell no hi és perquè no vol que els altres nois la mirin i es pensa que estimar-se és això. I l’Alba té un Dani-agressor a qui no li agrada que surti de festa i li ha fet xantatge emocional tantes vegades que ara ja no li cal dir-li res perquè ella es quedi a casa, que finalment ho ha entès. I la Rosa té un Josep Maria-agressor que troba normal escridassar-la i dir-li inútil i haver fet miques l’autoestima de la seva dona. I la Neus té un Jordi-agressor que li assegura que no li tornarà a pegar més però ella no s’ho creu i continua esperant l’ordre de protecció. I la Lupe té un Antoni-agressor que l’amenaça que si se’n va de casa no tindrà ni cinc i no li deixarà veure els fills i mentrestant continua donant-li cops.

Agressors rics i pobres, amb estudis i sense, joves i vells, intel·ligents o no, conscienciats o no, polititzats o no. L’amic que fa callar la dona als dinars amb la família, el veí que força la muller quan ella li ha dit tres vegades que no té ganes de cardar, el company de feina que mira el whatsapp de la xicota i li demana constantment amb qui parla i per què. Un dia pots ser tu, que ets home i vius en una societat que agredeix les dones cada dia i de moltes maneres, sovint subtilment, perquè el masclisme encara hi és incrustat. O bé pots decidir que no vols ser un potencial agressor, entendre que això també és cosa teva, que com diu la campanya d’enguany de la Generalitat ets #unhomedeveritat, i contribuir a capgirar aquesta merda de realitat per fer-ne una altra que estimi les dones.

 

[Mail Obert publicat a VilaWeb]

Fins que la merda ens ofegui

residus‘Per què he de separar els residus, si després tot ho aboquen al mateix lloc?’ No sé on deu haver passat. En alguna banda, segurament, de manera aïllada. Però el cas és que, com si fos una llegenda urbana, aquest mantra mandrós sobre el reciclatge s’ha propagat no sabem com pel boca-orella i ha anat travessant les comarques catalanes talment les fotocòpies del Son Goku. I ja ho tenim, l’excusa perfecta per a encabir tota la merda de casa en un sol cubell d’escombraries. Si, total, després ho barregen; a mi que no m’ensarronin.

Ara la Generalitat ha començat una nova campanya, més agressiva que aquella –amb polèmica inclosa– de l’envàs on vas i que apel·la a la consciència i als sentiments, fent una mica de xantatge emocional. Si esperes que siguin els teus fills qui reciclin, ja serà tard, les deixalles ens hauran colgat. A mi, si té impacte i funciona i aconsegueix que el percentatge de recollida selectiva augmenti del minso 40%, ja em sembla bé, perquè és evident que hi ha camí per a recórrer en la separació i el reciclatge. Ara, on encara n’hi ha més és en l’estratègia del residu zero. A veure de què ens voldrà parlar ara la columnista hippy aquesta. Continua llegint

Si us escóltut, en cantarem més de mil

cantutNo sé què cantava la meva àvia. Quan jo n’era petiteta, s’asseia entre el llit de ma germana i el meu, ens acaronava amb la mà aspra pel lleixiu i ens cantava fins que ens adormíem. Però no sé què sortia de les seves cordes vocals, i fa anys que faig tard per preguntar-li-ho. Pobra dona, l’única tonada que en recordo és una que es va empescar per quan ens costava d’anar de ventre. No passa res, iaia, hi ha confiança. Envio un whatsapp, perquè m’hi he encaparrat: ‘Papa, què cantava la iaia?’ Tampoc no ho recorda. El forço una mica fins que acaba tornant-li a la memòria alguna cosa així com: ‘A Gironella, una vila tan bella, hi ha una donzella…’

Ah, devia ser aquesta.

La curiositat de saber què cantava mon àvia ve a tomb pel fet que m’he posat en repetició automàtica el disc Càntut i he remenat l’arxiu digital del projecte d’on surt. Cinc cèntims per a qui encara no n’estigui al cas: fa uns quatre anys, un mestre de música de Banyoles, Albert Massip, va començar a recollir les cançons que recordaven la gent gran de les comarques nord-orientals i que s’havien transmès pel boca-orella. La cosa es va anar fent grossa, i avui la web de Càntut aplega un miler de cançons digitalitzades, convenientment classificades i amb els respectius arxius d’àudio i fitxes informatives, que això de recollir la tradició oral ve de lluny. Poca broma, la feinada de totes aquestes persones. I ara la tenim tota a un cop de clic.

Si hi hagués pensat fa anys hauria fet, iaia, canta-me-la, mentre premeria el ‘rec’, i ja ho tindríem. Però. Sort que n’hi ha que pensen i que s’han proposat de no perdre un patrimoni musical oral tan ric. Perquè les cançons, si no les canta ningú, es perden en la immensitat. I si perdem orígens, perdem un trosset d’identitat. Que en som, d’afortunats, doncs, que hi hagi hagut qui s’hagi dedicat a visitar els nostres avis i recollir-ne les memòries cançoneres. I quina bona pensada que dos músics com Carles Sanjosé i Carles Belda s’hagin encarregat d’agafar unes quantes d’aquestes cançons i les hagin passades pel sedàs de les seves veus, la guitarra i l’acordió; amb el violí de Coloma Bertran i els elèctrics de Jordi Casadesús. Una nova vida per a cançons tradicionals perquè no quedin extraviades per sempre més. Escric aquest article poca estona abans (algun dia aprendrem a no fer feina amb el so de les agulles del rellotge al clatell) de sortir cap al concert al CAT, de manera que no en puc dir res; però hi ha professionals que saps que no fallaran ni decebran. Si hi hagués res, ja vindria a esmenar el text, que és la gràcia de l’edició dospuntzero.

Potser d’aquest Càntut –primera persona del singular del verb ‘cantar’ a la manera d’algunes contrades catalanes, majoritàriament nord-orientals– en podria sortir algun himne. No ho sé. De fet, és difícil de fer o esdevenir himne, però no se sap mai, una cançó pot fer moltes voltes. Poc s’ho devia imaginar Pep Gimeno, Botifarra, que una de les cançons del seu primer disc, la ‘Malaguenya de Barxeta‘ que havia recollit de l’octogenària Milieta Seguí, seria avui pràcticament un himne oficiós del País Valencià. I així, no sé si amb gaire gràcia, lligo la tradició oral del nord del país amb la del sud, i la feina de Massip, Belda i Sanjosé amb la de Botifarra, que ve a ser la mateixa: rodar per tot de pobles, conversar amb els vells, escoltar-los, enregistrar-los i cantar aquelles cançons pretèrites perquè no caiguin en l’oblit, de manera que es mantingui viu el cant oral tradicional en temps de Spotify. Després d’anys fent aquella feina, algú va proposar a Botifarra que la transformés en disc: aquest dijous ha fet deu anys que presentava en directe Si em pose a cantar cançons. I com que en cantaria més de mil, aquest llaurador frustrat de Xàtiva –una fonoteca que camina, en diu Feliu Ventura– ha publicat sis discs i ha esdevingut tot un fenomen. Les cançons dels avis, Botifarra les ha recuperades senzillament per amor a la música i la tradició, i avui les entonen els joves en concerts i manis. Que les cançons, si no les canta ningú, desapareixen. Vet aquí com s’aguanta el fil que ens lliga als orígens. I pel mateix preu de l’article, aquí teniu aquest documentari imprescindible sobre Botifarra, que això meu ha estat tan sols una pinzellada fugaç.

Si tingués una àvia, l’àvia que cantussejava tot preparant els canelons o remenant la paella, sé què faria jo aquest cap de setmana. No sé si vosaltres teniu la sort de tenir-ne.

[Mail Obert publicat a VilaWeb]

Les dues Catalunyes, encara?

De tant en tant, veiem reaparèixer el debat públic sobre ‘les dues Catalunyes’. Va passar fa unes setmanes amb unes declaracions d’un diputat de CSQP, que sembla que s’havien tret de context i que feien referència a la imatge que han alimentat durant força temps Pablo Iglesias i companyia, i en discussions de Twitter després del pregó de la Mercè d’enguany. No tinc cap intenció d’entrar a valorar el pregó en qüestió (o n’hauríem de dir ‘crida’, com proposa en Bibiloni?); en definitiva, els pregons acostumen a ser discursos personals i nostàlgics, i a mi aquell m’era massa llunyà en temps i en espai. De fet, el que em va saber més greu del pregó barceloní va ser que es pronunciés en castellà. El cas és que ens hem fet un fart de topar amb discursos maniqueus sobre allò de la Catalunya treballadora i la Catalunya burgesa, on la primera és feta d’immigrants espanyols i la segona, de catalans de soca-rel. Una concepció ben allunyada de la realitat que alguns s’entesten a mantenir.

Aquests ‘alguns’ sempre cauen per la mateixa banda, és la banda dels qui ens voldrien dividits, dels qui voldrien justament que existissin dues Catalunyes. Enarboren la bandera de la lluita de classes contra el moviment independentista amb la intenció de dividir el catalanisme popular. Però per força se’ls han d’acabar les piles, perquè aquest discurs lerrouxista no s’aguanta i ja no ens l’empassem. Suposo que recordar que ja hi havia una classe treballadora catalana abans de les onades migratòries i que era a les cases riques on es parlava castellà els trencaria els esquemes. Com els els deu trencar veure avui un moviment farcit d’indepes que parlen castellà i de pencaires que parlen català. Volen trencar el cadenat del 1978 i sembla que encara hi visquin, al 1978.

Han passat dècades, han passat anys d’integració i normalització lingüística que han cohesionat el país, i deu ser això que els pesa. Que sí, que cadascú ha crescut en unes circumstàncies determinades, que l’han dut a tenir un imaginari propi i una cultura pròpia, a més de la comuna. I la llengua en què pensen i somien uns serà una, i la d’uns altres, una altra. Però tots formem part de la mateixa comunitat. Jo sóc filla d’un berguedà i d’una cordovesa (superoriginal, sí). Sóc de trinxat i de salmorejo. La meva llengua natural amb la mare era el castellà, però em queia malament la gent que li responia en castellà quan ella hi parlava en català amb accent delator. M’ho prenia com un menyspreu, com un deixa-ho, que no ets dels nostres, encara que ho devien fer per allò mal entès de la bona educació. Per què ho dic? Perquè de petita ja devia intuir que res no és més cohesionador en una comunitat que la seva llengua.

I arribats aquí, crec que és bàsic recordar que som en un lloc precís del mapa en un moment concret. Vull dir que el país que som té una cultura i una llengua pròpies, i no és tan sols que aquestes només ens tinguin a nosaltres, sinó que tenen un estat en contra. Que el pregoner de Barcelona pot fer el discurs en castellà i no passa res, com també poden parlar en castellà els diputats des de la tribuna parlamentària, però pobre de qui s’atreveixi a parlar català a les corts espanyoles, que li tancaran la boca. (Potser sí que allà encara són al 1978, o abans.) Que aquí hi ha hagut un intent de genocidi cultural, sembla que ens n’oblidem. I la cultura negada, la llengua prohibida i la identitat amagada han estat una. No només durant els anys de franquisme oficial, quan no podíem inscriure els nostres noms tal com ens anomenaven a casa, ni teníem diaris en la nostra llengua, ni ràdio, ni cinema, ni escola catalana. I no perquè no volguéssim, sinó perquè ens ho van arrabassar tot. Allò ja venia d’abans (recordem el ‘que se consiga el efecto sin que se note el cuidado’?) i ha continuat fins avui. I no, no té gens de sentit fer anar el discurs de les dues Catalunyes quan la cosa menys exòtica i més comuna és tenir alguns dels pares o avis provinents de l’estat espanyol, avui que les aules universitàries, els tallers i les empreses són tan plens de Boixaders i Espejos com de Robinsons, Ahmeds, Collins, Kumares o Da Silves. Però, siguin quins siguin els nostres orígens familiars i les nostres circumstàncies personals, hauríem de ser conscients de quin és i com és aquest país on ens ha tocat viure i que només ens té a nosaltres.

Acabo amb Manuel de Pedrolo, que d’aquesta qüestió en va escriure força: «Existir no és merament el fet de viure, en brut, sinó una actitud. Personal i col·lectiva. I volem, ho volem molts, que sigui autèntica.»

[Mail Obert publicat a VilaWeb, 29.09.16]