Entrelectures: “La meva Cristina i altres contes” i “13’99 ?”.
Mentre ens llegíem les dues anteriors novel·les comentades, i acabats una mica després , ens hem rellegit una altra novel·la i un recull de contes que pensem hem de ressenyar.
El primer, que il·lustra la capçalera de l’”apunt” el trobàrem a la biblioteca d’un amic i li’l demanàrem, ja que a clase de Literatura catalana del Segle XX, estiguèrem llegint i comentant alguns dels contes que hi apareixen en aquest recull, a més d’altres, com per exemple “El gelat rosa”, també de l’autora Mercè Rodoreda, i de qui enguany celebrem els cent anys del seu naixement. Vam considerar la seua lectura indefugible.
L’ús d’un narrador-personatge, que no desenvolupa la historia, sinó que ens la transmet directament, amb un text on sovint l’oralitat és total ( “Zefarina”, “La mainadera”,), o pren la forma de carta o confessió (“Una carta”, “Record de caux”, “La sala de les nines”), o de conversa interior (“Aquella paret, aquella mimosa”, “La gallina”), és un recurs que defuig la forma clàssica de desenvolupar una història. Ens recorda alguns textos de Manuel Puig, escriptor argentí el qual empra també aquesta manera d’escriure. L’acció en aquests contes és el mateix acte de parlar, de comunicar, de pensar… Per recordar els cent anys, llegíu-vos un llibre de Mercé Rodoreda (per als més gossos –que no tenen les ganes de fer l’esforç- els deixarem que vegen la pel·lícula de “La plaça del diamant”, si encara no l’han vista).
“13’99 €” de Frédéric Beigbeder
La següent novel·la que ens hem rellegit, podem dir que és la primera part de la ja comentada “Auxili perdó”, del mateix autor, perquè en aquesta segona part feia referencia a uns fets que no recordàvem. Ës genial! Arremet contra el món de la publicitat des de dintre i ens l’explota en el nos3 nassos. Afegim algún paràgraf per fer boca. Si podeu llegiu-vos-el abans que l’altre, i a més seguidets, s’ho passareu bé…
“Voldria que es recordés que he intentat resistir, encara que sabés que participar en les reunions ja era col·laborar. Des que t’asseus a la seva taula, en aquelles mòbides sales de marbre climatitzades, participes del descerebrament general. El seu vocabulari bèl·lic els traeix: parlen de campanyes, d’encertar el blanc, d’estratègies, d’impacte. Planifiquen objectius, una primer onada, una segona onada. Els fa por la canibalització, refusen ser vampiritzats. He sentit dir que a la casa Mars (el fabricant de barres de xocolata que porten el nom del déu de la Guerra), numeren l’any en 12 períodes de 4 setmanes; no dieun pas el primer d’abril, sinó “P4 S1”! Senzillament, són militars a punt d’engegar la Tercera Guerra Mundial. Permeteu-me recordar-vos que la publicitat és una tècnica d’intoxicació cerebral inventada per l’americà Albert Davis Lasker el 1899. però que, sobretot, ha estat desenvolupada amb molta eficàcia per un tal Joseph Goebbels durant els anys trenta, amb l’objectiu de convèncer el poble alemany que calia cremar tots els jueus. Goebbels va ser un conceptista creatiu-redactor eminent: “DEUTSCHLAND ÜBER ALLES”, “EIN VOLK, EIN FÜHRER”, “ARBEIT MATCH FREI”… Tingueu sempre present: amb la publicitat, no s’hi juga.
No hi ha gaire diferència entre consumir i consumar”.