Arxiu de la categoria: Lectures.

Dues lectures de Lluís-Anton Baulenas: ‘La vostra Anita’ i ‘Quan arribi el pirata i se m’emporti’

Després de llegir i riure molt per tercera vegada (aquesta en català) ‘Una confabulació d’imbècils’ de John K. Toole per a la propera reunió del grup de lectura, he agafat un pack que m’ha vingut així del munt de llibres pendents de llegir, aquest torn de Lluís-Anton Baulenas, autor del qual podem dir que mai ens ha decebut. Les dues lectures seguides han sigut ‘La vostra Anita’ (recordeu ‘Anita no perd el tren‘ -pel·lícula de Ventura Pons?), que ha dut el viatge invers al ‘normal’, primer va ser una pel·lícula (amb guió de Lluís-Anton baulenas), i vist l’èxit, l’autor va decidir escriure la novel·la i la segona, ‘Quan arribi el pirata i se m’emporti’.

La primera és una novel·la inspiradora sobre les segones oportunitats

Anita veu com les més de tres dècades que ha estat fent de taquillera en un cinema de barri s’enfonsen literalment: el local va a terra per donar pas a una multisala i ella és prejubilada perquè no lliga amb la nova imatge de l’empresa. Incapaç de remuntar el xoc, per inèrcia, continua anant cada dia al descampat on hi havia abans el cinema i on ara una constructora està aixecant les noves sales.  

Precisament en aquest escenari, l’amor la sorprèn i, per una jugada de l’atzar, inicia una relació amb l’home que porta l’excavadora de l’obra. Tot i que és conscient que és un home casat i que es tracta d’una relació agredolça i sense gaires perspectives, pot ser la injecció d’il·lusió que necessita per sobreviure.  

La vostra Anita parla sobre la fugacitat de la vida, sobre l’amor i, especialment, sobre les segones oportunitats. Després de l’adaptació cinematogràfica de Ventura Pons, Lluís-Anton Baulenas ens sorprèn amb aquesta història –inèdita fins 2015– plena de tendresa, ironia i esperança.

Quan a la segona, ‘Quan arribi el pirata i se m’emporti, Baulenas fa un exercici impressionant de composició, en tres parts i un Epìleg on s’entrellaçen dues històries (una amb narrador en tercera persona, que va desenvolupant-se al llarg de tota una vida i que va confluint amb la segona història – segona veu, en primera persona i que va relatant en temps actual-real) creant una història viva de les virtuts i misèries del segle XX, amb un ritme implacable i sostingut, on posa en primer pla el sentit de culpa i les pors més profundes, el gust pel poder i la fràgil frontera entre resistir a l’aventura o lliurar-se sense reserves.

Recomanables totes dues.

Reunió del Grup de Lectura: John K. Toole i ‘Una confabulació d’imbècils’

Dijous 25 de maig, a les 20:30 en la Biblioteca Pública Municipal de l’Alcúdia, el Grup de Lectura del Bloc Jaume I de l’Alcúdia ens tornem a reunir per segona vegada en aquesta XI Temporada per parlar d’“Una confabulació d’imbècils” de John Kennedy Toole; serà per tant, la reunió en la qual no comptarem amb la presència de l’autor.

Actualment, només es pot aconseguir l’edició en català d’Anagrama, traduïda per Xavier Pàmies “Una consfabulació d’imbècils”, i que es podeu adquirir a Esplai Llibres, amb un important descompte per a les sòcies i socis del Bloc.

John Kennedy Toole (Nova Orleans,Luisiana,17 de desembre de 1937-Biloxi, Mississipí, 26 de març de 1969) fou un novel·lista estatunidenc nascut a Nova Orleans, Louisiana, conegut sobretot per la seva novel·la “A confederacy of dunces”, de la qual anem a parlar en la reunió.

Les novel·les de Toole no es van publicar en vida de l’autor. Alguns anys després de la seva mort, la seva mare Thelma Toole va presentar el manuscrit i va aconseguir que es publiqués. L’any 1981 Toole va guanyar el Premi Pulitzer postumament.

La novel·la El protagonista d’aquesta novel·la és un dels personatges més memorables de la literatura nord-americana: l’Ignatius J. Reilly –un còctel d’Oliver Hardy delirant, Quixot adipós i Tomàs d’Aquino pervers–, que amb trenta anys encara viu amb la seva estrafolària mare mentre escriu una denúncia demolidora contra el segle XX, tan mancat de «teologia i geometria» com de «gust i decència»; un al·legat trastornat contra una societat trastornada. A causa d’una inesperada necessitat de diners, es veu catapultat «al mig del desori de l’existència contemporània» i embarcat en feines d’allò més absurdes. Els personatges secundaris són tan exòtics (i neuròtics) com els d’una pel·lícula dels germans Marx: la Darlene, la ballarina d’estriptis que prepara un número amb una cacatúa; en Jones, el primmirat porter negre del Night of Joy, regentat per la rapaç Lana Lee, que complementa els seus ingressos com a model de fotos porno; l’agent Mancuso, el policia més incompetent de Nova Orleans; la Myrna Minkoff, la catastròfica estudiant contestatària; la senyoreta Trixie, l’octogenària enfurida perquè no la jubilen…

Una confabulació d’imbècils, que presentem traduïda de nou al català per Xavier Pàmies, és l’obra mestra pòstuma de John Kennedy Toole, reconegut unànimement com un autor imprescindible en la tradició de Cervantes, Fielding, Swift, Rabelais i Dickens.

«Aquest llibre ha estat ressenyat a tot arreu, i ha entusiasmat tots els crítics. Per un cop, tots tenien raó» (Greil Marcus, Rolling Stone);

«Si el preu d’un llibre es mesurés per les rialles que provoca, aquest seria la ganga de l’any» (Paul Gray, Time);

«Una novel·la d’una comicitat aclaparadora… una catedral de la farsa» (Jordi Costa, El País).

Lucrècia Borja, filla del Papa. Grup de Lectura

Reunió del Grup de Lectura del Bloc Jaume I de l’Alcúdia amb Enric Salom, traductor de l’obra de Dario Fo “Lucrècia Borja. La filla del Papa” al Casal de Bloc Jaume I, C/ Sant Jaume, 31 el dijous 17 de setembre a les 22 hores.
dariofo
Filla d’un papa, tres cops casada, un marit assassinat, un fill il·legítim… Tot, només en trenta-nou anys, en ple Renaixement. Sens dubte, va tenir una vida increïble, digna de ser contada. Així ho han provat a fer escriptors, filòsofs, historiadors… Ara, el premi Nobel Dario Fo –apartant-se de reconstruccions escandaloses o purament historicistes– ens revela en aquesta obra tota la humanitat de Lucrècia Borja alliberant-la del clixé de dona dissoluta i incestuosa i situant-la en la vida quotidiana d’una època fascinadora.
Aquesta novel·la ens endinsa en l’encant de la cort renaixentista amb Alexandre VI, pontífex que arrossega una llegenda negra; Cèsar, el controvertit germà de Lucrècia, així com els seus marits –perseguits i humiliats– i els seus amants. En definitiva, amb totes les peces del joc del poder, el més despietat de tots.

Dario Fo (Leggiuno, Itàlia 1926) és un dramaturg, director teatral i actor italià guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1997 perquè seguint la tradició dels bufons medievals manté la dignitat dels oprimits.

Pa Negre d’Emili Teixidor.

Des de finals del 2008 que teníem aquesta lectura en el munt de llibres pendents. Veure la pel·lícula dues vegades (la primera, lamentablement en castellà, una segona en català) va provocar que allarguéssim encara més l’hora de mamprendre-la. Tot perquè ens va deixar les dues vegades un mal de panxa i d’ànima impressionants. A poc més de la meitat de la seua lectura, us hem de dir que la novel·la és més suportable en les formes que la pel·lícula, encara que el rerefons de la postguerra sempre és dolent i anguniós. 

Un capítol curt, el 17, ens va agradar sobremanera i per això us el copiem dintre d’aquesta entrada. Ja l’hem llegit moltes vegades i ara, en copiar-lo ens ha tornat a emocionar… esperem que us agrade també i si encara no l’heu llegida, us la recomanem, i comenceu sense por, que no hi ha tan ‘mal rotllo’ com a la pel·lícula. 

 

            Em pregunto per que hi ha coses que m’han quedat gravades a la memòria i altres que he oblidat completament. ¿I com sé que les he oblidat, si no les recordo? Potser perquè hi ha uns buits entre record i record, uns espais en blanc entre escena i escena, uns interrogants que floten deslligats de tot, una quietud entre emocions diferents. Com el sot, el buit, que deixa al llit un cos que ja no hi reposa.

 

            I per què hi ha moments a la vida que ens aturem per mirar enrere i convocar aquestes imatges mig perdudes, enterrades pels anys. ¿Quina mena de nostàlgia és aquesta que ens fa recordar temps terribles, escenes odioses, personatges abominables…? ¿Per què malgrat la tristesa i les dificultats d’aquell temps, la memòria no els esborra definitivament i els evoca amb més força a mesura que ens n’allunyem, tot tenyit amb una llum de recança? ¿Hi ha alguna llei de selecció dels records que actuï com un sedàs, que deixi caure allò que no ens convé retenir i guardi allò que és significatiu,vertebrador, essencial a la nostra vida? ¿Hi ha una mena de medul·la central que serveixi de dipòsit i permeti la circulació secreta, limfàtica, dels records, per poder impregnar el nostre viure i obligar-nos a ser qui som i no uns altres, com seríem si oblidéssim el que no volem reviure ni en la memòria?

 

            ¿l per què tot el que recordem, per més caòtic i desordenat que sigui, arriba a prendre una forma que només nosaltres podem reconèixer? ¿0 és que la memòria ens vol tornar a fer viure uns fets passats com a espectadors del nostre propi protagonisme per alleugerir-nos del mal que ens van fer en aquell moment, i així contemplats en la boira de la recordació intentem entendre’ls millor, comprendre’n alguna cosa, treure’n alguna llum, buidar-los de dolor, angoixa i turbulència, com el pòsit de sorra que queda al fons d’un bassiol després d’una tempesta? ¿El passat intentaria donar així un sentit a l’absurd delpresent?

           

            ¿Té alguna direcció o un fil argumental, la memòria? ¿Per què m’acompanyen encara aquella masia paterna, aquells horts de fruiters que l’envoltaven, aquell bosc impenetrable si no era amb el cap ple de fantasmes i de pors, aquell paisatge amable de turons sorrencs amb un fons de cingleres invisibles i muntanyes blaves que el contenia? ¿Què em volen dir els records que se’m presenten sense ordre aparent i amb una barreja d’espais, amb tanta insistència? ¿Per què no guardo amb la mateixa emoció delicada la visió del mas dels avis materns i de tota la llarga família de la mare? ¿Per què uns paisatges viuen en nosaltres i uns altres no? ¿Per què unes persones, parents o no, tenen la clau per entrar dins nostre, i altres són expulsats a les tenebres externes, com deien els frares que eren rebutjats els malvats, indignes de trepitjar el llindar de la memòria? ¿Serà veritat l’existència invisible d’aquella misteriosa filera de morts de què parlava l’àvia Mercè, donant-se les mans els uns als altres com per no enfonsar-se definitivament en l’abisme, el darrer dels quals —el que nosaltres hem conegut en vida— té el braç estès i la mà oberta fins a fer-nos pessigolles a l’esquena o als peus, sempre sota nostre, enfonsats en el món invisible i enganxats a la llarga filera de la qual només coneixem la penúltima grana del rosari?

            A vegades és només una paraula la que desperta tota la cadena: tupí, un tupí de llet, o escó, l’àvia sempre seu a l’escó, o múrgoles, anirem al bosc a collir múrgoles o farem una truita de múrgoles i rossinyols, o carnús, que és un insult oblidat que només vaig sentir a la masia de la boca dels dos Quirzes, pare i fill, i de l’oncle Bernat i els mossos…, paraules que funcionen com les dels exercicis de les primeres lectures escolars, la sorpresa d’una descoberta, un nom que no hem sentit des de fa anys i que ens porta lluny i obre les comportes de totes les imatges i paraules velles empantanades en l’oblit.

            Tupí, escó, múrgoles, rossinyols, corriols, bruguerars, carnús, aiguanaf, pomes camoses, les contínues, les rebobines, la resclosa, els bagants, els clemàstecs per penjar les olles al foc, el camp de corretjoles i ravenisses, l’herba per fer florir el formatge al formatger, l’enclusa per ferrar la ferradura al cavall, els animals guits que no són de fiar perquè tiren guitzes, adinerar un terreny…

            Com les pedretes blanques del conte dels infants perduts pel bosc, que el més petit de tots, a la cua de la filera encapçalada pels pares i els germans grans, deixava caure a terra palets blancs que s’havia ficat a la butxaca per poder trobar el camí i tornar a casa quan els pares els haguessin abandonat.

            Sense pares, a la Ploramiques i a mi només ens quedaven les paraules per retrobar el camí de retorn. Tots els secrets eren només que paraules, així com totes les il·luminacions. Pedretes blanques. Còdols, palets de riera, paraules.

TRADUCCIÓ Slavoj Zizek: “En defensa de la intolerancia” – Público, Biblioteca de Pensamiento Crítico.


Introducció

         La premsa liberal ens bombardeja a
diari amb la idea de que el major perill de la nostra època és el
fonamentalisme intolerant (ètnic, religiós, sexista…), i que l’únic mode de
resistir i poder derrotar-lo consistiria en assumir una posició multicultural.

         Però, és realment així? I si la forma
habitual en que es manifesten la tolerància multicultural no fos, en última
instància tan innocent com se’ns vol fer creure, perquè, tàcitament, accepta la
despolitització de l’economia?  

         Aquesta forma hegemònica del
multiculturalisme es basa en la tesi de que vivim en un univers postideològic,
en el que hauríem superat eixos vells conflictes entre esquerra i dreta, que
tants problemes causaren, i en el que les batalles més importants serien
aquelles que es lliuren per aconseguir el reconeixement dels diversos estils de
vida. Però, i si aquest multiculturalisme despolititzat fos precisament la
ideologia de l’actual capitalisme global?

         D’ací que crega necessari, en els
nostres dies, subministrar una bona dosi d’intolerància,
encara que només siga amb el propòsit de suscitar eixa passió política que
alimenta la discòrdia. Tal vegada, ha arribat el moment de criticar des de l’esquerra eixa actitud dominant,
eixe multiculturalisme, i apostar per la defensa d’una renovada politització de
l’economia.

 
cONTRAPORTADA 

          Suscitar la passió política que fomenta la discòrdia i el debat. Agullonar les ments per a que aquestes desemmascaren les trampes que s’amaguen sota les aparences dels discursos falsament “progressistes” i la verdadera essència dels quals és la de perpetuar el control, la dominació i l’explotació. Aquesta és la proposta que el filòsof Slavoj Zizek desenvolupa en aquest llibre, on el to pamfletari conviu amb la densitat d’un pensament refrescant, iconoclasta i decididament incorrecte.

 

En primer lloc demanem perdó pel molt de temps que no dediquem al bloc… hem trobat altres espais on potser no siga tant treballar com gaudir. En fi. Hui, per acabar l’any 2010 ens hem decidit a fer un esforç.

Encara no hem acabat aquest llibre, i havíem de traduir alguna de les seues parts, perquè la primera impressió que fa al començar-lo és de rebuig, si més no. Però Zizek (de qui creiem que hem parlat ja en aquest bloc -fica’t ara a cercar-ho!-) va desmuntant el sistema capitalista de vegades de manera complexa, però de vegades molt lúcidament, i ens ofereix perquè perdura, perquè ens han fet creure (i de fet ho creiem) el capitalisme és l’única manera de viure. Us el recomanem, i potser afegirem alguna part més als comentaris… que passeu un bon cap d’any i que l’any que ve us siga propici. 

TRADUCCIÓ: ?Walt Disney i els terroristes suïcides? de Santiago Alba Rico.

Introducció o presentació o pròleg de la recopilació de la revista “Dinero. Revista de poética financiera e intercambio espiritual”, publicada en cinc números entre els anys 2001 i 2005 per Miguel Brieva. Reservoir Books.

Miguel Brieva (Sevilla, 1974) és un ent ectoplàsmic sorgit dels deliris etílics d’un ós peresós després d’una ingesta de fulles d’eucaliptus macerades. D’altra banda és autor de Bienvenido al mundo (Reseevoir Books, 2007) de la revista Dinero y Propuestas para no hacer, autor, juntament amb Paco Alcázar i Miguel B. Núñez de la revista Recto, i coeditor de les publicacions Om2: Informe Selt acerca del Estado Natural del Objeto Maravilloso, El niño Carajaula (libro de poemas de Pablo Bouzada) y La Vida la Muerte, último libro de l’artista polonés Marcz Doplacié. Ha col·laborat en El Jeuves, Diagonal, Rolling Stone, La Vanguardia, El País, Ajoblanco, Cinemania, Qué leer, Mondo Brutto, NSLM, Recto, Vacaciones en Polonia, Tos, Freek, Nervi y la Gacetilla Parroquial de Nuestro Señor San Esteban Potomártir.

 

 

        Hi
ha bàsicament dues formes de riure i dues fonts de comicitat. A la segona
l’anomenem gag.

        El
gag forma part de la tradició
humorística i teatral, especialment circense, defineix alguna cosa així com una
unitat tancada d’hilaritat pura: té ha veure amb gust molt infantil i primitiu
per la sorpresa desintegradora, pel desordre irrompent, amb el plaer molt
instintiu que les coses se n’isquen del seu lloc, caiguen o es desplomen
inesperadament, descarrilen fora del seu curs natural alliberant una cadena
causal –les fitxes de dominó abatudes en fila- a contrapèl de l’estabilitat
convencional. Més o menys simple o més o menys elaborat (la cadira trencada que
desbarata la solemnitat del pallasso “llest” o la traca de turpituds de Peter
Sellers a El Guateque), el gag esgota en si mateix, i en la seua
repetició il·limitada, tota la seua potència expressiva. Ens toca i obrim la boca; ens colpeix i sonem, com un tambor o una campaneta; i
si no ens cansa mai és precisament perquè ho fa tot ell, sense necessitat de
que nosaltres hi posem altra cosa que el nostre cos. Si l’art és la
possibilitat –segons Kant- de pensar al marge del concepte, el gag és l’obligació de riure’s sense
mediació racional o narrativa: una espècie d ’“universal” de les vísceres
davant el que rendim una i altra vegada, amb soroll de sonall, tot el que hem
aprés i tot el que hem experimentat. No hi ha res dolent, sinó al contrari, en
respondre amb cos de xiquet a un desordre indolor (en desencaixar-se de tant en
tant l’ordre sever de la història i la naturalesa), però aquesta obligació de
riure’s sense raó, al marge del món, s’ha convertit hui en la llei mateixa que
organitza la nostra percepció i això fins el punt de que el que compareix sota
la forma de gag ni ens compromet ni
ens commou. Només els estímuls que indueixen en el nostre cos una resposta
mecànica, només els que ens arrenquen –amb una riallada o una emoció atòmica-
del món comú ens interpel·len i ens exciten. És el que anomenem equivocadament
“el triomf de la imatge” per a descriure una experiència caleidoscòpica
construïda a base de llaminadures visuals els residus diürns de les quals (el
dolor, la misèria, la mort) no ens incumbeixen.

        El
gag més recent, el gag paradigmàtic al que tracten en va
d’imitar tots els autors i tots els gèneres –ho he dit altres vegades- és el de
les Torres Bessones de Nova York: caigueren d’una manera al mateix temps tan
increïble i tan familiar que els seus 2.500 morts tot just deshonraren  l’espectacle. Potser que alguns, a Palestina
o a Pakistan, contemplaren l’escena com la inversió vindicativa del relat
imperialista i s’alegraren del colp amb ràbia de revenja, però els altres
reaccionàrem, a Madrid, i fins i tot a Washington, d’un mode menys elaborat,
per davall de tota ideologia i abans de tota reflexió: senzillament gaudirem
moltíssim. Tècnicament fou un gag tan
bo que un plaer superior només ens el podria proporcionar una explosió nuclear.
Tan bo fou, ens imposà un goig tan elemental, tan pur, tan infantil, que
imploràvem sense descans, com fan els xiquets amb l’oncle que es treu un bombó
de les orelles: “fes-ho una altra vegada”, “que passe una altra vegada”. I com
reconstruir les torres, infiltrar-se als EE.UU., aprovar un curs de vol i
segrestar un avió hagués exigit un esforç (i de seguida un pensament), ens
limitàvem a veure la repetició per televisió. Encara podem veure-la una i altra
vegada, com l’entropessada del pallasso llest, i sentir la mateixa alegria innocent i primitiva i desitjar
sense maldat que esdevinga de nou, encara que només siga al nostre vídeo. Som
més humans que a Pakistan? Alegrar-se sense raó i sense relat, ens fa més
justos o més morals? Després de l’11-S vingué el gag d’Afganistan i el de la destrucció de Bagdag i el de les
tortures d’Abu Ghraib, mesclats sense solució de continuïtat amb altres gags menys aconseguits: un accident
aeri, unes Olimpíades, la cabotada de Zidane, la boda del príncep, el
terratrèmol de Perú, el mundial de Japó. Tots els gags ens alegraren per igual o almenys de la mateixa manera, sense
residus ni remordiments.  Caldria haver
rebaixat una mica la seua qualitat per a que la realitat hagués inundat les
pantalles; haurien d’haver costat menys –en diners i en morts- per a
degradar-nos fins el pensament o la compassió. Així és el gag: no ens importa que el pallasso es caiga aparatosament; no ens
importa que el torturat es retorça, sempre que es retorça vertaderament; no ens
importa el nombre de cadàvers sempre que siga incomptable. O com he escrit en altres ocasions: no ens importarà
l’apocalipsi, sempre que puguem veure’l per televisió. S’ha parlat molt del
terror com a instrument de la política, però no s’ha parlat de la
tranquil·litat que ens inspira la seua presentació,
de la domèstica trivialitat que ens transmet el format sota el qual compareix
(el terror) davant les nostres mirades. No s’ha parlat de la falsa
tranquil·litat com a instrument de la política. El terror ens calma cada vegada
que apareix a la televisió; el terror ens garanteix la supervivència cada
vegada que en un periòdic, al costat de la notícia de l’augment del PIB o del
fixatge de Ronaldinho, llegim aquest abellidor titular: “La Terra, en perill
d’extinció”. Tot són bones notícies a condició que ens arrenquen del món comú.
16.500 espècies animals amenaçades de mort? És un bon gag. La fi del petroli?
Què emocionant. L’empresonament de la Pantoja? Això tal vegada ens concernisca
una mica més…

        És
aquesta falsa tranquil·litat la que denuncien i despullen les vinyetes que dibuixa
des de fa anys Miguel Brieva. Hi ha una que m’agrada especialment perquè
constitueix l’esquema mateix d’una corrupció radical que altres hem tractat
d’explicar d’un mode menys eficaç mitjançant eixos llargs rodeigs que anomenem
llibres. En ella es veu a dos joves molt alegres amb sengles paquets
d’explosius lligats a la cintura, a punt d’accionar un detonador. No són
palestins desesperats ni salafites fanàtics a l’assalt de paradís; no han
pensat mal i han arribat a conclusions equivocades; no volen canviar el  món, ni tan sols a pitjor. Es tracta en
realitat d’un espot publicitari, l’”eidos” de tots els espots publicitaris, el
paradigma ocult al qual poden reduir-se tots els anuncis i tots els impulsos de
consum. “I ara… mate’s”, es llegeix a la part superior. “Nou”, “Aprime’s més
de 75 quilos en tres segons”, “i en la seua pròpia llar”, “mate’s ara i pague
en 12 mesos!”. El jove somriu temptador tractant de vèncer les últimes
resistències puritanes de la xica: “El, ens matem? Ho anuncien a la televisió!”
I ella, amb eixa audàcia una mica mimètica de les classes mitjanes quan cometen
un excés –cantar en el karaoke o jugar a penyores- secunda femeninament amb
entusiasme: “Viiingaaa!”.

        Miguel
Brieva dibuixa i escriu una i altra vegada contra el gag dels terroristes suïcides. Eixe és gairebé el seu únic tema,
com el de Blake és l’alegria, el de Proust la memòria i el de Goya la bogeria
humana. Un terrorista suïcida és un subjecte que incorre en l’antinòmia lògica
de matar-se matant. Estan per tot arreu. Estan també dintre de nosaltres.
Matar-se matant és el que fan, sí, alguns desesperats fanàtics, alguns
desesperats, alguns fanàtics, en llocs on es viu malament per la nostra culpa.
Però “matar-se matant” és el que fem també nosaltres, sense ninguna desesperació
ni fanatisme, en llocs on es viu certament millor sense ningun mèrit nostre, i
en els que el convenciment mateix de la nostra superioritat, motor d’un consum
–és a dir, una destrucció desenfrenada-, instrument d’una producció –és a dir,
una destrucció- delirant i irracional, desfà molt ràpidament els pols, asseca
els rius, despentina el boscos, enverina l’aire, buida els pobles i despulla
els xiquets. Com es convenç a un home a que es mate matant? En Afgansitan, en
Palestina, en Iraq, se’ls empenta molt, se’ls dóna una bomba i se’ls promet el
paradís a canvi d’un gest. Però, com –com- és convenç a les classes mitjanes
occidentals de que escometin l’atemptat suïcida més gran de la història? Se’ls
persuadeix de que el gest és el
paradís mateix. Per a una empresa de persuasió tan descomunal fan falta mitjans
també descomunals: és el que anomenem capitalisme. Fer estallar una bomba
exigiria més consciència (encara que fos negativa) i més valentia per la nostra
part: en el seu lloc, se’ns donen rentadores, hamburgueses, pantalles de
plasma, cotxes, ordinadors, telèfons mòbils, bitllets d’avió, refrescos,
llenceria fina i xocolates belgues. És eixe gag
material, plaent, quotidià (enderrocament ininterromput de mil Torres Bessones)
anomenat “mercaderia”, que ens arrenca del món comú i no exigeix de nosaltres
sinó que posem infantilment el cos. És el gag
dels 300.000 xiquets esclaus que recullen cacau en Costa d’Ivori; és el gag dels 4 milions de congolenys morts
extraient de les mines el nostre coltan; és el gag dels milions de camperols que dejunen per alimentar les nostres
vaques. “Un estadounidenc bat el rècord en empassar-se 66 hot-dogs en 12 minuts”, ens conten, no un acudit de Brieva, no,
sinó un periòdic espanyol que descriu l’entusiasme dels 50.000 espectadors que
aplaudiren i ovacionaren Joey Chesnut, el jove terrorista suïcida de Califòrnia
capaç de derrotar al sis vegades campió mundial, Takeru Kobayashi, que no va
poder devorar més de 63 hot-dogs.

        Però
el gag de la mercaderia no basta. Fa
falta també una operació de propaganda sense precedents històrics, això que
perversament denominem “publicitat” per a descriure i celebrar la invasió de
l’espai públic per part dels interessos privats. No és estrany que Miguel
Brieva utilitze una i altra vegada la publicitat per a il·luminar aquest domini
terrorista del gag. No és estrany que
la publicitat –això és el que veuen certament les seus vinyetes- concentre ara
tota l’audàcia estètica, antipuritanisme moral i rupturisme revolucionari que
fa cent anys mobilitzà l’art d’avantguarda per escandalitzar el burgés i que
hui s’inscriu en el cor mateix de la mentalitat burgesa: és necessària, sí,
molta audàcia per a persuadir-nos de destruir alegrement l’univers. L’espot de
Miguel Brieva citat més amunt, esquema categorial del gènere, no fa sinó
traduir la famosa síntesi capitalista excogitada per la casa Nike (“Just do
it”, “Només fes-ho”), eslògan on convergeixen naturalment Bin Laden i Joey
Chesnut, Mohammed Atta i el Carrefour. Veiem al monstre de Nova York dirigint
l’avió de passatgers  contra la torre de
Manhattan i a Deú darrere, tonant  en el
seu nuvolet, ordenant-li: “Just do it”, “només fes-ho”. Veiem a James Carney o
a Jacob Cohen, pilots d’un B-52 estadounidenc i d’un F-16 israelià
respectivament, volant sobre Faluya o sobre Beirut, amb la panxa replena de
bombes raïm, i darrere una Bíblia impresa en bitllets de dòlar que els dicta:
“Just do it” , “només fes-ho”. Veiem a un alegre consumidor madrileny en
Toys’r’us a punt d’arrencar-li la play
station,
al mateix temps que la roba i una cama, a un negret la casa del
qual ha estat destruïda per una bomba i darrere un Papa Noel, al volant d’un
Mercedes dient: “Just do it”, “només fes-ho”. I veiem a la humanitat encara
vacil·lant, amb un peu a l’abisme, temptada de fer un pas endavant, i darrere
la casa Nike i a Monsanto, i a Roche i a Bayer, i a Nestlè i a Coca-Cola i a
Siemens i a Ford –i als governs que les empreses han triat- assenyalant amb el
dit el buit: “Just do it”, “només fes-ho”.

         Per a que una veritat d’aquest tipus no
resulte ni demagògica ni solemne, per a que no es convertisca a la seua vegada
en un gag cal ser un geni i basta una
ullada a les seues vinyetes per adonar-se que Miguel Brieva ho és. Un geni és
algú capaç no només de crear, al mateix temps, l’única atmosfera en la que
poden desenvolupar-se. Eixa atmosfera és tan potent, tan precisa, tan
orgànicament sostenible que acaba per envair i contaminar la nostra, de tal
manera que, a força d’imposar la seua estranyesa, acaba per impugnar la nostra
familiaritat. L’inquietant de l’univers de Brieva és que és el nostre (com ho
és el dels gravats luciferins de Goya o el de les cabals metamorfosis de
Kafka): és el que Freud anomena el
sinistre
per a descriure un allunyament sobtat de la normalitat domèstica
però també un reconeixement -una identificació sobtada- de la irracionalitat
integrada. Allò reprimit assalta de sobte el nostre horitzó visual corrent o
desplaçant mínimament la superfície conscient, basta una lleu empenta al
llenguatge en la mateixa direcció en la que habitualment s’expressa i basta
amortir suaument el color, tensar una mica les línies dels rostres, augmentar
artificialment l’alegria, vestir els cossos d’una altra manera –coses que només
pot fer un gran artista-, per a que tot el que ens sembla ple aparegui
horrendament buit. Basta seguir fins el final l’esperit de Walt Disney per a
que ell mateix es voltege en el revers de
Disney
, sobtadament amenaçador, agressiu, una mica viscós, una mica
metafísic, inesperada còpula entre el capitalisme i el feixisme. Ningú ha sabut
entendre com Brieva el terror salvatge que abriga Disneylàndia, el desordre
metafísic de Mickey Mouse. El més enllà del mercat està precisament ací, en el més pròxim, al costat del
bressol, en el sofà del saló, en el peluix hitlerià, en el Bambi mató, en totes
eixes criatures encantadores i saltaires que ens gelen la sang amb la seua
felicitat irresistible, amb la seua marcial alegria obligatòria. Miguel Brieva
no és només un gran dibuixant polític (com ho són Quino i El Roto) sinó un gran
artista polític, un gran il·luminador de civilitzacions l’obra del qual –aquest
Dinero, o el seu anterior Enciclopedia– pot comparar-se tal
vegada, pel seu refinament gràfic i pels seus efectes, a l’immens Grandville i
al seu Altre món (1844), eixe
inquietant visionari capaç d’imaginar exactament el capitalisme industrial, mentre
els seus contemporanis es limitaven a viure’l vagament, com Brieva és capaç d’imaginar amb precisió el capitalisme
financer i consumista mentre nosaltres ens limiten a experimentar-lo
borrosament. Com la realitat no és vertadera –diguem amb Alfonso Sastre-, per a
que la veritat arribe a ser real cal imaginar-la intensament i amb tot detall.

        Una
imatge no val més que mil paraules, però un concepte sí. Un concepte val de fet
més que mil imatges. Els conceptes, al contrari del que pretenia Spinoza, es
poden mirar, tenen color i de vegades fins ens borden. Ens fan també por. Donen
a pensar. Per això el concepte és el contrari del gag. Però pot fer-nos també riure? Eixa és la primera font del
riure –en ordre ontològic i racional- a la que em referia al principi. Els conceptes
imaginats per Miguel Brieva ens fan riure exactament  a l’inrevés que el bac del pallasso llest o
l’enderrocament de les Torres Bessones; no per alguna cosa que ocorre fora i
sense residus, no per alguna cosa que els ocorre als altres i que al mateix
temps els anul·la, sinó per una caiguda aparatosa en el nostre interior de la
que ja no podem recuperar-nos. Està el riure mitjançant el qual renunciem a
conéixer –en la que només posem el cos- i està el riure estrany, un poc
anguniós, de conéixer-nos, el que acompanya el fet de caure de sobte de la
nostra ment i haver després d’activar-la per aixecar-nos i aixecar amb ella tot
el que el gran gag del terrorista
suïcida està a punt d’enderrocar: “No ho faces, pensa-ho!”. Hi ha riures que
s’esgoten en si mateixos i riures que et deixen un mal sabor de boca que un no
pot deixar d’esbandir-se de seguida amb una acció (o una omissió decent). L’art
genial de Miguel Brieva és dels que t’obliguen després a recórrer, vulgues que
no, l’altra meitat. Amb eixes dues meitats devem intentar allunyar l’abisme.

Tornem. 3 Lectures. Adorno, Rushdie i Baulenas.

        Hem decidit que ja n’hi ha prou, anem a
espolsar-nos la mandra i a posar-nos a fer feina. Amb l’excusa dels estudis, no
hem fet res ací, ni en els estudis tampoc. Ens hem anat deixant anar i hui hem
decidit reprendre la tasca de seguir publicant en aquest bloc. Més que res per
les visites, que no minven, i suposem que alguna d’elles es veurà decebuda en
veure que no l’actualitzem.

        Ho farem fent un resum de les darreres
lectures, copiant la contraportada o la solapa de cadascun del llibres recentment
llegits (algun es quedarà fora, perquè també ens n’han deixat o hem tret de la
biblioteca o perquè no es mereix ni la seua menció, que de tot hi ha al món).

        Començarem per Theodor W Adorno, i el
seu “L’assaig com a forma”, del qual havíem de fer un treball per a una
assignatura, que tenim a mitges, però que ens costa(-rà?) molt d’acabar.

    Per Adorno l’assaig és una “experiència
intel·lectual oberta”, utòpica en les seues intencions, que assoleix continguts
de veritat a través del seu desplegament mateix. En aquesta vigorosa elucidació
del lloc de l’assaig en el camp de tensió que té en un costat l’art i en l’altre
la ciència, l’autor indaga la peculiaritat d’aquest gènere, la seua relació amb
la idea de mètode, les seues formes de procedir, el seu contingut plausible de
coneixement i de veritat en procés. Però no ho fa en abstracte, sinó en el
context precís de l’evolució de les idees i el seu complex condicionament
social. Malgrat els esforços de Simmel, Lukács, Kassner o Benjamin, en l’àmbit
alemany, la filosofia establerta no ha deixat de malfiar-se de la proposta d’indagació
temptativa que és l’assaig, essencialment asistemàtic, tangencialment concret,
allunyat d’allò general, universal, durador i originari. D’ací la reivindicació
que fa Adorno de l’estratègia formal assagística, la més propera a la seua pròpia
lluita contra la lògica despòtica de la identitat, contra la primacia del
sistema, contra l’ideal del “deductivisme”  en filosofia, i a favor de la unitat no
coactiva d’allò múltiple, sempre autocrítica, sempre revisable, sempre “en camí”…

 

        “Els fills de la mitjanit” de Salman
Rushdie.


       
El
petit Saleem Sinai és celebrat per la premsa i felicitat pel primer ministre:
el seu naixement ha coincidit amb l’instant mateix en què l’Índia assolia l’anhelada
independència dels colons anglesos. Aquest fet lliga per sempre la biografia de
Saleem a la història del seu país i el dota d’unes capacitats extraordinàries:
posseeix un olfacte que li permet ensumar amenaces que la resta dels humans no
podem percebre, així com una connexió telepàtica amb els altres mil “fills de
la mitjanit”, tots nascuts els primers minuts de vida de l’Índia lliure.

        En l’extraordinària “Els fills de la
mitjanit”, reconeguda com la millor de les obres distingides amb el premi
Booker en la seva història, Rushdie se serveix dels fabulosos recursos de la
tradició oral índia per bastir un retaule èpic i apassionat ple a parts iguals
d’elements màgics i de sàtira política.

        “Un dels llibres més importants que s’han
publicat en el món anglosaxó en aquesta generació” New York Review of Books.

        Estem rellegint-nos “L’encantadora de
Florència”, del mateix autor, se suposa que per fer un treball també. No havíem
llegit encara res de Salman Rushdie, i d’ara en avant intentarem llegir tot
allò que caiga a les nostres mans. Veritablement molt recomanables les dues
novel·les.

 

        “El nas de Mussolini” de Lluís-Anton
Baulenas.

       
Cada nova novel·la de Lluís-Anton
Baulenas ens provoca sempre una mena d’ansietat, que ens fa preguntar-nos, per
on eixirà aquesta vegada? I és que mai ha deixat de sorprendre’ns des que vam
llegir “El fil de plata” i darrere d’ella tota la seua producció. Fins i tot té
un assaig que es diu “El català no morirà”. Per cert, de l’anterior novel·la “Àrea
de servei” també se n’ha fet una pel·lícula (Ventura Pons una vegada més, i
recordem les anteriors: “Anita no perd el tren” i “Amor d’idota”), amb el títol
de “A la deriva”.

        Una
jove revolucionària té la missió d’assassinar el dictador Primo de Rivera. Mentre
espera l’ordre d’excutar l’atemptat, s’amaga en un poble dels Pirineus amb el
seu pare. Però van passant els anys i l’ordre no acaba d’arribar. Sola i
aïllada, en la misèria, com més temps passa, amb més força s’aferra als ideals
com a mecanisme de supervivència. Al poble hi coneix una noia independent d’esperit,
que manté un tortuós lligam sentimental amb un cacic de la comarca. La relació
entre de totes dues conflueix en un final sorprenent i esplèndid. Amb un ofici
exquisit, a partir de l’angoixa d’una espera que sembla que no té fi,
Lluís-Anton Baulenas aconsegueix de bastir una trama argumental suggeridora,
plena d’intriga i de tensió narrativa, situada en una època en què, amb els
sòviets al poder, per primer cop, la utopia es podia fer realitat.   
 

        No volem saturar ara en un dia i deixar
un apunt que no va a llegir gairebé ningú sencer. Anirem afegint les lectures
de tres en tres. I gràcies per seguir visitant-nos.

La Lluna en un cove 18 juny 2010

I també:

L’altra cara de la lluna:
Els golluts de la Vall de Ribes: ¿una raça perduda?
Emili Gil

La terra que el temps oblidà, cap. 9
E. R. Burrouhs

Fora de cartellera:
Fahrenheit 451
Anna M. Villalonga

I més relats…
(Consulteu l’índex de la primera plana)

La Lluna en un Cove 18
Rústega amb solapes
Tapes plastificades a tot color
Il.lustracions interiors
118 pàgines
Diversos autors
Il.lustracions: Daniel S. Limon
PVP: 8 euros

Més informació

El nou número:

La Lluna en un Cove 18

Una nova selecció de magnífics relats de ficció en català. La narrativa més actual: un magazín fet a partir de les aportacions literàries de nous autors. T’ho perdràs?

Contingut:

Breu xerrada amb un gat
David Vivancos

Fart que els meus intents vans d`escriure alguna cosa original o, almenys, ocurrent, passessin per damunt d`ell en forma de boles de paper que acabaven el vol a la paperera metàllica de l`estudi, Tobermory m`havia tractat de rescatar proposant-me una història que vaig trobar molt absurda. Com que a mi tampoc no se m`havia acudit res millor en tot el matí, no em va semblar oportú fer-li saber el que pensava sobre la idea que acabava d`exposar. De moment.

Disset assalts del ring
Jordi Izard

Ara pla! … mmmm… Miri, li tindré en consideració la seva proposta només si em respon prèviament una qüestió: El mòdem que m`ofereix és una màquina, un dispositiu bonic? Fa goig? Està ben dissenyat? Disposa d`àmplia gamma de colors? Pot orientar-me sobre si milloraria la decoració de l`entradeta de casa? Penso que, potser, podríem posar-lo damunt del canterano… Sap què passa? Visc sola i a casa no tinc ni ordinador, de manera que la connexió ADSL que m`ofereix només podria cobrir aspectes decoratius…

Aromes
Satie

Algú em demana. Una nena m`estira de la màniga. Amb gestos em diu que l`acompanyi, que vagi amb ella. Em somriu; li manquen algunes dentetes però té uns ulls vius com els d`una fura. No em decideixo a seguir-la, per la qual cosa ella em somriu, s`agafa de la meva mà i m`estira convidant-me a acompa-nyar-la. Finalment, cedeixo i vaig amb ella. Es belluga ràpida i amb molta facilitat entre la gent, i, sense adonar-me, en un tres i no res m`ha dut al carrer de les flors. Per un moment tinc la sensació de com si el temps s`hagués aturat. És impactant el seu exotisme.

Blanc sobre negre
Elies Villalonga

Res ni ningú no els atura. Assassinen indiscriminadament, fins i tot els infants. Tot just acabo de veure`n un que corria. L`han abatut. També han mort el nostre bestiar, sobretot els cavalls, sense cap mena de pietat per aquests animals tan magnífics i nobles. No han tingut cap respecte envers els homes sants, els quals han renunciat a defensar-se.

L`arbre i l`ocell
Joan Lladós

ABedòlia, un petit però interessant regne del planeta Rosa, el bedoll era tingut per un símbol sagrat, representació indiscutible dels interessos tant del poble com de l`Estat; senyera de neguits, creences i tradicions d`una nació que s`enorgullia del seu ancestral bressol i d`una identitat inalterada des del Temps del Bedoll. Perquè, malauradament, no n`hi havia, de bedolls a Bedòlia. Ni en tot el planeta Rosa. Ni tan sols un; sisquere petrificat.

El sequer de Martino
Francesc Alapont

El nostre estadi, la bombonera, era realment un antic sequer d`arròs, més conegut per l`era de Martino; en sabíem el nom, però no de qui era en l`actualitat. Les porteries eren un tant casolanes: una d`elles era la porta del magatzem que hi havia al costat del sequer, on es guardaven els tractors, remolcs i altres eines de camp; per l`altra banda, la porteria que donava a llevant era encara més rudimentaria: dos munts de pedres en estiu, i les jaquetes que ens tréiem, en hivern. Molt clar havia de ser el gol perquè no hi haguera discussió sobre si el baló havia entrat o no per entre els dos pals… Més d`una vegada, el gol es decidia moneda en l`aire. El millor de tot era que, quedàrem com quedàrem, a l`endemà hi havia revenja, perquè mai, sota cap concepte, no es contemplava la possibilitat d`un empat; això era de rebut, era una llei no escrita, que es complia sempre.

El viatge
Frederic Roig

Els altaveus de l`estació de Cerdanyola van alertar dels perills d`acostar-se a les vies. Instants més tard, va arribar el tren. L`Evelyne va pujar al vagó i es va acomodar al seient. Al seu costat hi havia un adolescent amb les celles i els llavis grapats amb pírcings. El noi movia el cap al ritme d`un estrident so que sortia d`uns aparatosos auriculars penjats a les orelles. Dels auriculars baixaven uns fils que s`amagaven sota la samarreta. Al seu davant es va collocar una parella que parlava en un idioma desconegut. Per l`entonació, li va semblar que podia ser dels països de l`est. Als seients del costat hi havia uns sud-americans, i enfront d`aquests un matrimoni que parlava en català. Drets i repartits pel passadís, anaven amunt i avall al llarg del vagó diversos grupets de joves cridant i rient.

El regal
Laura Fonoll

La seva amiga Dolors feia una festa per a celebrar els seus noranta anys, i encara no sabia què regalar. Fins que va fer un pensament i es va dir a ella mateixa: Tots els regals van dins una capsa i embolicats; bé, doncs llavors començaré per comprar l`embolcall i almenys ja tindré alguna cosa.

La Lluna en un Cove 18
Rústega amb solapes
Tapes plastificades a tot color
Il.lustracions interiors
118 pàgines
Diversos autors
PVP: 8 euros

Més informació


Mikhail Bakhtin: La cultura popular en l’Edat Mitjana i el Renaixement. El context de Rabelais.

Ja feia temps que teníem ganes de traduir aquest text, la introducció (suposem) del llibre referenciat, i finalment, i aprofitant un treball que havíem de fer per a l’assignatura “Nivells de Cultura. Cultura Popular i Cultura de Masses”, ens hem posat en feina. I no ho teníem fàcil, perquè la font d’on el “pescàrem” eliminava totes les lletres accentuades, a més de posar signes estranys en algunes grafies. 

Haurem de fer-nos amb el llibre i llegir-lo sencer (algú/alguna sap si hi ha traducció al català?)

Les primera referència a Mikhail Bakhtin (quina dèria a escriure Bajtin!) la vam recollir a classe de Lingüística de Magisteri, i la referència a aquest llibre en concret, en un altre, aquest de Carlo Ginzburg i editat per P.U.V. titulat “Els formatge i els cucs”, on ens refereix els diferents judicis que va haver d’enfrontar Domenico Scabdella (conegut com Menocchio) a mans de la Inquisició i la seua final crema en la foguera. Un estudi que ha esdevingut un clàssic de la història de les classes populars i on Carlo Ginzburg reconstrueix, a partir dels expedients del procés inquisitorial que li fou incoat (a Menocchio), així com d’altres documents que donen compte de les seues activitats econòmiques, i d’altres aspectes de la seua vida, una peça del trencaclosques  que constitueix l’anomenada cultura popular o de les classes subalternes. 

Dintre hi teniu el text.

 

Mikhail Bakhtin

 

La cultura popular en la Edat Mitjana i  en el Renaixement:

El context de Francois Rabelais


Digitalització: Nacaveva Morales.
Aquesta Edició: Marxists Internet Archive, desembre de 2001

TRADUCCIÓ (del castellà): Antoni Montes
Barba-Roja.


Al nostre país, Rabelais
és el menys popular, el menys estudiat, el menys comprés i estimat dels grans
escriptors de la literatura mundial.

No obstant, Rabelais està 
considerat com un dels autors europeus més importants. L’han qualificat de
geni, de “Voltaire” del segle XVI, i s’estima la seua obra com una de
les més valuoses dels segles passats. Els especialistes europeus acostumen a col·locar-la,
per la força de les seues idees, del seu art i per la seua importància històrica,
immediatament després de Shakespeare, i fins i tot arriben a ubicar-lo coetani
de l’anglés. Els romàntics francesos, sobretot Chateaubriand i Hugo, el tenien
per un dels genis més eminents de la humanitat de tots els temps i pobles. Se l’ha
considerat, i se’l considera encara, no solament com un escriptor de primer ordre,
sinó també com un savi i un profeta. Heus ací un judici significatiu de
Michelet: “Rabelais ha recollit directament la saviesa del corrent
popular dels antics dialectes, refranys, proverbis i farses estudiantils, de la
boca de la gent comuna i els bufons.

“I a través d’aquets deliris,
apareix amb tota la seua grandesa el geni del segle i la seua força
profética
. On no aconsegueix descobrir, encerta a entreveure, anunciar i
dirigir. Sota cada fulla de la floresta dels somnis es veuen fruits que recullen l’avenir.
Aquest llibre és una branca d’or.

És evident que els judicis
i apreciacions d’aquest tipus són molt relatius. No pretenem decidir si és just
col·locar a Rabelais al mateix nivell de Shakespeare o per damunt o per davall
de Cervantes, etc. D’altra banda, el lloc històric que ocupa entre els creadors
de la nova literatura europea està indiscutiblement al costat de Dante,
Boccacio, Shakespeare y Cervantes. Rabelais ha influït poderosament no només en
els destins de la literatura i la llengua literària francesa, sinó també en la
literatura mundial (probablement amb tanta intensitat com Cervantes). És també
indubtable que fou el més democràtic dels moderns mestres
literaris. Per a nosaltres, no obstant això, la seua qualitat principal és la d’estar
més profundament lligat que els altres a les fonts populars (les
que cita Michelet són exactes, sens dubte, però disten molt de ser exhaustives);
el conjunt d’aquestes fonts determinaren el seu sistema d’imatges tant com la seua
concepció artística.

I és precisament eixe
peculiar caràcter popular i, podríem dir, radical de les imatges de Rabelais el
que explica que el seu futur siga tan excepcionalment ric, com correctament assenyala
Michelet. És també aquest caràcter popular el que explica “l’aspecte no
literari de Rabelais, vull dir la seua resistència a ajustar-se als cànons i
regles de l’art literari vigents des del segle XVI fins els nostres dies,
independentment de les variacions que patís el seu contingut. Rabelais ha rebutjat
aquests motlles molt més categòricament que Shakespeare o Cervantes, els quals es
limitaren a evitar els cànons clàssics més o menys estrets de la seua època. Les
imatges de Rabelais es distingeixen per una espècie de “caràcter no
oficial”, indestructible i categòric, de tal manera que no hi ha dogmatisme,
autoritat ni formalitat unilateral que puga harmonitzar amb les imatges
rabelesianes, decididament hostils a tota perfecció definitiva, a tota estabilitat,
a tota formalitat limitada, a tota operació/decisió circumscrites al domini del
pensament i la concepció del món.

D’ací la soledat tan
especial de Rabelais en el curs dels segles següents: és impossible arribar a ell
a través dels camins trillats que la creació artística i el pensament ideològic
de la Europa burgesa, seguiren al llarg dels últims quatre segles. I si bé és
cert que en eixe temps trobem nombrosos admiradors entusiastes de Rabelais, és
impossible, en canvi, trobar una comprensió total, clarament formulada, de la seua
obra.

Els romàntics, que
redescobriren a Rabelais, com a Shakespeare i a Cervantes, no saberen trobar el
seu centre i no passaren per això d’una meravellada sorpresa. Molts són els
comentaristes que Rabelais ha rebutjat i rebutja encara; a la majoria per falta
de comprensió. Les imatges rabelesianes fins i tot ara segueixen sent en gran
mesura enigmàtiques.

L’únic mitjà de desxifrar
aquest enigmes, és emprendre un estudi en profunditat de les seues fonts
populars. Si Rabelais se’ns presenta com un solitari, sense afinitats amb altres
grans escriptors dels quatre últims segles, podem en canvi afirmar que, front
al ric acerb actualitzat de la literatura popular, són precisament eixos quatre
segles d’evolució literària els que se’ns presenten aïllats i exempts d’afinitats
mentre les imatges rabelesianes estan perfectament ubicades dintre de l’evolució
mil·lenària de la cultura popular.

Si Rabelais és el més
difícil dels autors clàssics és perquè exigeix, per a ser comprés, la
reformulació radical de totes les concepcions artístiques i ideològiques, la
capacitat de rebutjar moltes exigències del gust literari fondament arrelades,
la revisió d’una multitud de nocions i, sobretot, una investigació profunda dels
dominis de la literatura còmica popular que ha estat tan poc i tan
superficialment explorada.

Certament, Rabelais és
difícil. Però, en recompensa, la seua obra, desxifrada convenientment, permet
il·luminar la cultura còmica popular de diversos mil·lennis, de la què Rabelais
fou l’eminent portaveu en la literatura. Sense lloc a dubtes, la seua novel·la
pot ser la clau que ens permeta penetrar en els esplèndids santuaris de l’obra
còmica popular que han romàs incompresos i inexplorats. Però abans d’entrar en
ells, és fonamental conéixer aquesta clau.

La present introducció es
proposa plantejar els problemes de la cultura còmica popular de la Edat Media i
el Renaixement, discernir les seues dimensions i definir prèviament els seus trets
originals.

Com he dit, el riure
popular i les seues formes, constitueixen els camps menys estudiats de la
creació popular. La concepció estreta del caràcter popular i del folklore nascuda
en la època preromàntica i rematada essencialment per Herder i els romàntics,
exclou gairebé per complet la cultura específica de la plaça pública i també l’humor
popular en tota la riquesa de les seues manifestacions. Ni tan sols
posteriorment els especialistes del folklore i la història literària han
considerat l’humor del poble en la plaça pública com un objecte digne d’estudi
des del punt de vista cultural, històric, folklòric o literari. Entre les nombroses
investigacions científiques consagrades als ritus, els mites i les obres
populars, líriques i picaresques, el riure no ocupa sinó un lloc modest. Fins i
tot en eixes condicions, la naturalesa específica del riure popular apareix
totalment deformada perquè se li apliquen idees i nocions que li són alienes doncs
pertanyen veritablement al domini de la cultura i l’estètica burgesa contemporànies.
Açò ens permet afirmar, sense exageració, que la profunda originalitat de l’antiga
cultura còmica popular no ens ha estat revelada.

No obstant això, la seua
amplitud i importància eren considerables en la Edat Media i en el Renaixement.
El món infinit de les formes i manifestacions del riure s’oposava a la cultura
oficial, al to seriós, religiós i feudal de l’època. Dintre de la seua diversitat,
aquestes formes i manifestacions -les festes públiques carnavalesques, els ritus
i cultes còmics, els bufons i “babaus”, gegants, nans i monstres, pallassos
de diversos estils i categories, la literatura paròdica, vasta i multiforme,
etc.-, posseeixen una unitat d’estil i constitueixen parts i zones úniques i
indivisibles de la cultura còmica popular, principalment de la cultura
carnavalesca.

Las múltiples
manifestacions d’aquesta cultura poden subdividir-se en tres grans categories:

1) Formes i
rituals de l’espectacle
 (festejos carnavalescos, obres còmiques
representades en las places públiques, etc.);

2) Obres còmiques
verbals
 (fins i tot les paròdies) de diversa naturalesa: orals i
escrites, en llatí o en llengua vulgar;

3) Diverses
formes i tipus del vocabulari familiar i groller
 (insults, juraments,
lemes populars, etc.).

Aquestes tres categories,
que reflecteixen en la seua heterogeneïtat un mateix aspecte còmic del món, estan
estretament interelacionades i es combinen entre sí.

Anem a definir prèviament
cadascuna de les tres formes.

Els festejos del
carnaval, amb tots els actes i ritus còmics que contenen, ocupaven un lloc molt
important en la vida de l’hombre medieval. A més dels carnavals esmentats, que anaven
acompanyats d’actes i processons complicades que omplien les places i els carrers
durant dies sencers, se celebraven també la “festa dels babaus”
(Testa stultorum) i la “festa de l’ase”; existia també un “riure
pasqual” (risus paschalis) molt singular i lliure, consagrat por la
tradició. A més, gairebé totes les festes religioses posseïen un aspecte còmic
popular i públic, consagrat també per la tradició. És el cas, per exemple, de les
“festes del temple”, que eren seguides habitualment per fires i per
un ric seguici d’alegries populars (durant els quals s’exhibien gegants, nans,
monstres, bèsties “sàvies”, etc.). La representació dels misteris esdevenia
en un ambient de carnaval. El mateix ocorria amb les festes agrícoles, com la
verema, que se celebraven tanmateix en les ciutats. El riure acompanyava també
les cerimònies i els ritus civils de la vida quotidiana: així, els bufons i els
“babaus” assistien sempre a les funcions del cerimonial seriós,
parodiant els seus actes (proclamació dels noms dels vencedors dels tornejos,
cerimònies de lliurament del dret de vassallatge, dels nous cavallers armats,
etc.). Cap festa es desenvolupava sense la intervenció dels elements d’una
organització còmica; així, per al desenvolupament d’una festa, l’elecció de
reines i reis de “riure”.

Aquestes formes rituals i
d’espectacle organitzades a la manera còmica i consagrades per la tradició, s’havien
difós en tots els països europeus, però en els països llatins, especialment a
França, destacaven per la seua riquesa i complexitat particulars. En analitzar el
sistema rabelesià d’imatges hi dedicarem un examen més complet i detallat.

Tots aquests ritus i
espectacles organitzats a la manera còmica, presentaven una diferència notable,
una diferència de principi, podríem dir, amb les formes del culte i les cerimònies
oficiales serioses de l’Església o de l’Estat feudal. Oferien una visió del món,
de l’home i de las relacions humanes totalment diferent, deliberadament
no-oficial, exterior a l’Església i a l’Estat; semblaven haver construït, al costat
del món oficial, un segon món i una segona vida a la qual els homes de la Edat
Media pertanyien en una proporció major o menor i en la qual vivien en dates
determinades. Açò creava una espècie de dualitat del món, i creiem que sense prendre
açò en consideració no es podria comprendre ni la consciència cultural de la
Edat Mitjana ni la civilització renaixentista. La ignorància o la subestimació
del riure popular en la Edat Mitjana deforma també el quadro evolutiu històric
de la cultura europea en els segles següents.

La dualitat en la
percepció del món i la vida humana ja existien en l’estadi anterior de la
civilització primitiva. En el folklore dels pobles primitius es troba, paral·lelament
als cultes seriosos (per la seua organització i el seu to) l’existència de cultes
còmics, que convertien a les divinitats en objectes de burla i blasfèmia .

La literatura còmica
medieval es desenvolupà durant tot un mil·lenni i encara més, si considerem que
els seus començaments es remunten a la antiguitat cristiana. Durant aquest llarg
període, aquesta literatura patí canvis molt importants (menys sensibles en la
literatura en llengua llatina). Sorgiren gèneres diversos i variacions
estilístiques. Malgrat totes les diferències d’època i gènere, aquesta
literatura segueix sent -en diversa proporció- l’expressió de la cosmovisió
popular i carnavalesca, i segueix usant en conseqüència la llengua de les seues
formes i símbols.

La literatura llatina
paròdica o semiparòdica està  enormement difosa. Posseïm una quantitat
considerable de manuscrits en els quals la ideologia oficial de l’Església i els
seus ritus són descrits des de el punt de vista còmic.

El riure influí en les més
altes esferes del pensament i el culte religiós.

Una de les obres més
antigues i cèlebres d’aquesta literatura, El sopar de Ciprià (Coena Cypriani),
invertí amb esperit carnavalesc les Sagrades Escriptures (Bíblia i Evangelis). Aquesta
paròdia estava autoritzada per la tradició del riure pasqual (risus paschalis)
lliure; en ella trobem ressons llunyans de les saturnals romanes. Una altra
obra antiga del mateix tipus, Vergilius Maro grammaticus, és un saberut tractat
semiparòdic sobre la gramàtica llatina, com també una paròdia del coneixement escolàstic
y dels mètodes científics de principis de la Edat Mitjana. Aquestes dues obres
inauguren la literatura còmica medieval en llatí i exerceixen una influència
preponderant sobre les seues tradicions i se situen en la confluència de la
Antiguitat i l’Edat Media. La seua popularitat ha persistit quasi fins l’època
del Renaixement. Com a conseqüència, sorgeixen dobles paròdics dels elements
del culte i el dogma religiós. És la denominada paròdia sacra, un dels fenòmens
més originals i menys compresos de la literatura medieval.

Sabem que existeixen nombroses
litúrgies paròdiques (Litúrgia dels bevedores, Litúrgia dels jugadors, etc.),
paròdies de les lectures evangèliques, de les pregàries, fins i tot de les més
sagrades (com el Pare Nostre, l’Ave Maria, etc.), de les lletanies, dels himnes
religiosos, dels psalms, així com imitacions de les sentències evangèliques,
etc. S’escriviren testaments paròdics, resolucions que parodiaven els concilis,
etc. Aquest nou gènere literari gairebé infinit, estava consagrat per la
tradició i tolerat en certa mesura per l’Església. Hi havia una part escrita
que existia sota la protecció del  “riure pasqual” o “riure nadalenc”
i una altra (litúrgies i pregàries paròdiques) que estava en relació directa amb
la “festa dels babaus” i era interpretada en eixa ocasió.

A més, existien altres
varietats de la literatura còmica llatina, com, per exemple, les disputes i diàlegs
paròdics, les cròniques paròdiques, etc. Els seus autors havien de posseir
segurament un cert grau d’instrucció -en alguns casos molt elevat-. Eren els ressons
del riure dels carnavals públics que repercutien en els murs dels monestirs,
universitats i col·legis.

La literatura còmica llatina
de la Edat Media arribà a la seua apoteosi durant el apogeu del Renaixement, amb
l’Elogi de la bogeria d’Erasmus (una
de les creacions més eminents de l’humor carnavalesc en la literatura mundial)
i amb les Cartes d’hombres obscurs
(Epistolae obscurorum virorum).

La literatura còmica en
llengua vulgar era igualment rica i més variada encara. Trobem en aquesta
literatura escrits anàlegs a la paròdia sacra: pregàries paròdiques, homilies (anomenats
sermons alegres en França), cançons de Nadal, llegendes sagrades, etc. No
obstant això, el que predominava eren sobretot les paròdies i imitacions laiques
que escarneixen al règim feudal i la seua epopeia heroica.

És el cas de les
epopeies paròdiques de la Edat Media que posen en escena animals, bufons,
tramposos i babaus; elements de l’epopeia heroica paròdica que apareixen en els
cantators, aparició de dobles còmics
dels herois èpics (Rolando còmic), etc. S’escriuen novel·les de cavalleria paròdiques,
tals como La somera sense brida i Aucassin i Nicolette. Es desenvolupen
diferents gèneres de retòrica còmica, diversos “debats”
carnavalescos, disputes, diàlegs, “elogis” (o “iI·lustracions”),
etc. El riure carnaval replica en las faulas i en les peces líriques composta
per vaguants (escolars rodamóns).

Aquests gèneres i obres
estan relacionats amb el carnaval públic i utilitzen, més àmpliament que els
escrits en llatí, les fórmules i els símbols del carnaval. Però és la
dramatúrgia còmica medieval la que està  més estretament lligada al
carnaval. La primera peça còmica -que conservem- d’Adam de la Halle, El joc
de l’enramada, és una excel·lent mostra de la visió i de la comprensió
de la vida i el món purament carnavalescos; conté en germen nombrosos elements
del futur món rabelesià. Els miracles i moralitats són “carnavalitzats”
en major o menor grau. El riure s’introdueix també en els misteris; les diableries-misteris,
per exemple, posseeixen un caràcter carnavalesc molt marcat. Les “gangarillas”
(companyia antiga de còmics o representants, composada per tres o quatre homes
i un xicon jove que feia de dona – font: RAE) són també un gènere extremadament
“carnavalitzat” de finals de l’Edat Mitjana.

Hem tractat
superficialment en aquestes pàgines algunes de les obres més conegudes de la
literatura còmica, que podem esmentar sense necessitat de recórrer a comentaris
especials. Açò basta  per a plantejar escaridament el problema. Però en allò
successiu, a mesura que analitzem l’obra de Rabelais, ens detindrem amb més
detall en eixos gèneres i obres, i en altres gèneres i obres menys conegudes.

Seguirem ara amb la
tercera forma d’expressió de la cultura còmica popular, és a dir amb certs fenòmens
i gèneres del vocabulari familiar i públic de l’Edat Media i el Renaixement. Ja
diguérem que durant el carnaval en les places públiques, l’abolició provisòria
de les diferències i barreres jeràrquiques entre les persones i l’eliminació de
certes regles i tabús vigents en la vida quotidiana, creaven un tipus especial
de comunicació a la vegada ideal i real entre la gent, impossible d’establir en
la vida ordinària. Era un contacte familiar i sense restriccions.

Com a resultat, la nova
forma de comunicació produí noves formes lingüístiques: gèneres inèdits, canvis
de sentit o eliminació de certes formes desusades, etc. És molt coneguda l’existència
de fenòmens similars en la època actual. Per exemple, quan dues persones creen
vincles d’amistat, la distància que les separa minva (estan en “peu d’igualtat”)
i les formes de comunicació verbal canvien completament: es tutegen, usen
diminutius, fins i tot sobrenoms, usant epítets injuriosos que adquireixen un
sentit afectuós; poden arribar a burlar-se la una de l’altra (si no existiren eixes
relacions amistoses només un tercer podria ser objecte d’aquestes burles), tustar-se
l’esquena i fins i tot en el ventre (gest carnavalesc per excel·lència), no
necessiten polir el llenguatge ni evitar els tabús, per la qual cosa es diuen
paraules i expressions inconvenients, etc.

Però aclarim que aquest
contacte familiar en la vida ordinària moderna està  molt lluny del
contacte lliure i familiar que s’estableix en la plaça pública durant el
carnaval popular. Falta un element essencial: el caràcter universal, el clima
de festa, la idea utòpica, la concepció profunda del món. En general, en atorgar
un contingut quotidià a certes festes del carnaval, encara que mantenint el seu
aspecte exterior, s’arriba en l’actualitat a perdre el seu sentit intern
profund. Recordem de pas que certs elements rituals antics de fraternitat
sobreviurien en el carnaval, adoptant un nou sentit i una forma més profunda.
Certs ritus antics s’incorporaren a la vida pràctica moderna mitjançant el
carnaval, però perderen quasi per complet la significació que tenien en aquest.

El nou tipus de
relacions familiars establertes durant el carnaval es reflecteix en una sèrie
de fenòmens lingüístics. Ens detindrem en alguns.

El llenguatge familiar
de la plaça pública es caracteritza per l‘ús freqüent de grolleries, o siga d’expressions
i paraules injurioses, de vegades molt llargues i complicades. Des del punt de
vista gramatical i semàntic, les grolleries estan normalment aïllades en el
context del llenguatge i considerades com a fórmules fixes del mateix gènere
del proverbi. Per tant, pot afermar-se que les grolleries són una classe verbal
especial del llenguatge familiar. Pel seu origen no són homogènies i compliren
funciones de caràcter especialment màgic i encantatori en la comunicació
primitiva.

El que ens interessa més
especialment són les grolleries blasfematòries adreçades a les divinitats i que
constituïen un element necessari dels cultes còmics més antics. Aquestes blasfèmies
eren ambivalents: degradaven i mortificaven a la vegada que regeneraven i
renovaven. I són precisament aquestes blasfèmies ambivalents les que determinaren
el caràcter verbal típic de les grolleries en la comunicació familiar
carnavalesca. En efecte, durant el carnaval aquestes grolleries canviaven
considerablement de sentit, per a convertir-se en un fi en si mateix i adquirir
així universalitat i profunditat. Gràcies a aquesta metamorfosi, les paraules
contribuïen a la creació d’una atmosfera de llibertat dintre de la vida secundària
carnavalesca.

Des de molts punts de
vista, els juraments són similars a les grolleries. També ells es deuen
considerar como un gènere verbal especial, amb les mateixes bases que les grolleries
(caràcter aïllat, acabat i autosuficient). Si inicialment els juraments no tenien
cap relació amb el riure, en ser eliminats de les esferes del llenguatge
oficial, doncs infringien les seues regles verbals, no els quedà altre recurs
que el d’implantar-se en l’esfera lliure del llenguatge familiar. Submergits en
l’ambient del carnaval, adquiriren un valor còmic i es tronaren  ambivalents.

Els altres fenòmens
verbals, com ara les obscenitats, corregueren una sort similar. El llenguatge
familiar es convertí en certa manera en receptacle on s’acumularen les expressions
verbals prohibides i eliminades de la comunicació oficial. Malgrat la seua
heterogeneïtat originària, aquestes paraules assimilaren la cosmovisió
carnavalesca, modificaren les seues antigues funcions, adquiriren un to còmico
general,i es convertiren, per així dir-ho, en las espurnes de la flama única
del carnaval, cridada a renovar el món.

Ens detindrem quan pertoque
en els altres aspectes originals del llenguatge familiar. Assenyalarem, com a
conclusió, que aquest llenguatge exercí una gran influència en l’estil de
Rabelais.

 

 

La Lluna en un Cove Número 16 abril 2010

I també:

L’altra cara de la lluna:
Mary Wollstonecraft Shelley
Emili Gil i Ana Isabel Zaragozí

La terra que el temps oblidà, cap. 7
E. R. Burrouhs

I més relats…
(Consulteu l’índex de la primera plana)

La Lluna en un Cove 16
Especial ELLES
Rústega amb solapes
Tapes plastificades a tot color
Il.lustracions interiors
110 pàgines
Diverses autores
PVP: 8 euros

Més informació

El nou número:

La Lluna en un Cove 16
Especial ELLES

Una nova selecció de magnífics relats de ficció en català. La narrativa més actual: un magazín fet a partir de les aportacions literàries de noves promeses. En aquest número Especial ELLES: relats escrits per dones i sobre dones. Amor, passió, amistat, desengany, odi, crítica social… Fantasia, misteri, humor, erotisme… I tot enfocat des del punt de vista femení. T’ho perdràs?

Contingut:

Anònimes
Dolors Juàrez
El forat
Clara Ribatallada
La cuina
Maria Parera
Seria capaç de fer-li mal
Natàlia Senmartí
55
Clotilde Martínez
Llimacs
Carme Julià
Paradisos secrets
Teresa Farrés
Em mossego les ungles
Merxe Llop
Ei, dissabte faig 30 anys!
Núria Busquet
El colobrot
Laura Fonoll
Gal.la
Imma Jordano
La gran
Carmen Matutes

Si us agrada La Lluna en un Cove
Subscriviu-vos-hi !
Rebreu tots els mesos cada número directament al vostre domicili, i obtindreu importants descomptes i promocions especials per a la compra de llibres. A més, entrareu a formar part del nostre club de lectura, podreu participar en concursos, i coneixereu de primera mà el que es mou dins del món de la narrativa actual en la nostra llengua: tendències, nous autors, i molt més!
Accés al formulari de subscripció

La Lluna en un Cove - Revista de relats de ficció en català

* La Lluna en un Cove, relats de ficció.
* Una publicació mensual en paper de relats de ficció en català.
* Un magazín literari amb una miscel·lània d’històries sorprenents.
* Originals, de temàtica i gèneres diversos.
* Fantasia, ciència-ficció, misteri, aventures, viatges, humor…
* Un projecte literari obert a la participació de tothom.

 


 

Tenim en marxa un altre concurs des del Blog

http://relatslallunaenuncove.blogspot.com/

Diumenge 4 d’abril de 2010
32è Concurs de La Lluna en un Cove (4 d’abril)
Hola de nou! Us proposem un altre concurs – taula de participació. En aquesta ocasió, haureu de fer un comentari sobre el relat publicat en el número 13 de La Lluna en un Cove (el número de gener) que més us hagi agradat. Us recordem els títols:

– Cactus, de Tomàs Bosch
– Cita per a sopar, de Pere Màrtir Anton
– Dolça amargor, de Rocío Abelenda
– L’espera, de Jose Payà
– Àlbums de família i altres colps amagats, de Josep Sanchis
– Matí d’hivern, A. S. Puixkin
– El mal el fan ells: els altres, de Limon & Juli Vert

Si encara no teniu aquest número, podeu demanar-lo des de la nostra web: www.lallunaenuncove.cat

Les normes de participació són les de sempre. I com sempre també, farem un sorteig entre tots els participants. En aquesta ocasió, el premi serà un val de compra de 10 euros per a La Llibreria dels Llunàmbuls. Aquesta taula de participació es tancarà el dia 30 d’abril de 2010, moment en el qual es procedirà a fer el sorteig de la manera habitual. Esperem desitjosos els vostres comentaris. Vinga, animeu-vos a participar!

 



Sol·licitud d’exemplars de La Lluna en un Cove
Novetat: Número 16, Especial Elles, abril de 2010

La Lluna en un Cove 16
Rústega amb solapes
Tapes plastificades a tot color
Il.lustracions interiors
110 pàgines
Diverses autores
PVP: 8 euros

Compra-lo en: La Llibreria dels Llunàmbuls

 


 

La Lluna en un Cove, Revista de relats de ficció – Apartat de Correus 1100 – CP 46870 Ontinyent, País Valencià