NOSAL3 en som + de tres

Agenda ludicombativa comentada.

Arxiu de la categoria: Lectures.

Mikhail Bakhtin: La cultura popular en l’Edat Mitjana i el Renaixement. El context de Rabelais.

Ja feia temps que teníem ganes de traduir aquest text, la introducció (suposem) del llibre referenciat, i finalment, i aprofitant un treball que havíem de fer per a l’assignatura “Nivells de Cultura. Cultura Popular i Cultura de Masses”, ens hem posat en feina. I no ho teníem fàcil, perquè la font d’on el “pescàrem” eliminava totes les lletres accentuades, a més de posar signes estranys en algunes grafies. 

Haurem de fer-nos amb el llibre i llegir-lo sencer (algú/alguna sap si hi ha traducció al català?)

Les primera referència a Mikhail Bakhtin (quina dèria a escriure Bajtin!) la vam recollir a classe de Lingüística de Magisteri, i la referència a aquest llibre en concret, en un altre, aquest de Carlo Ginzburg i editat per P.U.V. titulat “Els formatge i els cucs”, on ens refereix els diferents judicis que va haver d’enfrontar Domenico Scabdella (conegut com Menocchio) a mans de la Inquisició i la seua final crema en la foguera. Un estudi que ha esdevingut un clàssic de la història de les classes populars i on Carlo Ginzburg reconstrueix, a partir dels expedients del procés inquisitorial que li fou incoat (a Menocchio), així com d’altres documents que donen compte de les seues activitats econòmiques, i d’altres aspectes de la seua vida, una peça del trencaclosques  que constitueix l’anomenada cultura popular o de les classes subalternes. 

Dintre hi teniu el text.

 

Mikhail Bakhtin

 

La cultura popular en la Edat Mitjana i  en el Renaixement:

El context de Francois Rabelais


Digitalització: Nacaveva Morales.
Aquesta Edició: Marxists Internet Archive, desembre de 2001

TRADUCCIÓ (del castellà): Antoni Montes
Barba-Roja.


Al nostre país, Rabelais
és el menys popular, el menys estudiat, el menys comprés i estimat dels grans
escriptors de la literatura mundial.

No obstant, Rabelais està 
considerat com un dels autors europeus més importants. L’han qualificat de
geni, de “Voltaire” del segle XVI, i s’estima la seua obra com una de
les més valuoses dels segles passats. Els especialistes europeus acostumen a col·locar-la,
per la força de les seues idees, del seu art i per la seua importància històrica,
immediatament després de Shakespeare, i fins i tot arriben a ubicar-lo coetani
de l’anglés. Els romàntics francesos, sobretot Chateaubriand i Hugo, el tenien
per un dels genis més eminents de la humanitat de tots els temps i pobles. Se l’ha
considerat, i se’l considera encara, no solament com un escriptor de primer ordre,
sinó també com un savi i un profeta. Heus ací un judici significatiu de
Michelet: “Rabelais ha recollit directament la saviesa del corrent
popular dels antics dialectes, refranys, proverbis i farses estudiantils, de la
boca de la gent comuna i els bufons.

“I a través d’aquets deliris,
apareix amb tota la seua grandesa el geni del segle i la seua força
profética
. On no aconsegueix descobrir, encerta a entreveure, anunciar i
dirigir. Sota cada fulla de la floresta dels somnis es veuen fruits que recullen l’avenir.
Aquest llibre és una branca d’or.

És evident que els judicis
i apreciacions d’aquest tipus són molt relatius. No pretenem decidir si és just
col·locar a Rabelais al mateix nivell de Shakespeare o per damunt o per davall
de Cervantes, etc. D’altra banda, el lloc històric que ocupa entre els creadors
de la nova literatura europea està indiscutiblement al costat de Dante,
Boccacio, Shakespeare y Cervantes. Rabelais ha influït poderosament no només en
els destins de la literatura i la llengua literària francesa, sinó també en la
literatura mundial (probablement amb tanta intensitat com Cervantes). És també
indubtable que fou el més democràtic dels moderns mestres
literaris. Per a nosaltres, no obstant això, la seua qualitat principal és la d’estar
més profundament lligat que els altres a les fonts populars (les
que cita Michelet són exactes, sens dubte, però disten molt de ser exhaustives);
el conjunt d’aquestes fonts determinaren el seu sistema d’imatges tant com la seua
concepció artística.

I és precisament eixe
peculiar caràcter popular i, podríem dir, radical de les imatges de Rabelais el
que explica que el seu futur siga tan excepcionalment ric, com correctament assenyala
Michelet. És també aquest caràcter popular el que explica “l’aspecte no
literari de Rabelais, vull dir la seua resistència a ajustar-se als cànons i
regles de l’art literari vigents des del segle XVI fins els nostres dies,
independentment de les variacions que patís el seu contingut. Rabelais ha rebutjat
aquests motlles molt més categòricament que Shakespeare o Cervantes, els quals es
limitaren a evitar els cànons clàssics més o menys estrets de la seua època. Les
imatges de Rabelais es distingeixen per una espècie de “caràcter no
oficial”, indestructible i categòric, de tal manera que no hi ha dogmatisme,
autoritat ni formalitat unilateral que puga harmonitzar amb les imatges
rabelesianes, decididament hostils a tota perfecció definitiva, a tota estabilitat,
a tota formalitat limitada, a tota operació/decisió circumscrites al domini del
pensament i la concepció del món.

D’ací la soledat tan
especial de Rabelais en el curs dels segles següents: és impossible arribar a ell
a través dels camins trillats que la creació artística i el pensament ideològic
de la Europa burgesa, seguiren al llarg dels últims quatre segles. I si bé és
cert que en eixe temps trobem nombrosos admiradors entusiastes de Rabelais, és
impossible, en canvi, trobar una comprensió total, clarament formulada, de la seua
obra.

Els romàntics, que
redescobriren a Rabelais, com a Shakespeare i a Cervantes, no saberen trobar el
seu centre i no passaren per això d’una meravellada sorpresa. Molts són els
comentaristes que Rabelais ha rebutjat i rebutja encara; a la majoria per falta
de comprensió. Les imatges rabelesianes fins i tot ara segueixen sent en gran
mesura enigmàtiques.

L’únic mitjà de desxifrar
aquest enigmes, és emprendre un estudi en profunditat de les seues fonts
populars. Si Rabelais se’ns presenta com un solitari, sense afinitats amb altres
grans escriptors dels quatre últims segles, podem en canvi afirmar que, front
al ric acerb actualitzat de la literatura popular, són precisament eixos quatre
segles d’evolució literària els que se’ns presenten aïllats i exempts d’afinitats
mentre les imatges rabelesianes estan perfectament ubicades dintre de l’evolució
mil·lenària de la cultura popular.

Si Rabelais és el més
difícil dels autors clàssics és perquè exigeix, per a ser comprés, la
reformulació radical de totes les concepcions artístiques i ideològiques, la
capacitat de rebutjar moltes exigències del gust literari fondament arrelades,
la revisió d’una multitud de nocions i, sobretot, una investigació profunda dels
dominis de la literatura còmica popular que ha estat tan poc i tan
superficialment explorada.

Certament, Rabelais és
difícil. Però, en recompensa, la seua obra, desxifrada convenientment, permet
il·luminar la cultura còmica popular de diversos mil·lennis, de la què Rabelais
fou l’eminent portaveu en la literatura. Sense lloc a dubtes, la seua novel·la
pot ser la clau que ens permeta penetrar en els esplèndids santuaris de l’obra
còmica popular que han romàs incompresos i inexplorats. Però abans d’entrar en
ells, és fonamental conéixer aquesta clau.

La present introducció es
proposa plantejar els problemes de la cultura còmica popular de la Edat Media i
el Renaixement, discernir les seues dimensions i definir prèviament els seus trets
originals.

Com he dit, el riure
popular i les seues formes, constitueixen els camps menys estudiats de la
creació popular. La concepció estreta del caràcter popular i del folklore nascuda
en la època preromàntica i rematada essencialment per Herder i els romàntics,
exclou gairebé per complet la cultura específica de la plaça pública i també l’humor
popular en tota la riquesa de les seues manifestacions. Ni tan sols
posteriorment els especialistes del folklore i la història literària han
considerat l’humor del poble en la plaça pública com un objecte digne d’estudi
des del punt de vista cultural, històric, folklòric o literari. Entre les nombroses
investigacions científiques consagrades als ritus, els mites i les obres
populars, líriques i picaresques, el riure no ocupa sinó un lloc modest. Fins i
tot en eixes condicions, la naturalesa específica del riure popular apareix
totalment deformada perquè se li apliquen idees i nocions que li són alienes doncs
pertanyen veritablement al domini de la cultura i l’estètica burgesa contemporànies.
Açò ens permet afirmar, sense exageració, que la profunda originalitat de l’antiga
cultura còmica popular no ens ha estat revelada.

No obstant això, la seua
amplitud i importància eren considerables en la Edat Media i en el Renaixement.
El món infinit de les formes i manifestacions del riure s’oposava a la cultura
oficial, al to seriós, religiós i feudal de l’època. Dintre de la seua diversitat,
aquestes formes i manifestacions -les festes públiques carnavalesques, els ritus
i cultes còmics, els bufons i “babaus”, gegants, nans i monstres, pallassos
de diversos estils i categories, la literatura paròdica, vasta i multiforme,
etc.-, posseeixen una unitat d’estil i constitueixen parts i zones úniques i
indivisibles de la cultura còmica popular, principalment de la cultura
carnavalesca.

Las múltiples
manifestacions d’aquesta cultura poden subdividir-se en tres grans categories:

1) Formes i
rituals de l’espectacle
 (festejos carnavalescos, obres còmiques
representades en las places públiques, etc.);

2) Obres còmiques
verbals
 (fins i tot les paròdies) de diversa naturalesa: orals i
escrites, en llatí o en llengua vulgar;

3) Diverses
formes i tipus del vocabulari familiar i groller
 (insults, juraments,
lemes populars, etc.).

Aquestes tres categories,
que reflecteixen en la seua heterogeneïtat un mateix aspecte còmic del món, estan
estretament interelacionades i es combinen entre sí.

Anem a definir prèviament
cadascuna de les tres formes.

Els festejos del
carnaval, amb tots els actes i ritus còmics que contenen, ocupaven un lloc molt
important en la vida de l’hombre medieval. A més dels carnavals esmentats, que anaven
acompanyats d’actes i processons complicades que omplien les places i els carrers
durant dies sencers, se celebraven també la “festa dels babaus”
(Testa stultorum) i la “festa de l’ase”; existia també un “riure
pasqual” (risus paschalis) molt singular i lliure, consagrat por la
tradició. A més, gairebé totes les festes religioses posseïen un aspecte còmic
popular i públic, consagrat també per la tradició. És el cas, per exemple, de les
“festes del temple”, que eren seguides habitualment per fires i per
un ric seguici d’alegries populars (durant els quals s’exhibien gegants, nans,
monstres, bèsties “sàvies”, etc.). La representació dels misteris esdevenia
en un ambient de carnaval. El mateix ocorria amb les festes agrícoles, com la
verema, que se celebraven tanmateix en les ciutats. El riure acompanyava també
les cerimònies i els ritus civils de la vida quotidiana: així, els bufons i els
“babaus” assistien sempre a les funcions del cerimonial seriós,
parodiant els seus actes (proclamació dels noms dels vencedors dels tornejos,
cerimònies de lliurament del dret de vassallatge, dels nous cavallers armats,
etc.). Cap festa es desenvolupava sense la intervenció dels elements d’una
organització còmica; així, per al desenvolupament d’una festa, l’elecció de
reines i reis de “riure”.

Aquestes formes rituals i
d’espectacle organitzades a la manera còmica i consagrades per la tradició, s’havien
difós en tots els països europeus, però en els països llatins, especialment a
França, destacaven per la seua riquesa i complexitat particulars. En analitzar el
sistema rabelesià d’imatges hi dedicarem un examen més complet i detallat.

Tots aquests ritus i
espectacles organitzats a la manera còmica, presentaven una diferència notable,
una diferència de principi, podríem dir, amb les formes del culte i les cerimònies
oficiales serioses de l’Església o de l’Estat feudal. Oferien una visió del món,
de l’home i de las relacions humanes totalment diferent, deliberadament
no-oficial, exterior a l’Església i a l’Estat; semblaven haver construït, al costat
del món oficial, un segon món i una segona vida a la qual els homes de la Edat
Media pertanyien en una proporció major o menor i en la qual vivien en dates
determinades. Açò creava una espècie de dualitat del món, i creiem que sense prendre
açò en consideració no es podria comprendre ni la consciència cultural de la
Edat Mitjana ni la civilització renaixentista. La ignorància o la subestimació
del riure popular en la Edat Mitjana deforma també el quadro evolutiu històric
de la cultura europea en els segles següents.

La dualitat en la
percepció del món i la vida humana ja existien en l’estadi anterior de la
civilització primitiva. En el folklore dels pobles primitius es troba, paral·lelament
als cultes seriosos (per la seua organització i el seu to) l’existència de cultes
còmics, que convertien a les divinitats en objectes de burla i blasfèmia .

La literatura còmica
medieval es desenvolupà durant tot un mil·lenni i encara més, si considerem que
els seus començaments es remunten a la antiguitat cristiana. Durant aquest llarg
període, aquesta literatura patí canvis molt importants (menys sensibles en la
literatura en llengua llatina). Sorgiren gèneres diversos i variacions
estilístiques. Malgrat totes les diferències d’època i gènere, aquesta
literatura segueix sent -en diversa proporció- l’expressió de la cosmovisió
popular i carnavalesca, i segueix usant en conseqüència la llengua de les seues
formes i símbols.

La literatura llatina
paròdica o semiparòdica està  enormement difosa. Posseïm una quantitat
considerable de manuscrits en els quals la ideologia oficial de l’Església i els
seus ritus són descrits des de el punt de vista còmic.

El riure influí en les més
altes esferes del pensament i el culte religiós.

Una de les obres més
antigues i cèlebres d’aquesta literatura, El sopar de Ciprià (Coena Cypriani),
invertí amb esperit carnavalesc les Sagrades Escriptures (Bíblia i Evangelis). Aquesta
paròdia estava autoritzada per la tradició del riure pasqual (risus paschalis)
lliure; en ella trobem ressons llunyans de les saturnals romanes. Una altra
obra antiga del mateix tipus, Vergilius Maro grammaticus, és un saberut tractat
semiparòdic sobre la gramàtica llatina, com també una paròdia del coneixement escolàstic
y dels mètodes científics de principis de la Edat Mitjana. Aquestes dues obres
inauguren la literatura còmica medieval en llatí i exerceixen una influència
preponderant sobre les seues tradicions i se situen en la confluència de la
Antiguitat i l’Edat Media. La seua popularitat ha persistit quasi fins l’època
del Renaixement. Com a conseqüència, sorgeixen dobles paròdics dels elements
del culte i el dogma religiós. És la denominada paròdia sacra, un dels fenòmens
més originals i menys compresos de la literatura medieval.

Sabem que existeixen nombroses
litúrgies paròdiques (Litúrgia dels bevedores, Litúrgia dels jugadors, etc.),
paròdies de les lectures evangèliques, de les pregàries, fins i tot de les més
sagrades (com el Pare Nostre, l’Ave Maria, etc.), de les lletanies, dels himnes
religiosos, dels psalms, així com imitacions de les sentències evangèliques,
etc. S’escriviren testaments paròdics, resolucions que parodiaven els concilis,
etc. Aquest nou gènere literari gairebé infinit, estava consagrat per la
tradició i tolerat en certa mesura per l’Església. Hi havia una part escrita
que existia sota la protecció del  “riure pasqual” o “riure nadalenc”
i una altra (litúrgies i pregàries paròdiques) que estava en relació directa amb
la “festa dels babaus” i era interpretada en eixa ocasió.

A més, existien altres
varietats de la literatura còmica llatina, com, per exemple, les disputes i diàlegs
paròdics, les cròniques paròdiques, etc. Els seus autors havien de posseir
segurament un cert grau d’instrucció -en alguns casos molt elevat-. Eren els ressons
del riure dels carnavals públics que repercutien en els murs dels monestirs,
universitats i col·legis.

La literatura còmica llatina
de la Edat Media arribà a la seua apoteosi durant el apogeu del Renaixement, amb
l’Elogi de la bogeria d’Erasmus (una
de les creacions més eminents de l’humor carnavalesc en la literatura mundial)
i amb les Cartes d’hombres obscurs
(Epistolae obscurorum virorum).

La literatura còmica en
llengua vulgar era igualment rica i més variada encara. Trobem en aquesta
literatura escrits anàlegs a la paròdia sacra: pregàries paròdiques, homilies (anomenats
sermons alegres en França), cançons de Nadal, llegendes sagrades, etc. No
obstant això, el que predominava eren sobretot les paròdies i imitacions laiques
que escarneixen al règim feudal i la seua epopeia heroica.

És el cas de les
epopeies paròdiques de la Edat Media que posen en escena animals, bufons,
tramposos i babaus; elements de l’epopeia heroica paròdica que apareixen en els
cantators, aparició de dobles còmics
dels herois èpics (Rolando còmic), etc. S’escriuen novel·les de cavalleria paròdiques,
tals como La somera sense brida i Aucassin i Nicolette. Es desenvolupen
diferents gèneres de retòrica còmica, diversos “debats”
carnavalescos, disputes, diàlegs, “elogis” (o “iI·lustracions”),
etc. El riure carnaval replica en las faulas i en les peces líriques composta
per vaguants (escolars rodamóns).

Aquests gèneres i obres
estan relacionats amb el carnaval públic i utilitzen, més àmpliament que els
escrits en llatí, les fórmules i els símbols del carnaval. Però és la
dramatúrgia còmica medieval la que està  més estretament lligada al
carnaval. La primera peça còmica -que conservem- d’Adam de la Halle, El joc
de l’enramada, és una excel·lent mostra de la visió i de la comprensió
de la vida i el món purament carnavalescos; conté en germen nombrosos elements
del futur món rabelesià. Els miracles i moralitats són “carnavalitzats”
en major o menor grau. El riure s’introdueix també en els misteris; les diableries-misteris,
per exemple, posseeixen un caràcter carnavalesc molt marcat. Les “gangarillas”
(companyia antiga de còmics o representants, composada per tres o quatre homes
i un xicon jove que feia de dona – font: RAE) són també un gènere extremadament
“carnavalitzat” de finals de l’Edat Mitjana.

Hem tractat
superficialment en aquestes pàgines algunes de les obres més conegudes de la
literatura còmica, que podem esmentar sense necessitat de recórrer a comentaris
especials. Açò basta  per a plantejar escaridament el problema. Però en allò
successiu, a mesura que analitzem l’obra de Rabelais, ens detindrem amb més
detall en eixos gèneres i obres, i en altres gèneres i obres menys conegudes.

Seguirem ara amb la
tercera forma d’expressió de la cultura còmica popular, és a dir amb certs fenòmens
i gèneres del vocabulari familiar i públic de l’Edat Media i el Renaixement. Ja
diguérem que durant el carnaval en les places públiques, l’abolició provisòria
de les diferències i barreres jeràrquiques entre les persones i l’eliminació de
certes regles i tabús vigents en la vida quotidiana, creaven un tipus especial
de comunicació a la vegada ideal i real entre la gent, impossible d’establir en
la vida ordinària. Era un contacte familiar i sense restriccions.

Com a resultat, la nova
forma de comunicació produí noves formes lingüístiques: gèneres inèdits, canvis
de sentit o eliminació de certes formes desusades, etc. És molt coneguda l’existència
de fenòmens similars en la època actual. Per exemple, quan dues persones creen
vincles d’amistat, la distància que les separa minva (estan en “peu d’igualtat”)
i les formes de comunicació verbal canvien completament: es tutegen, usen
diminutius, fins i tot sobrenoms, usant epítets injuriosos que adquireixen un
sentit afectuós; poden arribar a burlar-se la una de l’altra (si no existiren eixes
relacions amistoses només un tercer podria ser objecte d’aquestes burles), tustar-se
l’esquena i fins i tot en el ventre (gest carnavalesc per excel·lència), no
necessiten polir el llenguatge ni evitar els tabús, per la qual cosa es diuen
paraules i expressions inconvenients, etc.

Però aclarim que aquest
contacte familiar en la vida ordinària moderna està  molt lluny del
contacte lliure i familiar que s’estableix en la plaça pública durant el
carnaval popular. Falta un element essencial: el caràcter universal, el clima
de festa, la idea utòpica, la concepció profunda del món. En general, en atorgar
un contingut quotidià a certes festes del carnaval, encara que mantenint el seu
aspecte exterior, s’arriba en l’actualitat a perdre el seu sentit intern
profund. Recordem de pas que certs elements rituals antics de fraternitat
sobreviurien en el carnaval, adoptant un nou sentit i una forma més profunda.
Certs ritus antics s’incorporaren a la vida pràctica moderna mitjançant el
carnaval, però perderen quasi per complet la significació que tenien en aquest.

El nou tipus de
relacions familiars establertes durant el carnaval es reflecteix en una sèrie
de fenòmens lingüístics. Ens detindrem en alguns.

El llenguatge familiar
de la plaça pública es caracteritza per l‘ús freqüent de grolleries, o siga d’expressions
i paraules injurioses, de vegades molt llargues i complicades. Des del punt de
vista gramatical i semàntic, les grolleries estan normalment aïllades en el
context del llenguatge i considerades com a fórmules fixes del mateix gènere
del proverbi. Per tant, pot afermar-se que les grolleries són una classe verbal
especial del llenguatge familiar. Pel seu origen no són homogènies i compliren
funciones de caràcter especialment màgic i encantatori en la comunicació
primitiva.

El que ens interessa més
especialment són les grolleries blasfematòries adreçades a les divinitats i que
constituïen un element necessari dels cultes còmics més antics. Aquestes blasfèmies
eren ambivalents: degradaven i mortificaven a la vegada que regeneraven i
renovaven. I són precisament aquestes blasfèmies ambivalents les que determinaren
el caràcter verbal típic de les grolleries en la comunicació familiar
carnavalesca. En efecte, durant el carnaval aquestes grolleries canviaven
considerablement de sentit, per a convertir-se en un fi en si mateix i adquirir
així universalitat i profunditat. Gràcies a aquesta metamorfosi, les paraules
contribuïen a la creació d’una atmosfera de llibertat dintre de la vida secundària
carnavalesca.

Des de molts punts de
vista, els juraments són similars a les grolleries. També ells es deuen
considerar como un gènere verbal especial, amb les mateixes bases que les grolleries
(caràcter aïllat, acabat i autosuficient). Si inicialment els juraments no tenien
cap relació amb el riure, en ser eliminats de les esferes del llenguatge
oficial, doncs infringien les seues regles verbals, no els quedà altre recurs
que el d’implantar-se en l’esfera lliure del llenguatge familiar. Submergits en
l’ambient del carnaval, adquiriren un valor còmic i es tronaren  ambivalents.

Els altres fenòmens
verbals, com ara les obscenitats, corregueren una sort similar. El llenguatge
familiar es convertí en certa manera en receptacle on s’acumularen les expressions
verbals prohibides i eliminades de la comunicació oficial. Malgrat la seua
heterogeneïtat originària, aquestes paraules assimilaren la cosmovisió
carnavalesca, modificaren les seues antigues funcions, adquiriren un to còmico
general,i es convertiren, per així dir-ho, en las espurnes de la flama única
del carnaval, cridada a renovar el món.

Ens detindrem quan pertoque
en els altres aspectes originals del llenguatge familiar. Assenyalarem, com a
conclusió, que aquest llenguatge exercí una gran influència en l’estil de
Rabelais.

 

 

La Lluna en un Cove Número 16 abril 2010

I també:

L’altra cara de la lluna:
Mary Wollstonecraft Shelley
Emili Gil i Ana Isabel Zaragozí

La terra que el temps oblidà, cap. 7
E. R. Burrouhs

I més relats…
(Consulteu l’índex de la primera plana)

La Lluna en un Cove 16
Especial ELLES
Rústega amb solapes
Tapes plastificades a tot color
Il.lustracions interiors
110 pàgines
Diverses autores
PVP: 8 euros

Més informació

El nou número:

La Lluna en un Cove 16
Especial ELLES

Una nova selecció de magnífics relats de ficció en català. La narrativa més actual: un magazín fet a partir de les aportacions literàries de noves promeses. En aquest número Especial ELLES: relats escrits per dones i sobre dones. Amor, passió, amistat, desengany, odi, crítica social… Fantasia, misteri, humor, erotisme… I tot enfocat des del punt de vista femení. T’ho perdràs?

Contingut:

Anònimes
Dolors Juàrez
El forat
Clara Ribatallada
La cuina
Maria Parera
Seria capaç de fer-li mal
Natàlia Senmartí
55
Clotilde Martínez
Llimacs
Carme Julià
Paradisos secrets
Teresa Farrés
Em mossego les ungles
Merxe Llop
Ei, dissabte faig 30 anys!
Núria Busquet
El colobrot
Laura Fonoll
Gal.la
Imma Jordano
La gran
Carmen Matutes

Si us agrada La Lluna en un Cove
Subscriviu-vos-hi !
Rebreu tots els mesos cada número directament al vostre domicili, i obtindreu importants descomptes i promocions especials per a la compra de llibres. A més, entrareu a formar part del nostre club de lectura, podreu participar en concursos, i coneixereu de primera mà el que es mou dins del món de la narrativa actual en la nostra llengua: tendències, nous autors, i molt més!
Accés al formulari de subscripció

La Lluna en un Cove - Revista de relats de ficció en català

* La Lluna en un Cove, relats de ficció.
* Una publicació mensual en paper de relats de ficció en català.
* Un magazín literari amb una miscel·lània d’històries sorprenents.
* Originals, de temàtica i gèneres diversos.
* Fantasia, ciència-ficció, misteri, aventures, viatges, humor…
* Un projecte literari obert a la participació de tothom.

 


 

Tenim en marxa un altre concurs des del Blog

http://relatslallunaenuncove.blogspot.com/

Diumenge 4 d’abril de 2010
32è Concurs de La Lluna en un Cove (4 d’abril)
Hola de nou! Us proposem un altre concurs – taula de participació. En aquesta ocasió, haureu de fer un comentari sobre el relat publicat en el número 13 de La Lluna en un Cove (el número de gener) que més us hagi agradat. Us recordem els títols:

– Cactus, de Tomàs Bosch
– Cita per a sopar, de Pere Màrtir Anton
– Dolça amargor, de Rocío Abelenda
– L’espera, de Jose Payà
– Àlbums de família i altres colps amagats, de Josep Sanchis
– Matí d’hivern, A. S. Puixkin
– El mal el fan ells: els altres, de Limon & Juli Vert

Si encara no teniu aquest número, podeu demanar-lo des de la nostra web: www.lallunaenuncove.cat

Les normes de participació són les de sempre. I com sempre també, farem un sorteig entre tots els participants. En aquesta ocasió, el premi serà un val de compra de 10 euros per a La Llibreria dels Llunàmbuls. Aquesta taula de participació es tancarà el dia 30 d’abril de 2010, moment en el qual es procedirà a fer el sorteig de la manera habitual. Esperem desitjosos els vostres comentaris. Vinga, animeu-vos a participar!

 


Sol·licitud d’exemplars de La Lluna en un Cove
Novetat: Número 16, Especial Elles, abril de 2010

La Lluna en un Cove 16
Rústega amb solapes
Tapes plastificades a tot color
Il.lustracions interiors
110 pàgines
Diverses autores
PVP: 8 euros

Compra-lo en: La Llibreria dels Llunàmbuls

 


 

La Lluna en un Cove, Revista de relats de ficció – Apartat de Correus 1100 – CP 46870 Ontinyent, País Valencià

La Lluna en un Cove Número 15 març 2010

I també:

Fora de cartellera:
El projecte de la Bruixa de Blair
A. M. Villalonga

La terra que el temps oblidà, cap. 6
E. R. Burrouhs

L’altra cara de la lluna:
Mossèn Cinto Verdaguer: exorcismes entre l’Atlàntida i el Canigó
Emili Gil

I més relats…
(Consulteu l’índex de la primera plana)

Il.lustracions: Daniel S. Limon

La Lluna en un Cove 15
Rústega amb solapes
Tapes plastificades a tot color
Il.lustracions interiors
110 pàgines
Diversos autors
PVP: 8 euros

Sol·licitud d’exemplars

El nou número:

La Lluna en un Cove 15

Una nova selecció de magnífics relats de ficció en català. La narrativa més actual: un magazín fet a partir de les aportacions literàries de noves promeses; diversos autors, diversos estils, diverses maneres d’entendre el fet literari… Però tots amb un únic objectiu: oferir les millors narracions en la nostra llengua. T’ho perdràs?

Contingut:

Salomó, o El desconcertant cas dels camps que esdevingueren terrenys
Àngel Garcia
Verd, que l’amor s’hi perd
Laura Homs
Cai Climent Salus, Fulmen Barcinonis
Alfred Sala

A menys d’un metre
Javier Pérez
L’esperit de fum
Joaquim Casal
La cançó de l’Albatros
Màxim Gorki

Amb traducció directa del rus de Liudòvic Mikhaïl


Si us agrada La Lluna en un Cove
Subscriviu-vos-hi !
Rebreu tots els mesos cada número directament al vostre domicili, i obtindreu importants descomptes i promocions especials per a la compra de llibres. A més, entrareu a formar part del nostre club de lectura, podreu participar en concursos, i coneixereu de primera mà el que es mou dins del món de la narrativa actual en la nostra llengua: tendències, nous autors, i molt més!
Accés al formulari de subscripció


Ara mateix estem treballant en un…
Especial ELLES
Encara podeu participar enviant relats per a selecció.
Consulteu les bases a la nostra web.


Recordeu que tenim en marxa el 30è concurs del Blog de La Lluna en un Cove.
Es tracta de donar la vostra opinió sobre les lectures que heu fet. Sortejarem un premi entre tots els participants.
Teniu temps fins al 15 de març! Animeu-vos a participar! Accediu-hi


Darreres lectures. Melville, Víctor Mora, S. Rushdie.

Bartleby de Herman Melville. Traducció del castellà de la contraportada:
“Bartleby, l’escribent” és una de les narracions més originals i
commovedores de la història de la literatura. Melville va escriure aquest relat
a mitjans del segle XIX, però el temps sembla que no ha passat per ell. Ens
conta la història d’un peculiar copista que treballa en una oficina de Wall
Street. Un dia, de sobte, deixa d’escriure emparant-se en la seua famosa fórmula:
”Preferiria no fer-ho”.

   Ningú no sap d’on ve aquest
escrivent,
 prefereix no
dir-ho, i el seu futur és incert doncs prefereix
no fer res que altere la seua situació. L’advocat, que és el narrador, no sap
com actuar davant d’aquesta rebel
·lia, però al mateix temps se sent
atret per eixa misteriosa actitud. La seua compasió envers l’escrivent, un
empleat que no compleix ninguna de les seues ordres, fa d’aquest personatge un
ésser tan estrany com el mateix Bartleby.

 

 

         El nom de Bartleby
ja ens havia enviat molts senyals des de diversos autors, una edició il
·lustrada
per Javier Zabala i en castellà, …ai!..

            De
El mundo de hoy de Rysard
Kapuscinski, ja teniu referències.

“Els plàtans de Barcelona”. Víctor Mora, de moment,
uns fragments:

            “Excel·lents funcionaris, bons sacerdots, armats d’estissores i llapis
vermell, posaven cada dia llurs ànimes en perill veient, abans que ningú, totes
les pel·lícules, totes les il·lustracions; llegint tots els textos, per
estalviar als seus conciutadans ocasions de pecar a causa d’imatges o lectures
massa suggestives. Aquesta immensa tasca cívica no sempre era, però,
merescudament apreciada. Hi havia gent amargada, corrompuda per l’antic règim,
que la discutia i en malparlava amb tossuderia recalcitrant.”
 

            “De
fet, en Lluís se sent cada vegada més aficionat a la lectura d’obres on es
pinten ambients, situacions i personages semblants als que coneix per
experiència… Comença a considerar que aquestes descripcions reflecteixen
veritablement la realitat. I que aquests llibres, per tant, diuen més la
veritat que altres. En ell es produeix, així, insensiblement, una preferència
per llibres que descriuen la vida d’aquells que es troben a baix de l’escala
social, i les ferotges injustícies de què són constantment objecte… i que es
va impregnant de les idees que aquests llibres contenen”.

        L’encantadora de
Florència
de Salman Rushdie. Contraportada.-Un viatger alt i ros que es fa
dir Mogor dell’Amore travessa el món amb l’objectiu de revelar un poderós
secret sobre el qual pesa una maledicció: només hi ha un home que el pot
escoltar i continuar viu, i aquest no és altre que el Gran Mogol, l’emperador
Akbar. La bruixeria li servirà per a introduir-se a la cort i explicar al
governant més gran de la terra la història de la princesa Qara Köz, Ulls
Negres, una dona tan bella que desterrava el que els homes fins aleshores
havien considerat bell a les files de la vulgaritat més mediocre. Una dona,
també, capaç d’hipnotitzar l’esplendorosa ciutat de Florència i d’enamorar
l’emperador a través del temps i de l’espai.

         Amb el descobriment del secret, el lector quedarà seduït per
la història d’amor i ambició d’una dona que vol controlar el seu destí en un
món d’homes. Una narració increïble que posarà en contacte dos mons tan distants
com l’esplendorosa capital mogol i la sensual Florència dels Mèdici, que
resulten estranyament semblants.

 

 

         Potser, més endavant, parlem una altra vegada d’aquesta novel·la.

 

La Lluna en un Cove número 14 febrer 2010

I també:
Gerolamo Segato, el petrificador
Emili Gil, dins de la secció “L’altra cara de la lluna”
Fora de cartellera:
Ballant en la foscor
A. M. Villalonga
La terra que el temps oblidà, cap. 5
E. R. Burrouhs
Batecs
Tomàs Bosch
Em dic Josep Torné
Elies Villalonga
I més relats…
Il.lustracions: Daniel S. Limon

La Lluna en un Cove 14
Rústega amb solapes
Tapes plastificades a tot color
Il.lustracions interiors
110 pàgines
Diversos autors
PVP: 8 euros

Accedir a la web

El nou número:

La Lluna en un Cove 14

Una nova selecció de magnífics relats de ficció en català. La narrativa més actual: un magazín fet a partir de les aportacions literàries de noves promeses; diversos autors, diversos estils, diverses maneres d’entendre el fet literari… Però tots amb un únic objectiu: oferir les millors narracions en la nostra llengua. T’ho perdràs?

Contingut:

La reina dels gossos
Sergi Jover
L’última cançó
Aida Xercavins
Ulls de mentida
Xavier Serra Guasch
Depil-tot
Carme Julià
Instint de supervivència
J. Pellicer Moscardó
Nit de renúncia
Ivan A. Bunin
Captiu de la llibertat
Jaume Miravitlles
En un marc de formes arrodonides
Teresa Farrés

* La Lluna en un Cove, relats de ficció.
* Una publicació mensual en paper de relats de ficció en català.
* Un magazín literari amb una miscel·lània d’històries sorprenents.
* Originals, de temàtica i gèneres diversos.
* Fantasia, ciència-ficció, misteri, aventures, viatges, humor…
* Un projecte literari obert a la participació de tothom.

Ryszard Kapuscinski: Parts traduïdes (del castellà) de “El mundo de hoy. Autorretrato de un reportero”.


   Ryszard Kapuscinski va nàixer a Polònia l’any 1932. Va estudiar a la Universitat de Varsòvia i va ser corresponsal a l’estranger fins el 1981. Entre les seves obres cal destacar “L’Emperador”, “El Sha”, “Eben” i “Un dia més a la vida”.

    Nosal3 vam descobrir aquest gran autor a començaments del 2008 amb un llibre que ens deixaren: “La cínicos no sirven para este oficio”, que vam llegir gairebé d’una tirada. Després ens vam preocupar de cercar altres obres traduïdes al català, i trobàrem “Eben” i “Viatges amb Heròdot” (i seguirem cercant altres textos ja traduïts, perquè la seua manera d’explicar el món no és la que domina en el món occidental, la prova la teniu en els tres paràgrafs que traduírem del castellà i que ja hem “penjat” en el Facebook, i que teniu dintre, i encara en traduïrem més, ja que diu grans veritats). En “Eben” ens explica com es van anar produïnt totes les lluites per assolir la independència de molts països d’Àfrica, de com les elits que arriben al poder repeteixen els esquemes occidentals de subjugació i domini per part dels que detenten el poder. A “Viatges amb Heròdot”, va compaginant la lectura d’aquest clàssic amb els seus desplaçaments per Àsia. Si algun llibre d’aqust autor cau a les vos3 mans, no deixeu de llegir-lo, pagarà la pena.

Paràgrafs traduïts de “El mundo de hoy. Autorretrato de un reportero”.

pàg 34

“Si d’entre les moltes veritats tries una de sola i l’empaites cegament, aquesta es convertirà en falsedat i tu, en un fanàtic”

pàg 45

“Quan estic entre els nòmades del Sàhara
els mostre tot el meu respecte, doncs si jo, sense conéixer la seua cultura i
sense eixe coneixement que els permet sobreviure, em trobés en el seu lloc m’hauria
mort. De poc o gens em serviria tota la civilització europea. Tots els meus
coneixements, el que haja llegit a Spinoza o a Kant, allà resulten inútils. En
aquells llocs, si vull sobreviure, necessite adquirir uns coneixements del tot
diferents. Només sobreviure, repetisc, no parle ja de la possibilitat de fer
alguna cosa. La mera lluita per conservar la vida en aquelles condicions suposa
un esforç sobrehumà. No es tracta, per suposat, de coneixements productius: no
serveixen per a crear una nova generació d’ordinadors ni per a fer grans
descobriments científics. Però no per això no són menys dignes de
respecte”

 

Pàg.
53

            “No faig diferència entre
periodista, escriptor i reporter. En el meu cas les tres coses es fonen en una
de sola.

            Per a definir el meu ofici, el
qualificatiu que més m’agrada és el de traductor. Però no d’una llengua a una
altra, sinó d’una cultura a una altra. Ja en 1912, Bronislaw Malinowski advertí
que el de les cultures no és un món jerarquitzat (una autèntica blasfèmia als
ulls de tot eurocèntric), que no existeix tal cosa com una cultura superior i
una altra inferior, que totes, encara que diferents, estan en peu d’igualtat.
Les seues conclusions cobren força hui dia, en aquest món nostre tan
polifacètic i diversificat les cultures del qual es penetren i s’entrellacen
cada vegada més. El repte consisteix en aconseguir que les seues relacions no
es fonamenten en principis de dependència i subordinació, sinó en l’enteniment
mutu i de diàleg entre iguals. Només aleshores donarem una oportunitat a que la
bona fe i la voluntat de comprendre a l’altre triomfen sobre tots els odis i
conflictes que sacsegen a la família humana. En el meu diminut, microscòpic,
camp de treball de reporter, m’agradaria aportar un granet d’arena a aquest
triomf. Per això escric.”

 

La Lluna en un Cove. Número 13. Gener 2010

Número 13

Cactus, per Tomàs Bosch
Cita per a sopar, per Pere Màrtir Anton
El mal el fan ells: els altres, per Limon & Juli Vert
Fora de cartellera: Tres colors: Blau, per Anna M. Villalonga
La terra que el temps oblidà, per E. R. Burroughs
L’altra cara de la lluna: Els simiots dels Pirineus: llegenda o realitat?
L’espera, per Josep Payà
Àlbums de família i altres colps amagats, per Josep Sanchis
Matí d’hivern, per A. S. Puixkin
Dolça amargor, Rocío Abelenda

Format: 14 x 21 cm. / Enquadernació rústega amb solapes / Tapa flexible plastificada
110 pàgines

PVP: 8 Euros


Detalls del contingut:

Cactus. Tomàs Bosch – La dona surt del bany, travessa
el passadís i entra desimbolta dins l`habitació. Va completament en
pèl. Roba: zero. L`home, mig al.lucinat, se la mira de dalt a baix,
sense pestanyejar. “Vols dir que t`ha agafat son?”, pregunta na Maria
mentre, amb una suau empenta, tomba la presa sobre el matalàs. “Son?”,
s`estranya en Joan, més despert que mai…

Cita per a sopar, Pere Màrtir Anton – “El forn en
marxa, les espelmes, la llum una mica suau… Perfecte! Les dues copes
de vi al mig de la taula, una ampolla de vi oberta i a esperar”. Un
relat que parla sobre les relacions de parella, sobre la soledat, sobre
la frustració, i sobre la por de fer el ridícul. Amb un gran mestratge
i un domini absolut del relat curt (només són dues pagines), l’autor
aconsegueix presentar-nos una història que ens sorprendrà. És un
d’aquells casos en què allò que no es diu en el relat, és més important
que el que es diu; de fet, la història es troba fora del relat, i el
lector haurà d’imaginar-la pel seu compte. Un intressant exercici
literari, que presenta una realitat viva, actual, del món de les
relacions afectives.

El mal el fan ells: els altres. Limon & Juli Vert
– Relat en vinyetes. “En el món només hi ha dolenteria. Els polítics
són uns corruptes, els banquers uns usurers, els capellans uns
hipòcrites i uns farsants. La joventut està perduda, els empresaris són
uns explotadors, i els ciclistes uns ionquis…”

Fora de cartellera: Una visió particular sobre algunes pel.lícules
que susciten interès més enllà del seu moment en cartellera. En aquest
número: Tres colors: Blau. Anna M. Villalonga

La terra que el temps oblidà, cap. 4. E. R. Burroughs
– Quarta part d’aquesta novel.la de ciència-ficció que arranca de
l’escenari bèl.lic de la Primera Guerra Mundial. L’obra ha estat
objecte de diverses adaptacions cinematogràfiques. En aquest capítol,
la tripulació del submarí U-33 arriba a un misteriós i desconegut
continent dels mars del sud.

L’altra cara de la lluna: una secció que t’esborronarà, de la mà d’Emili Gil. En aquest número: Els simiots dels Pirineus: ¿llegenda o realitat?
– Els simiots eren uns éssers amb aspecte de simis, mig animals mig
humans, banyuts, peluts i dolents que rondaven per boscos i muntanyes i
de vegades baixaven a les valls per a destrossar collites i ramats.
Podien entrar fins i tot en les poblacions, on espantaven la gent i
robaven la mainada. Alguns veuen en ells una reminiscència de la lluita
ancestral que enfrontava els pobles primitius del bosc amb les noves
comunitats agrícoles sedentàries. ¿Potser són una raça perduda,
oblidada? ¿Una baula ignorada de la cadena evolutiva de l`home? ¿És el
simiot un parent dels Gigantopithecus trobats a la Xina i a l`Índia? ¿Un cosí del bigfoot (Estats Units), hibagon (Japó), yowie (Austràlia), sasquatch (Canadà), alma (Pamir), metch-kangmi
(Tibet)? En tot cas, forma part de les criatures l`existència de les
quals nega rotundament la ciència oficial, i que entrarien de ple en el
camp de la criptozoologia, com el mític drac o monstre del Loch Ness,
entre molts d`altres.

Dolça amargor, Rocío Abelenda – Em vaig col.locar en
un racó per a intentar passar desapercebuda. Però l`Albert em va veure.
Segurament em va buscar amb la mirada fins a trobar-me. Es va acostar
cap a mi. No tenia ganes de veure`l, però no podia fer-li un lleig.
Potser, si hagués sabut el que em diria més endavant l`hagués evitat.
“Núria, com estàs?”. Em va fer dos petons i se`m va quedar mirant. Crec
que aquest tipus de personatges esperen al llarg d`una vida el moment
oportú de xuclar la sang. Són com vampirs moderns amb tàctiques ben
diferents als de les novel.les. Xucladors de penes, s`aprofiten de les
debilitats alienes, i gaudeixen del regust dolç que els deu deixar
l`amargor dels altres.

L’espera, Josep Payà – El rellotge marcava quasi la
una de la matinada. El corredor estava en silenci; les portes,
tancades. Els llums havien disminuït i tot es trobava en penombra.
També el seu ànim i els seus pensaments; feia exactament huit hores que
havien arribat a l`hospital, i encara no tenia notícies de la seua
dona. Va reiniciar el seu passeig. Quantes vegades havia recorregut el
corredor? Mentalment contava els passos: un, dos, tres… I si el
xiquet ha tingut problemes?… dotze, tretze, catorze… Segur que han
hagut de fer-li la cesària… vint-i-tres, vint-i-quatre,
vint-i-cinc… Potser l`anestesista no estava… trenta-cinc,
trenta-sis, trenta-set… Per això han tardat tant, clar!…
quaranta-cinc, quaranta-sis, quaranta-set… Quan va arribar a
cinquanta passes es va detenir. Va pensar que potser estava just en la
meitat, però no va poder calcular-ho molt bé perquè el corredor traçava
una espècie d`U que li impedia veure el lloc d`on havia eixit. Va
continuar caminant i comptant i pensant i desitjant no estar allí. Cent
tretze passes. Bé, era un entreteniment com un altre…

Àlbums de família i altres colps amagats. Josep Sanchis
– Les fotos, com petits colps en blanc i negre i sépia que se`n diu que
et pugen per les venes com serps d`angúnia, et maten ara el present
d`alegria i de tristesa, tot barrejat com de salmaia, i amb un
punt agre de color. Viatges, a través de les imatges i del temps del
Gran. (sense voler ofendre les putes i les mares, Déu te`n guard
d`aquest oprobi!), per territoris i paisatges de la memòria, i cares
humanes, en aquelles efemèrides salvatges quan l`ogremonstre -el
tipet aquell que es velemava els sarments que no creixien segons el seu
gust, els torts, de tant de patir-, a qui li acaben d`arrancar la
penúltima estàtua eqüestre de Madrid, sí, quan l`ogremonstre no-nostre
es passejava pels carrers sota pal.li engreixat de casulla de rígid
bescoll i papada prominent, i anuències, mentre la resta dels humils
mortals sojornaven davall el trespol mínim d`algeps. I al celler, fosc
com la por. (…) Què has d`escriure sinó d`allò que et passa per fora
o per dins, bé exagerant-ho, bé no arribant-hi? Com contes allò que no
saps bé dir? Cada matí, cada nit, les mateixes històries del viure, les
mateixes però diferents, renovades i velles alhora com el pas
ineluctable dels dies i les hores. Poesia, prosa, malaprosa: ja no saps
com enfocar el món dels sentits mentre tants s`ofeguen en la set, en la
misèria de la guerra, els infants desplaçats sense sostre i un tros de
tela ni tendal, i orfes de pares morts sense rostre. “Fills de putes!”,
que en valencià això es pot dir sense malsonar. Qui ho siga de debò,
que ho sàpia, que l`improperi encara li ve gran.

Matí d’hivern. A. S. Puixkin – Un poema del genial
escriptor rus, amb traducció directa al català de Liudòvic Mikhaïl.
S’hi inclou l’original en rus, la transcripció fonètica i la traducció
al català.

Sobre els autors:

Rocío Abelenda (Camós, 1973). Sóc llicenciada en periodisme. He treballat en mitjans de comunicació com el Diari de Girona o el setmanari La Garrotxa.
La meva afició a escriure relats tot just va arribar fa poc més d`un
any. Em vaig aficionar a escriure petits relats animada pel meu fill de
deu anys que va insistir en que m`apuntés a un taller d`escriptura
literària impartit per l`escriptora Maite Carranza a la Fundació
d`Estudis Superiors d`Olot. Aquest és el primer relat que em publiquen.
Sempre m`ha agradat escriure però no m`havia atrevit fins fa poc amb
els relats de ficció. També m`agrada molt llegir i poder comentar
llibres en el club de lectura de l`AMPA del CEIP Pla de l`Ametller de
Banyoles.

José Payá Beltrán va nàixer a Biar (Alacant) en 1970. És
professor de Llengua Castellana i Literatura a l`IES Professor Manuel
Broseta de Banyeres de Mariola (Alacant). Col.labora frequentment com a
crític literari en el suplement Arte y Letras del diari Información d`Alacant. Ha publicat dues novel.les: Castilla o Los veranos, i Destilando fantasmas, ambdues en l`editorial Agua Clara; i diverses edicions crítiques: Beltenebros de Antonio Muñoz Molina i La tragedia española de Thomas Kyd, ambdues en l`editorial Cátedra. El relat L`espera és la seua primera obra dins la literatura catalana.

Sóc Josep Sanchis Carbonell. Vaig nàixer el dia de Santa
Llúcia de 1957, al carrer del Delme d`Ontinyent. Segons ma tia Maria,
més negre que una paella. Faig de filòleg i escric açò i allò. M`agrada
la llengua per dins. I la prosa poètica dels textos més ben escrits. I
el misteri sonor dels noms dels llocs. Em distrac pujant muntanyes i
barranquejant. És per a mi un delit escoltar i veure l`aigua regallant;
i el sabor dolç de les figues. Alguns dels títols i participacions
literàries que he publicat fins ara són: A poc a poc el goig (poesia, 1990; Pedravella (poesia, dins Viure Ontinyent 1994); Tast de solitud (poesia, 1995); Històries a la plaça (narració, dins Set amb set, 1996); Antologia Poètica. Cants d`Amor. Ausiàs March. (selecció i edició, 1997); Vocabulari del tèxtil de la Vall d`Albaida (estudi etnolingüístic, 1999); Amæratge (poesia, 2000); Quadern argentí (llibre de viatges, 2005); Bocaviu (recull de fraseologia, 2007); Ontinyent, de la dictadura a la democràcia, 1968-1982 (història, amb Guillem Llin, 2008).

Aleksandr S. Puixkin (Moscou, 1799 – Peterburg, 1837).
Escriptor rus, autor d`una important obra poètica, de gran rellevància
dins de la literatura russa. Tingué també un paper important en la
fixació de la llengua russa moderna. Cantant de la llibertat, en el
temps de l`absolutisme totalitari dels tsars, va criticar el poder
obertament, la qual cosa li causà molts problemes i diversos exilis. A
més de poesia, va escriure també algunes obres en prosa: La filla del capità.
La mort li sobrevingué a conseqüència de la greu ferida que patí en un
duel, la qual cosa va contribuir a mitificar la seva figura.

Pere Màrtir Anton. Nascut a Barcelona el 1973, sóc matemàtic
de carrera i informàtic de professió. D’afició: les matemàtiques i
l’escriptura; les dues coses, ara per ara, només quan les meves dues
filles, una de 3 anys i l’altra de gairebé 6 mesos, em deixen temps
lliure, que no és massa sovint (i no me’n queixo!). Escric des de fa un
munt d’anys, però és només recentment que m’he decidit a presentar
alguns dels meus escrits. Escric perquè és la manera de plasmar totes
les idees boges (i no tan boges) que em passen pel cap. M’agraden les
històries que em sorprenen. Vaig fer un curs d’escriptura creativa en
català a la Escuela de Escritores, i allà vaig poder publicar el meu primer relat: Vaixell resplendent (El sueño del gato,
maig de 2008). Divideixo el meu temps de lectura en llibres de
divulgació científica (principalment matemàtiques) i reculls de contes
de diversos autors, i, esporàdicament, alguna novel.la. En La Lluna en un Cove he publicat anteriorment Casa amb celler (núm. 12).

Tomàs Bosch (Manacor, 1978). És llicenciat en Biologia per la
Universitat de les Illes Balears. El 2007 va rebre el Premi Vila de
Teulada de Narrativa Breu pel llibre de relats No subestimeu el poder dels karaokes, publicat per leditorial Bromera.
Ha participat en el volum de contes Mosaic de lletres i col.labora
regularment en la pàgina web de crítica literària de la llibreria Món
de llibres (http://fausto.balearweb.net). En La Lluna en un Cove ha col.laborat amb les obres Un pern i tal (núm. 4), Abocats al món-infern (núm. 5), La culpa és del temps, que tot ho compon (núm. 7) i Dormir al sofà (núm. 12).

Llibres del darrer trimestre (II)

Anem a veure si ens ventilem la resta de lectures dels darrers mesos del ja passat any 2009.

* After Dark de Haruki Murakami. La història transcorre al llarg d’una nit a Tokio, on els protagonistes, per un motiu o altre, van a passar-la sense dormir, i ens conta tots els esdeveniments i situacions en els quals es van a veure implicats. Com les altres novel·les que ens hem llegit del mateix autor fins ara, aquestes giren al voltant dels joves i les seves inseguretats.
    “S’acosten les dotze en un restaurant desangelat que obre tota la nit; la Mari beu un cafè a poc a poc i llegeix una novel·la. Només interromp la lectura quan un jove s’asseu a la seva taula: és en Takahashi, un amic de la seva germana que toca en un grup de jazz i l’ha reconeguda. Tots dos han perdut l’últim tren i han de passar la nit fora de casa: en Takahashi assajarà fins que surti el sol, i a la Mari ja li està bé seure al bar, llegir , fumar i beure cafè fins que surti el primer tren del matí. A casa, la germana de la Mari, l’Eri, dorm profundament des de fa dos mesos, talment una bella dorment. A fora, els llums de neó il·luminen la nit i en les pauses de les converses es palpa l’ànim boiròs de l’insomni. És de nit i les possibilitats són infinites. After Dark, la novella d’Haruki Murakami, narra les històries entrelligades d’uns personatges solitaris a la recerca d’una identitat pròpia, que seuen en un bar mig buit i mantenen llargues converses mentre beuen cafè i fument un cigarret darrere l’altre. En l’essència del millor de la seva literatura, Murakami reconstrueix a After Dark una història senzilla i captivadora, imprescindible”.

* “El millor lloc del món és aquí mateix” de Francesc Miralles i Care Santos. Novel·la que de vegades sembla un manual d’autoajuda, però que és més que això.
   “Una novel·la que despertarà en els lectors emocions inoblidables i els obrirà els ulls a la màgia de la vida. Un petit curs de felicitat quotidiana de la mà de dos autors d’una imaginació única.

   L’Iris està destrossada per la mort dels seus pares. Una tarda grisa en què el món sembla no tenir cap sentit ensopega amb un cafè del qual penja un rètol que diu: “El millor lloc del món és aquí mateix”. Decideix entrar-hi i allà coneix en Luca, amb qui conversarà durant sis tardes seguides en diferents taules on succeeixen coses meravelloses. Entre aromes de xocolata, l’Iris s’enamora d’en Luca fins que el setè dia no apareix pel cafè. Aleshores comença una cerca que li desvelarà un passat enigmàtic i li capgirarà la vida, i també la visió del món”.
“Per primera vegada en molt de temps, va tenir la certesa de trobar-se en el lloc correcte en el moment oportú. No desitjava ser a cap altre lloc que no fos allà. Seria això la felicitat?”

“Macrourbanisme i agressions al paisatge mediterrani. El medi ambient i la societat valenciana” de Roger Cremades. El teníem pendent de fa temps, i finalment l’hem pogut llegir. Com que vivim a la Ribera de Xúquer, entenem molt bé quina és la predisposició dels ajuntaments a aconseguir diners ràpids i fàcils autoritzant construccions que després van a ser insostenibles (per manca d’aigua, infraestructures…)
   “Els paisatges on jugàvem quan érem infants han canviat sensiblement. Els bancals de tarongers per on passejàvem es troben sota l’asfalt, els camins de terra són ara carreteres i les sèquies han desaparegut.
   El llibre ens endinsa en el procés irreversible de transformació territorial i paisagística que afecta el territori valencià. I alhora ens mostra com l’horta i la muntanya valenciana van quedant soterrades sota l’urbanisme. Un urbanisme banal que homogenitza l’aspecte de paratges tan diversos com distants, i fa que els territoris perden la seua identitat.
   Aquest és l’objectiu del present manual: esclarir els diferents condicionants del problema del desordre urbanístic i les seues conseqüències en el paisatge valencià.”
  
Relacionat amb aquest tema, hi tenim un apunt/traducció de la Tercera Conferència “El fil daurat” (Xúquer Viu) presentada per Mariano Vazquez i que us enllacem ací.

* “Por qué “el tiempo vuela” cuando nos hacemos mayores” de Douwe Draaisma. Un assaig sobre com funciona la mnostra memòria i que ens ha recordat als d’Oliver Sacks.
TRADUCCIÓ de la contraportada:   “Com és possible que els olors evoquen records tan primerencs? Per què el nostre primer record procedeix de l’època en que teníem tres o quatre anys? On han anat a parar els records dels primers anys? I PER QUÈ EL TEMPS VOLA QUAN ENS FEM MAJORS? Aquestes són només preguntes quotidianes, però les investigacions psicològiques sobre la memòria autobiogràfica intenten aclarir també perquè tot el món sap exactament on estava en determinada data assenyalada, com sorgeixen els dejà vu o perquè les persones que estan en el llindar de la mort veuen passar la seua vida “com una pel·lícula”. Douwe Draaisma busseja en aquest interessant llibre en la curiositat que desperta en tots nosal3 eixa part de la memòria que constiteix el nostre passat i la nostra identitat.

* “La mort d’Ivan Ílitx” de Lleó Tolstoi. Moguts per la lectura de “L’elegància de l’erisó” i “Firmin”, i d’un documental sobre la vida de l’autor al Canal 33 que ens van esperonar la necessitat de llegir aquest autor rus (“Anna Karenina” i “Guerra i pau” les tenim a la llista de pendents), llegírem a mitjan desembre aquest conte.
   “La vida de Lleó Tolstoi, nascut el 1828 al si d’una família noble, va estar marcada per constants inquietuds morals i socials. Entre la seua vasta producció destaquem obres com “Infància, Adolescència i Joventut”, “Guerra i Pau” i “Anna Karenina”. A partir de la publicació d’aquesta novel·la, en la qual es reflecteix la resolució d’una important crisi espiritual, Tolstoi s’oposà obertament a les formes de vida de la seua classe social i es tribà cada vegada més en contradicció amb la seua família. Aquest canvi va marcar les obres del darrer període, com “La mort d’Ivan Ílitx”. En aquesta obra mestra Tolstoi va tornar a tractar el tema de la mort, que havia ocupat tota la seua existència d’home i d’escriptor. Ivan Ílitx, un home gris i mediocre, veurà trasbalsada la seua vida per la perspectiva d’una mort propera, però aquest fet li permetrà arribar a la visió de la realitat”.

   Val a dir que les lectures de bibliografia per als estudis no l’hem inclosa, ho farem amb els títols que recordem:
* “Tebeos” per a intel·lectuals” recull de textos assagístics que ja vam llegir fa molt de temps i que hem relegit amb plaer.
* “L’hipertext”  Campàs

* “L’assaig com a forma” Adorno

   i mil i un documents i fotocòpies… i que no s’acabe!

Bon dia.

Llibres del darrer trimestre… (I)

(Estem desconnectats -vacances nadalenques de bloc- i encara hem trobat un foradet per a fer un :
Llistat de les lectures des d’octubre,
perquè la garba està a punt de tombar-se esperant el comentari. No els hem pogut encabir tots, ho farem en un segon lliurament. Anit vam anar a veure (per fi coincidien els horaris amb la disponibilitat!) El erizo, bona adaptació a la pantalla de la novel·la “L’elegància de l’eriçó” de Muriel Barbery. Bona elecció d’actors (s’ajustaven als nos3 protagonistes imaginaris), però a la novel·la hi ha molt més, a la pel·lícula no hi cap tot… us la recomane (només n’érem cinc a la sala).

* “Em dic vermell” d’Orhan Pamuk. Al final ja no importa saber qui va ser l’assassí, només vols que et conten més històries. Reminiscències de “Les mil i una nit”, d’una altra cultura, d’un altre món, d’un altre temps… I el recurs de donar veu a cada protagonista seguint el fil de la història és fascinant… molt recomanable.

* “Pedra de tartera” de Maria Barbal. Tenim una trobada amb l’autora, ja ho detallarem més endavant. Ací ho teniu ja.

* “Tretze tristos tràngols” de Albert Sànchez Piñol. “La traducció a 37 llengües – del xinés a l’indi, de l’eslové al coreà- és un fet que per la seva universalitat i la seva rapidesa no té precedents en la literatura catalana. Aquest excepcional escriptor publica ara “Trezte Tristos Tràngols”, tretze contes que estimulen la nostra imaginació. Tan sorprenents i diversos que, a més de la força narrativa de l’autor, només tenen en comú que són tretze, que són tristos i que els seus personatges passen tràngols” (de la contraportada).

* “Cita a Sarajevo” de Francesc Bayarri. Vam poder gaudir d’un sopar-xerrada de les del Bloc Jaume I amb l’autor el 16 de febrer del 2007.
   “Cita a Sarajevo és el resultat d’una investigació de tres anys per trobar Stanic i reconstruir narrativament tota la història de l’assassinat de Luburic, col·laborador dels nazis, refugiat a Carcaixent l’any 1969. El llibre està concebut com un viatge periodístic i com una reflexió intel·lectual del seu autor, qui des de les primeres frases convida el lector a embarcar-se en un recorregut tan singular. Les referències a “El pont sobre el Drina” ens l’han recordat com una bona lectura també, relacionada amb l’ex-iugoslavia.

* “Nit de l’ànima” de Sebastià Alzamora. Tota l’atmosfera que es crea a la novel·la ens ha recordat “Aiguafang” de Joan-Lluís Lluís. “El mite de Faust, caracteritzat per l’avidesa de viure i el terror a la mort ha estat tractat per alguns dels grans de la literatura universal, de Goethe a Thomas Mann, per esmentar els dos més rellevants. A Nit de l’ànima, Sebastià Alzamora visita de nou el mite des d’una perspectiva estrictament contemporània i des de les característiques que defineixen la seua literatura: una enorma potència creativa, un llenguatge de luxe i una actitud rebel, provocadora i desafiant”.

* “Si és dolent t’ho recomano. Com la cultura de masses ens fa més intel·ligents” de Steven Johnson. Recomanat a un vídeo d’una tertúlia sobre peridisme digital per S. Cardús, llegint una part, ens vam veure moguts a llegir-nos-el. La tesi d’Steven Johnson contradiu l’opinió generalitzada que la cultura de masses ens està idotitzant. Segons Johnson tots som cada cop més intel·ligents. i no gràcies al que aprenem a les aules, sinó perquè els mitjans de cultura de masses són cada cop més complexos i per tant exigeixen un esforç intel·lectual cada cop més gran als seus consumidors.

 Peravalar la seua tesi Johnson analitza amb rigor -deixant de banda aspectes morals o estètics- l’esforç cognitiu que ens obliguen a fer productes de la cultura de masses com ara els videojocs (demanen decisions a curt termini sense perdre de vista objectius a més llarg termini i ens exigeixen un esforç analític que ens acosta al mètode científic), les telesèries (de trames cada cop més envitricollades) o Internet i ho compara amb l’estímul que rebien els consumidors de productes de cultura popular de generacions anteriors.

 “Si és dolent t’ho recomano” és sens dubte un llibre controvertit, però convincent. I és que fins i tot el lector més escèptic quedarà captivat pels interrogants que planteja. Després de llegir Steven Johnson no podreu evitar mirar una teleserie, un reality show o un videojoc amb uns altres ulls.


… ho deixem ací, que encara en queden cinc més… més endavant! Bona vesprada!

12 de desembre. Alzira. IV Fira del libre gratuït.

Com cada any, ja s’apropa el nadal i
el capitalisme fa força per adossar i injectar falses necessitats en
l’ideari popular amb l’únic objectiu de generar beneficis. Exèrcits de
destres i assenyats publicistes, psicòlegs, així com sociòlegs i altres
experts en màrqueting, coincideixen en atacar les febleses dels humans
respecte a la seua personalitat servint com autèntics mercenaris al
mercantilisme més ferotge, el qual amb la crisi econòmica, està
especialment famolenc.

Tanmateix, un grup de joves crítics amb
aquesta societat del consum, compromesos i cansats de restar quiets
davant la impassibilitat col·lectiva, hem decidit abastir alternatives
al consumisme imperant que ens envolta dia a dia, i amb més fervor si
cap, en aquestes dates.

Així doncs, vos convidem a participar
activament en la IV Fira del Llibre Gratuït d’Alzira. Amb aquesta
activitat, a més de servir com alternativa al consumisme nadalenc,
pretenem fomentar la cultura lliure i popular, així com incentivar la
lectura com a forma de crear consciències.

Pel que fa al
funcionament, en aquesta Fira no es necessiten diners i tot el que hi
ha és de bades. Només es posa una condició a qui desitge endur-se un
llibre: que el vaja a llegir. Això és el que vertaderament preocupa al
grup de persones que desinteressadament col·labora en aquesta fira. Es
tracta de trencar amb la lògica consumista de comprar, encegat per la
publicitat, i utilitzar les coses un parell de vegades (en el millor
dels casos) per a que després s’arracone en un armari o es llance a les
escombraries perquè ja ho hem avorrit. La clau és restar-li importància
als diners, el déu al qual tot es sacrifica, deslligant riquesa
personal i capacitat adquisitiva.

Així doncs, la IV Fira del Llibre Gratuït es realitzarà el dissabte dia 12 de Desembre des de les 10:00 fins les 22:00 hores en la Plaça de la Malva d’Alzira.

Paral.lelament i en la mateixa plaça, a partir de les 18:00 hores es realitzarà una “Jam Session Literària”.
En ella el públic assistent podrà llegir poesia, relats curts, contes,
fragments… ja siguen de creació pròpia o d’obres editades.

Esteu tots i totes convidats/des!
Iniciatives com aquesta ens semblen necessàries, molt necessàries per espolsar la narcolèpsia que pateix la ciutadania. Intentarem anar-hi, ja que eixe dia anem al VI ‘Encontre Carles Salvador. Les eines digitals a l’aula… a última hora, tal vegada…

La Lluna en un Cove. Número 12. FELICITACIONS! Un any publicant!

Número 12

El pou, per Ramon Pros
El
menjador, per Albert Sorribas
Això és Internet, per Limon &
Juli Vert
Fora de cartellera: El festí de Babette, per Anna M.
Villalonga
La terra que el temps oblidà, per E. R. Burroughs
L’altra
cara de la lluna: Erzsébet Bàthory: l’obsessió per la
bellesa, a qualsevol preu.
Casa amb celler, per Pere Màrtir Anton
En
Joan i la seva cadira, per Carme Osan
Maquillatge, per Eva Bussalleu
Fi
de la història, per Xavier V. Inglada
Per Christum Dominum nostrum,
per Jordi Sebastià
Dormir al sofà, Tomàs Bosch
Els
follets que viuen sota els cotxes aparcats, per Juli Vert

Format: 14 x
21 cm. / Enquadernació rústega amb solapes / Tapa flexible
plastificada
110 pàgines

PVP: 8 Euros


Detalls del contingut:

El pou. Ramon Pros – El pou s’havia assecat anys enrere i el
cubell actualment no servia absolutament per a res, però l’Anna
considerava que era un element decoratiu essencial. Sempre deia que un pou sense
cubell no era un pou “autèntic”. Emprenyada, va llençar
la cendra dins el pou amb un moviment brusc. Observà com aquesta queia
flotant cap a la negror. Llavors alguna cosa li cridà l’atenció.
S’apropà a la boca del pou i esperà que els ulls se li
acostumessin a la foscor. Llavors ho va apreciar amb més claredat. Al
fons del pou hi havia alguna cosa. Alguna cosa grossa. Segur que es tractava
d’un altre “regalet” dels fotuts estudiants. No podia reconèixer
la forma exacta d’allò que estava mirant, però era força
voluminós. Provablement aquell parell havien fet servir el pou de
contenidor d’escombraries. De sobte el cor li va fer un bot dins el pit. Estava
segura que aquella cosa s’havia mogut.

El menjador, Albert Sorribas – En un intent ple de bones
intencions, el pare havia intentat feia uns anys convèncer els veïns
per a fer obres i compartir el menjador mitjançant una mampara mòbil
que, en el dia assenyalat, es pogués obrir per a donar cabuda a la nostra
creixent família. No cal dir que la qüestió va portar grans
discussions.

Això és Internet. Limon & Juli Vert
Relat en vinyetes.

Fora de cartellera: Una visió particular sobre algunes pel.lícules
que susciten interès més enllà del seu moment en
cartellera. En aquest número: El festí de Babette. Anna
M. Villalonga

La terra que el temps oblidà, cap. 3. E. R. Burroughs
– Tercera part d’aquesta novel.la de ciència-ficció que arranca de
l’escenari bèl.lic de la Primera Guerra Mundial. L’obra ha estat objecte
de diverses adaptacions cinematogràfiques.

L’altra cara de la lluna: una secció que t’esborronarà, de la
mà d’Emili Gil. En aquest número: Erszébet Bàthory:
l’obsessió per la bellesa, a qualsevol preu

Erszébet Bàthory

Suposat retrat de la comtessa Erszébet Bàthory

Fi de la Història, Xavier V. Inglada – No hi ha cap
mena de dubte que la coincidència institucional més destacada per
al meu escrit de comiat és la profunda contradicció que suposa
haver d’escriure un discurs precisament parlant de la fi del fet d’escriure. Per
a mi, el fet d’haver participat en tot el procés d’eliminació de
la possibilitat d’escriure qualsevol cosa més en el futur, procés
que justament avui finalitza, ha suposat una maduresa intel.lectual i humana que
em porta a afirmar i a defensar la crema de qualsevol estri relacionat amb
l’Escriptura: llapis, bolígrafs, plomes, màquines d’escriure,
ordinadors, Olivettis, etc…

Casa amb celler, Pere Màrtir Anton – No és que
sigui classista ni res per l’estil, però de sempre que he volgut tenir un
celler. Ja veus, no m’importen coses com ara el nombre de banys que tinc, ara
que estan tant de moda (he sentit a dir que a llocs llunyans n’hi ha que tenen més
lavabos que habitacions!); però el fet de tenir celler et dona un aire
senyorial com del segle XVI que em fa estarrufar. I és que heu d’estar
d’acord amb mi que no és el mateix veure’t en una revista com a “casa
de poble 2 hab. dob., 1 lav. comp., menj. gran, c. office i jardí 45 m.”,
que si al final de tot t’hi afegeixen la paraula “celler”. Us heu
fixat que de tras., gar., gal. i sot. n’hi ha a patades (a part que totes són
abreviatures, mentre que “celler” s’escriu sencer)? En canvi, de
cellers només se’n veuen comptats, i tots en cases amb caràcter,
amb història, senyorials… Vaja, el que s’anomena una senyora casa!

En Joan i la seva cadira. Carme Osan – Li he dit que tu em
dius que no hi vagi, que em faig pesat… Però, veus com no mama? Em diu
que no… que així li faig companyia… perquè així xerra
una estona. Perquè encara que tot el dia és fora de casa, jo crec
que no té molts amics. Avui l’he acompanyat pel carrer i no ha parat en
tota l’estona a parlar amb ningú, nomès amb mí. Li he
preguntat per què no es parava, si no coneixia a ningú, i m’ha dit
que tots eren uns pesats i una mica ximples, i no tenia ganes de veure gent
ximple. I, llavors, li he preguntat això que tu m’havies dit, que jo era
un pesat, i m’ha dit que jo no, que jo era divertit i que el feia riure. Jo sóc
divertit mama? A tu també et faig riure de vegades, oi que sí? A
mi m’agrada el Joan (sabies que es diu Joan?) perquè mai no em fa callar.
Però de vegades està molt seriós i no m’es-colta… perquè
jo li dic una cosa i no em contesta o no em diu res i només em mira rar
com si no entengués el que li dic, i el que passa és que no
m’estava escoltant, com tu de vegades que tampoc no m’escoltes.

Maquillatge. Eva Bussalleu – S’aixeca com cada matí,
a les set. Només cinc minuts es permet de mandra. Es dirigeix al lavabo,
es renta la cara inflada i fa un pipí mentre obri l’aixeta perquè
en comenci a sortir l’aigua calenta. Pren una dutxa; sentir l’aigua tèbia
regalimant pel seu cos l’acaba de despertar. Tampoc no és que hagi dormit
gaire, seguint la tònica dels últims mesos. Es vesteix, es fa el
llit i deixa una mica de pinso al gat, que se li passeja per entre les cames
mentre ella es pren un cafè amb llet. Abans de marxar es fa el llit i es
maquilla a consciència…

Per Christum Dominum nostrum. Jordi Sebastià – Un
mormoleig cada cop més proper inundava de so l’amagatall. El frare,
neguitós, agenollat sobre els parracs que el mal vestien, s’apressava per
a enllestir la seva darrera cerimònia. Ja res no els podria aturar en la
seva follia i ell ho sabia. “Placeat tibi Sancta Trinita… Per
Christum Dominum nostrum. Amen.
” Tremolós, dibuixà en
l’aire el senyal de la creu alhora que aferrà amb força el cofret
de fusta guarnida que tenia al davant. Després, alçant-se
sobtadament, va endinsar-se encara més en la foscor de la cova. Corria
l’any del senyor de 1408 sota el mandat del molt noble comte rei Martí I
l’Humà o l’Eclesiàstic. Dit així potser perquè
frissava per aconseguir que el summe pontífex Benet XIII, llum i guia de
tots els fidels, convertís Montserrat en abadia.

Dormir al sofà. Tomàs Bosch
“He
trucat a la feina i avui no teníeu cap reunió”, li descobreix
la dona, com qui treu un conill de dins una xistera.
“Però tu de
què vas? Qui t’has cregut que ets per a ficar-te en les meves coses? He
estat amb un client. Hem anat a veure uns terrenys que vol comprar.”
“Amb
un client que nom Irene, potser?”. La indirecta és més
violenta que una puntada de peu a l’os de la cama. Definitivament, han començat
les hostilitats.
“Irene? -s’envia saliva, desconcertat-. Nooo, i ara?”
De
cada vegada li costa més empassar-se el menjar gola avall. Se sent
acorralat, entre l’espasa i la paret. Duu clarament les de perdre. Ja no hi
valen més mentides perquè no n’hi ha cap que pugui fer callar la
veu de la veritat: “Ell té una amant”.

Els follets que viuen sota els cotxes aparcats. Juli Vert
A aquells els ulls dels quals hagen per bona o mala fortuna trobat aquest meu
tractat; a aquells que un qualsevol esdeveniment atzarós els haja fet
vindre a raure al davant d’aquestes pàgines impresses; a aquells que,
potser en contra de la seua voluntat, o allunyant-se dels seus interessos o de
les seues inclinacions, hagen pervingut davant d’aquest objecte que vehicularà
i alhora guardarà allò que tinc voluntat d’explicar; a aquells,
dic, jo els vull abans que res advertir que a continuació seran exposades
coses encara no oïdes, ni escrites, ni contades de cap manera, per més
impossible que això semble, donat que allò que ho motiva viu
immers amb nosaltres, en companyia nostra, en la quotidianitat dels nostres dies
i de les nostres nits. Pareu esment, doncs, vosaltres, lectors, si la vostra
paciència us ha permès anar més enllà del primer paràgraf.
Vosaltres, sens dubte avesats a allò que procedeix del Regne de la Ficció,
ço és, acostumats com esteu a les històries més
inversemblants, deveu estar en disposició de rebre sense escarafalls allò
que ací serà exposat; voldria, tanmateix, que sabéreu
assumir aquesta meua dissertació com a expressió narrativa, i,
alhora, com a punt de partida d’un estudi aproximatiu, d’una cosa tan certa i
tan real com qualsevol d’aquelles la referència a les quals forneix de
nodriment les enciclopèdies, els diccionaris, els manuals.

Sobre els autors:

Ramon Pros (Barcelona, 1974). Sóc llicenciat en Inter-pretació
a l’Institut del Teatre, on també vaig cursar algunes assignatures de
dramatúrgia. La resta de formació literària ha estat un
curs breu a l’associació Òmnium Cultural sobre estils narratius, i
la meva part autodidacta a base d’escriure regularment i de llegir multitud de
novel.les, contes i obres de teatre. He treballat com a actor i director escènic
en obres de petit format, he escrit guions de curmetratges així com també
una obra de text titulada Els has vistos els peixos a les peixeres? que
espero poder posar aviat en escena.

Carme Osan (Barcelona, 1958). Llicenciada en Història.
M’encanta l’art en totes les seves manifestacions però, posats a triar,
el meu punt feble és el teatre i la pintura. Quant a literatura, la
novel.la i la poesia ocupen un lloc destacat per a mi. Un llibre que mai no
cremaria? No podria cremar mai cap llibre. Formo part de la cultura que els mima
i els cuida com precioses obres… Encara els folro abans de llegir-los, i odio
deixar-los a persones darrere de les quals sé que hauré d’anar per
a recuperar-los; els llibres són com fills dels quals no em puc
desprendre. Les meves aficions? Dins del món artístic m’hi
desenvolupo bé, però, fa un temps, he descobert aquesta gran vàlvula
d’escapament que és l’escriptura: escriure sobre allò que sóc
i allò que m’envolta, em fa deixar la pell de mica en mica i m’omple de
satisfacció.

Albert Sorribas. Vaig néixer a Barcelona a finals de 1955 i sóc
biòleg i Catedràtic d’Estadística i Investigació
Operativa a la Universitat de Lleida. Treballo en modelització matemàtica
de processos biològics en el camp que es coneix com a biologia de
sistemes. Després de publicar treballs científics durant molts
anys, sempre m’havia quedat el cuquet de provar sort en altres camps.
Influenciat per escriptors tan diversos com Asimov, Pere Calders, Stephan J.
Gould, Grabriel García Márquez, Larsson, Sabina, i molts altres,
tan casolans com forans, aquest és el primer escrit no científic
que em publiquen.

Pere Màrtir Anton. Nascut a Barcelona el 1973, sóc
matemàtic de carrera i informàtic de professió. D’afició:
les matemàtiques i l’escriptura; les dues coses, ara per ara, només
quan les meves dues filles, una de 3 anys i l’altra de gairebé 6 mesos,
em deixen temps lliure, que no és massa sovint (i no me’n queixo!).
Escric des de fa un munt d’anys, però és només recentment
que m’he decidit a presentar alguns dels meus escrits. Escric perquè és
la manera de plasmar totes les idees boges (i no tan boges) que em passen pel
cap. M’agraden les històries que em sorprenen. Vaig fer un curs
d’escriptura creativa en català a la Escuela de Escritores, i allà
vaig poder publicar el meu primer relat: Vaixell resplendent (El sueño
del gato
, maig de 2008). Divideixo el meu temps de lectura en llibres de
divulgació científica (principalment matemàtiques) i
reculls de contes de diversos autors, i, esporàdicament, alguna novel.la.

Eva Bussalleu (La Cellera de Ter, 1980). Doctora en Biologia per la
Universitat de Girona, treballa com a professora en aquesta mateixa universitat.
Interessada des de ben petita pel món de la literatura, escriu poesia i
sobretot contes sobre diferents temàtiques: des de relats de problemes
socials, passant per l’inextricable món dels sentiments, i acabant amb el
seductor món de l’erotisme.

Em dic Xavier V. Inglada i sóc llicenciat en Psicologia i
Filosofia. En el món de la literatura m’agrada definir-me com un simple
operari de la creació. Entre els reconeixements obtinguts en la meva
curta carrera literària destacaria haver estat finalista del premi de
novel.la de Joescric.com l’any 2007 amb l’obra L’últim Walden,
encara inèdita. En el camp audiovisual, he escrit, dirigit i interpretat
amb l’ajuda de dos grans amics el curtmetratge Ikea on me, que es
proclamà guanyador del premi jurat del Fastcurt 2009 i segon classificat
en el premi del públic. També he publicat alguns contes breus i
amb l’assaig Passió i mort de la democràcia representativa,
vaig ser guardonat amb l’accèssit del Premi Pensa 2006,
organitzat per la Universitat de Barcelona i publicat a la seva pàgina
web. La meva intenció és seguir fabricant productes útils
per a ser llegits en aquesta immensa fàbrica que s’anomena Literatura.

Jordi Sebastià (Terrassa, 1956). Doctor Enginyer Industrial.
Viu a Viladecavalls i passa temporades a Xiva de Morella, al País Valencià.
Al llarg de la seva vida ha treballat de moltes coses, des de bomber fins a
col.laborador en projectes per a l’Agència Espacial Europea, encara que
actualment es dedica a la docència. L’escriptura és una de les
seves aficions, tot i que també li agrada la música, la
fotografia, l’aviació, i els viatges i les activitats d’aventura. En l’àmbit
de la ficció ha autoeditat tres llibrets de contes i relats breus i fins
i tot té una novel.la a mitges. Algunes de les seves narracions han estat
publicades per l’ajuntament de Viladecavalls, la revista El Xafarder (d’àmbit
veïnal) i el butlletí mensual del Centre Excursionista de Terrassa.
Ha guanyat diversos cops els Jocs Florals de Viladecavalls en l’apartat de
narrativa per a adults.

Tomàs Bosch (Manacor, 1978). És llicenciat en Biologia
per la Universitat de les Illes Balears. El 2007 va rebre el Premi Vila de
Teulada de Narrativa Breu pel llibre de relats No subestimeu el poder dels
karaokes
, publicat per leditorial Bromera. Ha participat en el volum
de contes Mosaic de lletres i col.labora regularment en la pàgina web de
crítica literària de la llibreria Món de llibres (http://fausto.balearweb.net).
En La Lluna en un Cove ha collaborat amb les obres Un pern i tal (núm.
4), Abocats al món-infern (núm. 5) i La culpa és
del temps, que tot ho compon
(núm. 7).

Seccions fixes:

Fora de cartellera: Anna Maria Villalonga (Barcelona,
1959). Llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica. Es dedica
professionalment a la docència, i és escriptora i crítica
de cinema. http://elracodelanna.blogspot.com
Actualització (1
de desembre): Anna Maria Villalonga intervindrà en el II Simposi
Internacional d’Arts Escèniques
(200 aniversari del naixement de
Josep Bernat i Baldoví). “Teatre breu: procediments, formes i
contextos
“. Universitat d’Alacant/Sueca, 10-12 de desembre de 2009.
Casa de Cultura, carrer de la Mare de Déu, 2, Sueca (València).
Anna M. Villalonga intervindrà el dia 10 a les 5 de la tarda i la seva
ponència serà: “El diàleg dramàtic en el
primer terç del segle XIX
“. Informació: 965 909 329
inst.filovalen@ua.es
La terra que el temps oblidà (novel.la): Edgar Rice
Burroughs
(Chicago, 1875 – Encino, Texas, 1950). Prolífic novellista
nord-americà, un dels capdavanters en la seva època del gènere
de la ciència-ficció. Creador de la popular sèrie de
Tarzan, que va iniciar el 1914 amb l’obra titulada Tarzan of the apes.
Limon & Juli Vert (relat en vinyetes): Daniel S. Limon
(Lloret de Mar, 1976). Llicenciat en l’Escola Llotja com a illustrador,
collabora en diversos mitjans de premsa escrita. En La Lluna en un Cove,
s’encarrega de les illustracions dels relats, de les caràtules de les
seccions fixes, i del còmic. http://www.danilimon.blogspot.com
L’altra cara de la lluna: Emili Gil (La Sénia,
1969). Escriptor, periodista i traductor. Secretari tècnic de l’AJELC
fins a l’any 2000. Coeditor de la revista Lovecraft Magazine. Ha traduït
obres clàssiques de terror al català, i és, al mateix
temps, autor de diversos llibres d’aquest mateix gènere i de temàtica
fantàstica. La seva web personal és
http://personal.telefonica.terra.es/web/emili-gil

Número 12

El pou, per Ramon Pros
El
menjador, per Albert Sorribas
Això és Internet, per Limon &
Juli Vert
Fora de cartellera: El festí de Babette, per Anna M.
Villalonga
La terra que el temps oblidà, per E. R. Burroughs
L’altra
cara de la lluna: Erzsébet Bàthory: l’obsessió per la
bellesa, a qualsevol preu.
Casa amb celler, per Pere Màrtir Anton
En
Joan i la seva cadira, per Carme Osan
Maquillatge, per Eva Bussalleu
Fi
de la història, per Xavier V. Inglada
Per Christum Dominum nostrum,
per Jordi Sebastià
Dormir al sofà, Tomàs Bosch
Els
follets que viuen sota els cotxes aparcats, per Juli Vert

Format: 14 x
21 cm. / Enquadernació rústega amb solapes / Tapa flexible
plastificada
110 pàgines

PVP: 8 Euros Accedir a la web

?La màquina ronca? d’Urbà Lozano.

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Batang;
panose-1:2 3 6 0 0 1 1 1 1 1;
mso-font-alt:??;
mso-font-charset:129;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1342176593 1775729915 48 0 524447 0;}
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:1;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:0 0 0 0 0 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
@font-face
{font-family:”Lucida Calligraphy”;
panose-1:3 1 1 1 1 1 1 1 1 1;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:script;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
@font-face
{font-family:”Bookman Old Style”;
panose-1:2 5 6 4 5 5 5 2 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:647 0 0 0 159 0;}
@font-face
{font-family:”@Batang”;
panose-1:2 3 6 0 0 1 1 1 1 1;
mso-font-charset:129;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1342176593 1775729915 48 0 524447 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
mso-margin-top-alt:auto;
margin-right:0cm;
mso-margin-bottom-alt:auto;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoPapDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-margin-top-alt:auto;
mso-margin-bottom-alt:auto;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

“La màquina ronca”

Urbà
Lozano

 

         Guanyadora del premi de
narrativa “Vila de Puçol” 2005, és la seua primera obra publicada per Edicions
Brosquill el febrer del 2006. El que tenen de bo els premis literaris és la
possibilitat de donar a conéixer obres i autors com aquests que anem a
comentar. Sovint ens queixem que els premis literaris (Urbà Lozano ho ha
comentat a bastament al seu bloc “Més content que un gínjol”) no són gaire
“nets”, però si no fos per aquests, novel·les com aquesta no es publicarien, o
si es publicaren, acabarien a la “guillotina”, per no tenir el ressò ni
publicitat adequats.

 

         L’afecció d’Urbà Lozano pels trens ens ha quedat ja ben
palesa: si a “Plagis” en fa un exercici d’estil per descriure de diferents
maneres un viatge en tren (el de Sòller), a “La màquina ronca”, aquesta passió
impregna fins el títol de la novel·la. Comença amb el naixement del que serà el
protagonista, Jaume Monjonell, nen no gaire desitjat per sa mare, i juntament
amb el seu creixement, l’autor anirà repassant esdeveniments històrics ben
presents en la memòria històrica del poble (la guerra de Cuba, la guerra
(in)civil, tot contant-nos el seu ascens a les altes esferes del poder econòmic
gairebé sense proposar-s’ho i sense posar pràcticament res de la seua banda.
Veiem (llegim seria més correcte però…) desfilar per les seues pàgines un
devessall de personatges arquetípics de la Ribera, on va nàixer, que després
(segons ens comentà a la reunió del Grup de Lectura del Bloc Jaume I)
desenvoluparà al recull de narracions breus “Femení singular”.

         És un text molt treballat, i per això es llegeix amb
facilitat (un parell de viatges a València amb el “trenet” –FGV- van bastar per
a llegir-nos-la, per cert, bon lloc per llegir-la). Narrat en la primera
persona del protagonista, fa un ús del lèxic de la Ribera que ens ha portat
paraules que feia molt de temps que no escoltàvem o que mai havíem vist
escrites en cap altre lloc, cosa que hem d’agrair-li a l’autor. Com que no
tenim gaire temps, (els estudis ens aclaparen), copiarem el principi que ens va
colpir bastant i així, animar-vos a que us la llegiu (la podeu trobar a la
biblioteca del poble):

 

         “Acabat de parir, la comare
va demanar a la partera si tenia ganes de veure’m. La pregunta era rutinària,
però una contestació inusual va sorprendre els presents:

         – No cal: ja el conec de
memòria.

         Efectivament, com havia
temut des de que va saber que estava prenyada, jo tenia la cara blanca i redona
com una fogassa i un pèl de fotja com el carbó. Només per això es va desentendre
de mi, i els avis hagueren de buscar una dida que em nodrira. Però quan tenia
poc més d’una setmana la mare canvià de parèixer, i em va arrancar, literalment
dels pits llogats.

         – Si ensomnies bacores els
xiquets les porten dibuixades a la pell. Jo les cares blanques i els pèls
negres no me’ls trac del cap, però puc criar el meu fill com cal –va dir mentre
ho feia.

         Estava equivocada. En no
donar-me pit només nàixer, la llet se li havia tallat, i per més que jo xuplava
aquells mugrons erms, desesperat, no en treia resquitx. Encara com la feren
entrar en raó, perquè tot i que de primer va tindre la quimera d’alimentar-me
amb aigua d’arròs, a la fi va consentir de tornar-me a la sina generosa de la
dida, la qual em va alletar fins que calgué. Aquella pobra dona, mig
trastornada, diuen que m’abraçava com si fóra un gran tresor, enyorant el seu
fill mort, mentre que repetia invariablement les mateixes paraules, sense
afegir-ne ni una més:

         – Angelet… Angelet…

         Des de ben menut, doncs, em
marcaren el camí.”

La Lluna en un Cove. Número 11, novembre.

Número 11

Temps d’armes als ulls d’un innocent, Jordi Cardona
Fora de cartellera: Dersu Uzala, Anna Maria Villalonga
Un món particular, Carme Osan
L’altra cara de la lluna: La Mussara: bruixeria, desaparicions, i estranyes pèrdues de temmps, Emili Gil
Els cinc còdols, Xavier Serra
Mor Genís Galera, l’inventor de l’arcavisor, Xavier Diez
La terra que el temps oblidà (cap. 2), Edgar R. Burroughs, amb vinyetes de Daniel S. Limon
Ateïsme interessat, Limon & Juli Vert
Aquell silenci tan feixuc, Dolors Ayats
Obra gràfica, Jordi Bofill

Format: 14’50 x 20’50 cm. / Enquadernació rústica / Tapa flexible plastificada / Il.lustracions de Daniel S. Limon
110 pàgines

PVP: 7,5 Euros


Detalls del contingut:

Temps d’armes als ulls d’un innocent. Jordi Cardona
El dia 10 de juny de l’any 1938, quan ningú del poble no s’ho esperava,
perquè en aquesta petita localitat la guerra transcorria amb una certa
normalitat, amb un gran terrabastall que va fer posar en alerta el
centenar d’habitants de la població, va arribar-hi una gran columna de
camions voluminosos. Aquests camions van fer-hi cap replets de soldats
i presoners: uns 1500 captius, i uns 200 guàrdies. L’horror podia
llegir-se clarament reflectit en els rostres d’aquells presos. Fins
llavors ningú del poble no havia sospitat que les més altes esferes del
SIM –Servicio de Investigación Militar-, tenien ficats els ulls en Ogern per a crear-hi el futur Camp de Treball número 5.

Un món particular. Carme Osan – Anys enrere, la mamà
havia estat representant d’aquella burgesia de la dreta de l’Eixample,
entonada i conservadora, que matava el seu temps en concentracions com
la del dia del Dómund, de la lluita contra el càncer, de la Creu Roja i
d’altres actes singulars, netejant, així, la seva consciència i fent
que les estades dels estius amb els set fills a la torre de Palamós
fossin compensades per aquells actes altruistes en benefici dels
pobrets negrets de l’Àfrica…

Fora de cartellera, Anna Maria Villalonga – Una visió
particular sobre algunes obres que susciten interès més enllà del seu
moment en cartellera. En aquest número: “Dersu Uzala”.

L’altra cara de la lluna. Emili Gil – Una nova secció que t’esborronarà. En aquest número: “La Mussara: bruixeria, desaparicions i estranyes pèrdues de temps”.

Mor Genís Galera, l’inventor de l’arcavisor. Xavier Diez
– Galera, que portava alguns anys retirat de l’escena pública, serà
recordat per ser l’autor intel·lectual, conjuntament amb l’enginyer
informàtic Phillipe Nelli, de l’arcavisor, l’aparell que, com
tothom sap actualment, serví per a descobrir els nombrosos fraus i
manipulacions històriques a les quals s’havien acostumat les societats
del segle XX.

Aquell silenci tan feixuc, Dolors Ayats – Mentre
pujava les escales, netes com un mirall, que se suposava que em
portaven a un espai reservat, mil coses em passaven pel cap. No sabia
ben bé què feia allà, era incapaç de comprendre que per a la migrada
economia de casa allò era un gran sacrifici, una aposta per al meu
futur; no entenia qui els havia ficat al cap totes aquelles falòrnies.
La meva sorpresa va ser quan aquella cosa negra i miop va obrir la
porta del preuat dormitori. “La sala rosa”, em va dir. Allò era un camp
de llits, separats per una simple fusta i una cortineta ridícula
agafada a cada costat. I la meva intimitat? Com m’ho faria si tenia
ganes de plorar? Com aniria a fer pipí? Allà dormiríem vint-i-quatre
persones! El desconcert va ser tan profund que vaig arrencar a córrer
escales avall. Volia fugir, volia allunyar-me d’aquella presó, no ho
podria suportar, em moriria! Que no ho sabien, a casa, on m’havien
ficat? Si el meu demà havia de ser aquell calvari, ja m’estava bé l’ahir, forjat de petites coses, de senzillesa, de rudes moixaines…

Els cinc còdols. Xavier Serra – Va tancar el puny amb
els cinc còdols, els va sospesar, el pes de cinc vides, i les va prémer
amb força i es va prometre que cuidaria aquelles cinc pedretes.

La terra que el temps oblidà, capítol 2. Edgar R. Burroguhs – Escrita l’any 1916, es publicà a la revista Blue Book Magazine.
És la primera part d’una trilogia de novel·les curtes centrades en les
peripècies dels supervivents de la tripulació i els presoners d’un
submarí alemany de la primera guerra mundial, que s’ha perdut i ha anat
a parar a un continent desconegut. Una interessant obra que combina la
ciència-ficció i les aventures. Amb les vinyetes de Daniel S. Limon.

Obra gràfica. Jordi Bofill. S’inclou en el número 11 quatre magnífiques obres d’aquest artista gironí de projecció internacional.

Copyright: Jordi Bofill
Es prohibeix l’ús d’aquesta imatge sense autorització

Sobre els autors:

Jordi Cardona Regada (Ogern, Lleida, 1960). Sóc pagès de
professió i de vocació, però a partir de l’any 2000 vaig descobrir que
també m’agradava escriure coses. He publicat recerca històrica: Fets i gent de la baronia d’Ogern i la Salsa; literatura infantil: El medalló indi, La bola màgica i La increïble Cristina; rondallística popular: Misteris i sentiments; poesia: Paraules d’amor; narrativa juvenil: L’últim nivell; i narrativa per a adults: Pàgines de poble. Darrerament he publicat un nou llibre de recerca: Camí de linfern. Presoners en temps de guerra al camp de treball d’Ogern. També he participat en alguns certàmens literaris, on he guanyat diversos premis: II Premi Literari Arròs amb Lletres de Sant Jaume dEnveja, 2002; VIII Concurs Literari Sant Jordi de Llagostera, 2003; Premi Plaça Major de Poesia en el I Certamen Literari Ciutat de Solsona, 2003; Premi Pirineu de narració literària en el III Premis Literaris Homilies d’Organyà, 2005; Premi Sant Carles Borromeu de Contes o Narracions en la XXVIII Nit Literària Andorrana, 2005; Premi d’Assaig El setè Cel a Salt, 2007.

Carme Osan i Tort (Barcelona, 1958). Llicenciada en Història.
Amb una formació artística en diferents camps, actualment em
desenvolupo professionalment dins del Museu Nacional d’Art de Catalunya
(concretament dins el Gabinet de Dibuixos i Gravats). M’encanta l’art
en totes les seves manifestacions però, posats a triar, el meu punt
feble és el teatre i la pintura. Quant a literatura, la novella i la
poesia ocupen un lloc destacat per a mi. Un llibre que mai no cremaria?
No podria cremar mai cap llibre. Formo part de la cultura que els mima
i els cuida com precioses obres… Encara els folro abans de
llegir-los, i odio deixar-los a persones darrere de les quals sé que
hauré d’anar per a recuperar-los; els llibres són com fills dels quals
no em puc desprendre. L’única excepció al que he dit anteriorment, la
formarien tots aquells llibres que puguin fer proselitisme de la
intolerància en qualsevol de les seves versions. Amb tots aquests
llibres, hi podria fer una bona foguera. Les meves aficions? Dins del
món artístic m’hi desenvolupo bé, però, fa un temps, he descobert
aquesta gran vàlvula d’escapament que és l’escriptura: escriure sobre
allò que sóc i allò que m’envolta, em fa deixar la pell de mica en mica
i m’omple de satisfacció.

Xavier Serra Guasch (Barcelona, 1973) Llicenciat en
Matemàtiques i vinculat professionalment a una entitat financera,
s’escapa sovint al món de les paraules. Lector àvid des que té ús de
raó (si és que n’ha tingut mai), té una necessitat aclaparadora
d’escriure tot allò que li passa pel cap, potser per un desig
d’immortalitat com el que descriu Kundera, el seu escriptor favorit. Se
sent igualment influït per l’escriptor txec com per Graham Greene,
Stefan Zweig i Miquel Martí i Pol. Guanyador els anys 94 i 95 del Premi Barnavasi de Literatura Breu, conrea tant la prosa com la poesia. També ha traduït al català l’obra de teatre Història del Zoo d’Edward Albee. Ha collaborat a La Lluna en un Cove en el núm. 7, amb el relat No recordo res d’abans d’ahir.

Xavier Diez (Barcelona, 1965) Historiador i escriptor. Autor
de diversos llibres i articles acadèmics sobre pensament polític i
història social, tot i que també s’ha dedicat a l’assaig sobre
temàtiques variades. Fa de columnista a diversos mitjans com El Punt, Diari de Girona o el Setmanari La Directa; fa també crítica literària al suplement Accents o la Revista de Girona, i porta un blog amb nombroses visites: La bitàcola de Xavier Diez. També ha collaborat en publicacions menys convencionals, com la revista naturo-nudista Pragma,
o diverses revistes patagòniques. Com a escriptor, deu ser l’únic
creador català que debutà com a guionista a la televisió islandesa, el
1988, amb un conte per a nens amb un final sospitosament coincident amb
el d’Shrek. Després, s’ha dedicat a la poesia, amb dos reculls
publicats i amb la participació en diverses antologies, una d’elles en
francès. Enguany treballa en la traducció al català de la poetessa
sèrbia d’expressió francesa Zorica Sentic, i tot just aquest octubre,
alguns dels seus poemes seran recollits en una exposició a Buenos Aires
sobre l’obra de l’artista Eugenia Bekeris. També és autor d’una novella
d’intriga política, ben rebuda per la crítica i poc distribuïda per les
llibreries, anomenada Geníssers. Alguns dels seus articles i creacions han estat traduïts al francès, a l’italià, al serbi, i també a l’islandès. En La Lluna en un Cove ha col.laborat anteriorment amb l’obra Sàhara

Dolors Ayats Aymerich (Ciuret Girona, 1949) Treballo com a
mestra d’educació primària des de fa un munt d’anys. Acostumo a
escriure petits relats amb bocins autobiogràfics de la meva infantesa
que reflecteixen un món llunyà, però entranyable i amb un punt de
nostàlgia. Em costa molt fer-los públics, perquè sempre penso que no
mereixeran l’interès de ningú. El que podeu llegir en aquest número és
el primer que veig publicat, si exceptuem una “carta d’amor” amb què
vaig quedar finalista en un concurs a Calafell l’any passat. Sóc una
lectora voraç de novel.les, sobretot les de fonaments històrics i de
temàtica social.

Jordi Bofill (La Bisbal d’Empordà, 1973), estudià Belles Arts
a Olot, entre els anys 1993 i 1996. Ha desenvolupat la seva obra
pictòrica a partir d’un estil molt personal, que ha pogut presentar en
sales de diferents països. La seva obra té, per tant, una merescuda
projecció internacional. La seva web és http://www.nomesart.net/catala/artistesallotjats/websallotjats/jbofill.htm

Seccions fixes:

Fora de cartellera: Anna Maria Villalonga
(Barcelona, 1959). Llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica. Es
dedica professionalment a la docència, i és escriptora i crítica de
cinema. http://elracodelanna.blogspot.com
La terra que el temps oblidà (novel.la): Edgar Rice Burroughs
(Chicago, 1875 – Encino, Texas, 1950). Prolífic novellista
nord-americà, un dels capdavanters en la seva època del gènere de la
ciència-ficció. Creador de la popular sèrie de Tarzan, que va iniciar
el 1914 amb l’obra titulada Tarzan of the apes.
Limon & Juli Vert (relat en vinyetes): Daniel S. Limon (Lloret de Mar, 1976). Llicenciat en l’Escola Llotja com a illustrador, collabora en diversos mitjans de premsa escrita. En La Lluna en un Cove,
s’encarrega de les illustracions dels relats, de les caràtules de les
seccions fixes, i del còmic. http://www.danilimon.blogspot.com
L’altra cara de la lluna: Emili Gil (La Sénia,
1969). Escriptor, periodista i traductor. Secretari tècnic de l’AJELC
fins a l’any 2000. Coeditor de la revista Lovecraft Magazine. Ha
traduït obres clàssiques de terror al català, i és, al mateix temps,
autor de diversos llibres d’aquest mateix gènere i de temàtica
fantàstica. La seva web personal és
http://personal.telefonica.terra.es/web/emili-gil

Les següents empreses i entitats han recolzat el nostre projecte i/o s’han puclicitat en La Lluna en un Cove


Edicions del Llancer


Vilaweb Lletres


Informàtiva virtual per a
PIMES i professionals


Número 11

Temps d’armes als ulls d’un innocent, Jordi Cardona
Fora de cartellera: Dersu Uzala, Anna Maria Villalonga
Un món particular, Carme Osan
L’altra cara de la lluna: La Mussara: bruixeria, desaparicions, i estranyes pèrdues de temmps, Emili Gil
Els cinc còdols, Xavier Serra
Mor Genís Galera, l’inventor de l’arcavisor, Xavier Diez
La terra que el temps oblidà (cap. 2), Edgar R. Burroughs, amb vinyetes de Daniel S. Limon
Ateïsme interessat, Limon & Juli Vert
Aquell silenci tan feixuc, Dolors Ayats
Obra gràfica, Jordi Bofill

Format: 14’50 x 20’50 cm. / Enquadernació rústica / Tapa flexible plastificada / Il.lustracions de Daniel S. Limon
110 pàgines

PVP: 7,5 Euros
www.lallunaenuncove.cat


Ara,

La Lluna en un Cove - Revista de relats de ficció en català

es pot adquirir a…

La Llibreria dels Llunàmbuls

  • Llunàmbul rima amb somnàmbul, preàmbul, noctàmbul i funàmbul.
  • Llunàmbul és un neologisme que no surt a cap diccionari, ni tampoc al Google (ho podeu buscar, si voleu; no ho trobareu, encara).
  • Es tracta d’una nova paraula, composta dels termes lluna i del sufix -àmbul, que ve del llatí ambulare (caminar).
  • Un llunàmbul és una persona que practica el llunambulisme.
  • El llunambulisme és l’art de caminar per la lluna; en sentit figurat, el llunambulisme és també l’acció de llegir i gaudir La Lluna en un Cove.

La imaginació al poder!

Una nova llibreria virtual.
On es podran trobar bons llibres, a bon preu.
Per a tots els llunàmbuls, i per a tots aquells que aspiren a ser-ho.
www.lallunaenuncove.cat/llunambuls

“Mal d’escola” de Daniel Pennac.

“Mal d’escola”

de Danniel
Pennac

Biblioteca
Universal Empúries 222

Barcelona
setembre 2008.

 

         Aquest llibre ens el compràrem a
Tarragona, mentre exercíem la tasca docent, al desembre, i fins el 15 del
passat mes no ens decidírem a llegir-lo. Les experiències a l’àmbit docent no
van ser tan agradables com havíem suposat. I per això li teníem una mica de
por… però una vegada començat, vam tornar a sentir la (les) veu (veus) de
Daniel Pennac, de qui hem llegit tot el que s’ha publicat per ací, sortosament
en català. Farem primer abans de res una enumeració dels títols perquè són molt
recomanables: “Com una novel·la”, “La fada carrabina”, “El Senyor Malaussene”,
“Fruits de la passió”, “La petita venedora de prosa”, “El dictador i l’hamaca”
i “Senyors nens”.

 

         Per parlar de “Mal d’escola” haurem de
decidir si la considerem una novel·la, un assaig, unes memòries a potser siga
millor dir que tots tres gèneres hi estan “contaminats”. Les reflexions que fa
l’autor i la revisió d’experiències en primera persona per donar-li uns valors
a l’educació, ens indica que té molt d’assaig. Els recursos literaris emprats
ens fa pensar més en unes memòries o una novel·la.

 

         El text ja comença trencant amb tot
tipus de regles establertes, i ho fa començant per on altres acaben: per
l’epíleg. En ell, mirem a sa mare com mira al televisor, el vídeo documental
que parla de l’autor, el seu fill, on “veiem”, en un ràpid “zàpping”, imatges
del seu treball pel món. Així i tot, en acabar el documental, la mare encara
pregunta al germà: “vols dir que se’n sortirà?”.

         Abans, però, al títol d’aquesta primera
part, “L’abocador de Djabuti” ens deixa una frase al més pur estil d’Edgar
Morin: “Estadísticament tot s’explica,
personalment tot es complica”.

         Comença aleshores l’autor a fer un
recorregut per la seua infantesa, de la seua nul·la capacitat (segons els pares
i la majoria de mestres) per a aprendre res… i de com, amb bons orientadors
(mestres) tothom pot desenvolupar aquestes capacitats.

         Altres títols de capítols són:

         II.- Arribar a ser.

         “Tinc
dotze anys i mig i no he fet res.”

         III.- Hi o el present d’encarnació.

         “No hi arribaré mai.”

         IV.- Ho fas expressament.

         “No
ho he fet expressament.”

         V.- Maximilien o el culpable ideal.

         “Els
profes se’m mengen la bola, sap?.”

         VI.- El significat d’estimar.

         “En
aquest món cal ser una mica bo per ser-ne prou”
Marivaux “El joc de l’amor
i de l’atzar”.

 

         Amb aquests títols, ens va passejant
per la seua vida i per com hem d’entendre l’educació futura. Intenta
explicar/esbrinar què porta els joves a rebel·lar-se contra el sistema caient
dintre d’ell. De com el mercat ho a envaït tot i com educa els seus futurs
clients, sense que aquests s’adonen que els estan enganyant. 

 

         Hi podem trobar perles tan esplèndides
i esgarrifoses com aquesta (Apartat 9 del Capítol VI El significat d’estimar):

 

         “Al
nostre món, avui, hi ha cinc menes de nens: el nen client a casa nostra, el nen
productor a sota d’altres cels, així mateix el nen soldat, el nen prostituït, i
als plafons corbats del metro, el nen moribund la imatge del qual,
periòdicament, projecta damunt la nostra lassitud la mirada de la fam i de
l’abandó.

         Són nens, tots cinc.

         Instrumentalitzats, tots cinc”.

 

         Si amb açò no us hem convençut per a
que li feu una ullada, ací teniu una altra referència: Àngel Canet.

 

 

“El cervell eròtic. Rutes neurals d’amor i sexe” d’Adolf Tobeña.

“El cervell eròtic.

Rutes neurals d’amor
i sexe”

d’Adolf Tobeña

l’Esfera dels llibres

Barcelona 2006.

 

         “La cartografia cerebral dels neguits
sexuals i dels sentiments amorosos era una temptativa ara fa deu anys (1996),
quan aparegué la primera versió d’aquest llibre. Aquells indicis han esdevingut
ara un esbós ferm que permet endinsar-nos en les rutes neurals i els
engranatges hormonals que modulen les subtileses dels atractius, els delers i
els desficis de les interaccions eròtiques.

         El coneixement d’aquests ressorts ajuda
a explicar la potència, el goig i els maldecaps que generen les urgències de l’entrecuix
i les dependències sentimentals.

         En una incursió festiva i rigorosa
alhora, Adolf Tobeña arrodoneix un itinerari gormand per la neurobiologia del
sexe i els amors. Els enamoraments, la seducció, la gelosia, les fractures
sentimentals, els desamors, la farmacologia dels sentiments, els usos sexuals i
les fórmules amoroses en les societats obertes i multicablejades, tot això té
cabuda en una mirada empírica al sexe i a les necessitats d’afiliació com
assemblatges crucials de les societats humanes.” (tret de la contracoberta).

 

         Adolf Tobeña. (Graus, Osca, 1950) és
catedràtic de Psicologia Mèdica i Psiquiatria a la Universitat Autònoma de
Barcelona, on dirigeix el Departament de Psiquiatria i Medicina Legal. És autor
de més de cent cinquanta treballs de recerca en neurociència i psiquiatria i ha
estat professor visitant a les universitats de Londres, Venècia, Groningen i
Tel Aviv.

         Ha dirigit programes de debat científic
a Catalunya Ràdio i Ona Catalana a part d’haver col·laborat assíduament en
premsa. Premi Europa d’assaig científic 2004 (Universitat de València); Premi
Ciutat de Barcelona de Ciència 1992; Premi Avui de Periodisme 1991.

         Darrerament ha publicat els llibres “Sintonies neurals” (2000), “Anatomia de l’agressivitat”
(2001), “Sorbets de ciència” (2003) i Màrtirs mortífers: biologia de l’altruisme
letal” (2004).

 

         Estructura
de l’obra (Índex):

 

         Preàmbul: La química de l’amor.

         1.- Biologia de les passions amoroses:
el cervell eròtic.

         2.- Hormones passionals.

         3.- Amors escanejats.

         4.- Cors trencats.

         5.- Del desig i l’atractiu.

         6.- Consum eròtic, infidelitats i
gelosia.

         7.- Neurosociologia amorosa.

         8.- El futur de l’amor.

 

         Referències bibliogràfiques.

         Vocabulari funcional.

 

         D’aquesta darrera part afegim alguna
entrada per a que veieu el to de l’obra:

 

         Coit:
Inserció del penis dins la vagina, en la versió més sol·licitada i practicada.
Normalment va seguida d’uns moviments més o menys acoblats dels protagonistes
que culminen en uns espasmes que faciliten l’intercanvi de líquids (ejaculació
seminal masculina i descàrregues glandulars femenines). És la interacció sexual
més fructífera en termes de rendiment biològic (probabilitat fecundatòria). I
també la més transcendent pel que fa a l’estructuració de les relacions
familiars i socials. Malgrat algunes campanyes del feminisme desorientador, que
pretenien desacreditar-lo com a font de gratificació, continua essent el joc
amorós predilecte dels homes i de la immensa majoria de les dones. La major
part de la incidència de malalties de transmissió sexual gravita sobre aquesta
predilecció.

         Erecció:
La del penis és la més vistosa. Però n’hi ha també dels mugrons, del clítoris i
fins i tot de la cabellera en circumstàncies extremes (no amoroses, en aquest
darrer cas). Els apèndixs sexuals es tiben per l’acoblament de canvis
circulatoris (arribada de sang impetuosa als vasos dilatats) i musculars que
sempre havien tingut una aura misteriosa. Ara ja s’han desvetlat alguns dels
enigmes essencials de l’assumpte amb gran alleujament dels que pateixen
flaqueses transitòries o cròniques dels dispositius insufladors. L’èxit de la
Viagra i epígons (Cialis, Levitra) ha estat apoteòsic encara que els
psicoterapeutes i els sexòlegs també tinguin tendència a menystenir-los
(novament, per gelosia professional).

         Fonicar:
Practicar el coit. Té multitud de sinònims verbals i gestuals en totes les
llengües. “Fer l’amor” és la fórmula preferida per la psicopedagogia cursi de
la nostra època i pels devots dels productes ligth (aproximadament el mateix tipus de personal). Copular, la reservada per als animals
subhumans.

         Heterosexualitat:
Atracció i conducta sexual dirigida vers individus de sexe diferent al
propi. És la forma més comuna de viure el sexe encara que no ho sembli, de
vegades, amb la preeminència gai/lésbica en molts aparadors de lluïment.

         Orientació
sexual:
Direccionalitat de l’atracció, els sentiments i el comportament
eròtic. Vers el mateix sexe (homosexualitat), vers el contrari
(heterosexualitat) o vers qualsevol diana apetitosa (bisexualitat,
trisexualitat o en alguns omnívors eròtics, tot allò que es posi a tret.

         Penis:
Prolongació externa de tub urinari dels mascles. Molt més apreciat per la seva
versatilitat i contundència en el rendiment sexual que per la vivacitat magueril que confereix a un afer tan
imprescindible com la micció. Els sexòlegs s’han passat dècades predicant que la grandària peniana no compta: un
altre exemple de la psicopedagogia floralesca de la nostra època.

         Vagina:
L’orifici tradicionalment més apreciat de les dones. Els historiadors, que són
gent educada, havien volgut situar al nas l’origen de la influència femenina en
episodis polítics de la més alta transcendència. Tothom entén, però, que es
tracta d’un eufemisme cursi perquè, sense menystenir la importància de la
protuberància nasal en els desficis amorosos, una bona part de les conteses
majors entre mascles acostumen a congriar-se per qüestions d’apetència vaginal.
Tan alt és el valor de la vagina que la pròpia naturalesa s’ha encarregat de
proveir-li una tanca de seguretat (l’himen), que cal esberlar durant l’estrena.
Hi ha una abundosa nòmina d’usos culturals i especulacions pseudocientífiques
al voltant dels enigmes d’aquest esplèndid túnel femení. No és gens estrany que
sigui així: tingueu present que la tecnologia mecànica, farmacològica i
informàtica dedicada a controlar allò que hi succeeix continua tenint un
impacte econòmic formidable. Cal dir, no obstant, que la introducció de sondes
ecogràfiques capaces de filmar les seves reaccions més íntimes en circumstàncies
poc decoroses li han llevat molt de misteri.

 

         Com veieu, a més de ser un investigador
com seriós, ens explica les coses, no en termes massa científics i feixucs,
sinó més aviat en un llenguatge proper i simpàtic que desperta la nostra
curiositat, si el tema en sí no ens l’ha despertat de bones a primeres. Us el
recomanem per a reconèixer que l’amor i les seues reaccions i estats, sí que es
poden mesurar.