NOSAL3 en som + de tres

Agenda ludicombativa comentada.

TRADUCCIÓ Slavoj Zizek: “En defensa de la intolerancia” – Público, Biblioteca de Pensamiento Crítico.


Introducció

         La premsa liberal ens bombardeja a
diari amb la idea de que el major perill de la nostra època és el
fonamentalisme intolerant (ètnic, religiós, sexista…), i que l’únic mode de
resistir i poder derrotar-lo consistiria en assumir una posició multicultural.

         Però, és realment així? I si la forma
habitual en que es manifesten la tolerància multicultural no fos, en última
instància tan innocent com se’ns vol fer creure, perquè, tàcitament, accepta la
despolitització de l’economia?  

         Aquesta forma hegemònica del
multiculturalisme es basa en la tesi de que vivim en un univers postideològic,
en el que hauríem superat eixos vells conflictes entre esquerra i dreta, que
tants problemes causaren, i en el que les batalles més importants serien
aquelles que es lliuren per aconseguir el reconeixement dels diversos estils de
vida. Però, i si aquest multiculturalisme despolititzat fos precisament la
ideologia de l’actual capitalisme global?

         D’ací que crega necessari, en els
nostres dies, subministrar una bona dosi d’intolerància,
encara que només siga amb el propòsit de suscitar eixa passió política que
alimenta la discòrdia. Tal vegada, ha arribat el moment de criticar des de l’esquerra eixa actitud dominant,
eixe multiculturalisme, i apostar per la defensa d’una renovada politització de
l’economia.

 
cONTRAPORTADA 

          Suscitar la passió política que fomenta la discòrdia i el debat. Agullonar les ments per a que aquestes desemmascaren les trampes que s’amaguen sota les aparences dels discursos falsament “progressistes” i la verdadera essència dels quals és la de perpetuar el control, la dominació i l’explotació. Aquesta és la proposta que el filòsof Slavoj Zizek desenvolupa en aquest llibre, on el to pamfletari conviu amb la densitat d’un pensament refrescant, iconoclasta i decididament incorrecte.

 

En primer lloc demanem perdó pel molt de temps que no dediquem al bloc… hem trobat altres espais on potser no siga tant treballar com gaudir. En fi. Hui, per acabar l’any 2010 ens hem decidit a fer un esforç.

Encara no hem acabat aquest llibre, i havíem de traduir alguna de les seues parts, perquè la primera impressió que fa al començar-lo és de rebuig, si més no. Però Zizek (de qui creiem que hem parlat ja en aquest bloc -fica’t ara a cercar-ho!-) va desmuntant el sistema capitalista de vegades de manera complexa, però de vegades molt lúcidament, i ens ofereix perquè perdura, perquè ens han fet creure (i de fet ho creiem) el capitalisme és l’única manera de viure. Us el recomanem, i potser afegirem alguna part més als comentaris… que passeu un bon cap d’any i que l’any que ve us siga propici. 

  1. PER QUÈ LES
    IDEES DOMINANTS

    NO SÓN LES
    IDEES DELS DOMINANTS?

     

                Qualsevol universalitat que pretenga
    ser hegemònica ha d’incorporar almenys
    dos components específics: el contingut popular “autèntic” i la “deformació”
    que del mateix produeixen les relacions de dominació i explotació. Sens dubte,
    la ideologia feixista “manipula” l’autèntic anhel popular per un retorn a la
    comunitat verdadera i a la solidaritat social, front a les desbocades
    competició i explotació; sens dubte “distorsiona” l’expressió d’eixe anhel amb
    el propòsit de legitimar i preservar les relacions socials de dominació i
    explotació. No obstant això, per a poder assolir eixe objectiu, ha d’incorporar
    en el seu discurs eixe anhel popular autèntic. L’hegemonia ideològica, així, no
    és tant el que un contingut particular vinga a omplir el buit de l’universal,
    com que la forma mateixa de la universalitat ideològica reculla el conflicte
    entre (almenys) dos continguts particulars: la “popular” que expressa els
    anhels íntims de la majoria dominada, i l’específic, que expressa els
    interessos de les forces dominants.

                Cap recordar ací eixa distinció
    proposada per Freud entre el pensament oníric latent i el desig inconscient
    expressat en el somni. No són el mateix, perquè el desig inconscient
    s’articula, s’inscriu, a través de l’”elaboració”, de la traducció del
    pensament oníric latent en el text explícit del somni. Així, de manera semblant,
    no hi ha res “feixista” (“reaccionari”, etc.) en el “pensament oníric latent”
    de la ideologia feixista (l’aspiració a una comunitat autèntica, a la
    solidaritat social i altres), el que confereix un caràcter pròpiament feixista
    a la ideologia feixista és transformat/elaborat, a través del treball
    oníric-ideològic, en un text ideològic explícit que segueix legitimant les
    relacions socials d’explotació i dominació. I no cal dir el mateix de l’actual
    populisme de dretes?  No s’afanyen en
    excés els crítics liberals quan despatxen els valors als quals es remet el
    populisme, tatxant-los d’intrínsecament “fonamentalistes” i “protofeixistes”?

                La no-ideologia (allò que Fredric
    Jameson anomena el “moment utòpic” present fins i tot en la ideologia més
    atroç) és per tant absolutament indispensable; en cert sentit, la ideologia no
    és altra cosa que la forma aparent  de la
    no-ideologia, la seua deformació o desplaçament formal. Prenem un exemple
    extrem, el cas de l’antisemitisme dels nazis: no es basava potser en la
    nostàlgia utòpica de l’autèntica vida comunitària, en el rebuig plenament
    justificable de la irracionalitat de l’explotació capitalista, etc.?

                El que ací afirme és que constitueix
    un error, tant teòric com polític, condemnar eixe anhel per la comunitat
    verdadera titllant-lo de “protofeixista”, acusant-lo de “fantasia totalitària”,
    és a dir, identificant les arrels del feixisme amb eixes aspiracions (error en
    què sol incórrer la crítica liberal-individualista contra el feixisme): eixe
    anhel ha d’entendre’s des de la seua naturalesa no-ideologia i utòpica. I allò
    que el converteix en ideològic és la seua articulació, la manera en què
    l’aspiració és instrumentalitzada per a conferir legitimació a una idea molt
    específica de l’explotació capitalista (aquella que l’atribueix a la influència
    jueva, al predomini del capital financer sobre el capital “productiu” que,
    suposadament, afavoreix la “col·laboració” harmònica amb els treballadors…) i
    dels mitjans per a posar-li fi (desempallegant-se del jueus, òbviament).

                Per a que una ideologia s’impose
    resulta decisiva la tensió, en l’interior
    mateix
    del seu contingut específic, entre els temes i motius dels
    “oprimits”  i el dels “opressors”. Les
    idees dominants no són MAI directament les idees de la classe dominant. Prenem
    l’exemple tal vegada més clar:  el
    cristianisme, com arribà a convertir-se en la ideologia dominant? Incorporant
    una sèrie de motius i aspiracions dels oprimits (la Veritat està amb els que
    pateixen i els humiliats, el poder corromp…) per a rearticular-los de mode
    que foren compatibles amb les relacions de poder existents. El mateix va fer el
    feixisme. La contradicció ideològica de fons del feixisme és la que existeix
    entre el seu organicisme i el seu mecanicisme: entre la visió orgànica i estetitzant
    del cos social i l’extrema “tecnologització”, mobilització, destrucció,
    dissolució dels darrers vestigis de les comunitats “orgàniques” (famílies,
    universitats, tradicions locals d’autogovern) com a “micropràctiques” reals
    d’exercici del poder. En el feixisme, la ideologia estetitzant, corporativa i
    organicista ve a ser la forma mateixa amb la qual es revesteix la inaudita
    mobilització tecnològica de la societat, que trunca els vincles “orgànics”…

                Si tenim present aquesta paradoxa,
    podrem evitar eixa trampa del liberalisme multiculturalista que consisteix en
    condemnar com a “protofeixista” qualsevol idea de retorn a vincles orgànics
    (ètnics o d’un altre tipus). El que caracteritza al feixisme és més bé una
    combinació específica de corporativisme organicista i de pulsió cap a una
    modernització desenfrenada. Dit d’una altra manera: en tot verdader feixisme
    trobem indefectiblement elements que ens fan dir: “Açò no és pur feixisme:
    encara hi ha elements ambivalents propis de les tradicions d’esquerra o del
    liberalisme”. Aquesta remoció, aquest distanciar-se del fantasma del feixisme
    “pur”, és el feixisme tout court. En la seua ideologia i en la
    seua praxi, el feixisme no és sinó un determinat principi formal de deformació
    de l’antagonisme social, una determinada lògica de desplaçament mitjançant
    dissociació i condensació de comportaments contradictoris.

                La mateixa deformació es percep hui
    en l’única classe que, en la seua autopercepció “subjectiva”, es concep i
    representa explícitament com a tal: és la recurrent “classe mitjana”,
    precisament, eixa “no-classe” dels estrats intermedis de la societat; aquells
    que presumeixen de laboriosos i que s’identifiquen no només pel seu respecte a
    sòlids principis morals i religiosos, sinó per diferenciar-se de, i oposar-se
    a, els dos “extrems” de l’espai social: les grans corporacions, sense pàtria ni
    arrels, d’una banda, i els exclosos i empobrits immigrants i habitants dels
    guetos, de l’altra.

                La “classe mitjana” basa la seua
    identitat en el rebuig a aquests dos extrems que, de contraposar-se
    directament, representarien “l’antagonisme de classe” en la seua forma pura. La
    falsedat constitutiva d’aquesta idea de la “classe mitjana” és per tant
    semblant a aquella de la justa línia de partit que l’estalinisme traçava entre
    les “desviacions d’esquerra” i les “desviacions de dreta”: la “classe mitjana”
    en la seua existència “real” és la falsedat
    encarnada
    , el rebuig de l’antagonisme. En termes psicoanalítics, és un fetitxe: la impossible intersecció de la
    dreta i de l’esquerra que, en rebutjar els dos pols de l’antagonisme, com a
    aposicions “extremes” i antisocials (empreses multinacionals i immigrants
    intrusos) que perturben la salut del cos social, s’autorepresenta com el
    terreny comú i neutral de la societat. L’esquerra sol lamentar-se del fet que
    la línia de demarcació de la lluita de classes haja quedat desdibuixada,
    desplaçada, falsificada, especialment, per part del populisme de dreta, que diu
    parlar en nom del poble quan en realitat promou els interessos de poder. Aquest
    continu desplaçament, aquesta contínua “falsificació” de la línia de divisió
    (entre les classes), no obstant, ÉS la “lluita de classes”: una societat
    classista en la que la percepció ideològica de la divisió de classes fos pura i
    directa, seria una estructura harmònica i sense lluita: per dir-ho amb Lascau:
    l’antagonisme de classe estaria completament simbolitzat, no seria impossible/real,
    sinó simplement un tret estructural de diferenciació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.