TRADUCCIÓ Slavoj Zizek: “En defensa de la intolerancia” – Público, Biblioteca de Pensamiento Crítico.
Introducció
La premsa liberal ens bombardeja a
diari amb la idea de que el major perill de la nostra època és el
fonamentalisme intolerant (ètnic, religiós, sexista…), i que l’únic mode de
resistir i poder derrotar-lo consistiria en assumir una posició multicultural.
Però, és realment així? I si la forma
habitual en que es manifesten la tolerància multicultural no fos, en última
instància tan innocent com se’ns vol fer creure, perquè, tàcitament, accepta la
despolitització de l’economia?
Aquesta forma hegemònica del
multiculturalisme es basa en la tesi de que vivim en un univers postideològic,
en el que hauríem superat eixos vells conflictes entre esquerra i dreta, que
tants problemes causaren, i en el que les batalles més importants serien
aquelles que es lliuren per aconseguir el reconeixement dels diversos estils de
vida. Però, i si aquest multiculturalisme despolititzat fos precisament la
ideologia de l’actual capitalisme global?
D’ací que crega necessari, en els
nostres dies, subministrar una bona dosi d’intolerància,
encara que només siga amb el propòsit de suscitar eixa passió política que
alimenta la discòrdia. Tal vegada, ha arribat el moment de criticar des de l’esquerra eixa actitud dominant,
eixe multiculturalisme, i apostar per la defensa d’una renovada politització de
l’economia.
cONTRAPORTADA
En primer lloc demanem perdó pel molt de temps que no dediquem al bloc… hem trobat altres espais on potser no siga tant treballar com gaudir. En fi. Hui, per acabar l’any 2010 ens hem decidit a fer un esforç.
Encara no hem acabat aquest llibre, i havíem de traduir alguna de les seues parts, perquè la primera impressió que fa al començar-lo és de rebuig, si més no. Però Zizek (de qui creiem que hem parlat ja en aquest bloc -fica’t ara a cercar-ho!-) va desmuntant el sistema capitalista de vegades de manera complexa, però de vegades molt lúcidament, i ens ofereix perquè perdura, perquè ens han fet creure (i de fet ho creiem) el capitalisme és l’única manera de viure. Us el recomanem, i potser afegirem alguna part més als comentaris… que passeu un bon cap d’any i que l’any que ve us siga propici.
…la foto que hem enllaçat no és la de l’edició que comentem.
PER QUÈ LES
IDEES DOMINANTS
NO SÓN LES
IDEES DELS DOMINANTS?
Qualsevol universalitat que pretenga
ser hegemònica ha d’incorporar almenys
dos components específics: el contingut popular “autèntic” i la “deformació”
que del mateix produeixen les relacions de dominació i explotació. Sens dubte,
la ideologia feixista “manipula” l’autèntic anhel popular per un retorn a la
comunitat verdadera i a la solidaritat social, front a les desbocades
competició i explotació; sens dubte “distorsiona” l’expressió d’eixe anhel amb
el propòsit de legitimar i preservar les relacions socials de dominació i
explotació. No obstant això, per a poder assolir eixe objectiu, ha d’incorporar
en el seu discurs eixe anhel popular autèntic. L’hegemonia ideològica, així, no
és tant el que un contingut particular vinga a omplir el buit de l’universal,
com que la forma mateixa de la universalitat ideològica reculla el conflicte
entre (almenys) dos continguts particulars: la “popular” que expressa els
anhels íntims de la majoria dominada, i l’específic, que expressa els
interessos de les forces dominants.
Cap recordar ací eixa distinció
proposada per Freud entre el pensament oníric latent i el desig inconscient
expressat en el somni. No són el mateix, perquè el desig inconscient
s’articula, s’inscriu, a través de l’”elaboració”, de la traducció del
pensament oníric latent en el text explícit del somni. Així, de manera semblant,
no hi ha res “feixista” (“reaccionari”, etc.) en el “pensament oníric latent”
de la ideologia feixista (l’aspiració a una comunitat autèntica, a la
solidaritat social i altres), el que confereix un caràcter pròpiament feixista
a la ideologia feixista és transformat/elaborat, a través del treball
oníric-ideològic, en un text ideològic explícit que segueix legitimant les
relacions socials d’explotació i dominació. I no cal dir el mateix de l’actual
populisme de dretes? No s’afanyen en
excés els crítics liberals quan despatxen els valors als quals es remet el
populisme, tatxant-los d’intrínsecament “fonamentalistes” i “protofeixistes”?
La no-ideologia (allò que Fredric
Jameson anomena el “moment utòpic” present fins i tot en la ideologia més
atroç) és per tant absolutament indispensable; en cert sentit, la ideologia no
és altra cosa que la forma aparent de la
no-ideologia, la seua deformació o desplaçament formal. Prenem un exemple
extrem, el cas de l’antisemitisme dels nazis: no es basava potser en la
nostàlgia utòpica de l’autèntica vida comunitària, en el rebuig plenament
justificable de la irracionalitat de l’explotació capitalista, etc.?
El que ací afirme és que constitueix
un error, tant teòric com polític, condemnar eixe anhel per la comunitat
verdadera titllant-lo de “protofeixista”, acusant-lo de “fantasia totalitària”,
és a dir, identificant les arrels del feixisme amb eixes aspiracions (error en
què sol incórrer la crítica liberal-individualista contra el feixisme): eixe
anhel ha d’entendre’s des de la seua naturalesa no-ideologia i utòpica. I allò
que el converteix en ideològic és la seua articulació, la manera en què
l’aspiració és instrumentalitzada per a conferir legitimació a una idea molt
específica de l’explotació capitalista (aquella que l’atribueix a la influència
jueva, al predomini del capital financer sobre el capital “productiu” que,
suposadament, afavoreix la “col·laboració” harmònica amb els treballadors…) i
dels mitjans per a posar-li fi (desempallegant-se del jueus, òbviament).
Per a que una ideologia s’impose
resulta decisiva la tensió, en l’interior
mateix del seu contingut específic, entre els temes i motius dels
“oprimits” i el dels “opressors”. Les
idees dominants no són MAI directament les idees de la classe dominant. Prenem
l’exemple tal vegada més clar: el
cristianisme, com arribà a convertir-se en la ideologia dominant? Incorporant
una sèrie de motius i aspiracions dels oprimits (la Veritat està amb els que
pateixen i els humiliats, el poder corromp…) per a rearticular-los de mode
que foren compatibles amb les relacions de poder existents. El mateix va fer el
feixisme. La contradicció ideològica de fons del feixisme és la que existeix
entre el seu organicisme i el seu mecanicisme: entre la visió orgànica i estetitzant
del cos social i l’extrema “tecnologització”, mobilització, destrucció,
dissolució dels darrers vestigis de les comunitats “orgàniques” (famílies,
universitats, tradicions locals d’autogovern) com a “micropràctiques” reals
d’exercici del poder. En el feixisme, la ideologia estetitzant, corporativa i
organicista ve a ser la forma mateixa amb la qual es revesteix la inaudita
mobilització tecnològica de la societat, que trunca els vincles “orgànics”…
Si tenim present aquesta paradoxa,
podrem evitar eixa trampa del liberalisme multiculturalista que consisteix en
condemnar com a “protofeixista” qualsevol idea de retorn a vincles orgànics
(ètnics o d’un altre tipus). El que caracteritza al feixisme és més bé una
combinació específica de corporativisme organicista i de pulsió cap a una
modernització desenfrenada. Dit d’una altra manera: en tot verdader feixisme
trobem indefectiblement elements que ens fan dir: “Açò no és pur feixisme:
encara hi ha elements ambivalents propis de les tradicions d’esquerra o del
liberalisme”. Aquesta remoció, aquest distanciar-se del fantasma del feixisme
“pur”, és el feixisme tout court. En la seua ideologia i en la
seua praxi, el feixisme no és sinó un determinat principi formal de deformació
de l’antagonisme social, una determinada lògica de desplaçament mitjançant
dissociació i condensació de comportaments contradictoris.
La mateixa deformació es percep hui
en l’única classe que, en la seua autopercepció “subjectiva”, es concep i
representa explícitament com a tal: és la recurrent “classe mitjana”,
precisament, eixa “no-classe” dels estrats intermedis de la societat; aquells
que presumeixen de laboriosos i que s’identifiquen no només pel seu respecte a
sòlids principis morals i religiosos, sinó per diferenciar-se de, i oposar-se
a, els dos “extrems” de l’espai social: les grans corporacions, sense pàtria ni
arrels, d’una banda, i els exclosos i empobrits immigrants i habitants dels
guetos, de l’altra.
La “classe mitjana” basa la seua
identitat en el rebuig a aquests dos extrems que, de contraposar-se
directament, representarien “l’antagonisme de classe” en la seua forma pura. La
falsedat constitutiva d’aquesta idea de la “classe mitjana” és per tant
semblant a aquella de la justa línia de partit que l’estalinisme traçava entre
les “desviacions d’esquerra” i les “desviacions de dreta”: la “classe mitjana”
en la seua existència “real” és la falsedat
encarnada, el rebuig de l’antagonisme. En termes psicoanalítics, és un fetitxe: la impossible intersecció de la
dreta i de l’esquerra que, en rebutjar els dos pols de l’antagonisme, com a
aposicions “extremes” i antisocials (empreses multinacionals i immigrants
intrusos) que perturben la salut del cos social, s’autorepresenta com el
terreny comú i neutral de la societat. L’esquerra sol lamentar-se del fet que
la línia de demarcació de la lluita de classes haja quedat desdibuixada,
desplaçada, falsificada, especialment, per part del populisme de dreta, que diu
parlar en nom del poble quan en realitat promou els interessos de poder. Aquest
continu desplaçament, aquesta contínua “falsificació” de la línia de divisió
(entre les classes), no obstant, ÉS la “lluita de classes”: una societat
classista en la que la percepció ideològica de la divisió de classes fos pura i
directa, seria una estructura harmònica i sense lluita: per dir-ho amb Lascau:
l’antagonisme de classe estaria completament simbolitzat, no seria impossible/real,
sinó simplement un tret estructural de diferenciació.