A vots sí, a trets no
Al meu anterior post vaig fer referència a una pulsió constant de l’espanyolisme, la del sentiment possessiu sobre allò que consideren “el seu territori”. És una pulsió, deia, que històricament també trobem molt arrelada a Rússia. Doncs bé, aquesta setmana n’hem tingut un bon botó de mostra.
Dimarts dia 11 el Parlament regional de Crimea es va declarar independent d’Ucraïna, com a pas previ al referèndum d’autodeterminació de diumenge vinent. Ja fa dies que Crimea és un titular fix als telenotícies d’arreu del món. I com és lògic, a Catalunya la notícia es llegeix en clau catalana, i a Espanya en clau espanyola.
Tot plegat no deixa de ser rocambolesc. Tothom proclama que Crimea no té res a veure amb Catalunya, però uns i altres aprofiten la crisi ucraïnesa per escombrar cap a casa. Divendres passat, el president Artur Mas, en una entrevista a RAC1, va afirmar que “la distància entre Crimea i Catalunya és tan gran com la que hi ha entre l’Estat espanyol i el Regne Unit”. Gol per l’escaire. Naturalment, Rajoy no va trigar a contraatacar amb una encesa defensa de la “integritat dels territoris nacionals”, referint-se a Ucraïna però en realitat pensant en Espanya. Tot ben trist i provincià. El que potser ni Mas ni Rajoy van gosar verbalitzar (tot i que ben segur que ho pensaven) és que Espanya no s’assembla en res a Ucraïna. És molt més com Rússia.
No sé vosaltres, però jo sempre he detectat una afinitat força curiosa entre Espanya i Rússia, aquests dos vells imperis caducs. Tamara Djermanovic, professora d’Humanitats a la Pompeu Fabra, va escriure dimarts (“La responsabilitat occidental“) que Rússia és “una nació on l’absolutisme del poder sempre ha anat unit al sentiment d’orgull i a una actitud de superioritat malaltissa“. Djermanovic és sèrbia, o sigui eslava. Deu saber de què parla. El diplomàtic Carles Casajuana es preguntava dissabte a “Rússia i la democràcia“: “¿L’estabilitat política russa és incompatible amb la democràcia?” Els arguments de Casajuana són molt interessants. Diu que Rússia és una vasta extensió de terres sense obstacles físics a una invasió estrangera. “No té, com els Estats Units, uns oceans que la protegeixin. Ni tan sols té el canal de la Mànega, com el Regne Unit. (…) Això ha creat una obsessió per la seguretat que està inscrita a l’ADN del país. Aquesta obsessió ha conduït històricament a la repressió i l’autocràcia”. En el cas d’Espanya, tot i que els límits geogràfics sí que existeixen (els Pirineus, el mar i l’oceà que l’envolten), és obvi que l’obsessió malaltissa per la unitat és una de les seves constants històriques més marcades. Una obsessió que també l’ha portat ineluctablement a la repressió i l’autocràcia.
Tal volta aquesta obsessió compartida ha fet que, ben sovint, Espanya i Rússia hagin anat de bracet a l’escenari internacional. Com recordava Vicent Partal a Vilaweb, no fa gaire temps Espanya es resistia aferrissadament a reconèixer el nou estat d’Ucraïna i insistia a donar suport a l’URSS, “fins i tot quan ja no ho feia ningú més” (com ara passa amb Kosovo). “Ieltsin“, explica Partal, “va ser a Barcelona i el va rebre Pujol mentre el govern espanyol el tractava com un empestat. I ja no t’explique com tractaven Ucraïna o Estònia o Armènia, que eren considerats directament precedents perillosos pel ministeri que ara dirigeix Margallo“. Ara no recordo on vaig llegir que, quan s’havia de votar alguna qüestió important referida a disputes territorials, la consigna que es donava als ambaixadors espanyols a l’ONU sempre era: “Voteu igual que els russos!”.
En fi, que posats davant del “mirall de Crimea” (així en deia Lluís Bassets a El País), què hem de fer / pensar / concloure els independentistes catalans? D’una banda, hi ha una minoria nacional dins d’un estat més gran que demana celebrar un referèndum d’autodeterminació. Hands up! Per l’altra, aquesta minoria nacional es recolza en un estat encara més gran que amenaça amb l’ús de les armes per imposar la independència (i posterior annexió) dels seus aliats. Hands down! Tot això sense oblidar que si a Crimea avui existeix una majoria de població d’origen rus és perquè el camarada Stalin, el 1944, va deportar la població tàrtara originària del país (a més de les minories grega, búlgara i armènia) i els va substituir per connacionals seus. O sigui el mateix que està fent ara mateix el Govern de la Xina al Tibet, bo i substituint els tibetans per xinesos de l’ètnia majoritària han. Fins a quin punt és legítim un referèndum d’autodeterminació en territoris on la major part de la població autòctona ha estat reemplaçada per una de forastera? I fins a quin dia aquesta nova població és encara forastera? Són forasters els actuals llanitos a Gibraltar? Ho són els espanyols que viuen a Ceuta i Melilla?
Per totes aquestes confuses raons, jo no seria gaire partidari d’establir cap mena de paral·lelisme entre Crimea i Catalunya, francament. Més val que continuem emmirallant-nos en el model escocès o quebequès, que ja ens anava bé. I si algú, apuntant-nos amb una pistola a la templa, ens obliga a opinar sobre la disputa ucraïnesa, aleshores seguirem aquest mot d’ordre: quan una de les parts en un conflicte territorial utilitza o amenaça d’utilitzar la força militar, nosaltres sempre hem d’anar amb els altres. Com escriu el gran Vicenç Villatoro a l’Ara: “A vots sí, a trets no”.
________________________________________________________________
P.S. Molts dies després d’haver escrit aquesta entrada, em topo amb un text d’Antonio García Trevijano (“El sueño de Dostoyevsky“, a El Confidencial.com) que ratifica el que jo vaig escriure. Diu Trevijano que “España y Rusia tienen muchas cosas en común […] Han sido los grandes escudos de Europa, la primera frente al islam y la segunda frente a los mongoles“. La tesi de Trevijano és que Europa hauria d’estar immensament agraïda a aquests dos grans Estats. La meva tesi és que precisament la forja d’un esperit nacional sempre a la contra ha contribuït a fer d’Espanya i Rússia dos dels estats-nació més agressius i intransigents del continent.